Obres completes de Josep Torras i Bages, vol. 1-10

Volum IV

BAGES

ïï:m

Ei doctor Josep Torras i Bages
bisbe de Vic, ha estat, en certa manera,
patriarca.espiritual de la Catalunya moc ema i
contemporània i les seves obres nan consti¬
tuït durant molts anys una mena de l!ib r e ce
capçalera dels cristians catalans. Aquesta
nova edició permet de posar-íes aitre ccp a
l’abast dels interessats, per orore temàtic i
sense fer cap distinció de les llengües em¬
prades, sinó d’acord amb ia cronologia.
Aquest quart volum conté e! final de la secció
d‘«assaigs», amb tota ur§ colla d'artfcles
ben representatius; inclou íntegrament la
secció d'«Obres piadoses» (amb els popu¬
lars mesos dei Cor de Jesús i de sant Josep,
les oracions a sant Tomàs d'Aquino, etc ), i
comença el gran bloc de les «Pastorals»,
que feren famós el bisbe de Vic més enllà
dels límits de la seva diòcesi

Obres completes de Torras i Bages

Biblioteca Abat Oliba, 56

JOSEP TORRAS I BAGES

OBRES COMPLETES

Volum IV

Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Il·lustració de la sobrecoberta: Santa Maria i l'Infant,
de Rafael Solanic i Bàlius.

Primera edició, octubre de 1987
© Hereus de Josep Torras i Bages, 1987
ISBN 84-7202-893-3
Dip. leg. B. 35231-1987
Impremta de Montserrat

JOSEP TORRAS 1 BAGES, BISBE DE VIC

I. ASSAIGS

(continuació)

ARTICLES, PRÒLEGS I DEDICATÒRIES

L’ÀNGEL DE LES ESCOLES*

Fecit utraque unum.

I

La meravellosa unificació que el Fill de Déu féu, formant
de l’antic poble fidel i del poble infidel un sol i nou i excel·len¬
tíssim poble, essent-ne Ell el fermíssim fonament, era mostra
d’una unificació completa, en quant possible és, de tot el que
es refereix a la naturalesa racional, ja que les criatures que a
ella pertanyen tenen un mateix principi i idèntic fi. Mes el tre¬
ball del Cristianisme tardà, en l'ordre natural, a produir son
resultat complet.

La unió en les intel·ligències era necessària per haver-n’hi
en tot lo demés; el pensar devia ésser u perquè u fos l’obrar;
l'aliança de les voluntats pressuposava la de les intel·ligències.
Els pensadors antics havien rebut de l’Altíssim una força d'en¬
teniment que manifestava amb claredat ésser la resplendor
d’aquella Primera Intel·ligència, que il·lumina a tothom que ve

* Primer article del Doctor Torras. És motivat per l'encíclica Aeterni
Patris, restauradora dels estudis tomístics, i l’adhesió dels savis catò¬
lics a les orientacions pontifícies. «La Veu del Montserrat», 6 de març
del 1880 (any III, núm. 10).

8

J. TORRAS I BAGES

a aquest món; mes, diminutae sunt veritates a filiis hominum,
i això de manera més particular es pot dir dels sapientíssims
filosops de l'antiguitat, perquè ells eren verament filii homi¬
num, en quant no fruïen de l’adopció de Crist, que ens fa filii
Dei. Potser entre tots digueren totes les veritats, mes barreja¬
des amb faules i grossers errors, fins al punt de semblar a un
geni prodigiós que seria un ban de bon govern el desterrar a
tots els filosops de la República.

L'aparició del Verb encarnat dissipà moltes tenebres i il-
luminà l'horitzó de la filosofia, i els savis de la nova Llei s’apro¬
fitaven i treballaven l’antigua sabiduria, convençuts de que
Crist no vingué solvere, sed adimplere; el nou imperi de la fe
no esclavitzà a la raó, no la mirà de reüll ni amb menyspreu,
sinó que la féu seure en lloc de distinció, compartint amb ella
el govern de la humanitat, assentant com a base de son sis¬
tema, que així com dos són els ulls de l'home, dos deuen tam¬
bé ésser els astres que il·luminen el món moral: la fe i la raó.

Un home aparegué en el segle xiii, en l'hermosa Itàlia, que
Déu destinava al món per fer en ell l'arreplec de veritats sor¬
tides de boca dels filosops, concordar ses diferències, acrisoïar
llurs sistemes a fi que, deixada tota l’escòria de l'error, brillés
la sabiduria humana amb una resplendor semblant a la de la
Sabiduria divina. Mes en l'escola de Crist sortiren també pen¬
sadors il·lustres que sospesaren totes les qüestions, contempla¬
ren les més elevades doctrines i, embarcant-se en el mar de la
filosofia, sondejaren els abismes i misteris que enclou lo ma¬
teix el món dels esperits que el món de la matèria. Els pares
catòlics i els filosops clàssics havien portat a la pila comú de la
sabiduria riquíssims i esplèndids materials, i juntament lla¬
vors de mort, produïdes pels més ufanosos arbres dels jardins
de les civilitzacions grega i romana. Els errors dels antics savis
havien causat il·lustres víctimes entre els cristians, sobretot
d'Orient, i la terra semblava que clamés la vinguda del savi
que havia de destriar la veritat de l’error, així com també con¬
ciliar i agermanar les veritats dels filosops entre si, la filosofia
d'abans de Crist, amb la nascuda de Crist ençà, posant la pau

l’àngel de les escoles

9

entre els savis, l’ordre en la ciència; i aprofitant-se de tots els
Hements, com d’elements riquíssims, pastés el pa de vida que
nodreix la intel·ligència, ço és, la ciència cristiana. Mai ningú
com l’Angèlic Mestre ha sabut aprofitar-se de tots els sistemes,
fins dels més oposats, mai ningú ha agermanat millor les ve¬
ritats filosòfiques; puix en la seva Summa principalment, sen-
tat en el setial propi del Doctor catòlic, com qui donés sentèn¬
cia en les eternes qüestions dels homes, en la investigació dels
misteris naturals ( pessimam occupationem) dóna a cada u el
que li correspon; fa que rendeixin armes a la Veritat els que
lluitaven en camps enemics i oposats, formant de tots una ar¬
mada potentíssima sota la bandera cristiana. No sols es val
dels mestres que de la Judea eixiren per convertir al món, i
de sos documents de celestial sabiduria, per ensenyar als ho¬
mes qui és Déu, lo que és l’ànima, el món i la seva duració, si
el lliure arbitri de l’home és independent de tot, i fins de la
causa primera, o bé està amb ella encadenat amb misteriosa
cadena; en què consisteix l'última i suprema felicitat i totes
les demés qüestions naturals; sinó que fent parlar a Aristòtil,
per exemple, ell serà mestre dels cristians com ho fou dels
grecs; no perquè l’home, a qui Déu ensenya per la revelació,
no en tingui prou de tan alta ensenyança; sinó perquè a Déu li
ha plagut ensenyar a les seves criatures racionals multifariam
multisque modis, o perquè, com deia Climent Alexandrí, ajun-
tant-s’hi la filosofia, no fa més poderosa la veritat, sinó que
debilita la sofistica argumentació; o bé perquè així com Crist
juntà la naturalesa divina i la naturalesa humana en una sola
altíssima Persona, així volgué també, per ministeri d’aquest
gran Doctor, unir la sabiduria de Grècia i Roma amb la Sabi¬
duria del Calvari, formant una ciència sublimíssima, fent utra-
que unum.

II

Mes l’Angèlic Mestre no acabà son ministeri al purificar la
filosofia clàssica de sos grossers errors, deixant-la agermanada

10

J. TORRAS I BAGES

amb la Veritat cristiana; ni li bastava l’haver sigut el Sol d’una
civilització interessantíssima, sinó que tenia el càrrec d’un
etern magisteri sobre la terra, salvant la raó humana i traient-
la de les espesses tenebres en què sa pròpia supèrbia contí¬
nuament l'enfonsa. Els homes s’han enamorat de les ciències
d’observació; fa anys que són les delícies del llinatge humà,
i traient a la filosofa de son antic i venerable tron, en qual
construcció i ornat treballaren els filosops clàssics i els doctors
catòlics, empunyen el ceptre de tota la literatura, tenint la
pretensió de donar lleis al món; essent així que elles han nas¬
cut no per legislar, sinó per ésser legislades. Per lo qual la
confusió i el desordre, l'obscuritat i la petitesa de mires, els
freqüents enganys relatius a lo que sia la base sòlida de les
ciències, són els més comuns espectacles de nostre temps; de
manera que la ciència serveix molt, és cert, per a la vida pràc¬
tica, per satisfer les necessitats físiques dels homes; mes no
pas per ésser l'objecte de contemplació de la criatura racional,
veient correntment que, en lloc d'elevar-la i engrandir-la, la
denigren i la rebaixen, destruint la idea que de sa dignitat te¬
nien els homes.

Mes aquest gran cúmul d'observacions i experiments, aques¬
ta ciència de fets verament esplèndida, ha d'entrar també a
formar part del patrimoni temporal de la humanitat; i el ca¬
tòlic ha de veure ja qui serà el cabdill que un dia o altre ha de
conduir a la casa pairal de la humanitat, o sia a la santa Iglé-
sia catòlica, aquestes ciències que avui li fan tan forta guerra,
per les quals l’odi a la Iglésia és esperó que les excita al tre¬
ball, quan en últim resultat no treballen més que per la seva
glòria, puix d’ella plenament es pot dir que omnia cooperantur
in bonum . Tomàs d'Aquino, amb sos principis sobre el món
material, serà altra volta el director dels obrers de la intel-
ligència (com ara diuen) i esporgada l'esplèndida ciència mo¬
derna de sos errors i faules, i buidada en el gresol filosòfic de
l'Angèlic Mestre, <;qui sap si Déu té destinat d'unir la ciència
moderna amb l’antiga sabiduria, eixint d’aquests dos ingre¬
dients un resultat admirable? Lo cert és que qui en la terra

L’ÀNGEL DE LES ESCOLES

11

és Vicari de la Veritat primera assenyala als homes aquest
camí, i les seves disposicions, a la curta o a la llarga, es com¬
pliran si el món no ha de finar. Els savis de tota la terra a qui
il·lumina la intel·ligència la resplendor de la fe catòlica han
escoltat atentament la inspirada decretal del sapientíssim
Lleó XIII, i avui dia li ofereixen en manifestacions expressi¬
ves, tant privats doctors com públiques acadèmies, seguir el
camí per ell assenyalat; per lo qual podem confiar que en el
món modern altra volta es veurà com, per l'influx de l’Angèlic
Mestre, s'uniran l’element diví i l’element humà, purgant, il·lu¬
minant i ennoblint el primer al segon, complint la Providèn¬
cia lo que es proposà amb l'Encarnació del Verb, fent utraque
unum.

III

Separar en tot l'element diví de l’element humà fou l’ob¬
jecte predilecte del liberalisme i dels seus progenitors, i com,
potser de Crist ençà, no hi ha hagut cap error tan estès com ell,
ni de major influx, tant en la vida especulativa com en la pràc¬
tica, el divorci fou universal, i fins en la mare de les ciències,
en la sagrada Teologia, s'hi notà. Els teòlegs moderns —o, més
ben dit, els seus tractats de Teologia— proporcionen proves
evidents d’aquesta separació; són obres que han fet a la Iglé-
sia i a la Religió serveis considerables, són moltes voltes mani¬
festació eloqüent de treballs extraordinaris i de talent sublim,
mes disten infinit d'ésser el que són els llibres de l'Angèlic
Mestre i dels seus deixebles. Són grans magatzems proveïts
d’arguments de tota mena per tapar la boca a la impietat; amb
perfectíssim ordre està en ells distribuït tot lo que pot servir
a la defensa de la Religió, són com un còdex d’ella, mes desa¬
pareguda aquella unió formal entre l'element diví i l’element
humà, tretes en molta part les raons filosòfiques en què, com
sobre preciós pedestal, descansa la Revelació divina, l’influx de
la sagrada Teologia quedava molt disminuït en el món seglar;

12

J. TORRAS I BAGES

el llegir i estudiar els tals llibres era tan sols negoci dels cler¬
gues, puix la ciència, estudiada d’aquella manera, convencia, sí,
a l’enteniment, per la força invencible dels seus arguments de
fe, mes no alegrava a l'home amb aquella suavíssima satisfac¬
ció que s’experimenta quan pot la intel·ligència contemplar evi¬
dentment lo que és son objecte formal: la veritat. La Summa
de l’Angèlic Mestre no és ni un còdex descarnat ni un llibre
de controvèrsia que sols pot servir per les especialitats ; en
ella les grans veritats filosòfiques i teològiques, els altíssims
problemes sobrenaturals, a tothom interessen: aprofiten al
teòleg per la controvèrsia, encenen l'enteniment i el cor del
propagandista, i en sa contemplació s'il·luminà el portentós
geni de l’Alighieri per idear son meravellós poema.

La descarnada teologia moderna no podia ésser principi de
la vida especulativa de la societat, ni els lletrats seglars a ella
acudien, com feren els més il·lustres d'entre els passats; per lo
qual la vida especulativa, no apoiant-se en la teologia, separada
de l’element diví que abans l’havia informada, s’anava debili¬
tant i amenaçava apagar-se en detriment i dany de les justíssi-
mes exigències de la naturalesa racional; mes Lleó XIII, adre¬
çant sa veu a tots els savis de les quatre parts del món, els ma¬
nifesta el llibre fecundíssim en què ha d'estudiar-se la sagrada
Teologia i la verdadera filosofia, el Mestre que ha sabut millor
agermanar l'element diví i l'element humà, que sabia posar per
puntals de qüestions de Trinitat i de Gràcia al mateix Aris-
tòtil, en una paraula, que féu admirablement utraque unum .
La Summa tornarà a ésser, si a Déu plau, el llibre dels lletrats
catòlics; teòlegs i filosops a ella acudiran, i en ella s'apoiaran
com en fermíssim fonament, puix com ens ensenya el sapien-
tíssim Lleó XIII, la raó pujada a la cima humana en les ales
de Tomàs, no pot quasi més amunt enlairar-se ; la doctrina de
l’Angèlic informarà altra volta a la ciència i a la literatura; i
si les idees són les que donen caràcter a la civilització, podem
esperar veure altra vegada com a clau de volta de l’edifici so¬
cial aquesta altíssima doctrina, al doctor d'Aquino proclamat,
no tan sols Príncep de les quatre teologies i de la filosofia, sinó

UN' MAL NOM

13

que, Mestre reconegut de la humanitat ell que sempre fou
martell dels heretges, destruirà l’error més pestilencial dels se¬
gles, lo que pretenia, i tenia en gran part alcançat, el separar,
el divorciar els dos elements diví i humà, per unir els quals i
fer d’ells una sola cosa no desdenyà el Verb etern el ventre
d’una Verge; podem esperar veure una civilització teològica,
com deu ser-ho la cristiana, pastada amb sang del Redemptor,
amb el poder i l’ornament que li daran els avenços materials
de l’època.

L’aplec de gent lletrada que demà, dia en què la Iglésía ce¬
lebra el triomf de Sant Tomàs, es reuneix a Roma per declarar
sa adhesió a l’encíclica Aeterni Patris, sembla ésser l’aurora
d’aquell venturós dia, per lo qual nosaltres, humilíssims, mes
fervorosos, deixebles de l'Angèlic, volent pendre una petita
part en la manifestació catòlica, havem escrit aquestes ratlles
en honor de l’admirable geni del segle xm, en la llengua que
parlava son caríssim amic i confrare, el qui el determinà a es¬
criure una de ses més portentoses obres, l’il·lustre català Sant
Ramon de Panyafort.

UN MAL NOM*

Parlant l’apòstol Sant Pau d’aquella famosa i grave societat
de l'antiga Roma, diu que l’entregà Déu als més baixos apetits
i a la ignomínia de ses pròpies passions, perquè havent-lo co¬
negut no el glorificaren del modo que li pertoca, per lo qual es
desvanesqué son enteniment, i s’entenebrí el seu cor fins al
punt de que, dient-se a si mateixos savis, no eren en realitat

* Article d'oportunitat en els seus dies. Tracta del mot liberal, i és
firmat amb la inicial T. «La Veu del Montserrat», 24 de juliol del 1880.

14

J. TORRAS I BAGES

més que ximples. La supèrbia de la carn, ço és, l’agulló de les
passions desenfrenades, per lo mateix que entela el claríssim
mirall de la intel·ligència, s’enganya a si mateix, i posant-se la
divisa de les felicitats que ambiciona, es creu que ja les té, i
es regala en elles, com una criatura disfressada que, per alguns
moments, es creu ésser allò que designa el vestit que porta,
mentre fa somriure a aquells que la contemplen.

Diu que Sèneca conta que en els baixos temps de Roma
s’arribà a tal abús entre els que s'anomenaven filosops i es de¬
dicaven al conreu, o potser més ben dit, a l’extirpació d’aques¬
ta mare de les ciències i de la civilització, que el nom de filo-
sop vingué a ésser signe de despreci, un motiu abominable, i
el dir-ho a algú es prenia com a un insult de la pitjor mena;
era aquest moteig nomen insolentissimum. Mes sense pujar-
nos tan amunt, en la centúria passada i una gran part d’aques¬
ta, en els que potser són també els baixos temps d’aquesta
Europa tan il·lustre i afavorida per Déu en l'ordre de la na¬
turalesa i de la gràcia, com a conseqüència dels desvaris i
abominacions intel·lectuals dels moderns filosops, els designa¬
ven així, i aquest nom, nomen insolentissimum, vingué a ser
per a tots els que conservaven el respecte a la Fe cristiana;
mes aquest ídol de la filosofia, fals simulacre de la veritat, cai¬
gué i s'esmicolà de tal manera, que avui dia està esmortuïda
i quasi negada en el camp de la moderna sabiduria no cristia¬
na, per lo qual el nom de filosop, perduda ja sa anterior malí¬
cia, toma a ser honrat entre tothom.

Un altre nom de gran honor, puix expressa un atribut de
Déu, ha vingut ara, en nostres dies sobretot, a ésser nomen in-
solentissimum; essent així que significa una qualitat noble i
fins un atribut diví. Amb ell s'han revestit els enemics de la
Iglésia, i aquell enemic de l'humà llinatge, homicida des del
principi, valent-se d’ell ha lograt dominar en el món, fent que
tots els poderosos de la terra prenguessin part en l'obra de
destmcció, que fa molts anys ha començat contra la institu¬
ció admirable que en la terra fundà el Fill de Déu, ja perseguint
de mort als seus més fidels ministres i perfets seguidors, ja

UN MAL NOM

15

apoderant-sc de tots els medis d’influència social, rcproduim-
se baix cl nom dc llibertat l'antiga tirania que tantes vegades
ha desolat la Iglésia.

L'enemic, emperò, és sempre el mateix. Els liberals han
sortit dels filosops, com les erugues surten de la papallona;
mes com és necessari enganyar al món; com, usant el llen¬
guatge de les Escriptures, Satanàs se transformà en àngel de
llum per a enganyar als pobres descendents d'Adam, quan un
nom ha caigut ja en descrèdit se fa convenient pendre'n un de
nou, i quan una forma de persecució queda descoberta, adop¬
tar-ne una altra.

És cert i reconegut per tothom que té un xic de reflexió,
que la paraula llibertat, amb què fins ara s'ha fet guerra a la
Iglésia, designa la tirania, com si amb el mot de castedat, per
una perversió moral dels homes, se designés la luxúria a fi de
contaminar més fàcilment al món amb aquesta pesta. Per es¬
pai de molts anys les idees sobre aquesta matèria corrien faï-
síficades, i la gent, sobretot la lletrada, per una d'aquelles
grans humiliacions que Déu moltes vegades permet a la huma¬
nitat, tot parlant de llibertat i de la nova era, com si haguessin
sortit d'una tirania cruelíssima, s'anaven fabricant a si matei¬
xos les cadenes d’una esclavitud afrontosa.

Romperen el jou de l'obediència i modèstia cristiana; tot
parlant del principi d’autoritat separaren aquesta de la Reli¬
gió, creient possible destruir el principat de Déu i establir el
principat de l'home com una magnífica apoteosi d'aquest Rei
de la creació. Mes el xasco de la confusió sobrevé sempre a
tota obra no començada en nom de Déu; l'home sap desarre-
glar, mes no arreglar; la vella societat formada de tants ele¬
ments sota les ales de la Iglésia, que amb son maternal calor
la fomentava, queda ja quasi del tot desfeta. Cada dia es van
rompent nous vincles socials; l’objecte formal de les sectes
i del liberalisme és treure a la Iglésia la presidència de la ci¬
vilització i aleshores podrà dir-se amb una tristíssima evidèn¬
cia: Tolle unum, turba est ; ja que tan sols la fe divina.

16

J. TORRAS I BAGES

lligant entre si els homes, dóna verdadera i sòlida unitat al
cos social, fent que visquí una vida harmònica i tranquil·la:
Adde unum, populus est. El liberalisme està arrapat a l'Euro-
pa com un cranc que se li va menjant tota la carn viva i dei¬
xant-la desfigurada, essent-ne avui dolorós exemple la veïna
nació francesa, que de reina de la civilització, quan era nació
cristianíssima, ha vingut a parar al punt d'ésser objecte de
mofa o quan menys de llàstima de part dels altres pobles que
la contemplen, emperò sentint en si mateixos el rosec del pro¬
pi mal que a ella la va devorant. Mes la misericòrdia divina en¬
vià a la Iglésia el gran Pontífex Pius IX, que, a força d'anate¬
mes, féu obrir els ulls als homes enganyats pel fals brill dels
nous principis socials, que, malgrat el brogit contrari de la
sabiduria mundana, digué sempre bé al bé i mal al mal, i
deixà en el Syllabus com el pla format i perfet de la societat
cristiana. Les sectes quedaren talment llampades amb el llamp
de les condemnacions pontifícies; des d'aleshores el nom de
liberal no sols els catòlics valents el detesten, sinó que fins
aquells que ho són, vergonyants, ne fugen, adornant-se única¬
ment amb ell els sectaris decidits. Tot home de seny el va des-
preciant, i havem de creure que dintre pocs anys dir a un
home liberal serà dir-li, fins als ulls del món, un insult.

Allà en els principis de la història de les lletres, hi hagué
una partida d'homes, dels que es dedicaven a son conreu, que
s'anomenaven a si mateixos savis, essent així que no eren més
que falsificadors de la veritat; per lo qual els que amb since¬
ritat la cercaven s'anomenaven amics de la veritat; el nom de
sofistes, és a dir, savis, ha vingut a ser un nom d’ignomínia;
el nom de filosop, ço és, d'amic de la sabiduria, se té en honor;
així també el nom de liberal comença ja a aplicar-se solament
a aquella escòria d’homes que, tot baladrejant, no esperen al¬
tra cosa que dominar i tiranitzar a la gent de bé, viure a ses
espatlles i rompre el suavíssim jou de la llei cristiana.

EL X'OU PATRÓ

17

EL NOU PATRÓ*

El cap d’any de la publicació de l’encíclica Aetemi Patris,
en què el sapientíssim Lleó XIII excitava als catòlics a l’estudi
i restauració de la filosofia cristiana, seguint les doctrines i ma¬
gisteri de l’Angèlic Mestre, ha sigut admirablement celebrat
pel mateix Pontífex amb el Motu proprio que ha causat una
alegria i donat un consol suavíssim als amadors de la vera Fi¬
losofia, veient ensalçat al Príncep d’ella en la terra i celestial
Patró de les Universitats, Facultats i escoles catòliques. Amb
lo qual l’ensenyança pontifícia queda completa i del tot clar
i evident fins a quin punt és voluntat del Vicari de Crist que
els lletrats catòlics segueixin la lluminosa via de la ciència
que porta fins a la contemplació de Déu i fa brillar les divines
resplendors en totes i cada una de les parts dels coneixements
humans, constituint-se l’home deixeble de Déu, únic i verdader
mestre, sense perdre la raó sa noblesa ni sos drets, i logrant-se
la independència, la llibertat de la ciència, que és l’exempció
de l’error, que és un dels mals que nasqueren del pecat que
s’alimenta i creix amb la substància de la supèrbia. L’encade¬
nament que lliga totes les parts de l’Univers, la dependència
jeràrquica d’uns sers als altres, el principi catòlic de que Déu
governa les coses inferiors per les superiors quedava destruït;
í així com en l’ordre polític el liberalisme ha fet de cada home
un rei, ell mateix amb els seus progenitors en l’ordre especula¬
tiu produïren la descomposició de la ciència, que deu ésser
una, com l’adorable Ser de què deriva. És indubtable que la fe
és llavor de ciència, que els genis Déu els envia per a il·luminar
als altres homes, per lo qual devem seguir-los, i que la llum
de la sabiduria aclareix l’enteniment de l’home perquè més sà¬
piga governar la seva voluntat. És a dir: és cert i indubtable
l’ecadenament i la dependència; i com succeeix en totes les

* Article inspirat en un nou gest tomístic de Lleó XIII. És signat T.
«La Veu del Montserrat», 28 d’agost del 1880 (any III, núm. 35).

2a

18

J. TORRAS I BAGES

grans veritats, aquesta es troba en el fons de la consciència
humana, i totes les èpoques l’han reconeguda encara que quasi
sempre l'han desfigurada.

No és propi i particular dels catòlics el buscar en Déu l'o¬
rigen de la sabiduria, puix les escoles de l’antiguitat profana
ens en donen abundants exemples; com tampoc en ells comen¬
ça el tenir un cap d’escola i exercitar-se pràcticament en la
sabiduria dels costums. No, no és original, no és nou el que
acaba de fer el gran Lleó, l'assenyalar un cap i director, un
Patró als homes que conreuen la sabiduria; i perquè no és nou
ni original, és més admirable i digne d'alabança el gran Pontí¬
fex. Ha seguit ell pràcticament el principi catòlic; més ben dit,
ha continuat l'obra de Crist, que no vingué a destruir, sinó a
completar i a elevar amb la infusió de la virtut divina, la natu¬
ralesa humana.

Totes les escoles profanes tenien el seu mestre del qual per
a estudiar-ne la doctrina i escoltar les explicacions, de llunya¬
nes terres els homes acudien; les dites del mestre eren sentèn¬
cies, es cuidava d’imitar sos costums, essent, per dir-ho així,
la causa exemplar dels deixebles, complint-se el Primus est
causa coeterorum; com es creia que la filosofia de res no ser¬
via si no servia per a fer millor a qui la professava, les doctri¬
nes devien traduir-se en pràctiques, per lo qual, essent aque¬
lles, com a òrfenes de la llum de Fe, molt sovint extravagants
i ridícules, aquestes devien ésser pernicioses per al particu¬
lar i la societat, i xocants amb el sentit comú. I si malgrat
això no deixaren de fer qualque bé a aquells antics pobles, es¬
pargint alguna llum, si bé amb fum barrejada, fins a poder dir
un dels primitius filosops cristians que la filosofia fou per
aquelles nacions un auxili semblant al que per ministeri de
Moisès donà Déu als descendents d'Abraham amb la Llei escri¬
ta, <?què serà del món modern si, obeint al Sant Pare, rep el
magisteri i el patronat, és a dir, l’auxili natural i el sobrénatu-
ral d'aquell que és tingut per Sol de les intel·ligències, que il·lu¬
mina, escalfa i fa créixer a qui vol aprofitar-se de sos purís-
síms raigs?

FI. NOU PATRÓ

19

La filosofia a pesar d’ésser una ciència especulativa, en
certa manera és essencialment pràctica, com tota ciència deu
ésser-ho; ja que el seu fi és millorar l'home; ni és una joguina
de la intel·ligència, ni un plaer de l’enteniment, ni una mostra
de la nostra potència racional; és potser tot això, mes no tan
sols això, puix s’ha de proposar la nostra perfecció; per lo
qual no deu dividir-se l’home en especulatiu i pràctic, ans bé
qui més evidentment coneix la veritat més de prop deu seguir¬
ia; i al començar l'estudi deu tenir-se el fi ètic o moral d’obrar,
segons el llenguatge fondíssim de l'Escriptura, la veritat. És
cert que aquesta tendència o aspiració està sempre almenys la¬
tent en les entranyes de tota la filosofia, mes també ho és que
pel regular va miserablement errada i que potser mai com
avui dia s’havia fet un gran divorci entre la teoria i la pràc¬
tica, buscant els homes per medi de la ciència el gaudir
dels béns materials de la vida, i no la noblesa i dignitat de la
consciència, l’elevament del caràcter que neix de la sinceritat
i humilitat verdadera. Aquell venerable filosop, honra de la
sàvia Grècia, Sòcrates, es distingí per una verdadera humilitat,
essent aquesta el fonament que posava a la filosofia, per lo
qual la seva fou la més encertada entre totes les nascudes
abans de Crist; una certa desconfiança en les pròpies forces
dominava en ell, lo qual és com un pressentiment de cristianis¬
me, puix mentre ensenya a l'home la grandesa de son destí i
l’excel·lència de son principi, li descobreix l’abisme del no res
que té de si mateix al separar-se de Déu. I encara que la filoso¬
fia no és un estudi d’autoritat, menys encara ho és de rebel·lia;
i si bé ella consisteix en buscar per si mateixa la veritat, no
amb la condició d'apagar la llum de la Fe que il·lumina al món
i que ens ha de servir per trobar-la amb més facilitat i segure¬
tat; i encara que tampoc sia la investigació de la veritat una
oració, la suposa i l’exigeix si ha d'ésser encertada, fecunda i
lluminosa; puix si la veritat és una llum espiritual, tan sols
pot davallar a l'home des d’aquell Pare de les llums del qual
el nostre enteniment, segons la doctrina de l’Angèlic, és una
participació i semblança.

20

J. TORRAS I BAGES

EI patronat de Sant Tomàs és el complement de son ma¬
gisteri, i Lleó XIII, al declarar el primer, ha posat una digna
corona en el puríssim front de l’Angèlic i ha terminat l'obra
tan noblement començada el 4 d'agost de l'any passat: la
constitució formal de l'Escola catòlica; que si els catòlics tan
sols d’una manera accidental poden formar partit, essencial¬
ment són i han de formar una escola, ja que la Sabiduria
divina, a l’encarnar-se, prengué el caràcter i fou en veritat
Mestre. Devem, doncs, donar moltes gràcies a Déu de que per
medi de son Representant en la terra ens hagi designat la
font cristal·lina de la veritat, el Mestre doctor que amb ses
ensenyances sublimíssimes aixeca l'enteniment humà a la
dignitat i la grandesa, i amb ses virtuts heroiques escalfa el
cor del Savi en l'amor pràctic d'aquella sabiduria que consis¬
teix en l'harmonia sobirana de la virtut. El Mestre i Patró que
ens assenyala Lleó XIII brilla amb les resplendors més pures
del cel i de la terra; «-qui, doncs, des d'ara buscarà son Pa¬
tró i guia entre les boires del dubte i de la incredulitat?

LA TEBAIDA CATALANA *

I

La Iglésia de Crist hermosa, florida i fecunda en tota
mena de fruits de bones obres, com arbre frondós plantat
junt al corrent de les aigües, té, com tot arbre, la virtut en
son interior; i el cor, que està amagat sota l'escorça, i en
què no pensen més que els intel·ligents, és verament la subs-

* Salutació als religiosos trapencs que, expulsats de França i proce¬
dents darrerament de San Pedro Pedro de Cardena (Burgos), s'establi-
ren a Catalunya. El Doctor Torras ta estava relacionat per raó de la
seva actuació a Valldonzella. «La Veu del Montserrat», 26 de novembre
del 1881 (any IV, núm. 47).

LA TEBAIDA CATALANA

21

tància d’aquesta meravellosa institució. La vida ascètica i
contemplativa és l'ànima del cristianisme; sense ella la nos¬
tra Religió no tindria consistència, les tempestats de les pas¬
sions la rendirien; per lo qual, així que aquestes s’apoderen
més de la societat, minvant en ella la vida espiritual i multi¬
plicant-se la carnal, surten en la Iglésia de Crist aquests ins¬
tituts que s'entreguen als misteris de la contemplació de nit
i dia, elevant l'esperit per sobre de les coses materials que
roben el cor de la multitud, i castiguen la carn i la crucifi¬
quen per assegurar sobre d’ella el senyoriu de 1 ànima. La
Iglésia mai no perd; quan el gel de la indiferència mata l'es¬
perit dels mundans, va posant arrels per sota terra aquesta
vida ascètica que després, quan vingui la bonança, inundarà
de saba vigorosa l’arbre, fent-lo florir amb 1 abundància de
les virtuts socials. Lo que són els Sants Pares en l'ordre espe¬
culatiu i de la doctrina, són aquells gegants i herois de la
vida monacal de principis del cristianisme i de la nova Euro¬
pa respecte de l’ordre pràctic. Els primers formaren la cièn¬
cia cristiana i la formen encara; com els manantials de les
muntanyes alimenten els rius, d’ells davalla el saber dels mo¬
derns apologistes, ells proporcionen armes i municions als
que guerregen contra l'error; com dels admirables ascetes
del primitiu cristianisme deriven les virtuts que la Iglésia
catòlica mai no deixa de practicar en el conreu de la flaca
humanitat. Tot sovint preocupa al pobre enteniment dels
mundans la idea de l’antagonisme entre els principis evangè¬
lics i els avenços de la civilització; i res té d'estrany tal difi¬
cultat en qui ha perdut la fe, puix que, en realitat, Crist i el
món formen una verdadera antinòmia-, per lo qual la miseri¬
còrdia divina, que mai no ens abandona en aquestes situa¬
cions crítiques de la vida religiosa, fa resplendir i reproduir
els portents de virtut que il·luminaren l'horitzó de la huma¬
nitat allà en els temps heroics del cristianisme. Convé que
els homes vegem per nostres propis ulls les grans virtuts cris¬
tianes perquè mai les puguem considerar com arcaisme, que
es renovin els grans exemples perquè les voluntats raquíti-

22

J. TORRAS I BAGES

qucs s’enforteixin i que vinguin d’homes que han caminat
pels cims de la glòria humana, per a prevenir tota objecció.

A la societat contemporània Déu ha fet tal benefici. L'ins¬
titut dels monjos í solitaris és cert que havia caigut en po¬
bresa espiritual; favor feia, emperò, a la societat; fins els lle¬
trats l'amaven com un centre d'il·lustració; mes aquella àliga
de la poesia cristiana, l'Alighieri, pogué, sense mentir, posar
en boca del Patriarca de Monte-Cassino aquelles paraules:

e la regola mia

Rimasa è giü danno delle carte.

(Paradiso, XXII.)

Els monestirs pararen en ser gimnasis literaris, i encara
que essent sempre corporacions d'influència moralitzadora,
no eren gimnasis on amb l'exercici de l’ascetisme més heroic
s’ensenyés al món la pràctica del sacrifici de si mateix, tan
necessari a l’home desequilibrat pel pecat original per a lo-
grar el domini de les diferents forces que constitueixen la
nostra naturalesa. Les antigues escoles d'ascetisme havien
quedat desfigurades, i quan aparegué en la Iglésia aquella Or¬
dre que Déu destinava a sostenir la seva causa en l'Edat
Moderna, els seus escriptors ascètics tenien d'acudir a crò¬
niques, ja de temps escrites, per a posar a la vista dels cris¬
tians l'heroisme quotidià, usual i de tota la vida, que, essent
manifestació de la gràcia divina, és al mateix temps eloqüent
panegíric de la voluntat humana. La Trapa, qual nom tots
coneixem, no és més que la restauració d'un d’aquests an¬
tics gimnasis de virtut heroica; el Císter, o Cistell, que edi¬
ficà a l’Europa en l’Edat Mitjana, devia ressuscitar en la
Moderna i oferir als ulls del món un espectacle de contrast
molt més viu, no per augment de contemplació í penitència
en l'institut religiós, sinó per la indiferència i màxim sibari-
tisme de la nostra societat; i en la cort sensual dels últims
temps de la monarquia francesa, que no als deserts, i go-

J.A TEBAIDA CATALANA

23

sant de totes les delícies mundanes, se criava el nou ,Joan
Baptista que havia de sembrar l’Europa d’asceteris on s exer¬
citessin les grans virtuts pròpies de l'estat monacal. Labat
Rancé, després d’haver militat baix les lleis de la carn, des¬
prés d’haver escrit comentaris sobre el poeta de les delícies
paganes, aquell Anacreó que, al so de l’arpa i coronat de ro¬
ses, delectava als homes cantant el vi i els sensuals plaers,
devia emprendre el restablir l’espiritualisme pràctic dels an¬
tics solitaris i, vestint-se la blanca cogulla de Sant Bernat i
agafant aquella regla de Sant Benet, que, com diu el nostre
poeta, poblà de sants el cel, aixecar un exèrcit de nous mon¬
jos que caminessin pel camí de la penitència a la conquista
del regne de Crist. En Rancé s’hi troben relíquies de les idees
que dominaven fins en el clero d'aquella cort en què passà
la seva joventut; mes és fora de dubte que féu un gran servei
a la Iglésia de Déu; per lo qual els actuals trapenses, o, més
ben dit, cistercienses, tot declarant que no conserven llei ni
reglament de cap mena de l'antic cortesà de Lluís XIV, sinó
que guarden la norma de viure de Císter i Claravall, rendei¬
xen un tribut d’agraïment al qui restaurà en la Iglésia la san¬
ta vida cenobítica que tants sants ha aconduït a la glòiia. El
restaurat institut ha donat proves d’una fecunditat pasmosa,
ateses les circumstàncies de la vida i educació moderna; el
pa d’ordi i patates i el llegum cuit amb aigua i sal solament
han sigut menjats en aquestes modernes abadies per boques
avesades a les més refinades delícies d’aquella sensual in¬
dústria que els moderns anomenen art culinari; mans fines
i que anaven enguantades han manejat el forçat i l’aixada,
ja que el mateix prelat del monestir, deixant mitra i crossa,
tragina, quan convé, l’adob per a conrear els camps. La pe¬
nitència cristiana és enginyosa i troba el medi d’afavorir el
progrés material amb sos exercicis de mortificació; aquests
admirables solitaris avencen l’agricultura tot cuidant només
que del conreu de son esperit; i la moderna França, justa¬
ment joiosa de l’estat en què té l’art de la terra, reconeix que
les abadies de trapenses van al davant de tots. El monestir

24

de Melleray ha arribat a ser un centre aprimin u-,. .
on S’hi troben tota mena dc llavors, les més cxcel·lent elTe'

tsxr “• w4r ~ £

fessió de perfecteTohrL P 7, ennqU ‘ r 13 Casa: ««» &n pro-

ri/deT/potmts 3 d"t'í

neficència de la mare pàtria i f , ?° bres 1 cascs de be ‘
llença com a facinerosos Zi’ t 9 ? “ *? “ grata rCToI ució els
ben quasi “f Ia RepúbIica - es *»■

D’ells bé es pot dir lo 1 , fe VIatge del desterro,

cienses, escrit &£ ciste,

jar la palla- els nnï£ ?? 1 elIs Acontenten de men-

abans desertes, de Poblet i Sant™ r 1 comarques,

assenyala com introductora ^ MUà

en nostre país que tan amorne ^ r 1 31 t arquitectònic
Reis, tan popul“s i l amiga f ° U d ' at l uella Astres

HSgSïï

LA TEBAIDA CATALANA *•>

a santificar-la amb sa llarguíssima oració i fccundar-la amb
llurs treballs i suors, amb l'aixada al coll i el breviari a la
mà, i amb l’amor aí cor envers Déu i sa Santíssima Mare.

II

Allà en l’alta Catalunya, a sis o set hores de Solsona, en
una derivació del Pirineu, formant el planeil d’un altíssim
turó, enrotllat d'aspres i feréstegues muntanyes, s'alça un
santuari dedicat a Nostra Senyora de l’Hort, nom preciós
que convé al lloc, a. la Senyora, que ja de molts segles ne té
la possessió, i a l’heroic institut que va a servir-la. Com en els
grans arenals s’hi troben oasis, així, entre aquelles pelades ser¬
res, està situat un pla de terra de conreu i un hort que recrea
la vista del pelegrí que s’ha decidit a pujar a l’espadada Mola,
nom amb què es designa el reial seti de la celestial Princesa.
Destruïts els edificis en les tristes guerres civils, que han dei¬
xat assolades a la Pàtria i a la Iglésia, un piadosíssim merca¬
der de Barcelona, el Sr. D. Esteve Monegal, emprengué la re¬
construcció del santuari i tragué de mans de la desamortit¬
zació el petit patrimoni de Maria, a qui amava el difunt amb
afecte verament filial; i son hereu, donant mostres de posseir
també les virtuts paternes, ha cridat, per a poblar aquest lloc
sagrat, als monjos blancs tan devots de Maria com amics de
les grans soledats. Allí, sota el mantell de la Verge, s'estableix
l’especial colònia; aquella Ordre que professa un silenci abso¬
lut per a vacar del tot a la conversa celestial; que ama barre¬
jar els himnes sagrats amb l'alegre cantúria de les aus del cel;
que, més que en els llibres, estudia en els grans espectacles de
la naturalesa les infinites perfeccions divines; que es mortifi¬
ca treballant per a menjar i donar menjar al poble; ens sem¬
bla que ha d’arrelar a Catalunya. La professió monacal, pròpia
per a caràcters enèrgics i reflexius, sens dubte consona amb
nostre caràcter nacional, que, si bé degenerat, conserva en¬
cara aquests distintius; i els antics solitaris de la Bmfaganya,

26

J. TORRAS I BAGES

del Montseny i del bosc de Poblet van a reaparèixer, a últims
del segle xix, en les altures de Nostra Senyora de l’Hort. El
pagès català, piadós i actiu, va a tenir dintre de casa l'exem¬
ple d’aquestes qualitats portades fms a l’heroisme. La pietat
frívola de la gent moderna veurà aquesta virtut, més sòlida
que el Pirineu, en els nous religiosos; i la veurà sense que ells
l'ensenyin, puix aquests servents del Senyor, que són verda-
der emblema de la vida contemplativa, cerquen amagar-se in
foraminibus petrae, i, enemics de tota celebritat, ni ostentació
fan sisquera de la santedat. Allà en l'antic, un decret de l’Or¬
dre manà que no es promoguessin més causes de canonització
de monjos, renunciant a tota glòria humana, fins a la nobílís-
sima de la santedat; i aquell fet originalíssim d'un abat que
manà als ossos de Sant Bernat que no fessin més miracles,
perquè la multitud dels devots que n'hi demanaven distreia
als monjos d’aquella abstracció tan pròpia de son estat, prova
clarament l’amor a la soledat i el despreniment absolut de tota
humana complaença. La carn ha de morir a l’entrar a aquests
monestirs; molt treballar i molt dejunar li espera; l'ociositat
és desconeguda; el claustre, silenciós a l’hora de pregar, se
converteix en lloc de moviment a l'hora d'anar al treball; allí
s’hi veuen tota mena d’arreus, fins els últims inventats; tots
els oficis se troben dins el monestir; i si la gran pobresa de la
comunitat de l’Hort impedeix als monjos el procurar-se els
nous invents, no podrà impedir-los el treball intel·ligent i se¬
guit que en altres llocs ha convertit en jardins els erms. Però
el jardí que nosaltres desitgem és el jardí de les virtuts; més
que els avenços de l’agricultura, que amem, no obstant, de
tot cor, esperem l'augment de l'espiritualisme en nostra socie¬
tat carnal; l'abnegació cristiana, que és l'antítesi de l'egoisme
avui dia dominant pertot; el despreniment de les riqueses, que
són l’ídol de la gent moderna, amb son amor a la pobresa més
extremada, i aquella penitència tan gran com la que practica¬
ven, allà en els primers segles del cristianisme, els ermitans
de l'Egipte i Palestina.

NOTA BIBLIOGRÀFICA

27

Aqucsla vida sembla pesada per qui no arriba a entendre
lo que són les dolçures de la vida de l'esperit i de les celestials
influències de la gràcia; mes els fills de Sant Bernat viuen feli-
císsims en ella; per a conservar-la canvien de nacions quan la
revolució els persegueix, travessen els mars com qui va cer¬
cant una fortuna, i, en veritat, la cerquen, perquè cerquen as¬
segurar una santa mort, o sia aquella sentència definitiva i
sense apel·lació que fa terrible l’acabament de la vida; acaba¬
ment feliç, molt sovint del tot alegre, per aquests monjos que
moren amb la rialleta en els llavis, per lo que entre ells és
com un proverbi la dita de que, «si en la Trapa la vida és
dura, en canvi, la mort és molt dolça».

NOTA BIBLIOGRÀFICA*

Ensayo sobre el Matrimonio cristiano y el Matrimonio civil,
s'anomena un llibre que acaba de publicar el Dr. D. Josep
Vailet, Pvre., catedràtic de Teologia dogmàtica en el Seminari
Conciliar de Barcelona. Portat l'autor de son amor a l'ordre
ideal, vola per les altes regions de la Teologia, de la Filosofia
i de la Poesia, lo qual dóna a la seva obra un caràcter d'apo¬
logia, amb l’expressió animada que resulta sempre d’una intel-
ligència enardida per l'entusiasme. L’erudició que manifesta
l’iHustrat professor suposa una lectura extensa, i el caràcter
històric que en varis llocs pren l’obra la pot fer interessant
fins per aquelles persones a qui no sien fàcil les abstruses
investigacions de les ciències teològiques i filosòfiques; en oca¬
sions s'enlaira per les regions de la bellesa atret per con¬
gruències i relacions altíssimes, lo qual si bé fa perdre la se¬
veritat d’obra didàctica, en canvi li dóna un caràcter agrada-

* Porta per firma la inicial T. «La Veu del Montserrat», 2 de desem¬
bre del 1882.

28

J. TORRAS ï BAGES

ble. L’autor promet una segona part que vindrà a completar la
present.

DOCTRINA SOBRE LA DIRECCIÓN
AL IDEAL DE LA CIÈNCIA *

Introducción a la Filosofía, o sea Doctrina sobre la dirección

AL IDEAL DE LA ClENCIA, POR ANTONIO COMELLAS Y CLUET, PBRO.

Contados son en nuestros días los que, como el autor de
Ja obra cuyo titulo encabeza este arículo, profesan la filosofía
como una disciplina que abarca al hombre en su totalidad
haciendo de ella no sólo el pan nuestro de cada día, sino tam-
bien el objeto de todos sus conatos y aspiraciones. El amor
de la verdad, distintivo de la criatura racional, debilítase a
medida que este último nobilísimo atributo se va apagando
con el mflujo de una crasa atmosfera de materialismo, embó-
tase la aspiración a un mejoramiento del espíritu y el hombre
se contenta con los placeres propios de nuestra parte animal,
buscandolos con el ansia de quien no siente la necesidad de
ia glonosa tranfiguración que nuestro filosofo ha llamado la
consecución del ideal. Por esto en el apogeo de la actividad
mercantil e industrial pròpia del siglo, recíbese con una espe¬
cial simpatia la aparición de esta obra del ílustradísimo sacer-
dote de Berga, «resultado de un insignificante esfuerzo (dice
el modestamente) entre los innumerables que hace el espíritu
üumano para ir acercàndose al ideal de la ciència». El esfuerzo,

el savi"°sacerdnt eSCrit Principalment per tal de fer més conegut

que s'^eaïï al Pnt^ Ue ' r£CÍ ° S en el seu estudi de Berga, mereix
* , qui . aI se “ entorn un major esperit de consideració És nuhli-

(vol II?núm 5 ) ^ Católica ”· Barcelona, 30 de maig del 1883

29

doctrina sobre la dirección

emperò, cs muy robusto e indica un temple intelectual adqui-
,idu en el trato continuado y profundo con la família dc s
filósofos, el habito de pensar Ilevado a lo sumo, una abstra -
ción completa de las mundanales atenciones, y una aptitud
especial para remontar el vuelo hacia las altas cumbres de la
ciència. Y porque anda enamorado de la belleza de esta y
auiere contemplaria en sí misma, no contentàndose de co-
nocerla por retratos; y porque quiere gozar de su vista, como
él dice con filosòfica espontaneidad, no sólo se sirve pnnci-
palmente de la investigación pròpia, sino que al ir a interro¬
gar a los grandes pensadores que ha tenido el humano lmaje,
habla con ellos en su pròpia lengua, siéntase en el Convite de
Platón como un amigo de anàlogas inclmaciones a las de este
divino filosofo, discute con el Padre de la lògica y tritura el
escepticismo de los académicos, oyéndolos en la misma len¬
gua con que estos antiguos pensadores mstruian a sus disci-
pulos; y al tratar de los filósofos modernos, exammando las
doctrinas de los màs caracterizados que en Inglaterra y Ale-
mania principalmente han pretendido variar el curso de la
tradición filosòfica, abrir nuevos senderos para la adquisicion
de la verdad, acude también a las fuentes origmales, es juez
que por sí mismo examina los testigos, denotando un estudio
y una aplicación al trabajo de la mente, de que tal vez seria
difícil ahora en nuestro país encontrar otro igual. Anacoreta
de la ciència, monje que vive encerrado en el claustro de la
filosofia, alimentado por largos anos con las doctrmas de los
màs insignes pensadores, vivificada durante toda su vida su
robusta naturaleza por el radiante sol de la verdad xevelada,
ha podido producir una obra substanciosa y sencilla, una ad¬
mirable síntesis de la doctrina filosòfica, fundamento y origen
de todas las demàs, acerca del camino de llegar a la posesion
de la verdad, donde, a semejanza de lo que pasa en la mmortal
Summa del Angélico Maestro, pueden estudiarse a la vez y
relativamente en pocas pàginas las dos comentes de verdades
y de errores, que vienen desde el principio de los siglos atra-
vesando el campo de la inteligencia humana y disputandose

30

J. TORRAS I BAGES

su dommio, corao la luz y las sombras se disputan la posesión
del horizonte. Es, pues, un preàmbulo de la filosofia, un cami¬
no abierto en este mundo del espíritu, objeto sempïtemo de
las disputas de los hombres; tenebroso y enigmàtico para la
soberbia de quien to do lo fia de sí propio; difícil, pero clarí-
sirno para el que sin renunciar al legitimo uso de su razón, al
revés, consideràndolo como su principal prerrogativa, sigue
el sublime magisterio de Aquel que docet hominem scientiam , 1 2
ya directamente hablando por sí mismo a los mortales, ya por
medio de los sabios que ha enviado al mundo para su ilus-
tración y ensenanza. «Con esto se deja entender que el pre-
sente escrito pertenece a la serie de los que en estos últimos
tiempos se han publicado para la restauración de la filosofia
en sentido escolàstico: restauración felizmente emprendida y
continuada con glòria por filósofos insignes, y en nuestros
días alentada y dirigida por el papa León XIII en su encíclica
Aeterm Patris»? Y la acreditada Revue Catholique de Louvain,
al dar cuenta de esta obra en su B ullet in de Philosophie del
numero de marzo próximo pasado, la recomienda como obra
eminentemente útil, que contribuirà poderosamente a la res-
tauracion de los estudiós filosóficos, recomendada con tanta
diligència por el papa León XIII. El órgano de aquella cèlebre
Umversidad catòlica empieza así su articulo bibliogràfico: «Es-
pana nos envia un libro digno de las grandes tradiciones cien-
tificas de aquel noble país»; y cuando la prensa científica ex-
tranjera alaba una obra que no tiene màs recomendaciones
que su propio mérito, bien puede el hombre estudioso ir re-
cornendo sus pàginas nutridas de doctrina sòlida y precisa
con la confianza de hallar abundante pasto para las màs altas
facultades de su espíritu.

1. Salmo XCIII.

2. Prologo.

DOCTRINA SOBRI- I.A DTRFCCIÓN

31

I

No coloca al hombre nuestro escritor en un estado supo-
sitivo, como hizo Descartes, al emprender esta intelectual pe-
regrinación en busca de la verdad; no le da, como el filosofo
francès, un punto de partida antinatural, sino que le hace par¬
tir de donde en realidad se halla; lo real, es decir, el estado
de imperfección en que se encuentra, al aparecer a la mente
del pensador un luminoso ideal de ciència, hàcese insoporta-
ble, y nuestras facultades fuertemente estimuladas por el
ideal, excitan al hombre a buscar la consecución de aquél. Y he
aquí la división de la obra y el plan de la misma. La ley trià-
dica tan repetida en el universo, donde resplandece como ves-
tigio de las divinas manos que lo formaron, encuéntrase aquí
marcando el principio, el medio y el fin, o sea los tres estados
que el autor llama lo real, el ideal atrayente, la síntesis incoa-
da de lo real con lo ideal.

En el primer capitulo del primer libro describe al hombre
en estado de realidad, apunta el ser que tiene, la excelencia
de que goza en sus ricas facultades, y la aspiracíón a un bien
mayor en cuyo seno desea reposar. Mas contrastando con el
ser que tiene, conoce el ser que no tiene, ve su espantosa limi-
tación, conócese no mas que como un àtomo en las inmensida-
des del tiempo y del espacio, sabe que ha habido tiempos
anteriores y que vendran posteriores al en que él vive, que
sin el espacio que ocupa los hay dilatadísimos, que estos tiem¬
pos y estos espacios no son vacíos de existència, y, sin embar¬
go, tiene de ellos una completa ignorància. Hasta de sus fa¬
cultades conoce la cortedad; su intuición de las cosas es
limitada; el conocimiento abstractivo de las mismas, por lo
mismo que es abstractivo, no abarca todo cuanto ha conocido
en el acto de la percepción.

Ademàs de esta limitación, siente el hombre la profundidad
de su dependencia: otros le han dado el ser; su vida para
conservarse necesita de la acción benèfica de agentes exterio-

32

J. TORRAS I BAGES

res, y puede fàcilmente perderla por la influencia de causas
físicas y espirituales.

Así, pues, el hombre, en el estado de realidad que exami-
namos, tiene ser y fuerzas —limitación y dependencia insupe¬
rables —, limitación superable mediante la capacidad de su ser
y de sus fuerzas respecto a bienes altísímos que aún no posee
en acto . 1

Mas, aunque en lo real vemos este contraste de ser y no
ser, entre bien y falta de bien, no es por esto el hombre una
quimera, ni la realidad es un absurdo; y aplicàndole el prin¬
cipio de contradicción, resulta ileso un cierto ser y un cierto
bien, ya que la falta de uno y otro que afirmamos no es preci-
samente del que tiene, sino del que podria tener.

Eduardo de Hartmann, en su Filosofia de lo Inconsciente,
finge un estado de realidad que es un verdadero absurdo. El
mundo, según él, en su movimiento de transformación arguye
en lo inconsciente un acto de voluntad al que debe la existèn¬
cia, y este acto de voluntad origina el de inteligencia. Aquel
primer acto de voluntad es un querer vacío, es un esfuerzo
para llegar a querer, una resolución de querer unida a la im¬
potència de conseguirlo por sí solo; por lo cual el entendimien-
to, estimulado por lo absurdo del querer, pasa a negar este
absurdo, de modo que el acto de entender se pone como medio
para la abolición del querer, ya que siendo la voluntad infinita
y la idea o representación intelectual, cuyo contenído debe
abrazar, finita, resulta que ha de quedar siempre para satisfa-
cer una parte de la voluntad, lo cual es causa de tormento y
de infelicidad, y por lo mismo debe aspirar a la abolición de la
voluntad, origen de su malestar.

Los tres estados, pues, de Hartmann, son enteramente dis-
tintos de los de nuestro autor; en el principio la nada, en un
estado intermedio el querer que es un absurdo, y en el fin o
término otra vez la nada: su querer vacío seria un ser realísi-

1. Pag. 5.

DOCTRINA SOBRE LA DIRECCIÓN

33

mo en el sentido en que el senor Comellas usa de esta palabra
en su obra. La contradicción de Hartmann al suponer una vo-
luntad que actúa sin existir aún realmente, que quíere sin
tener objeto que querer, descúbrela clarísimamente nuestro
autor; y aun parécenos a nosotros que el mayor de los absur-
dos que contiene el sistema del filosofo berlinès consiste en
esta anterioridad del acto de voluntad y aun de la misma vo-
luntad sobre la inteligencia, cosa que implica contradicción en
los términos, absurdo palpable cual es el de hacer consecuen-
cia al que es en realidad principio.

Pero si el ser, según las pretensiones de Hartmann, es un
absurdo, y, por tanto, por su pròpia naturaleza, su aspiración
suprema ha de ser la aniquilación, y su felicidad el bíenestar
de la nada, para el filosofo que estamos examinando las aspi-
raciones humanas van excitàndose y sus tendencias avivàndo-
se, no sólo al contacto del admirable mundo material en que
vive y de la sociedad de que forma parte, sino aun también
por la aparición del ideal de la ciència que, ya sea de un
modo abstracto, o ya de un modo concreto, viene a iluminar
el espíritu. Estos dos distintos modos de aparecerse el ideal
de la ciència los describieron ya soberanamente Platón y Aris-
tóteles en los admirables textos citados por el autor. «Ningún
dios, dice el primero, en su Convite, desea ni busca la sabidu-
ría, porque ya la tiene... La sabiduría es cosa bellísima ; y
como el amor recae sobre lo bello, síguese necesariamente que
el amor desea la sabiduría.» Fijos los ojos del filosofo en lo
divino, es en él frecuentemente la admiración, que no es otro
sino éste el principio de la filosofia, y parece no haber explica-
cado mal su origen quien llamó a Iris hija de Taumante, esto
es, de la admiración. Aristóteles, de una manera màs conforme
a su caràcter filosófico, describe la aparición del ideal cientxfico
que pone en movimiento al hombre para su adquisición con el
eonocimiento particular de las cosas màs fàciles dudosas, pa-
sando paulatinamente a las màs difíciles dudosas también, lo
cual, excitando su admiración, le mueve al estudio para librar-
se de la ignorància. «Así, pues, si los hombres se dieron a la

2

34

J. TORRAS t BAGES

filosofia para Iibrarse de la ignorància, es manifiesto que iban
en busca del saber para adquirir conocimientos, y no por uti-
lidad alguna.» El Angel de las Escuelas sintió y expresó, como
no podia menos, esta sublime aspíración: «Porque los que
principalmente ven la verdad posible, dice Aristóteles, son los
que la aman y la buscan con màs ardor», por lo cual el santo
Doctor escribió en su comentario al Maestro de las Senten-
cias: Homo se debet erigere ad divina quantumcumque potest.

Estos textos que el autor cita en el capitulo III del primer
libro, dedicado a estudiar la transición del primer estado al
segundo, o sea de lo real al ideal, prueban a maravilla cómo
los mayores ingenios han sentido la necesidad para el progre-
so científico, no de empezar con la destrucción de todo elemen-
to exterior y el aislamiento del espíritu, sino de fijar la con-
templación en algo que encendiese los màs nobles deseos que
existen en el hombre. Por lo mismo que éste es limitado den-
tro de sí, en su pròpia substància, no encuentra lo que necesita
para construir el edificio científico; al revés, como les pasa a
los seudocontemplativos de la índia, los novísimos pensadores
alemanes acaban por profesar la doctrina de la destrucción y
aniquilamiento como el màximo de los bienes, porque no han
querido levantar los ojos hacia aquel ideal que siempre desde
el principio se ha cernido en el horizonte de la humana inte-
ligencía y ha formado parte de su patrimonio científico. Este
amor o esta perfección sobrexcelente perfecciona la voluntad,
es como lo que ama, nos ensena la psicologia de la Escuela;
nuestros positivistas nos manifiestan con su ejemplo como la
inteligencia queda reducida al ejercicio de sus operaciones
menos nobles suprimido el ideal, la ciència decae de su eleva-
do rango, por lo cual léense con profunda conviccíón las si-
guientes líneas del Angélico ( Contra Gentiles, lib. I): Oportuit
mentem evocari in aliquid altius quam ratio nostra in praesen-
ti possit pertingere, ut sic disceret aliquid desiderare, et studio
tendere in aliquid quod totum statum praesentis vitae exce¬
dit... Cum enim Simonides cuidam homini praetermittendam
divinam cognitionem persuaderet, et humanis rebus ingenium

DOCTRINA SOBRF. LA DIRECCIÓN

35

applicandum opportere, inquiens humana sapere hominem et
mortalla mortalem; contra eum Philosophus dicit, quod homo
debet se ad immortalia, et divina trahere quantum potest.
Unde dicit, quod quamvis parum sit quod de substantiis supe-
rioris percipimus, tamen id modicum est magis amatum et
desideràtum Ofnni cognitione quam de substantiis inferioribus
habemus... Ex quibus omnibus apparet quod de rebus nobilissi-
mis quantum cumque imperfecta cognitio maximam perfectio-
nem animae conferí.

Tal vez no se encuentre otro escritor que con tan noble y
científica elocuencia manifieste la necesidad del ideal para le-
vantar la ciència a verdadera importància y los purísimos es-
tímulos que excitan al humano entendimiento a la investiga-
ción de las mas altas verdades; sea lo difícil que se quiera esta
investigación, encuéntrese el hombre rodeado de los mas se¬
ductores incentivos materiales para que se dé exclusivamente
al estudio de la matèria, que le sirve para su vida animal,
dígale el modemo positivista, como el antiguo que cita Santo
Tomàs: Humana sapere hominem, et mortalia mortalem, siem-
pre a la razón humana serà màs deleitoso el conocimiento de
lo que no se ve ni palpa, siquiera le cueste ingente trabajo in-
telectual, que el conocer con suma facilidad el mundo de la
matèria; siempre habrà, iluminando el horizonte de las hu-
manas inteligencias, este ideal atrayente que el senor Comellas
estudia en el segundo libro de su obra como el elemento pre-
ponderante en la generación de la filosofia.

II

La aparición del ideal, por lo mismo que es un bien exce-
lente, excita una aspiración para conseguirlo, lo cual da lugar
a nuestro autor a que estudie en el segundo libro la dirección
al ideal, el empleo de ciertos principios pràcticos y de un de-
terminado método para alcanzarlo.

36

.1. TORRAS I BAGES

La aspiración es un acto de la facultad apetitiva, y como el
ideal es un bien, aquel acto ha de ser un acto bueno. El ejer-
cicio de las facultades intelectuales, cuando se dirige y subor¬
dina a tal objeto, es principio de engrandecimiento moral del
individuo y aun de la misma sociedad; la filosofia ha sido en
todos los pueblos, mientras se han conservado sanos, objeto
de la mas respetuosa admiración, considerada como una re-
ligión natural, así como los mismos apologistas católicos con-
sideran la Religión como una sobrenatural filosofia. Aun esta
aspiración es principio, para quien rectamente la sigue, de un
bíenestar verdadero, y si bien es preciso vencer dificultades,
avivar penosamente la actitud del espíritu, es indudable, em¬
però, que al vencimiento de aquéllas sigue una tranquilidad y
contento que no sólo compensan el trabajo empleado, sino
que inundan el espíritu del noble sentimiento de la dignidad
personal; y si sus esfuerzos han sido de escaso resultado, si
en alguna parte aquella aspiración ha resultado frustrada, la
Religión revelada y aun la misma natural, le ensena que no
ha sido vano su trabajo, ni dejarà de obtener su voluntad es-
forzada, no sólo el premio del Supremo Remunerador, sino
aun el aprecio y estima de sus semejantes.

Como colateral a esta doctrina coloca el autor la del filoso¬
fo pesimista Arturo Schopenhauer, que ensena que el mundo
en que moramos es el peor de los mundos posibles, que nues-
tra voluntad oscila entre la aspiración y el fastidio, que al
cesar aquélla sobreviene necesariamente éste, al paso que la
aspiración es también un tormento a causa de la suma maldad
del mundo que ha de ser su objeto. Por esto lo mejor es que
deje de querer, es decir, la aniquilación de sí propio.

Mas el hombre puede, en virtud de la naturaleza constitu¬
tiva de su ser, ir aproximàndose al ideal a que aspira; no tiene
una mera receptividad, sino verdadera capacidad activa, y sien-
te en su corazón dos grandes afectos: el amor a la verdad y el
amor al progreso, a los cuales corresponden los principios
pràcticos que hemos de seguir en nuestra dirección hacia el
ideal.

DOCTRINA SOBRE LA DIRECCIÓN

37

Es el primero que hemos de abrazar la verdad y desechar
el error dondequiera que se encuentren; o, lo que es lo mis-
mo, que ni el amor a la escuela, ni a la patria, ni a determina-
dos doctores, nos han de desviar en nuestra carrera; que el
amor de la verdad ha de ser el afecto soberano de nuestro co-
razón, o lo que es lo mismo, si aplicamos a la disciplina filosò¬
fica el tecnicismo de la teologia ascètica, ha el filosofo de tener
pureza de intención, es decir, que nada le haga tòrcer su ca¬
mino. La excelencia de la verdad, la preferencía de que es
digna, la ensenaron los escolàsticos en preciosos pasajes que
cita el autor. Y no podia dejar de ser así en sabios que de ve-
ras seguían una religión que tributa a la verdad un verdadero
cuito y que la confunde y tiene por el verdadero y úníco Dios.
El sabio católico es el mas imparcial; sólo contra el error
tiene prevención; abraza la verdad lo mismo si la profiere un
étnico, como Aristóteles, un mahometano, como Averroes, o
un judío, como Maimónides; y de este sentimiento constante
de la Iglesia hase hecho eco el papa León XIII en su encíclica
Aeterni Patris, con las siguientes expresivas palabras, muy a
propósito citadas por el autor: Edicimus ïibenti gratoque ani¬
mo excipiendum esse quidquid sapienter dictum, quidquid uti-
liter fuerit a quopiam inventum atque excogitatum.

Dos corolarios senala a esta doctrina el sefior Comellas: la
aceptación de la fe catòlica y la de la tradición filosòfica. El pri¬
mero lo formula con las siguientes lacónicas palabras: «El filo¬
sofo ha de adherirse a la fe catòlica.» Porque si el filosofo ha
de abrazar la verdad dondequiera que se encuentre y desechar
en los mismos términos el error, siendo el catolicismo la ver¬
dad, halo de admitir en toda su integridad, e igualmente re-
chazar todo lo que él rechace, ya que no puede haber verdades
opuestas. La doctrina revelada ha de ser para el pensador guia
en sus investigaciones, a la luz de la cual es imposible equivo-
carse, y aun ademàs es piedra de to que después de la investi-
gación para conocer los quilates de la verdad que aquélla ha
alcanzado. El autor hace en este punto una justísima y pro¬
funda observación. Para alcanzar el ideal, viene a decir, es

38 ,T. TORRAS I BAGES

necesario que sigaraos las leyes intelectuales que Dios nos ha
impuesto; es indudable que la ley de la fe la tiene nuestra
mente divinaraente impuesta; luego si la desechamos, si no la
atendemos, es tan imposible que lleguemos a obtener el ideal
de la ciència, como si quisiéramos prescindir de la experiencia
o de la abstracción.

A continuación de esta doctrina pone el libro de que vamos
dando cuenta, una exposición y refutación del semirraciona-
lismo, o sea de la ciència que pretende en sus investigaciones
prescindir de la revelación. Lord Bacon y Cousin son los dos
escritores que escoge como representantes mas caracterizados
de esta tendencia que tiene dos matices: el que prescinde de
la fe por el bajo concepto que forma de la razón, y el que lo
hace por la importància excesiva que da a ésta. Al afirmar el
primero que del uso de la teologia ha de nacer una filosofia
fantàstica, supone indebidamente que lo inferior no se encuen-
tra en lo superior, cuando precisamente lo contrario es gene¬
ral y encuéntrase de continuo en la naturaleza; y la historia
de la filosofia nos demuestra a qué elevación filosòfica llegaron
los sabios que tomaron por guia la revelación cristiana, siendo
el mismo principio de Bacon el mayor contrario de su teoria,
ya que reconociendo la inferioridad de la filosofia y la supe-
rioridad de la teologia, que él llama inspirata, debía ver una
garantia de acierto y de seguridad en la mutua alianza de en-
trambas. Cousin pretende que la filosofia ha de valerse de la
razón con absoluta libertad, aunque es superior a toda auto-
ridad, ya que si admite a ésta es en virtud de un acto propio,
después de haberla sujetado a su juicio, tomàndose el pensa-
miento a sí mismo por medida. El autor pone fin a su conclu-
yente refutación del filosofo francès con esta evidentísima
prueba de analogia: «El Estado dicta una ley a la cual ha de
someterse cada individuo de la nación, pero éste no se some-
tería a la misma si no la conociera. Aunque el individuo haya
de poner esta condición indispensable, no por esto es superior
al Estado, ni puede emitir un juicio que destruya aquella ley.»

DOCTRINA SOBRE LA DIRECCIÓN

39

El segundo corolario al principio practico de que hemos de
buscar la verdad en cualquier parte que la veamos, es, según
el senor Comellas, la aceptación de la tradición filosòfica. La
insignificancia del hombre aislado, la limitación de sus facul¬
tades, la fecundidad del trabajo dividido entre muchos y la
diversidad de aptitudes distribuidas entre distintas personas,
fueran suficientes argumentos para determinamos a admitir
el caudal científico que nuestros antepasados allegaron, si no
tuviéramos ademàs el hecho practico de la admisión por parte
de los hombres de verdades descubiertas o estudiadas por los
sabios antíguos. En efecto, las cavilaciones de muchos filóso-
fos, la soberbia de varios pensadores, si ha podído turbar la
tranquilidad de este mar de ciència que pone en comunicación
entre sí las distintas edades filosóficas, no ha podido impedir
la formación del fondo común de ciència, que con tanta pro-
piedad ha sido llamado philosophia perennis ; prescindir de
la cual, no sólo es achaque de orgullo, sino ademàs prenda
segura de desacierto. Y no obstante, desde Bacon hasta noso-
tros, y principalmente desde Descartes, la tradición filosòfica
perdió el dominio de las escuelas, presentàndose pujante el
individualismo, que el autor estudia en los dos filósofos citados
y en Proudhon. La corrupción de un sistema, por bueno que sea
lo mismo en el orden filosófico que en el político, da motivo
a los espíritus impacientes y rebeldes para forjar se otros nue-
vos, pretendiendo que los antíguos son esencialmente malos,
y la multitud ligera les sigue entusiasmada, no acertando a co-
nocer la excelencía de lo que abandona oculto entre escòria; así
Leibniz afirmaba que había oro escondido sub stercore illo
scholastico barbarico, y a la antigua escuela se subrogaron
una infinidad de escuelas. La oposición màs radical a la tra¬
dición filosòfica encuéntrase indudablemente en el cèlebre
Proudhon, cuya doctrina precisamente es su contradicción
palmaria. La verdad y el bien, dice, consisten en el progreso,
en el movimiento de las ideas; lo verdadero es lo que cambia ;
o es, por lo menos, susceptible de progreso; al paso que lo
falso es todo lo que se presenta fijo, entero, completo, inalte-

J. TORRAS ï BAGES

40

rable, indefectible. De esto naturalmente deduce el cèlebre re-
volucionario aquella sentencia horrenda de que el Dios verda-
dero es el mal, ya que siendo el bien el progreso y cuanto
mayor movimiento mejor bien, y un mal la estabilidad, aque¬
lla inmutable divina Substància ha de ser el mayor mal imagi¬
nable. Con pocas pero finísimas observaciones destruye el se-
nor Comellas todo el aparato del gran blasfemo francès; mas
séanos a nosotros lícito en este punto, recordando el contrario-
rum eadem est ratio, consignar la especial relación que media
entre este monstruoso concepto y la nobilísima idea del acto
purísimo con que Santo Tomàs, siguiendo a Aristóteles, ca-
racteriza la noción de la causa primera. La cual siendo en sí la
misma perfección debe ser inmóvil, porque todo movimiento
tiene por objeto alcanzar algo, y ella en sí lo tiene todo; mas
es al propio tiempo origen y principio de todo movimiento
bueno, primer motor de todas las cosas, por lo que todo pro¬
greso verdadero, es decir, todo movimiento que haya de alcan¬
zar algo es en realidad un efecto de aquella adorable y perfec-
tísima existència. El precipicio en que se despenó Proudhon
al tratar de la màs alta de las verdades filosóficas, prueba
cómo éstas estan rodeadas por el abismo, peligrando de conti¬
nuo los que en su consecución caminan cuando quieren pres¬
cindir del auxilio de la revelación y de la tradición filosòfica.

Pasa el autor a estudiar lo que en sí mismo es destructivo
de entrambas, o sea la duda universal, que al propio tiempo
contradice también palmariamente la construcción filosòfica
que forma no sólo la armazón del libro, sino que viene a ser
ademàs el plan geométrico para alcanzar la conquista de la
verdad. En la duda universal desaparece el ideal, queda por lo
mismo desvanecida la aspiración al mismo, la dirección hacia
él hàcese imposible y su posesión, siquiera incoada, es una ver-
dadera quimera. La tradición filosòfica pierde todo valor, es
inconciliable con ella, al revés, supone una estima mayor de
sí mismo que de todos los demàs; y hasta la fe catòlica, por
màs salvedades que se hagan, no sólo queda comprometida,
sino que pierde su principal mérito y hermosura, es decir,

DOCTRINA SOBRE LA DIRECCIÓN

41

deja de scr racional. Nos adherimos a la fc en virtud dc un
acto racional; mas con la duda acerca del valor de nuestras
facultades, debe la fe ser una imposición violenta y pierde el
caràcter de racional obsequio a la verdad primera. De aquí
puede deducir el lector, como en el capitulo titulado Descartes
y la duda, destinado al anàlisis de este cèlebre filosofo y de
su pernicioso sistema, salvàndole emperò sus católicas creen-
cias, el senor Comellas deja plenamente probado cómo la doc¬
trina de Descartes, conduciendo inexorablemente a la duda
universal, no puede ser camino que lleve a la consecución del
ideal, como después probarà la falta de valor que tiene en la
doctrina cartesiana la posesión misma de la verdad. Mas razo-
nable Aristóteles, admite la duda con tales limitaciones y con
tan sana dirección que no puede menos de aceptarse; la limita
a lo controvertible, y si bien dice en otro lugar que todos los
que investiguen han de dudar, refiérese tan solo a la duda
como recurso didàctico, ensenando el procedimiento seguido
después por el Doctor Angélico de ir paralelamente estudiando
la verdad o demostración de ella y las distintas opiniones que
se le han opuesto. Mas, sobre todo, es digno de alabanza el Es-
tagirita por colocar fuera de la jurisdicción de la duda las co-
sas religiosas; y si bien afirma que la filosofia es superior a la
Religión, los notables textos que aduce el autor y sus atinadas
observaciones prueban que el gran filosofo hablaba de los mi-
tos helénicos y en ninguna manera de la religión natural, única
que podia conocer, y a la cual levanta sobre el pavès conside-
rando a la teologia natural como a senora y madre de las otras
ciencias, lo mismo precisamente que màs tarde debía ensefiar
nuestro Angélico Maestro refiriéndose a la sagrada y catòlica
teologia.

Al tratar del segundo principio practico esmérase el autor
en presentarnos preciosos textos de los doctores y filòsof os es-
colàsticos en que encarecen la necesidad y la importància del
verdadero progreso científico, àurea cadena de pensadores tan
eminentes como San Anselmo, Alberto Magno, Santo Tomàs
de Aquino, Guillermo de Auvernia, y Roger Bacon, que, enla-

42 J. TORRAS I BAGES

zados y como presididos por León XIII, prueban completa-
mente el espíritu de sano progreso que el catolicismo incluyé,
como no puede menos, siendo una celestial disciplina cuyo ob-
jeto es precisamente la indefinida perfección de la humanidad,
que ha cada día de ailegarse mas a aquel infinito Ser que
ha querido dàrsele por modelo. Pero aun tal vez con mayor elo-
cuencia y con autoridad insuperable encuéntrase, a nuestro en-
tender, expresa y como preceptuada la obligación del progreso
científico para los católicos en las siguientes líneas, que quisié-
ramos ver entre los textos citados por el senor Comellas, dè
la Constitución De Fide, capitulo IV del Concilio Vaticano,
que reproducimos para que los lectores de La Ciència Catò¬
lica vean la insigne mala fe de los que pintan a la Iglesia como
repulsiva a todo progreso y adelanto: Crescat igitur et multum
vehementerque proficiat, tam singulorum, quam omnium, tam
unius hominis, quam totius Ecclesiae, aetatum ac saeculorum
gradibus, intelligentia, scientia, sapientia: sed in suo dumta-
xat genere, in eodem scilicet dogmate, eodem sensu, eademque
sententia.

A Cousin precisamente, y con razón plenísima, pone el
autor como a filosofo que con su sistema destruye el progreso
científico y da ya por terminado el período ascendente de la
filosofia. El eclecticismo supone ya realizado el ideal en los
filósofos, y reduciendo la filosofia al estudio y combinación de
los sistemas anteriores, la filosofia pierde los benéficos resulta-
dos que proporciona al que por sí mismo se dedica a la inves-
tigación de la realidad objetiva; màs bien estudia los filósofos
que la filosofia, suponiendo ya evacuada completamente la po¬
tencia intelectiva de los hombres para adelantar en el camino
que guia a la consecución del ideal de la ciència.

El autor, por el contrario, en dos capítulos reivindica la in-
vestigación pròpia, sin despreciar en lo màs mínimo la tradi-
ción científica, antes valiéndose de ella, para llegar a la conse¬
cución del ideal. El método racional es sin duda el propio en
las investigaciones filosóficas, forma su nota característica, por
lo cual Santo Tomàs dijo, exponiendo las diferencias entre la

doctrina sobre la dikecciòn

43

teologia y la filosofia: Philosophus argumentum assumit ex
propriis rerum causis; fidelis autem ex causa prima; utpote
quia sic divinitus est traditum. El método racional aviva el
progreso cicntífico dando evidencia al conocimicnto, poniendo
inmediatamente en coníacto cl entendimiento con su objeto;
y a fuerza de depuraciòn, si es lícito usar de este termino, tra-
bajando las facultades abstractivas, no ya sólo las de uno, sino
las de todos, viendo éste lo que no descubriera aquél, lógrase
la reducción a menos principios, la elevación a mayor unidad,
que es sin duda uno de los màs apreciables beneficiós de esta
ciència filosòfica. Ademàs, las facultades intelectuales, como
sucede con toda potencia, a medida que se ejercitan aumentan
en perfección, estimúlanse fuertemente con el conocimiento
racional, y ya no sólo hay progreso en el orden objetivo, sino
en el subjetivo, pues el individuo al trabajar racionalmente, al
acaudalar por sí mismo conocimientos, haciéndose autor y en
cierta manera causa de su engrandecimiento, tiene que dome-
nar los bajos apetitós de su ser, practicar una especie de pe¬
nitencia científica que a nosotros nos recordo al leer estos
capítulos del senor Comellas aquella sentencia de un ilustre
santo, que decía que el estudio era una lima sorda. No es,
pues, para el autor el ipse dixit principio a propósito para con-
seguir el ideal de la ciència, como no lo fue para San Agustín,
ni para Santo Tomàs, ni San Buenaventura, los cuales teòrica
y pràcticamente son ilustres modelos de proceder filosófico en
la investigación de la verdad.

De su otra obra Demostración de la armonía entre la reli-
gión catòlica y la ciència, reproduce el senor Comellas la ex-
posición del método que debe seguirse para alcanzar el ideal
de la ciència, método que comprende tres momentos: empíri-
co el primero, abstractivo el segundo, y deductivo el tercero;
esto es, la admirable economia del entendimiento humano,
cómo llega éste a poder abrazar por medio de la evidencia el
objeto de su amor, la doctrina que los antiguos llamaban del
entendimiento agente y del entendimiento posible, la crítica
y refutación de los sistemas positivista y krausista, hoy tan

44

J. TORRAS I BAGES

en boga el prímero en todas partes y el segundo en Espana, o
a lo menos en Madrid, como negaciones que son, el positivis-
mo de los momentos abstractivo y deductivo, y el krausismo
del momento empírico en cuanto toma por único punto de par¬
tida el Yo, y del abstractivo en cuanto por la contemplación
del Ser pretende conocer la realidad y propiedades del univer-
so, siguiendo, por lo tanto, un método opuesto per diametrum,
ya que no va de lo particular a lo general, ya que el conoci-
miento no es propiamente una ascensión, sino màs bien un
descenso. Estudia luego el senor Comellas detenidamente los
tres momentos del conocimiento, detalla sus condiciones, ex¬
plica, al tratar del empirismo, las clases de observación, los
medios o instrumentos para realizarlas, y defendíendo a los
escolàsticos, en esta matèria tan mal tratados, da su impor¬
tància a los cuatro métodos que Stuart Mill designa con los
nombres de Método de concordia, Método de diferencia, Méto¬
do de resta y Método de variaciones concomitantes; sin haber
olvidado antes, al estudiar los sentidos, la eficacia impulsiva
hacia la investigación que sobre el hombre ejerce el delicado
sentimiento estético; y en cuanto a la abstracción, determina-
dos sus puntos de partida (objetos materiales, fenómenos es-
pirituales y nuestro Yo), explicada esta especie de locución
mental, que en parte reíleja el objeto de la percepción, trata
extensamente de la contemplación del objeto abstracto, exi-
giéndole que sea potente, amplia, comparada, y dàndole por
preferente atención el contemplar el ser y sus categorías; estu¬
dia la deducción también en general, en sus formas, en sus cla¬
ses, en sus elementos y en sus objetos; estudia con perfecto
anàlisis el doble orden de principios que en la deducción in-
tervienen, principios ontológicos y principios lógicos, que co-
rresponden precisamente a la naturaleza íntima que reviste
es te nobilísimo comercio del alma con lo que no es ella que
llamamos conocimiento, en la forma màs elevada que pueda
tenerlo en su condición presente la criatura racional; y al es¬
tudiar las formas de la deducción, detiénese el autor en una
de ellas, de inmensa importància para ciertas ciencias, en la

45

DOCTRINA SOBRE LA DIRECCTÓN

inducción, a la cual, dando un apoyo metafísico, se le tributa
solidez, como lo hicieron entre los escolàsticos Duns Escoto,
de quien cita un notable pàrrafo, como cita también otro de
Federico Ueberwerg, sostenedor ilustre en nuestros tiempos
de la misma verdad en contra de la teoria de Stuart Mill, el
cual sostiene una doctrina enteramente contraria a la de la es-
cuela expuesta por el autor, ya que, según el filosofo britànico,
todas las ciencias son inductivas. Refútale larga y concluyente-
mente el senor Comellas, probando la existència y valor abso-
luto de los principios, no solo en el orden de cosas real, sïno
en todos los ordenes de cosas, tanto reales como posibles, al
paso que las verdades generales, en cuanto son conocidas por
la inducción, tienen un valor relativo, se verifican en el orden
actual de cosas, pero no se verificarían en otros ordenes posi¬
bles. Stuart Mill pretende que podemos asentir firmemente
a los axiomas por la sola experiencía, mas entonces el conoci-
miento humano perdería su distintivo de racionalidad: jamàs
un conocímiento pasarà del caràcter relativo al absoluto; por
la sola experiencía, un hecho general observado nunca llegarà,
por ejemplo, a la categoria de causa, sino en virtud de un
principio a priori.

III

Una vez establecida la verdadera via que al ideal conduce,
consiste el tercer estado en lo que el autor llama síntesis in-
coada de lo real con lo ideal, es decir, en el conocimiento, ob-
jeto de disputas sempiternas, luz verdadera en cuyos anàlisis
todas las escuelas han diferido; hecho que no puede dejar de
admitir la criatura racional y que, no obstante, es indudable
que cuando en él se quiere profundizar, muy espesas tinieblas
nos acongojan. Pero hay un fenómeno, por desgracia muy fre-
cuente en el ejercicio de las facultades intelectuales, opuesto
al conocimiento, y que llamamos error. «Aunque en cada uno
de los tres momentos de la ciència, dice el senor Comellas,

46

J. TORRAS I BAGES

alcancemos la verdad, podemos, sin embargo, caer en error, y
de hecho a veces caemos en él.» Y al discurrir sobre esta matè¬
ria, vese allí brillantemente al filosofo católico: proviénele al
hombre la posibilidad de errar, de su limitación y de su liber-
tad. Una inteligencia infinita abarcaría la totalidad del objeto
y no podria equivocarse; una voluntad movida fatalmente al
conocimiento por un agente exterior, ya sea el Ser supremo, ya
las mismas cosas exteriores, tampoco podria errar: a la limi¬
tación, pues, y a la libertad es debido que, no presentàndose los
objetos con evidencia, la voluntad pueda determinar al enten-
dimiento. La limitación y la libertad en el hombre que busca
la verdad, suponen ineludiblemente la fe y la virtud en él mis-
mo, si quiere conseguir el alto fin que se propone; y a la falta
de aquellas dos nobilísimas cualidades, parécenos a nosotros
que pueden reducirse las seis fuentes de errores que, empe-
zando por el semirracionalismo, que en el terreno de la cièn¬
cia no tiene en cuenta la fe catòlica, senala el autor con nota¬
ble precisión y método.

Pero tdónde encontraremos el medio para distinguir el
error de la verdad? ^Cuàl ha de ser el justificativo de la segura
posesión de esta última? O, en otros términos, «jcuàl e s el cri-
terio de la verdad y principio de la certeza? «Siendo la cer-
teza un hecho real, y no pudiendo existir nada sin razón sufi-
ciente, también lo ha de haber para el hecho de la certeza»,
dice el senor Comellas; y asigna de ello por razón suficiente,
como lo han hecho casi todos los doctores de la escuela, la
evidencia objetiva, unas veces del objeto en cuanto es perci-
bido o visto, y otras de la verdad del objeto en cuanto ha
sido visto. Mas no parece andar tan acorde con la doctrina es¬
colàstica al afirmar que «en el hombre la certeza y la verdad
son separables a causa de la posibilidad que tiene de caer en
error»; pues si la evidencia (dice el distinguido filosofo Dupont
al dar honorífica cuenta de esta obra), criterio de la verdad y
último motivo de la certeza, puede acompanar al error, aun-
que no sea màs que una sola vez, quédase la certeza sin apoyo
solido; y parécenos a nosotros que es concluyente razón de

DOCTRINA SOBRE LA DIRECCIÓN

47

que certeza y verdad son inseparables, la idea de que ésta es
razón formal de aquélla, por lo cual, desapareciendo la segun-
da, queda aniquilada la primera. Ésta creemos que es la genui-
na mente de los escolàsticos. Aquel estado psicológico parecido
a la certeza que el animo adquiere al influjo de ciertas aparien-
cias de verdad, no es certeza; aquel reposo del entendimien-
to es distinto del que subsigue a la consecución de la verdad;
ni es sincero reposo, como no es satisfacción verdadera en
nuestras operaciones vegetativas el acallamiento del estimulo
del hambre cuando el estómago queda repleto de una substàn¬
cia que no sea en manera alguna alimenticia.

Mas de todas maneras muéstrase el senor Comellas en estos
capítulos de la certeza y de la evidencia aventajado pensador.
Describe hasta con amorosa minuciosidad el hecho del cono-
cimiento, abrazo estrechísimo que el entendimiento da a los
objetos, tan estrecho que llega en un cierto sentido a identifi-
càrselos; pondera la conformidad de la ley que rige nuestra
operación con el sistema de leyes que gobiernan el universo;
explica lo que nuestro malogrado maestro, el filosofo Llorens,
tan elocuentemente expom'a al hablar, en el hecho del conocer,
de la antítesis en la existència y de la síntesis en el conocimien-
to, formulando el autor la ley triàdica de transfusión o coniu-
nicación, adquisición y unión que le determina su criterio ob-
jetivo-subjetivo. Aquí el autor hace la crítica y refuta aquel
principio que asienta Balmes en su Filosofia fundamental: el
principio de la evidencia no es evidente, que se funda en una
confusión del orden subjetivo con el objetivo y que queda des-
vanecido con la observación de que lo evidente es lo que se ve,
o, lo que es lo mismo, lo que existe y es visto, o sea la existèn¬
cia evidente. Relaciona con estas doctrinas la de la apariencia
sensitiva, imaginativa e intelectual, y al estudiar la primera,
aduce un admirable texto del citado Duns Escoto, en que se
consigna la posibilidad de que seamos enganados por los sen-
tidos, y las condiciones que debemos exigiries para daries cré-
dito, y la conveniència de acudir a los principios metafísicos
en determinados casos para llegar a un conocimiento cierto de

48

J. TORRAS I BAGES

los objctos cxteriores; punto en el cual parcce estar acorde
con cl Doctor Sutil, cl insigne Fcdcrico Ucbcrwerg en su Sis¬
tema de Lògica.

En un capitulo titulado Corolarios consigna cl senor Come¬
llas varios que se derivan de la doctrina expuesta acerca del
criterio de la verdad y del principio de evidencia; la realidad
del Yo con su permanència e identidad en medio de la suce-
sión y variedad de actos que en el mismo se verifican; el mun-
do exterior con su extensión y sucesión, que son argumento s
contra la teoria de Kant acerca de las nociones de espacio y
tiempo, y, por último, la autoridad del testimonio humano y
sobrexcelentemente del divino en aquellos casos en que, sin
tener evidencia del objeto, la tenemos de la verdad del mismo
por las condiciones del que lo atestigua.

El criterio de la evidencia objetiva encuéntralo también el
senor Comellas en los textos aristotélicos; es cierto que el
gran filosofo griego no trató expresamente la cuestión, mas en
sus variadas obras encuéntranse lugares en que indudablemen-
te manifiesta su pensamiento en favor de la evidencia obje¬
tiva, a pesar de la opinión de Hamilton, que lo quisiera parti-
dario del principio de la escuela escocesa, o sea del criterio del
instinto. Nuestro autor discute las palabras dudosas del texto
griego, compara diferentes lugares entre sí, y aducíendo el
favorable testimonio de los grandes discípulos y comentado-
res del Estagirita, Teofrasto y Alejandro de Afrodisias, conclu-
ye consignando como cosa indudable que era para el maestro
de Alejandro Magno criterio de verdad la evidencia objetiva;
así también interpretaba su mente el famoso Sexto Empírico.
Las dos grandes lumbreras de la filosofia cristiana, San Agustín
y Santo Tomàs, profesan la misma doctrina. Dice el primero:
Jtaque cum ille mentis aspectus, quem rationem vocamus,
coniectus in rem aliquam, videt ïllam, scientia nominatur.
Y para corroborar la interpretación de este texto, suficien-
temente claro, aduce el senor Comellas otros varios que no de-
jan la menor duda de que el grande obispo de Hipona tuvo
la evidencia objetiva por principio de la certeza; y al ocuparse

49

DOCTRTNA SOBRE LA D1RECCTÓN

en Santo Tomàs, príncipe de los escolàsticos, para probar que
su pensamiento no favorece en nada la doctrina escocesa sobre
esta matèria, sino que, al revés, el criterio de la evidencia obje-
tiva formaba la base de su sistema filosófico acerca del conoci-
miento, aduce textos tan claros, entre otros, como el siguiente:
Termini principiorum naturaliter notorum sunt comprehensi-
biles nostro inteliectui: ideo cognitio quae consurgit de illis
principiis est visió-, terminando la exposición de esta impor-
tantísima doctrina con las siguientes líneas: «Aristóteles, San
Agustín y Santo Tomàs, los tres grandes genios de la antigüe-
dad griega, de la època de los Santos Padres, y de la escolàsti¬
ca, ensenan que el principio de la certeza consiste en la evi¬
dencia objetiva. En las escuelas cristianas son innumerables y
distinguidos los filósofos y teólogos que han seguido sus pisa-
das. jCuànto peso de autoridad a favor del criterio de la evi¬
dencia objetiva, ademàs de su pròpia claridad, que ya por sí
sola induce a aceptarlo!»

Acabada la exposición de su sistema subjetivo-objetivo acer¬
ca del criterio de la verdad, que él califica de intrínseco, co¬
rroborada su doctrina por las autoridades antes mencionadas,
pasa el autor a examinar con fina crítica los demàs criterios
excogitados por diversos filósofos, y que él clasifica, dividién-
dolos en dos clases: subjetivos unos, y otros objetivoextrínse-
cos. A la primera clase pertenecen los criterios expuestos por
Descartes, Reid y Jacobi; a la segunda, los que sostienen Huet,
Bautain y Lamennais.

El autor del Discurso sobre el Método, profesando una ar¬
bitraria desconfianza acerca del valor de sus conocimientos,
encuéntrase en situación difícil para determinar cuàl sea la
piedra angular del edificio de nuestras operaciones racionales
y cognoscitivas. Como por imprescindible necesidad tenia que
admitir algún dato primitivo de conocimiento, admitió el dato
de su propio pensamiento, formulando el cèlebre Yo pienso,
luego existo; mas rechazando el valor que el testimonio de los
sentidos en sí mismo encierra, al determinar un criterio de cer¬
teza que fuese común a entrambos modos de conocer, formulo

3

50

J. TORRAS T RAGES

el siguiente principio general: lo que concebimos muy clara y
distintamente es verdadero. Y he aquí que con este subjetivis-
mo, rechazando la evidencia objetiva, quedàndose con uno
solo de los dos elementos que encierra el hecho de conocer,
destruye la mayor garantia de veracidad que éste tiene, y abre
un camino fatal que conduce al escepticismo y al idealismo;
divorciada la intelígencia de su objeto, quédase aquélla estè¬
ril; aun Descartes se vera obligado a admitir la posibilidad de
que el mundo material sea una pura ilusión, debiendo acudir
a Dios para certificarnos de la realidad de aquella existència;
el fundamento de las ciencias queda vacilante, las pruebas màs
eficaces de la existència del Ser perfectísimo pierden su fuer-
za, y prepàrase con este sistema una època de desolación para
la verdadera y sana filosofia. Por esto Reid al ver el escepticis¬
mo, muerte de la filosofia, que se presentaba amenazador, des-
confiando de la razón desacreditada teòrica y pràcticamente
por los filósofos, acogióse al sentido común. Reid, pues, obe-
deció a una tendencia noble y regeneradora; pretendió, si bien
tomando un falso camino, volver a la sana filosofia, lo cual ex¬
plica que su escuela alcanzase distinguidos discípulos no sólo
en nuestra Universidad, sino aun en la de Lovaina, sujeta del
todo a la jurisdición de la Iglesia.

En algunos pasajes de sus obras parece que Reid atribuye
a la evidencia el caràcter de principio de la certeza, como
cuando dice: «La evidencia es la base del juicio; y cuando ve-
mos que hay evidencia, es imposible que no juzguemos.» Pero,
a pesar de esto, es indudable que el filosofo escocès al hablar
de la inclinación irresistible, del instinto que nos conduce a la
admisión de la verdad, incurre en un verdadero fideísmo, y
aun, como dice el autor, en un escepticismo reflejo, ya que la
razón al discurrir acerca del propio conocimiento no encuen-
tra la eficaz garantia de la existència objetiva inseparablemen-
te unida a la intelígencia. Con la doctrina de la escuela esco¬
cesa relaciona el senor Comellas la del cèlebre Luis Vives, y
aun eruditamente manifiesta su parentesco con ciertas doc-
trinas de Cicerón; y al hablar del ilustre Balmes, sobre cuya

51

DOCTRINA SOBRE LA DIRECCTÓN

doctrina discurre largamcnte, hacc notar como cn su teoria
el filosofo de Vich a las clar as descubre la influencia de la es-
cuela de Edimburgo. Todos estos distinguidos pensadores cre-
yeron salvar la dignidad de la razón humana defendiendo el
impulso natural irresistible como criterio de certeza y de ver-
dad, y, no obstante, es indudable que este instinto, principio
de conocimiento en nuestra naturaleza racional, seria un acto
desprovisto del caràcter de racionalidad.

Aunque parte de un principio enteramente contrario al cri¬
terio subjetivo que acabamos de exponer, el criterio objetivo-
extrínseco da las mismas consecuencias que aquél, y conduce
también al escepticismo y a la destrucción de la filosofia.
Negar que el hombre individual, aun en fuerza de sus faculta¬
des cognoscitivas, pueda llegar a la certeza, es lo mismo que
despreciar el pensamiento humano, y es hasta hacer imposi-
ble toda especulación intelectual. El recurrir a la revelación
divina y presentaria como único fundamento de certeza en
todos los órdenes, no salva a esta doctrina de sus inconvenien-
tes, al revés, buscando apoyo en la revelación, la comprometé,
ya que en primer lugar ni de esta misma podríamos cerciorar-
nos, y aun conocida su existència en general, cuando tratàse-
mos de incluir en ella casos o principios particulares, no po-
seyendo medio de certeza en nosotros mismos, seria necesario
que Dios nos revelase la verdad de cada hecho o principio par¬
ticular. El autor examina este criterio en Lamennais tan solo,
y aun con poca extensión, ya que realmente es una teoria
vacua de valor filosófico, de poquísima importància en la his¬
toria del pensamiento humano, que indudablemente està extin-
guiéndose, no sólo por defecto intrínseco, sino, ademàs, porque
sostenida principalmente por filósofos católicos, ha quedado
mortalmente vulnerada por el capitulo II y los cànones al mis¬
mo correspondientes de la Constitución dogmàtica De Fide
Catholica del Concilio Vaticano, que al tratar de la revelación
divina, fijó también el valor de la razón humana para la ad-
quisición de altísimas verdades.

52

J. TORRAS I BAGES

Y bien necesitaban este subsidio de orden sobrenatural la
pobre filosofia, y este auxilio divino la quebrantada razón hu¬
mana. Ésta, después de infinitos desvaríos, como ha sucedido
siempre después de un período de filosofia delirante, acaba
por el suicidio de sí misma, es decir, por la proclamación del
escepticismo. Las grandes inteligencias, como que se avergon-
zasen de su impotència, y antes que recurrir a la alianza con
la fe, prefieren declararse incompetentes para alcanzar la ver-
dad. El individualismo filosófico, es decir, el prescindir de la
revelación y de la tradición filosòfica, conduce naturalmente al
escepticismo, y éste trae por consecuencia la proclamación de
aniquilamiento en el orden metafísico, o cuando menos, ya
que necesariamente la humanidad haya de subsistir, abràzase
con el positivismo y hace de éste el non plus ultra de las in-
vestigaciones mas nobles de la criatura racional. Esta excep¬
cional importància del escepticismo explica el porqué el autor
ha dedicado una parte notable de su libro al examen y estudio
de aquella tendencia que en nuestros días ha arrebatado en
su vertiginosa carrera a los pensadores de màs fuerza que han
querido prescindir del magisterio de la Iglesia, investigando
la verdad a su cuenta y riesgo. Empieza dando la noción del
escepticismo y explicando sus varias clases, y luego, con una
crítica reposada y penetrante, de la misma naturaleza de este
error, de la contradicción en que està con la vida pràctica y
aun con la pròpia vida intelectual, después de haber pasado
como revista a los principales sostenedores de esta doctrina,
desde el antiguo Sexto Empírico hasta el italiano Augusto Fran-
chi en nuestros días, deduce la limitación real que, a despecho
de todo, ha de tener el escepticismo. Limitación en el terreno
de la espontaneidad y en el de la reflexión. Si el escepticismo
fuese una pura negación seria la nada, y, por lo tanto, ni a sí
mismo podria sostenerse, por lo cual vemos que en el terreno
de la espontaneidad encuéntrase constrenido a admitir el fenó-
meno, y en el de la reflexión su propio sistema, por lo cual
creemos que prescindiendo de la consideración que a la sin-
ceridad de los filòsof os siempre guardó nuestro autor, puede

DOCTRINA SOBRF LA D1RECCIÚN

53

plenamente asentirse al juicio suyo de que «reflexionando so¬
bre el conjunto de sus afirmaciones (de los escépticos), vemos
un deseo de duda universal y un esfuerzo para salvar la con-
secuencia incluyendo en aquella duda su doctrina misma»;
vemos, en una palabra, que el instinto de la naturaleza, sobre-
poniéndose a los delirios de la razón, hace olvidar muchas
veces a los que la profesan la doctrina de la duda universal.

Como la inconsecuencia del escepticismo en general, es tan
obvia la del escepticismo que admite el fenómeno y niega el
nóumeno o las cosas en sí, ya que el fenómeno supone nóume-
no de este fenómeno, consignando el autor cuatro hechos que
evidentemente arruinan el escepticismo de Kant, y aun todos
los sistemas que participan del mismo.

Persigue tenazmente a este fatal sistema el senor Comellas
hasta sus últimas trinclieras, en todos los terrenos, en su posi-
bilidad o imposibilidad y en el mismo hecho, en el objeto en
que se duda, en el sujeto que duda y en la relación entre uno
y otro, y victorioso pulveriza todas las razones que los màs fa¬
mosos escritores han alegado, ya sea la falta de permanència
de los objetos materiales, la resistència que en sí poseen para
ser conocidos, el obstàculo que ofrece la misma mezcla o con-
fusión de los objetos; y pasando a considerar el sistema con
relación al sujeto, afirma y establece y plenamente comprueba
que la existència del criterio es un hecho, que los sentidos y
las facultades cognoscitivas son en realidad medio de conoci-
miento, distinguiendo oportunísimamente entre conocimiento
incompleto y conocimiento incierto; que el sinnúmero de erro-
res que la historia del pensamiento humano descubre en la su-
cesión de los tiempos, o sea que el hecho de que lo que antes
parecía verdadero después sea reconocido falso, no debe ra-
cionalmente producir la duda escèptica, porque, según la sen¬
tencia de Cicerón: Opinionum commenta delet dies, naturae
iudicia confirmat ; y, por último, que la diversidad de opinio-
nes entre los filósofos no debe hacernos afirmar, como a Mon-
taigne, la no existència de la evidencia, sino la limitación del
entendímiento humano y la maligna influencia que sobre el

54

J. TORRAS I BAGES

mismo ejercen las pasiones; ni excitamos a preguntar, como
Lamennais, qué juez dirimirà la controvèrsia, ya que todas
las controversias siempre las han dirimido los hombres por
la evidencia mediata o inmediata.

Interesantes son los capítulos que el autor destina a rebatir
el escepticismo en lo que hace relación a la unión entre el su-
jeto y el objeto, examinando la doctrina de filósofos de tanta
nombradía como Kant, Hamilton, Comte y Spencer. La teoria
del primero sobre la matèria y la forma del fenómeno, preten-
diendo que la primera tan sólo nos es dada a posteriori, mas
que la segunda la poseemos ya de antemano, o sea que la te-
nemos a priori-, o lo que es lo mismo, que las formas de espa-
cio, tiempo, unidad, causalidad, etc., bajo las cuales conoce-
mos los objetos, son formas subjetivas y a priori, pero no
formas reales de los objetos, derivadas de la experiencia, fun-
dàndose en que de lo contingente no puede surgir lo universal
y necesario, la destruye totalmente el autor arguyendo contra
Kant el proceder contrario del entendimiento, que no de un
concepto preconcebido baja a los objetos individuales, sino
que, al revés de la observación de éstos, forma los conceptos
generales y necesarios (de necesidad hipotètica), siendo la afir-
mación de lo contrario una palmaria conculcación de la induc-
ción incompleta. El conocimiento relativo que enseíiaba el
antiguo Sexto Empírico, se ha también sostenido por los mo-
dernos filósofos Hamilton, Comte y Spencer: que el ser no
es cognoscible en sí mismo sino únicamente en sus modos
especiales, que estos modos sólo pueden ser conocidos en
cuanto estan en cierta relación con nuestras facultades, siendo
tan sólo conocidos por el alma bajo ciertas modificaciones de-
terminadas por las mismas facultades. Tales son las principa-
les doctrinas que sobre esta matèria profesa Hamilton, con el
cual viene a coincidir Spencer, siendo màs radical en su escep¬
ticismo Comte: no niegan los dos primer os, al revés, confiesan
la necesidad de admitir la existència de lo absoluto o de la
substància, pero afirman que su naturaleza queda desconoci-
da; si el entendimiento la admite, no es porque la vea, es de-

DOCTRINA SOBRE LA DÏRF.CCIÓN

55

cir, porque se lc presente cvidentc, sino cn virtud dc una ten¬
dència, de un sentido, de una necesidad que le impulsa, por
lo cual puede afirmarse que no es en virtud de un acto racio¬
nal, que el conocimiento no està determina do por su objeto,
no encontrando por lo tanto el hombre garantia alguna de su
certeza al reflexionar sobre sí mismo; como en los postulados
de la razón pràctica ideados por Kant la suposición no dis-
mínuye la obscuridad; aquellas altas verdades especulativas
las suponemos en vista de la Ley moral, mas no pasando del
fenómeno nuestro conocimiento, solo tendremos apariencia
del conocimiento de la Ley, y por lo tanto duda de su reali-
dad, quedando en consecuencia en pleno escepticismo, del cual
no Iogran nunca sacar todos los esfuerzos de los filósofos que
no fijen el criterio de la certeza en lo que plugo colocarlo el
autor de la naturaleza natural, esto es, en la evidencia obje-
tiva.

No, no tiene el mundo real el caràcter sombrío que el es¬
cepticismo le atribuye, diremos con el autor en las mismas elo-
cuentes pàginas de su libro; no es el universo un abismo obs-
curo donde no puede penetrar la luz, falto de armonía entre
sus partes, receloso de manifestarse a los inteligentes ojos de
la noble criatura que lo preside; necesita ésta para el grado
superior de su vida íntimas relaciones con los seres de todas
clases que le rodean, como las bestias y las plantas necesitan
apropiarse elementos que les cercan; abierta, pues, la profun¬
da valia que el escepticismo establece entre el entendimiento
humano y su objeto, el hombre debería repetir con profunda
amargura aquellas palabras de Fray Luis de León:

Y el gusamllo de la gente hollado

un rey era, zonmigo comparado.

La síntesis de lo real con el ideal puede ser sólo incoada
por el hombre en su condición presente; la filosofia nos ense-
na que el ideal de la ciència ha de consistir en la amplitud

56 J. TORRAS I BAGES

mayor del objcto cognosciblc, y en la cxcclsitud dc las facul¬
tades cognoscitivas; y la teologia cristiana, complementando
la filosofia, nos muestra la visión beatifica como la última per-
fección y felicidad de la criatura racional.

La obra del senor Comellas, de que con toda fidelidad
hemos procurado dar cuenta a los lectores de La Ciència Catò¬
lica, es indudablemente una nobilísima respuesta al llamamien-
to del egregio León XIII para la restauración de la filosofia
cristiana; quizàs en su corteza se descubran ligeras huellas de
un trato necesario con los modernos pensadores, inclinados a
un subjetivismo desmedido; tal vez la palabra Yo, por ejem-
plo, en muchos lugares es traicionera a la doctrina tomística,
o la palabra real y realísimo, en el sentido en que la usa, y que
tanto le sirve para su armónica y luminosa construcción filo¬
sòfica, a pesar de todas las explicaciones, es novedad que
contradice a las venerables tradiciones de la escuela, que,
alumbrada por el sol de la revelación divina, consíderaba lo
mundano sombra de una excelsa realidad; es posible que sus
generosísimas esperanzas de que la ciència moderna, auxiliada
por tan poderosos medios, enriquecida con tantos estudiós,
excitada por vivísimas curiosidades, vaya acercàndose al ideal
de la ciència, sean esperanzas frustradas; porque el aguijón
que mueve a los modernos investigadores no creemos en ge¬
neral que sea el estimulo de la verdad: no vemos la ciència
con el ojo fijo en lo divino, según la frase de Platón; multipïí-
canse sí los conocimientos empíricos, mas los metafísicos ya-
cen olvidados, y una síntesis científica sólo puede esperarse de
la virtud fecundativa de la reina de las ciencias. De todos mo-
dos, el nutridísimo libro del antiguo profesor del Seminario de
Solsona debe ser recomendado, como dice el ilustre filosofo de
Lovaina A. Dupont, a todos los que toman interès por las cues-
tiones filosóficas; pocos libros modernos de filosofia pueden
leerse con mayor provecho, y en una verdadera glòria de esta
nación, antiguamente tan devota de la metafísica, de la cual
hoy, salvo contadas excepciones, vive olvidada.

VISITES REIALS A POBLET

57

VISITES REIALS A POBLET *

En un Llibre de diferent es notes, any 1807 , que fou del
monestir de Poblet, s'hi troben les següents relacions de les
visites que feren a dit venerable convent les Majestats dels
Reis Catòlics i del rei Don Felip II. El col·lector del llibre as¬
segura que trasllada aquestes memòries de verbo ad verbum,
d’un manuscrit antic, en el qual, entre altres, se llegeixen les
sobredites. L’estil que guarda en relatar les coses, el caràcter
de lletres, el llenguatge que usa i fins la mateixa enquaderna¬
ció del llibre, clarament denoten que el títol i fetxa damunt
escrits foren afegits al llibre ja d'antic existent; i és cosa
curiosíssima llegir (en aquests temps de bombo) contades
amb tanta senzillesa les visites dels monarques més poderosos
i grans que ha tingut l’Espanya, a un dels més forts monestirs
que ha tingut la cristiandat i el temps en què encara estava
al cim de sa gloriosíssima carrera.

Diu així el manuscrit:

«Vinguda dels Reys católichs D. Fernando
y D. a Isabel A esta real casa

»Dissapte à 9 de Novembre any 1493, à hora de mitg jorn,
arribà en Poblet la Prinsesa D. a Isabel, filla del Rey Católich
y de la Reyna D. a Isabel, viuda de pochs dias per la mort del
Príncep de Portugal son marit. La qual tota cuberta sens mos-
trarse en alguna manera, anà à la Iglesia, y de aquí a la Torre
de les Armes que ere son aposento, ahont la major part del
temps estigué retreta. Sis dies abans y eren arribats D. Joan y
D. Fernando fills del Rey moro de Granada, los quals eran ja

* La relació del Doctor Torras amb la comunitat de Valldonzella
dóna ocasió a aquesta transcripció literal d’un vell manuscrit de Poblet
custodiat a la casa cistercenca de Barcelona. «La Veu del Montserrat»,
10 i 26 de gener del 1884 (any VII, núms. 3 i 4).

58

J. TORRAS I BAGES

christians. Lo dit dissapte passat mitjorn à les tres hores, y
arribaren los dits Rey y Reyna. Revestís lo Abat Cuello de Pon-
tifical ab sos soscis y diaca y sosdiaca portant Creu ab dos
ciris y un altro Aygua beneyte; é isque à recibir ab tot lo
Convent qui eren 94 monjos, vuit novicis, e trenta sine frares.
Com los Reys acabaren de descavalcar davant la Capella de
Sant Jordi, lo Abat obrí la porta daurada 1 e dins y avia dos
bels setials, ahont se agenollaren y adoraren les Relíquies que
lo Abat portave. Apres entraren daval un Palí de Brocat que
allí era aparellat, lo qual prengueren los majors Senyors de
la Cort, y cantant lo Te Deum laudamus, vingueren fins à la
porta de la Galilea precehint los frares pus jovens. Anaven
derrera los Reys, tres Infants, ses filles Joana, Maria y Cathe-
rína y entrant ells per la sglesia, lorgue comensà à sonar, e
continuà fins que foren agenollats devall lo grau del Presbi¬
teri hon eren aparellats dos setials, y acabant lorgue lo Abat
digué versos y oracions pera tal propòsit ordenats y apres
dona la benedicció. Y los Reys llevantse dels setials pujaren al
Presbiteri, y besaren les tombes del Pare y Mare. De aquí exint
de la Sglesia passaren davant Capítol y Refetor y exits per lo
Parlador muntaren a la cambra del Abat, hon tenian son apo-
sento. Ses tres Infantes foren aposentades à la cambra de
St. Joan Batista, lo Cardenal de Spanya à les cambres reals
y de Sta. Anna. Altre Senyor à la cambra de St. Agustí. Altre
à la cambra de St. Hieronym. Altre à la cambra de St. Bernat.
Altre à la cambra de St. Gabriel. Altre à la Torre de St. Este¬
ve. Havia y mes de LX Dames, 500 Dones de servir de Palacio.
Era y lo Duc de Villaformosa nebot del Rey.

»Lo mateix dia, hora ja tarda, arribà lo Príncep D. Joan
fill de dits Reys, lo cual era vingut cas sant y fonch rebut ab
tota la cerimònia y forma que sos pares, y portat à la Sglesia.
Aposentarenlo en la cambra dels Conills prop sos pares.

1. En aquesta porta, que donava entrada al cos principal d'edificis,
s’hi solien rebre les persones reials, i deia’s daurada perquè en l’any
1564 fou revestida de fortes fulles de bronze ricament treballades i dau¬
rades. (Poblet..., per Andreu de Bofarull.)

VISTTES REIALS A POBLET

59

»Tenia lo Abat tant gran provisió feta de totes coses, que
aquell dia no fonch menester sino que demanassen. E vent lo
Rey que lo Monastir seria gravat per la molta gen cortessana
y altra que ocorria, manà al Abat no fes donar cosa alguna
del Monastir adengú perque S. Magestat rebia de alio enuig:
y responent lo Abat digué que ell no sabria fer tal manament
als officials del Monastir, que no donassen tot lo que dema¬
nen, perque no lo tenim de costum. Pero si V. Magestat ho
vol mane a sos officials fassen de part de V. Altesa tal mana¬
ment. E lo Rey trames dos Algotzis y manaren que no donas¬
sen res, é feren tancar les portes à les officines. Fonch lo Rey
molt edificat de la resposta del Abat, de manera que no pren¬
gueren pus res de la casa. Pero lo Abat trames lendemà gran
present als Reys, e a alguns grans senyors. Les Dames de la
Reyna foren aposentades en la gran sala dels Archs, molt ador¬
nada de lits, é passà esser un dormidor de religió, cascun lit
al costat del altre, encortinats de cortinatges de seda. E era
cosa de gran exemple veurer tant silenci entre tantes dones,
hon ni avia mes de 300. Mes la Marquesa de Moya ab altres
dames y fembres posà en la cambra de St. Ambros. E la mol-
titut de la gent axis homes com dones era tanta, que no cabia
en lo Monastir, car la porta era sens porter a tot lo mon uber-
ta, é vengueren dones de Barcelona y altres moltes parts que
nos poden numerar. E durà mentres los Reys y foren que la
casa ja may se buidava de dia ni de nit. Lo sendemà que era
diumenge, lo Abat digué la missa de Pontifical, é lo Rey mes
se en la Capelleta del Presbiteri ab son fill, é la Reyna en la
altra ab les Infantes. Sols lo Cardenal tenia setial al cor, y
no los altres.

»Apres dinar ab poca gent triada, baxaren à veure los cos¬
sos Reals à la Sglesia; y allí vingué la Prinsessa viuda amaga-
dament que no fos vista. E volgué la Reyna molt veurer y mi¬
rar à la Infanta D. a Catherina sa tia, perque havia fama de
esser estada molt bella dona, e pres dels cabells que encara
eren molt rossos, e mostrals al Rey, e ell mana quels tornas-
sen en tota manera.

60

J. TORRAS I BAGES

»Lo dilluns següent celebraren Missa general per tots los
cossos reals que jauen en la esglesia, e cada religiós digué una
missa.

»Lo dimars volent partir, oyren missa en ses cambres, y
dinaren matí. E abans de partir, stan lo Convent al cor, à so-
plicació del Abat se assegueren sobre los graus del Presbiteri,
ahont tots los besaren en la mà, y sen tornaren al cor. 1 Lo
Abat isqué ab los Reys fins fora la Galilea, restant tots los
Religiosos en la Sglesia; y aquis despedí dels besantlos les
mans, y tornassen dins la Sglesia y ni el ni Monjo algu no
isque del Monastir fins quels Reys foren fora de tot.

»E la Reyna quant hagué cavalcat, com veu la Portal real
ab los Sants y epigrama, no trobant aprop qui li digues lo
que conté, manà restas un Doctor qui ho llegís, y loy portas,
lo qual diu així.

»Hoc opus incepií tempore Petri Regis Aragón, qui regnare
cepit anno 1337 ..

»També manà à sos Cantors pendrer la nota del Credo que
avia oyt cantar al Cor de Poblet.

»Sabent lo Abat la venguda dels Reys, feu netejar tota la
casa, y portar grans provisions de tota cosa; y comprà perço-
nes de fora lo Monastir qui distribuyssen ditas provisions, per-
que ningun Monjo faltas al Cor. Y los frares estiguessen en
ses officines. Manà posar molta lenya en un loch, de hont ne
pugues pendrer tothom. Foren stablits per casa Cent y divuyt
lits de bona roba, sens tocar en los dels Religiosos; y sens lo
que molts Senyors ne portaven. E en tal manera provehí lo
Abat la administració de la casa, que era casi una altre religió
la composició y orde que en aço se servave. Y el se aposéntà
en la vestiaria. Fonch molt loat per tothom lo dit recibiment en
totes coses, de gran religió y prudència. Del 118 damunt men-

1. Els monjos d’aquell temps i els reis d'aquells monjos creien que
l’obsequi a la Majestat divina devia preferir-se al de la Majestat humana,
per lo que ni per despedir als monarques alteren l’ordre establert de
cantar les hores canòniques.

VISITES REIALS A POBLET

61

sionats per les officines que son defora de la Porta real, ni
avia 36 apres a les Cambres abacials ço es de la Cambra del
Caragol fins a la torre de les Armes, y la cambra damunt la
texidoria ni avia 14. A les dos torres reals 8. Y la sala damunt
la porta Real molt ornada. En la cambra del Metje un lit. A la
cambra de St. Joan Batista davant lort abbacial 4. A la cam¬
bra de St. Pere 2. En la de St. Pau 2. En la de St. Andreu 2.
En la de St. Cosme y St. Damià que servex al enfermer 2
lits. En la de St. Bassili 2. En la de St. Egmundo 1. En les
dues cambres damunt de St. Fabià y St. Sebastià 2. En les
cambres de la torre de St. Gregori 2. En la cambra de St. Am-
bros 2. De St. Agustí 2. De St. Guillem 2. En les cambres reals
y en la cambra rexada de Sta. Anna 6. En la enfermería 20 en
sine cambres. En la torre de St. Esteve 4. En la torreta de
St. Malachia 4. En la Çabatería 2 y en la Speciaría 3.»

«Vinguda del Rey D. Felip II, À esta Real Casa

»Any 1564 à 28 de Mars Dimecres de la Semmana Santa
quasi à les 4 hores de la vesprada arribà en Poblet D. Phelip
Rey de Espanya qui venia de Barcelona ahont avia donat con¬
clusió à les Corts qui eren comensades à tenir en Monçó. Com
D. Abat 1 sabé que era ja prop, vestís de Pontifical ab soscis y
ministres, y los Cantós ab Capes y Bordons, é isqué ab tot lo
Convent fins à la Porta daurada, y detingués alí en la entrada
fins que lo Rey vingué, la qual entrada estava molt ben em-
paliada; y de alí envia dotse Monjos dels mes principals à la
porta forana pera que allí rebessen lo Rey, los quals o feren
així; y dos dells li aportaven lo quartago de dextre, 2 y los al¬
tres 10 li venian al costat fins al descavalcador pro St. Jordi.
Y tantost ques fonch apeat, la porta daurada fonch oberta, y

1. El Domnus Abbas antic.

2. En el marge està escrit: El Cavàllo del Diestro.

62 J. TORRAS I BAGES

entrant lo Rey se agenollà en un setial de Brocat que y avia,
y adorà la Vera Creu que lo Abat porta ve. De aquí entrà en
mitg del Abat, y soscis daval un Cobra Celi de Brocat, que
tenien frares yl prengueren Monjos, y axí vingueren fins a ïa
porta de la Galilea 1 cantant lo Te Deum laudamus. Al entrant
un monjo se apoderà del sobre cel, dient als creats del Rey
(qui pretenien esser seu) que lo Abat lo estrenaria. Y axí ho
feu. Essent dins la Iglesia lorgue comensà à sonar, y à versos
acabaren lo càntic. Lo Rey feu oració dalt en lo Presbiteri hont
tenia un sential de Brocat, y lo Abat digué algunes oracions
segons lo temps y donà la benedicció, y tantost dexà la mitra,
y agenollat en terra, y soplicà al Rey fos servit que lo Convent
li besàs la mà, lo qual lo escoltà llevat lo sombrero del cap, y
se assentà junt a les tombes devant la Capelleta real ahont
està lo faristoll del diaca, y alí anaren los monjos y novicis à
besarli la mà, encara que ell no la volgué donar à ningú, sino
que dessobre delia besarem la roba. Acabats tots estos nego¬
cis sen anà à les Cambres reals à hon tenian son aposento,
y en la matexa hora y també altres voltes baixa al hort de
Prior per un galant pont que de nou li feren rompent la mu¬
ralla, ahont prengué molta recreació per esser loc apart y de
sa condició, y folgave molt ab la conversació del frare hortolà
que era frare Jaume Martorell home molt ben parlat, y pràctic
en la lengua castellana. Lo Abat havia fet levar les cortines
del Retaule, y fer adornar molt ricament lo altar, y feu traurer
totes les Reliquies, y empaliar les tombes, tot assó per la en¬
trada del Rey, pero el agraynt la bona voluntat envia tantost
à manar que ho levassen tot, y que cobrissen lo Retaule se¬
gons lo temps o requerie, y axis feu. Al vespre vingué à oyr
Matines y Laudes, y posas en la Capelleta real que es al costat
del armari dels calsers y feu donar un Ciri mitjanser à cada
Religiós, dels que el portave pera que vessen à dir offici. La

1. La Galilea s’anomena a Poblet l’atri del temple on hi havia, i se'n
veuen restes encara, magnifiques sepultures.

VISITES REIALS A POBLET 63

dita Capela ere molt ben empaliada de Brocat per tot. Lo sen-
demà tornà allí mateix à oyr Missa: apres de la qual acom¬
panyà lo St. Sagrament portant lo hu dels Bordons del sobre
celi fins à la capella de St. Benet, ahont avien fet un solemne
y ric Moniment. Y acabades Vespres (que digueren tantost)
anà al Refetor ab tot lo Convent, y los ministres revestits y ab
la Creu, y allí Cantà lo Diaca lo Evangeli Ante diem festum
Pasquae, e quant fonc en aquell pas qui diu possuit vestimen¬
ta sua, lo Rey dexà lo Barret y la Capa y espasa, y senyida
una tovalola rentà los peus a tretse pobres yls donà molt real¬
ment dinar servintlos el matex; y à cada hu dells donà onse
reals, y Drap morat pera Capa y Sayo y Drap pera dos cami¬
ses. Al vespre tornà à oyr Matines, y feu donar ciris com lo
dia abans, y posas pera oyrles a St. Sebastià per causa del
Moniment. Lo Divendres Sant feu traurer una Creu que ell se
portave ab un bel tros de Lignum Crucis molt ricament guar¬
nit pera que ladorassen com se sol fer en lo Presbiteri quiscun
any semblant dia, y ell no la volgué adorar fins que tots los
Religiosos y altres Eclesiàstics que y eren agueren adorat.
Apres tornà acompanyar lo St. Sagrament quant tornave de
St. Benet al altar major. Al vespre tornà à Matines en la Ca¬
pelleta, y feu donar ciris com debans. Lo dissapte dematí con¬
fessà y combregà en la Església de Sant Esteve, y apres vin¬
gué à tot lo offici del Exultet y Missa y Vespres, feu també
beneyr un Ciri gran que portave pera daixo. Y tornansen à
son aposento veu que donaven Ordes à Capítol, y entrà à veu¬
re un poc. De aquí sen anà à dinar, y molt prest tornà à les
Ordes que lo Bisbe se detenia perque avia dit que y tornaria
molt prest, perque o desitjave veurer; y essent estat allí una
estona, anà à la Iglesia y breument demana qui eren los Reys
que allí son sepultats. Y tantost partí del Monastir, acompa-
nyantlo tot lo Convent fins à la Galilea; y allí lo Abat li besà
la mà y li encomanà esta Sta. Casa com à Patró. Y lo Convent
sen torna en la Iglesia. Volgué aquells dias passejar per casa,
y veurer moltes officines, y parie estame content. Y se te per
molt cert que si fora detingut fins al Diluns de Pasqua, si per

64

J. TORRAS I BAGES

los negocis quel f orsa ven a tornar prest a Castella. Lo dia que
partí de Poblet anà à dormir à Cartoxa ahont estigué fins al di
luns següent, y de aquí tirà à Tortosa y à València. Anaven at
ell de Tortosa enlla dos nebots seus fills de sa germana major
y de Maximiliano Rey de Boemia jovenets de poca edat, los
quals pochs dies avans eren desembarcats a Barcelona essenl
ell present, y feyels anar per lo Camp de Tarragona per nc
portar tant impediment. Esta vinguda de S. Magestat succeí
essent Abat lò M. Il-ltre. Sr. Fr. D. Pere Boques lo qual als
26 de Octubre de est matex any 1564 morí de mal de pedrz
en la Granja mitjana.»

El monjo Finestres, historiador de Poblet, fa menció de
manuscrits als que es refereix, i verdaderament dóna en subs¬
tància con tocía legalidad (com diu ell) el contingut en el
llibre que tenim a la vista. Les memòries en què es descriu
l’anada dels Reis Catòlics les suposa contemporànies al suc¬
cés, o, almenys, formades en vista d'aquelles, puix té per in¬
dubtable que l’il·lustre abat D. Joan Payo Coello les féu escriu¬
re com una glòria de Poblet baix son abadiat; mes l'ordre que
segueix per a explicar la visita dels primers reis de l'Espanya
unida, donen a entendre que copia la relació de nostre llibre
si bé addicionant-lo en vista d'altres manuscrits, encara que
en molt poca cosa si s’exceptua el dato curiosíssim del rega]
fet a la Sagristia d'un tern molt ric i tres albes, obra tot de
les mans de la reina Isabel, que ho brodà, part durant el siti
de Granada, i part després de presa la ciutat.

La relació de la visita de Felip II feta pel P. Finestres, és
també, indubtablement, treta del mateix llibre; ell diu que
fou formada per un monjo anònim, que escriví la sèrie d'abats
de Poblet fins a D. Francesc d'Oliver, i no passa de la seva
elecció, en l'any 1583, per lo qual és de presumir que era testi¬
moni ocular el cronista i el nostre llibre, puix al dir que el rei
no es deixà besar la mà, afegeix que dessobre delia besarem
la roba.

VISITES REIALS A POBLET

65

La nota que havem posat sobre l'origen del nom de Daura¬
da que es donava a la porta reial de Poblet, treta de l’opuscle
tan interessant de D. Andreu de Bofarull, suposa aquest nom
posterior a les dues visites reials dels Reis Catòlics i fins de
Felip II; mes el docte Finestres, lo mateix que nostre manus¬
crit, amb aquest nom la designen. De totes maneres, la lec¬
tura d’aquestes ingènues memòries ens acosta en esperit i
ens fa presents a l'espectacle d'aquella antiga Sobirania, que,
postrant-se ella mateixa humilment davant de Déu, feia brillar
més el quid divinum que s'enclou en el Poder Sobirà.

SALVE REGINA *

El poble cristià aclama constantment a la Verge Maria per
Regina; mes, variant la forma social i fins els sentiments i opi¬
nions humanes amb la successió dels temps, dóna en cada èpo¬
ca a la Sobirana Reina celestial un reialme distint, aquell que
més estima i en què més reïx la respectiva generació. Un cop
l’anomena Reina de les batalles; altre. Tron de la sabiduria;
després, Reina de l'amor; i el poble català en aquests dies, re¬
cordant-se de que l'element predominant en l'actual civilitza¬
ció és una gran multiplicació i perfecció de les humanes in¬
dústries, en lo qual Catalunya s’avença a la major part dels
pobles de la terra, proclama a la Verge Santíssima, a la humil
obrera de Natzaret, Reina del treball humà, de tots els oficis i
indústries que mantenen la civilització sobre la terra i fan la
vida de l’home menys fastigosa mentre camina en aquest món
de pas per l'altre, de l'etern descans.

* Elogi de la Verge de la Mercè en ésser coronada canònicament pel
bisbe de Barcelona Jaume Català. «La Veu del Montserrat», 20 d'octubre
del 1888 (any XI, núm. 42).

66

J. TORRAS ï BAGES

És la coronació de la sagrada Imatge de Nostra Senyora
de la Mercè un símbol riquíssim, d’altíssima significació, que
el poble català realitza mogut per l'instint sobrenatural que
atrau l'humà esperit, fent-li donar deguda finalitat a les obres
de son enginy, i ordenant els elements humans segons llur
proporció i noblesa. La resplendor de la matèria no ha en¬
lluernat als catalans, gent de seny i que sap pesar i amidar
les coses; i donant en l’Exposició barcelonina un palau a la
matèria, criatura de Déu com l'esperit, però de més inferior
condició, ha reservat la corona de reina per aquella admirable
dona escollida entre totes per a portar en son ventre al Sal¬
vador de totes les nacions. És ocasió d'admirar la sublimitat
d'harmonia de la religió de Crist, que, com l'ensenyada pel
Criador de tota criatura, tant a la material com a l’espiritual,
com a la que és composta d'ambdues substàncies, a totes
respecta i estima, i al veure la mostra universal que a Barce¬
lona es fa, de tot lo que el treball humà produeix, i de fins on
arriba el poder dels homes, sembla que repeteix aquelles pa¬
raules de la Bíblia, al contemplar el Criador la màquina del
món, obra de ses mans: Vidit cuneta quae facerat et erant
valde bona...

Certs esperits neguitosos abominen de la matèria perquè la
veuen un ser de gran limitació i insuficient per l'homé, i per¬
què d’ella l'home fàcilment abusa. L’avorriment de la matèria
és una heretgia contra la fe catòlica, és la continuació de l'er¬
ror dualista que, començat en l’iran, d’on procedeixen les ra¬
ces més intel·ligents de l'humà llinatge, continua encara exer¬
cint sa influència en molts cors d'altes aspiracions, mes de
flaca fe en l'assistència de la gràcia divina. Honrem, doncs,
a la matèria, criatura de Déu i part substancial de nostre propi
ser humà.

Molts de nostres contemporanis s’exalten amb l'excel·lèn-
cía de la matèria; ocupats en sa contemplació i admirats de
quant capaç és de satisfer les necessitats humanes més apre-
miants i sensibles, s'agenollen davant d'ella, i l’adoren i la
prenen per llur deessa. És el panteisme còsmic de tantes races

SALVE REGINA

67

asiàtiques d'escassa potència racional, de voluntat poc viva,
mes de gran habilitat i traça, que s'ha encomanat a la nostra
generació, desequilibrada pel gran pes de la matèria, admira¬
blement multiplicada pels esforços de l'enginy humà. És això
també heretgia contra la veritat catòlica; i, tot honrant la ma¬
tèria, recordem-nos de que li falta la llum d'intel·ligència i de
que sa principal finalitat, com ensenya Sant Pau, és dar-nos co¬
neixement d'un grau superior i excel·lentíssim de la jerarquia
del Ser, del qual lo visible i material és sols dèbil criatura i
ombra.

Unicuique suum. La justícia l'ha de guardar l’home en tot,
i més en lo que es refereix a l'estima que de les coses ha de
fer; matèria, esperit i Déu, són tres naturaleses d'infinita dis¬
tància l'una de l’altra; a totes ha d'amar l’home: totes se jun-
taren en la Persona de Crist, quedant, de consegüent, dignifi-
cades; mes amb tot i tal ennobliment de la matèria i de
l'home, aquest no ha d'oblidar mai aquell precepte imprescrip-
tible: Soli Deo servies. El reconeixement de la sobirania de
Déu és un deure evident i rudimentari; mes l’home, desva-
nescut, quan puja al cim de la glòria, fàcilment l’oblida: així
l’obliden també les nacions. La França, en sa pròxima Exposi¬
ció, o, més en dit, la secta que té amarrada aquella gloriosa
nació, vol celebrar la declaració dels drets de l’home, és a dir,
sa independència de Déu; Catalunya va a tancar l’hermosa
mostra universal, de lo que val i de lo que pot, proclamant el
dret de Déu, sa universal sobirania.

L'Exposició barcelonina, dignament coronada per la sagra¬
da Imatge de la Verge de la Mercè, ha obtingut les simpaties
de les nacions més il·lustres de la terra; l’Exposició pròxima
de París, coronada per la repugnant figura de l'hipòcrita i cor¬
romput patriarca de Ferney, comença per obtenir el menys¬
preu de gairebé totes les nacions que són caps de civilització.
El símbol de la Mercè significa la universalitat de l'amor
cristià que s'estén a tota humana criatura, fins al sacrifi¬
ci; el simulacre de l'Home dels parisencs representa l’egoisme
de la irracional concupiscència; l'Exposició de Barcelona és

68

J. TORRAS I BAGES

noble tradició, magnificada amb els molts recursos de l'avenç
modern, d'aquelles grans fires que celebraven els nostres avis,
en què els pobles s'agermanaven i proveïen de lo necessari
per la vida, aplegant-se sempre aquelles munions de gent al ca¬
lor d'alguna solemnitat religiosa; l’Exposició de París, traient
del treball humà l'ordenació divina, és com la promulgació de
la sobirania de la concupiscència sense llei, quals apetits no
agermanen, sinó que són principi i origen de renyines, lo ma¬
teix entre bèsties que entre persones. El poble català, d'espe¬
rit independent i de caràcter resolt, proclama la dolça sobira¬
nia de l'amor que sense violència ordena, rectifica i harmo¬
nitza, i lo mateix en aquesta que en les passades generacions,
en els dies esplèndids que en els melancòlics, alça els ulls en¬
vers la matinal Estrella, i tot treballant canta: Salve, Regina!

EL ROSARIO DEL POBRE *

Es el Rosario la oración universal de la cristiandad, de
todos los siglos, de todos los pueblos, de todas las gentes, de
todas las clases, y, hasta podríamos decir, es la oración no
sólo de los hombres, sino también de los àngeles; no sólo de
la tierra, sino aun del cielo. Rézase y càntase en todas las len-
guas, por la voz balbuciente del nino, por la fuerte del varón
robusto y por la dèbil y apagada del trémulo anciano; es la
voz poderosa de los espíritus creyentes, como el incesante
mugido de las olas del mar es la voz de la inmensidad de las
aguas. Fuera del santo sacrificio de la Misa, no hay pràctica al¬
guna en el cuito católico con que pueda honrar a Dios el fiel
seglar de una manera màs cumplida. El mismo santo sacrifi¬
cio de nuestros al tares cesarà en el día de la etemidad, cuan-

* Almanaque de las Conferencias de San Vicente de Paül, Barcelo¬
na, 1891.

EL ROSARIO DEL POBRE

69

do, disipadas las sombras y figuras, caeràn los velos que aho-
ra nos ocultan el resplandor de la Divinidad; cuando el Cor-
dero que fue inmolado por nuestros pecados habrà consuma-
do su triunfo y serà proclamado vencedor, quedando abatidos
y aniquilados todos sus enemigos. Pero, en cuanto al santo Ro¬
sario, nos atrevemos a decir que no cesarà, ni aun después de
nuestra inmolación, cuando veremos cara a cara a Dios, a su
Unigénito Hijo Jesucristo y a la bienaventurada Virgen Maria,
disfrutando de su familiar sociedad y trato. Por toda la etemi-
dad los coros de los àngeles y las jerarquías de los bienaventu-
rados, con espiritual y dulcísima armonía cantaran alabanzas
al Padre celestial y santificaran su nombre; con alegre acento
cantaran amorosos himnos a Maria y no podran decirle otra
cosa mas agradable a su oído que aquellas palabras que in¬
vento el arcàngel San Gabriel: «Llena eres de gracia, el Senor
es contigo»; y, postràndose ante el trono de la Trinidad bea-
tísima, no podràn manifestar màs perfectamente el cuito que
profesan a la Divina Substància que con aquellas palabras que
oyó pronunciar el antiguo profeta: «Glòria al Padre, glòria al
Hijo, glòria al Espíritu Santo, por una eternidad de eterni-
dades.»

Después del Rosario que cantan los àngeles y los santos en
el cielo, no hay Rosario màs sublime, màs agradable a Dios,
màs eficaz, que el Rosario del pobre. Viven los àngeles y san¬
tos de la oración y de la alabanza divina: viven en Dios y se
alimentan de Dios. Viven los ricos de la tierra, en su mayor
parte, de las delicias terrenas y sensuales, de la vanidad mun¬
dana, de los placeres de los sentidos o de la satisfacción del
amor propio; vive el pobrecito cristiano principalmente de la
oración: en él se cumple perfectamente aquella màxima de
Jesucristo, de que el hombre no vive de sólo pan, sino tam-
bién de toda palabra que procede de la boca de Dios. De su
divina boca salieron las plegarias que conocemos con el nom¬
bre de Rosario. Santo Domingo fue el fiel ministro que planto
el Rosario en el jardín fecundo de la piedad cristiana, en la
tierra; pero su origen es màs alto: plantó el Santo Patriarca

70

J. TORRAS I BAGES

en la tierra un tallo del Rosal divino que vive lozano y despi-
diendo perfumes soberanos en la patria de los cielos. El pobre,
devoto del Rosario, semejante a los àngeles, no tiene impedi-
mento en su oración; carece de los placeres temporales que
enturbían y embargan al alma, es superior a la vanidad mun¬
dana que ilusiona y desvanece, y la resplandeciente verdad
està màs patente a sus ojos, la humillación de su estado le
libra de los espesos vapores de la soberbia y el suave viento de
la humildad le levanta, según la promesa divina, hasta las al-
turas celestiales, adonde fueron transportados el profeta Elías
y San Pablo. «Bienaventurados los pobres», dijo Nuestro Se-
nor Jesucristo; y la felicidad del pobre tiene su fórmula en
el Rosario; la felicidad de la fe, que ilumina màs que la sabi-
duría del mundo, la cual es necedad y locura en comparación
de ella; la felicidad de la esperanza, que vigoriza la voïuntad
y la impulsa por el camino de la virtud, al paso que la pose-
sión presente del placer temporal debilita y entorpece la acti-
vidad humana; la felicidad de la caridad, que nos adelanta, si-
quiera no sea màs que una chispa, de la plenitud de la biena-
venturanza que se encuentra en el seno de Dios, y aun en la
tierra nos hace celestiales.

Reza, pues, pobrecito de Cristo, el santo Rosario, que tú
màs que nadie estàs en disposición de explorar sus espiritua-
les y fecundísimos provechos; ya que la tierra no ha sido con-
tigo prodiga cava para encontrar los tesoros del espíritu; y
tú, rico, hazte pobre de espíritu al rezar el Rosario, si quierés,
por medio de él, librarte de las inmensas miserias de la ri-
queza, y asegurarte una participación en aquella eterna bien-
aventuranza que el Hijo de Dios tiene permitida a los peque-
nuelos.

A P...

71

A P...*

Estimat P..., em demanes que et parli de Catalanisme i
això sempre ve bé. Ens delectem de saber les coses d'altres
terres, la història, les lleis, els costums, les arts, etc., dels paï¬
sos estranys, quant més ens havem de gosar i de fet ens go¬
sem del coneixement i tracte de les coses nostrades? Abans de
tot dec dir-te que m'alegro de que tu i els teus joves companys
l'hagueu donada pel catalanisme. El jovent necessita enamo¬
rar-se, i l'enamorament de cada un designa la seva vàlua per¬
sonal.

Uns, els més nombrosos dels joves, s'enamoren d'un tros
de carn de conformació més o menys correcta, d'un pamet es-
culturat amb més o menys perfecció; vosaltres, els catalanis¬
tes, vos haveu enamorat d'una idea; per ella treballeu, en ella
somnieu, ella és la senyora del vostre cor. Jo vos en do l’en¬
horabona.

Aquest enamorament és un signe d’intel·ligència, d’imagi¬
nació desperta, de cor noble i recte, d'afeccions encertades.
^E1 vostre instint vos duu bé? És indubtable. El regionalisme
és pel jovent una font de goigs i d'utilitats, goigs i utilitats
en un feix, no separats els uns dels altres. El goig per si sol,
estimat P..., és digne de menyspreu, satisfà la facultat més
baixa i perillosa de la nostra naturalesa, i essent en el jovent
aquella molt viva, convé enllaçar el goig amb el profit, a fi que
el goig no malmeti el nostre noble ser.

L'afició al regionalisme captiva totes les teves facultats i
serà principi natural i fecund d'un progressiu desenrotllament
de tot ton ser. La ciència diu que el coneixement, per a tenir

* La inicial P que encapçala aquest article es pot referir al senyor
Pere Bolet, que és el qui acostuma a sol·licitar la col·laboració del Doctor
Torras per a «Les Quatre Barres», o bé al senyor Pere Sacases, un altre
dels elements prestigiosos del Centre Català. L’article és firmat Fèlix,
nom del sant patró de Vilafranca, «Les Quatre Barres», 20 de novem¬
bre del 1891 (any I, núm. 14).

72

J. TORRAS I BAGES

base sòlida, ha de començar pel coneixement de si mateix;
qui no es coneix a si mateix, ^què en treu de conèixer les al¬
tres coses? L'experiència popular afirma que l'amor ben or¬
denat ha de començar per si mateix; qui no s'estima a si ma¬
teix enfonsa el fonament de l’edifici; si el subjecte de les afec¬
cions és indigne, (-per ventura aquestes podran ésser dignes?
Doncs el ver regionalisme, el catalanisme català, es posa en
aquest terreny; tot son programa pot reduir-se a aquest prin¬
cipi: el coneixement i l'amor pràctic de Catalunya. (-Què en
treus de saber la batalla d'Austerlitz, si ignores la batalla del
Bruc? ^Quin profit dóna que sàpigues explicar les belleses de
les basíliques romanes, si no coneixes les iglésies de la teva
afrau? <-No faria riure que expliquessis al menut el conreu de
la canya de sucre i fossis ignorant del de la vinya?

Potser això et semblin exageracions, coses que no han pas¬
sat mai i que és impossible que passin. Mes l’experiència t'en¬
senyarà que sovint se troben tals contradiccions de la natura¬
lesa. Així com desgraciadament es veuen homes molt amics de
passar l’estona en la casa dels altres, i a casa seva no fan més
que reganyar, gent que es fastiguegen de l'ofici o professió
pròpia i envegen la que els altres exerceixen, trobaràs sovint,
a cada pas, conciutadans nostres que s’enamoren del vestit,
dels costums, del llenguatge, fins dels menjars, de la gent fo¬
rana; i el catalanisme no és altra cosa que la reacció contra
tal aberració, que constitueix un pecat contra la naturalesa.

Mantén-te ferm en el bon camí, cerca els elements de vida
moral i material allí on has de viure, fes del catalanisme, no
una Bulcinea fantàstica, sinó una afició pràctica enllaçada
amb les necessitats de la vida, dirigida no sols a ton bé perso¬
nal, sinó també al de ton país, que és el pròxim més pròxim
que tens. Si goses entre els teus companys de l'influx que na¬
turalment dóna la dolça simpatia, has de treballar en aquest
sentit.

Catalunya és un gran casal amb moltes estades o habita¬
cions; els catalanistes del Penedès heu de tenir ben aconduït
el pis de la gran Casa en què vos ha tocat viure; conèixer les

73

A P...

coses i les persones, fer-vos dignes de l’apreci dels vostres con¬
ciutadans amb l'exemple d’una vida fructuosa; feu que no es
pugui dir de vosaltres, que voleu arreglar Catalunya, lo que
ja de vell es diu d'aquells que volen arreglar l’Espanya. Exer¬
ciu el proselitisme entre la gent útil i pràctica, entre els ele¬
ments vius i joves de la comarca; no vos preocupeu del núme¬
ro, sinó de la qualitat; no es necessiten diletíanti per a lluir
en una vetllada de festa, sinó un jovent disciplinat, treballa¬
dor, exemplar en les creences i en els costums.

Hauríeu de tenir un destacament en cada vila o poble im¬
portant del Penedès i reunir-vos alguns cops cada any tots els
de la comarca, estrenyent d'aquesta manera els vincles del pa¬
triòtic afecte entre vosaltres.

No és ara, en aquestes quatre ratlles, ocasió d’endinsar-se
molt en aquesta matèria de catalanisme; a la vista en parla¬
rem tan llargament com vulguis; estàs tu ben convençut de
sa excel·lència; jo sols dec afegir-te que aquesta, com les de¬
més causes, se guanyen o perden segons els defensors que les
sostenen. No la prengueu com un pretext per a lluir-vos; el ca¬
talà és senzill i clar; no siguis, per tant, pompàtic, usant un
vell mot catalanesc; la difusió en el parlar, els artificis retò¬
rics, el vanitós estil declamatori no és propi de la nostra raça
reflexiva.

I ara perdona d’aquest sermó; tu en tens la culpa, puix
m'has tocat el bolet, i els vells arreconats són amics de ser¬
monejar. Dóna memòries als joves companys de la colla; di-
gue'ls la fonda simpatia que els tinc; i tu menja’t les castanyes
amb salut i alegria en companyia de tos bons pares.

Vilalta de la Serra, 31 d’octubre de 1891.

74

J. TORRAS I BAGES

NOVA ERA*

Fer i desfer ha sigut sempre la constant ocupació dels ho
mes en el curs de les centúries. La Sabiduria eterna formulè
aquest principi en les divinals Escriptures dient que res nc
hi ha nou sota el sol; i la filosofia popular sentencià que no h:
h atemps que no torni. L'home és sempre home, ses flaqueses
i virtuts són les mateixes, i la societat, formada d’homes, tt
situacions diverses, mes que es reprodueixen com les estacions
de l'any. Cerquem sempre lo nou, ens cansem de lo que pos
seïm i és una gran flaca de l'humà llinatge el preferir sovini
la novetat a l'excel·lència de les coses. Per això els pobles dí
llarga existència, els pobles vells, pequen en sos gustos, con
suetuds, idees i institucions de refinament; cansats de les co
ses, sentint la pruïja eterna de la renovació, que ens revela \z
insuficiència de lo present, fugen de lo natural, s’enamoren dt
lo artificial i es delecten en lo que els perjudica.

Els darrers segles han vist el sacrifici de l’organisme natu
ral de la societat; i les creences, les consuetuds, la llibertat ci
vil, l’autonomia popular, han quedat arraconades, com des
lluïdes per la pompa, buida de tota benèfica substància, d'ur
ídol polític que a l'hora present té ja pocs adoradors de bom
fe. Retenir la vida en tots els membres del cos social, procu
rar l’equilibri de les parts, sostenir l'harmonia entre tots eh
elements, és un secret imprenetrable per la gent moderna que
d’altra banda, contempla la societat amb símptomes de des
composició mortal i veu espaordida la foscor d'un avenir fatal
a la civilització i a l'ordre públic.

Així com a un home que ha anat a terres estranyes i hz
viscut en climes diferents del seu lloc natural, si ha arreplegai
una malaltia que compromet la seva existència, minant-li fa
talment son organisme, els metges li aconsellen que se'n torn:

* L’article és signat X, que és, diu l’autor, la lletra de tothom. «Le:
Quatre Barres», 3 de gener del 1892 (any II, núm. 19).

75

NOVA ERA

a son país, que vagi a respirar els aires natals; la nostra mo¬
desta escola regionalista, veient la societat malalta i xorca,
per a fer bé als homes, coneixedora d’un modo d’ésser social
que ha tingut el nostre país, quals elements encara persistei¬
xen i formen com la base de sa existència, acut a la forma re¬
gional; i al centralisme, a la capitalització de la vida social,
oposa una espècie de proteccionisme que, permetent la vida
de tots els membres, protegint a la regió, equilibra la vida i fa
participants d'ella a les parts més significants del cos. A tots
els homes de bona voluntat, a tota persona de rectes senti¬
ments ha d'ésser simpàtica la tendència regionalista. No és
una utopia o novetat perillosa, perquè és una forma molt
vella en la història dels pobles; no és la introducció d'ele¬
ments estrangers; no és l’oposició a cap legítim interès avui
existent: és sols la defensa de la pròpia existència; és, usant
un terme que han fet de moda els moderns positivistes, la
lluita per l’existència. Mes diferentment d'aquesta secta de
filosops, en la nostra escola la lluita per l’existència pròpia no
és en dany de l'existència d’altri; al revés, proclama el dret de
tothom a viure, i la conveniència de que tot país conservi la
manera d’ésser de que gosa i que ha rebut d'Aquell que crià
no solament el món, habitació dels homes, sinó també la so¬
cietat que aqueixos formen.

Restituir la societat a ses lleis naturals, estendre els vers
avenços que puguin sobrevenir i fomentar una vida noble i fe¬
cunda en la regió, és a dir, restaurar la vida catalana: veus
aquí l'objecte que ens hem de proposar. Havem de combatre
la desnaturalització de la societat, fer-nos superiors a la tira¬
nia de la moda, gairebé sempre insubstancial i ridícula; re¬
nunciar als avantatges materials, generalment poc justos, que
es logren en els partits polítics, i imposar-nos com una espècie
d'apostolat en favor de la restauració social. Perquè cal tenir
clara idea de la importància del regionalisme, que no és sola¬
ment un culte del sentiment natural de pàtria, de l'amor al
propi país; aquest sentiment desperta l'afició, fa saborós el
treball que s’esmerça en defensa de la terra, engendra í inicia

76 J. TORRAS I BAGES

l’escola; mes aquesta se proposa com nobilíssima tasca la res¬
tauració i foment dels òrgans naturals de la societat, de sos
membres essencials. La regió suposa la família, sense aquesta
la regió s'esvaeix; la família i regió són dos termes correlatius,
per lo qual el catalanisme, si vol reeixir, ha de fomentar l'es-
perit, de família, que es transforma després en amor a la ré-
gió, i posar aquestes dues institucions fonamentals baix l'om¬
bra benefactora de l'arbre de la Santa Creu, del qual fou com
un rebrot la lliure i ordenada societat catalana a qual restau¬
ració consagrem nostres treballs.

EL ROSER DE TOT EL MÓN*

Les famílies catalanes, força i sosteniment de la nostra so¬
cietat, exhalaven totes el suau perfum de la pietat cristiana,
amb la qual ungides presentaven una consistència especial
contra la corrupció que fàcilment s'engendra en la decaiguda
raça humana. EI Rosari era una institució tan catalana com
catòlica; començà a resar-se en aquestes terres de la llengua
d'oc i vingué a ésser la reina de les devocions a Catalunya; per
això creiem prestar un homenatge a la tendència regionalis¬
ta que representem, publicant la següent encíclica del Vell
august que presideix la societat cristiana.

PEL DIA DELS MORTS **

Totes les coses humanes i mundanes tenen dues cares, o.
més ben dit, poden ser mirades de dues maneres. La riquesa

* Nota que encapçala la versió catalana de l’encíclíca de Lleó XIII
sobre el Rosari. «Les Quatre Barres», 25 de setembre del 1892 (any II.
núm. 57).

** No porta firma, «Les Quatre Barres», 30 d'octubre del 1892 (any II,
núm. 62).

77

PEL DIA DELS MORTS

té misèries, i molt grans; la glòria, humiliacions, i la fortalesa,
flaqueses. La mort a uns fa paor, a altres enveja, a alguns els
té indiferents, i als electes els excita noble desig.

El gust estètic de molts moderns, pervertit, extraviat per
falses idees, pinta la mort mirant solament sa part animal;
és, de consegüent, per ells l'acte final de nostra existència
mundana un acte fastigós i repugnant: la corrupció de la ma¬
tèria, la terra que es torna terra, els cucs apoderant-se de son
menjar exquisit. La poesia dels tals, si els tals són capaços de
poesia, res troba en l’escena última del drama de la vida; cau
el teló i sos ulls carnals, d’una torpesa irracional, res veuen
més enllà. I, no obstant, el sentiment universal de la humani¬
tat, la naturalesa humana, quan no li manquen son discórrer
i sentir propis, quan la supèrbia no l’encega i animalitza, re¬
vesteix la mort de gran solemnitat i l'alça fins a la sublimitat.
Un bell morir tota una vida honora, s’és escrit; i, en efecte,
els homes més exigents perdonen a son proïsme tota una vida
criminal, quan aquesta acaba amb un acte de generós herois¬
me. Un acte bo, heroic, en el terme de la vida, redimeix tota
una vida dolenta.

tQual serà doncs, aquest misteri de la mort? Perquè com¬
parant matemàticament, filosòficament, aquest acte darrer de
l'home amb els que el precediren emanats de la virtut, no s’hi
troba cap excel·lència superior, ni distinció alguna entre ells,
baix el punt de vista de la moralitat. Però l’instint humà, l'en¬
teniment racional, endevinen aquest misteri i creuen que^ la
mort, darrer acte de la vida mundana, és el primer d una vida
extramundana, i que el qui en sa última hora pren un bon
camí, arribarà a bon terme.

L'home mundà sempre s'ha sentit agullonat pel desig de
posar-se en comunicació amb els homes d ’ültratumba. Les es¬
criptures de terra cuita que deixaren els assiris i caldaics, és
a dir, els primers pobles després del Diluvi universal, ja ens
donen coneixement dels espiritistes prehistòrics, que, com els
d’avui, volien posar en comunicació els homes vivents, amb
les ànimes dels morts; la Bíblia refereix i condemna com certs

78

J. TORRAS I BAGES

mèdiums del poble hebraic evocaven els esperits dels passats;
i molts dels que de boca diuen que no creuen en l'altre món,
se’ls menjaria la por si havien de passar una nit sols en el ce¬
mentiri.

Nosaltres creiem en els esperits i ens posem en comunica¬
ció amb ells. La Religió natural ha tingut sempre el culte dels
morts; els sacrificis, les ofertes pels difunts, els trobem en els
pobles més antics abans de contaminar-se amb la idolatria;
fins quan caigueren en aquesta misèria conservaren aital ritu;
i el Fill de Déu, al venir al món per ensenyar una Llei de sal¬
vació universal i perpètua, consagrà i autoritzà aquesta tradi¬
ció universal dels homes que ensenya a respectar els cossos
dels morts, a honrar-los amb una espècie de culte i a pregar
per les seves ànimes. Comunicació espiritual amb els difunts,
dolça, saludable i profitosa, que estableix una continuació de
tracte entre els que encara viuen i aquells que ja han passat
els llindars d’aquest món corruptible i transitori; per això pel
catòlic el cementiri és una iglésia, és la iglésia dels morts.

ABSTINENCIAS Y AYUNOS*

La dieta es uno de los medios mas eficaces que usa la me¬
dicina para la curación de ciertas enfermedades; la templan-
za y sobriedad son virtudes que la higiene aconseja para obte-
ner una vida sana y gozar de salud robusta.

Las pasiones humanas, nacidas del comercio entre alma y
cuerpo, exigen igualmente una medicina y una higiene que
por disposición divina la Iglésia està encargada de adminis¬
trar. Por esto, ya antes de Nuestro Senor Jesucristo, la Sina¬
goga tenia sus reglamentos de sanidad espiritual, que el Divi-
no Maestro sanciono con su ejemplo y con su doctrina, y que

* Almanaque de las Conferencias de San Vicente de Paül, Barcelo¬
na, 1892.

ABSTINENCIAS Y AYUNOS

79

después la Iglesia ha preceptuado bajo la forma de abstinen-
cias y ayunos en ciertas épocas y en determinados días del
ano. Bàstale al hombre de fe saber que la Iglesia ordena tales
pràcticas para creer en su excelencia y en la obligación que le
incumbe de observarlas; pero a la curiosidad humana le gus¬
ta saber las causas y razones de los preceptos eclesiàsticos,
y a nuestra Madre la Iglesia no le duelen prendas para expli¬
car el porqué de sus disposiciones. Durante toda la Cuaresma
el sacerdote, al cantar el prefacio de la Misa, recuerda a los
fieles reunidos en el santo templo los altos y provechosos fines
que Dios se propone alcanzar con la observancia del ayuno, y
que reduce a tres:

I. Reprime los viciós. El cuerpo bien cebado, la came re¬
galada, se insolentan contra el espíritu, y teniendo una ley
opuesta la came y el espíritu, la que debe ser esclava quiere
hacerse senora, y si lo logra no se ha visto despotismo pare-
cido al despotismo de la carne. Al espíritu que el Criador cons-
tituyó Senor lo envilece lo bestializa y lo mata. El hombre
desaparece y aparece la bèstia humana. Cuando reina la carne
reina la suciedad y el crimen, desaparecen los nobles senti-
mientos, y una vez la carne ha degradado y muerto al espíri¬
tu, se mata a sí misma con sus excesos. La abstinència y el
ayuno son dos fuertes auxiliares del espíritu en su lucha con¬
tra la carne; y cuando el espíritu logra sostener su imperio, a
semejanza de Dios, de quien es irnagen, no usa de él despóti-
camente; no mata a la carne, sino que, quitàndola sus instin-
tos de bèstia, se la asocia a sí; hàcela partícipe de sus raciona-
les empresas y de sus méritos en Cristo, la dignifica y le ase-
gura una eternidad gloriosa.

II. Eleva la mente. La guia entorpece el entendimiento, la
digestión y el raciocinio se rechazan mutuamente, y la opera-
ción mental es la mas alta de las humanas operaciones. Los
santos, gente de vida espiritual, a veces se engolosinan dema-
siado con el ayuno. El austero San Jerónimo reprendía a la
ilustre viuda Santa Paula, su hija espiritual, porque, para
gozar de las dulzuras de la contemplación, extremaba sus ayu-

80 J. TORRAS I BAGES

nos, enflaquecía su cuerpo y quebrantaba su salud. La oraciór
es un ejercicio necesario al cristiano, y es ejercicio de la men
te y del corazón; el vientre bien repleto no levanta al Senor e'
incienso puro de la oración del espíritu; por esto la Iglesis
manda el ayuno en las vigilias de aquellos días que de ur
inodo mas especial consagra a los ejercicios del espíritu y í
las pràcticas de la devoción; y hasta hace poco, antes de la in
vasión de sensualidad que nos domina, los cristianos fervo
rosos tenían por pràctica oir en ayunas el santo sacríficio dt
la Misa. El viejo y popular Fra Anselm ya decía:

E vulles ohir en dejú

la Sancla Missa.

III. Alcanza virtudes y premios. Las abstinencias y ayu
nos son un verdadero sacrificio que ofrecemos a Dios, al qut
el generoso Senor corresponde con raudales de gracias. La;
historias de los Santos manifiestan claramente cómo estos hé
roes de la virtud se robustecieron mortificando su carne; j
la Religión nos ensena que al banquete eterno de las almas
cuyo manjar es la misma substància divina, no seran admiti
dos aquellos que de su vientre hicieron un díos.

Tal vez, lector, admitiràs sin dificultad alguna estas exce
lencias del ayuno, pero encontraràs excesivamente duro qu<
un hombre pueda condenarse etemamente por comer, verbi
gracia, unas chuletas en día prohibido; pero acuérdate qu(
por una manzana que comieron del àrbol vedado por Dios
Adàn y Eva, con toda su descendencia, han sufrido males sii
cuento, y a no haber hecho penitencia de su pécado los pri
meros padres de nuestro linaje, por toda la eternidad hubie
sen quedado excluidos de la glòria y sido contados en el nú
mero de los réprobos rebeldes a Dios.

81

LES FESTES I LA FAMÍLIA

LES FESTES I LA FAMÍLIA *

La nostra propaganda regionalista, més encara que fi polí¬
tic, té un fi social; com totes les tendències modernes de la
gent pensadora i dels cors ben intencionats, conegut ja que
la forma política és accidental, es dirigeixen a reconstruir la
mateixa societat que, segons opinió unànime dels homes de
seny, està en visible decadència. L'entitat família ha quedat
gairebé dissipada; i les condicions inevitables de la vida mo¬
derna, la multiplicitat dels negocis, els costums imperants,
que porten a l'home a viure quasi sempre fora de sa llar, les
formes polítiques amb què es regeixen les actuals nacions, la
facilitat de comunicacions, l’amor a la publicitat, tot això fa
que la nobilíssima institució natural de la família hagi d'ésser
considerada amb preferència per qui vol treballar en la prem¬
sa periòdica en favor de son país i de la societat en què viu.

Seguint instintivament aquest impuls tots els pobles de la
terra, amb la celebració de les festes amb què han honrat a
Déu han juntat el foment de l’esperit de família, lligant amb
un amorosíssim i tendre llaç l'amor sobrenatural i la natural,
el temple i la casa, Déu i les persones unides amb els vincles
de la sang. La religió i la família, filles d'un mateix autor, no
poden separar-se; per això l’experiència demostra que els
enemics de l’una ho són també de l’altra, que segueixen sempre
una mateixa sort, veient que es posen a un mateix nivell en les
alternatives socials. Quan puja l’amor de la religió i la pràcti¬
ca de la pietat, puja també l'amor de la família i creix la vida
domèstica; al revés, aquesta queda dissipada, quan la religió
és debilitada en el cor dels pobles. La religió tendeix a fer de
tota la humanitat com una gran família, i, per tant, quan la
pietat se relaxa, la petita societat domèstica, pedra fonamental
de la gran societat, perd aquella virtualitat que posseeix per a
fer bons ciutadans i homes afectats a la pròpia terra.

* No porta firma. «Les Quatre Barres», 25 d'octubre del 1893 (any XII,
núm. 115).

5

82 J. TORRAS ï BAGES

Les principals festivitats religioses de l’any proven aquests
solidaritat entre la religió i la família; a la solemnitat del tem
ple corespon una solemnitat domèstica; al culte públic qu<
el poble cristià tributa a Déu correspon, dins de sa casa, e
culte afectuós i dolcíssim dels sentiments que naturalment en
gendra la consanguinitat, i el llenguatge comú i la sabídurig
popular formulen, en màximes i sentències que el folklore
modern recull, el consum d’aplegar-se la gent en ses cases res
pectives en les grosses festes: «Per Pasqua i per Nadal cadg
ovella en son corral.» I per més que avui dia vegem en grar
manera relaxats els vincles de la família, en certs dies de l'any
com obeint a un misteriós intern ressort, com complint ung
llei gravada dins del cor, la gent cerca la calor de la llar i es
delecta més en l’amorosa i moderna reunió de família, que nc
pas en els fastuosos i elegants círcols de caràcter públic. I jad
mirable força del sentiment de família!, lo que en si no té
cap importància n’agafa; lo comú, vulgar i pueril, com tocal
per una vara de fada, es converteix en interessant, preciós i
delectable en virtut de la influència espiritual que dignifica i
ennobleix tot lo que toca.

Els més suculents pastells, els més esplèndids requisits
que produeix l'enginyosa confiteria o el vergonyós art culinari
modern, no tenen la virtut d’alegrar i comunicar l'expansiu i
franc goig que a una taulada de gent porta l’aparició de les
castanyes de Tots Sants; aquell fruit modestíssim, senzill, que
està a la mà de rics i de pobres, d'ús tan primitiu, que de
segur que ja el menjaven els homes prehistòrics. I és que ales¬
hores no menja solament el cos de l'home, s'alimenta son es¬
perit, es delecta son cor, i, aplegant-se els sentiments de famí¬
lia, de religió i de la tradició dels passats, fan d'aquell fruit
una espècie d’institució sagrada, un acte del culte domèstic de
la família.

Les societats que desitgen perdre aquestes solemnitats fa-
miloars, tingueu-les per societats perdudes; les cases que obli¬
den aquests actes de son culte intern, són ja desfetes; qui es
fastigueja d'aquestes consuetuds velles i eternes (puix tots els

PER NADAL CADA OVELLA A SON COKRAL

83

pobles de la terra que han posseït la família dignament orga¬
nitzada en una forma o altra les han posseïdes), és un esperit
mort, un cor ert a qui ja no escalfen els més vius i més ten¬
dres sentiments i, de consegüent, incapaç d'exercitar les altes
virtuts cíviques i domèstiques. Desgraciadament la França i la
nostra Espanya, que servilment segueix a aquella lleugeríssi-
ma nació, sembla que obliden el culte de la llar domèstica; les
nacions anglosaxones, que prevalen en el món civilitzat i de¬
mostren una superior virtut social, serven, com el sancta
sanctorum de les institucions socials, l'existència de la casa
en tota sa dignitat; i nosaltres, els catalans, qual organització
familiar ha excitat l'admiració dels més famosos sociòlegs mo¬
derns, havem de treballar perquè subsisteixi l'esperit de famí¬
lia que vivifica la casa, mort el qual mor també la casa, essent
una de ses més belles manifestacions les pròximes festes de
Tots Sants i dels Morts, que uneixen els membres tots de cada
família al voltant de la taula i de l'altar.

PER NADAL CADA OVELLA A SON CORRAL*

Les Quatre barres , amb motiu de les pròximes festes, es di¬
rigeixen als seus habituals lectors amb la veu de l'afecte que
naturalment s'engendra amb el tracte entre els qui tenen unes
mateixes idees i aspiracions sobre lo que ha d'ésser la societat
dels homes sobre la terra. I puix que sovint havem escrit que
el nostre sistema social més que cap d'altre fomenta els sen¬
timents naturals dels homes, ennobleix les relacions de classe
a classe i té la summa aspiració de que la família sigui com l’e¬
xemplar, el germen, o, com diuen els positivistes, la cèl·lula
primitiva de tot el cos social; no podem passar el dia en què

Article firmat X. «Les Quatre Barres», desembre del 1894.

84

J. TORRAS I BAGE

tot el món civilitzat recorda el naixement de Jesucrist, sení
fer memòria de l'analogia feliç entre la forma de vida hum;
na, en l’ordre públic que nosaltres defensem, i la que vingr
a anunciar Aquell qui volgué que el seu Naixement fos publ
cat al crit de Glòria a Déu en les altures i pau en la terra a
homes de bona voluntat.

Les famílies en tal diada fortifiquen els vincles afectuosc
que uneixen entre si als individus que les componen. Al cor c
l'hivern en la llar domèstica s'hi sent una calor dolcíssima qi
reacciona fins als homes qui estan freds en el sentiment de f
mília, per estar tots donats a la vida mundana, com diuen e
francesos moderns, servant un mot de l'antic llenguatge cri
tià; i la vida dels sentiments, la vida de família, verdadera cíi
tadella defensora de la integritat social, en tal dia té un au
ment considerable, rebent reforç necessari per a continuar !
seva missió salvadora, majorment avui que estem en un de
baratament universal.

El sentit pràctic de la nostra gent, ja d’antic ha conegi
aquesta especial virtut del dia de Nadal i l’ha sintetitzada e
un principi de filosofia popular, qual fórmula fa de capçalei
a aquestes curtes ratlles. Crida a cada u a casa seva, atrau
l’home on hi ha d’haver el focus de les seves afeccions, el s
para tal vegada, sisquera sovint no sigui més que tempore
ment, d'una vida vertiginosa que li fa perdre el seny, la ps
i l'ordre dels costums, i, en canvi, li fortifica aquells sení
ments que endolceixen i purifiquen la vida i fan honestes 1<
famílies i immortals les nacions.

La regió que en el nostre sistema rep un culte amorós
ve a ésser com una entitat predilecta després de la família,'
seva idea mare que fins li dóna el nom que porta; la regió, di
deu ésser molt agraïda a la festa de Nadal, que és gran ben
factora seva. En tal diada la gent del gran món, els qui viue
en els grans centres de la població, donats potser als refin
ments del plaer, fugen a refugiar-se al seu racó; encara que $
gui en les muntanyes més atrassades, més desproveïdes <
tota comoditat, per a respirar els aires nadius, per a menj:

LES TRES CREUS

85

les viandes tradicionals i per a parlar la llengua que aprengue¬
ren en la infantesa i en la qual començaren a alabar a Déu.

Els nostres lectors que participen de les nostres aspira¬
cions no s’estranyaran d'aquest ordre d’idees, qual triomf en
la pràctica de la vida pública contribuiria més a l'equilibri so¬
cial, a la pau entre les classes, a la bona administració dels
pobles i a la sanitat dels costums, que no pas totes les lucu-
bracions sociològiques modernes, que tot fent molt soroll són
xorques pel bé dels homes.

LES TRES CREUS *

En el Calvari, el dia del Divendres Sant, hagué solució la
gran tragèdia humana; i aquell desenllaç terrible que féu plo¬
rar als àngels, badar-se les roques i espaordir als homes qui
guaitaven un espectacle previst pels vidents d’Israel, i incom¬
prensible per a la massa humana fins que l'Esperit de Déu il·lu¬
minà als fills d’Adam, aquell desenllaç, dic, és el desenllaç de
totes les humanes dificultats, de totes les qüestions socials,
que no són noves, sinó revelles, com vell és el llinatge humà,
a qual naturalesa són inherents.

En aquell puig, pròxim a Jerusalem, umbilicus del món es¬
piritual, escenari als ulls de tots els pobles, s’hi contemplen
tres creus que resumeixen els tres estats típics, en l'ordre mo¬
ral, de la humanitat viadora, les tres situacions en què s’ha de
trobar el nostre esperit, les tres categories a què han de per¬
tànyer els homes: el pecat, el penediment i la innocència.

* Article de Setmana Santa publicat en «La Veu de Catalunya»,
7 d’abril del 1895 (any V, núm. 14).

86

J. TORRAS ï BAGES

I

El mal lladre en el Calvari, blasfemant i llengotejant a
Jesucrist, demanant-li ésser deslliurat de la pena sense pe¬
nedir-se de la culpa, és l'home malvat i responsablement in¬
conscient, qui, havent perdut el camí de tornar al bé, se rebat
contra les dificultats que troba en son propi esperit, com bom¬
bolles malignes eixides a l'influx dels virus de sa pròpia ma¬
lícia. El misteri del pecat, com una ombra funesta, obscureix
la llum de la raó, engreixa els apetits irracionals i fa rebel a la
voluntat, qui guita contra la Llei i voldria derrocar-la. El mal
lladre i sa desesperació, ses blasfèmies i llengoteries, ses ma¬
lignes oracions eixides de la cega concupiscència exigint l'a¬
partament del càstig mentre encara ama la iniquitat, i amb sa
supèrbia es resisteix a reconèixer l'excel·lència de la innocèn¬
cia i la justícia, és una gran figura humana, és la personifica¬
ció d’aquells qui tancant els ulls a la llum de la veritat, rebut¬
jant nodrir-se amb aquell Pa que baixà del cel, cerquen en la
mentida claror i nodriment, volen apagar sa set en un verí que
encara els encén més; representa exactament a aquells a qui
els teòlegs anomenen rèprobes, els quals se valen de sa lliure
voluntat, i treballen frenèticament per a tirar-se a l'avenc de la
perdició. L’home és el que a si mateix es prepara el suplici: el
terme del viatge correspon al camí que voluntàriament cada
u ha agafat, i sots la Providència del qui governa totes les co¬
ses, el rèprobe, com si ho fes per a un enemic, se prepara la
creu on ha de consumar son sacrifici.

La creu del malvat és la més dolorosa de totes; una amor
mal entesa, frenètica, desesperada, l'impel·leix a la vanitat i a
la mentida, s'enllepoleix amb elles, se li desperta la immensi¬
tat de son apetit i al mateix temps s’ofega en la vacuïtat, com
un monstre marí fora de l'aigua. L'anarquisme és la termina¬
ció lògica i natural de la maldat humana, és l’home entregat
a si mateix i desenganyat de si mateix; ha començat per ado¬
rar a l’home, per colre l'ídol humà, li ha consagrat totes les
seves afeccions; però després descobreix la vanitat, la inuti-

87

LF.S TR1IS CREUS

litat de l'ídol i aleshores trenca el simulacre que adorava, i
tot cobejant inútilment el plaer, no creient en el plaer i al ma¬
teix temps desenfrenat perseguint-lo, mor en la creu de la
cobejança i de la desesperació.

II

La creu del bon Lladre és digna d’ésser envejada de tot¬
hom. L’expiació deguda i acceptada, la purificació del càstig
ennoblit per l'intern penediment del qui el sofreix, la humili-
litat del qui es subjecta a la providencial purificació del so¬
friment, és una visió lluminosa i consoladora que s'infon al
cor de l'home, i com un bàlsam immortalitzador ei vigoritza
fent-li créixer l'esperit. Tots tenim una interna certesa de que
així com les pedres precioses, les fustes i fins els fruits que
serveixen de base a l'alimentació, han d'ésser perfeccionats
per a arribar a produir sos efectes convenients, així també els
homes necessitem una purificació, un perfeccionament, el
qual, per admirable decret de la Providència, sols s'obté per
medis mortificants i dolorosos. Encara que nosaltres personal¬
ment no fóssim pecadors, la nostra naturalesa és pecadora;
encara que la voluntat sigui recta i resolta a fer prevaler el bé
en el regne, en el món petit que és cada home, es troba amb
forces rebels qui la resisteixen, i té necessitat del rigor i del
càstig per a dominar-les i govemar-les. Sant Pau deia que s’ha¬
via de crucificar a si mateix, i en altre lloc assegura que cada
u, si bé la Redempció de Jesucrist és suficient, l'ha de comple¬
tar en sa persona. Som, en aquesta manera i en un ordre se¬
cundari, i dependent, redemptors de nosaltres mateixos. Per
això la Providència qui ens governa fa de nostra vida una ca¬
dena en la qual alternen els mals i els béns, fa de nostre tràn¬
sit per la terra com una escola de perfeccionament, puix que
és la preparació per a arribar a un estat quasi diví; amb el so¬
friment humilia i purifica, amb el goig alena; en l’un cas ha¬
vem de reconèixer la justícia de Déu, en l'altre ses inefables

88

J. TORRAS I BAGEí

misericòrdies, lo qual, juntat amb l’íntim coneixement de nos
tra pròpia misèria, produeix en l’home un perfet equilibri mo
ral, és a dir, l'estat del bon Lladre penjat a la creu al costal
del diví Redemptor: el coneixement de la pròpia maldat i l’ac
ceptació del cauteri amb què la vol purificar la Providència;
i per això els bons cristians, com Dimes, en la tribulació excla
men: «Justament patim aquesta creu»; mes, enfortits per l'es
perança, giren els ulls envers el dolcíssim Jesús, el qual, con
el bon Lladre, amb internes consolacions suavíssimes els dir
dins de l'esperit: «Prompte regnareu amb mi en el Paradís.*

III

La Creu de la Innocència és una creu més divina que nc
pas humana; és la creu de la generositat; és la Caritat més
que no pas la Justícia; és pagar pels qui deuen; és restituir
com digué un Profeta, lo que no s'ha robat; és la sublimació
de la virtut; és també l’embelliment de lo pur, com vingué a
dir l’abat Sant Bernat, amb una figura d’altíssima bellesa; és
la Rosa blanca que es matisa de roig; és espargir la sang divi¬
na per sobre tota la humanitat a fi de vestir-la de porpra, atri¬
buint-li una dignitat reial. Perquè, encara que la creu de la
innocència és tota pròpia de Jesucrist, encara que Ell és l'únic
innocent en el llinatge humà, d'una manera també secundà¬
ria i dependent hi ha altres homes innocents qui són crucifi¬
cats per caritat, qui paguen lo que no deuen i restitueixen lo
que altres han robat. La sang que degotava de l'Innocentíssim
Anyell sacrificat en el Calvari fertilitzà la terra, i féu germinar
en ella, com llavor divina, rebrots de puríssima innocència, al¬
tres Cristos qui havien de perpetuar en el món una acció sa¬
tisfactòria i salvadora.

El sacrifici voluntari i en benefici del pròxim que vingué a
practicar i a ensenyar Jesús Fill de Déu, neix d'una influència
celestial; la terra no té prou virtut per a produir-lo; divinitza
a aquells qui el practiquen, i com una llum meravellosa fa el

89

LES TRES CREUS

miracle d'obrir els ulls fins dels cecs d’enteniment. Les ense¬
nyances dels savis, les victòries que obtenen els doctors en ses
qüestions, la seva habilitat en desfer els arguments contra la
Veritat, preparen el camí, aplanen les dificultats, però no pro¬
dueixen la Llum; aquesta és portada del mateix si de Déu pels
missatgers que té a la terra, pels Sants que són en si mateixos,
per l'influx d’Aquell qui és cap de tots ells, llum verdadera qui
lluu enmig de les tenebres del món. I quan aquests homes di¬
vins són perseguits i crucificats i alçats a la vista de tothom
com pendó d’ignomínia, aleshores es converteixen en bandera
de victòria, perquè, un cop alçats en la creu, adquireixen la
virtut d'atraure als homes, fins als mateixos que els crucifi¬
caren. En el Calvari, el Centurió que vigilava l’execució de Je-
sucrist, el saió qui li obrí el pit d'una llançada, confessaren
de seguida la divinitat del Crucificat; després de les persecu¬
cions, vénen les esplèndides i divines victòries, perquè tota
persecució té víctimes, i tota víctima té la propietat de satisfer
la justícia i d’atraure la misericòrdia i la gràcia; té el poder
de serenar l'horitzó humà i fer lluir en ell el Sol de la veritat.

La innocència crucificada té un valor infinit i s’oblida de si
per a pregar pels altres; la set del Salvador en la creu, segons
alguns sants, fou com un símbol d'un desig immens de sofrir
pel bé dels homes; aquest instint sobrehumà de cercar él so¬
friment en profit del pròxim continua en la més selecta des¬
cendència de Jesucrist, i així com Aquest es sacrificà voluntà¬
riament i pregava pels mateixos qui el turmentaven, així avui
veiem també ànimes pures qui consagren la vida al servei dels
homes i es sacrifiquen pels seus semblants, els quals els pa¬
guen amb la persecució i la calúmnia.

Però la innocència, lo mateix que Déu, de qui és com una
participació, és invulnerable i immortal, les passions humanes
no l'enverinen; crucificada, prega pels qui l’han clavada en la
Creu, i, girant els ulls envers el Pare de les misericòrdies, diu
aquella oració de Jesucrist: «Perdoneu-los, perquè no saben lo
que es fan.»

90

J. TORRAS I BAGES

L'oració i el sacrifici de l’Innocent seran perpètuament els
qui salvaran al món, perdut pels pecats dels homes.

L’AVORRIMENT DEL PECAT *

El pecat més abominable és la traïció a Jesucrist, Veritat,
Bondat i Justícia infinita. Per això Judes, amic de Jesucrist i
traïdor, és el pecador típic.

Així expressen l’amable Redemptor i sa Iglésia sos senti¬
ments en aquests dies de Passió:

«Mon amic m'ha traït, donant per senyal un petó: Aquell a
qui jo besaré, digué, és Ell, agafeu-lo. Tal és el mal senyal que
donà aquell qui amb un bes cometé l'homicidi. L'infeliç llençà
el preu de la sang i a la fi ell mateix es penjà.»

«Més li hauria valgut a tal home que mai hagués nat.»

«L'infeliç llençà el preu de la sang i a la fi ell mateix es
penjà.»

Avorrint aquest fet de Judes, qui convertí el petó, signe
d'amor, en signe de traïció, la Iglésia en les solemnitats de la
Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist suprimeix els salu-
dos. Els ministres sagrats no es donen l'abraçada en els oficis
divins, els cristians fan sa via en silenci quan visiten els Mo¬
numents i encara que es coneguin no se saluden, ni besen la
mà del seu Prelat, com una protesta universal i eterna dels
homes fidels a Jesucrist contra del petó de Judes, que és la
infàmia major que s'ha comès des que el món és món.

De la «Gazeta Vigatana», Setmana Santa, 30 de març del 1904.

91

LA PIEDAD DOMINICANA

LA PIEDAD DOMINICANA*

i

Pietat multiforme en la humanitat santa

Una es la piedad catòlica, foco de luz y de valor vivifican-
te. Ella es fuente caudalosa de vida cristiana y con sus olas
cristalinas fecunda el Jardín de la Iglesia. Consiste en una di-
fusión de la Sabiduría divina; sabiduría pràctica, una reali-
dad, como dicen los modernos intelectuales, que no es forma
vaporosa o una nebulosa que se condensa con los fermentos
de la imaginación; sino que es una superior armonía de todas
las potencias y actos humanos, un equilibrio superior, la rea-
lización de una pauta divina que el adorable Redentor Jesús
vino a ensenar al mundo y con indefectible maestría propone
a todos sus hijos la santa Madre Iglesia, modelando en ella
la vida humana mediante las dulces y eficaces influencias de
la gracia. Pero la piedad no es uniforme; reflejo de la vida di¬
vina, irradiando luz de inteligencia y suavísimo calor de cari-
dad, es trasunto incompleto de una perfección inmensa. Toda
la humanidad no es suficiente a reflejar la perfección divina;
y, por esto, los santos, los hijos de Dios, los hombres revesti-
dos de la gracia sobrenatural, presentan inmensas varieda-
des de belleza espiritual; y si bien todos juntos nunca llegaran
a reproducir toda la divina Belleza, no obstante, los variados
resplandores, la multiplicidad de los destellos, el contraste de
los matices, la diversidad de las formas de la Humanidad san¬
ta, aumentan su interès y constituyen una excelsa armonía,
una residència augusta del Ser Eterno, el viviente palacio del
Rey de la glòria que la Iglesia nos describe, sublime edifica-

* Article publicat en «El Santísimo Rosario», Bergara (any XIX,
núm. 224, agost del 1904). Extraordinari en homenatge a Sant Domènec,
redactat per terciaris dominics catalans.

92

J. TORRAS I BAGE

ción espiritual formada con los preciosos sillares, que son te
almas de los elegidos.

Los grandes santos forman constelaciones, y la luz de éllc
resplandece aún en sus discípulos que reflejan las virtude
la piedad del Maestro. La piedad es la grande glòria de lc
santos y constituye su herencia eterna; la sangre ilustre de lc
discípulos, los progresos que éstos hayan hecho en la cienci
humana, las maravillas de arte que hayan producido se acb
can, obscurecen y desaparecen a la radiante luz de la pieda
cristiana; eco legitimo, huella perfecta, puro resplandor de 1
Belleza divina. Su misma glòria en el reino de los cielos tien
su germen en la piedad que practicaron y difundieron. Grai
des son los méritos científicos, literarios, artísticos y socialc
de los hijos de nuestros Padres Santo Domingo de Guzmàn
San Francisco de Asís, sus historias son espléndidos capítulc
en la historia universal de la civilización humana; pero a:
como lo criado es nada al lado de lo increado y eterno, a:
como la criatura es misèria en contraste con el Criador, a;
también todos los méritos que derivan de aquellos ilustre
fundadores quedan eclipsados, en la consideración cristian;
ante las magnificencias de la piedad específica que a ellos y
sus hijos distingue en medio de aquella gran turba, que nadi
puede contar, constituida por los redimidos por Jesucristo
elegidos de Dios.

Por esto, invitados a escribir algunas líneas en honor d<
glorioso Padre Santo Domingo de Guzmàn, en su pròxima fie:
ta, sintiendo nuestra insignificancia para explorar los tesorc
de filosofia, de teologia y de arte que constituyen la herenci
dominicana, miràndola nosotros con los simples ojos de la cl<
voción, en piadosa y suave contemplación, vamos a apunta
sencillísimas ideas acerca del caràcter distintivo, del matiz p<
culiar que distingue a la piedad que sembro en la tierra y qu
en espíritu continúa cultivando en la santa Iglesia catòlica «
esforzado Atleta de la fe: Sírenue defensor fidei, ora pr
nobis.

93

i.a rir.DAD domtntcama

II

L'orde dominicà i el culte de la fe

El grande amigo de la verdad, del Verbo de Dios, legó a
sus descendientes el amor de la verdad; que por esto un Pon-
tífice Sumo de la Iglesia llamó a su Orden Ordo Veritatis, que
por esto el gran pintor cristiano, el sublime y simplicísimo
artista dominicano revistió la imagen de Santo Domingo de es-
trellas de luz, como si fuese un pedazo de cielo, y esta intui-
ción del artista es una especie de reproducción de la visión
que tuvieron la Madre y la comadre del nino cuando en suenos
le vieron maravillosamente adornado de estrellas; y el gran
poeta de la teologia catòlica, recogiendo y sintetizando los ras-
gos salientes de la espiritual fisonomia de San Francisco y de
Santo Domingo, dejó escrito el retrato de uno y de otro en
su inmortal poema con aquellos tan sabidos versos:

L'un fu tutto serafico in ardore,
l’altro per sapienza in terra fue
di cherubica luce uno splendore. 1

La luz querúbica, los resplandores sobrenaturales, la simplici-
dad de una prodigiosa iluminación del alma, caracterizan la
piedad dominicana. El cuito de las grandes verdades dogmàti-
cas, maravillosamente enlazadas por divina preordinación con
los màs profundos sentimientos humanos, son el alimento que
sirve a los hambrientos de la verdad la devoción dominicana.
La fe en ella se ejercita continuamente mediante el cuito del
dogma: la ley de la oración y la ley de la creencia quedan en
ella ídentificadas en una sola y única ley. Es claro que én
el fondo, que en la esencia y substància, lo mismo pasa en
toda la inmensa variedad que ofrece la vida espiritual catò¬
lica; pero en las devociones clàsicas de la piedad dominicana

1. Par., c. 11, v. 37 i segs.

94

J. TORRAS I BAGE

el fondo y la forma se compenetran tan felizmente, que la fo:
ma es una evidencia de la substància de la misma; el envoltt
rio de la verdad dogmàtica a que entonces rendímos cuito e
tan sutil y transparente, que, por su medio, recibimos 1c
rayos de la luz infinita adecuados a la visualidad actual d
nuestro espíritu, logrando, pequenos y grandes, literatos y 1<
gos, la sublime luz de la verdad primera, por medio de aquell
forma universal de conocimiento, pròpia de todas las edade:
de todas las condiciones, de todos los temperamentos, de t(
das las civilizaciones: en una palabra, de la universal humí
nidad cristiana, la santa fe catòlica.

Las devociones clàsicas de la piedad dominicana suspende
nuestro espíritu con una elevación inmediata y directa a lc
grandes principios dogmàticos que constituyen el aliment
del alma viadora: el cuito de intercesión a la Virgen Santís
ma y el cuito de adoración al Santísimo Sacramento del alta:

Es muy propio de la Orden de Santo Domingo el continu
y usual ejercicio de la virtud sobrenatural de la fe. EI autc
del sublime Poema de la teologia catòlica, Dante Alighieri, vi
al patriarca de Guzmàn desposàndose con la fe, así como coi
templó al patriarca de Asís desposàndose con la caridad; y 1
piedad catòlica, de acuerdo con el gran poeta, ha caracteriz;
do a Domingo con el epíteto de querúbico y a Francisco co
el de seràfico. La vida dominicana consiste en un acendrad
cuito a la fe; la contemplación, el estudio, la propagación
la defensa del dogma es su perenne oficio y constituye el ol
jeto de los ardores amorosos de su corazón; y, unificados 1
y amor, son el embeleso de aquella vida.

La pravedad de los herejes y las preocupaciones de los p<
líticos modernos han intentado hacer pasar por obra de c<
razón duro y efecto de odio una de las màs admirables inst
tuciones dominicanas: la Inquisición, que es hija del amo.
En los primeros anos de nuestro sacerdocio, en un viaje qu
hicimos a Roma, pasamos largos ratos en el ilustre convent
de la Minerva, entre cuyos religiosos teníamos un respetab]
y muy querido amigo. En meditación y silencio paseàbamc

LA PIEDAD DOMINICANA

95

por aquellos clauslros, usurpados hoy por la revolución, y
contemplàbamos pintadas en los muros las efigics dc cèlebres
inquisidores dominicanos, bajo las cuales había escritos los
nombres de los personajcs que rcprcsentaban y la muerte de
que murieron: fítadio occisus, dccollutus, igne conswtiptus,
etc... ab haereíicis. Y nos decíamos entonces a nosotros
mismos: La seudohistoria escrita por los revolucionarios, la
literatura desenfrenada, pinta a los santos inquisidores como
sedientos de la sangre de los herejes; y a los que deseaban
derramar la suya y de hecho la derramaban para atraer al ca¬
mino del bien a sus semejantes extraviados, y amantes heroi-
cos de la verdad, en obsequio de ella sacrificaban su vida, a
las víctimas voluntarias y generosas, las presenta como crue-
les verdugos.

El cuito de la verdad hasta la muerte, la alta, la profunda,
la vehemente contemplación del dogma católico es el sostén
de la vida dominicana, constituye su alimento, y es el matiz
predominante y característico de su piedad peculiar, de sus
devociones predilectas.

III

El Rosari, devoció dominicana

Plugo al Espíritu Santo que, con sobrenatural calor, fecun¬
da a la Iglesia de la tierra, hacer germinar, en el seno de las
distintas Órdenes religiosas del Catolicismo, flores de devoción
todas vistosas y aromàticas, pero entre sí diferentes, frutos
substanciosos, nutritivos todos para la vida del espíritu, pero
cuyo sabor difiere y hasta a veces contrasta, juzgado en nues-
tro criterio, que serà siempre rudimentario hasta que llegue-
mos a la luz perfecta del Verbo en la etemidad. Porque sien-
do la vida del espíritu una y varia, porque siendo los tempera-
mentos humanos de distinto temple y siendo la perfección
divina de amplitud inmensa y gobemando Dios a los hombres

96

J. TORRAS I BAGE

libremente dentro de los inmensos horizontes de la verdad
del bien, aunque senala el punto de partida y el término d
nuestra espiritual ascensión, deja que cada uno escoja te
innumerables vías que, abiertas por los santos y aprobads
por la Iglesia, facilitan y ayudan para seguir el real camin
de la santa Cruz, constituido por la vida cristiana.

Sólo nos fijaremos en dos de las devociones que creciero
lozanas y recibieron su forma universal y canònica en la 0
den del gran patriarca Santo Domingo de Guzmàn, extendié]
dose por toda la Iglesia catòlica, la cual las hizo suyas y te
recomendó a todos los fieles con singular eficacia, habiéndok
distinguido todos los santos con un carino afectuosísimo, com
fuentes de espiritual consuelo y de solidísimo provecho paí
crecer en las virtudes cristianas.

El santo Rosario es por excelencia y por esencia una devi
ción dominicana; no concebimos ni podemos imaginar a u
hijo del patriarca de Guzmàn sin el rosario en la mano; te
oraciones que lo componen son como el respirar de su vid
y han de ser como su último suspiro al romperse el nudo qr
mantiene unidos cuerpo y alma, y el primer saludo que el e
píritu desprendido de la carne dirigirà al llegar a la glòria
la celestial Intercesora: Ave, Maria.

El dogma de la intercesión de la Madre del Salvador Jesú
es toda la razón de ser del santo Rosario; sus misteriosas
suavísimas repeticiones no son màs que aclamaciones entusia
tas y serenas a la poderosa intercesión de Maria. Constituj
una cadena de oro que enlaza la criatura con su Dios, una gui
nalda de místicas rosas cuyo aroma recrea, fortifica y cura
las almas, introduciéndolas, aun en este valle de làgrimas, e
la sociedad sobrenatural de la Trinidad beatísima, de Jesi
cristo Senor nuestro y de nuestra Inmaculada Madre la Virge
Maria. El Rosario es una sublime creación de la fe catòlics
su forma y su matèria, su pensamiento capital y el desarrol]
del mismo, todos los episodios del vasto poema y la idea Ci
pit al del mismo, constituyen el poema popular del pueblo cat<
lico, es decir, de la universal humanidad. Todo pueblo sud

LA PIEDAD DOMINICANA

97

tener su poema nacional, expresivo de su vida pròpia, de sus
sentimientos, de sus creencias, de sus costumbres, de su his¬
toria, contenido en germen y substància en los principios, en
los orígenes y en la tradición nacional. Así es que el pueblo
se siente identificado con su poema, y éste, por arcaico que
sea, es siempre de actualidad, y todas las generaciones le tie-
nen por propio porque contiene la substància pròpia y carac¬
terística que le individualiza.

Así el Rosario es el poema nacional eterno de este pueblo
extendido por toda la tierra, del pueblo de Dios, de la huma-
nidad sobrenaturalizada por Jesucristo; es el poema popular
de la fe catòlica. Compendio del Evangelio fue llamado por
los antiguos; y a la propagación y mantenimiento de la fe de
Jesucristo contribuye tanto como los màs fervorosos predica¬
dores evangélicos; mantiene el espíritu en las regíones de la
fe, le familiariza con sus grandes misteriós poniéndole en in¬
tima y amorosa conversación con Jesús y Maria; y así, de
una manera suavísima, transforma en vida sobrenatural, de
activo ejercicio, la vida del hombre màs sencillo e iliterato, lo
mismo que la del filósofo que vive en la abstracción metafísica
o la del hombre que ocupa la màs eminente posición social.
Tiene la virtud niveladora de la fe catòlica, que no consiste
en achicar, sino en engrandecer a todos, elevàndolos a la luz
del Verbo eterno que ilumina a todos los hombres que vienen
a este mundo.

IV

El culte eucarístic en els fills de Sant Domènec

El cuito público y solemne, la adoración litúrgica al San-
tísimo Sacramento del altar, dispuesta por los sagrados càno-
nes, tuvo, es cierto, por profetisa una sencilla y santa mujer.
Casi siempre las confidencias divinas las obtienen los peque-
hos y los humildes. Pero la visión maravillosa de la piadosísi-

6

98

J. TORRAS I BAGI

ma Santa Juliana, germen y principio de las grandes solemi
dades del Santísimo Sacramcnto, tuvo su apoyo, alcanzó ;
maravilloso dcsarrollo litúrgico y logró un perpetuo cuito <
la Jglesia de Dios por medio dc los hi jos del patriarca de Gu
màn. Un estrecho lazo había de unir cl cuito del que es, p(
excelencia, cl misterio de la fe con la Orden, que es la Orde
de la verdad. Allà en el Norte de Europa, donde comenzó
fiesta del Santísimo Sacramcnto, un Provincial de la Orde
que después debía ser Cardenal y Legado del Papa, es el esj
ritual consejero de la piadosa Vidente y el protector dc la n
ciente instituciòn; màs tarde el mayor filosofo cristiano,
Doctor de Aquino, el sol de la Iglesia, encendido de amor
Sacramento, conviértese de repente en sumo poeta, en cant<
excelso, de admirables rimas, que duraran tanto como los sí
mos de David, en honor de la divina Eucaristia; y, en San
Maria de la Minerva, adquiere categoria jurídica, personalid?
canònica, la turba piadosa de los adoradores de la Hòstia sa
ta, que han de rendirle cuito en casi todas las iglesias parr
quiales de la cristiandad por medio de las cofradías del Sa
tísimo Sacramento,

Por esto un vehemente amor al Sacramento ha sido el di
tintivo de los santos de la Orden dominicana; amor en tod<
los matices que puede revestir el sobrenatural sentimiento c
la caridad. El amor sublime del sabio humilde en Santo T
màs de Aquino, que, con cantos querúbicos llenos de luz d
Verbo, conta la Eucaristia, y, en profundos tratados, con gra
filosofia la explica y deíiende; el amor ardiente del misioner
el amor de saerifieio del inquisidor, en el apòstol polaco Sa
Jacinto, que salva la Hòstia santa del furor de los herejes hi
yendo con el divino tesoro; el castísimo amor nupcial en Sani
Catalina de Sena y en toda la luminosa constelacíón de h
vírgenes dominicanas; y el amor idílico, infantil y temísim
de nina en la Beata Imelda.

Y estos resplandores maravillosos del cielo dominican
y estos potentes focos de calor divino irradiando en el comú
de las almas que se aïimentan en la piedad, siguiendo las hu<

LA l’IEDAD DOMINICANA

99

llas, oyendo las enscnanzas y pidicndo los auxilios e intcrce-
sioncs de los santos hijos de Domingo de Guzmàn, las convicr-
tcn en almas eucarísticas que viveu del cuito del Sacramento
y sostienen sus fuerzas con la Substància divina, alimento de
los hombres bajo el velo del misterio, y vida de los àngeles
que participan de un modo maravilloso de la eterna Esencia,
sin interposición de velo y deshecho todo enigma.

V

Maria i Jesús Sagramentat, substància

DE LA PIETAT DOMINICANA

La devoción, pues, a Maria Santísima y al Santísimo Sacra-
mento, al dogma de la intercesión poderosa de la Madre del
Redentor, y al dogma del Cuerpo y de la Sangre de Jesucristo,
real y presente en nuestros sagrarios, son la base principal
de la piedad dominicana, vivísimo estimulo de sus místicos
amores y fuente abundantísima de vida sobrenatural; y cuan-
do, en los tiempos modernos, teòrica y pràcticamente, en el
orden de la ciència profana y en el orden de la vida mundana,
la vida sobrenatural sufre tan maléficas y eficaces influencias
adversas, la oportunidad de esta piedad dogmàtica se presenta
con mayor evidencia. La superficialidad domina en toda la es¬
fera de la vida moderna, que se enamora màs de la fantasma¬
goria, de las aparatosas formas, que de las simplicísimas rea-
lidades que son la base y el fundamento de la vida humana;
y este vicio general, y este gusto de lo nuevo, chillón y apa-
ratoso, trasciende indudablemente también a las pràcticas pia-
dosas. Es necesario un Sursum corda que eleve el espíritu
cristiano a la simplicísima y radiante esfera de la fe, al cuito
del dogma, a la adoración de los grandes misteriós cristianos
que engrandecen nuestro entendimiento y dilatan nuestro co-
razón. El cuito y la sagrada litúrgia son el texto practico de
la ciència sobrenatural para el uso y ensenanza del pueblo

100

J. TORRAS 1 BAGE!

cristiano; según son los textos es también el provecho y 1<
ensenanza de los discípulos. Las venerables Ordenes religíosas
al calor maternal de la santa Iglesia e iluminadas por la con
templación sobrenatural del dogma, escribíeron admirable:
capítulos en ese texto de ensenanza universal y difusión pràc
tica de la fe que llamamos devoción o piedad catòlica; y entrí
estos capítulos celestiales, consuelo, fortaleza y salvación dí
las almas, los escribió insuperables, sublimes, sencillos y pràc
ticos, la Orden de nuestro Padre Santo Domingo de Guzmàn
ínclita y devota de la Madre y del Cuerpo y Sangre de nues
tro Redentor Jesús.

Vich, fiesta del Corpus Christi de 1904.

DESAGRAVI SOLEMNE *

Els afronts i injúries fets a Nostre Senyor Jesucrist sór.
la part més amarga de la seva sacratíssima Passió i Mort, i e]
delicte major que ha comès la humanitat. Les ànimes piadoses
ploren en la contemplació del Redemptor coronat d’espines
amb el drap vermell a les espatlles i amb la canya a la mà
amb què la malícia judaica escamí la majestat de l'Home
Déu. Aquest escarni li durà fins a la creu, perquè tothom sap
que l'Inri significa: Jesús Natzarè, Rei dels Jueus; i entre
mofes i injúries l’amable Redemptor entregà l’ànima al Pare
celestial i etern.

tQuè és possible que satisfaci l'honor de Déu tan ignomi-
niosament injuriat?

Totes les generacions cristianes, comprenent la immensitat
del deute, en els dies del Dijous i del Divendres Sant amb re¬
colliment i silenci, amb modèstia de sentits i contrició de cor,

De la «Gazeta Vigatana», Setmana Santa, 19 d'abril del 1905.

VTA CRUCIS

101

amb el cap baix, sentint la vergonya i la responsabilitat de les
pròpies infidelitats envers Déu, van passant pels temples on
Jesucrist és visitat cn cl monument i li ofereixen els més ten¬
dres homenatges del seu cor.

L’honor de Jesucrist també avui és injuriat; i contra la
seva sagrada Persona, contra la Iglésia per Ell fundada, con¬
tra els ministres per Ell instituïts, amb la llengua i amb l’es¬
tampa, alguns fills desnaturaützats llencen, fins enmig d’a¬
questa ciutat sempre tinguda per piadosa, mofes, escarnis i
calúmnies. A les antigues mofes i calúmnies dels jueus s’hi
afegeixen les dels qui reberen el Baptisme de Jesucrist, però
que ara el profanen rebel·lant-se contra l’etern Rei de tots els
homes de bona voluntat.

i Fills fidels de l'amable Redemptor Jesús! Acudiu a visitar-
lo en sos temples, en aquests dies que per excel·lència tot el
poble cristià anomena Sants, i amb la vostra reverència, amb
la vostra oració i amb la vostra humilitat, desagravieu-lo de
les ofenses dels seus enemics antics i moderns, dels qui tre¬
ballen per a esborrar la fe del cor del poble, i digueu-li aque¬
lles mateixes paraules que Ell pronuncià agonitzant: «Pare,
perdoneu-los, que no saben lo que es fan.»

VIA CRUCIS *

D'entre totes les contemplacions que el poble cristià dedi¬
ca a la Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist, el Via crucis,
el camí de la Creu, s’emporta especialment els devots afectes
del cor que estima, Jesús crucificat pel nostre amor.

Els Sants s'omplien d’unció dolcíssima quan el practica¬
ven. Els primers, els iniciadors d’aquesta sublim i humil devo-

De la «Gazeta Montanyesa», Setmana Santa, 11 d’abril del 1906.

102 J. TORRAS I BAGE

ció, l'oren la Verge Maria, l’Apòstol predilecte Sant Joan, 1.
piadosa Magdalena i les altres Santes Doncs. Ells anaven sc
guint al Redemptor cn tots els passos que féu fins a la sepu
tura i participaven de Ics injúries que li dirigien els jueus i el
soldats; les ferides que rebia el cos innocentíssim de Jesú
nafraven el cor d’aquells devots seus; i la pietat cristiana h;
perpetuat la fidelitat que aquells Sants tingueren al Mestr-
díví, representant-los sempre al voltant de la Creu.

És impossible no entemir-se fent el Via crucis; i al prac
ticar aquesta devoció participem de la dignitat reial de Jesu
crist, del Rei del Cel, tan diferent dels reis de la terra.

Els grans amics del Via crucis són els pobres d’esperit i el
humils de cor, perquè aquests són els qui més s’acosten a 1;
dignitat reial del nostre Mestre diví.

El Via crucis, el camí de la Creu, és una Via triomfal. Je
sús va al davant coronat d’espines, amb la soga al coll, ami
la creu a l’espatlla, escopit i bufetejat. I així triomfa del mói
amb ses concupiscències i vanitats. Conten els antics escrip
tors que quan els cristians rescataren del poder dels perses 1 í
V era-Creu de Nostre Senyor, a l’ésser restituïda a Jerusalem
l’Emperador, vestit amb gran luxe i adornat de pedres pre
cioses, volgué portar-la al coll pel camí del Calvari. Peri
amb gran admiració, tant de l’Emperador com de la multituc
del poble present, no podia moure’s del pas, fins que el bisb<
li digué: «Si voleu fer el camí del Calvari, si voleu portar 1 í
C reu de Jesucrist, us haveu de despullar d’aquesta magnifi
cèncía.»

Així nosaltres, cristians, per fer el camí de la Creu ens ha
vern de despullar de tota vanitat i supèrbia, de tota ostenta
ció i orgull, de les mundanes concupiscències, i practicar le;
sentències del diví Redemptor: «Qui vulgui seguir-me, que e;
negui a si mateix i que prengui la creu.» Aleshores el camí dí
la vida cristiana, de la vida profundament piadosa, és el qut
el venerable Kempis anomena el real camí de la Santa Creu
Aleshores és la via triomfal, la via de la victòria.

103

AL F. JACINTO CORMTF.R

Aquestes victòries en la lluita humana, al món li semblen
un contrasentit. Vèncer amb la paciència, conquistar a cop de
rebre injúries, fer-se senyor tolerant mofes i escarnis, és una
cosa que el món no pot comprendre. I, no obstant, Jesús ens
ho ensenya en aquests dics de la seva sacratíssima Passió; i
quan serà crucificat i quan morirà, escarnit i despullat i afron¬
tat d’injúries, aleshores serà fet senyor de tot el món i totes
les generacions humanes, lo més selecte de la Humanitat, do¬
blegarà sos genolls davant del Crucificat i s’abraçaran amb la
seva creu i participaran dels seus dolors i afronts; aquests
seran els qui ja en aquest món disfrutaran les delícies de la
pau del cor i després rebran la corona victoriosa de la immor¬
talitat.

Els mundans no entenen aquest llenguatge, ni comprenen
aquesta filosofia; per comprendre-la s'ha d'amar de veres a
Jesús. És la filosofia de l’amor més sublim, de què no són ca¬
paços els esperits grossers: la filosofia de l'amor diví que deï-
fica a l'home.

AL P. JACINTO CORMIER *

El místico Rosal de Maria fue plantado en tierra francesa
por un generoso y atlético espanol; en Francia brotó el tallo
màs culminante hoy día del arbusto glorioso de Maria. Viejo
ya el tallo, aún sus rosas embalsaman el Jardín de la Iglesia.
Que la celestial Jardinera le conserve y por muchos anos po-
damos disfrutar de su deliciosa sombra.

* «El Santísimo Rosario», maig del 1906. Número dedicat a les Noces
d’Or sacerdotals del Mestre General dels Frares Predicadors.

104

J. TORRAS I BA

CAMÍ D’AMOR *

Tot en la Passió i Mort de Jesús Senyor nostre és igi
ment venerable, però la divina Bellesa on més resplendeix
en el camí que Jesús, carregat amb la creu, féu cap al Calv
Sant Domingo en el seu Rosari el concebé com un imm
roser de roses vermelles d'exquisida olor. És la situació
Jesús que ha enamorat més ànimes. El camí de la Creu, el
crucis, ha despertat a la vida de l'esperit a moltes ànimes
neroses, però que dormien: la Verònica, les dones de Jeri
lem que el planyen i Ell consola, el bon Lladre, el Centu
Josep i Nicodemus, són flors de santedat que s’obren en
camí del Calvari, són roses vermelles del gran Roser de la ï
sió de Jesús.

Maria Santíssima, Mare del Redemptor, la piadosa Mag
lena i les altres Maries i Sant Joan, el deixeble amorós i fi
líssim, són la més sublim expressió de l'amor, de l'amor im>
cible. Segueixen a Jesús carregat amb la creu, escarnit i t
mentat; però els escarnis i els turments fan més resplend
la bellesa de Jesús. A major bellesa, major amor. Aquesta
la llei. I la plenitud de la seva bellesa Jesús la manifesta
el Calvari. Per això el Calvari és el gran estimulant de l’an
entre els cristians: clavat a la Creu, és on Jesús ha rebut d
homes les abraçades més afectuoses.

Avui Jesús també en el món és escarnit i maltractat. Tz
bé és acusat i condemnat com impostor, com home que s'a
bueix l'ésser Déu per a fanatitzar al poble.

Tots els qui sou creients en el diví Redemptor, exciteu
mor dels vostres cors en aquests dies de Passió. La Bell
divina, vista per entremig de la malícia humana, se’ns p
senta encara més adorable i triomfadora. A major belle
major amor. En definitiva l'amor ha de triomfar i de domin

* De la «Gazeta Montanyesa», Setmana Santa, 27 de març del l!

I,A EDIFICACIÓN SOCIAL

105

puix la glòria es el triomf de l’amor. Siguem, doncs, deixebles
verdaders de l'amor, que és cl sermó darrer que Jesús féu
als homes; i per a aprendre d’amar, assentem-nos a meditar
sota la creu del Calvari, que és la gran càtedra de l'amor, i
contemplant al Mestre crucificat per l’atnor, escoltem les seves
ensenyances i imitem la seva vida i demanem-li la seva gràcia.

Per a trobar aquesta gràcia de Jesús, la gent piadosa, les
ànimes devotes, segueixen l’amable Redemptor, perquè senten
l’atracció del seu amor, i el segueixen fent també el camí de
la Creu, el Via crucis. Li segueixen els passos, s’aturen a cada
estació, s'agenollen i besen la terra, recorden les seves caigu¬
des, es piquen el pit per significar la contrició de la seva àni¬
ma, i per imitar a aquells ciutadans de Jerusalem qui al tornar
a la ciutat, a la tarda del Divendres Sant, recordant el terrible
suplici, estaven tristos i es picaven el pit.

A tots els qui llegiu aquestes ratlles us recomanem la devo¬
ció del Via crucis, perquè és un gran estimulant de l’amor a
Jesucrist, del qual deriva la gràcia i la salvació eterna.

LA EDIFICACIÓN SOCIAL *

Tempus destruendi et tempus
aedificandi.

(Eclesiastès, III, 3)

Todo tiempo es tiempo de edificación social, porque fuera
de lo etemo todo està sujeto a una continua mutación. Pero
en nuestros días la acción edificadora es de una necesidad
màs evidente.

* Article sol·licitat per «Revista Social» i inserit en aquesta publica¬
ció, òrgan d'Acció Social Popular, de Barcelona, en el número 82 (any
VII, gener del 1908).

106

J. TORRAS I BAG

Durante una larga època ha reinado el espí ritu destruct<
La destrucción, la aniquilación, el espíritu negativo, llegó
ser la moda dominante; un furor verdadero. Parecía un títc
de distinción, una nueva victorià, el alcanzar una nueva ruh
El siglo xix vio desaparecer una sociedad orgànica, quedan
después reducida casi a turba, a lo menos en las clases m
numerosas de la sociedad. Hasta se citaba a nuestro divi:
Redentor Jesús como cumpliendo una misión revolucionar
echàndose al olvido aquellas palabras suyas: «No he veni
a disolver, sino a completar.» Por esto nos encontramos c
una sociedad en ruinas, que casi ya no forma unidad orgàni<
y, de consiguiente, con la vida colectiva deficiente, morbosa
con síntomas de mortales peligros para su existència armóni
y fecunda.

Y como sucede siempre en el orden providencial de la í
cesión de los tiempos, el peligro llama al remedío, el vic
estimula la virtud, y hasta la debilidad despierta el deseo
la fortaleza y energia. Los anarquistas seran, son ya en el p:
sente momento, los que suscitan los edificadores sociales.

Aquella doctrina del egoísmo económico que proclama
el principio de prosperidad pública y de armonía social,
hegemonia de los poderosos, la ley de los màs fuertes, la co
petencia despiadada, la absorción de los pequenos por 1
grandes, anatematizada por el Sumo Pontífice León XIII,
contra la cual siempre han trabajado los Santos de la Igles
de uno de los cuales, un obispo de las montaíías catalanas, S
Odón de Urgel, dice el himno litúrgico:

Pauperes Christi procerum rapinis
eximís...

«Libras de la rapacidad de los poderosos a los pobres de Cr
to»; aquel principio de egoísmo económico, decimos, faut
de crueldades sociales, nueva forma de tirania pública, n
veces màs repugnante que la tirania política, que preferia 1
cosas a los hombres, la matèria al espíritu; que se preocuj

LA EDIFICACIÓN SOCIAL

107

ba màs de la pompa externa de la sociedad que de que ésta
tuviese entranas de amor; aquel principio va pasando de moda,
y el humanismo proclamado por León XIII, el humanismo
esencial del Cristianismo, va siendo la idea-madre de la cièn¬
cia social, como siempre ha sido base y fundamento de la Igle-
sia Catòlica.

San Pablo ya saluda la aparición del Cristianismo en el
inundo como la solemne manifestación de la filantropia de
Dios. Con esta misma palabra expresa su idea en el texto grie-
go de su carta ad Titum.

Entre los cristianos, el humanismo ha de ser la màxima
directora de la edificación social, porque es el principio y subs¬
tància de la doctrina de Jesucristo, quien fue piedra, según
el simbolismo bíblico, desechada por los hombres, pero cons-
tituida piedra angular y fundamental del edificio humano que
Dios quiso levantar aquí en la tierra. Jesucristo es el perfecto
tipo del filàntropo, que por esto dijo San Pablo, su màs ilustre
heraldo: «El que ama al prójimo cumple la ley.»

La ciència es solamente un auxiliar en la edificación so¬
cial. Ami en la material edificación de las calles, plazas y edi-
ficios públicos de nuestras ciudades, la ciència es solamente
un auxiliar: para la edificación de una ciudad bella e intere-
sante, se requiere una especie de inspiración; de lo contrario,
la ciudad resulta fastidiosa y fatigante. No satisface las exi-
gencias naturales del hombre espiritual. De aquí que toda edi¬
ficación haya de ir guiada por un espíritu, y por esto escribió
San Pablo que la ciència hincha y la caridad edifica.

La ciència social padece estas hinchazones de que se que-
jaba San Pablo; y por esto, con frecuencia, los que ya somos
viejos, la hemos visto sufrir humillaciones tremendas. Cuando
la ciència se cansa de ser instrumento, cuando siente ínfulas
de creadora, el hombre està perdido y va a parar en vícti¬
ma suya.

La ciència es una abstracción, y una abstracción no engen¬
dra ni edifica. Mirad las épocas pasadas, registrad la historia,
y veréis que los verdaderos edificadores de pueblos no fueron

108

J. TORRAS I BA

los científicos. Dios no ha querido daries esta glòria. La so
dad humana viene a ser una especie de organismo, y un oi
nismo no se produce con fórmulas ni se crea en virtud
induccíones y deducciones; es algo vivo, que viene al mui
engendrado en las entrahas del amor. Un plan de reforma
cial, un sistema económico, una filosofia que pretende ar:
nizar las relaciones entre los hombres convivientes, la cod
nidad humana, nunca seran viables si no son fruto del an
La caridad edifica: el amor a los hombres, el humanismo,
de ser el principio inspirador. quién puede repugnar (
lema de edificación social?

En todos los ordenes de la existència la fecundidad ]
viene del amor. El grande error de los socialistas secta)
consiste precisamente en que ellos, en todos sus propós:
sociales, prescinden de aglutinantes, prescinden del amo;
quieren llevar a cabo la edificación social echando el lir
humano en un molde por ellos imaginado, como si la mat<
viva pudiese sujetarse a moldes. No llegan a comprender
el amor es el principio generador de la sociedad humana,
claro que conviene estudiar, observar, reflexionar y trabí
con actividad suma, porque el amor es ciego, y la razón d
alumbrarlo, y en cuanto la razón es mas luminosa, tamt
el amor resulta màs fecundo; es claro que la acción social
favor de las clases populares, que la organización, que ía
monía y el equilibrio entre las clases diversas, que son n<
sarios ingredientes de una sociedad viva, requiere un cc
cimiento profundo de todas las cuestiones económicas,
los diversos ramos de la indústria y del comercio, en una
labra, del trabajo y de sus leyes; pero también es cierto
el mayor cúmulo de conocimientos generales y técnicos
constituye una potencia creadora, y que la edificación so
no pasarà de las regiones de la fantasia al terreno de la n
dad sino al impulso del amor. La sociedad orgànica cons
en una circulación de vida, y nuestras Sagradas Escritr
dicen muy explícitamente que quien no ama està muerto.

LA EDIFICACIÓN SOCIAL 109

Y i quién no dice lo mismo que nuestras Sagradas Escri-
turas? i Quién no comprende que la vida colectiva exíge irre-
misiblemente la circulación del amor, como la vida de un àr-
bol supone la circulación de la savia, y la vida de un hombre
la circulación de la sangre? Los miembros forman cuerpo en
virtud de la unidad de vida; y una turba, una multitud, sólo
puede apellidarse sociedad cuando sus órganos y partes com-
ponentes se mueven armónicamente al impulso de un princi¬
pio vital suavísimo y fuerte, al impulso del amor.

Es claro que no en vano existen los estímulos humanos,
que no en vano mueven al hombre los instintos que radican
en su pròpia naturaleza; que el instinto de la posesión de la
riqueza, el deseo de los goces honestos, la aspiración al honor
humano tienen una finalidad y una utilidad, no sólo indivi¬
dual, sino también social; pero es indudable que todos los
estímulos e instintos que mueven al hombre tienen caràcter
subordinado y que todos deben ser regidos por el motor màs
poderoso, por el motor primario, por la fuerza del amor, que
es el móvil de la creación universal. Por el amor existen todos
los seres; por el amor viven y se mueven, y el amor es el fin
y el remate de todos ellos; y la situación definitiva de los se¬
res intelectuales ha de ser un amor infinito y eterno. Ésta es
la doctrina de la Revelación cristiana.

Nada puede apartarse de la armonía sostenida por el ritmo
de la vida; y esta armonía y este ritmo han de regir en la so¬
ciedad humana, so pena de caer ésta en una situación anor¬
mal, en el estado bàrbaro o salvaje, en un régimen de fuerza.

Por esto, invitados a escribir algunas líneas en la Revista
Social, nuestro espíritu y nuestro oficio nos han movido a
recordar un principio general y fundamental, y es que el mó¬
vil de la acción universal debe ser también el móvil de la ac-
ción social: el amor debe ser proclamado rey de todos los
afectos, instintos y movimientos que integran la vida humana,
y entonces la colectividad tendra vida, y existirà una sociedad
armónica, y no habrà clases privilegiadas y clases deshereda-
das, y la necesaria diferencia de los miembros no implicarà

110

J. TORRAS I BA

privación de vida, sino que imperarà la Ley del Criador
cuanto es posible en este imperfectísimo mundo, y los gi
des serviran a los pequenos, y todos seran conio uno, por
los que viven unidos por el amor viven en Dios, porque I
es caridad. Ésta fue la aspiración de nuestro Redentor Je;
expresada con gran solemnidad para que tuviese un eco e
no, y ésta debe ser también la aspiración de todos los crií
nos que quieran contribuir a la edificación social. El amoi
de ser el arquitecto.

EL CONVIT DIVÍ*

Les coses tenen més relleu i color segons el lloc on
posades. La santa comunió del Cos i de la Sang de No
Senyor Jesucrist és en si mateixa un signe sublim de l’a
que Jesús ens té, perquè és una transfusió de la seva vid;
la nostra vida, i ve a ésser com la substància de tota la re)
cristiana, que té per objecte unir l'home amb Déu.

Però la institució del Santíssim Sagrament, de la Comi
sagrada, per l'hora i ocasió en què Jesús la va establir, pej
circumstàncies i incidents que hi concorren, desperta ui
terès i un efecte que convé que el cristià renovi en aqu
dies de Setmana Santa.

És l'últim acte que celebrà amb els seus deixebles, e
despedida, és un monument etern que Ell deixà als seus
cendents espirituals, qui som tots els cristians, perquè a
tablir-lo manifesta que el Sagrament que institueix ha d'é
una perpètua memòria seva; i és perpètua perquè és viva.
lo que no és viu es passa, i el Santíssim Sagrament, la Sz
da Comunió no es passa, perquè és la presència real i vív

*

De la «Gazeta Montanyesa», Setmana Santa, 15 d’abril del

111

EL COXVTT DIVÍ

l'vostre Senyor Jcsucrist. I no solament la Sagrada Comunió
és una cosa viva, sinó que fa viure; d’clla han viscut i viuen
molts milions de cristians, des dels qui combregaven cn els
soterranis de les catacumbes fins els qui avui combreguen en
els magnífics temples de les grans ciutats modernes. Tots nos¬
altres vivim de la Comunió, i sense ella moriríem. És la nu¬
trició de la nostra ànima, el consol de la nostra vida, la força
de la nostra voluntat i el llaç íntim que ens uneix amb Déu.

Qui vol viure una vida divina, una vida superior; qui as¬
pira a una vida immortal, la vida de la puresa i de l'amor, ha
de combregar. Per això Jesús, voltat dels seus deixebles, espe¬
rant l’hora d'ésser entregat als jueus, entre col·loquis d’amor,
agafa el pa de la taula, el consagra i ens diu: «Preneu i men¬
geu, que això és el meu Cos.»

LA ACCIÓN SOCIAL POPULAR
Y EL AMOR UNIVERSAL *

i

L’amor als particulars

Entre las pasiones humanas, la fundamental, la que cons-
tituye el foco de la vida y el motor de toda nuestra actividad,
es el amor. Por esto también el amor es la substància del
Cristianismo, es toda la Ley.

Amar a nuestros semejantes, a los hombres que nos son
individualmente conocidos, es una inclinación que todos na-

* Article publicat ^ en «Revista Social» (any VII, setembre del 1908,
Barcelona). Acció Social Popular féu d'aquest estudi diferents tirades en
forma de fullet.

112

J. TORRAS I 13

turalmente tenemos. No cuesta hacer bien a los particul
a las personas con quienes tratamos, a los que son de nu<
clase, condición, temperamento o que profesan nuestros
cipios, pues esto es casi una función natural de los hom
Pero el amor universal, el amar a una generalidad, perle
a una categoria eminente que pocos alcanzan; y aquellos
lo poseen, por el solo hecho de poseerlo, demuestran que
alcanzado las cumbres de la perfección humana. Quien
al prójimo cumple toda la Ley.

Es indudable que el amar a los particulares, el hacer
a personas concretas y determinadas, reviste una cierta
sia, tiene un embeleso, sabe a una satisfacción íntima, pe
tible a todos los paladares. Casi podríamos llamarle un p
instintivo. No seria hombre, sino monstruo, quien no sin
satisfacción al hacer bien al prójimo en sus necesidades.
escena benèfica, el cumplimiento de alguna de las obrs
misericòrdia, hasta es un tema adecuado al desarrollo ai
co y a la consiguiente producción del sentimiento estéticc

Sin duda el Criador del linaje humano puso en nuestr
turaleza este aliciente, de cuya fruición son capaces hast
hombres rudimentarios, como un estimulo y excitante
obras benéficas que principalmente se ejercitan en fav<
nuestros semejantes, tornados en particular, en las relac
personales que integran la casi totalidad de nuestra vid
bien que mutuamente los hombres nos hacemos, el roce
vísimo de benéficas relaciones personales, el contacto ar
so, produce un intimo deleite. Por esto tantos confund
deber de hacer bien al prójimo con el goce que produ
ejercitarlo en favor de personas particulares.

L’amor a tot l'humà llinatge

Jesús, Senor nuestro, ensanchó los horizontes de ía
puso a cada hombre en contacto con todos los demàs
bres, y, existiendo una verdadera jerarquia del amor,
hizo universal y quiso que se extendiese por todo el 1

EL CONVIT DIVÍ

113

Las consecuencias de la doctrina ensenada por el Verbo
son infinitas, van desen vol viéndose al compàs del desarrollo
de la sociedad, y aunque la frase Catolicismo social a nosotros
no nos suena agradablemente, no obstante, como nuestra san¬
ta religión es simpíicísima (como Dios, su autor), es indudable
que ella se filtra en todas direcciones, que ha de ungir a todo
el mundo humano como el bàlsamo divino del Evangelio, y
que, siendo la indústria, la agricultura, el comercio, la polí¬
tica, un conjunto de relaciones humanas, la influencia sobre¬
natural de Jesucristo ha de contribuir poderosamente a la ar-
monía, al ritmo vital de la sociedad.

El amor cristiano, la caridad, se universaliza con la multi-
plicación popular, con el desarrollo social. La simiente de
mostaza, insignificante y pequenísima, se transforma en àrbol
frondoso, según el símbolo evangélico; el amor benéfico que
se ejerce dentro del circulo limitado de las relaciones perso-
nales, conviértese en una fuerza bienhechora de potencia ex¬
traordinària cuando toma una dirección social y se dirige a
favorecer clases, ínstituciones u organismos que forman par-
te integrante del organismo viviente que llamamos sociedad
humana.

Una elevación simultànea de los múltiples elementos que
integran la sociedad, de los organismos parciales que forman
la trabazón de la misma, es obra de caridad cristiana, hoy
absolutamente necesaria y superior a la excelentísima y divina
vírtud que trabaja para hacer bien a los individuos, a las per-
sonas particulares que necesitan el auxilio de sus prójimos.

Constituye el fin ultimo y total que persiguió Nuestro Se-
nor Jesucristo: la universalización del amor.

Es cierto que el fin propio e inmediato que se propuso el
divino Redentor fue la salvación eterna, abrir un camino que
facilitase a los hombres llegar al fin por el cual han sido cria-
dos. Pero para llegar a esa felicidad individual, a la perfección
personal, a una unión indisoluble y eterna con Dios, Ser per-
fectísimo por esencia, en la que el amor serà el premio, puso
por medio el amor universal, el amor a todos los hombres.

7

114

J. TORRAS I BAG

Porquc aun cuando el amor cn su manifcstación primiti\
en los afectos ínlimos y personales, en la satisfacción del se
tirniento de família y amistad, es inàs sabroso, màs atracti
y hasta màs poético, a lo mcnos dotado dc una poesia m
asequible; cuando cl amor se cxtiendc, cuando se generali*
cuando se filtra en todas direcciones, cuando aromatiza y cj
balsama la totalidad de la vida, y penetra por todos los miej
bros de la sociedad, y unge con sus suavidades las coyuni
ras, ligamentos y tendones del cuerpo social, y, cual mot
bien equilibrado, distribuye convenientemcnte los humor
y la fuerza vivificante por las distintas partes de la colecti
dad humana, y se produce la armonía de vida en el conjum
entonces el amor alcanza su grado sumo y se realiza el gr.
deseo del Redentor, el amor universal, aquel deseo de que s
una la humanidad, como es una la Divinidad, que É1 pec
con fervoroso acento al Padre celestial.

Y cuando el amor se manifiesta en este sentido, irradian
como el sol en todas direcciones; cuando es el motor de to
el movimiento humano; cuando es el foco de luz y calor
la vida social, esta generalización del amor se convierte en p<
sia de la vida y es principio de felicidad individual y colectn
màs que el utilitarismo o cualquiera de los otros sistemas q
han imaginado los doctos mundanos como base u origen
sus filosofías sociales.

DÉU, AUTOR DE L’AMOR UNIVERSAL

Esta generalización del amor, esta difusión del amor p
todos los àmbitos sociales, esta unción dulcísima que se <
tiende por to do el organismo de la sociedad humana, la Ig
sia lo ha imbuido en los espíritus. Dios es su inventor; no
hombre, que por propio impulso es egoista.

Y para sostenerse este principio del amor en la vida j:
blica, no en las declamaciones parlamentarias, o en las disq
siciones académicas, o en las publicaciones periodísticas, sí

F.L CONVIT DIVÍ

115

de una manera pràctica, para cl cjercicio vivo dc amor uni¬
versal, para que el amor sea reconocido y acatado como prin¬
cipio de acción social, como motor de la vida de relación entre
los hombres, no bastan teorías humanas, especulaciones filo-
sóficas ni fruiciones estéticas: la corriente motriz de la acción
social ha de descender de las cumbres, ha de provenir de lo
alto, de la región de la eternidad, de la fuente de la vida.

Y si la corriente motriz del amor, como fuerza social, des-
ciende de lo màs alto, entonces llega también a lo màs hondo,
penetra en las entranas y se convierte en vida, y la sociedad
vive de amor; el amor es entonces el ritmo y la pauta de las
palpitaciones del cuerpo social.

Cristo no sólo trajo al mundo esta idea generosa del amor
universal, humano, ritmo de la vida social, sino que trajo
también el germen fecundo de esta vida. No es un filosofo que
compone un sistema teórico, sino que es el Verbo de Dios
que injerta en la humanidad este principio divino del amor;
y la vida cristiana siempre ha sido una vida de amor, y en ella
los màs perfectos son los que màs aman; y los que no aman
llevan encima el anatema de Cristo y es imposible que se
salven.

II

L'Acció Social Popular inspirada en l’esperit de Crist

Àhora bien; la Acción Social Popular, una alianza de amor
para trabajar por el bien común, especialmente en favor del
pueblo; una mancomunidad de esfuerzos con dirección popu¬
lar, independiente de toda influencia política, abarcando to-
dos los elementos sanos que encierra en su seno la humani¬
dad, juntando amorosamente a todos los hombres que creen
en Jesucristo y de É1 esperan la salvación, sin preguntaries
cómo se llaman, ni de dónde vienen, sin imponerles otro yugo
que el suavísimo del Evangelio; esta alianza de amor, esta

116

.T. TORRAS T BA(

unión popular, no es otra cosa que la perenne manifestad
del espíritu de Jesucristo en todas las edades, y que en la nu
tra toma la forma pròpia de estos tiempos, y de este momei
histórico, que consiste en la noble preocupación por el b:
del pueblo, sacrificado por las tendencías individualistas, c
no son otra cosa en su esencia que la brutalidad del egoísr
La acción social popular no es cosa nueva: fue ya pre
cada por San Pablo; no es un engendro de un ingenio mod
no tratadista de economia social, sino el ingenium charitc
bonum, de que habla el grande Apòstol, que se revela de c
tintas maneras, según las épocas; el cual, en tiempos en c
peligró la civilización cristiana ante la invasión de razas
derosas y bàrbaras, se manifesto en las ordenes de caballe
que peleaban por el orden cristiano en la sociedad; que cu.
do vino la multiplicación popular y se asentó el orden públi
desapareciendo las perturbaciones y conmociones continu
se revelo en la multiplicación de instituciones benéficas y
ensenanza; y en nuestros tiempos vemos que no hay mise
humana que no tenga una asociación correlativa para cura
o mitigaria. Es la gracia multiforme del Cristianismo.

Objectiu de l'Acció Social Popular

Y de esta gracia multiforme del Cristianismo, es una ir
diación o un trasunto la Acción Social Popular, que aspirí
extenderse por todos los miembros, órganos, tejidos, célu
y tendones del cuerpo social, ya en el orden de las ideas, pro
gando las doctrinas sanas y extendiendo la cultura, porque
siempre ha sido conveniente que el ciudadano, que el cris-
no, fuese un espíritu cultivado, que su inteligencia se :
triera con el plan de la verdad, que da robustez al car
ter, energia a la voluntad y fecundidad a la acción, r
cho màs en épocas de agitación de espíritus, como es la nu
tra, a fin de no ser arrastrado por el torbellino del error c
se mezcla en las comentes tormentosas de las pasiones, c

EI. CONVIT DIVÍ

117

tanta fucrza cjcrcen en el hombrc; ya en el ordcn practico,
favoreciendo la germinación y el crecimiento de institucionés
que sean protección y defensa para el obrero, poniéndole en
disposición de poder sostener sus derechos sociales; ya fijàn-
dose en aquellas clases de personas (que siempre existiran
en el mundo) que necesitan el apoyo del prójímo, como son
mujeres y ninos, cuya condición moral y física queda doloro-
samente sacrificada ante las salvajes exigencias del trabajo
moderno; ya estudiando los problemas económicos para que
su resolución sea màs ventajosa para la clase popular, la cual,
por ser la màs numerosa, representa el elemento humano màs
digno de consideración y, segun la doctrina de Cristo, màs
merecedor de amor; en una palabra, dirigiéndose la Acción
Social Popular a hacer el bien en todas las aplicaciones que
necesita la colectividad. Es como la sistematización del amor
en su acepción màs alta y màs extensa, màs profunda y màs
íntima, acercàndose a la sublimidad de la unidad, que fue el
deseo màs efusivo de Jesús, Senor nuestro, y es en la hora pre-
sente la aspiración ciega del linaje humano, la cual, el día en
que quede iluminada por la luz del Verbo, que se hizo carne
y habitó entre nosotros, el día en que quede convertida en
amor, la humanidad habrà llegado a su plenitud, y se habrà
realizado el deseo de una manera tan sencilla y sublime mani-
festado por Nuestro Senor Jesucristo poco antes de su dolo-
roso sacrificio.

Por esto creemos ejercer nuestro oficio de pastor de alrnas,
practicar nuestro ministerio de maestro de amor, cumplir con
los deberes de predicador del Evangelio, estimulando con
nuestra dèbil palabra a los cristianos a que se sumen con la
muchedumbre que, bajo el impulso divino, sin vanidosas in-
dividualízaciones, como las grandes fuerzas de la naturaleza
física, se propone la pràctica del amor al prójimo juntando
gentes de toda procedència, sin distinción de clases, ni de opi-
níones, ni de edad, ni de instrucción; sin conocerse previamen-
te y llevados todos de aquel sentimiento humano que grabó
el Criador en el corazón de toda criatura racional, y al cual

118

J. TORRAS 1 B

Cristo dio relieve sobrenatural, preparando así, con suav
suma, la restauración del pueblo cristiano, esto es, preparí
una sociedad que se rnueva y viva al ritmo del amor, regui
de consiguiente, por las leyes de la armonía y de la gracií

Utopies dels socialistes

Si el generoso sueno de los socialistas algún día ha d
ner una realización aproximada, serà cumpliéndose aquel
aequalitas del apòstol San Pablo, imperando en el mund
influencia de la gracia, la idea de que todos somos herm;
y hemos de ayudamos los unos a los otros, de que la hun
dad es la familia de Dios.

El edificio de los socialistas no llegarà a constituirse,
que pretenden levantarlo fuera de la ley del equilibrio hi
no; es el suyo una reproducción quimérica de la tom
Babel; pero ellos quizà con sus ingentes esfuerzos, con
exorbitantes pretensiones, preparan materiales para la e
cación de la ciudad del porvenir, la ciudad de Dios en pert
ediíicación, cuya sublime y eterna unidad no excluye, ante
revés, supone transformaciones impensadas que los hom
ejecutan bajo un plan por ellos desconocido.

L’amor universal en el Cristianisme

Si esta Acción se mueve a impulsos del amor, serà uní
ción divina y el cumplimiento del precepto màximo de la
gión cristiana, que es la unidad humana, la formación dí
pueblo único, de un cuerpo con el cual quiso identificars
Verbo; de tal manera que quien se separa del cuerpo so
no puede estar unido con Jesucristo, que es su cabeza. El j
cipio social es la esencia del Cristianismo, hasta el punt<
que el cristianismo que quisiera aislarse, separarse de la
ciedad, del cuerpo místico de Jesucristo, no tendría vids

EL CONVIT DIVÍ

119

piritual, se sacada como una rama separada del tronco. La
solidaridad humana es tan esencial en el Cristianismo, que
qui en abjurase de esta solidaridad dejaría de ser cristiano.

Este gran principio, el màximo, según Nuestro Senor Je-
sucristo, hoy, por desgracia, està muy olvidado; el individua-
lismo ha invadido también la esfera religiosa y espiritual. El
protestantismo ha sido el gran corruptor de la cristiandad,
introduciendo la división en la sublime unidad humana, ha-
ciendo de cada cristiano una entidad independiente, de cada
hombre una iglesia; al contrario del gran principio predicado
por el Verbo cuando ensena que todos los hombres han de
formar una sola Iglesia, un solo pueblo, un cuerpo orgànico
cuya cabeza invisible es É1 mismo.

Por esto las almas cristianas, los corazones poseídos del
amor universal, las inteligencias que piensan a la luz del Ver¬
bo, han de ver con simpatia la formación de la Acción Social
Popular, que significa un esfuerzo para la reconstrucción del
pueblo cristiano, de la solidaridad humana, la fusión de todos
los elementos sociales, de todos los elementos humanos, en un
crisol que arde al fuego del amor a nuestro propio linaje,
como se echan los hierros viejos y rotos, los pedazos inservi¬
bles, en el horno, al objefo de fundir en el mismo el majes-
tuoso tinglado que ha de guarecer a todo el pueblo de las in-
clemencias y tempestades inevitables en este mundo.

La unió popular, fruit de la doctrina de Crist.

Les teories individuals, filles de l'egoisme

Àun prescindiendo de las consecuencias favorables, de la
utilidad que produzca una unión popular, en sí misma ya es
la realización de un gran principio cristiano, de la aspiración
que con màs vehemencia expresó el Verbo en los días que,
revestido de came mortal, pasó por el mundo. É1 vino y se
constituyó en dulcísimo aglutinante de todo el linaje humano,
y todo lo que sea unir y armonizar, suavizar asperezas, des-

120

J. TORRAS I BAGI

truir repugnancias, calmar odios sociales y traer el reinac
de la paz, es cooperar a la obra de Jesucristo, Príncipe de
paz, según le llamó ya Isaías en su visión profètica.

De otra parte, esta unión, por lo mismo que es meramen
personal; que no se opone a la existència de entidades soci
les; que no pretende absorberlas, sino ayudarlas, sean de
clase que fueren, respetando su autonomia; que no aspira mz
que a la reconstrucción del pueblo en su multiplicidad nec
saria; que solo pretende la unidad esencial; esta unión 1
hecho ya su experiencia en Alemania, 1 en donde, como es s
bido, ha alcanzado un admirable vigor de vida y una magnífic
fecundidad. Las teorías individualistas, es decir, el egoísm
que han tenido sus efectos aceptables (como todo lo que exi
te por voluntad o permisión divina), favorecen a los poder
sos, a los fuertes, a los protegidos de la fortuna, a los felicc
del siglo; pero si no se las sujeta y domina, si no se las encai
za, llevan por resultado el régimen de castas, la antítesis c
clases, la opresión de los débiles y la tirania de los poderoso
Por esto el cristiano debe saludar con amor la aparición de !
Acción Social Popular en Espana, la cual significa una te:
dencia restauradora, una aspiración al equilibrio, un esfuerc
a destruir el germen que produce clases desheredadas, y
procurar el disfrute de la vida común, de las ventajas de !
vida social, a todos los individuos del pueblo, que, según !
doctrina revelada, son came de nuestra carne y huesos c
nuestros huesos.

Germania docet, según la augusta palabra de León XIII
y dirigiendo nuestras miradas a aquel pueblo, uno de los m é

1. Se refiere al Volksverein (Unión Popular). Esta famosa asociacic
de los católicos alemanes, fundada por Windhorst en 1890, cuenta actuí
mente con 610.800 socios, repartidos por todo el Imperio, y con 25.0
propagandistas. Desde su fundacíón ha publicado 109.883.376 impresc
La misma Unión Popular, o Volksverein, hecha la debida adaptación
las necesidades de cada país, se ha fundado e imitado en el Luxemburg
en Àustria, en Bèlgica, en Holanda, en Suiza y en la Amèrica del Norl
(Nota de «Revista Social».)

121

LA POTÈNCIA DE LA CREU

f ilustres de la tierra en nuestros tiempos, aprendamos del mis-
mo el fecundo germen de vida social que se llama Union Po¬
pular. jOjalà que, respetando todas las asociaciones existentes,
y la libertad de funcionamiento a todos los miembros y la
espontànea germinación a cuantos elementos vengan de nuevo
a la vida, supieran los espanoles con espíritu unànime orga-
nizar esta libérrima asociación de la Acción Social Popular , la
cual tiene por objeto alcanzar el equilibrio y armonía de la
vida social, no al influjo del principio utilitario, o por un cri-
terio teórico de noble idealización, sino al influjo suavísimo
del amor, que es, al mismo tiempo que suave, el motor de màs
fuerza, según la Sagrada Biblia, tan fuerte como la muerte, a
la cual no hay cosa que resista!

LA POTÈNCIA DE LA CREU*

Les exterioritats enganyen. Tot lo mundà ama el revestir-
se de formes pompàtiques, s'estima més semblar que no pas
ésser; la major part dels homes no fan cas més que de les
exterioritats. La ciència de Déu, la gràcia, obra d'una manera
oposada, no es revela en magnificències, no ama l'ostentació,
ni es manifesta per grans terrabastalls; és callada, no té apa¬
rences, però és subtil i penetrant i d’una força irresistible i
d’una fecunditat admirable. No escriu llibres de filantropia,
ni dóna espectacles per arreplegar auxilis pels necessitats;
però cuida els malalts, empara els vells i desvalguts i cerca
menjar i vestit pels necessitats que no en tenen. No escarneix
a ningú per ignorant, però ha instruït a més ignorants que no
pas tots plegats els qui es titulen amics de les llums. No
crida jvisca la llibertat!, però l'ha introduïda a les nacions,

De la «Gazeta Montanyesa», Setmana Santa, 7 d’abril del 1909.

122

J. TORRAS T BAG

que amb sos excessos sovint no saben guardar-la, i la defen
declarant que és pecat la tirania i que es deu respecte a
naturalesa humana. No somou els fonaments de la societ
predicant la nivellació de les fortunes, però sempre ha tret
llat a la quieta procurant l’elevació de les classes populars
induint els rics a humiliar-se i a suplir amb sos béns les nec<
sitats dels pobres.

És ben cert que Déu permet les heretgies, les revolucio:
i les persecucions per al major bé de la Humanitat sobrenat
ralitzada, o sia de la Iglésia; però sempre en definitiva €
principis cristians, la sabiduria evangèlica, és la qui separa
gra de la palla, la qui dóna el to convenient al ritme de la vi<
social aprofitant tots els elements, vinguin d'allà on vulgui
que sien profitosos a la Humanitat.

En les nostres cases de pagès, per a guardar la paüa qi
es necessita per l'any, guarneixen els pallers, posen al volta
d'una perxa tota la palla convenient i l'ordenen, i aleshor
no s’escampa, es conserva i resisteix les ventades més forte;
dura tot el temps que es necessita; la Humanitat és palla, d
l'antiquíssim i eloqüentíssim Job (XIII, 25), lleugera, mo\
dissa, inconsistent, tot vent l'escampa; i el diví Redempt
plantà enmig del món la seva sacratíssima Creu perquè ser\
de perxa a la Humanitat, que, degudament ordenada al s<
voltant, resisteix els inevitables temporals, es manté fixa, i
s’escampa; l'un home ajuda a l’altre home, l'un poble a l'alt
poble, i tots plegats formen la universal humanitat, l'herènc
del FiU de Déu.

LES VISITES ALS MONUMENTS *

En els dies del Dijous i Divendres Sants els cristians :
senten obligats per un gran deute. En aquells dies Jesús, F:

* De la «Gazeta Montanyesa», Setmana Santa, 23 de març del 19;

123

J.ES VISITES ALS MONUMENTS

de Déu, oferí al Jutge etern la paga que pels nostres pecats
els homes li devíem. Restituí Jesús, diu el Profeta, lo que Ell
no havia defraudat, la glòria divina ofuscada pels delictes
dels fills d’Adam. Els escarnis i befes, els assots i la corona
d'espines, en una paraula, tota la Passió i Mort afrontosa de
Jesucrist, són la satisfacció que Ell oferí pels pecats dels seus
germans, tots els demés homes.

Jesús és l’hereu del llinatge humà i com a tal hereu pagà
els deutes de la seva nissaga, donant una satisfacció copiosís-
sima. Per això diu l’apòstol Sant Pau que Jesús a l'ésser cru¬
cificat esquinçà el pagaré del nostre deute, pagà per nosaltres,
ens reconcilià amb Déu, i ens féu amb Ell cohereus de la
glòria.

Per això Dijous i Divendres Sants són dies d'agraïment per
part dels cristians; i al commemorar la Passió sacratíssima de
Jesús, al recordar les befes, escarnis, turments i sofriments
de què va ésser víctima per part de la malícia hmnana, els cris¬
tians li dediquen monuments de pietat, d'amor i d’oració en
les seves iglésies, i amb recolliment i silenci, amb reflexió i
esperit d'humilitat segueixen els temples, i postrats adoren
en el Monument al Fill de Déu fet home present en l'Hòstia
consagrada baix el vel del Sagrament.

Seguiu, doncs, estimats cristians, els Monuments amb de¬
vota reverència i adoreu a la Divina Víctima en ells reservada,
i postrats en la presència de Jesús, blanc de les injúries i
contradiccions humanes, no sols en els dies de la seva sagnant
Passió, sinó que fins en el dia d'avui, al donar-li satisfacció,
renoveu-li la protesta de fidelitat, que quant majors són les
injúries major deu ésser l'amor, a fi que l'olor de l'encens de
la vostra humil i fervent oració dissipi el baf de blasfèmia i de
pecat que despedeix aquest món de misèria i de malícia.

124

J. TORRAS I B,

LA INTIMIDAD DEL ROSARIO *

La intimidad es el caràcter distintivo de la oración cri
na. En tanto es mas excelente en cuanto sale de lo màs hc
del alma; por esto la oración màs elevada enajena al hon
habla con Dios y se olvida de todo lo demàs. Es una esf
de embriaguez, de manera que las Sagradas Escrituras
reíieren que, cuando la madre de Samuel oraba con tant
tensidad y suplicaba al Senor con tanto afecto, se creyó
estaba tomada del vino.

La grandilocuencia de la lengua no es senal de profi
oración. Aun el mismo Salvador, el Maestro divino de nut
oración, nos lo dijo al ensenar a sus discípulos que su ora
debía distinguirse de la de los gentiles, que pensaban qi
éxito y resultado de la misma, que el ser oídos, dependí
la elocuencia con que se expresaban. Y como Jesús quist
nuestro Maestro de vida espiritual, no sólo con su explica'
sino que aún màs, con su ejemplo, en la adorable oraciói
Huerto, prologo de su sacrificio del Calvario, dirigió su
ción y súplica con gran reverencia a su eterno Padre, repi
do las mismas palabras. La Sabiduría divina no necesit
largas explicaciones para entender al orante; y, ademàs, 1
labra del hombre, cuando le sale del corazón, siempi
breve y compendiosa, parecida a la palabra del àngel,
sin pronunciar discursos, irradia la luz, porque todo él es
así también la oración cristiana es un estado luminosc
espíritu, aun en las mayores sequedades, que le dispone
unión con Dios, que es la Luz verdadera.

Los espíritus superficiales encuentran fastidiosa la orí
del Santísimo Rosario, porque en ella se repiten siempr
mismas palabras. Es porque ignoran los grandes movímit
del alma, las intensas iluminaciones del entendimiento ;

De la revista «El Santísimo Rosario», de Bergara.

LA INTIMIDAD DEL ROSARIO

125

misteriós del sentïmiento; no llegan a alcanzar la unidad su-
blime, la unión amorosa, el reposo que se obtiene cuando to-
das nuestras potencias y sentidos descansan en su objeto
propio, en lo que es nuestro fin, aun cuando, míentras pere-
grinamos por este hondo y obscuro valle del mundo, nuestra
contemplación no traspase las escenas divinas que se produ-
jeron en la tierra en formas humanas, con la venida a la mis-
ma del Verbo hecho came.

Aun esto aumenta la intimidad del Santísimo Rosario; y
usando el lenguaje corri en te hoy día, que al mísmo tiempo
es bíblico, esto hace mas humana la oración del Santísimo
Rosario. Porque aun cuando las oraciones de que se compone
sean de autor divino o angélico y las escenas que contempla
celestiales, estaban destinadas a los hombres, y nuestro Padre
Santo Domingo, movido por divino impulso, forjó la àurea
cadena que debía unir con Dios a tantas generaciones huma¬
nas, inventando una manera humanísima de orar. El Santo
Rosario se corresponde perfectamente con el ritmo de nues¬
tra naturaleza; por esto la alianza de los hombres creyentes,
con el sistema de orar inventado por Santo Domingo, serà
perpetua y universal.

Es una quieta y total actividad de nuestro ser, de nuestras
potencias y sentidos; es la oración del alma y del cuerpo.
Como David, en el Rosario hasta la carne ora y se eleva a Dios;
como un día nuestra carne, glorificada, merecerà entrar en
el reino de los cielos y participar de la felicidad divina.

Por esto hablamos de la intimidad del Rosario y la procla-
mamos la màs íntima de las oraciones humanas, porque deci-
mos intimo a lo que se identifica con nuestra naturaleza y
satisface nuestras necesidades. Por esto cuando en nuestras
expediciones pastorales hablamos a los pueblos de la excelen-
cia y utilidad del Santísimo Rosario, en el orden de nuestra
nutrición espiritual lo comparamos al pan en el orden de nues¬
tro sustento corporal, que se encuentra en todas las mesas,
lo mismo en la del millonario que en la del obrero. Es el
manjar de todos.

126

X. TORRAS I E

La oración mental es santa y excelentísima. Es una iní
cia intensísima que fecunda el seno de la Iglesia, es un i
vital que se difunde por todos los miembros del cuerpo
tico de Jesucristo; mas ella sola no es suficiente. Pero el
to Rosario, usando otra vez una locución de la actual i
literaria, es una oración integral que abarca a todo el ho]
y a todos los hombres, a todo el linaje humano, uníéndolc
Dios por medio de Jesús y de Maria. Es el procedimiento
fàcil para llegar a la sublime unidad, tan deseada por nu
divino Redentor.

El venerable Granada en alguna de sus obras usa un
presión sumamente pròpia para significar la necesidad
tiene el cristiano de la oración mental y de la oración 1
para elevarse hasta Dios. Dice que para volar a Él se :
sitan estas dos alas, y, realmente, el hombre necesita de ai
para volar. No en vano la oración pública y ordinaria (
Iglesia se expresa por medio de palabras, y las leyes de
sólo preceptúan la oración vocal, aunque suponiendo aquí
cogimiento espiritual, aquella contemplación silenciós;
las cosas divinas, mediante la cual el alma se enciend
deseos de la gracia y el Espíritu Santo mueve el coraz
solicitarla con inefables gemidos.

El Santo Rosario es la conjunción y compenetració:
ambas oraciones. Tiene alma y cuerpo; de la íntima com
ción de estos dos elementos resulta una oración viva y
pleta. Dios nos ha dado esta naturaleza compleja, y lo qt
unió nadie podrà desunirlo; en la tierra y en el cielo, <
tiempo y en la eternidad, carne y espíritu han de ir jui
su separación sólo serà transitòria, y allà en el reino et<
en la humanidad renovada, purificada y glorificada, cu
y alma adoraran a Dios y alabaràn a Jesús y a Maria el n
Adàn y la nueva Eva de nuestro linaje, cuya dulce conv
ción comenzada aquí, en este valle del destierro, con el
del Santo Rosario, constituirà la eterna delicia de la fa)
cristiana y llegando entonces al sumo grado de intimida
Rosario mariano, sublimada esta oración divina, hecha, de

--- ---: -- -■ -

PULCÍSIMA CONVERSACIÓN

127

poral, eterna, el adorador por excclcncia, el Pontílice etcrno
la entonarà y ofrecerà a Dios como un momento que durarà
por los siglos de los siglos, adorando al Padre celestial en
unión de todo el linaje humano que en el mundo fue fiel al
Verbo de vida y vivió conforme a su Ley.

Vich, 3 de julio, festividad de la Preciosísima Sangre de Nuestro
Senor Jesucristo, de 1910.

DULCÍSIMA CONVERSAC1ÓN *

La revista El Santísimo Rosario va a cumplir los veinticin-
co anos de su publicación. Que Dios, Senor nuestro, haga fe¬
cunda la piadosa e interesante revista y por muchos anos sea
poderoso medio de diseminación de la devoción excelsa que
sintetiza el espíritu de oración del pueblo cristiano. De hecho,
puede decirse, que si el pueblo no ora no es cristiano; y sin
el Rosario el pueblo no sabe hablar con Dios. òQué es el Ro¬
sario sino una dulcísima conversación con el Padre celestial,
con su Hijo unigénito y con Maria, nuestra inmaculada Madre?

Y con la continuidad de esta conversación, los que en la
tierra estamos luchando, trabajando y peligrando, nos hace-
mos familiares del Padre nuestro, que està en los cielos, y de
Jesús y de Maria, y la vida angustiosa de este mundo se sua-
viza con el celestial rocío de la gracia, que sobre nosotros en¬
via la que es llena de gracia, al oir nuestras repetidas súplicas.

Así la Virgen del Rosario bendiga la excelente revista de los
Padres de Santo Domingo, y que por muchísimos anos pueda
continuar con fruto su meritòria labor de propagar y popu-

* «El Santísimo Rosario», revista dominicana, Bergara, gener del

1911.

128

J. TORRAS I BAG

larizar la devoción mas agradable a Maria Santísima, que n
une con el cielo y es segura escalera para subír a la gloí
eterna.

Vich, 18 de noviembre de 1910.

EL PADRE COLL: SU GENEALOGIA
Y DESCENDENCIA *

El profético cachorro que, saliendo de la noble Castilla c
el hacha encendida en su boca, debía propagar por la Igle;
universal la llama del celo por la santa fe catòlica, y el si
vísimo amor a la celestial Reina de nuestras almas, la purí
ma y virginal Maria, Madre de nuestro adorable Redentor ,
sús, halló combustible a propósito en nuestros Pirineos,
donde la lucha de la herejía contra la fe tuvo terribles co
bates. Los hijos de nuestro Padre Santo Domingo fueron
atletas que sostuvieron la Cruz enarbolada en las luchas c<
tra la herejía albigense, y frailes predicadores catalanes fuer
los que, regando nuestras montanas con su sangre genero
contuvieron con su poderosa y espiritual palabra la invasi
de la herejía destructora de la fe de Cristo y disipadora <
necesario orden social. Edificaron sus conventos como ciu
delas encargadas de defender el Reino de Dios en la línea
nuestros Pirineos; y al influjo de aquellos frailes la creen
cristiana se mantuvo firme, y formó la base de nuestro car
ter, y dio fecundidad y solidez a las industrias y faenas
nuestro pueblo; y floreció en el adusto Pirineo, suavizànd
admirablemente, el rosal divino de Maria Santísima. Aún a

* «El Santísimo Rosario», revista dominicana, Bergara, 12 de n
del 1912. El P. Coll és fill de Gombrèn, del bisbat de Vic.

EI. PADRF. COU.

129

ra, las fiestas del Roser recrean nuestras montanas con espiri¬
tual deleite, cuando la fuerza del sol ha disuelto la túnica de
nieve, blanca como la de Santo Domingo, con que la Providen¬
cia las viste durante el invierno, para que después, a su in-
flujo, queden vestidas de hierba y de flores.

Desaparecieron aquellas santas y venerables casas, fueron
dispersados sus piadosos moradores; pero el espíritu de Santo
Domingo no pereció, y fuerte en el corazón de uno de sus
hijos, tuvo una transformación maravíllosa. El P. Coll, funda¬
dor de nuestra Congregación de Terciarias Dominicas de la
Anunciata, hijo del Pirineo, supo acumular y distribuir el in-
mortal espíritu de Santo Domingo de Guzmàn, como en nues¬
tras montanas se acumula y distribuye el fluido eléctrico que
desarrollan sus saltos de agua, y escogíó como medio de trans-
misión a las piadosas vírgenes, que Dios llama a su santo Ser¬
vicio, para extender la cristiana educación de las ninas y la
pràctica de la caritativa beneficencia en favor de toda clase de
necesidades.

El palomar de la Virgen, usando la frase de Santa Teresa
de Jesús, que el Padre Coll edifico en esta ciudad de Vich, no
es otra cosa que un nuevo foco de guzmanismo, una reproduc-
ción del espíritu dominicano, una moderna faz del celo por
la fe catòlica y por la tierna devoción a Maria Santísima, al
objeto de formar el entendimiento y el corazón del devoto
sexo femenino en las nuevas generaciones, conformàndolo con
la eterna Verdad y la eterna Belleza, que han de subsistir como
norma humana hasta el fin de los siglos, a pesar de las inevita¬
bles mudanzas de este variable mundo.

Y las blancas palomas dominicanas del palomar de la Vir¬
gen, edificado aquí por el Padre Coll, han alzado el vuelo y se
han desparramado por Espana, y han atravesado el Atlàntico,
para propagar por todas partes la sencilla Verdad y el Amor
puro, que forman la substància de nuestra Religión divina,
eultivando planteles de tiemas ninas que un día han de ser
mujeres, y colaborar, con su influencia afectiva y domèstica,
a dar caràcter y sentido cristiano a la sociedad civil, contribu-

&

130

J. TORRAS I Bü

ycndo, por lo tanto, a que el pucbïo se rija y los hombrcs v:
de conformidad con el cspíritu sobrenatural que Jesús e
al mundo.

Por esto nosotros, en este centenario del nacimiento
Padre Coll, nos unimos al júbilo de sus hijas, las Heran
Terciarias Dominicas de la Àmmciata, las felicitamos por
bendicíones con que Dios ha enriquecido su Instituto, las
hortamos a que perseveren en la sencillez evangèlica, e
pràctica de la piedad y en el sobrenatural y puro amor al
jimo, en la confianza filial a su celestial Madre, la Inmacu
Reina del Santísimo Rosario; y pedimos a Jesús, Senor n
tro, continúe atrayendo, con el místico aroma de su amc
muchas vírgenes que se consagren a su servicío con ap(
lico animo, para que el Instituto del Padre Coll sea un s
llero de Hermanas Terciarias de la Sagrada Orden de Pre<
dores, que por siglos y siglos colaboren al mantenimient.
el mundo del Reino de Dios, a la fecundidad de la divina 1
que Jesús, Senor nuestro, plantó y rego con su preciosís
Sangre, a la hermosura del Rosal divino, que con sus fl
embellece y aromatiza a la Iglesia de Dios en la tierra y e
cielo.

EL SANT DIUMENGE DE PASQUA*

La Pasqua és la festa de les festes, la festa més solen
és el principi de tota festa, i és una festa eterna, que mai
d'acabar. Perquè la Pasqua és la commemoració solemn
la Resurrecció de Nostre Senyor Jesús; i Jesucrist és el ]

* De la revista litúrgica «Vida Cristiana» (any I, número de I
i Pasqua de 1915). Extraordinari, amb la col·laboració de tots els pj
de la província eclesiàstica tarraconense, per haver estat beneïda !
vista pel Papa.

EL SANT DIUMENGE DE PASQUA 131

dpi i la íi, i cn Ell es comprèn tota la humanitat i tota la
creació mundana; i tota la vida de Jesús, la seva missió divi¬
na, la seva dignitat infinita, es resum en la seva Resurrecció.
És aquesta com un segell que acredita i dóna fe de que cl
Fill de la Immaculada Verge Maria és l’etern Fili de Déu, i
consubstancial al Pare.

Tot lo vivent viu en el Verb; així és que cn Jesús nosaltres
hi veiem totes les coses. La creació la trobem resumida cn
la Resurrecció del nostre amabilíssim Redemptor. La Pasqua
comença al principi del món. La creació de la llum, cn el sa¬
grat llibre del Gènesi, és com el preàmbul, l’exordi de la crea¬
ció de totes les coses. I la llum creada ve a ésser com una
manifestació, com una imatge del Verb. Per això deia Jesús:
Jo só la llum del món. És la llum eterna que il·lumina él cel
i la terra: sense Ell tot quedaria a les fosques perquè tota
llum ve del Verb. En el dia del Dissabte Sant quan la Iglésia
promulga solemnement la Resurrecció del Senyor, el diaca
que la participa al poble porta una llum a la mà dividida en
tres llums i recorre el temple cantant: La llum de Crist; i el
poble li respon: A Déu gràcies. I puja a la trona i canta un
himne magnífic a la llum. Al principi del món Déu envià a la
terra la llum material, sense la qual el món dels cossos seria
una confusió; després envià pels profetes la llum celestial, que
il·lumina el món dels esperits, i aquesta llum es mostra en
tota la seva plenitud en la Resurrecció del Senyor.

Era la mateixa llum, materialitzada, que il·luminà als israe¬
lites per a sortir i deslliurar-los de la captivitat d'Egipte, i els
portà per l’ariditat del desert fins a la terra de promissió;
perquè sense llum no pot haver-hi llibertat. Quan a l'home
racional li falta la llum de la raó, les lleis i els costums hu¬
mans, per grans desgràcies que cometi, el declaren irresponsa¬
ble: com que li falta la llum de la intel·ligència no ha obrat
amb llibertat. Llum i llibertat coincideixen. Així que hi ha més
llum hi ha també més llibertat; i la plena llibertat l'obtindrem
quan viurem dins de la Llum infinita. Per això la Iglésia, al

132

J. TORRAS I BAG

proclamar a Jesús ressuscitat Llum del món, el proclama ta:
bé Llibertador dels homes.

L’art cristià, procedint amb la summa ingenuïtat, que és
seu més fort encís, sol representar a Jesús, sortint ressuscil
del sepulcre, portant a la mà la bandera de la triomfal llib
tat. La mort és la summa esclavitud, perquè l’esclavitud
una disminució de vida; vida i llibertat són una mateixa co:
S'eixampla la llibertat així que la vida s'augmenta, i com rr
alta és la vida més sublim és la llibertat. Per això l'Evang
ens ensenya a desfer-nos d’impediments, a deslligar-nos
l'embaràs de la matèria, a treballar per a adquirir el llir
moviment del nostre esperit, impedit i lligat, mentre som
aquest món, per la multitud dels nostres apetits i passions.

El mateix Jesús, Verb de Déu encarnat, adquirí la lliber
completa amb la seva Resurrecció; fins a la sepultura el d
xaren lligat en la mortalla; però al sortir del sepulcre vic
riós es manifestà resplendent de llibertat. La captivitat d Eg
te i de Babilònia són el símbol de la nostra vida mundana, p
què mentre estem en ella som captius: qui més sap desfer
del món és més lliure; però la perfecta llibertat no és d’aqu
món. El món és massa xic per a la nostra ànima, és una pre
necessita un àmbit major per a moure's en les seves infini
aspiracions, no vol estar reclosa; per això sols quan viurà
Déu, i participarà de la seva vida, es trobarà lliure sense
mits, dins de l'Infinit. La glòria eterna és la pàtria; aqu
món el desterro.

La Resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist és la Pasqua
licíssima, d’immortal alegria per a tots els cristians; és el i
de la llibertat i de la glòria; és la victòria final i la corc
eterna. Tot es refereix a ella; és el compliment total dels
signis de Déu sobre del llinatge humà: tota la història hui
na, tota la creació mundana té per fi i corona la Resurrec
del Senyor; tot l'any eclesiàstic, la disposició litúrgica
culte de Déu, la vida espiritual pública del poble cristià, la
blim constel·lació de les solemnitats dogmàtiques de l'any,
gran part depèn de la Pasqua, que és com el centre de tol

FL SANT DIUMENGE DE PASQUA

133

culte; tot es pot dir que s’adapta a la Pasqua, com tots els se¬
gles de des la creació s’adapten a la Resurrecció del Senyor, i
tota la vida del llinatge humà a ella s’encamina, i en ella tro¬
barà la plenitud. Perquè la Resurrecció dc Jesús és la resur¬
recció universal, en Ell tots vàrem ressuscitar; i sols per la
seva gloriosa Resurrecció és possible a l'home arribar a la ple¬
nitud de la vida.

Els diumenges de durant l’any són una espècie d'eco o res¬
sò de la Pasqua, són un raig lluminós de les resplendors de
Jesús ressuscitat; per això, fora del temps de penitència, en
els diumenges d'entre any mai falta el càntic alegríssim d'al·le¬
luia. El diumenge és, per excel·lència, el dia del Senyor: la Re¬
surrecció de Jesucrist Senyor nostre canvià i fixà per sempre
més el dia de la festa; del dissabte passà al diumenge, i aquest
és el dia de la glòria divina, perquè amb la Resurrecció del Se¬
nyor el món donà un tomb definitiu, quedà situat en la seva
verdadera orientació, en la destinació primitiva rebuda del
Criador, que vol per a si totes les criatures racionals, per a fer¬
ies participants de la seva infinita felicitat. De manera que la
Pasqua, que el diumenge, que és com un eco del de la Pasqua,
té un caràcter d’eternitat. La Pasqua definitiva, la victòria com¬
pleta, la llibertat infinita, la felicitat absoluta, és a la glòria
eterna. Per això en ella mai para el càntic d'al·leluia, i en ella
Sant Joan, l'Evangelista, en els transports sobrenaturals del
séu Apocalipsi, oí aquells concerts dels benaventurats que can¬
taven eterns al·leluies a l'Anyell que fou sacrificat; i tots els
qui fórem redimits per la seva Sang preciosíssima, esperem
aquella Pasqua eterna i fem camí envers ella, i tot lo altre no
ens interessa sinó en quant ens ajuda a arribar-hi, i esperem
participar del convit inefable d’aquella Pasqua que no tindrà
fi, pels mèrits de la Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist,
que viu i regna amb Déu Pare en unió del Sant Esperit, Déu,
per tots els segles dels segles. Amén.

#

134

J. TORRAS I BAC

EFICÀCIA PACIFICADORA DE LA CREU*

No hi ha res que humiliï tant a l'home com és la vi
interior de les pròpies misèries i pecats, i aquesta humilia
íntima disposa a l'amor de Jesús crucificat per les nost:
culpes. La supèrbia irrita a la Majestat divina, la humili
l'aplaca. L’Europa ensuperbida es creia ésser més que Déi
no l’adorava; estava plena d’immundícia, i s’encarava ai
Déu, negant-li l'obediència, i el càstig ha vingut sobre d'e;
Implorem la misericòrdia divina amb la contrició dels nost
pecats, i amb l’adoració a Jesús crucificat, qui vingué al rr
per a restaurar la imatge de Déu a la terra, que és l'hoi
La guerra és la destrucció d'aquesta imatge.

La satisfacció que més aplaca a la Justícia eterna és el
crifici de Jesús... i la pietat dels fills de la Creu usa la pr
tica de seguir a Jesús devotament en tots els passos que dc
de des la casa de Pilat, on fou condemnat a mort, fins a
mimtanya del Calvari, on fou crucificat i sepultat. Practiquí
doncs, amb esperit de devoció i de penitència, i amb se:
ments d'humilitat, el Via crucis, i unim-nos amb Jesucrist, ^
tima divina, qui s'oferí al Pare celestial, en satisfacció de r
tres culpes i pecats, i des de la Creu reconcilià a Déu ami
món, i juntà en amorós llaç de fraternitat a tots els homes
la terra, segellant amb la seva sang una eterna i feliç aliar
una pau universal entre els homes de bona voluntat. La Iglé
cada dia per boca dels seus ministres, dirigint-se a Jesús
gramentat sobre de l'altar, a l’hora del sacrifici, implora aqi
ta pau, dient-li: Anyell de Déu, qui treus els pecats del m
dóna’ns la pau.

Avui, caríssims, la pau és la gran necessitat de la Iglés
de tot el món, perquè avui una guerra mai vista amb una
racitat insaciable va devorant a una gran part del llina

* De r«Ausetania», Setmana Santa del 1915.

HEROIS CRISTIANS

135

humà; i de consegüent, els cristians havem d’implorar la mi¬
sericòrdia divina i demanar al Senyor humilment el benefici
de la pau. La fraternitat humana Jesús l'obtingué amb la seva
Passió sacratíssima, ella ha agermanat a tots els pobles, a
totes les races d’homes de tot el món, extingí els antics anta¬
gonismes en el gresol d'un amor infinit i universal, i fongué
en ell a totes les nacions de la terra, formant de totes elles un
sol poble. La Creu no ha perdut ni perdrà mai la seva eficàcia
pacificadora, i per això ens havem d’acollir a la seva ombra
protectora per a obtenir la pau.

f Josep, Bisbe de Vic

HEROIS CRISTIANS *

El famós explorador Enric Stanley ha publicat un volum
intitulat Àfrica tenebrosa, en què refereix ses investigacions
i fatigues en les regions de l'Àfrica central. Trobant-se en aque¬
lla heroica i meravelloso expedició en una situació esgarrifosa
i desesperada, sense poder esperar auxili dels exèrcits i esqua¬
dres dels poderosos d'Europa, obligat a reconèixer que sense
l’auxili de Déu estava perdut, féu vot en la soledat de les sel¬
ves africanes de confessar a Déu davant dels homes. En tot el
llibre resplendeix aquesta confiança en el Senyor que el con¬
duïa.— Don Jaume féu vot abant d’entrar a València, insert
en l'Aguirre, i el Senyor el guiava. — Gordon, l’insigne explora¬
dor, viu, treballa i mor en la confiança en Crist; amb lo qual
es demostra que lo mateix en l'Edat Mitjana que en la Moder¬
na els herois civilitzadors són cristians; els pertorbadors i cor¬
ruptors dels pobles són de la fusta corcada de la incredulitat

Nota manuscrita.

136

J. TORRAS I BA

i del materialisme. (V. «Semana Popular Ilustrada», númei
21 d'agost del 1890.)

I

CENSURA APROVATÒRIA DE LUTER,
DE JOAQUIM RUBIÓ I ORS*

M. I. S.

De orden de V.S. he leído el libro titulado Luter, qu€
nuestra materna lengua catalana ha escrito el senor don .
quin Rubió y Ors y que desea dar a la imprenta.

Tiene este libro especial importància porque si bien es c
to que el inmortal Bossuet, con su mirada de àguila, pen<
hasta en las màs íntimas fibras del caràcter y personalidad
funesto hereje alemàn, y con su elevada elocuencia supo re
tarle con exactitud admirable quedando la supuesta Refor
en el terreno de la ciència y de la historia, aniquilada, j
principal autor despojado de la aurèola de que le rodearon
fanàticos discípulos, no obstante el espíritu luterano perse\
informando de una manera màs o menos marcada no sólo
países que definitivamente se separaron de la Unidad cri;
na, sino que desgraciadamente invadiendo las naciones c
licas minoro en ellas el fervor religioso y las virtudes que :
len acompanarlo. En las altas esferas de la ciència ya Lul
no tiene devotos y queda reducido a su verdadera catego:

* Aquest document, traduït al català versemblantment pel m<'
Rubió i Ors, figura com a pròleg de «Luter, quadros històric-drami
en prosa i en vers», publicat a Barcelona l'any 1888. La versió originí
llengua castellana es mantingué inèdita i, transcrita d’un document £
graf del Dr. Torras, es publicà per primera vegada al volum d’O
Completes del 1948.

CENSURA APROVATÒRIA DE «LUTER» 137

mas rcfugiàndose cl espíritu apologético y proselitista del frai-
lc apóstata cn cl terreno del Arte y de la amena Literatura, que
por su naturaleza es màs difícil de ser expugnado por la ver-
dad, siendo de otra parte allí su maligna influencia de mayor
eficacia, ha visto la Europa la personalidad de Lutero conver¬
tida en tipo poético y la imaginación popular tal vez le ha con-
cebido como un héroe legendario, que destruyó la esclavitud
espiritual de una època ominosa abriendo una era de esplen¬
dorosa civilización. El autor del presente libro, a la vez histo¬
riador y poeta, ha escogido precisamente este mísmo terreno
para tratar la persona del famoso hereje, y con verdadera in-
tuición se vale de la forma dramàtica, muy a propósito en este
caso particular. En efecto no fue Lutero un contemplativo
visionario que en la soledad de su claustro tormentàndole la
imaginación se enamorase de un ideal religioso producido por
sí mismo y que prefiriese a la obra de Dios; no se le apareció
la duda descendiendo de las celestiales alturas en la soledad
del templo al tiempo de cantar en la obscura iglesia los devo-
tísimos nocturnos, no puede, pues, consideràrsele como el ca-
ballero de la Duda, como NN. PP. Santo Domingo y San Fran-
cisco con profunda verdad històrica, en la poesia cristiana, son
los desposados de la Fe y de la evangèlica Pobreza; no, no tie-
ne derecho Lutero a ocupar un lugar en el ciclo humano del
Arte, y consagrar el entusiasmo lírico a celebrar un tal perso¬
na je es en mengua de la verdad històrica y de la ciència cris¬
tiana. Muchos poetas modemos han seguido en parte conside¬
rable este mal camino, y la duda, dècima musa de la nueva
tendencia, es la matèria favorita de tales ingenios que la con-
sideran como un estado eminente del animo, cuando en reali-
dad es el caimiento del mismo arte el obstàculo material de la
contradicción de las múltiples concupiscencias que hemos de
arrollar para proseguir el camino de nuestro perfeccionamien-
to racional. Con profundísima verdad el poeta Zorrilla escri-
bió aquel verso:

que dudar es tener miedo
de creer una verdad.

!38 j. TORRAS I BAGE

Lutero no fue el héroe de la duda, primero porque la dud
no transforma al hombre en héroe, la duda es estèril por m
turaleza; sólo las grandes afirmaciones o negaciones, nos er.
sena la razón y la historia humana que produjeron actos he
roicos, y por esto el poeta alemàn Werner, que después, ver
cido de la gracia, vivió y murió santamente en el gremio d
la Iglesia, al poetizar a Lutero no le presenta en el desfs
llecimiento de la duda, sino poseso de una idea y de un prc
yecto, y aun iluminado y predestinado por Dios, desde tod;
la eternidad para llevar a cabo una obra sublime; ni pud<
ademàs ser el héroe de la duda porque sabido es que ésta ei
Lutero vino detràs de la rebeldía de su soberbia ultrajada
que vino paulatinamente, hasta el punto de haberle costad<
mucho el desechar como regla de Fe la autoridad de la Igle
sia, y aun como el mismo Lutero afirma había sido traídt
por fuerza al público, y compelido a aquellas turbulencias
mas por acaso que por intento, ni de propósito deliberado
y como con profunda elocuencia ensena Bossuet los movi
mientos, impulsos y juicios tan diversos como se leen en la;
obras de Lutero prueban las interiores luchas de este des
graciado, a quien su diabòlica soberbia de una parte y los re
siduos de la Fe por otro lado no cesaban de despedazar den
tro de sí mismo, de manera, anade el cèlebre obispo dt
Meaux, que parece que la gracia tenia dificultad en abandó
nar a aquel hombre infeliz. Nunca fue íncrédulo en el senti
do que hoy damos a esta palabra, antes al revés, fue un fa
nàtico rebelde que una vez abandonada la regla infalible de]
magisterio de la Iglesia anduvo errante por los espacios de]
mundo sobrenatural a merced de su fantasia, gobernada poi
diversos móviles. En este estado psicológico, M. I. S., presen¬
ta el senor Rubió el caràcter de Lutero, siendo en su ruina es¬
piritual una víctima de sí mismo, presentando su herejía
como una obra de la carae, según la doctrina del apòstol San
Pablo. En sus principios no aparece odioso, tiene cíerta ti-
midez y encogimiento, mas después que las pasiones crecie-
ron en su interior, aquel hombre quedó transformado, cuan-

CENSURA APROVATÒRIA DE «LUTER»

139

do se hubo separado de la Iglcsia cayó en una especie de
desesperacirín, màs luego, clicc el mismo, era imposiblc com-
prcndcr dc qué jlaqueza o debilidad le había Dios elevada a
tanta valor, ni como de tal temblor había pasado a tanta
juerza. La influencia diabòlica en Lutero fuc extraordinària;
él mismo afirmaba que màs noches dormia con cl diablo
que con Catalina, por lo cual este singular herejc presenta
los dos rasgos que suelen distinguir a los que signen los im¬
pulsos del primer hereje y apóstata, Satanàs: la crucldad y
la lujuria. El antiguo fraile tímido y devolo coge un aire de
violenta autoridad que hace temblar a sus secuaces; y cuan-
do la guerra de los campesinos, curiosamente expuesta por
el senor Rubió en este cuadro dramàtico, que el mismo Lute¬
ro había exacerbado, pasàndose al partido de los príncipes,
ensenaba ser obra de Dios el exterminio de aquellos infelices
fanatizados por sus predicaciones y las de los profetas que
le precedieron. Una vez Lutero tuvo asegurada su obra con-
virtióse en cortesano adulador del despotismo de los Prínci-
pes. No menos profundo fue el cambio que experimento en
sus costumbres. El honesto religioso que vivió castamente
en su estado hasta aquella edad en que suelen enfriarse las
pasiones, casóse después con una joven religiosa de la cual
parecía padre y si bien al principio tan sacrílega unión exci¬
to las murmuracïones, hasta de parte de muchos de los par-
tidarios del heresiarca, mas luego con tan escandaloso ejem-
plo rotos los frenos a la natural honestidad viose a frailes
y monjas huir de sus conventos para casarse; los mismos
herejes y sus concubinas trabajaban para corromper a la ju-
ventud, y Lutero, ya casi viejo, en sus escritos descubre el
desenfreno de un sàtiro brutal.

Tal es el hombre a quien la culta Alemania ha solemni-
zado no ha mucho con fiestas centenarias como fundador y
padre de su civilización, siendo así que si aquella nación po~
see elementos valiosos en el terreno de la ciència es en cuan-
to no sigue los princípios de aquel f amo so hereje que ense-
haba ser pecado el estudio de las ciencias especulativas, que

140

J. TORRAS ï BAGE

si posee honestidad en las costumbres es porque olvida 1
doctrina del desalmado teólogo que ensenaba que el peca
era a mayor glòria de Dios y honra de Cristo, y que si goz,
de alguna prosperidad en las artes es contra de la tendenci.
de Lutero aborrecedor de los monumentos que nos legó 1
civilización pagana, basta el punto de lanzar horribles mald:
ciones contra los papas porque los conservaban con amoi

Lutero es en la literatura actual màs que un personaj
histórico un símbolo que a su manera han procurado ideal
zar, y que es aprovechado por la tendencia hostil al Catol:
cismo, por esto ha hecho el senor Rubió y Ors una obra mer:
toria presentàndole en su verdadero valor histórico, y sii
viéndose de la forma poètica que siempre engolosina màs a
lector hace revivir el turbulento fraile tal cual fue en la rea
lidad: un hombre pemicioso y execrable.

Por esto, M. I. S., no conteniendo a mi juicio la obra cos
alguna contra la Fe y la Moral, creo que su publicación h
de ser oportuna para la defensa de la verdad y el prestigi*
de nuestra santa Madre la Iglesia, tan calumniada en est
asunto de la herejía luterana.

Barcelona, 15 de febrero de 1888.

141

EN LA «CORONA POÈTICA» A LA VERGE IMMACULADA

EN LA «CORONA POÈTIC A»

QUE L’ASSOCIACIÓ DE FILLES DE MARIA
DE CATALUNYA DEDICA A LA VERGE
IMMACULADA EN LES FESTES
CINQUANTENÀRIES DE LA SEVA
PROCLAMACIÓ DOGMÀTICA*

El profeta Elies veié des del cim del Carmel un petit i
bell núvol en la immensitat del cel: aquest núvol era com un
símbol de la Concepció Immaculada de Maria en el si infi¬
nit del Criador Omnipotent, que després havia d’ésser engen¬
drada per la gloriosa Santa Anna. El núvol que veié Elies
s'engrandí, tapà tot l’horitzó i envià a la terra seca una pluja
benèfica que la cobrí d'esplèndida verdor: així també la Im¬
maculada Concepció de Maria, escampant per tot el món
cristià i per totes les generacions la pluja saludable de la grà¬
cia, ha fet produir a la terra, enverinada pel pecat, l'immens
jardí de la virginitat cristiana, que és aroma vivificant de la
Humanitat, mentre va fent sa via en el món, i ornament ele-
gantíssim del palau de la glòria, on regna per tota l'etemitat
la més pura, la més santa, la més humil, la més poderosa de
totes les criatures angèliques i humanes, la Immaculada Ver¬
ge Maria.

t Josep, Bisbe de Vic

Vic, 5 d’octubre de 1903.

* Corona poètica dedicada a la Immaculada Concepció de Maria San¬
tíssima en lo Quinquagèsim Aniversari de la proclamació del Dogma.
Imp. Subirana, Barcelona, 1914.

142

3 . TORRAS ï BAGES

PRÒLEG AL LLIBRE «LLEÓ XIII»
POESIES. TRADUCCIÓ CATALANA *

Amb molt de gust escric aquestes quatre ratlles al davant
de la traducció feta en vers català, per distingits poetes de
la nostra renaixent literatura, de les poesies llatines del papa
Lleó XIII, de gloriosa memòria. És en primer lloc aquesl
llibre un tribut pagat a l’insigne Cap de la Cristiandat qui
amb son amor fins a la mort a la forma clàssica d'expressar
el pensament, manifestava l'elevació de la seva intel·ligència.
L'elevació de l’enteniment coincideix sempre amb la distin¬
ció de la forma en tot home il·lustrat; i les formes de l’art
literari que caracteritzen el segle d’or de la literatura llatina
i amb les quals el papa Lleó XIII tan perfectament escrivia
sos pensaments, sempre han sigut considerables formes ar¬
tístiques d’insuperable equilibri. Així Lleó XIII fou també
governant de gran equilibri intel·lectual.

A més una fonda i doble relació lliga la literatura catala¬
na amb la poesia llatina del gran Papa: la relació íntima i es¬
piritual de la fe i de la filiació de la llengua. En l’ordre sobre¬
natural i en l'ordre natural Catalunya viu dins un horitzó
romà. L'esperit tradicional i actual del nostre poble davalla,
com de sa font, de la tomba de Sant Pere; si aquest corrent
s’estroncava, el nostre esperit quedaria dissipat; i la nostra
llengua, branca de la llengua d’oc, és hereva primogènita de
la llengua llatina, por lo qual, per dins i per fora, per l'espe¬
rit i per la forma, aquest aplec de poesies dictades per un
august poeta i posades en nostra llengua materna, encaixen
perfectament amb la nostra literatura, i seran dins d’ella una
manifestació adequada d’exquisida cultura en aquests prin¬
cipis del segle xx.

* En el traspàs de Lleó XIII, l'editorial «Il·lustració Catalana», de
Barcelona, publicà en un volum les poesies del gran Papa, traduïdes al
català per un estol selecte dels nostres poetes.

PRÒLEG A I.A BIOGRAFIA DEL DR. A. DURAN

143

I ja que Déu no m’ha concedit l’excels do de la poesia per
a contribuir a la formació d’aquest llibre, corresponc amb
plaer a la instància d'escriure la present Nota, agermanant-
me amb els poetes, tots ells amics molt estimats, qui han ob¬
tingut aiiosament lo que patriòticament es proposaren: fer
parlar al poeta Lleó XXII en la nostra llengua catalana.

t Josep, Bisbe de Vic

Vic, diada de Nostra Senyora de la Mercè de 1903.

PETIT PRÒLEG A LA BIOGRAFIA
DEL DR. ANDREU DURAN,
CANONGE ARDIACA DE VIC*

Aplaudeixo el pensament de publicar una biografia de
l'il·lustre ardiaca d’aquesta Seu de Vic, el Dr. Andreu Duran.
La seva vida és de summa exemplaritat: instruït, fervorós,
home d’estudi i d’oració, amant de complir les obligacions
dels importants càrrecs que havia tingut en el ministeri ecle¬
siàstic, ha deixat una memòria de benedicció, i durant la seva
llarga vida sempre ha escampat el bonus odor Christl

Aquests homes exemplars fins difunts encara parlen; per
això esperem que la biografia de l’ardiaca Duran contribuirà
a mantenir en el clero de la Diòcesi l'esperit sacerdotal, que
és esperit de pietat, de sabiduria i caritat, que tan dignament
en ell resplendia.

f Josep, Bisbe de Vic

Vic, 31 de gener de 1910.

* El record, biogràfic del canonge Duran, antic catedràtic del Doctor
Torras, és publicat per la seva família en l’aniversari del seu traspàs.

144

S. TORRAS I BAG)

PRÒLEG AL LLIBRE «HIMNARI LITÚRGIC» *

Tots els pobles primitius han atribuït a la poesia un orig<
diví, de manera que el poeta té, en concepte d'ells, una repi
sentació summa. És un instrument de Déu, Qui parla per
boca del poeta. I aquest concepte primitiu ens transmet
les generacions literàries i erudites, puix el mot inspiraci
d’ús permanent en el llenguatge humà, significa que l’espei
del poeta ha rebut una il·luminació que ell mateix no sap exp
car-se i que li ha commogut totes ses potències. Per això
poesia més típica, la poesia més substancial, sempre se:
la poesia religiosa, la poesia de les il·luminacions divines; i e
versos més sublims són aquells que no són fruit d'un exerci
literari, sinó d’un acte de devota adoració als divins misteri
que a la sàvia Providència del Senyor ha plagut fer arribar a
ulls de la flaca creatura humana. D’aquí que la nostra sagra<
litúrgia, espècie de derivació de la infal·lible revelació cristi
na, sigui una mina excel·lentíssima, una font inestroncable (
poesia, d'on brolla una inspiració sempre alta i fecunda, qt
satisfà l'instint racional de tots els homes en qualsevol situ
ció social que visquin. Per desgràcia el tresor de la poes
litúrgica és poc conegut, per lo qual no podem menys d’apla
dir al jove traductor dels escollits himnes i càntics que fc
men la present col·lecció, qui amb son treball s'ha fet benem
rit de la materna literatura i de la pietat cristiana. Diu q\
l’impuls de son treball el rebé del qui firma aquestes ratlle
lo qual Nos és molt satisfactori, puix la literatura piadosa ,
no és solament una delectació estètica, sinó que exerceix t
l’ànima una influència que l'eleva i l'acosta a Déu son Creado
per medi de Jesús, nostre Redemptor amabilíssim; és a dí
constitueix una espècie d'adoració. El posseir, doncs, en no

* La traducció catalana dels himnes sagrats és del poeta Josep Ss
i Bonfill, el qual rep aquest pròleg del Doctor Torras acompanyat d'u:
carta del 12 de juliol del 1910.

PRÒLEG A «EL SANT EVANGELI»

145

tra materna llengua catalana els principals himnes litúrgics
afavoreix la pietat i és un ornament de la nostra literatura,
puix tots els pobles cristians han desitjat tenir en la pròpia
llengua aquells càntics que el cosmopolitisme catòlic, estès per
tot el món, canta en unió d'esperit en llatí, i que responen a les
principals creences i esperances de la nostra vida sobrenatu¬
ral. Déu faci que el generós esforç del nostre jove escriptor
contribueixi a desvetllar i a serenar a tantes ànimes qui, asse¬
degades de poesia, cerquen consol en un art fonamentalment
materialista, que els deixa l'ànima ensopida o desenfrenada,
en lloc de dar-los aquell repòs i lluminosa i viva serenitat que
emana de les eternes harmonies.

f Josep, Bisbe de Vic

PRÒLEG AL LLIBRE «EL SANT EVANGELI
DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST
I ELS FETS DELS APÒSTOLS» *

Exhortació al piadós lector

Un sacerdot de la nostra jurisdicció ha posat en la nostra
llengua, traduint-los de la Vulgata, els Evangelis de Nostre
Senyor Jesucrist.

L'objecte d’aquesta traducció és purament espiritual; no és
apologètic, no és un exercici literari, ni un treball exegètic:
l'objecte és acostar l'esperit de l'home a son Déu i Senyor,
prenent per Mediador al Qui únicament ho és entre Déu i els

* Aquesta versió catalana dels llibres sagrats és feta amb piadosa
unció pel sacerdot vigatà doctor Marian Serra i Esturí.

146

J. TORRAS I BAC

homes, 1 el nostre dolcíssim Jesús de Natzaret. L'objecte és (
tenir una manera de vida, és obtenir lo que expressa una frs
ara de moda entre moderns i modernistes: que l'Evangeli :
viscut; és lo que abans que els nostres contemporanis ensen
ja Sant Pau 2 que ell havia fet, i ens diu que nosaltres tam
ho fem: viure en Jesús, prescindir de la nostra vida imperf
ta, identificar-nos amb Ell, vivint la vida de Jesús, perquè i
cristià deuria ésser un altre Crist.

Per a obtenir aquesta sobrenatural informació de la vi
humana és que Déu ha parlat al món de diverses maneres
a l'últim envià a la terra son Verb etern, 3 4 i per això existeix
les Sagrades Escriptures, que els Pares de la Iglésia com]
ren a unes lletres escrites per Déu als homes, i són la parai
divina que dóna la pauta humana, junt amb la tradició o:
que porta en son si la santa Mare Iglésia Catòlica, Apostòl;
i Romana.

La paraula substancial de Déu no és com la paraula hun
na, té una sublim subtilitat, i per això és entesa de tots
homes; no té exclusivismes, s’estén per tota la creatura rac
nal, il·lumina totes les intel·ligències i toca tots els cors, perq
Déu parla amb gran intimitat, i a cada u parla segons la mai
ra com ell és. Tenint un sentit, que és el que interpreta la s;
ta Mare Iglésia, posseeix tal amplitud, que és la mar de
creatures racionals, dins de la qual, com en la mar, hi viu •
un món. A cada poble Déu li parla la seva llengua, a cada hoi
li parla l'idioma de la seva ànima; cada cosa, diu Sant Pa
té la seva llengua, i Déu, per son Verb etern, les parla tote
a cada u li enraona amb la que li és més pròpia. Les majc
intimitats l’home les té amb son Déu, i Déu encarnat, Jesús
Natzaret, digué als seus deixebles, 5 és a dir, als cristians, q

1. I Timoteu, II, 5.

2. Gàlates, II, 20.

3. Hebreus, I, 1 i 2.

4. I Corintis, XIV, 10.

5. Joan, XV, 15.

PRÒLEG A «EL SANT EVANGELI»

147

els comunicaria els seus grans secrets; i els secrets es diuen a
l’orella, a l’ànima, confidencialment, i per això el secret de la
divina il·luminació interna s’obté principalment per medi de
l’oració, que és una comunicació íntima entre Deu i l’home.

Com una oració, cristià lector, has de llegir i meditar els
Sants Evangelis, perquè quan els llegeixes estàs en comunica¬
ció immediata amb Déu, puix les Sagrades Escriptures, enca¬
ra que escrites per homes com nosaltres, però eren instru¬
ments de Déu, i lo contingut en la Bíblia és la paraula de Déu
per al sosteniment de l'esperit, qui ha de regir la carn. Això
t’ensenya la reverència amb què has d’agafar els llibres sa¬
grats, i la humilitat i devoció amb què els has de llegir.
L’Evangeli és etern , 1 perquè és la paraula de l'Etern, i moltes
vegades el seu sentit és més entès per l’humil cristià 2 qui no
cerca altra cosa en sa lectura que la llum de l'enteniment i la
força de la voluntat, que no pas pel savi presumit qui amb
aire magistral vol judicar les ensenyances de Jesús. L’home
transeünt, qui viu un dia, no pot judicar l’Evangeli, que és
etern i la llei de totes les generacions.

Per a aprendre s'ha d’ésser humil; qui es pensa saber més
que el mestre no aprendrà; son esperit no està disposat per a
aprendre la lliçó, puix la Veritat no penetra en l'esperit superb,
perquè és dur. El dubte esterilitza la terra de la nostra ànima
i li lleva tota la fecunditat.

Moltes vegades hi ha una confusió entre la ciència de Déu
i la ciència dels homes, i en la manera d'adquirir l’una i l’altra.
La ciència de Déu és una vida, es viu. Així com el Déu dels
cristians és un Déu viu, la seva ciència és una vida. El déu dels
panteistes, tan abundants en nostres temps, és un déu mort,
qui sols viu de fantasia, per això la ciència dels seus deixebles
és també morta, no pot donar la ciència de la vida; i els qui
parlen tant de viure la ciència, en parlen perquè senten que

1. Apocalipsi, XIV, 6.

2. Mateu, XI, 25.

148

J. TORRAS ï BAGES

els falta la vida, puix tothom sol parlar més de lo que li falta
que de lo que té; i ells poden tenir una ciència aparent, perc
no tenen vida. La vida no consisteix en una especulació men¬
tal, sinó en un exercici de tot el nostre ésser.

La publicació, doncs, dels Sants Evangelis de Nostre Se¬
nyor Jesucrist en la nostra llengua catalana té un objecte pura¬
ment pràctic: que tothom es pugui més fàcilment aprofitar de
la vida i de la doctrina del Salvador dels homes. La predesti¬
nació dels cristians consisteix en conformar-se amb la imat¬
ge de Jesús , 1 i la imatge vivent d'Ell cap pintor l’ha treta més
exacta i atraient que l'Evangeli. La doctrina i la vida de Jesús
s’ha de contemplar conjuntament, perquè Jesús no és com els
filosops, dels quals basta saber-ne la doctrina. D’Ell se n’ha de
saber la doctrina i conèixer i estimar l'Home; i la llum cris¬
tiana deriva de l’Home i de la doctrina. La doctrina separada
de l'Home no salvaria, perquè qui salva és el Salvador Jesús,
Jesús i la seva doctrina no poden separar-se, perquè són una
mateixa cosa; la seva doctrina és la Sabiduria del Pare, i Jesús
no és altra cosa que la Sabiduria del Pare que s’ha revela!
als homes, és el Verb de Déu encarnat, és una Sabiduria viva
substancial, subsistent, i per això brolla d'Ell una font de vida
que vivifica als homes; és encara més que això: és la mateixa
Vida . 2

L'última evolució herètica, que per desgràcia domina en
molts esperits, consisteix en acceptar la doctrina, però volenl
ignorar a l’Home, o sia, a l'Home-Déu. I sense l’Home-Déu
Jesús, la doctrina queda fosca, com suprimit el sol la claroi
s'acabaria, puix la claror, la llum, no subsisteix per si matei¬
xa; així sense Jesús, Déu i Home, el Cristianisme necessària¬
ment s'acabaria també. La sobrenatural penetració d’esperit
del Poeta Sagrat ja li féu comprendre aquesta veritat quan es
criví ; 3 Feu resplendir sobre vostre servent la llum de vostra

1. Romans, VIII, 29.

2. Joan, XIV, 6.

3. Salm CXVIII, 135.

pròleg a «ei. sant evangeli»

149

faç divinal; i ensenyeu-me vostres justíssims decrets. Per a
posseir la verdadera Llum es necessita una comunicació imme¬
diata amb Deu; per això Jesús, qui és la comunicació de Déu
amb els homes, en les Sagrades Lletres 1 i cn la sagrada litúr¬
gia de la ïglésia 2 és anomenat Llum, i per a gaudir d’ella de¬
vem familiaritzar-nos amb Jesús. Una llum esmortuïda, sepa¬
rada de Jesús, encara que d’Ell provingui, no vivifica; és ne¬
cessari la doctrina oir-la de la seva pròpia boca i assegut als
seus peus, com deixeble als peus del Mestre celestial.

Un cristià és una nova crcatura , 3 un home nou, i aquesta
nova vida la rep directament, com un esperit vivificant que
ix de la boca de l’Altíssim, i s’infon a l’home; per això la doc¬
trina divina convé oir-la del ministre sagrat de la ïglésia quan
l’explica al poble, o llegir-la en l’Evangeli tal qual sortí de la
boca del diví Salvador i l'entén la santa Mare ïglésia.

Certs heretges contemporanis volen que el Cristianisme,
que la Religió, sia una cosa que l’home fabrica de la pròpia
substància, com l'aranya solitària la seva tela, que el Cristia¬
nisme ressurti de la subconsciència, diuen, de cada u, que sia
un desenrotllament natural de l’home, rebutgen que sia una
comunicació divina, que ens ve de fora, qual Pontífex summe
i etern és Jesús de Natzaret; per això impugnen els Sagrats
Evangelis i la mateixa sagrada Persona del Salvador. No volen
que sien coses divines i vingudes del cel, sinó produïdes per
la naturalesa. Jesús i l'Evangeli estan tan identificats, que qui
és enemic de l'un ho ha d'ésser també de l'altre. L'Evangeli
no és un llibre mort; perquè son Autor principal és viu. Els
llibres que són obra d'un home, quan aquest mor el seu llibre
també es va morint; per això les biblioteques són com un mag¬
nífic panteó que conté restes humanes, molt respectables, molt
pròpies per a estudiar la humanitat, però li falta la vida. En
elles hi ha grans obres contingudes en molts volums, com-

1. Joan, I, 9.

2. Pr. B. M. V.

3. Gàlates, VI, 15.

150

J. TORRAS I BAGES

pendi de la sabiduria dels segles; l'Evangeli és un llibre petit
i senzill, com un gra de mostassa, però és viu i vivificant, per¬
què Jesús és viu i la seva vida és immortal; per això també és
immortal l’Evangeli, puix conté la Sabiduria de l'eternitat. Té
moltíssims enemics, però cap d’ells és capaç de llevar-li la
vida, i no està subjecte a modes, ni a sistemes literaris ni filo¬
sòfics. Per això convé divulgar aquesta Font de vida i cridar
als homes perquè vinguin a apagar en ella la seva set i dir-los
amb les paraules de l’apòstol i evangelista Sant Joan: «Hem
vist, i us testifiquem i anunciem la vida eterna que estava en
el Pare i ens ha aparegut a nosaltres ». 1

Llegeix, doncs, i medita amb reverència, cristià lector, la
Vida i la Doctrina de Jesús de Natzaret, nostre dolcíssim Mes¬
tre, Senyor i Redemptor, perquè Jesús i l'Evangeli són una ma¬
teixa cosa, llegeix i medita amb fe i humilitat, com qui escolta
al mateix Déu qui et parla; Jesús és la faç divinal qui es re¬
velà al món per a la nostra salvació, és lo invisible que s'ha
fet visible , 2 i aquesta faç sublim quedà estampada en els Evan¬
gelis amb gran simplicitat per mà d’uns homes populars, d'una
manera que no han sabut tan sols imitar ni els filosops ni els
poetes, ni cap savi mundà; per això si vols il·luminar el teu es¬
perit i salvar la teva ànima, si vols encertar el camí de la vida,
llegeix i medita els Evangelis de Jesús, que són pau i salut per
a tots els homes humils, i si vols penetrar el seu sentit sublim
i disfrutar de la seva llum, has de llegir-los postrat als peus de
Jesús de Natzaret, qui és el Mestre diví de tot el llinatge humà,
i recordant-te que d’ells és autor el mateix Déu, amb devota
oració digues-li com Samuel: «Parleu, Senyor, que vostre ser¬
vent escolta .» 3

t Josep, Bisbe de Vic

Vic, festa de Sant Joan, apòstol i evangelista, de l'any 1911.

1. Joan, I.

2. Praef. Nat. Domini.

3. I Reis, III, 9.

A SOR MARIA EULÀRIA AN7.I7.U

151

A SOR MARIA EULÀRIA ANZIZU,
MENORETA DEL MONESTIR DE PEDRALBES*

Molí apreciada en Crist Sor Eulària:

Déu ha volgut que Vostra Reverència fos encarregada d’es¬
criure la vida de rEminentíssim Senyor Cardenal de la Iglé-
sia Romana i Bisbe de Barcelona, Dr. Salvador Casanas, i jo
m’alegro d'aquesta voluntat de l'Altíssim. A ningú pertocava
més l'escriure aquesta vida que a una religiosa, i encara més
a una menoreta, filla de la piíssima Santa Clara, perquè lo di¬
funt Cardenal era certament un teòleg insigne, de clara in¬
tel·ligència, qui penetrava fàcilment en les misterioses qües¬
tions dogmàtiques, fou Prelat zelosíssim de la glòria de Déu i
de la salvació de les ànimes, que lo mateix en les serres piri¬
nenques, quan era bisbe d'Urgell, lluitant amb glaces i pluges,
pujant i baixant horribles muntanyes, que a Barcelona, enmig
de les passions, que naturalment es desencadenen en los grans
centres de població, més temibles encara que no pas el torb
del Pirineu, servà sempre l'ànima serena i suau, semblant a
aquell altre Cardenal, fill, com V. R., del gran Pare Sant Fran¬
cesc, lo gloriós Sant Bonaventura, del qual es deia que no
havia pecat en Adam, com també podria dir-se de la inaltera¬
ble igualtat d'ànim del Cardenal Casanas. Ell, seguint l'ense¬
nyança que el gloriós príncep dels apòstols Sant Pere dóna als
bisbes, dominà al clero i als fidels no amb violència, sinó amb
la dolça norma de la seva vida, plena de la unció del Sant
Esperit; però encara més, que no pas per totes aquestes raons,
és providencial que sia una monja la que hagi d'escriure la

* Responent a indicacions superiors. Sor Eulàlia Anzizu es disposava
a escriure la biografia de l’Emm. Cardenal Casanas, bisbe de Barcelona,
i abans demanà al Doctor Torras unes ratlles on poder recolzar el seu
escrit. Això motiva aquesta bellíssima semblança del tan piadós com
docte purpurat, la qual, igual que el llibre de la il·lustrada religiosa, ro-
mangué inèdita.

152

J. TORRAS I BAG

Vida del Cardenal Casanas, perquè en aquest Príncep de
Iglésia entre totes les seves virtuts, entre totes les seves obr
de zel, entre totes les aficions del seu cor apostòlic, la que pj
dominava era l’amor, lo zel de formar ànimes santes, qui cc
sagressin tota la seva vida al sant servei del Senyor. Imita
a Sant Francisco de Sales, de qui era molt devot, lo Carden
Casanas es complaïa en treballar en la formació d’ànimes ele
tes, en ajudar-les a pujar amunt en lo camí de la perfecci
perquè amb la llum d'intel·ligència rebuda del Senyor, coj
prenia que la santedat forma l'objecte de la vinguda al m<
del Fill de Déu, puix que en un grau més o menys elevat, tc
els cristians estem obligats a participar d'ella, i així és que i
les cartes dels Apòstols, als cristians, de qualsevol estat o cc
dició que sien, se’ls anomena Sants. Lo mateix Sant Jeroni, dc
tor màxim com se’l sol anomenar, escriptor qui intervenia <
les grans qüestions de la Fe i en els assumptes generals de
Iglésia, no obstant dedicà una bona part de l'activitat de s<
enèrgic esperit a la formació de santes esposes de Jesús,
nostre dolcíssim Senyor.

Vostra Reverència mateixa havia tingut ocasió d'experime
tar aquesta predilecció del Cardenal Casanas per a la forn:
ció d'ànimes consagrades totalment a l’amor diví. Lo món z
tual no comprèn la transcendència d’aquest misteri. No sí
entendre la sabiduria evangèlica que consisteix en vendre t
lo que es té, en desposseir-se de totes les coses, per a, amb s<
preu, comprar la perla preciosa de la santedat. I no obstar
així s'ha format lo Cristianisme, i aquest serà sempre lo fon
ment del regne de Déu a la terra. Los ulls grossers i carnals,
sabiduria terrera, no sap veure aquest misteri que Déu reve
als petits i despreciables segons lo món, i amaga a les mirad
interessades dels superbs.

Aquesta afició a les ànimes santes suposa la santedat <
qui la posseeix; un esperit mundà no gusta de les coses cele
tials, però com l’esperit de nostre estimadíssim senyor Carc
nal estava desprès de les mundanes aficions, amb Sant Pí
podia dir: La nostra conversa és de coses del cel. Així aficior

153

A SOR MAP.IA EULÀRIA ANZ.IZU

va Ics ànimes al pur amor a Deu Senyor nostre; i de la seva
sagrada persona s'exhalava aquella bona olor de Crist que
edificava a tots los qui el tractaven, encara que fossin gent
profana, i els portava al dolç seguici del nostre amantíssim
Jesús. I equina és la missió apostòlica sinó fer als homes
amics del nostre Redemptor, amb l’atracció de la seva sua-
víssima gràcia?

És cert que les exterioritats en nosaltres los homes, com¬
postos d'ànima i de cos, tenen molta eficàcia, que l'acció ex¬
terna és necessària en la Iglésia de Déu, i és lo primer grau
en lo procés de la santedat, perquè la fe entra per l'orella;
però és indubtable que l’edificació espiritual del Cristianisme
és obra de l'Esperit Sant, essent la santedat la substància de
la Iglésia, de manera que així com en l’home l’ànima és la que
promou l’activitat de la vida, fins la corporal, en la Iglésia de
Déu totes les operacions, tots los pensaments, tots los afectes,
tots los actes de virtut, tota l’abnegació, tots los sacrificis, tots
los carismes, totes les il·luminacions sobrenaturals, tota la seva
vida, en una paraula, prové de l’esperit de santedat, que per
això los teòlegs ensenyen que la santedat és una de les notes
de la verdadera Iglésia.

I si la santedat és la substància de la Iglésia, és evident
que els bisbes han de conrear les ànimes a qui Déu crida a la
perfecció de vida. Aquestes mai són en gros nombre, són lo
pusillus grex de què parla l’Evangeli, però constitueixen lo nu¬
cli de la Iglésia, i la força d'aquesta, fins en les manifestacions
i actes exteriors de la seva vida, depèn enterament de la san¬
tedat interior que es conté en ella. Per això en la visió profè¬
tica de la Iglésia que tingueren los sants de l'Antic Testament
ja resultava que la seva bellesa era interior. La bellesa arqui¬
tectònica dels temples, la majestuosa litúrgia, l’harmonia de
la música sagrada, la poesia dels càntics i oracions, l'hermosu-
ra de les estàtues i pintures que representen los misteris i els
sants, no són altra cosa que una dèbil expressió de la bellesa
interior de la Iglésia, que és la santedat, de què ella és una
font que mai s’estronca, perquè ix del costat sacratíssim del

154

J. TORRAS I BAGE

nostre Redemptor Jesús, segons ensenyen los sants Pares
Doctors.

Així és que el Prelat que ha treballat en la santificació d
les ànimes, cn la formació del petit ramat dels escollits, qui h
contribuït a la perfecció, qui ha purificat los esperits i els h
acostat i unit a Déu amb vincles d’amor, ha fet més per 1
Iglésia, pel llinatge humà que vol pcrfeccionar-sc identifican:
se amb Jesús, amb Qui han de conformar-se tots los qui e
volen salvar, que no pas aquell qui ha edificat temples admira
bles, ha protegit les arts religioses, o ha fet esplèndides funda
cions piadoses. Davant dels homes és clar que l'ofici de per
feccionar les ànimes no apareix amb magnificència; haurà di
desaparèixer lo present, lo mundà, les tenebres de la nostr;
ignorància, i resplendir la llum de l’eterna Veritat, perquè e:
faci evident la bellesa sobrenatural de la gràcia interior. L'ex
celiència de l'amor diví, a l'home qui no és espiritual, li costí
de comprendre, perquè no es veu amb els ulls de la carn, n
es palpa amb les mans. És un foc intern qui mou tota la mà
quina de la Iglésia i totes les seves operacions, però és invi
sible; i no obstant, aquest foc és l'essència de la nostra santí
Religió, de manera que deia lo nostre diví Redemptor que El
per això havia vingut al món per a portar-hi aquest foc i en
cendre'l. I abundant en aquest pensament de que l'amor div:
és l'essència de la santedat, i ha d'ésser lo principi directiu df
totes les accions del cristià, l'apòstol Sant Pau deia que h
pietat era útil per a tot.

Per això lo nostre venerable i estimat Cardenal Casanas
més encara que no pas per la seva ciència teològica, més en
cara que no pas per lo seu encert en manejar i resoldre los
assumptes eclesiàstics, serví a la Iglésia de Déu fomentant la
pietat quan amb son dolcíssim influx personal, amb sos conei¬
xements de la ciència dels sants, treballava ànimes electes, pre-
parant-les per a l'exercici de l'amor. Així cooperava lo fidelís-
sim ministre de la Iglésia a la missió de son diví Fundador,
l'amantíssim Jesús, d'encendre la terra amb lo foc de l’amor, i
així la Providència que governa lo món ha portat les coses de

A SOR MARIA EULÀRIA AN7.IZU

155

manera que ha volgut fos una monja menoreta, una filla del
seràfic Pare Sant Francesc, l'home de l'amor, l’encarregada
d'escriure la vida d’un Cardenal, qui entre tots els dons de na¬
turalesa i de gràcia amb què Déu volgué enriquir-lo, sobreeixia
una eminentíssima i suavíssima pietat. Era impossible estar
prop d’ell i no sentir l’encís que exercia fins quan tractava ma¬
tèries que no eren pròpiament piadoses; i era perquè la pietat
formava lo fonament i base de la seva vida; i desaparegut ell
d’aquesta vall de llàgrimes, convenient és que la seva aroma
de pietat continuï edificant als fidels cristians, i que la seva
acció pastoral, la influència del seu esperit s'allargui tot lo que
sia possible dins de la contingència i varietat d'aquest món.
Avui la santedat viu arraconada i fins perseguida, les magnifi¬
cències materials del món tenen enlluernats a molts cristians,
i la preciosa perla de la santedat queda oblidada, quan l’Evan¬
geli ensenya a l’home a vendre tot lo que té per a comprar-la
i posseir-la. Que Vostra Reverència, doncs, qui tants col·loquis
espirituals havia tingut amb lo difunt Cardenal, publiqui la
seva pietat i la seva virtut per a edificació dels fidels cristians,
i sobretot perquè serveixi d'estímul als qui estem consagrats
a Déu, encenent-nos amb l’amor celestial, que purifica els cors
i eleva les ànimes fins a unir-les amb l'Altíssim, on es troba
la plenitud de la Veritat i de la Vida. I que el bon Déu comu¬
niqui a Vostra Reverència i a totes les menoretes d'eix religiós
Monestir de Pedralbes, l’esperit seràfic de la seva mareta San¬
ta Clara, com li demana, encomanant-se a les seves oracions i
enviant-li la més afectuosa salutació

f Josep, Bisbe de Vic

Vic, 23 de setembre de 1913, festa dels Gloriosos Dolors de Nos¬
tra Senyora.

15ó

J. TORRAS I BAGE

AL SENYOR DON JAUME RAVENTÓS*

Amic caríssim: He sabut que van a publicar-se els escrit
de vostè, lo qual m’ha causat una verdadera satisfacció. Vost
és home pràctic, home de professió dedicada als elements m;
terials de la vida humana, però potser per això mateix posseei
l’aptitud de proporcionar l’esperit als homes del segle, i s(
bretot als homes de la nostra terra. La doctrina evangèlica é
el pa de l'universal llinatge humà; però per lo mateix que é
una doctrina divina predicada pel Fill de Déu, és per a tots el
pobles de la terra i per a tots els segles. És la gràcia multifo;
me de què parlen les Sagrades Escriptures, és aquella parai
la que cadascú entén en la seva llengua; i així és que jo en el
escrits de vostè, de caràcter moral, social i religiós, hí trob
el gust de pa de casa. I en temps de fam de les ànimes, com é
el nostre, aquest pa fa molt profit. Per això convé que s'e;
tengui. Tinc la seguretat de que els seus escrits fins han d'é;
ser útils al clero parroquial, puix la veritat que nodreix le
ànimes està presentada a l'estil de la terra i del temps, d
què vostè s'ha revestit per la seva convivència amb el poble
i els sacerdots poden aprendre en ells la manera d'aquesta cc
municació que exigeix una aptitud difícil.

Com vostè i jo hem respirat l'aire de la mateixa comarct
i hem estat criats en cases molt similars, em vénen a la imag:
nació fórmules de les cases de pagès: vostè fins ara ha serr
brat les bones idees a eixams, ara la bona llavor serà sembrc
da a socs. Jo espero que la llavor ha de fructificar en molte
ànimes: puix continguda la doctrina en un volum, el lector e
rep en forma més reflexiva, i la reflexió és la que fecunditz;
les idees. De totes maneres jo li envio per endavant Tenhorz

* En aplegar en volums titulats Proses de bon seny l’abundosa cc
llíta dels seus escrits, el senyor Jaume Raventós rebé del Bisbe de Vi
aquesta carta, escrita a petició del doctor Eudald Serra, editor del llibre
com un obsequi a l’autor i com el pròleg més autoritzat.

DEDICATÒRIES DIVERSES 157

bona, i, pregant a Déu li doni la seva santa benedicció, el sa¬
luda amb molt afecte el seu amic i conterrani

t El Bisbe de Vic

Vic, 16 de març de 1914.

DEDICATÒRIES DIVERSES

Al primer full de La Tradició Catalana .

«Al Canonge de Vic, en Jaume Collell, poeta, predicador i
agitador príncep en lo moviment regional, S. S. i a. — L’Autor.»

*

Al peu del discurs llegit a la Reial Acadèmia de Bones Lle¬
tres.

«Sr. Dr. Emili Pascual: Diem la veritat, ensenyant a tots. —
L’Autor.»

*

En l'opuscle Consideracions sociològiques sobre el Regio¬
nalisme.

«A son estimat cosí N'Emili Pascual, del Bruc. — Siguem
tots bons catalans, com a bons fills de nostra mare. jAi del que
d’ella renega, que va contra l'esperit i voluntat de Déu! »

*

En la pastoral La Ciutat de Déu i l’Evangeli de la pau.

«Al senyor Emili Pascual. — Ja sabem que la mitra pesa;
mes també a Déu li pesava la santa Creu en el camí del Calva-

158

J. TORRAS I BAGES

ri, i era Déu. Faci’s, doncs, sa santa voluntat i no la nostra. Per
Ell vivim, i per Ell morirem.»

*

En l'opuscle De l’Infinit i del límit en l’art.

«Al senyor Emili Pascual. — Vós també sou pintor i ànima
artista. Sentiu per Déu.»

*

En la pastoral La pagesia cristiana.

«Al senyor Emili Pascual. — Mentre a la pairal llar catala¬
na s'iii resi el Sant Rosari no caurà. Tu ets pagès, i conserva
aquesta santa tradició i costum dels passats. Bé deien ells que
a la casa on no s'hi resa, les parets ploren, preveient sa total
ruïna. Resem, doncs, per la nostra salut moral i temporal.»

*

En la pastoral La Victòria del Bruc.

«A l'Emili Pascual, mon cosí i amic. — Seguiu essent tan
patriota com sempre, que sense Déu no hi ha Pàtria, ni Pà¬
tria sense Déu. Vós porteu la sang de vostres avis ben portada.
Ells us en senten grat, i us beneeix — f Lo Bisbe de Vic.»

*

En la Carta als mestres cristians.

«Cosí. — Fes tot lo que puguis per ensenyar bé i cristiana¬
ment els teus fills. jQuè fórem, què seríem nosaltres, sí els nos¬
tres pares no ho haguessin fet! Això esgarrifa... Després de
Déu i els pares, lo més interessant són bons mestres.»

FLOR DE MISSA NOVA

159

En la pastoral La educación maternal

«À l’Emili Pascual. —Fem bones mares, que és lo que més
falta fa en cl món. jOh, si ell tingués bones mares! Digueu a la
Toncta, ma cosina benvolguda, que la llegeixi, que ja sé que
és bona vostra muller; mes li farà consol i ajuda.»

*

En la primera plana d’un Missal.

«Aquest Missal, present del Col·legi del Bon Consell, de Les
Corts, quals religioses el pintaren i il·luminaren, a l'IHustríssim
Doctor Antoni Estalella a l’ésser consagrat Bisbe de Terol; per
disposició dels preveres qui subscriuen, sos hereus de confian¬
ça, toma a la mateixa Comunitat, enriquit amb l'estimada me¬
mòria del curt i gloriós pontificat del qui fou sempre protec¬
tor i amic de la Casa de Nostra Senyora del Bon Consell.»

FLOR DE MISSA NOVA"

Baix de diverses espècies
que són signes i apariències
hi ha una essència sublim.

* Autògraf estampat en els Recordatoris de la Primera Missa de mos¬
sèn Eudald Serra (22 de juny del 1906). És traducció d’una estrofa del
Lauda, Sion, de sant Tomàs d'Aquino.

160

.T. TORRAS I B/

EN L’ÀLBUM DE L’ERMITA MARIANA DEL Fi
PENJADA EN UN CIMAL INACCESSIBLE
DEL CABRERES

Far de la llum eterna, estrella de la mar, oïu les pregà
del Pastor i empareu a tots els fidels cristians de la diò
Ausetana. — f Josep, Bisbe de Vic.

EN L’ÀLBUM DEL SANT CRIST D’IGUALAE

Després de portar amb espiritual consol la veneranda li
ge del Sant Crist d'Igualada en la processó solemne de la f«
comemorativa del Bruc, el dia 20 de maig del 1907, segon
de Pasqua de Pentecostès, a honra i glòria del diví Redem]
i de sa miraculosa Imatge, començo i firmo el present llibr<
f Josep, Bisbe de Vic.

II. PIADOSES

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS *

A L’EX CM. I IL·LM. SR. DR. D. BENET
VILAM1TJANA, ARQUEBISBE DE TARRAGONA

Excel·lentíssim i il·lustríssim senyor:

Aquest petit llibre necessita ’ina protecció i defensa, puix
la moda que en tot se fica, fins en les coses d'Església, ha des¬
terrat en gran part i en detriment de la pietat verdadera i sò¬
lida, l’ús de la llengua catalana de les funcions i pràctiques
religioses; per lo qual aquest Mes, tenint que navegar contra¬
corrent, cerca en V. E. I. un Patró de tanta autoritat com
V. E. I. disfruta entre els Prelats de la Iglésia, i qual modo
de pensar en la matèria és ben notori.

Altra raó m'ha mogut a dirigir-me a V. E. I., i és l'ésser dig¬
ne successor d'aquells il·lustres Metropolitans de Catalunya,

* Llibret piadós, escrit a Vilafranca l’estiuada de l'any 1879 per tal
de cooperar a la sol·licitud del papa Lleó XIII, que posa la devoció al
Cor de Jesús com a principal mitjà de salvació i demana la seva difusió
per tota la terra. La primera impressió és a Barcelona (Vídua i Fills de
J. Subirana, 1880); va dedicada al Dr. Benet Vilamitjana, arquebisbe de
Tarragona, el qual accepta la dedicatòria, i conté, a part del «Mes», les
Lletanies, l’exercici per a oir missa en honor del Sagrat Cor, unes cobles
de mossèn Verdaguer ï altres del segle xviii. Ha estat reimprès moltes
vegades en català i en castellà.

164

J. TORRAS I BAG

presidents dels venerables Concilis Tarraconenses, qui ja
cl segle passat manaren fomentar i estendre entre els fide
cristians la devoció excel·lentíssima del Sagrat Cor de Jesús
com el present llibre no és altra cosa que el compliment d
quella exhortació conciliar, per sos mateixos passos ve a a<
llir-se sota l’ombra benefactora de V. E. I.

Vulgui el bon Jesús, qui disposà que son Evangeli es p:
diqués en totes les llengües, donar-hi la seva santa benedicc
preparar el cor dels catalans per a entendre els dolcíssims m
teris del seu Cor, i conservar a V. E. I. per molts anys en V<
tiga Seu de Santa Tecla.

Josep Torras i Bages, Prev.

CARTA DE L’EXCM. DR. V1LAMITJANA

Tarragona, 30 de desembre del 1879.

El món mor d’atonia religiosa, i el Cor de Jesús sol j
curar-lo, restaurant amb el calor de sos incendis divins la vi
en els cors dels homes. I la llengua materna és la llengua <
cor i dels pios afectes. Balmes a Madrid resava el Rosari
català.

El nostre poble o no entén el castellà o l'entén mal, i
totes maneres no el mou com la llengua que ha apres d
llavis de la mare. És molt cert lo que deia un a uns predi
dors: Vosaltres prediqueu en castellà i la gent es condem
en català.

Aplaudesc, per tant, el pensament de publicar el Mes <
Sagrat Cor de Jesús, i de publicar-lo en català; i bene<
l’autor i el llibre.

f Benet, Arquebisbe de Tarragona

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

165

Cristià lector: aquí et presento aquest petit llibre del Mes
del Sagrat Cor de Jesús en nostra materna llengua, puix en¬
cara que n’hi ha d'altres molt excel·lents, no pas en català que
jo sàpiga. 1 és tan certa aquella sentència de la Divinal Escrip¬
tura que diu que els fills del segle ensenyaran la prudència
als fills de la llum, que a mi m’ha mogut a estampar aquestes
planes l’exemple que tenim cada dia de veure que els qui
volen escampar les seves idees polítiques, i a voltes impies, i
anar-les infiltrant en el poble, o els qui volen fer-se populars
en la literatura profana, del llenguatge català es valen; i ^qui
té més dret a ésser popular que el Cor d’Aquell qui vingué al
món per a evangelitzar als pobres?

D'altra part, tothom prega amb més devoció en la llengua
que ha mamat en la infància que en qualsevol d’altra (si ex¬
ceptues la llatina en els Oficis públics de la Iglésia), i això
ho has de tenir molt més en compte amb la devoció del Sa¬
grat Cor, puix en ella el cristià es dirigeix al bon Jesús com
a un pare, a un amic o a l’espòs de la seva ànima, i a tals
persones se’ls parla en llenguatge de la intimitat, que ix del
cor, i no pas amb la llengua oficial com qui tira un memorial
al Rei. La Sagrada Escriptura ens ensenya que la nostra ora¬
ció no ha de distingir-se per l’elegància de les paraules, sinó
pel fervor dels afectes i la senzillesa de l’ànima; i això no
dubtis que ho aconseguiràs més fàcilment usant la llengua en
què aprengueres a enraonar amb Déu, quan arribares a l’ús
de la raó. I els catalans tenen més dret a tenir un Mes del
Sagrat Cor en sa materna llengua, en quant els primers i pot¬
ser els únics concilis espanyols qui han manat propagar aques¬
ta santa devoció foren els Tarraconenses, els quals acon¬
seguiren en part el seu propòsit, puix a últims de la centúria
passada en molts pobles s’hi celebraven festes, i fins es feren
fundacions, com succeeix en la vila on escrivim. En la qual
no solament des de la centúria passada se celebra ofici solem¬
ne el divendres després de l’Octava del Corpus, sinó que els
nostres avis es recordaven d'un temps més piadós, en què
posat al públic, en un carrer o plaça, un quadre del Sagrat

166

J. TORRAS T BAGES

Cor de Jesús, el poble piadosament s'alegrava encenent focs
en honor d'aquell foc de caritat, que en l'interior de nostn
dolcíssim Redemptor cremava, solemnitzant així la vigília de
la festa amb les mostres de popular alegria amb què soler
celebrar-se en la nostra terra les vigílies de les grans festivi
tats. Tant de bo que vinguessin altra volta dies com aquells
en què Crist fos tan conegut i estimat de pobres i de rics, dç
savis i d'ignorants. És cert que la malícia del temps ho dificul
ta, mes jo també t’asseguro que les devocions castellanes nc
ajuden de cap manera ni contribueixen a produir aquella pie
tat expansiva, alegre, senzilla i popular que, tot asserenani
els esperits, interessava en favor dels homes el Cor d'Aquel
qui es complau entre els pobres i les criatures, í que ha dii
que és precís que ens tornem infants si volem entrar en e
regne del cel. En fi, el nostre propòsit és contribuir a fer-k
conèixer més i més; a qual objecte trobaràs en aquest qua
dern, a més dels exercicis del Mes, algunes altres pràctiques
devocions en honra seva, així com també unes Copies del Cot
de Jesús, compostes per l'il·lustre poeta Mossèn Jacint Verda
guer, i altres que havem copiat d'un petit Devocíonari imprès
a Tarragona en l'any 1745.

Pren-ne, cristià lector, de tot la bona voluntat, que jc
t’asseguro que la força de la divina gràcia suplirà la flaquesí
del llibret.

Vilafranca del Penedès, 27 d'agost, festa de la Transverberack
del Cor de Santa Teresa, de l'any de 1879.

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

167

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

«Vulneratum est Cor Christi ut per
vulnus visibile, vulnus amoris invisibi-
le videamus.»

(S. Bernardi, Serm. 3 de Pass. Dom.)

DIA I

Sia de tothom conegut, estimat i venerat el dolcíssim Cor
de nostre amabilíssim Redemptor Jesús. Amén

Per la senyal de la santa Creu, etc.

Acte de contrició

Senyor meu Jesucrist, Déu i home verdader, en qui crec,
en qui espero i a qui amo més que totes les coses, em pesa
de tot mon cor d’haver-vos ofès tan sols per ser Vós qui sou,
bondat infinita; i per l'immens amor que m’haveu manifestat
baixant del cel i morint en una Creu per amor nostre, em pos¬
tro als vostres peus i amb els ulls posats en vostre Cor dol¬
císsim, encès d'amor pels pecadors, us demano humilment per¬
dó de tots els meus pecats i l'assistència de vostra gràcia per
a mai més tomar a caure en desgràcia vostra. Amén.

Oració preparatòria

Jo em postro, Déu meu, en vostra sobirana presència,
creient que per virtut de vostra immensitat, estant aquí pre¬
sent penetreu fins els meus pensaments més ocults. Jo us ado¬
ro en unió del vostre santíssim Fill i desitjo unir el meu cor
al seu per a oferir-vos una oració pura i acceptable a vostres

168

J. TORRAS I BA

divins ulls. Il·lumineu, Senyor, el meu enteniment, encene
meva voluntat, envieu-me santes inspiracions i infoneu-m
vostra gràcia per a poder penetrar en el Cor de vostre am
síssim Fill Jesucrist, contemplar les riqueses del seu am
adquirir les virtuts de què està adornat. I Vós, Maria Sai
sima, Àngel de la meva guarda i Sants tots de la meva devc
intercediu per mi a fi que, apartant del meu enteniment ;
saments de distracció, pugui meditar les excel·lències de l'a:
de Crist. Amén.

Consideració

Què és el Sagrat Cor de Jesús

I. Alça, oh cristià, ton cor i eleva ton enteniment p
considerar la més gloriosa, santa, perfecta i dolça de tote:
coses. Encara que tinguessis ales com de colom i volessis
als últims confins de la terra, baixessis als abismes o pene
sis en el lloc més elevat del cel, no trobaries res que de 1
sisquera es pugui comparar al Sagrat Cor de Jesús. El
teix Déu, a pesar de la Seva Omnipotència, no podria criar
cosa més perfecta.

De l’home, lo més perfet és el cor, de tal manera qr
millor elogi que es pot fer d’una persona, és dir d'ella qi
un bon cor; i, per tant, considera quina ha d'ésser l’exce
cia del Cor de Crist, qui és l’home més perfet, l'home pe
tíssim, el més hermós entre els fills dels homes, el més s
senzill, el més generós i humil, tan bondadós i amable,
per veure’l eixia la gent pels carrers, i per a sentir-lo aba
naven els seus pobles i se n'anaven al desert, oblidant-se
de l’aliment amb què havem de sostenir el cos. «Tot el
el segueix», deien els seus enemics, esfereïts, perquè era in
sible veure'l i no estimar-lo; puix la bondat de son Cc
manifestava per tot l'exterior de la seva sagrada Persona,
sos llavis, diu un profeta, hi habitava la mateixa gràcia; s;

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

169

rada era tan dolça i piadosa que, girant sos ulls envers Sant
Pere, després dc sa negació, cl sant Apòstol es convertí en un
mar de llàgrimes.» Ditxosos els ulls que pogueren veure al
bon Jesús en sa vida mortal; però encara mil vegades més
ditxosos aquells qui, amb els ulls de la fe, procuren contem¬
plar l’excel·lència del seu Cor santíssim, puix arribaran en
aquest món a adquirir aquell amor seu que preserva de la
corrupció, i en l'altre la seva possessió eterna.

II. Però ja sabem fins on arriba l’home, tal vegada diràs;
és una criatura molt limitada, no hi cap en ella més que una
perfecció insignificant; serà un Cor com el dels altres amb
alguna major perfecció; mes segueix un moment, oh cristià,
aquesta reflexió.

El cor de l’home és verdaderament una poca cosa, perquè
poca cosa és l'home; però figura't a Jesucrist, qui encara que
té la naturalesa humana, essent, per tant, verdader home, per
sa unió amb la segona Persona de la Santíssima Trinitat, és
una Persona divina i son Cor és verdaderament el Cor de Déu;
de manera que en aquell petit espai, en aquell insignificant
membre de la carn sagrada de Crist, hi pots considerar les
prerrogatives del mateix Déu; la misericòrdia sens límits amb
què es compadeix dels pecadors i els crida a la gràcia, la pa¬
ciència infinita amb què suporta els insults de miserables
criatures, a qui en un moment podria llençar a l’abisme de
l'ïnfem, la suavitat amb què governa i condueix als qui cami¬
nen pel bon camí, i la generositat immensa amb què premia
el més petit servei que es fa en obsequi seu, fins al punt, com
diu la Sagrada Escriptura, de premiar amb glòria eterna l’acte
de donar un vas d'aigua fresca al pobre assedegat.

Quan Déu, mogut de son infinit amor envers l'home, es féu
home, volgué sentir com l’home, i, per tant, prenent un Cor
de carn semblant al nostre, el féu palpitar a l'influx d'un amor
infinit, constituint-lo òrgan de les seves misericòrdies, essent
un Cor d'home que sent amb un amor de Déu.

170

J, TORRAS I BA<

jOh! jQuant gran és aquell dolcíssim Cor! Penetra, oh c:
tià, en Ell per la ferida que li obrí la llança del soldat, i veu
clarament com estar i habitar en el Cor de Jesús és habi
en el cel, puix és verdaderament el Cor de Déu tan magn
i sagrat com la mateixa glòria.

III. El Cor de Jesús és el llaç que uneix els homes ai
Déu, puix, essent Cor d'home i de Déu, es compadeix de
misèria humana i la sent com si fos pròpia misèria; es com
de les calamitats dels homes i, havent sigut nombrat hereu >
món pel seu etern Pare, considera les misèries de tots
seus habitants com a pròpies, i es mira obligat a remeiar-
amb remeis del cel, jOh bon Jesús! Vostre dolcíssim Cor
fon de tristesa al veure les calamitats dels cristians, i sobre
es trenca de tendresa al veure els seus cors durs, apartats d
vostres consols i cercant desaforats les delícies vanes i mal
nes d’aquest món pecaminós.

El Cor de Jesús és al propi temps el conducte que con
nica als homes les gràcies que davallen de Déu Senyor nost
Ell és pròpiament l'únic verdader mediador entre Déu i
homes, de manera que totes les gràcies que tenim és perc
Ell ens les ha merescudes, puix advocat nostre davant del ti
de l'etern Pare, intercedeix contínuament per les nostres :
cessitats, corresponent a les seves súpliques una abundàn
de gràcies tal, que, dipositades en el seu Cor, formen un riqi
sim dipòsit, on havem d'acudir nosaltres per a assaborir
divines dolçures, com l'abella acut a la flor per a xuclar d’e
el licor amb què produeix la mel. Aplica, doncs, oh cristià,
teu esperit a aquell Cor dolcíssim i quedaràs enriquit de g
cies espirituals i de consols del cel.

Mediti’s sobre lo dit i de seguida es resarà la següent sa
tació i lo que després ve; mes els qui vulguin gastar met
temps, feta la meditació, poden resar els tres Parenostre
l’Acte de consagració, deixant tot lo demés.

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

171

Salutació al Sagrat Cor

i Oh Cor dolcíssim de nostre Redemptor Jesús! jRefugi se¬
gur, arca de salvació per l'ànima qui navega pel tempestuós
mar de la vida, cel·la deliciosa de les ànimes castes en la qual
qui penetra és feliç, i dintre de la qual tothom està segur de
no ser víctima del llop infernal! El vostre Cor, amorosíssim
Jesús, és un verdader cel de consol, pau, goig i alegria indes¬
tructible, en el qual, qui una vegada hi entra, no en vol sortir
mai més. jOh, quant deliciós és l'habitar-hi! En Ell desitjo
reposar tots els dies de ma vida i fins per tota l’eternitat.

Tingues confiança, joh ànima!, i pensa que enlloc pots re¬
posar millor que en aquell Cor obert per tothom; recorda't
que el mateix Jesús t’hi crida, dient: «Si estàs assedegat, vine
a Mi i beu, i mai més tindràs set de coses mundanes; si estàs
cansat, vine, que jo et daré forces, i si s’ha apoderat de tu la
lepra del pecat, quedaràs més pur que la mateixa neu.» Jo
voldria adorar-vos, Cor sacratíssim, amb l’amor amb què us
adoren els serafins; voldria abraçar-vos amb la puresa amb
què us abracen les santes verges i donar-vos les proves d’afec¬
te que us donaren els màrtirs a l'oferir per Vós la sang. i Oh
bon Jesús! i oh Rei de l'amor! Feu-nos despendre enterament
de l’amor del món i de les seves vanitats a fi que el nostre cor,
semblança del vostre, no senti altre amor que l’amor sant i
noble a Déu Senyor nostre; que l’amor pels demés homes, que
l'amor a totes les criatures sia una derivació d'aquest amor
a Déu, de manera que sapiguem complir aquell precepte fona¬
mental d'estimar a Déu amb tot el nostre cor, amb tota la
nostra ànima, amb totes les nostres forces, sobre totes les
coses.

I com Vós, oh Cor sacratíssim del bon Jesús, sou l'exem¬
plar i l'escola de l'amor, com en les vostres amoroses flames
s’ha d’encendre qui vulgui estimar a Déu com se deu, a Vós
acudim i des de lo més íntim de la nostra ànima adorem
aquelles tres glorioses insígnies de què apareixéreu adornat,
saludant-les amb les següents deprecacions i Parenostres:

172

J. TORRAS I BA

Oh Ferida preciosa, oberta en el Sagrat Cor per a do
pas a les flames del seu immens amor: feu que l'incendi
la caritat purifiqui els nostres cors de la immundícia del
cat. — Pater i Ave.

Oh Corona d’espines, que turmenteu al sacratíssim 1
amb les cruels puntes dels nostres pecats: feu que sentim
sant i verdader remordiment de nostres culpes. — Pater i /
Oh Creu plantada en el Cor de Crist, arbre frondós alirr
tat per la sang divina, signe de l’encès desig que sentíeu d
ser crucificat: concediu-nos una resignació completa als de
nis de la Providència. — Pater i Ave.

Acte de consagració

Só vostre, oh bon Jesús, perquè sou mon Criador, per<
de tota l'eternitat m'haveu portat dins de vostra intel·ligèr
com una criatura és portada per la mare; só vostre per<
m'haveu rescatat del poder del dimoni i m'haveu comprat
preu de vostra preciosíssima sang; só vostre com el fill és
pare, com el sarment és del cep, com el fruit és de l’arbre, p
fruits de la vostra Creu som tots els cristians: i encara <
mil vegades m’he rebel·lat contra de Vós, el vostre Cor dol
sim mai ha deixat d’estimar-me; haveu llençat per mi doï<
ses llàgrimes en els dies de ma prevaricació, i, mogut per ^
tre Cor amantíssim, no haveu parat fins a fer-me tornar í
gràcia. ;Oh Cor que tant m’haveu estimat! joh Cor a qui 1
tes vegades he entristit i omplert d'amargura! A Vós em c
sagro i protesto mil vegades de no donar-vos d'aquí endav
cap motiu d'aflicció; sinó que, al revés, recordant-me de
ocasions passades en què us he omplert d’amargura, prop
d'aquí endavant estimar-vos pels qui no us estimen, hon:
vos pels qui us desprecien, propagar la vostra glòria pe
satisfer les amargures que al vostre Cor causen aquells <
estant obligats a propagar la vostra glòria, us miren ami
major indiferència. Proposo emplear tot el meu cor en €

mf.s del sagrat COR DE JESÚS

173

mar-vos i voldria tenir mil cors per estimar-vos més encara;
vull que des d'ara la meva ànima sia un sagrari vostre tan¬
cat a tota vana passió humana, un lloc de repòs per Vós, una
viva imatge del vostre Cor, de manera que, dedicant-se durant
tota la vida a amar-vos, l'últim pensament que faci a l’hora
de la mort sia un acte d'amor a Vós, oh Jesús dolcíssim, qui
voleu glorificar la meva ànima per tota l'eternitat. Amén.

Tots els dies es faran els exercicis com en aquest, exceptua¬
da la meditació, que es farà per les consideracions que vénen
designades a cada dia del Mes.

DIA II
Consideració

Excel·lència del Sagrat Cor de Jesús

I. —Déu és el qui únicament té tota la perfecció, o més
ben dit, és la mateixa perfecció; de manera que totes les coses
perfectes o excel·lents ho són perquè Déu els ha donat aquesta
excel·lència. Alaba, oh criatura, a la Bondat divina, qui, mo¬
guda únicament de l’amor, ha volgut fer participants a les
criatures de la terra de la seva altíssima hermosura, deixant
com un meravellós rastre de si mateix en l'univers que nosal¬
tres habitem; de tal manera que, contemplant les grandeses
de la naturalesa, hi veiem un vestigi de la sabiduria del nos¬
tre Criador, com amb la fesomia d’una criatura es coneix mol¬
tes vegades de qui és filla.

Mes, a proporció que la criatura es va acostant al seu Cria¬
dor, l’excel·lència és més notable. L'arbre és més excel·lent que
la terra en què està plantat; l’animal ho és més que la planta
de què s’alimenta, l’home ho és més que l'animal, l’àngel més
que l’home, i Jesucrist, Rei dels segles, immortal i visible, és
més excel·lent que les plantes, els animals, homes i àngels,
perquè és hereu de tot lo criat, i totes les coses han sigut

174

J. TORRAS I BAGE

criades per Ell, constituint l'univers, el patrimoni que li h;
consignat el Pare Etern.

Considera, doncs, ara, oh cristià, què tal deu ser la grar
desa de Cor d'aquest Senyor de tot lo criat, d'aquest Rei d
tot l’univers, el despreniment amb què el posseeix, puix, ;
pesar d’ésser Rei de la terra, visqué en ella com una de ïe
seves més pobres criatures; reflexiona com no cerca en aques
regne del món la pròpia glòria, sinó la del seu Pare celestial
de la mateixa manera que tu no t’has de gloriar de les teve.
riqueses, talents o hermosura, ni t'has d'aferrar a aqueste
coses, sinó posseir-les senzillament, referir-les totes a Déu
usar-les únicament per la seva santa glòria i la salut de
pròxim.

Un cor petit es satisfà d'una cosa petita. «-No veiem mi
miserables mundans viure satisfets perquè tenen una fortun;
de tants o quants mils duros, o una fama de literats o ho
mes de ciència? ,-No en veiem encara d’altres contents d<
poder disfrutar de la satisfacció dels sentits, com les bèstie:
de poder menjar i beure? Ells mateixos ens ensenyen quan
petit és son cor, perquè el cor de cada u és a proporció d<
lo que estima.

Quant diferent és el vostre dolcíssim Cor, joh bon Jesús!
Ple d'amorosíssimes flames està, no perquè degui ser purificat
sinó per a ensenyar-nos a nosaltres que amb aquest foc san
tíssim devem encendre nostre cor, a fi de quedar purificat!
de totes ses flaqueses i males inclinacions, preparant aix
una digna habitació en nostres interiors a Aquell qui es com
plau en habitar en l'esperit de l'home.

II. El cor de l'home és el temple de Déu, temple molí
més excel·lent que no pas els temples de pedra o marbre que
com a palaus de la Divinitat han edificat els pobles cristians;
però no havent-hi cap cor d’home digna habitació del Déu de
cels i terra, aquest poderosíssim Senyor se'n volgué fabricai
un ple de totes les excel·lències, adornat de totes les virtuts
enriquit de tots els mèrits, i és el Cor sagrat de Jesucrisl

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

175

Senyor nostre, que Déu se crià expressament per a regnar en
Ell i descansar-hi, com un monarca poderós es fabrica un
reial siti on alegrar-se i reposar dels negocis i maldecaps del
govern. jOh, quant deliciós ha d’ésser aquest dolcíssim Cor!
Puix, a pesar d’ésser Déu felicíssim en si mateix, i no neces¬
sitar sortir de si per a trobar un goig infinit, no obstant es
complau en habitar, s'alegra i disfruta en gran manera repo¬
sant en el Cor de Jesús.

I si Déu, essent en si mateix felicíssim, troba les seves
complaences en reposar en el Sagrat Cor de Jesús, ^com no
hi trobarà la plenitud de la felicitat l’home que no té en si
mateix més que misèria, dolor i tristesa?

III. Considera, per últim, per a comprendre l'excel·lència
d'aquest sacratíssim Cor, com tots els sants i santes qui s’han
distingit per una devoció més encesa envers Ell, són els sants
més admirables, almenys per lo que toca a l'amor de Déu, que
ha tingut la Iglésia de Crist. Sant Joan Evangelista, el deixe¬
ble més tendrament amat del Redemptor, qui l’acompanyà
fins a la Creu, mereixent que al morir l’encomanés a sa Mare
la gloriosa Verge Maria, tributà a aquell Cor santíssim el cul¬
te més amorós que se li pot tributar, puix en la nit abans de
començar la Passió tingué llarga estona son cap reposant so¬
bre d’aquell Cor qui panteixava d’amor envers els homes. San¬
ta Gertrudis, qui és una de les ànimes més estimades de Déu
que hi ha hagut en la Iglésia, fins al punt de dir el mateix
Senyor que sempre el trobarien en el cor d'aquesta gloriosa
verge, no solament es distingí per un gran amor a aquesta de¬
voció, sinó que podem dir que ella és una verdadera mestra
i doctora dels qui vulguin ser veritables deixebles del Cor de
Crist; i, per últim, qualsevol que vulgui observar-ho, veurà
clarament com entre els cristians els més fervorosos, els qui
més de veres treballen en fer-se sants són els devots del Sa¬
grat Cor; al pas que els cristians de nom, els cristians gros-
sers i carnals ni entenen ni volen entendre lo que sia aquesta
devoció tan delicada i agradable a la majestat divina. Apli-

176

J. TORRAS I BA<

quem-nos, doncs, nosaltres a aquesta santa devoció a fi d'h
rar dignament aquell Cor sobirà, tan excel·lent i digne d'és
estimat per tothom, i trobarem augments de fervor en nos
vida espiritual.

DIA III
Consideració

El Sagrat Cor de Jesús en la infantesa

I. Déu és immutable i el mateix sempre; mai és més ’
ni més jove, puix és etern; però quan li va plaure fer-se ho:
per amor dels homes, vestint-se de la nostra flaca i misera
carn, volgué anar creixent com les demés persones; pei
qual nosaltres podem contemplar al bon Jesús, ja tendí
delicat infant, ja minyó ple d'hermosura i de gràcia, ja hc
en la plenitud de l'edat, exemplar de bondat i sabiduria;
el podem, però, considerar vell, perquè la fortalesa de l'ar
no el deixà envellir.

Considerem avui la santa infància de Crist contemplan
que era aquell dolcíssim Cor seu durant els primers anys
la seva vida, puix si sempre és digne de la nostra venerí
aquell Cor, per ésser el Cor d'un Déu, potser mai ens apai
més digne del nostre amor com durant la santa Infància.

En efecte: l'excel·lència d’una cosa sembla que augme
quan, sense perdre res de la seva virtut, se concentra i
dueix, com la gota d’essència de rosa, a pesar d’ésser la
teixa que existia en diferents flors, ens causa una impre;
molt més forta i agradable reduïda a aquella ínsignific
quantitat; i per lo mateix, aquell Cor tendríssim de Jesús,
rant la infància, podem considerar-lo com una gota de
sència divina que, contenint tota la virtut de Déu, la Trin
Santíssima va derramar sobre la terra per a ofegar en
el baf pestilencial del pecat.

MOS DEL SAGRAT COR DE JESÚS

177

Contempla, oh ànima, per un moment aquell Cor precio-
síssim de l'Infant Jesús, puix si tingué virtut per a apartar del
món la indignació divina, molt més en tindrà per a purificar
el teu cor de tota espiritual immundícia.

II. Considera, en segon lloc, la tendresa de Cor de l'Infant
Jesús, puix si essent gran llençava llàgrimes al veure les cala¬
mitats dels homes, també havia de sofrir en la seva infància,
tenint com tenia, ja des de l’instant de la seva concepció, tot
el coneixement. El seu Cor patí ja des que tenia pocs dies
d’edat al veure la degollació dels sants Innocents, companys
seus per l'edat i la pàtria, qui donaven la sang per causa d’Ell.
Sofrí també el Cor del diví Infant per les tribulacions que per
Ell passaven Maria Santíssima i Sant Josep amb motiu de les
persecucions d’Herodes; de manera que veié, ja des de la in¬
fància, que tots aquells qui el voltaven i qui el voltarien fins
als últims dies del món, sofririen per causa seva.

Com Jesucrist, conformant-se humilment a la regla de la
naturalesa humana, no volgué parlar durant el primer temps
de la seva vida, no sabem cap expressió d'Ell que ens faci co¬
nèixer l'estat del seu Cor; però reflexionant sobre el coneixe¬
ment que tenia i les tribulacions que abundaren en la seva
infància, veurem clarament com devia derramar llàgrimes
amargues i de sang; per lo qual, cap cristià deu queixar-se si
es veu visitat per la tribulació, puix el bon Jesús tingué son
Cor inundat d’amargura des dels primers dies de la seva in¬
fància.

III. Altres circumstàncies molt meravelloses havem de
considerar en el Cor dolcíssim de l'Infant Jesús, perquè com
que Ell sempre tingué la plenitud del coneixement, i fou il·lu¬
minat per la Divinitat a qui estava unit, tenia una rectitud
d’afectes envers Déu i les coses, que no es troba en les criatu¬
res. L’infant, diu Sant Agustí, abans sap mossegar el pit de
què mama, que no pas agrair a sa mare la llet amb què l’ali¬
menta; abans practica la ira que la paciència; avorreix abans

178

J. TORRAS I BA'

de saber estimar. De manera que els començaments de l'hc
són sempre molt infeliços, els seus primers actes molt desaj
dables i no és virtuós sinó després d'haver estat dominat
vici.

i Quant diferentment passà amb l'Infant Jesús!

Considera'l, cristià, en aquells primers dies de la seva v:
considera'l en el pobre jaç de Betlem, i el veuràs allí
tranquil com en el si de l’Etern Pare, on viu per tota l’e
nitat, tan content com en el ventre de la Verge Maria. Els )
viments d’ira i de gola, tots els signes dels mals apetits <
totes les criatures demostren, en Ell no es manifestaven
la raó de no tenir la inclinació al mal, la perversió de passí
que s’originen del pecat de nostres primers pares Adam i ï
ja que el pecat no solament no dominà mai al Fill de Ma
sinó que, al revés, venia Ell per a destruir-lo del cor dels
més homes. jOh cristià! Si la teva infància fou una edat
misèries, proposa almenys recuperar el temps de la teva \
inútilment perdut, treballant ara sèriament en adquirir
virtut.

DIA IV
Consideració

El Sagrat Cor de Jesús en la joventut

I. Així com el sol, encara que sia sempre el mateix, a 1
ribar al migdia demostra més la grandesa i eficàcia de la 11
i dels seus raigs, que no pas a la matinada, nostre Redemj
Jesús, també, encara que des de son principi fou ple de t(
les virtuts i excel·lències, a l'arribar a la plenitud de l’e
d'home perfet manifestà més clarament al món les excel
tíssimes prerrogatives de son Cor adorable. Les Divines
criptures ens donen a comprendre aquests avenços del
Jesús, dient-nos que creixia en sabiduria, edat i gràcia da\

mhs del sagrat COR DE JESÚS

179

de Déu i dels homes; i cn la pobra però santa casa del fuster
de Natzaret, desconeguda dels poderosos i dels savis de la
terra, s’anava formant aquell Home qui havia dc donar al món
una nova llei d’amor i de virtut. Avançava, dc consegüent, el
bon Jesús davant dels homes, per a donar-nos exemple a nos¬
altres de que devem avançar contínuament en la virtut. T si
no, cP er Déu ens hauria donat la vida? (-Tal vegada per
a menjar, beure, disfrutar dels plaers i fer-nos rics? jAh, no!
Doncs cl temps de la present vida l'havem de gastar en ad¬
quirir cada dia noves virtuts, en desarrelar del nostre cor els
vicis i en servir i adorar al nostre Pare celestial. Oui no ho fa
així malgasta els seus dies miserablement, i haurà de donar
compte a la Justícia divina de no haver-se aprofitat del temps.

jOh Déu meu! No vull usar més d’excuses per a deixar
d’enriquir de virtuts el meu cor miserable; passem la infan¬
tesa i els pocs anys ens excusen de treballar en la pròpia san¬
tificació, arribem a la joventut i les seves distraccions ens
sembla que són prou causa per a no cuidar-nos de la nostra
perfecció espiritual, i a l'entrar a la vellesa les seves flaqueses
i mals ens impedeixen d’aprofitar el temps; amb lo qual re¬
sulta que en lloc d'avançar en edat i en perfecció com el dol-
císsim Jesús, avancem, sí, en anys, mes oblidats de Déu i de
la nostra ànima, carregant cada dia més la nostra consciència
de pecats i vicis... Proposo, oh Senyor, d’aquí endavant cada
dia augmentar en vostre amor, i enriquir-me de virtut, a imi¬
tació de vostre santíssim Cor.

II. Contempla el Cor noble i generós de Jesús durant la
seva joventut. El jove de si té un cor noble i es guia general¬
ment per sentiments generosos, de manera que l'egoisme no
sol dominar en la joventut, que és l’edat més hermosa de la
vida. Considera, per tant, aquella divina Persona, el Cor excel-
lentíssim de la qual estava sempre disposat a sacrificar-se
per la glòria de Déu, que únicament per ella vivia, no cercant
en sa conducta altra cosa que l'augment d'aquesta mateixa
glòria divina. I per a comprendre més clarament que no el

180

J. TORRAS I B;

guià altre principi que aquest durant tota la seva vida, r
xiona que, ja mogut per aquest desig, se féu home i morí
prés en l'arbre sant de la Creu.

És cert que el cor de la joventut és noble i generós;
jai! quant diferent del Cor de Jesús; el foc de les passion
qui el mou, l’amor sensible l'ocupa, les coses exteriors l’ei
tenen i no es recorda d’estimar a Aquell qui amorosamer
convida al més dolç i sant dels amors, i que des de la Creu
espera amb els braços estesos per a donar-nos l'abraçada £
rosa d'una amistat santa i immortal.

Cristià, si ets jove no deixis passar aquesta hermosa ■
sense consagrar-te a l’amor del Cor de Jesús, oferint-li aqi
hermosíssims sentiments que són la glòria de la jovent
que després prestament es desvaneixen, com les flors pej
l'olor així que es tornen mústigues; i si ha passat ja pe
aquella edat i l’has dissipada vanament, sense consagrar-
l'amor de Jesucrist, aprofita encara les teves darreries, i s
li has sabut donar un cor jove i ric d’amor, ofereix-li alrrn
lo que et queda, això és, una voluntat recta i un cor humi
contrit i reconegut a ses amorosíssimes fineses.

III. Mes si Jesús tingué en la seva joventut un Cor
ric d'amor envers son Pare celestial, si consagrà els seus
hermosos sentiments a Déu, no s'oblidava dels homes a
havia pres per germans, sinó que tenia per ells una vivísí
simpatia, interessant-se son Cor santíssim per tot lo que
homes pertanyia. Ell fou verdaderament la flor de la jo
tut, l’exemplar de l’home en aquesta preciosa edat de la
vida; puix posseint totes les virtuts i qualitats pròpies d’
no tenia cap dels defectes que són comuns en la mateixa i
quals ningú se’n deslliura. Els antics patriarques i profi
veient-lo ja en esperit, parlaven d’Ell amb termes graci
sims. Serà, deien, blanc i ros; els seus ulls, més hermosos
el vi; les seves dents, més blanques que la llet; son Cot
sems serà fort i brau com el lleó i mans com l’anyell; i er
de les tribulacions que passaven aquells sants personatge

MES DEL SAGRAT COR ÜE JESÚS

181

idea del Crist promès els consolava i fortificava per a resistir,
alenant-los sempre l'esperança d'aquella estrella que havia
d'il·luminar a tots els pobles, que cs Jesús ensenyant a tot
el món.

I si la sola esperança de Jesús bastava per a consolar i
confortar a l'antic poble, figureu-vos què seria la realitat. Va
passar pel món escampant gràcies, i la gent exclamava al veu¬
re’l: «Tot ho fa bé; benaventurats els pits qui li han donat
mamar i les entranyes qui l'han portat.»

En les Sagrades Escriptures, referint-se al bon Jesús, ja
estava escrit que les donzelles, enamorades d'Ell, el seguirien
ferides pel seu amor; amb lo qual es denotava que les ànimes
pures (significades per les donzelles) ho deixarien tot per a
consagrar-se a l'amor de Crist. Cristià, puix que tu també
coneixes a Jesús, ja que de mil maneres t'ha donat a entendre
l’hermosura, l’amor i totes les demés excel·lències de son Cor
santíssim; ja que la llum de la fe t'ensenya que aqueix Cor fou
partit per una llança per a donar per tu fins la darrera gota
de la seva sang, deixa des d’ara l’amor del món i de les seves
vanitats i consagra't completament a l’amor de Jesús.

DIA V
Consideració

Amor a Déu del Sagrat Cor de Jesús

I. Encara que tinguessis una fe capaç de trasbalsar mun¬
tanyes, o distribuïssis als pobres tot el teu patrimoni, o estes-
sis enriquit d’extraordinàries virtuts i fins posseïssis el do de
fer miracles, tot això, diu la Sagrada Escriptura, de res et ser¬
viria si no tinguessis al mateix temps l'amor de Déu, perquè
l'amor de Déu és el principi del nostre mèrit i lo que dóna
valor a les nostres virtuts, fent-les acceptables als ulls del
Senyor.

182

J. TORRAS I Bí

Per això tots els sants han procurat adquirir-lo, de maj
que no cercaven altra cosa en totes les seves obres, i aq
era el fi que es proposaven en les seves llargues oracions
els seus treballs apostòlics i en ses penitències extraorc
ries. Sant Agustí exclamava: «Estima a Déu i fes lo que
guis...» «El cel, la terra i totes les coses m'estan dient
Senyor, que us estimo», i l’abat Rancé, aquell portent de
nitència qui renovà en els temps moderns les austeritats
antics solitaris de la Tebaida, com sentint en son cor aqu<
paraules de Sant Agustí al mirar les frondoses muntanyes
flors o les fonts, deia: «Totes aquestes coses em recorden,
meu, l’obligació que tinc d’estimar-vos.» Santa Teresa i ir
altres sants i santes tenien verdaders desmais d’amor, i
ells haurien donat la seva sang, i sofert tota mena de
ments per a adquirir un grau més d'aquest amor, del <
estaven tan assedegats i desitjosos, que el gloriós profeta
vid comparava aquest desig seu d'estimar a Déu al que t«
la font d’aigües fresques el cérvol que va ferit i cansat fu
dels caçadors.

És, doncs, l'amor de Déu el principal desig dels sants,
tu no el tens, procura almenys ara acostar-te al Sagrat Co
Jesús, perquè te'n comuniqui una part de la seva abundàr

II. L’únic cor que ha estimat a Déu d’un modo cond
és el de Jesús.

Els sants l’estimaven més que tot lo del món, més que
seus pares, més que la seva vida, però distaven molt d’
mar-lo com Ell mereix ser estimat. Els àngels qui el ve
cara a casa, qui l'assisteixen servint-li de criats i patges,
dent a cada instant contemplar sa grandesa i hermosura
nita, perquè el coneixen més que els homes, l'estimen n
Maria Santíssima, tan unida amb Déu fins al punt d’ésser IV
i Esposa seva, tenint un Cor puríssim i excel·lentíssim
mava a Déu amb un amor superior al de totes les criatu
però ni els àngels, ni la seva Reina la Immaculada Verge,
timaven del modo que Ell es mereix; i si s'afegís a l’a

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

183

d’aquesta celestial Senyora l’amor de totes les criatures, encara
Deu se’n mereixeria molt més. Fou, doncs, necessari que es
criés el Cor de Jesús a t'i d’havcr-hi en el món qui estimés a
Déu tant com Ell se mereix.

Si reflexiones un moment, ànima meva, comprendràs amb
facilitat aquestes raons. Una cosa en tant cs estimada en quant
se’n comprèn l’exceUència, i qui més en comprèn el mèrit, més
l’estima. L’home senzill i sense coneixements, tant apreciarà
un tros de cristall, que no té cap valor, com un diamant, que
pot valer milions. L’home, doncs, perquè és racional i la fe l’il-
lumina, coneix Déu i l’adora i estima; l’àngel, tenint un ente¬
niment més elevat que l’home, coneix encara més a son Cria¬
dor i l’estima més; la Verge Santíssima, la més excel·lent i
il·lustre de totes les criatures, amb son enteniment quasi diví,
veu més que tothom la grandesa de Déu i més que tothom
l’estima; mes com a Déu únicament el comprèn Déu, perquè
tan sols el seu enteniment és capaç d’abarcar la Substància
Infinita, resulta que solament el Cor de Jesús estimarà a Déu
del modo que es mereix per ésser verdaderament un Cor de
Déu. i Oh Cor ple de flames d’amor! joh foc immens de caritat,
al costat del qual no hi ha cap amor que es pugui dir amor,
com al costat del sol quan està alt no hi ha cap llum que
il·lumini! Jo vos adoro des del fons de la meva ànima, i em
postro al considerar la grandesa del vostre amor, que ens ha¬
veu volgut donar a conèixer per a enfervoritzar els nostres
cors, qui no saben estimar més que les coses grosseres i sen¬
sibles. D’aquí endavant el meu principal amor serà per aquell
Cor que il·lumina amb amoroses flames el mateix tron de la
Trinitat Beatíssima i deixa de la seva abundància als scrafins
i altres esperits angèlics l’amor amb què estimen a son Déu i
Senyor.

III. Jcsucrist Senyor nostre, com a hereu de la gran fa¬
mília dels homes, és qui principalment ve obligat a pagar al
Parc celestial els tributs d’amor i agraïment que per molts
conceptes se li deuen; i com, per desgràcia, entre els fills dels

184

J. TORRAS I BAC

homes la major part som durs de cor i no coneixem al
amor que el de nosaltres mateixos i de les nostres comodit
i gustos, queda sempre sobre de la terra un gran deute d’an
envers Déu Senyor nostre, que s’ha de satisfer, i que únï
ment pot satisfer un Cor ple de puresa i de tresors d'am
com és el Cor de Jesús.

Aquest deute el prengué sobre si el diví Redemptor, i c<
no hi ha ningú més desitjós de complir amb les seves obli
cions que aquell Senyor, ja pots comprendre amb facilitat
sospirs i vives ànsies amb què desitjava morir i consumií
d'amor a fi d’oferir a l'Etern Pare una satisfacció que exce
encara als deutes d'amor que els homes li tenien i que ]
si mateixos mai més haurien pogut satisfer.

Alegreu-vos, oh Pare celestial, d’aquesta amorosa ofer
els homes no us han estimat com devien. Vós entregàrei
l'home el món amb totes ses grandeses, i per tornes a ell n<
demanàreu altra cosa que el seu cor. «Fill, li diguéreu, dóm
el teu cor»; els homes ingrats no han escoltat aquesta ai
rosa súplica, i Vós no posseíeu aquests cors que havíeu ci
perquè us estimessin; mes veus aquí que el bon Jesús es j
senta davant el vostre tron i us ofereix el seu Cor dolcíss
ple de puríssim amor. Des d'aleshores els homes, reconeix
que el seu cor era indigne d'ésser presentat a Vós, us ofereb
aquest Cor sacratíssim de Jesús, que és de tothom, puix t
els cristians, essent membres de Crist, són part de la s<
Persona, formant verdaderament el seu cos; i és, per tant
Cor de Crist cor de tots els homes, com els seus mèrits i
seva glòria són també de tots aquells qui estan en gràcia, j
Cor dolcíssim! Jo us dono infinites gràcies de l’amor que <
riu a Déu i que deuria oferir-li el meu cor insensat i insej
ble. jOh Pare celestial! Accepteu aquest amor a compte
que jo us dec.

mes del sagrat COR DE JESÚS

185

DIA VI
Consideració

Amor del Sagrat Cor aj.s homes

I. No ha acabat i'amor son ofici després d’estimar a Déu,
puix falta encara exercitar-se en l’amor del pròxim; de tal
manera que és impossible estimar de veres a Déu sens esti¬
mar al pròxim, i si això falta, l’amor de Déu és tan sols una
aparença, és un foc que no escalfa, una ombra i no una reali¬
tat. Per això Jesucrist posava l’amor del pròxim com una
prova i distintiu dels deixebles, dient-los que el món els havia
de distingir de tots els demés homes per l'amor que els uns
als altres es tindrien.

La cristiandat no forma més que una família, de manera
que entre els cristians no hi ha estrangers, no hi deu haver
enemics, s'han d'auxiliar els uns als altres fins al punt que en
algunes ocasions el cristià està obligat a donar la seva vida per
la salvació de l'ànima del pròxim; que el deixeble deu imitar
al Mestre, <-i no sap tothom que Jesucrist morí per la salva¬
ció eterna dels homes? Al predicar Nostre Senyor son Evan¬
geli, per a fer comprendre als seus oients amb poques parau¬
les tota la doctrina evangèlica, els deia que tota la nova Llei
en això es comprenia: en estimar a Déu i al pròxim; de ma¬
nera que tots els demés manaments s'enclouen en aquest; i
la pràctica de tots els altres de res serviria si no anés acom¬
panya de l’amor a Déu i al pròxim.

L’home és una imatge vivent del seu Criador, per lo qual
l’ofensa feta al més insignificant dels homes és una verdadera
injúria envers Déu, de qui l'home és criatura i imatge; al pas
que un petit obsequi o servei que se li faci serà també premiat
pel Senyor com si a Ell mateix se li hagués fet. En cap lloc
l'Evangeli és tan fort com quan tracta d'aquesta matèria, i la
Llei cristiana mai és més rigorosa que al parlar dels qui fal¬
ten a les seves obligacions danyant al pròxim; i quan el bon

186

J. TORRAS I BA<

Jesús cridava als homes al celestial convit de l’Eucaristia
posava com una condició necessària abans de prendre el
grat aliment, el reconciliar-se amb el pròxim, per lo qual
Iglésia ha establert en les misses solemnes la cerimònia de
pau, perquè els fidels es penetrin de l'obligació que tots ter
de viure agermanats i amb verdadera concòrdia. El Cor
Jesús, tan dolç i pacífic, s’omple d'indignació i d’odi con
els qui ofenen al pròxim, de manera que un antic profi
comparava son furor al de la lleona quan li han robat els sí
cadells.

Penetra't, oh cristià, de la importància de l’amor envers
pròxim, i no deixis passar aquest mes sense fer al Sagrat C
de Jesús l'obsequi d’oblidar les diferències que puguis te
amb els teus germans.

II. L’amor de Jesucrist envers els homes arribà fins
l’extrem de fer coses que el món no les comprenia i
qualificava de bogeries; ni la nostra raó natural se'n sab
donar compte si la fe no ens ensenyés quant extraordinari
l’amor del Criador envers les criatures, obra de les se^
mans, i la història del nostre Redemptor no ens el presen
amb una espècie de desfici per a sofrir pel pròxim. El zel j
la salvació dels homes el consumia, com el flam va consum:
un ciri, tota la seva vida fou consagrada al bé dels seus g
mans segons la carn, els majors turments li semblaven <
lícies en quant servien per la nostra salvació, i els sants, c
han sabut millor endevinar els misteris del seu amabilíss:
Cor, ens diuen que la creu fou per Ell un llit de delícies i q
la conservarà en la glòria per tota l'eternitat, com una jc
d’un preu inestimable.

Estima el bon Jesús a l'home, i no l’estima perquè tinj
cap mèrit, puix és una criatura plena de misèries i d’ing:
tituds. Mentre visqué sobre la terra l'hauríeu vist voltat
pobres i ignorants, de vells i de criatures, i amb aquest hur
llevat formà la seva Santa Iglésia, qui havia de dominar fi
als monarques més poderosos. Tocar-li a un dels seus dei;

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

187

bles era tocar-li la nina dels seus ulls; els ajudà amb santís¬
sims consells, els consolà al veure’ls afligits, i quan, a l’hora
de pujar-se'n al cel, els veié tristos, els digué: «Alégreu-vos,
perquè no us desempararé fins a la consumació dels segles.»

És tan encès d'amor als homes aquell sacratíssim Cor, que
diuen els sants que tornaria de bon grat a morir per cada
pecador per a obtenir la seva salvació eterna; sobre de lo
qual, cristià, has de fer dues reflexions: primera, correspondre
a aquell gran amor proposant de morir mil vegades abans
d'ofendre'l, i segona, no deixar mai de fer cap sacrifici per a
obtenir la salvació espiritual del pròxim.

III. Tenia tant d’afecte el Fill de Déu a l’home, que vol¬
gué fer-se de la seva família, vestir-se de la seva naturalesa,
essent engendrat per una dona i emparentant-se, de conse¬
güent, amb tota la humanitat. Als seus deixebles els anome¬
nava germans, menjava i vivia en companyia dels homes, com
si fos un de nosaltres, i arribà fins al punt d’estimar-se més la
terra (que per Ell sempre fou plena d’espines) que no pas el
cel, dient que les seves delícies les trobava en tractar amb
els fills dels homes; i proves donà d'això quan, després d’ha-
ver-nos redimit pel preu infinit de sa preciosa sang, volgué
encara quedar-se en companyia nostra en el Santíssim Sagra¬
ment de l'altar, on habita amb especial complaença, a pesar
de les injúries que allí rep i del despreci i oblit en què se’l
té. Bé sabia el bon Jesús que lii hauria una multitud de sa¬
graris on no seria visitat, que en molts llocs no tindria altra
companyia que la de la llàntia que crema davant de l'altar;
però aquell Cor amabilíssim es conforma amb tot mentre els
homes puguin trobar-lo sempre que vulguin per a consolar-se
de les seves penes, fortificar-se pels combats de la vida i mul¬
tiplicar son amor amb la companyia d'aquell Cor inflamat que
voldria encendre tot el món amb el suavíssim foc de la caritat.

No s’acontentà el bon Jesús en redimir-nos, en morir per
nosaltres, sinó que, demés, volgué servir-nos d'aliment a fi que
la nostra vida espiritual no tan sols depengués d’Ell, sinó que

188

J. TORRAS I I

arribéssim els homes, usant aquest diví menjar, a criai
naturalesa en certa manera divina. Considera, doncs, cr
que Jesucrist no podia donar a l’home més proves d'am<
les que li ha donat, i que son enteniment, a pesar d'éss<
tot un Déu, no podia discórrer altre medi més exprés j
identificar-se amb les seves criatures i manifestar son ;
a aquells mateixos qui tantes vegades l'han injuriat. Jo
poso, joh bon Jesús!, correspondre d’aquí endavant a les
tres fineses cercant únicament en Vós el meu consol, i c
derar la Sagrada Eucaristia com l’objecte del meu amo

DIA VII
Consideració

Dolçura del Sagrat Cor de Jesús

I. Els homes, frenètics per a trobar la felicitat i la
remouen tota la terra cercant un consol pel seu cor; trebt
discorren, qüestionen, cometen fins els crims més horril
i aquest goig, que cerquen amb més deler que un assec
la font, continua amagat i no saben on trobar-lo. El savi,
tot i la seva ciència, l’ignora, el ric no el pot comprar s
d’or, ni el monarca poderós pot conquistar-lo amb ses g
armades, perquè el goig únicament existeix en el Cor de Ji
el qual no es troba per medi de les ciències, sinó de h
militat, ni es compra amb or o plata, sinó amb el desp
ment de las coses terrenes, i es conquista, no amb la f<
sinó amb l'amor.

Per això el goig espiritual no el tenen els rics, savis
derosos del món, sinó que generalment és patrimoni
humils, piadosos i senzills de cor; de manera que més s<
habita en la cabanya del pagès o en la pobra habitacf
l'obrer, que en el daurat palau del milionari. El goig per
a l'esperit, no al cos, i, de consegüent, espiritualment s't

Ml-S DEL SAGRAT COR DE JESÚS

189

segueix; és un do dc Déu i, per tant, d'El) l’havem de rebre,
demanant-lo amb confiança com qui demana una almoina a
qui sap que té voluntat dc socórrer-lo. Els sants són verda-
derament feliços, perquè havent-ho deixat tot per Crist, aquest
amorosíssim Senyor els fa la mercè d'alimentar-los de la dol-
çura del seu Cor, com les abelles s'alimenten de la mel de les
flors.

Deixa, doncs, cristià, de cercar la felicitat en les coses ter-
renes, purifica ton cor de les aficions mundanes, fes del Cor
de Jesús l'objecte de les teves delícies, meditant les seves gran¬
deses i imitant les seves virtuts, i Ell serà per tu una font
de puríssim goig, com ho és per als gloriosos estadants del cel.

II. Quan el cristià arriba a penetrar en el Cor de Jesús i
fer-hi estada; quan una sola vegada ha tastat les delícies de
son castíssim amor i l'Espòs divinal li ha mostrat la seva
hermosura infinita, mai més toma a delectar-se en les coses
de la terra i se li fan amargues totes, així com no troba bo
cap menjar aquell qui encara té la boca dolça de mel. Perquè,
en efecte, si el sol nom de Jesús, com diu Sant Bernat, és
més dolç que la mel, jquè serà el seu Cor! Conta un sant que
quan Jesús era infant els demés nois li deien la mateixa sua¬
vitat: Eamus ad suavitatem. Sant Francesc en el Cor de Jesús
lii trobava totes les coses, i per això sovint exclamava: «jOh
Déu meu i totes les coses!» Sant Felip Neri, fins als darrers
anys de sa llarga vellesa era tan feliç solament amb aquest
amor de Jesús, que a Roma, on vivia, se’l considerava com el
vell feliç per excel·lència, i d’un altre sant es conta que dins
de la seva cel·la fins ballava d’alegria.

Però encara comprendràs més la virtut infinita del Cor de
Jesús per alegrar als seus amics, si consideres que tots aquests
sants que havem citat i molts d’altres qui podrien citar-se, dis-
frutaven d’aquesta alegria, no en una vida còmoda i regalada,
no voltats de simpaties i bons afectes, sinó enmig de morti¬
ficacions i penitències extraordinàries, de calúmnies i persecu¬
cions, tenint, per dir-ho així, tot el món enemic; amb lo qual

190

J. TORRAS I B

es veu clarament que qui té a Jesús amic, poc li pot
l'enemistat de tothom. Moguts d'aquesta dolçura del Sa
Cor de Jesús, moltes de persones han despreciat trons, f(
nes opulentíssimes i estats de gran honor, perquè han vis
que totes aquestes coses poden donar únicament una apan
de felicitat, però que el verdader goig de l'esperit se ti
únicament en Crist.

III. Qualsevol cosa en què posis el cor, cristià, hi h;
ocasions que t'avorrirà i que et cansarà; en totes trob
defectes, veuràs que totes varien i que cap d’elles ni tc
món plegat pot satisfer la teva ànima, perquè la teva àr.
és major que el món; sols Déu és major que ella, i, per 1
únicament el Sagrat Cor és una habitació digna de la :
grandesa, on trobarà goig, alegria perdurable i seguretat <
ribar al cel sense ser víctima de l’enemic infernal.

Considera, per últim, com del Sagrat Cor de Jesús naix ■
un riu de dolçura que s’estén pels cors dels seus devots
quals tenen el do de comunicar-la a aquells qui amb ells 1
ten. Sant Francesc de Sales tenia un geni violentíssim, i
gràcies a l'influx d'aquest Cor diví, fou un dels homes
amables que hi hagi hagut; atreia a tothom amb la seva
çura, i encara avui dia els seus llibres causen les delície;
les ànimes devotes. <-No repares, cristià, la paciència i a:
amb què una Germana de la Caritat cuida als malalts, <
sofreix les seves impertinències i reganys? I ,-d'on penses
treu la dolçura amb què els tracta? Del Sagrat Cor de Je

Si no tens tu aquesta dolçura envers el pròxim, pensa
és perquè no ets verdader devot del Sagrat Cor, perquè
t'acostes a Ell i no l’hi demanes, perquè els vents del i
regnen en ton interior i allí es promouen tempestats; p
des d'ara determina sentar plaça sota de la bandera de C:
i Ell t'alimentarà amb ses celestials delícies, et farà sentir
seves inspiracions dolcíssimes que il·luminen l'entenime]
suavitzen el cor, essent un verdader bàlsam de vida ete:

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS 191

i Oh bon Jesús! Comuniqueu-me aquesta doïçura vostra,
que jo des d’ara us prometo deixar per sempre les maleïdes
felicitats del pecat.

DIA VIII
Consideració

Paciència del Sagrat Cor de Jesús

I. En l’Evangeli s'hi troba una sentència que diu: «Bena¬
venturats els pacífics»; i verdaderament no hi ha ditxa que es
pugui comparar a la seva, o per més ben dir, no hi ha ditxa
més que pels pacífics, puix, com diu un sant, aquell qui vul¬
gui tenir pau o felicitat que no l’esperi de no tenir contradic¬
cions, que això és impossible mentre vivim en aquest món,
sinó que la fundi en una gran paciència. De manera que aques-
tat virtut és interessantíssima, i, com diu l’apòstol Sant Jaume,
és la que perfecciona l’obra. La supèrbia és la que pretén do¬
minar; mes, en veritat, la paciència és la que únicament domi¬
na: ella conquista els cors de les persones, es fa estimar de
tothom, ningú l'avorreix, i posa pau i concòrdia entre aquells
en qui habita, de manera que contribueix a la felicitat d'una
casa més que les riqueses, al bon ordre d’una família més que
no pas la mateixa sabiduria, i a l’amor i bona voluntat entre
els homes més que la caritat, per la raó de què no hi ha
verdadera caritat sense paciència per a suportar els defectes,
contradiccions i diferències de geni del pròxim.

Fins per cada u en particular és molt interessant la pacièn¬
cia, puix havem de tenir paciència amb nosaltres mateixos.
Els crims més cruels, les baralles, les morts i ferides, els suï¬
cidis i altres actes desesperats, tots tenen son principi en la
falta de paciència, sense la qual l’home es converteix en una
espècie de fera en quant a bàrbar i en una verdadera bèstia
en quant a falta de raó i d’intel·ligència.

192

J. TORRAS •]

L'home sense paciència a cada instant està exposa
grans desgràcies i mals, per lo qual importa en gran n
cristià, que t’examinis d’aquesta matèria, i si, per des
trobes que et falta aquesta virtut, proposa no parar
tenir-la, posant els ulls en el pacífic Cor del bon Jesús, c
gué ser anomenat anyell per a donar a entendre que
Cor sense fel ni amargura.

II. El Cor de Jesús era incomparablement pacífi
templa'l acompanyat d’apòstols i deixebles ignorants
sers, i ni les seves impertinències ni les seves contrad
veuràs mai que li facin perdre la paciència. No ente
doctrina que els proposava, mes Ell l'explica per medi c
parances i d'exemples; una colla de criatures del carr<
volen tirar a sobre per a estimar-lo, i els deixebles v
apartar-les perquè no l'amoïnin; mes Ell, ple de pacièn
crida i els fa festes. Patí fam, set, cansaments, insults
precis, mes mai ningú li va sentir badar boca per a q
se; i havent arribat els dies de la seva passió, alesho
contradiccions, turments i amargures negaren aquell C
císsim, però totes les tribulacions i turments plegats
pogueren vèncer i fer-li perdre la paciència, de mane
arribà al suplici sens exhalar una sola queixa, perquè
ja escrit per un antic profeta que seria a la maneí
anyell, qui és portat a l’escorxador sens exhalar un <
d'amargura. jOh admirable paciència del Fill de Déu! j>
verdaderament suau, tranquil i pacífic! Nosaltres no
suportar una contradicció sens encendre'ns de furor,
frir un petit mal de cap sense posar-nos de mal humc
bon Jesús sofrí com un riu d'afliccions i penes, i no :
per res aquell sacratíssim Cor seu.

I no pensis, cristià, que al Cor de Jesús se li hagin
els motius de paciència per estar gloriós en el cel, pe:
examines l’estat dels cristians, i potser el teu mateix,
clarament com encara ha de tenir una gran paciènc
anomena i té per amics als cristians qui es troben en e

MES DLL SAGRAT COR DE JESÚS

193

gràcia; mes els homes estan molt lluny d’ésscr per Crist vcr-
daders amics. No es recorden de fer-li els obsequis que se li
deuen, i si els hi fan és tan sols per costum; saben murmurar
i blasfemar de Crist amb la major indiferència, i no tenen
una paraula per a reprovar aquestes injúries que rep; i aquell
diví Senyor suporta aquestes faltes d’afecte dels seus amics
amb una verdadera paciència, que els mateixos homes no com¬
prendrien si no sabessin que aquesta paciència és immensa,
perquè és de Déu. I ^com podràs pagar al bon Jesús la pa¬
ciència que ha tingut per tu? Suportant els defectes í contra¬
diccions del pròxim per amor de son sacratíssim Cor.

III. Per a conèixer la paciència de Cor del dolcíssim Je¬
sús, para't a considerar lo que passa en el món. Primerament,
J. pensa que Jesucríst amb un sol acte de la seva voluntat podria
tirar tots els seus enemics al fons de l'infern, o bé esclafar
aquesta immensa bola que li diem l’univers i reduir-la al no¬
res, com si mai hagués existit; i després vés discorrent per
les grans injúries que a cada instant rep de part dels homes,
la multitud qui blasfema i insulta el seu nom, el gran nombre
de savis malvats qui estudien i escriuen per a fer-li guerra i
|| perdre la seva fe en el cor del poble, i veuràs clarament com
|i; avui dia no hi ha home, per criminal que sia, per persones que
ff hagi mort, per furts que hagi comès, que sia tan odiat i in¬
sultat com ho és el bon Jesús; i aquest dolcíssim Senyor ou
aquestes injúries, contempla aquest odi que se li té i no perd
la paciència; al revés, com diu la Sagrada Escriptura, fa eixir
el sol pels seus amics lo mateix que pels seus enemics, fa plou¬
re sobre els camps dels uns i dels altres, i conserva la vida
d'aquells que l’insulten lo mateix que la d’aquells que el be¬
neeixen.

Alguns qui no comprenen la delicadesa d’aquest Cor dol¬
císsim s'estranyen de veure aquestes coses; amb lo qual donen
a entendre que no coneixen a Déu del modo que deurien.
Jesucrist és un verdader Pare dels homes, estima amb un gran
amor als fills que se li porten bé; i respecte d'aquells qui

194

J. TORRAS I

s'aparten del bon camí i del seu amor, té una paciènc:
daderament divina, els envia mil ocasions de convé;
il·lumina a voltes el seu enteniment, entemeix el seu cor
si ells s'endureixen en el pecat vindrà un dia que s a<
aquesta paciència, i aleshores aquest Anyell diví es co
rà, com diu l'Escriptura, en lleó qui amb son furor destr
als infeliços qui abans han destrossat son Cor de Pare
tíssim amb els seus pecats.

Sant Agustí deia que Déu és pacient perquè és eter
què té temps sobrer per a castigar, i no ha de fer com
qui té tan sols quatre dies de vida en els quals ha d'ex
les seves venjances. jOh cristià! Reconeix la teva mald
bondat i paciència divines, i contemplant aquell Cor ]
tíssim del bon Jesús, digues-li des del fons de la teva í
N o, no vull aprofitar-me més del temps per a injuriar-vo
sé que Vós teniu una eternitat per a castigar-me; de:
proposo no turmentar més el vostre Cor pacientíssim,
nent exemple d'Ell, sofriré les injúries del pròxim pe
tisfer la vostra justícia; proposo aprendre de Vós £
santa virtut de la paciència, a fi que pugui oir de vosti
en el dia del judici: Benaventurats els pacífics, perq
posseiran la terra de la glòria.

DIA IX
Consideració

Resignació del Sagrat Cor de Jesús

I. La terra és un lloc de guerra contínua on se reb<
dia ferides, és a dir, amargures que turmenten la nos
ma, malalties i molèsties de tota classe que martiritzen
tre cos; i com a l’home no l’ha fet Déu per a patir, s
a disfrutar, aquestes afliccions i turments se li fan ta:

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

195

bles, que moltes vegades la vida cs toma pesada i quasi arri¬
baríem a exclamar com l’antic Job: «Maleït sia el dia en què
vaig nàixer.» Perquè Ics afliccions i mals no els posà Deu sobre
la terra, puix Ell féu a l’home feliç; sinó que són una con¬
seqüència del pecat, el qual portà la corrupció, que és la llavor
i principi de tots els mals corporals i espirituals. La Sabiduria
divina, que il·lumina a l’home, vol, no obstant, que de tot s'a¬
profiti, i fins dels mals que Déu li envia o permet ha de servir-
se per a la seva perfecció espiritual, a fi que, suportant-los
dignament, honri d'aquesta manera a son Criador. La resigna¬
ció, veus aquí el gran consol, el gran remei i el gran sacrifici
dels cristians.

No està en mà de l’home apartar completament de si els
mals temporals que l’afligeixen, i resistir-se a patir-los; l'en-
valentonar-se contra la mà poderosa que els envia, és augmen¬
tar el sofriment, és desesperar més l'ànima, per aquella raó
tan vulgar i sàvia de nostre llenguatge, de que qui mal té i
mal se dóna, té dos mals. Mes jai! jquant difícil li és a la nos¬
tra naturalesa delicada, corrompuda i tan amiga de les delí¬
cies no resistir-se al dolor! És necessari per això una victòria
sobre nosaltres mateixos, vèncer el nostre natural, dominar
totes les nostres passions, tenir rendida la imaginació: en una
paraula, que l’home faci a Déu el major sacrifici que se li pot
fer, que és el sacrifici de l’esperit. Perquè la resignació no és
altra cosa que la subjecció nostra a les disposicions de la Pro¬
vidència divina, és conformar la nostra voluntat amb la vo¬
luntat de Déu: en una paraula, és creure que tot lo que per
nosaltres passa és ordenat pel nostre Criador a l'objecte de
purificar-nos i fer-nos justos, i, per tant, és acceptar-ho tot
com a vingut de les mans de Déu, que és nostre Pare celestial.

Si aquesta virtut dominés entre els homes, no solament
Déu seria més honrat, sinó que els seus cors estarien tranquils
fins enmig de les afliccions, i en la societat regnaria una ver-
dadera pau. Alça, oh cristià, els ulls i posa'ls en aquell Cor
sacratíssim en el qual sempre habità la resignació més com¬
pleta, i demana-li que et comuniqui aquesta santa virtut.

196

J. TORRAS I

II. No hi ha hagut cap Cor més resignat a la volur
Déu que el Cor de Jesús; perquè la resignació és seg
unió amb Déu amb qui estava unit aquell Cor glorio<
fins al punt d'ésser un instrument seu. Per això fou c
Cor del bon Jesús, perquè no havent-hi en el món ui
ment qui fos dòcil a la voluntat divina, qui executés amt
les seves disposicions i acceptés els seus designis, el <
l'home estava, per dir-ho així, divorciat de Déu fins que
al món aquest Senyor amorosíssim, qui tingué sempre
atent a la voluntat divina i resolt a complir les dispos
de sa Providència santíssima per dures, amargues i c
ries que fossin a la naturalesa humana.

L'acte en virtut del qual el Fill de Déu s’encarnà,
un acte de resignació o conformitat al decret de la vc
divina disposant que l'home fos redimit, i el primer pens
de Crist al ser concebut en les puríssimes entranyes de
Santíssima fou dir a l'Etern Pare: «Aquí estic, Senyor,
complir la vostra voluntat.»

Mai se resistí el bon Jesús a les circumstàncies disp.
per la Providència, per adverses i dificultoses que li
A l’hora en què li tocava nàixer, un monarca orgullós
que es fes un cens, en virtut de lo qual la Sagrada F
degué anar a Betlem i allí cercar acolliment en up esta
a pesar de que Crist, com a Déu que era, podia, des
entranyes de sa Mare, impedir aquesta ordre de l'empe
s'hi conforma i naix enmig de les més grans incomod
misèria. Al cap de pocs dies, Herodes el cercà per a de
lo; el bon Jesús podia, amb un sol acte de la seva vo
llevar-li la vida, mes el seu Cor pacientíssim es resigni
frir aquella cruel persecució i es desterrà, junt amb el
pares, pobres i sense recursos, a aquella terra d’Egipt
infidel i de tristos records pel poble i nació a què pei
Crist.

i Oh ànima cristiana! Recorda't dels anys de la teva
cia i joventut, i contempla la diferència entre la d(
i resignació a la Providència del Cor de Jesús i la sup<

mes del sagrat COR DE JESÚS

197

rebel·lia amb què ton cor s’ha resistit sempre a lo que no era
conforme als teus apetits i gustos; humilia't amb l’exemple
que et dóna el Fill dc Déu, i proposa des d’aquest instant
acceptar gustós totes les disposicions de l’Etern, pensant que
són per a perfeccionar-íe cn aquesta vida a fi de glorificar-te
cn l'altra.

III. Dóna una mirada a la història de la Passió de Crist,
i veuràs amb més claredat que cl mateix sol el Cor sacratís-
sim resplendent sempre per la seva gran resignació. No es
disculpa quan l’acusen, no es queixa quan el turmenten, tran¬
quil·lament calla quan l’insulten, enmig dels turments més do¬
lorosos i cruels no fa altra cosa que oferir-los a l'Etern Pare,
i son Cor dolcíssim encara li agraeix l'haver-li donat ocasió
de salvar als homes. jOh resignació sublim del Fill de Déu,
que admira als àngels i fa resplendir amb una nova glòria al
mateix cel!

Aquesta resignació fou tan fructuosa, que des de Crist ençà
s'ha multiplicat, i moltes de persones prenen exemple d’Ell,
i auxiliats per la seva gràcia, han posseït també aquesta virtut
d'un modo admirable, i no pot considerar-se verdader cristià
qui no té un cor resignat a les disposicions de la Divina Pro¬
vidència, puix essent el cristià deixeble de Crist, deu imitar
a aquest diví Senyor en una virtut tan important.

I cap a l'últim, tquè són les contradiccions a què et costa
resignar-te, al costat de les contradiccions de Crist? £És tal
volta una pèrdua d'interessos? Recorda'í que el bon Jesús
fou pobre tota sa vida i que morí nu com havia sortit del ven¬
tre de sa mare. ^Et queixes de la falta de salut? Crist volgué
passar per amor teu els turments més dolorosos, í son delica-
díssim Cos estigué cobert de llagues. i Potser et molesta veure
que Déu t'ha col·locat en una situació inferior, mentre que
molts d'altres qui valen menys que tu són aplaudits i obse-
quiats pel món? Doncs pensa que Jesús, amb tot i ser el Fill
de Déu, igual en dignitat i omnipotència a l'Etern Pare, fou
tingut pels homes com a fill d'un pobre fuster i que el tracta-

198

J. TORRAS I

ren com si hagués sigut un jornaler, fora de quan el
guiren com a criminal i revoltós; i, en fi, tingues sempi
sent que la vida és molt curta, que la terra és un 1
desterro, que la resignació en aquest món és premiad
una glòria eterna en l’altre, i aleshores et serà molt fàci
sempre el cor disposat a conformar-se amb la voluntat d
com hi estigué aquell Cor amorosíssim qui mai es resist:
disposició de la Providència, ni refusà les més grans c
diccions i calamitats. Proposa, oh cristià, resignar-te
endavant a totes les adversitats i veuràs com Déu a;
tots aquells qui es conformen a la seva santa voluntat.

DIA X
Consideració

Igualtat d'efectes en el Sagrat Cor de Jesús

I. El Cor dels homes és verdaderament comparc
mar, que sempre està en moviment, promovent-se tem]
segons els vents que en ell dominen; ara les ones esta:
quilles i d’aquí a un instant s’aixecaran tan altes con
tanyes; així també el cor de l’home està ara placenter
quil, ara furiós i superb; tan prompte alegre com t:
vegades un home sembla el més amable del món, i a:
cop de mal geni es posa com una fúria. jOh, quant inf
l'home, encara que ell es cregui una gran cosa! Ni p
pondre de si mateix, ni assegurar els sentiments que
naran el dia de demà en el seu cor, perquè la tranquil!
goig i alegria que ara en ell dominen poden desaparèix*
més facilitat que la serenitat de l'aire.

D’aquesta gran facilitat de canviar-se l'estat del nos
terior se'n dedueix que no som amos de nosaltres matí
que l’home no pot dominar el seu cor per més savi c
i encara que faci els més grans esforços, lo qual és un

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

199

que ens ve del pecat del nostre primer pare, qui, no liavent
volgut obeir a! manament del Senyor rebellant-se contra d'F.ll,
fou víctima tambc d’una vcrdadera rebel·lió, puix Ics passions
í apetits del seu cor no volgueren obeir-lo, i des d'aleshores
tots els homes del món tenen guerra dintre de si mateixos;
tenen en son cor unes tals tempestats que sense cap altra con¬
tradicció de la part de íora, això sol els faria infeliços.

I (-on trobarà el cristià remei per a aquesta calamitat?
^Qui serà capaç de posar ordre i concert en aquest cor seu
tan desordenat? ;Ah! No hi ha ningú més que el bon Jesús,
exemplar i model d'igualtat d’afectes, de serenitat de Cor. Sols
Déu, perquè té senyoriu sobre de tot i posseeix totes les per¬
feccions, és invariable i mai canvia.

Déu sempre és el mateix, la seva tranquil·litat és inaltera¬
ble, i per això el Cor de Jesús, que és Cor diví, té sempre una
igualtat d’afectes; no hi ha en EU canvis ni tempestats, es
manté tranquil així en les grans tribulacions i amargures que
sofrí, com en les satisfaccions i aplausos que alguna vegada
els homes li tributaren. jOh bon Jesús! Jo proposo, auxiliat
de la vostra gràcia, posar sempre mida als afectes i sentiments
del meu cor; ni quan l'alegria regni en mi em deixaré portar
d'ella, ni quan la còlera o tristesa em dominin em deixaré
portar de cap exaltació.

II. Dues foren les causes d'aquesta tranquil·litat inaltera¬
ble i igualtat d'afectes en el Sagrat Cor. La confiança en Déu i
el despreniment del món.

Jesucrist mai passà cuidado de si mateix. Sabia que el
Pare celestial cuida de l’ocell que vola pels aires i de la flor
que naix en el prat; que ha criat a l'home i li ha donat intel-
lígèncía i raó a fi que un dia pogués contemplar sa hermosu-
ra infinita, i, per tant, estava tan confiat i segur de la Provi¬
dència Divina com una criatura que és portada en braços de
sa mare està tranquil·la perquè sap que la porta qui l’estima.
Per lo qual, per boca del profeta David ja exclamava: «Al sor¬
tir del ventre de la meva mare Vós em rebéreu en les vostres

200

J. TORRAS

mans, i sé que em guardareu amb més cuídado que
dels vostres ulls.»

I aquesta confiança de Jesucrist en el seu Pare
deu tenir-la també tot cristià en estat de gràcia, pe]
mèrits de Crist tots som fills de Déu, i per això la
Escriptura ens exhorta a aquesta confiança dient:
tot temor i posa tota la teva confiança en Déu»; el
impiu, l'home qui està en pecat sí que no té cap ra
tranquil, perquè té a Déu enemic, i per això generí
pecador està frenètic fins al punt de témer on no hi b
de temor, puix no hi ha pau per l'impiu, com diu <
Esperit Sant. Mes l’home qui està en amistat i gràciz
qui té el cor net de la immundícia del pecat, deu tenií
confiança de fill en Déu Senyor nostre, de manera q
si no la té. <-Què pot tot el món contra de tu, oh cris
ventura poden fer-te caure un cabell del cap sens el
ment de Déu?

Fundat en aquesta confiança, el Cor de Jesús estigi
ble enmig de les més grans tribulacions; estava i
turments i penes, mes les aigües amargues de la infe
arribaven a negar la seva ànima, perquè tot ho prenia;
del Pare celestial i per la nostra redempció. L’ànima
en aquelles circumstàncies, era com certes muntanyej
la seva altura, encara que la boira n’encobreixi els b
impedeix al sol d’il·luminar-ne el cim; i és perquè e
Crist estava posat en el Senyor, i l'home qui posa e
cor, el té segur de les tempestats: tristeses i amar
poden res contra de Déu, qui és la mateixa felicitat p
cia. Contempla aquell Cor diviníssim que, encara qi
de les espines de turments horribles, conserva la pau
quiliitat, perquè està ple de flames d’amor de Déu.
suavitza totes les amargures i és un bàlsam que coj
mig dels més forts turments. Coronat d’espines, nu i e
tat, és clavat a la creu, mes aquells dolcíssims ulls
serens, i enmig dels insults i crits sanguinaris dels ;
mics, hauríeu vist com la força del sofriment no li fei

M 0S DEL SAGRAT COR DE JESÚS

201

]a tranquil·litat, i Oh Cor de Crist negat d’amargura, però al
mateix temps tranquil! Concediu-mc la gràcia de suportar per
amor de Déu les tribulacions, dc manera que a imitació vostra,
mai la pau abandoni mon cor.

III. Mes si els dolors i turments alteren el cor, no menys
l’agiten i esvaloten les alegries, que moltes vegades són motiu
per l'home de fer actes verdaderament insensats i d'oblidar-
se dc la gravetat pròpia del cristià i de que un dia haurà de
ser judicat per Déu Senyor nostre.

Per això en les Sagrades Escriptures s’encomana a l'home
que s’aparti de la casa de l’alegria i que més aviat cerqui la
del dolor, puix aquest, quan és moderat, fa entrar a l’home
dintre de si, el desprèn de les vanitats del món i prepara son
cor per a la unió amb Déu.

L’esvalotament de l’alegria s'apodera de l'home en certes
circumstàncies; mes posa un xic d'atenció, oh cristià, í veuràs
de quina manera has de rebre les alegries mundanes. Crist
entrà a Jerusalem un dia, i els habitants de la ciutat i del seu
veïnat, plens d'entusiasme pels miracles i paraules divines
del Senyor, el volgueren rebre com li corresponia. Gentada
immensa omplia els carrers i places, i amb branques de pal¬
mera i rams d’altres arbres sortien a rebre al bon Jesús, qui,
muntat en un ase, entrà a Jerusalem; estenent draps pels llocs
on devia passar, la ciutat ressonà amb crits de visca el Fill de
David, de manera que l'antiga Jerusalem semblava, d’alegre
i adornada, una núvia en el dia de son esposori. Mes <-penses
que el Cor humilíssim de Crist s’envaní per aquests honors?
Ah, no; considerava als homes molt variables, sabia que el
nostre cor és criat per a disfrutar, sí, però no de les coses
passatgeres del món, sinó de la glòria eterna de Déu; i, de
consegüent, son esperit no es mudà amb aquestes grans de¬
mostracions d’afecte i honor.

Cristià, pren exemple del bon Jesús i no deixis aficionar
ton cor a les grandeses i plaers del món, procura tenir-lo
sempre molt lliure i recorda't que la felicitat no has de cer-

202

J. TORRAS I

car-la en la terra; i aleshores, a imitació del Cor de Crií
cès en flames de l'amor de Déu, tindràs una pau i ditx
mai canviarà, que res del món podrà destruir i que en '
de la mort s'augmentarà amb el goig etern de la glòria

DIA XI
Consideració

De com el Sagrat Cor de Jesús ens ensenya l'oracií

I. Les ànimes es comuniquen amb son Déu per me
l'oració, la qual no és altra cosa que una espècie de con
que té el cristià amb son Senyor, amb la qual aconse
la seva amistat, el seu amor i assistència. Per això nin
pot salvar sens oració, i és tan necessària a l'ànima con:
ment pel cos, puix sens ella es va debilitant i perd les fi
fins al punt de bastar després una qualsevol temptació
fer-la caure en pecat, que és una mort espiritual.

El bon Jesús, qui vingué al món per a donar vida, i
abundant, als homes, no es cansava de recomanar aquest
cici sant de l’oració, perquè deia als seus deixebles: «Si <
neu alcançareu»; puix si un home té un fill, el qual li <
na un pa o un peix, ^per ventura li donarà una pedra <
serp? Doncs, si essent vosaltres dolents doneu bons doi
vostres fills, <?què farà el Pare celestial amb aquells <
demanen la seva gràcia? I en efecte, si nosaltres deman
Déu lo que verdaderament ens convé, i l’hi demanem del:
degut, és impossible que no ens ho concedeixi, puix hí
nos Déu criat per a salvar-nos i santificar-nos, espera qu<
altres li demanem la seva gràcia amb la qual sapiguem ■
el bé, adquirir virtuts i guanyar la vida eterna. jOh forçi
daderament prodigiosa de l'oració! És ella una medecin;
prova a totes les naturaleses i que cura tots els mals de
tre esperit; que consola als afligits, dóna forces als d

203

mes del sagrat COR DE JESÚS

torna la confiança als desesperats, il·lumina l'enteniment per¬
què comprengui la grandesa de Déu i la misèria del món, ser¬
vint d'ales a l'ànima per a volar fins a Déu i reposar en aquell
centre d'amor i felicitat.

II. Si la teva oració, oh cristià, no és oïda, és perquè o
bé no pregues amb aquella humilitat i puresa de consciència
que es deu, o bé perquè no demanes la teva santificació i la
glòria de Déu; proposa d'aquí endavant fer-ho d'aquesta ma¬
nera i obtindràs un feliç resultat.

La gloriosa Santa Gertrudis veié el Sagrat Cor de Jesús
com un encenser que exhalava un perfum olorosíssim, amb el
qual contínuament era encensat el tron de la Santíssima Tri¬
nitat; i aquest encens que sortia del Cor de Jesús no era altra
cosa que la seva oració puríssima, fervorosa i contínua, la
qual purifica el món del baf dels vicis, passions i delictes que
el deshonren i empesten. Perquè, en efecte, el Cor de Jesús,
que era una verdadera fornal on cremava contínuament l'amor
de Déu, oferia al Senyor una oració agradable, puix volgué en¬
senyar als homes aquest sant exercici, no solament de parau¬
la, sinó també amb l'exemple. Després d'haver treballat tot
el dia, predicant la penitència i el regne de Déu, arribant la
nit, ens diu l'Evangeli, es retirava a la muntanya per a entre-
gar-se a l'oració, i allí, donant eixamples al Cor, derramava
el seu Esperit davant de Déu, qui mai havia rebut de cap
criatura tan gloriós tribut. La primera vegada que penetrà
en el cel l’oració de Crist, s'experimentà en aquell lloc glorïo-
síssim una felicitat i un goig enterament nou, que féu excla¬
mar a Déu: «Ja no m'arrepenteixo d'haver criat el món, puix
hi ha mi Home qui tal glòria sap donar-me i satisfer-me per
les injúries dels seus germans.»

Els deixebles preguntaven al bon Jesús que els ensenyés
la manera de fer oració, i aquest dolcíssim mestre escoltà la
seva demanda, dient-los que es posessin en un lloc retirat, que
s'humiliessin davant de Déu i que amb una gran confiança
fessin la seva súplica; i no content d'això els ensenyà fins les

204

J. TORRAS I B,

paraules amb què devien expressar-se, que són l'oració
Parenostre, per lo qual, cristià, has de tenir la més grar
tima i reverència per aquesta oració santíssima com a e
nyada i recomanada pel mateix Fill de Déu.

Contempla per un instant a Crist posat de genolls en
ra, i penetra, si pots, en aquell Cor seu dolcíssim per a v
la reverència, la humilitat, la confiança i amor amb què
reix a l'Etern Pare aquesta oració del Parenostre, i om
tu de confusió i vergonya recordant el descuit, distracc
falta de respecte amb què reses aquesta santíssima or;
eixida del Cor de nostre adorable Redemptor.

III. Mes quan el bon Jesús donà als homes, als àng<
fins al mateix Déu l'espectacle més gran i edificant d'or;
fou en la nit abans de la Passió en l'hort de Getsemaní. t
hores el cel s’obrí per a veure a tot un Déu fet home ofe
a l'Etern Pare una oració suavíssima i tan fervorosa, que
foguerades d’amor que en aquell Cor cremava feien eixir
una suor abundant de sang que regà la terra, la qual, des;
d’haver-se begut aquella sang, tornà fèrtil per a totes les
tuts; així com el cel, després d’haver rebut aquella orí
envia amb més abundància en el cor dels homes la rosad;
la divina gràcia, i Oh Cor adorable del dolcíssim Jesús, qu
us estimarà! jPregueu amb gran amor pels qui conspiren
tra Vós i al dia següent us crucificaran! jPregueu per
perquè sou Déu i ho teniu tot present, i, veient la meva
sèria i el meu descuit, no voleu que vagi a parar a l'inft

Aquesta oració de l'hort t'ensenya, cristià, més que to
llibre, la manera com deus portar-te quan t’encomanes a 1

Ni que sies un sant estàs dispensat de l'oració, i si resf
que res en treus de fer-la, que el teu enteniment no pot e
quiet, que el cap se te'n va i no fas més que estar distret,
l’estona que dura és per tu molt pesada, puix has d’estar 2
violència; jo et diré que Jesucrist, fill de Déu, sant per es
cia, qui no havia de demanar res per a si, puix tot ho te
prega per tu i no deixa l'oració encara que es vegi turme:

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

205

per pensaments i imaginacions, que l'agonia s’apodera de tal
modo de la seva ànima, que aquell enteniment claríssim, com
si no sabés discórrer, no té altre remei que repetir per tres
vegades les mateixes paraules, mes per això no deixa l'oració,
encara que la debilitat el faci caure a terra; tot lo qual vol
dir que tu, dèbil i criminal criatura, has d'armar-te d'ella i no
deixar-la mai.

jOh, sí, bon Jesús! Jo no em cansaré de demanar al cel, de
pregar perquè em deslliureu de la tribulació, i perquè pugui
aconseguir el vostre sant regne. Jo estic obligat a oferir a
Déu el tribut de les meves oracions; mes com conec la meva
immundícia, a Vós vinc i les vesso en aquell foc immens que
tot ho purifica i que com en un preciós encenser contínua¬
ment en vostre Cor santíssim crema, perquè, així purificades
per vostre amor i eixides del vostre Cor, sien agradables a la
Justícia divina.

DIA XII
Consideració

Humilitat del Sagrat Cor de Jesús

I. La humilitat és verdaderament filla del Cor de Crist,
dé tal manera que tan sols es troba entre els fills de la Creu.
Hi pot haver entre els qui no segueixen les doctrines catòli¬
ques qui sia honest, d'un geni mans i bondadós envers el prò¬
xim; mes és impossible que hi hagi un verdader humil, puix
aquest és qui es té a si mateix per no res, és qui no vol ser
aplaudit ni figurar en el món, i això solament pot sentir-ho
i practicar-ho qui espera una altra vida i sap que la present
no té més objecte que adquirir virtuts i mèrits esperant tota
recompensa pel cel.

Aquesta és la virtut que resplendeix d'un modo més admi¬
rable en el Cor sacratíssim de Jesús, de manera que Ell mateix
ens el posa per exemple i amb amorosíssima veu ens crida

206

J. TORRAS I BA<

dient: «Apreneu de Mi, cjuc só mans i humil de Cor»; i
això tots els qui volen seguir fidelment a Crist comencen •
a treballar en adquirir aquesta virtut, que és considerada c
el fonament de la perfecció cristiana, fins al punt d'exclan
el Pare Sant Agustí: «Si vols alçar un gran edifici de santec
comença per cavar uns fonaments molt fondos d'humilita
i tots els sants han considerat com a perduts les virtuts í i
rits de qualsevol cristià, per grans que sien, si no té un i
humil. Sí, cristià, de res et servirà dejunar rigorosament,
obres de caritat heroiques, tenir una oració fervorosa, í
donar la sang per la fe, si no tens un cor humil, és a dir, si
tens l’íntima convicció de que tu res ets i res pots, que
alguna obra bona has practicat no ha sigut per les teves f
ces, sinó per la gràcia de Déu, que s'ha compadit de tu í t
donat la virtut necessària per obrar bé; puix sens aquest at
li de Déu, res de bo hauries fet i series un criminal i pecad
Recorda't del bon Jesús, qui quan se veia alabat per les se 1
sapientíssimes paraules o per les seves santes obres, exc
mava: «Tot lo que jo dic, el meu Pare m’ho ha ensenyat, i
em dieu que só bo, perquè únicament Déu ho és»; i humil
profundament demana a aquell Cor amorosíssim que infon;
en el teu una part d’aquella humilitat seva tan profunda.

II. Si vols estudiar, cristià, la humilitat del Fill de D<
comença per considerar com se vestí de carn humana, prent
la naturalesa d’esclau; com de Criador se féu criatura,
poderós dèbil; com, en una paraula, deixant el riquíssim pal
de la glòria, vingué a habitar en la miserable casa d'un pot
fuster de Natzaret, vivint desconegut dels homes, fins d
mateixos seus parents, qui no el tenien per més que per
minyó jornaler. ;Oh Déu de la glòria! jVós amagueu la vosl
altíssima dignitat i us presenteu davant del món com una
feliç criatura, i jo, home miserable, voldria sempre represenl
un gran paper davant dels homes, ser considerat de totho
de manera que una paraula de despreci m'altera, i sempre <
sembla que qualsevol acció humil em rebaixa!

s DEL SAGRAT COR DE JESÚS

207

Els antics profetes havien pronosticat les grans humilia¬
cions del Redemptor: «Serà, deien, el més despreeiat i envilit
dels homes, com un cuc que s’arrossega per la terra, conside¬
rat com un criminal, se l'atiparà d’oprobis i ignomínies»; i
aquestes pronòstigues quedaren totalment complertes en Jesu-
crist. I-a seva vida fou de tal manera humil, que començà
naixent en un estable i acabà morint en un suplici, i des del
naixement fins a la sepultura fou una cadena de desprecis, ca¬
lúmnies i insults, suportant-ho sempre amb la més gran se¬
renitat i resignació, manifestant fins alguna vegada que cl seu
Cor estava assedegat de desprecis per amor de Déu, qui tantes
vegades és despreeiat pels homes. Crist fou sapientíssim i al
costat seu ignorants criatures eren consultades com a plenes
de saviesa; era la mateixa santedat i el món que a Ell el des-
preciava venerava com a sants a homes qui tal vegada no te¬
nien una consciència neta, amb lo qual, cristià, deus aprendré
a no tenir mai enveja, a no ressentir-te si et veus despreeiat,
considerant que, com deia l'humil Sant Francesc, cada u és
en aquest món lo que és davant de Déu, per més que les cria¬
tures judiquin d'altra manera. Desgraciat d'aquell qui deixa
corrompre el seu cor per la supèrbia i la vanitat. Cerca la
felicitat, pensa complir-se de glòries ï ventures si pot posseir
l'amor i aplaudiments del món, i lo que resulta és, que corre
desaforat envers les amargures i tristeses, les humiliacions i
desprecis, perquè són molt certes aquelles paraules de l’Evan¬
geli que qui s’exalça serà humiliat. Benaventurats, certament,
els humils, perquè ells són els verdaders amos de la felicitat
i de la pau; un cor superb està sempre inquiet, mai se satisfà,
i les glòries i satisfaccions que cerca per son amor propi es
converteixen en amargs desenganys que el destrossen i omplen
de fel. Alça, oh cristià, la consideració i contempla l’humilís-
sim Cor de Jesús, ple de felicitat enmig de les injúries; pe¬
netra en Ell per la llaga del costat i exclama: En Vós reposaré,
en Vós únicament cercaré la felicitat, oblidat del món i
despreciant totes les seves grandeses i honors. En Vós, oh
Senyor, poso totes les meves complaences, i seré feliç que

208

J. TORRAS I I

el món m'oblidi, que el món m'insulti, totes les seves huj
cions no tindran poder per a fer-me perdre aquell goif
Vós doneu a les ànimes humils.

III. A Sant Joan de la Creu, després d’haver trel
moltíssim per la glòria de Déu i sofert persecucions i c<
terribles per aquest motiu, se li aparegué el Senyor i 1:
guntà quin premi volia per tants treballs, i el Sant conl
«Patir i ser despreciat per Vós»; i després demanà amb
ànsies que un cop fos mort se l'enterrés en un lloc ignor
tothom.

Veus aquí exercitada d’un modo admirable la gran •
de la humilitat, no solament resignant-se als desprecis
demanant-ne encara més, i a la fi, preveient que tal vo
seva humilitat podria ser celebrada, l’oblit complet de le.‘
tures. Aquesta virtut és filla de l’amor de Déu, puix co
sants consagren tot el seu cor a estimar al Senyor, ja i
queda altra cosa que el despreci per a si mateixos; de m
que si els homes tinguessin l'amor de Déu que correspor
serien humils, ja que la supèrbia no és altra cosa que 1
desordenat de si mateix. jOh dolcíssim Jesús! Jo vinc a s
me per un instant sota de l'arbre de la vostra Creu, q
a ser una càtedra des de la qual prediqueu als homes
gran eloqüència la lliçó de la humilitat. En trajo de pe
jo veig un Sant, en el suplici dels lladres i malfactors, un
maleït, insultat i blasfemat Aquell qui té milions d'ànge
per tota l’eternitat celebren les seves grandeses i can
seva glòria: ,-qui serà d'avui endavant superb? ^qui c<
alabances del món? «-qui s’entristirà si es veu despreciai
bon Jesús! joh Cor generós i dolcíssim! Qui coneix la fe
que doneu als vostres amics, ja no es cuida més de les va
mundanes; qui sap les vostres humiliacions, ja abraça <
tots els desprecis, puix el verdader amant té per una
el semblar-se a l'estimat, i, per tant, qui ama a Crist es
plau de veure's alguna vegada com Crist despreciat i in
puix sap per la fe que qui participa del calze d amargu

MUS DHL SAGRAT COR DF JESÚS

209

Redemptor, participarà després per tota l’eternitat de son
tron de glòria i d'aquella felicitat que durarà per tots els se¬
gles dels segles.

DIA XIIÏ
Consideració

Puresa del Sagrat Cor de Jesús

I. El més pur de tots els cors és el sacratíssim Cor de
Jesús; això és lo que avui considerarem, mes abans forma’t,
oh cristià, una idea de lo que sia aquesta santa virtut de la
puresa. És la netedat de l’ànima que es guarda de la immun¬
dícia de la carn, que viu en un cos ple de males inclinacions,
però que les domina fins arribar a ésser com un àngel; i més
encara que els àngels, segons Sant Joan Crisòstom, puix
aquests esperits benaventurats, com no tenen sentits, no estan
exposats a la multitud de perills a què viu subjecte l'home a
qui tempten l’hermosura, sa pròpia flaquesa i les desordena¬
des passions que bullen dintre del seu cor. Una ànima pura
és una viva i preciosa imatge del Criador, i, per tant, aquell
qui embruta el seu cor amb la lepra de la impuresa li fa una
injúria, convertint en monstre aquest esperit que Ell ha for¬
mat a sa imatge i semblança. Per això les ànimes més esti¬
mades i acariciades de Déu són les ànimes castes, regalant-se
amb elles com amb sos més estimats amics i omplint-los el
cor de suavitat i pau; al pas que l’impur, cercant plaer, troba
una mina d'amargures, tristeses i inquietuds. No hi ha res
que interessi tant el cor dels homes com la puresa, puix és la
joia que adorna més a totes les edats. Un jove o noia purs
són com una flor fresca i que conserva tota sa aroma; mes si
han perdut aquesta virtut, si son cor s’ha corromput per la
impuresa, són com la flor mústiga o passada, que ja no fa goig,
sinó fàstic. L’home i la dona en la plenitud de la seva edat

13

210

J. TORRAS ï HACH

perden cl respecte del món des del moment que la castecte
deixa de resplendir en sa conducta; i els vells, qui es fa
venerables per la seva edat, davant dels quals els altres home
s'inclinen amb respecte, es converteixen en el més desprecfi
ble i vil del món si, per desgràcia, no tenen l'honestedat d(
guda.

Veus aquí, doncs, com la virtut de la puresa és amada d
Déu i dels homes, com forma la glòria del cristià i és el prir
cipi de la verdadera felicitat, de la pau interior, del consol e;
piritual i del goig de l’ànima, superior a totes les vanes, mc
mentànies i corruptores delícies de la carn, per lo qual, tc
contemplant aquell Cor puríssim del bon Jesús, demana-li qu
et purifiqui de tota desordenada inclinació i t'infongui un gra:
horror al vici contrari a la virtut angèlica.

II. Però penetrem ja en el Sagrat Cor de Jesús per a r<
crear-nos amb sa puresa, superior a lo que la nostra llengu
pot expressar i el nostre enteniment comprendre; en aqué
Cor en el qual resplendeix la puresa d'un modo tan éxtraoi
dinari, que el mateix Déu s’hi mira com en un claríssim m
rail. Fou tan amant de la puresa el nostre bon Jesús, que ei
cara que volgué nàixer d'una casa pobra, en un estable, i se
tota sa vida pobre treballador a causa de la seva gran hum
litat, no volgué pas renunciar a la glòria d'ésser fill d'un
Verge i Verge d’una puresa immaculada, amb lo qual te dón
a entendre que escolleix els cors més castos per habitaci
seva, essent aquesta la virtut que més l'atrau. Mentre visqu
sobre la terra manifestà un amor especial a les ànimes caste;
i quan volgué morir en el Calvari tenia per companys a u:
i altre costat de la Creu a sa Mare Verge i al deixeble verg(
el dolcíssim Joan. Imagina't, cristià, un cel blau sens el mé
petit núvol, resplendent de llum per totes parts, o bé la ne
quan acaba de caure, que brilla per la seva blancor, o l’aigu
cristal·lina d’una font, i tot això és no res al costat de la pures
del Cor de Jesús. Els àngels són unes criatures qui respler
deixen per sa puresa en el cel més que les estrelles; les ve]

mes del sagrat cor de jesüs

211

ges són comparades per sa castedat als lliris, i que un cor
de verge sembla que no hi pugui haver res mes pur; i, no
obstant, les Sagrades Escriptures ens diuen que totes aquestes
coses, i firis els mateixos cels, no són res al costat de la pu¬
resa del Sagrat Cor de Jesús. Enamora’t, oh ànima, de la pure¬
sa d’aquest Cor santíssim, puix que Ell fa pures a les ànimes
que estima, i quan et trobis temptat de la impuresa, quan
les rnales inclinacions et condueixin al pecat, quan l'aire pesti-
lencial del món et faci perdre la innocència, cerca un refugi
cn aquell Cor, en el qual no té entrada la impuresa, i abru¬
sant-te amb son amor sortiràs purificat de tota immundícia
i més blanc i resplendent que la mateixa neu.

III. El Sagrat Cor de Jesús no solament és la mateixa
puresa per essència i un manantial immens d’aquesta virtut,
sinó que n’és la font única, però inagotable. Tota la puresa que
pel món veuràs, tota ix del Sagrat Cor, com tota la llum que
il·lumina el dia, deriva del sol; de manera que la puresa que
tenen diferents ànimes és un do que els ha fet el bon Jesús,
i que els comunica per medi de l'oració com a místic conduc¬
te pel qual circula aquesta celestial virtut. Així com la branca
separada de la soca de l’arbre no produeix fruits, tampoc l’àni¬
ma separada de Crist produirà fruits de castedat, puix li fal¬
tarà la saba d'aquell Cor riquíssim de puresa i ansiós de
comunicar-la als cors dels homes qui la desitgen. iOh Cor,
verdadera escola de les ànimes castes! En Vós aprengueren
aquesta virtut les santes verges i la mateixa Reina de les Ver¬
ges, la immaculada Verge Maria; i aquell cor candidíssim i
hermosíssim de les ànimes castes, ens diu la Sagrada Escrip¬
tura, que va seguint sempre el blanc anyell, qui sou Vós, sense
poder scparar-se’n, perquè els faltaria de seguida aquesta vir¬
tut que d’Ell reben. Perquè la Iglésia està convençuda de la
necessitat que té de no separar-se del Cor de Crist qui vulgui
conrear aquesta virtut de la puresa, contínuament exhorta als
fidels a la freqüència de sagraments, puix rebent l’home la
Sagrada Comunió s’uneix amb Crist menjant aquell Pa delí-

212

J. TORRAS I BA

ciós qui dóna forces a l'ànima i disminueix, com ensenya 5
Tomàs, la concupiscència, essent, segons l'expressió de
divines Lletres, un engendrador de verges. És impossible
freqüentar els sagraments i ser cast; puix, com deia el ma
Crist, qui no menja la seva carn i no beu la seva sang n
vida, i morirà la mort de la corrupció. Qui no menja el c<
tial aliment de l'Eucaristia i no disfruta de les suavíssi
delícies amb què Déu regala a les ànimes quí el cerquen
tísfarà la set de goig que tothom sent en son cor en la
asquerosa de la luxúria, separant-se del Senyor, qui l’ha c
pel cel. i Oh Cor puríssim! Estic convençut de les excel·lèr)
de la castedat i desitjo molt aquesta virtut; on acu
sinó a Vós per adquirir-la? Vós torneu castos als qui us
men; a la Magdalena, perquè us estimà en gran manera,
feliç pecadora la convertíreu en puríssima esposa vostra. £
mantíssim deixeble Joan, perquè reposà sobre de vostre
perquè l'adorà, abraçant-lo amb amor de fill, li conserv;
intacte el preciosíssim lliri de la virginitat, i en la Imm
lada Maria s’hi troben per un igual la puresa sobrehun
i l’amor verdaderament diví. Doneu-me, doncs, oh Cor e
de caritat, una espurna d'aquest foc de l’amor, el qual
purifiqui, netejant la meva ànima, de manera que pugue
ella dignament reposar; jo acudiré amb freqüència a la
grada Comunió, rebent-vos sagramentat, alimentant-me c
vostra carn i sang, i Vós, en canvi, doneu-me la preciosa
de la castedat. [Oh puríssima Verge Maria! Interesseu e
vor meu el Cor del vostre Fill Jesús.

DIA XIV
Consideració

De la mortificació i com el Sagrat Cor de Jesús
n'és exemple

I. Els homes estan avui dia assedegats de plaers, els
quen frenèticament, i el més petit sacrifici que han de ít

MES DHL SAGRAT COR DF. JFSÚS

213

sos gustos sc’ls fa insuportable; i, en canvi, aquell Cor amo¬
rosíssim de Jesús tenia un desig tan viu de sofrir per a sal¬
var-nos, que quan ja havia passat la seva tremenda passió, i
clavat a la Creu esperava l'hora de consumar son sacrifici,
encès d’amor, exclamà: «Tinc set»; set, diu algun sant, de
majors turments i sacrificis per a satisfer pels pecats del
món; amb lo qual es demostra que aquell amorosíssim Cor
amava la mortificació en lloc de fugir-la com els homes. Els
quals cauen en un verdader error fugim tan desaforadament
de tot lo que sia contrari als seus gustos, puix únicament
mortificant-se s'obté la verdadera felicitat. Si vols ésser feliç
comença per mortificar-te, puix si no poses mida als teus de¬
sigs desordenats, si no domines les teves inclinacions, seràs
com un qui, situat en el cim d'una muntanya, en el davallant
d'una timba es posés a córrer, qui no pararia fins anar a caure
en el fons de la vall.

Desgraciat del qui es creu haver vingut al món per a dis-
frutar, qui s’oblida d’aquelles paraules que cada dia repetim
des de la nostra infància en la Salve, que som uns desterrats
fills d'Eva, i no espera la felicitat completa per l’altre; aquest
tal (i cada dia en veiem exemples) acabarà per ésser l’home
més infeliç de la terra.

Cerquem molt la felicitat per defora, donant satisfacció als
nostres sentits i passions, essent així que únicament es troba
dintre de nosaltres mateixos, en la tranquil·litat de Tesperit,
en la pau del cor, amb lo qual es demostra que Déu Senyor
nostre, com a Pare amorosíssim, si bé ha donat als uns més
riqueses que als altres, ha donat, emperò, a tots els mateixos
medis de felicitat, podent tenir tant consol i alegria la persona
qui no té altra cosa que el pa de cada dia, com aquella qui
té un capital de milions; i l'experiència ens ensenya que entre
els cristians no són pas els rics els més feliços, sinó aquells
qui confien en Déu més que no pas en les riqueses.

Mira al bon Jesús voltat de privacions, mortificant els gus¬
tos sensuals, despreciant els plaers, i amb tot això si con¬
temples el seu Cor dolcíssim el veuràs tranquil i ple de goig;

214

J. TORRAS I BAGE

en aquella humil casa de Natzaret, per defora no es veu ca]
d’aquelles satisfaccions que el món desitja, mes en son inte
rior és un verdader cel, i aquella pobra família de menes
trals té una felicitat més gran que la més opulenta de la terri
Aprèn, doncs, oh cristià, de mortiíicar-te, i pensa que 1
mortificació de nostres apetits i gustos és el principi de 1
felicitat, així com ho és també de la vida cristiana.

II. A més d’aquesta mortificació, necessària per a ésse
un verdader cristià i sense la qual és impossible aconseguir 1
salvació eterna, n’hi ha una altra de necessària per a ésser u
cristià fervorós i desitjós d’imitar a Crist. Així com l’esculto
no perfecciona l'estàtua sinó llevant de la fusta o del marbr
amb cops d’escarpell, i de la manera que fregant amb el ra:
pall es fa sortir llustre a la roba, així també l'home mortií
can t-se guanya mèrit davant de Déu i dels homes. El jove qr
vol sortir lluït en els estudis és necessari que deixí córrer el
entreteniments i que s'apliqui als llibres; el pagès primorc
qui vol tenir la terra sempre neta i ben conreada no pot deixi
mai el treball, i deu vigilar contínuament perquè no se li en
bruti de males herbes. La nostra ànima és també com un cam
en el qual naixen amb molta facilitat males herbes, que só
les nostres passions, les quals el cristià perfet deu procurí
convertir en virtuts. D’un tros de fusta grossera l'escultor r
fa sortir una estàtua elegantíssima; doncs tu, cristià, has c
procurar d’un cor aspre i malagradós fer-ne eixir un caràctí
amable; d’un terreny pedregós i estèril el pagès en fa ui
vinya; doncs tu, si tens un natural fluix i peresós, t'has de co:
vertir en home decidit i prompte per a practicar les obr<
bones pròpies d'un cristià. Mes, ,-d’on trauré les forces pei
obtenir aquest canvi en mon natural? Del Sagrat Cor de Jesú
Ell fou qui donà forces a la Magdalena, viciosa i delicac
senyora, per a retirar-se a una cova del desert i viure a.
trenta anys amb rigor de penitència; Ell el qui convertí Sai
Francisco de Sales en un home amabilíssim, encara que <
natural tenia un geni molt fort, i la història de tots els san

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

215

ens ensenya amb evidència com Jcsucrist Senyor nostre es
complau en treballar i perfeccionar les ànimes dels qui se li
entreguen enterament, com un argenter poleix els diamants,
ja que les ànimes justes són les pedres precioses de la corona
que ha d’adornar per tota l’eternitat al Déu-Home.

Posa’t, doncs, oh cristià, sense reserva en mans de Jesu-
críst, com el fang està en mans del gerrer; no li facis cap
resistència; renuncia als teus gustos i voluntats per a seguir
fidelment els preceptes i consells de l'Evangeli, que és com
el motllo de les ànimes, i sortiràs un cristià perfet com ho deu
ésser un fill del Senyor.

III. Ningú més mortificat que el Sagrat Cor de Jesús;
per això s'aparegué voltat d’una corona d'espines per a donar
\ a entendre que les amargures foren l'aliment de la seva vida.
Mai la tingué regalada, sinó sempre penosa, i essent així que
a sa voluntat estava el poder disfrutar de totes les delícies
del món i viure enmig dels plaers, lo qual per Ell no hauria
estat cap perill; no obstant, per amor nostre renuncià a totes
les satisfaccions mundanes, per a donar-nos a entendre que
no devem cercar la felicitat per aquest camí que porta a la
mala ventura i a la ruïna espiritual. El bon Jesús pogué dir
amb gran veritat aquelles paraules del profeta: «In laboribus
a iuventute mea. He passat treballs des de la joventut.» Ell
no conegué ni volgué conèixer els passatemps honestos de la
joventut, per a advertir-nos de la moderació amb què devem
usar-los, i a l’arribar a la flor de l'edat voluntàriament s’en-
tregà per nosaltres a la mort, per a ensenyar-nos que venim
al món a complir la santa missió que havem rebut de donar
glòria a Déu en la terra, a fi que Ell ens doni la felicitat
del cel.

Fa pena sentir a un cristià queixar-se de que no es pot
divertir, i envejar als qui es donen als plaers i vanitats mun¬
danes. ^Per ventura no saps la vida de Crist? I ^no saps tam¬
bé que Ell ens diu en l'Evangeli que el deixeble no ha d'ésser
més que el mestre, ni el mosso més que l’amo?

216

J. TORRAS I BAG

I doncs si ton Mestre i Amo, el bon Jesús, passà pel m
sense tastar ses delícies, no vulguis tu posar en elles el c<
i pensa que per l'ànima són metzines, per lo qual diu la Sa
duria divina que aquell qui s'estima massa a si mateix av<
reix la seva ànima; així com aquell qui s'avorreix a si mate
salva la seva ànima per tota l’eternitat. jOh bon Jesús!
proposo, a imitació de vostre Cor dolcíssim, avorrir-me a ]
mateix, és a dir, a les delícies i plaers que el món adora;
posaré el meu cor en el compliment de les meves obligacioi
jo escoltaré sempre els vostres santíssims consells, i si p
això és necessari mortificar-me em mortificaré, si dec reni
ciar a satisfer els meus gustos hi renunciaré, puix vull cc
vertir-me en home espiritual i cercar en Vós, oh deu abundí
tíssima de la felicitat verdadera, aquella pau que els del m<
no saben trobar, que no es compra ni amb l'or ni amb la pla
sinó amb la puresa de consciència, amb la mortificació
les passions, tenint mida en els apetits, i amb l'amor verc
der a Vós.

DIA XV
Consideració

De l’amor al treball i de com el devem aprendre
del Sagrat Cor de Jesús

I. El treball, mirat amb els ulls de la carn i materialmei
és una càrrega pesada que fa nàixer en el cor de l’home la i
i la indignació; mes si se'l mira amb els ulls de la fe i espi
tualment, és la més excel·lent de les mortificacions, que aju<
en gran manera a la perfecció espiritual del cristià, de 1
modo que es pot dir que és impossible salvar-se sense tret
llar, cada u segons son estat. L'home qui no treballa s'omp
de vicis, l’ociositat li fa perdre l'humor, tot l’avorreix, té el o
tancat pels més nobles sentiments, oblidant-se dels seus de

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

217

res i odiant qualsevol violència que s’hagi dc fer a si mateix
per a complir-los.

El treball fou donat com un càstig dc Deu després del
pecat; mes com a donat per qui es infinitament savi i mise¬
ricordiós, és un càstig que purifica a les ànimes i fins es
convenient per la salut del cos. ;Benaventurats els qui treba¬
llen! Deu digué a l'home després d'haver pecat: «Menjaràs el
pa amb la suor del teu front, puix aquesta terra que conrees
serà tan ingrata que et produirà espines i males herbes»; mes
si el cristià accepta aquesta llei del treball amb submissió,
com a vinguda de la mà de Déu, i la compleix amb resigna¬
ció com una pena deguda, serà per ell una font d’alegria i
tranquil·litat i un medi de guardar la innocència í la pau del
cor; serà una arma amb què es defensarà de les temptacions
que el voldrien assaltar, un obstacle perquè els vicis s’apo¬
derin de la seva ànima conservant-la pura davant de Déu.
L'eina amb què treballes es rovella quan no la fas servir, i si
no fas servir l'activitat que Déu t’ha donat, és a dir, si no
treballes, el rovell de l'ociositat s'apoderarà de tu fins a fer-te
inútil per a qualsevol obra bona. Contempla tot el curs de la
vida del Fill de Déu, i des que era infant, ajudant a treballar
en son ofici a Sant Josep, fins que isqué a predicar pel món
son Evangeli, no trobaràs un sol instant de la seva vida en
què el domini l’ociositat, sinó que sempre el veuràs treballant.
;Oh treballador verdaderament diví, ensenyeu-me a complir
bé les obligacions pròpies del meu estat treballant sempre
amb esperit d'obediència! I per a donar-vos aquella glòria que
us pertany, ja no em queixaré mai més del treball, puix Vós,
humilíssim Jesús, comenceu per donar-me’n exemple.

II. No hi ha res més admirable que aquella mísera botiga
de fuster de Natzaret; el venerable Josep, com a cap de casa,
és qui dóna l'exemple a tothorn d’aquest treball, que és prin¬
cipi dc virtut i font d’alegria i pau; la puríssima Maria s'em-
plea en les feines pròpies del seu estat, i el bon Jesús, aquell
qui és el Criador i Senyor del món, treballa com un aprenent.

218

J. TORRAS I B,\<

i Oh Cor verdaderament humil i ple d'amor envers l'hon
jQui pot comprendre la grandesa dels vostres misteris! Coi
dera, a més, que piadosament se pot creure que, mort S;
Josep, carregà sobre del jove Jesús de Natzaret l'obligació
sostenir la casa; que tal volta estigué subjecte a amos ino
siderats, i que, finalment, tota sa vida guanyà el pa que m
java Ell i sa santíssima Mare, amb la suor del seu front, i c
al morir no deixà altres béns que el vestit que es repartir;
els soldats, ni pogué llegar altra cosa a Maria Santíssima c
demanar a Sant Joan que s’encarregués d’ella. No t’impacien
ni et desesperis, cristià, si encara que treballis activament
pots arreplegar alguna quantitat per a satisfer les necessit.
de la vellesa; posa els ulls en el Fill de Déu, qui es trobà
el mateix cas, i confia en aquell dolcíssim Cor, qui mai dese
para als qui en Ell tenen posada la confiança; prova d'imit
lo, a Ell, no treballant solament de mans, sinó de cor, és a c
no tan sols obligat per la necessitat, sinó amb resignaci»
amor; i així com aquell Cor sacratíssim mentre treballava
tava ple d'amor envers Déu i acceptava tranquil·lament el t
ball, ofereix-li tu també, junt amb l'obra de les teves ma
els sentiments de resignació i amor del teu cor.

El cristià, puix que ha d'ésser un home espiritual, ha d'
piritualitzar totes les seves coses, i per tant el treball, f(
de manera que aquesta gran part de la seva vida, o quasi t(
ella, que emplea en obres materials, no li hagi d'ésser d
comptada en el dia del judici, sinó que, al revés, per ha^
treballat amb fe, resignació i amor, li serveixi de mèrit pei
obtenir la salvació i la vida eterna. jOh bon Jesús! Doneu-]
un cor tan ric d'amor com vostre Cor dolcíssim, a fi que
meu treballar estigui animat sempre d’un bon esperit, ar
lo qual es converteixi en obra verdaderament espiritual.

III. Però el treball més admirable de nostre amabilíss
Redemptor no fou el que exercità com a fuster, sinó evan;
litzant al món, predicant als homes la salvació eterna i (
senyant-los el camí del cel. No parava ni un instant en aqi

219

HjjjS DEL SAGRAT COR DE JESÚS

lla fervorosa missió; anava de Ics ciutats als pobles, dels
pobles a pagcs; no esperava a tenir un gran concurs per a
fer-los oir la seva veu divina, sinó que per una sola ànima
esgarriada feia molts passos, no es cansava d'exhortar-la, i per
a tenir ocasió de guanyar-li el cor l'esperava per on havia de
passar, amb més vius desigs que un caçador espera l’ocell a
qui vol caçar. Ni a les criaturetes despreciava, sinó que, apo¬
derant-se d’elles, els ensenyava l'amor de Déu i la doctrina de
vida eterna. Fins a tal punt arribà el zel que el bon Jesús
sentia, que pogué exclamar: «Estic devorat pel zel de la vos¬
tra glòria, oh Senyor.»

Si predicava per les ciutats, les places s’omplien de gent;
si per fora, li era necessari pujar al cim d'una muntanya i
fer seure pels costats a aquella immensa multitud, o bé, per¬
què de gent s'ofegava, es ficava amb una barca al mar i des
d'allí predicava a les turbes; mes cap d'aquests medis, cap
d'aquests treballs el cansava, i deia, quan enmig de tant tre¬
ball els deixebles l'exhortaven perquè mengés: «El meu men¬
jar és treballar per la glòria de Déu.» En menys de trenta-
tres anys que visqué sobre la terra, el bon Jesús treballà tan
extraordinàriament, que l’apòstol Sant Joan diu que si s’ha¬
gués d’escriure tot lo que féu, els llibres omplirien tot el món;
al qual, abans que regués amb la pluja de la seva sang pre¬
ciosa, volgué ruixar amb la rosada de les seves santíssimes
suors.

Ajuda tu també, cristià, al bon Jesús en sos treballs espi¬
rituals per a salvar les ànimes, vulgues participar de la seva
missió per a tenir part en la seva glòria, i pensa que l'home
no sols deu treballar corporal, sinó espiritualment, que no es
necessita ser sacerdot per a estar obligat a treballar per la
glòria de Déu, ja amb almoines, ja amb consells o altres ser¬
veis que es poden fer a la Iglésia, com, per exemple, servint
al culte del Senyor o dels seus sants; ja de totes maneres,
procurant que la nostra bona conducta il·lumini i edifiqui al
pròxim a fi d’acostar-lo més a Déu. i Oh Cor diviníssim! Per
aquell zel ardent amb què procuràveu servir amb obres a

220

J. TORRAS I BAC.E:

vostre Pare celestial, feu-me la gràcia de què sàpiga emplea:
la meva vida en augmentar la glòria de Déu; jo proposo de
d’ara ajudar a propagar el bé, a estendre la fe en nostra socie
tat esgarriada, per a donar-vos un consol en aquest temp
en què rebeu tants insults.

DIA XVI
Consideració

Estudiem, en el Sagrat Cor de Jesús, l'amor als pares,

A LA PÀTRIA I ALS AMICS

I. Com el bon Jesús vingué al món no solament per a r<
dimir als homes, sinó que també per a donar-los exemple d
conducta, en aquell Cor sacratíssim devem estudiar les man<
res com havem de portar-nos per a complir les obligacior
que respecte dels demés homes tenim.

Tots estem obligats envers els pares. Ells són els instn
ments de què s’ha valgut Déu Senyor nostre per a donar-nc
la vida, i com una imatge del Criador, complint durant mol
anys els oficis de tal respecte dels seus fills. La vida matèria
la bona educació, el cuidado en les malalties, la paciènc:
durant la infància, són beneficis que suposen en els pares u
amor extraordinari, al qual, per tant, estan obligats a corre
pondre els fills; mes en nostres temps desgraciats n’hi ha ur
gran abundància que s'obliden d’aquestes obligacions. Pei
posa atenció, oh cristià, en la conducta del bon Jesús, i veur;
resplendir en son Cor els sentiments més delicats envers José
i Maria. No solament des de la seva infància els ajudà, servir
los de criadet en les feines de casa, i més endavant guanya)
el pa amb què s’alimentaven, sinó que fins a la mort els ti
gué un respecte extraordinari. Ell era Déu i els seus pares er<
criatures, Ell era Senyor i els seus pares servidors seus; hié
a pesar de tot, sempre els estigué subjecte segons té cuída<

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

221

de fer-nos notar l’Evangeli; no tenia voluntat pròpia sinó la
(.{'obeir-los a ells, i així tenia sempre els ulls posats en Josep
i Maria per a executar promptament el seu voler i el seu
2 ust, endevinant-los el pensament: tal era la promptitud amb
que els obeïa. L'assistència que donà Jesús a Sant Josep en
l’hora de la rnort, no la dóna el fill més carinyós al seu pare;
el cuidava amb ses pròpies mans, el consolava amb dolcíssi-
mes paraules, alleugerava en lo possible els seus dolors, per
lo qual la mort de Sant Josep és exemple de morts santes i
tranquil·les; i en quant a sa Mare la Verge Maria, tothom ja
sap que quan estava penjat de la Creu, consumant el gran sa¬
crifici de la reconciliació dels homes amb Déu, a pesar dels
sentiments, amargures i pensaments gravíssims que ocupaven
el seu Cor, un dels últims records, quasi les darreres paraules,
foren per Maria Santíssima, donant a entendre als homes,
que Ell, qui sempre fou fill carinyós, volia ésser-ho fins la
darrera hora. I en efecte, si aquell Cor dolcíssim amava tan
fortament als demés homes, si sentia amor fins pels seus més
cruels enemics, <?com no havia d'estimar als seus pares, es¬
sent aquest sentiment comú fins en els homes pecadors? Pe¬
netra, doncs, cristià, en el Sagrat Cor del bon Jesús, con¬
templa els delicats sentiments que tenia envers els pares i
alaba la misericòrdia divina qui tal Cor es dignà criar per a
exemple dels cristians i escola de perfecció.

II. També trobaràs, cristià, en el Sagrat Cor de Jesús un
fort amor envers la pàtria. Fill de la Judea, plorà amb amar-
guíssimes llàgrimes la seva perdició, i féu lo possible per a
salvar-la. «{Quantes vegades, oh Jerusalem, he volgut reunir,
deia, tots els teus fills al meu voltant, com una gallina reuneix
els seus pollets sota de les ales, i tu no has volgut! » Els havia
ja enviat molts profetes, perquè els prediquessin el regne de
Déu, i havien sigut assassinats; sabia que Ell també ho seria,
mes per això no dubtà un moment i féu lo possible per la
salvació de dit poble, el qual se féu sord a la seva amorosís-
sima paraula, i continuà el camí de perdició que portava, de

222

J. TORRAS I BAGE;

lo qual cs lamentava cl bon Jesús, fins al punt de llançar llà
grimes més d'una vegada. En efecte, baixant un dia a Jerusa
lem, acompanyat dels seus deixebles, mirava amb ulls d«
compassió aquella ciutat que tant estimava, fins que a l'últin
es posà a plorar amargament pensant en els grans desastre:
amb què, dintre de poc, seria castigada pels seus pecats; i er
aquell terrible camí de l’amargura, quan amb la Creu al col
es dirigia al Calvari, adolorit d’ànima í de cos, fet ja tot El
una llaga, coronat d'espines, insultat, despreciat i turmenta:
pels seus paisans, tingué encara un record amorosíssim pei
aquella pàtria qui tan malament el tractava, dient a les dones
qui ploraven per Ell: «No ploreu per mi, sinó per vosaltres ;
per vostres fills.» jOh Cor perfectíssim del bon Jesús! Recti
fiqueu tots els nostres sentiments i ensenyeu-nos com devem
amar a la nació en què Vós ens haveu fet néixer, i complir les
obligacions que tenim envers la nostra terra. Prega, doncs,
cristià, d'un modo particular per Espanj'a i demana al Sagrat
Cor que derrami sobre d'ella el tresor de la fe i amor de Déu.

III. Considera, per últim, com estimava el Cor de Jesús
als seus amics. L'amistat, diuen els savis, sol ésser entre iguals,
i per això la Bondat divina, qui volia que son Fill es fes
company i amic dels homes, el féu néixer home, i arribà a
ésser tan amic dels miserables descendents d’Adam, que mai
se n'havia vist ni se'n veurà d'aquí endavant cap d’altre qui
amb Ell es pugui comparar. «No us diré ja, exclamava dirigint-
se als seus deixebles, servidors, sinó amics meus», i era aques¬
ta amistat tan verdadera i no de paraula solament com solen
ésser les amistats humanes, la tenia gravada tan fortament
en el seu Cor i li era tan agradable, que deia: «Les meves més
grans delícies són el tractar i estar-me entre els fills dels ho¬
mes.» jOh Cor amorosíssim i lleial! joh Cor amic! La vostra
amistat serà sempre per mi la preferida, estimant-me més
tenir-vos content a Vós que a tot el món.

Recorda també, de pas, per a penetrar més en el fons de
l’amistat de Crist envers els homes, lo que succeí en la mort

223

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

i resurrecció dc Llàtzer. Aquest virtuós israelita era molt amic
de Jesucrist, per lo qual, quan caigué malalt de gran perill,
les seves germanes enviaren a cercar al Senyor dient: «El teu
amic Llàtzer està a punt de morir.» Quan el bon Jesús arribà
a casa de Llàtzer, per permissió dc la seva sabiduria i ense¬
nyança nostra, el malalt havia ja mort i feia quatre dies que
era enterrat; mes per això es fa acompanyar al lloc de la se¬
pultura, puix el volia ressuscitar. Al destapar la tomba, en
presència d'una gran multitud, el bon Jesús mirà el cos desfi¬
gurat del seu amic, s'enterneix de Cor i li salten dels ulls
abundància de llàgrimes, que fan exclamar als presents: «Mi¬
reu com l’estimava.» Cristià, si Jesús llançà llàgrimes a la
vista del cos mort i corromput del seu amic, ^com no sofrirà
el seu Cor al veure tantes d'ànimes de cristians mortes a la
gràcia i corrompudes pel vici? ;Oh Jesús, dolcíssim amic nos¬
tre! També jo us he fet plorar la meva mort espiritual vo¬
luntària del pecat, mes ara proposo viure sempre unit amb
Vós i no separar-me'n mai més.

DIA XVII
Consideració

De l’amor envers els enemics i com l'ensenya
el Sagrat Cor

I. L'amor és la verdadera substància de la Llei de Crist,
el principi d’on dimanen tots els seus preceptes i el fi a què
es dirigeixen. El cristià deu estimar a tothom sens excepció,
i els sants arribaven al punt d’estimar també a les criatures
irracionals i insensibles amb una espècie d'amor, i no avor¬
rien absolutament altra cosa que el pecat. Mes lo que avui
importa que considerem és l'amor als enemics que Crist
Senyor nostre terminantment ens té manat, i del qual ens
dóna un dolcíssim exemple el seu Cor sacratíssim. Si vosal-

224

J. TORRAS I

tres, deia e! Senyor, estimeu als vostres amics i als qui i
be, £ quina habilitat feu? ^No fan per ventura lo mate
infidels i pagans? Vosaltres deveu estimar als qui us a\
xen; fer bé als qui us calumnien i pregar pels qui us
gueixen; i aquestes paraules del bon Jesús no són un c
que es deixa a la discreció de cada u seguir o no seguií
un verdader precepte i manament, al qual qui falti
manera grave no podrà aconseguir la salvació eterna.

La raó per la qual se'ns mana tan rigorosament l’am
enemics és perquè l’amor al pròxim es funda no en le:
litats de la persona, en sa virtut o bondat, en els far
obsequis que ens ha fet, sinó en ser una imatge i criati
Déu; per lo qual les nostres injúries recauen sobre d<
teix Déu, com els insults que es fan a un retrat recauen
persona que representa, jEstranya diferència entre l'h
son Déu! Aquest benigníssim Senyor ama a la criatur
després del pecat, quan s’ha fet indigna de l'amor, qua
rebel·lat contra de Déu, omplint-se a si mateixa d’ignor
i l’home avorreix a son semblant per una petita injúria
tes vegades per una insignificant paraula amb què l'h;
trariat, quedant dominat per una passió rancorosa <
aquell qui és fill del mateix seu Pare celestial i com E
destinat a viure i regnar per sempre en sa companyi;
misteris de la malícia i flaquesa humana! Els homes har
criats germans i per a auxiliar-se els uns als altres, j
tots forméssim com una sola família; i quan un conteu
societat no veu en ella més que rivalitats, qüestions, gi
recelant-se l'home de l’home més que no pas de la bè
arribant fins al punt de que el fer mal al pròxim, ja
paraula, ja d'obra, se fa per broma i passatemps, no reco
se de que Déu castigarà terriblement a aquells qui c
als seus semblants, encara que n'hagin rebut injúrie.
Cor tot amor del bon Jesús! Quan us contemplo ama
vostres perseguidors i cruels botxins, m’omplo de veí
considerant la flaquesa de no saber estimar als meus en
Proposo des d’ara vèncer-me a mi mateix i desterrar dí

225

mes del sagrat COR DE JESÚS

esperit tota mena d'odi, fora que sia l’odi al pecat i a la meva
carn.

II. Mes comença ja a contemplar, cristià, els exemples
hermosíssims que d’amor als enemics et dóna el bon Jesús;
penetra en son santíssim Cor, registra tots els seus racons i
no hi trobaràs més que amor per tothom sense la més petita
mostra d’odi, i resplendint d’un modo admirable els amorosos
afectes de què es troba revestit envers els enemics. Ell tin¬
gué una multitud de perseguidors, calumniadors i acèrrims
contraris; però el seu Cor no s’altera en lo més mínim, sos
amorosos sentiments no es mudaren a no ser per una dolcís-
sima compassió envers aquells qui, fent-se contraris seus,
s'encaminaven a l'infern. Si el tapen d'ulls, li donen bufetades
i el vesteixen de boig ofenent la seva altíssima i divina dig¬
nitat, si l'acusen de diferents delictes posant-li mil falsos testi¬
monis, no penseu que per això aquell dolcíssim Cor perdi el
seu amor; al revés: en nosaltres, les injúries són l'aigua que
ens apaga el foc de la caritat; en Crist, com que augmentessin
encara més aquelles amorosísimes flames. Sabia que el malvat
deixeble Judes, a qui Ell havia comunicat els seus secrets i
doctrina, a qui havia elevat a la dignitat d’apòstol, el tenia ja
venut als jueus i que l’anava a entregar; mes, a pesar de tot,
poques hores abans d'executar la gran traïció, el fa sopar en
sa companyia sucant amistosament els dos el pa en un ma¬
teix plat, i fins el deixà combregar entregant-li son cos i sang
a la fi d’aquella santíssima Cena: i quan, capitanejant als mal¬
vats jueus, se li presenta en l'hort de Getsemaní per a pren¬
dre’l, el bon Jesús el surt a rebre i li diu encara: «^Per què
véns, amic meu?»

Des d'ara, cristià, no tens dret de tractar a ningú d’enemic,
puix Crist anomena amic a Judes en el mateix instant de la
cruel traïció, ni pots tornar mal a qui et faci mal a tu, puix
el bon Jesús besà a Judes amorosament en el mateix instant
que aquest miserable apòstol l'entregà a les turbes per a ser
crucificat. Jo em despullo, oh Senyor, des d’aquest moment,

226

J. TORRAS 1 BAG

de tota enemistat i odi, i vull revestir mon cor dels amoros
afectes de què teniu ple el vostre. El vostre Cor no té fel
amargura per a ningú, ama amb totes ses forces als seus er
mics, doncs també jo els amaré pensant que qui conforma a
sos sentiments amb els del Cor de Crist, li serà després taml
conformat en la glòria.

III. Mes considera la conversió dels pecadors, i allí veur
amb tota claredat com el Senyor ama als seus enemics, i fa 1
fins a aquells de qui rep grans ofenses. Perquè el pecador m
se mouria de son pecat i cauria irremissiblement en l’infei
si Déu no li toqués el cor, no li enviés una gràcia abunda
que el canvia de pecador en just; de manera que aquest <
preciosíssim de la seva gràcia el comunica als seus enemic
Sant Pau, encès de furor contra Crist i els qui seguien la se
doctrina, se n’anava a cavall a Damasc per a alçar una for
persecució; mes veus aquí que Crist el deté, il·lumina el s<
enteniment, li muda el cor i el converteix en sant. I aques
història de Sant Pau és la de tot pecador convertit. Crist •
a cercar al pecador en el camí de la perdició, li envia la gràc
quan té el cor i l'esperit rebel·lat contra de Déu; i si nost
Senyor no dubta de donar la seva gràcia, és a dir, el més gn
dels beneficis a un cor enemic, ^podràs tu, cristià, negar cí
favor o servei a un home per més que t’hagi agraviat?

;Oh bon Jesús! Jo prometo des d'ara perdonar a totho]
oblidar-me de totes les injúries, i per aquell amor als enemi
que teniu en vostre Cor santíssim proposo jo també estimí
los. i Oh Cor diviníssim, qui sou un tresor d'amor! Comui
queu-me una espurna d'ell perquè pugui dignament comp)
aquesta resolució.

MES OtL SAGRAT COR DF. JF.SUS

227

DÏA XVIII
Consideració

Vida desconeguda df.l Sagrat Cor df. Jesús

I. Com si fos una gran cosa, i desconeixent que no és més
que un sac de misèria i una criatura amb tendències malva¬
des, l'home té una verdadera passió per a figurar i represen¬
tar en el món, per a ser conegut i estimat o, com vulgarment
diem, per a fer paper. Si està arraconat, si no es fa cas d'ell
dintre del círcol dels seus amics, parents o bé de les perso¬
nes del seu estat o classe, ja està melancòlic; mes si es veu
aplaudit i estimat, aleshores s'omple de satisfacció. ;Oh vanitat
i tonteria del cor humà, qui no es pot arribar a convèncer de
que el món no és el lloc del seu repòs i felicitat i que en ell
sols hi trobarà desenganys i terribles amargures! La vida
modesta i retirada és dels homes fugida, a pesar d'ésser tan
recomanada per Crist Senyor nostre, així de paraula com
d’exemple; i el bullici, la vana pompa del món és objecte dels
més roïns desigs del nostre infeliç cor.

Mes aparta, cristià, la vista de la misèria del pecat i con¬
templa el Sagrat Cor de Jesús; el qual et donarà exemple
d'això corn de tot lo demés. Figura’t a un Déu qui es vesteix
de la nostra miserable naturalesa amagant les seves infinites
perfeccions, sa grandesa incomparable, i virtut infinita; apa¬
reixent Ell, qui és Criador, com si fos criatura i essent Totpo¬
derós com a pobre necessitat. Ell va venir entre els seus, diu
l’Evangeli, i els seus, és a dir, Ics seves criatures, no el volgue¬
ren rebre, puix ni les persones més emparentades amb el bon
Jesús el tingueren per més que per un home com els altres.
En efecte, ja estava escrit que el bou i l’ase coneixerien a son
amo, mes que Israel no coneixeria a son Senyor. I tu, cristià,
t voldràs ésser conegut i honrat dels homes quan Crist és des¬
conegut d’ells? Recorda't dc que l’apòstol Sant Pau ens diu
que havem d’ésser com a morts al món, i únicament els qui

228

J. TORRAS I BAGES

han obtingut aquesta mort poden creure que viuen en Crist,
i tsaps qui són els qui han mort al món? Els qui res d'ell de¬
sitgen, els qui hi viuen, com diu l'Escriptura, com a passatgers
i pelegrins, qui es consideren sens estada fixa i posen els ulls,
no en les coses presents, sinó en les que esperen després d'a¬
questa vida. Potser pensaràs en ton interior: Molt dures són
aquestes paraules i sembla que únicament han de parlar per
aquells qui abracen la vida religiosa. jAh, no, cristià! Parlen
per tothom qui de veres vol ésser deixeble de Crist, i assegu¬
rar la seva eterna salvació. Encara més, aquesta vida modesta
i retirada fins és necessària per la nostra felicitat mentre vi¬
vim, puix Crist Senyor nostre, qui no ama el soroll i vanes
pompes del món, fuig d'aquelles ànimes qui es donen més a
mundanes vanitats, i cerca un refugi en el cor d'aquells cris¬
tians piadosos i senzills qui fien més la seva felicitat de la
benvolença i amorositat del Cor diví, que no pas de l’enganyo¬
sa prosperitat mundana, i Oh, qui conegués les delícies de
viure retirat dintre el Cor de Crist! Ni els mes esplèndids pa¬
laus, ni aquells llocs en què la riquesa i l'ingeni s'han unit per
fer-los una habitació deliciosa ofereixen a l’home una estada
més agradable, tranquil·la i pacífica que la que ofereix en l’in-
terior de son Cor el bon Jesús a tots aquells qui voluntària¬
ment hi cerquen el repòs. Podem estar segurs de que no hi
ha vida més tranquil·la que la d’aquell qui, mort a les vanitats
del món, cerca tan sols en el Cor de Crist son goig i felicitat.
D'això estaven convençuts aquella multitud de sants qui re¬
nunciaren a les riqueses i honors per a consagrar-se a Crist;
i jo t'asseguro, cristià, que si fas la prova, renunciant verda-
derament a les coses mundanes, un cop hagis conegut les dol-
çures, tranquil·litat i modesta alegria de la vida retirada, mai
més deixaràs enganyar-te per la felicitat aparent del món.

II. Aquesta vida desconeguda de Crist dura fins ara que
la seva santíssima Religió està estesa pertot arreu, de manera
que si alguna vegada et fiques en els grans aplecs de gent, t’in¬
trodueixes en el gran món, veuràs a Jesucrist oblidat de

j^ES DEL SAGRAT COR DE JESÚS 229

tothom, no sentiràs pronunciar son dolcíssim Nom si no es
r a blasfemar-lo, i fins entre les persones qui fan professió
de cristians observaràs una fredor i indiferència tal que de¬
nota que el seu cor està ple de les vanitats mundanes i no de
l’amor de Crist. Si vols trobar a aquest santíssim Senyor, si
vols oir converses d’Ell i trobar persones que no s’avergonyei¬
xin de confessar-lo i d’alabar-lo públicament, és necessari que
te’n vagis a cercar als senzills i humils de cor, qui viuen reti¬
rats i tal volta escarnits de la multitud dels pecadors. L’espc-
rit del món i l'esperit de Déu són dos esperits enemics i que
no poden viure junts en un mateix cor, puix hi haurà entre els
dos baralla, i si el món queda vencedor llançarà a Déu del
cor de l'home, dominant-lo completament i governant tota la
seva vida. És impossible, atesa la nostra flaquesa, que Crist no
quedi vençut en el cor de la multitud qui viu enredada en les
pompes i vanitats del segle, i per això, si vols que visqui en
ton esperit, és necessari que l’apartis d’ell i que portis aquella
vida modesta i retirada que consisteix en viure segons les mà¬
ximes de l’Evangeli, els exemples dels sants i sobretot del Sant
dels sants, Crist Senyor nostre. [Oh Cor amorosíssim i desco¬
negut dels homes! ;Com Vós vull jo ésser desconegut, amb tal
de millor conèixer vostra infinita excel·lència i hermosura!

III. També pots contemplar aquesta desconeguda vida
del bon Jesús en el Santíssim Sagrament de l’Altar. Allí està
dintre del Sagrari, i el seu Cor amorosíssim, inflamat d’amor,
és desconegut i oblidat d’un gran número de cristians. Sia
ignorància, sia fredor de cor, trobaràs moltíssimes persones
qui ni quasi saben que allí hi hagi Crist Senyor nostre: passen
pel seu davant amb indiferència de bèstia. Perdrem hores en
vanes converses i passatemps, i no tindrem alguns minuts per
a visitar-lo a Ell, de manera que ara es pot ben dir de Crist
als cristians lo que d’Ell mateix deia Sant Joan Baptista als
fills d’Tsrael: Entre vosaltres està i vosaltres no el coneixeu.

En els dos grans misteris de quan Déu mori a la Creu i
de quan es deixà a si mateix en el santíssim Sagrament, d’una

230

J. TORRAS I BAGES

manera profundíssima i humilíssima queda tapada la vida j
excel·lència divina de Crist; però el misteri d’humilitat en¬
cara és més gran en la Sagrada Eucaristia que en el Cal¬
vari, puix, com diu Sant Tomàs, en la Creu estava amaga¬
da la divinitat del Senyor. Morint semblava que no era
més que home; però en el santíssim Sagrament amaga tam¬
bé la seva sagrada Humanitat, puix baix les espècies del pa
l'ull de carn no hi veu res de la seva sagrada Persona. [Oh bon
Jesús! Feu-me la gràcia d'estimar aquesta vida desconeguda
del món, de què Vós em doneu exemple; Vós, per amor nos¬
tre, per la nostra santificació, us quedeu amagat en nostres
sagraris, en nostres iglésies desertes i sovint deixades, baix
les espècies del pa; i ,-és possible que jo cerqui encara ser
estimat i conegut dels homes? ;Ah, no, Jesús meu! Jo seguiré
vostres exemples, imitaré la vostra conducta, no cercaré altra
cosa que la vostra glòria, esperant del vostre Cor dolcíssim
tota la meva felicitat i pau en aquesta vida a fi de tenir més
assegurada en l'altra la glòria eterna.

DIA XIX

Consideració

Vida dolorosa del Sagrat Cor de Jesús

I. No hi ha res de què fugi tant l'home com del patir: tots
els esforços de la seva vida, tot el discórrer de la sabiduria
humana, tots els treballs de la indústria i del comerç, totes les
cavil·lacions d'aquest i dels altres segles es dirigeixen a des¬
terrar d'aquest món el sofriment; mes fins ara ell continua i
encara s’augmenta com un hoste impertinent que quan amb
més ànsia se’l vol treure de casa té més ganes de quedar-se. El
nostre temps, perquè és tal volta el qui més frenèticament vol-

MES DEL SAGRAT COR DE JESÜS

231

dria plaers i gustos, desterrant els sofriments i penes, està mes
subjecte que els altres a aquesta terrible pena del sofrir que
xnai cap poder humà podrà treure del món. A ell l’envià cl
poder de Déu per a càstig de nostres culpes i pecats, i sola¬
ment acudint a son bondadosíssim Cor de Pare obtindrem
el calmar les penes i sofriments de la nostra vida. El món,
doncs, erra el camí quan amb tanta violència i supèrbia com
ignorància i debilitat, cerca en si mateix ei remei dels mals; i
]a lliçó més sàvia per aconseguir resultats ens la dóna el Sagrat
Cor de Jesús quan exclama: «Veniu a Mi tots els qui esteu
apurats per treballs i penes, que Jo us alleugeraré.»

Perquè el bon Jesús no solament és l'únic qui ens pot
alíviar per son poder infinit de Déu, pel coneixement que té
de les nostres ànimes i per l'amor que ens professa, sinó tam¬
bé perquè, havent passat Ell una vida tan dolorosa, essent,
segons el llenguatge de l’Escriptura, home de dolors í qui sap
lo que és patir, amb son exemple, amb la manera com se portà
en les tribulacions i amargures que sempre mentre visqué el
mortificaren, ens ensenya el verdader camí, la manera com
devem conduir-nos nosaltres en circumstàncies semblants a
les seves, perquè els nostres sofriments ens sien fructuosos
i se’ns facin més passadors. Entra, doncs, cristià, en el Sagrat
Cor de Jesús i aprèn les lliçons eloqüentíssimes que dóna als
seus amics. Contempla’l negat d’amargures, turmentat per
tota mena de dolors, i tot ho sofreix voluntàriament i sense
necessitat, puix essent Déu no devia augmentar sos mèrits, i
tan sols sofria per amor teu i pel teu bé; i si Ell amb aquesta
generositat sofreix per tu, arma't de valor i resignació i accep¬
ta amb ànim esforçat les tribulacions que t'envia la Providèn¬
cia per amor d'Aquell qui per tu tant volgué sofrir. jOh Cor
de Jesús! jCor adolorit i turmentat! Jo em queixo de les me¬
ves penes; mes proposo d’aquí endavant acceptar-les gustós a
exemple vostre, i coneixent que el criminal no té dret a quei¬
xar-se del càstig; suportaré amb paciència els que d’aquí en¬
davant m’enviareu, puix estic segur de que Vós mateix, a l’en¬
viar els treballs, doneu també forces per a suportar-los.

232

J. TORRAS ï BAG

II. Procura sovint acompanyar, cristià, al bon Jesús p
camí dolorós de la seva passió, puix si ets company seu en 1
penes, ho seràs també en la glòria i aprendràs amb son exej
ple meravellós la manera de portar-te en les amargures d
questa vida. Demés, a Crist li agrada tant que considerem
seva vida dolorosa, estima tant son Cor agraït que ens comp
dim de les seves penes, que, segons un piadós escriptor, z
cepta més gustosament una sola llàgrima que es llanci en
contemplació de la sagrada Passió, que no pas un any de c
junis a pa i aigua.

I al revelar a la Beata Margarida Alacoque la devoció c
Sagrat Cor, ja li manifestà que en gran part era per a trob
qui el consolés en ses afliccions i li fes companyia amoro
en sa espantosa desolació. Ja havia dit abans per boca d'i
profeta: «Entre tants amics com tinc, no hi ha un sol que
digni venir a consolar-me.» Recorda't, cristià, que en l’hor
ble i dolorosa escena de la seva passió, quan els enemics
voltaven per totes parts, i pertot arreu no sentia més que i
sults, blasfèmies i amenaces, que quan estava enmig d'aque:
dolorosíssims turments, quasi tots els seus deixebles el desei
pararen deixant-lo sol en mans dels seus enemics; i aques
conducta covarda i indigna envers Nostre Senyor s'ha peip
tuat, puix pocs són els cristians qui segueixen a Crist en I
persecucions i desprecis. Ànima cristiana, Crist es troba a\
dia en l'estat dels dies de la Passió, els homes se li han reb
lat, el seu nom és blasfemat, els seus sagraments són despj
ciats, i es té com una ignomínia el ser del número dels se
deixebles i devots. jOh ditxosa ignomínia! Jo us busco. \(.
Cor sacratíssim! Res m’apartarà de vostre amor, i encara q
el món em motegi, encara que m'insulti i em compti en el r
mero dels tontos, jo no deixaré d’estimar-vos, d'acompanyí
vos en les vostres ignomínies; jo no em recelaré de confessí
me deixeble vostre, perquè Vós haveu dit ja que la sabidrn
del món és tonteria, al pas que el món compta i té als imií
dors de Crist en el número dels insensats.

mes df.l sagrat COR DE JESÚS

233

III. És més de plànyer el Sagrat Cor dc Jesús pel desem¬
parament dels seus amics en l'hora de la tribulació, per quant
Ell venia al món desitjós de l'amor de les criatures, puix en
aquestes té posades les seves complaences. I per a trobar
aquest amor dels homes, el bon Jesús ho provà tot, puix ja
saps, cristià, que després de les doloroses mostres del seu
afecte envers nosaltres, d’haver-nos donat junt amb una doc¬
trina santíssima la seva pròpia vida en l’arbre de la Creu i de
llegar-nos el tresor inestimable de la seva carn i sang en el
Santíssim Sagrament de l'altar, considerant la ingratitud del
poble, la duresa de cor dels cristians, qui no saben agrair-li
tantes fineses, surt del seu Cor dolcíssim aquesta amarguís-
sima queixa: «<»Què podia jo fer pel meu poble que ja no hagi
fet? Jo plantí i he cultivat la meva vinya, és a dir, la societat
dels fidels, perquè em produís un vi agradable i sols m'ha pro¬
duït vinagre.»

Aquest coneixement claríssim que el Redemptor tenia
del poc fruit que havia de donar la seva Passió fou una de les
coses que turmentaren més son Cor amantíssim, mentre vis¬
qué en el món. Alçat dalt de la creu veia presentment escam¬
pades per tota la terra totes les generacions d'homes fins a la
fi del món, com a Pastor vigilant de l'immens ramat que
l'Etern Pare li havia encomanat; i contemplava amb gran mè-
lancolia la multitud dels pecats, la duresa de cor, els sacrile¬
gis de molts dels redimits amb sa generosa sang, que sempre
hi ha sobre la terra.

Lo qual et donarà a conèixer, cristià, com havia de patir
aquell Cor dolcíssim i quant negat d’amargura havia d'estar en
els últims moments de la seva vida. cQui us pogués consolar,
oh Jesús meu! Vós clameu amb amoroses veus dient: «Vosal¬
tres qui passeu pels camins, mireu-me i dieu si hi ha cap dolor
que es pugui comparar a mon dolor.» No; ni en el cel ni en la
terra se'n troba cap d'igual, puix en altre esperit no cabria si
no fos en el Cor grandíssim de nostre Redemptor Jesús; mes
jo vull consolar-vos, perquè sí és obra de misericòrdia conso¬
lar els desconsolats, \quant més ho serà consolar el Cor de

234

J. TORRAS 1 BAG)

Jesús, qui per nosaltres sofreix! Accepteu, Senyor, els mei
petits obsequis i oracions, com un consol i desagravi enm
de vostra gran desolació.

DIA XX
Consideració

Del sacrifici i com el Sagrat Cor de Jesús n'és exemple

I. Sempre en la terra s’han ofert a Déu sacrificis agrad
bles o desagradables, perquè sempre els homes il·luminats p
seu enteniment han comprès que el Senyor mereixia i se
devia el tribut de Sobirà i Amo de totes les criatures i del r
de totes les criatures, qui és l’home. I com estaven convençu
que era també l’Autor de la la vida, no s'acontentaven en oí
rir-li les criatures, sinó en entregar-li la seva vida, per a mar
festar d'aquesta manera son vassallatge envers Déu. Mes to
aquests sacrificis no li eren agradables, i per això el seu F:
Unigènit surt del cel i se'n ve a la terra, prenent carn humar
i fent-se home, amb l'intent d’oferir en el món un sacrifici
l'Etern Pare, que el deixés satisfet i pagat de tots els deut<
que els homes li tenien. De manera que el fi de tota l'Enca
nació de Crist, tots els passos i misteris, des del dia que bah
a les puríssimes entranyes de Maria, foren uns preparath
d'aquest gran sacrifici que havia de consumar-se en el cim d
Calvari per a reconciliar el món amb el Pare celestial. Mire
doncs, cristians, si és excel·lent la Víctima d’aquest sacrific
no n’hi ha cap més en el cel ni en la terra que pugui amb el
comparar-se; totes les criatures en reconeixen el domini; e
homes la tenen com a superior i amb son enteniment no p
den discernir una dignitat més gran que la seva; els ànge
en el cel no hi troben res de més preciós, i l’Etern Pare la
per enterament igual a si mateix. \Quant gran serà, donc
aquest sacrifici per al qual es prepara tan divina Víctima! I

JES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

235

qual comença a sacrificar-se molt abans de consumar el sacri¬
fici, perquè des que s’humilià prenem formes d’csclau i de
pobra i dèbil criatura, sacrificà ja a son Déu i nostre Déu la
dignitat i llibertat que li pertoquen per ésser persona divina.
Perquè es féu pobre essent amo de totes les riqueses, sacri¬
ficà les riqueses; perquè fou insultat i deshonrat, sacrificà
l’honor; i per últim, puix que acceptà el dolor i la infelicitat
sacrificà la íelicitat, que tenia en si mateix. Contempla aquesta
divina Víctima en el cim del Calvari i allí veuràs com dessag¬
nat ja sacrifica sa vida entregant-la a l’Etern Pare, pronunciant
aquelles gloriosíssimes paraules: Consummatum est, ja tol
està complert i acabat. Asseiem-nos, cristià, espiritualment
sota de la Creu de Crist, i considerem per un moment, tot
mirant 1 excel·lència de la Víctima, la riquesa que en son Cor
abunda, i puix que el deixeble ha d'imitar al Mestre, aprendre
nosaltres a sacrificar-nos i oferir al Sagrat Cor de Jesús el
sacrifici del nostre amor propi, de la vanitat que tant li des¬
agrada, del nostre odi i antipaties envers el pròxim, i d'aques¬
ta maneta oferiràs al Senyor un verdader sacrifici de justícia,
obtenint que et miri amb ulls de misericòrdia.

II. Passa endavant, cristià, i considera que el Cor de Je¬
sús no és tan sols la víctima del gran sacrifici de la Redemp¬
ció, sinó que és també el sacerdot qui l'ofereix. Els altres
sacerdots, diu la Sagrada Escriptura, quan es presenten per a
aplacar i satisfer a la Justícia divina, és necessari que abans
la desagraviïn oferint pels seus propis pecats hòsties i vícti¬
mes; mes aquest sacerdot, Crist, al presentar-se al Calvari per
a consumar el gran sacrifici, no devia aplacar ni desagraviar a
1 Etern Pare, perquè no solament no tenia cap pecat que satis¬
fer, sinó que son Cor innocentíssim, just, sant i diví, era tan
agradable al cel, que li hauria bastat una sola oració per a
satisfer pels nostres deutes i reconciliar els homes amb Déu.
Mes aquell Cor amorosíssim no se'n va acontentar i volgué
arribar fins a l’extrem, com a sacerdot zelosíssim de la glòria
de Déu i de la salut dels homes, i així és que voluntàriament

236

J. TORRAS I BAG1

s'entrega a la mort i fins excita als jueus perquè l'agafin. E
efecte, emprengué i acabà tan voluntària i lliurement aque
sacrifici, que no solament baixà a la terra amb aquest object
sinó que després, a l'arribar el temps designat, quan esta-\
en l’hort de Getsemaní preparant el seu Cor per al terrib
trànsit, veu venir els jueus i soldats armats i surt a rebre’l;
mes com aquests quedessin parats i com estàtues, no sabei
què fer-se davant de la senzilla, però terrible majestat de ;
divina Víctima, Ell mateix els diu: «Si a mi em cerqueu, aqi
em teniu; feu de Mi lo que vulgueu, mes deixeu anar en pa
als meus deixebles.» Davant d’Herodes i de Pilat, amb poqu<
paraules que hagués pronunciat l'haurien deixat lliure, mt
Ell callà, perquè volia ésser el sacerdot de si mateix; és
dir, el qui consumés el sacrifici de la seva santíssima Persor
entregant-se voluntàriament a la mort. jOh Sacerdot admir.
ble! Vós sereu sempre mon sacerdot; a Vós entregaré fi
meves oracions i sacrificis, a fi que les presenteu a l'Eter
Pare, qui rep tot lo que ve de Vós amb amor i agraïment ii
finits, i Oh bon Jesús! Puix que un dels oficis del sacerdot t
pregar, pregueu, us demano, per vostre Cor amorosíssim, pe
què pugui alcançar la meva salvació eterna.

III. Mes equina serà l'ara, és a dir, la taula sagrada on s
consumarà aquest sacrifici? A on se derramarà la sang divin
i es terminarà l’oferta riquíssima que de si mateix fa el bo
Jesús? Dues són les ares on se consumà: l'una visible i l'altr
invisible; material i visiblement en el Calvari la sang d
l'Anyell diví és escampada i espargida des del cim d'aquell
santa muntanya; allí fou mort nostre amorosíssim Redemj
tor, i per tant el Calvari és el lloc més venerable de la terra
però si tu, cristià, vols penetrar més endintre í considere
que el sacrifici es consumà també interiorment quan Jesi
crist determinà entregar-se a la mort, aleshores descobrirà
una altra ara interior, i invisible als ulls gros sers dels home
carnals, que és el Cor sacratíssim del bon Jesús, on tingu
lloc, enmig de fervorosíssims incendis de caritat, aquesta d(

Ü J^s oel SAGRAT COR DO JESÚS 237

nació de si mateix, aquest sacrifici de la pròpia vida que amb
tots els terribles dolors de la passió oferí a l'Etern Pare.

Mira, doncs, oh ànima, quant venerable es aquell Cor san¬
tíssim, i si els homes per a visitar el Calvari fan llargs
pelegrinatges i sofreixen mil molèsties, perquè és aquella mun¬
tanya l’ara on se consumà el gran sacrifici de la nostra Re¬
dempció, molt més devem amb freqüència i gran amor venerar
el Sagrat Cor, ara invisible, on s’oferí aquest mateix il·lustre
sacrifici; puix si el Calvari és el lloc més sagrat de la terra,
perquè fou regat per la sang de la divina Víctima, el Sagrat
Cor és el més sant de cel i terra, perquè no solament és el
manantial qui proporcionà aquesta Sang divina, sinó també
el Sacerdot qui voluntàriament la derramà i espargí en el món
i l’ara on fou feta l'oferta. Aquesta lliçó del bon Jesús mai
la devem oblidar, ans tenir-la molt present procurant imitar¬
ia; puix si els sacrificis que oferim a Nostre Senyor són for¬
çats i obligats per les circumstàncies o per la Providència, poc
valor tindran als ulls de Déu, mes si nosaltres els oferim de
bon cor i amb tot nostre esperit, aleshores el Senyor, qui mira
principalment el cor dels seus fills, els acceptarà benigníssim,
derramant sobre nosaltres les seves gràcies. Sí, oh bon Jesús,
dés d’ara proposo, imitant el vostre Cor, fer també del meu
una ara i altar espiritual des d'on oferiré a l'Etera Pare per
mediació vostra tots els meus sacrificis i oracions. Ajudeu-me
a complir aquest propòsit, ensenyeu-me com dec fer-ho, mani¬
festeu-me les disposicions de vostre Cor, a fi que jo pugui
conformar el meu amb Ell.

DIA XXI
Consideració

Efectes del sacrifici del Sagrat Cor de Jesús

I. Grans devien ésser els efectes i el fruit del sacrifici del
Calvari quan amb tants vius desigs era esperat del cel, de la

238

J. TORRAS I B

terra, dels abismes i fins d’aquell Cor amorosíssim del
Jesús. I, en efecte, mai més es veurà res en el cel ni e
terra que tan meravellosament els alegri í ompli de goig
Déu farà en el món altra vegada una cosa semblant en g
desa, amor i sabiduria al gran sacrifici que estem consideí
que és el principi de la nostra Religió en la terra i de la nc
felicitat en el cel. El Senyor en reporta també abundantís;
fruits, augmentant d'un modo extraordinari la seva gli
així en la terra com en el cel. Perquè, si bé en Ell s'hi ti
tot, puix que Déu té en si totes les perfeccions i felicita
no necessita sortir de si mateix per a disfrutar d'una gl
infinita, no obstant, sembla que faltava encara alguna <
en aquell esplèndid palau de la glòria divina, perquè fos d:
de la majestat del Senyor, qui l'habita. Els homes, flac
criatures seves, li havien trencat el respecte i agraviat
honor, i faltava satisfer aquest afront que se li havia fet
manera que son amor fos vindicat i quedés restablérta la ,
tícia. Veus aquí un dels motius pel qual el Sagrat Cor £
vives ànsies desitjava el sacrifici, puix amant la glòria
Pare amb totes les seves forces, desitjava satisfer-la esbon
amb la seva pròpia sang la taca que en l'honor de Déu
homes malvats havien fet. i Oh, quant gran és la força mak
del pecat! Com si fos una fletxa que, llançada des de la te
tingués prou poder per a penetrar en el cel i ferir l'honra <
tíssima de nostre Amo i Criador... Cristià, cada vegada .
peques, comets aquest delicte d’insultar a la Majestat div:
la qual des del moment reclama de tu una condigna satis:
ció, essent tan gran l’eficàcia de ta malvada acció, que arri
ria a pertorbar la tranquil·litat divina, si aquell gloriosís;
Senyor no fos immutable per essència. ^Com, doncs, satisfa
pels grans delictes i pecats comesos? jAh! Acudint al Cor
Jesús, qui és un tresor de mèrits obert a tots els cristian
prenent d’allí els que necessites per a satisfer a la Trini
Santíssima, restablint d'aquesta manera la Justícia divina, c
fins en el mateix cel tu havies pertorbat.

mes del sagrat COR DF JESÚS

239

IT. Però encara era més ardorosament esperat cl sacrifici
de Crist per les ànimes d'aquells homes, descendents d'Adam,
qui, a pesar d’haver sigut justos i sants sobre de la terra, no
podien penetrar en cl cel i esperaven en l'altre món l'hora de
la redempció del nostre llinatge. jOh! jAmb quantes fervoro¬
ses oracions procuraven interessar el Cor diví perquè s’apia¬
dés d’elles! I, per tant, imaginem-nos l’alegria, consol, agraï¬
ment i accions de gràcies d'aquells gloriosos personatges, quan
veieren obert per la llança del soldat el Cor de Crist, al con¬
siderar que per ells aquella era la porta del regne del cel que
amb tan pures ànsies esperaven; i puix que d’aquell Cor sa-
cratíssim els venia la salvació, des d’aleshores fins per tota
l’eternitat l'alabaran i beneiran com el senyal i penyora de la
glòria. 1:1 Cor traspassat de Crist és de creure que la primera
vegada que fou adorat i venerat per criatures humanes va
ésser en aquesta ocasió; i ja pots pensar, cristià, amb quins
transports d'alegria i amb quines mostres de devoció. Ell els
complia una esperança que era la que mantenia la seva vida,
i el qual compliment sols podien esperar-lo d’un Cor noble i
misericordiosíssim, puix importava un sacrifici terrible, com
és el de donar la pròpia vida per la salvació dels altres. La
tristesa i condol que dominava l’esperit d’aquelles ànimes es
convertí en alegria, puix aquell Cor amorosíssim la va esten¬
dre per tots els confins de l'univers.

Reuneix-te tu, cristià, interiorment amb aquestes ànimes
abans tristes i des de la mort de Crist alegres, i puix que són
del teu mateix llinatge i els teus pares en la fe, ajuda-les a
donar-li gràcies, i besa amb tota la devoció possible aquella
lerida del costat que li obrí el Cor qui tant havia desitjat la
nostra salvació.

III. Si el pagès, en temps de sequedat, contempla amb
alegria el núvol que, estès pel cel, sembla que porta dintre
de si una pluja benefactora, jamb quin goig els homes han de
mirar aquell Cor generós qui des de l'arbre de la Creu es va
deixar obrir per a donar fins la darrera gota de la seva sang

240 3 . TORRAS I B,

preciosa, que, espargida per la terra, l’havia de renovar i
produir els fruits de santedat que en tot temps es veuej
la Santa Iglésia! Perquè si bé és cert que el sacrifici de (
pertot arreu produí admirables efectes, sembla que sia e
terra on més clarament es veuen, ja que sobre d'ella derr
el Sagrat Cor sa preciosíssima sang. Des d'aquesta regor n
vellosa canvià del tot. Els homes, d'esclaus del dimon:
convertiren en fills de Déu; ja no cercaren més, els qu
gueixen sa llum celestial, els plaers sensuals posant en el
fi de la seva vida com les bèsties brutes, sinó que, ente:
que, com a fills de Déu, tenien una dignitat sobirana, els
preciaren per massa grossers i baixos, cercant la felicita
la virtut, com a cosa més digna de fills del Rei celest
germans de Crist. La caritat ardent i amorosa de nostre i
bilíssim Redemptor s'estengué meravellosament; els odi:
ren abominats, els homes ja no pogueren avorrir-se els
als altres, puix la mediació del Cor bondadosíssim i pod
del bon Jesús, al guanyar-los el títol de fills de Déu, els f
tots germans. jOh Cor verdaderament adorable! Vós sou
el llaç qui uneix als homes entre sí, puix qui a Vós estim
impossible que avorreixi al pròxim.

Altre dels efectes del sacrifici admirable que considej
i podem dir fruit del Cor diví, fou el fer aparèixer entre
homes l'amor a Déu, viu i encès, l'enamorament de Dér
home, o, lo que és lo mateix, els més ardorosos i dolços i
tes envers el bon Jesús, qui amb l'exemple de son Cor
rable i magnànim, empleat en l'amor dels homes, toca el
tre cor i l'excita a donar-se enterament a Ell. Veus aqu
noble i digne enamorament, i d'una nova espècie desc
guda en el món, fins que a ell va venir des del Cor de C
L'ànima qui té aquest amor no contempla l'hermosura co
ral; estima la que no veu amb els ulls de la carn, mes sí
rament amb els de la fe, la qual li ensenya que per enda
el Cor diví l'estima i ha donat per ella tota la seva sang,
li té preparada en el cel una habitació, on veurà encara ;
més claredat que aquí les excel·lències del seu amor.

mes del sagrat COR DE JESÚS

241

Cristià, de qualsevol estat i condició que sies, el Cor de
Jesús et crida a aquest amor i sol·licita el teu cor. No et facis
sord a les seves veus, no dcspreciïs aquest amor amb què
et brinda, puix és el principi de la felicitat verdadera, és a
dir, de la pau en aquest món i de la glòria en l’altre.

DIA XXII
Consideració

Perpetuïtat del sacrifici consumat
pel Sagrat Cor de Jesús

I. Res hi ha digne d’estima fora de lo que és etern, puix
lo que avui existeix i demà no, no val la pena de que ocupi
el nostre cor, ni pot produir grans resultats. I per això, quan
el bon Jesús instituí aquell sacrifici, amb tan vives ànsies pel
seu Cor desitjat, el féu etern, de manera que els seus efectes
han de durar per sempre. Crist és anomenat Sacerdot etern,
i el seu sacrifici, sacrifici continu, puix una volta l'hagué com¬
plert en el Calvari, mai més ha perdut la seva virtut, ni aque¬
lla preciosíssima Sang, pel Sagrat Cor derramada, s’ha secat,
sinó que conserva tota la força necessària per a netejar les
consciències dels homes de les immundícies del pecat. Quan
Crist se’n pujà al cel, després de la seva Passió, conservava en¬
cara fresques i precioses les cinc llagues, que els sants ano¬
menen cinc roses per la seva hermosura; amb lo qual volgué
indicar-nos que aquell Cor amorosíssim qui mai se sacía de
fer bé als homes, vol continuar fent l’ofici de Víctima pels nos¬
tres deutes i pecats fins després de la seva glorificació en el
cel. i Oh Cor verdaderament desatinat d'amor! \ Sobre de l'ara
del Calvari oíreu les blasfèmies i malediccions amb què era
rebut per la terra el vostre sacrifici, mes Vós voleu continuar-
lo encara i per tota l’eternitat, a pesar del nostre desagraï-
mént!

242

J. TORRAS T BAGES

Però si el món ingrat no rebé, com devia, el gran sacrifici,
no penseu per això que no hagi donat els seus fruits i fruits
riquíssims de santificació, puix la sang i aigua que rajaren
del Cor de Crist tenen tan admirable fecunditat, que contínua¬
ment van produint-se exemples magnífics de virtuts qui surten
a l’influx d'aquell Cor amorosíssim, com les herbes del camp
neixen després d'una pluja saludable.

Com el bon Jesús cregué que la malícia del món i el pecat
del homes, encara que debilitats, continuarien per a fer per¬
dre les ànimes, volgué que continués son sacrifici, que és me¬
decina per les nostres malalties espirituals, aliment per la fla¬
quesa de la nostra ànima i consol per la tristesa del nostre
cor. Acosta’t, doncs, cristià, sota de l’arbre sant de la Creu i
no et separis mai de la seva ombra, i allí pots tenir completa
seguretat.

II. Però si vols considerar més de prop el sacrifici vene¬
rable de la nostra Redempció, contempla la santa Missa, que
és exactament la seva reproducció, de tal manera que, assis¬
tint tu a ella, pots creure que assisteixes al mateix sacrifici del
Calvari. Mes la nostra flaquesa i ignorància és tal, que si bé
ens sembla que assistir al Calvari hauria estat per nosaltres
una gran felicitat, no obstant mirem amb fredor i indiferència
la missa que cada dia se celebra per nosaltres i pels nostres
pecats en una multitud d'iglésies. Pren-la sempre, oh cristià,
com un regal que t’ha fet aquell Cor amorosíssim de Jesús, el
qual és pròpiament el sacerdot qui la diu, encara que els teus
ulls carnals no vegin més que un home, així com sobre l’altar
hi ha el seu Cos i Sang preciosíssims, encara que no vegis
més que les espècies de pa i de vi; amb lo qual fàcilment
comprendràs com el més agradable obsequi al Sagrat Cor
de Jesús és la santa Missa, puix li recorda la seva acció més
il·lustre, i al mateix temps per medi d’ella té ocasió de presen¬
tar de nou al Pare Etern el tribut de la seva Sang per a des-
agraviar-lo dels pecats del homes.

243

r

mes del sagrat cor DE JESÚS

Entre totes les parts del món, resulta que, contínuament
tant de dia com de mt, se celebra la missa, amb lo qual se
veu c arament que es aquell sacrifici continu de què parla un
profeta i que durarà fins a la vinguda de l'AntLJ qui “
destrutra, com un càstig, pel peca. dels homes (San. Liguori

? r V. 10 aCünseguiràs del Sagrat Cor de Jesús per medi
de la Missa, purx essent aquesta una obra d’amor és un fruit
d aquest mateix Cor santíssim, el qual amb la celebració de

ïtaOTtori al7d S ° rt “ t d ’f" ÍnfinÍ '“ riqueses Lcs flames del
Purgatori queden apagades quan el Senyor derrama sobre

delies la sang t aigua del Costat; les llagues que el pecat ha

de.sat en la nostra ànima es curen, i si tens un amic a altre

cap de mon al qual vols afavorir espiritualment, ofereix al doh

ctssmi Cor de Jesus una missa i no dubtis que sortirà d'Ell

un nu de gràcies que atribarà fins allí per a auxi.“st tfn

guessis ulls verdaderament espirituals veuries com el'Sagra

de°ia m r s eg ■ ^.isfacció a. reTre 1 otoa

de la missa, puix tots els celestials cortesans I en feliciten com

d finslF S , a Pr p P ‘ a ’ * C ° m d una glòria que a E11 S °1 li pertany

mon , professarà a Ell. Mes, c on trobarà un amor prou pu

d.ví ? Aí Q N Tn“t r h dh0me tind ' a ™ — digne d-aquei, %
trrtCrt hj ca P ; 1 P er lo mateix devem acudir ai«

‘ : r d ;r nS '■ prenenl d’amor mes excel·lent oferiria

i ttns, amb son mateix amor, qui és també

244

J. TORRAS I BA

teu, puix te l'ha donat atenent a la teva misèria, perquè
guessis un tribut digne per a oferir-li.

Considera, cristià, cuidadosament lo que vaig a dir-te.
sacrifici de la Missa, en un cert sentit, pot dír-se que és,
cara més que el del Calvari, fruit de l'amor, puix en la sa
Muntanya els homes foren rinstrument qui destruí i consu
la Víctima, essent així que en la Missa qui la destrueix i c
sum és sols l'amor. En ella équi més hi intervé? Mira,
tant, com és un verdader fruit del Cor de Crist qui mai
cansa de fer beneficis als homes, com és la quinta essèr
de l’amor qui es destrueix a si mateix per a afavorir als alt:
així com en el Calvari donà la vida perquè nosaltres espiriti
ment tinguéssim vida. jOh amor, oh amor de Crist! Jo qu<
negat baix la vostra immensitat, de Vós rebo tot el bé esj
tual, i fins la mateixa vida que tinc; i quan tracto de (
respondre-us. Vós haveu ja atès a la nostra necessitat, i
nant-nos la santa Missa ens entregueu el tribut amb què pod
correspondre a l’amor de Déu. Des d'ara proposo no solam
tenir un gran apreci de la santa Missa, sinó també amb
qíiència oferir-vos-la com l'únic present digne de Vós.

DIA XXIII
Consideració

De la necessitat de cercar un refugi
en el Sagrat Cor de Jesús

I. Pintant l'apòstol Sant Pau l’estat de misèria a qui
món ha quedat reduït a conseqüència del pecat, diu que 1
criatura gemega. I verdaderament, si escoltes amb atencic
gemec se sent per totes parts; és la cançó amb què l'inf
saluda la llum del dia quan surt del ventre de la mare, i a
gemecs i singlots el malalt tanca els ulls a aquesta mafi
llum. En les opulentes cases, on tot sembla grandesa i felici

jlES DLL SAGRAT COR DE JESÚS

245

si podies penetrar en lo més amagat de ses alcoves, sentiries
també gemecs; i potser a molts dels que tu creus feliços, per¬
què exteriorment ho semblen, si els podies veure cl cor que¬
daries enterament desenganyat. Els nois ploren perquè no
poden satisfer a compliment sos gustos i jocs de criatura;
els joves es lamenten veient contrariades les seves pretensions,
i a l’arribar a la plena edat es desconsolen perquè veuen que
havien viscut d’il·lusions que a l’últim s’han desvanescut, i els
vells gemeguen perquè han passat aquell temps que, a pesar
de l'experiència contrària que tenen, pensen que és el de la
| felicitat.

»H| Veient, doncs, que la terra és un camp de desolació, no et
quedis en ella, cerca el teu refugi en un lloc més segur i sa¬
ludable, procura habitar en les altures on no arriben els aires
malsans ni els crits de dolor, i penetra en el Cor de Crist, que
Jèt farà feliç. I no creguis que aquest consell d'habitar én el
Sagrat Cor el pugui únicament prendre qui està resolt d'abra-
Rar l’estat religiós, puix quedà obert per a tothom i per a
|tOtes classes i condicions de persones. <<Per ventura els qui
viuen en el món no en tenen necessitat? <-No són ells princi¬
palment els qui gemeguen i que, a pesar de l'excel·lència de
: son estat > no e ^ s basta i van assedegats de pau i goig interior?
}Ah, sí! I així com el bon Jesús per tothom morí en la Creu,
per tothom també té el Cor obert i amb amoroses veus hi crida
a tot aquell qui vol anar-hi.

| Cristià, fes, doncs, una verdadera resolució, i des d'avui en¬
tra en aquella habitació digna dels àngels de la glòria.

II. Fins per a assegurar la teva salvació eterna és conve¬
nient que cerquis en el Sagrat Cor la teva habitació. Inclinats
com estem al mal i al pecat pel vici de la nostra naturalesa,
les coses i satisfaccions il·lícites del món encisen el nostre
cor, que es deixa vèncer, quedant esclau del dimoni. I el món
és pròpiament un domini d'aquest enemic del llinatge humà;
allí té ell els seus predicadors i enviats, qui no solament de
paraula, sinó que amb mil enganys i artificioses complaences

246

J. TORRAS I

procuren atreure als homes com un caçador als pobres
que vol agafar. El monarca més poderós de la terra no té
medis per a conquistar una província com té el dimoi
a conquistar una ànima, i com una gran part d'homes
gueix com el ramat a son pastor, i nosaltres (encara qu<
miliï, és precís, cristià, que se’t digui) tenim com el besti;
gran tendència a seguir als qui fan més colla, result
de tots costats ens veiem en perill d’ésser agafats per l’e
maligne, el qual, demés, usa de grans amenaces, com sór
veure's despreciat o burlat i altres per als qui es resis
a les seves seduccions. Els homes estan dividits en due
cions: els qui segueixen a Crist i els qui segueixen al di
i com aquest malvat estén la seva jurisdicció per tot el
és necessari que els qui volen seguir a Crist i assegurar
no quedar esclaus de la tirania del dimoni, cerquin un
en el Sagrat Cor, on estaran segurs de qualsevol traïció
l No has vist l'amorosa diligència amb què la mare porta
fill en els braços per un camí voltat de timbes i ple de p>
Doncs aquest cuidado és no res al costat del que té Cris
qui se li entreguen i recomanen al seu Cor, als quals El]
rosament condueix pels camins de la vida. Res pot el m
esperit contra dels qui es fiquen en el Sagrat Cor de
verdadera fortalesa en què mai absolutament podrà e

i Oh ànima! Corre, doncs, a tota pressa a aquell sagí
fugi, i no surtis més d'un lloc on estàs segura.

III. No hi ha res més necessari i al mateix temp:
difícil en la vida espiritual i cristiana que la perseve:
L'ésser virtuós una temporada i amb certes circumstànc
cosa molt fàcil; mes ser-ho sempre i en qualssevol condi
això ja és superior a les nostres forces, i d’aquí que tar
mencen el camí de la virtut i tan pocs l'acaben. Així cc
estacions de l'any són pel cos, amb sos canvis, un pi
d'una multitud de malalties, de la mateixa manera són
llosos per la nostra ànima molts canvis i situacions dif<
en què ens trobem durant el curs de la nostra vida. A

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

247

tenim ni quasi ocasions dc pecar, tenim al voltant bones per¬
sones, podem amb facilitat practicar les nostres devocions;
mes tal volta després ens trobarem en condicions totalment
diferents, oint als qui tractarem criticar la Religió i negar la
fe, i no podent nosaltres, per raó d’ocupacions o altres motius,
tenir l’abundància d’oracions i bons consells que abans te¬
níem. ;Ah! I aleshores, i amb quina facilitat tornarem enrera
del camí començat, si no procurem des d’ara cercar un refugi
en aquell Cor diví, qui sempre el tenim a la nostra disposició
i qui es troba pertot arreu!

Aquest Cor sagrat és com una nau magnífica i deliciosa que
assegura el salvament a qui s’hi embarca; en ella, si vénen
tempestats i huracans, pots estar tranquil, puix que els vents
és rendeixen a la seva voluntat. Un dia el bon Jesús anava en
una barqueta i dormia, quan comparegué una terrible tem¬
pestat; els deixebles, esporuguits, el desperten, i Ell els con¬
testa: «Gent de poca fe, ,-per què temeu?»
fj'> Aquesta barqueta, doncs, és com un símbol del Cor de
Crist, en el qual qui travessa el mar de la vida podrà sentir
tempestats i perills, mes tots els vencerà, podent estar segur
de no naufragar, ans bé d’arribar al port de salut, que és el
cel. jOh Cor! joh Cor dolcíssim! A Vós acudo, acolliu-me be-
nignament, puix la meva flaquesa no pot suportar les tempes¬
tats del món.

DIA XXIV
Consideració

De quant obligats estem a ésser devots
del Sagrat Cor de Jesús

I. Diuen que l’amor únicament pot pagar-se amb amor,
i, per tant, la revelació magnífica del Sagrat Cor de Jesús, és
a dir, d’un culte destinat a honrar l’amor de Crist, deu obligar-

248

J. TORRAS I BAGES

nos a practicar-ïo i a esforçar-nos en amar a aquell Cor diví
tan encès d’amor envers nosaltres. Si vols correspondre a l’a¬
mor, no tens més que honrar al cor en qui domina; i com Déu
Senyor nostre, en sa infinita misericòrdia, ha volgut fer palpa¬
bles a l’home les coses més extraordinàries de sa divina natu¬
ralesa, determinà que en el món hi hagués un Cor qui tingués
aquest Amor diví, qui essent en si mateix infinit i incomprensi¬
ble es posa a la nostra comprensió dintre d'un cor de carn com
el nostre. jOh ànima! Ja no tens necessitat de pujar-te'n al cel
per a venerar l’amor de Déu en si mateix. Aquell amor qui per
tu ha fet tantes meravelles, qui crià el cel i la terra, qui t'ali¬
menta i et vesteix, qui t’ha donat la vida i te la conserva, qui
il·lumina el teu enteniment amb un raig de sa intel·ligència
sobirana, aquell amor habita en el Sagrat Cor de Jesús. Prac¬
tica, doncs, lo del refrà vulgar de que amor amb amor es paga;
procura perfectament conèixer l'obligació de practicar aques¬
ta hermosíssima devoció i no dubtis de que el modo més pro¬
porcionat d'honrar l’amor de Déu és venerar el Cor sacratís-
sim de son Fill etern.

II. Tots els atributs de Déu són per un igual dignes de
la nostra veneració i culte. La sabiduria amb què tot ho go¬
verna deu fer eixir de nostre cor exclamacions d'admiració.
El poder amb què promou, subjecta i dirigeix les immenses
forces de la naturalesa deu fer-nos postrar de genolls, i, abai¬
xant fins a terra el nostre front, confessar que Ell sol és pode¬
rós i nosaltres dèbils i flaques criatures; la justícia amb què
judica, condemnant a penes horriblement eternes als culpables
i a goigs inefables als justos, deu produir en nostres cors un
saludable i viu temor; i a l’omnipotència, la sabiduria, la jus¬
tícia i a tots els demés atributs deu el cristià venerar-los, hon¬
rar-los i dedicar a tots ells el culte de son cor í de son ente¬
niment. Però encara m’atreveixo a dir que cap d’ells ni tots
plegats exciten ni mereixen de l’home un culte i devoció tan
preferents com el de l’amor. Per l'amor de Déu existeixes, ell
t'ha donat la vida, i ell després et glorificarà. La criatura ra-

MES del sagrat COR DE JESÚS

249

cional és un fruit dc l’amor de Déu. Mira, doncs, cristià, si
estàs obligat a la devoció d’aquest amor que habita en el
Sagrat Cor dc Jesús. jOh amor, oh amor de mon Déu, qui
ompliu amb vostres flames el sagrari del Cor de Jesús! Vós
sereu el meu objecte predilecte i tots els dics de ma vida ve¬
neraré aquell Cor amantíssim tan sagrat com cl mateix Déu.

III. Venerant l’amor de Déu en el Sagrat Cor de Jesús
practiques un acte de culte a la Substància Divina, és a dir, a
la mateixa essència de la divinitat; puix quan renteniment,
guiat i il·luminat per la fe, s’engolfa en contemplar aquell mar
de perfeccions que en diem Déu, descobreix que en últim re¬
sultat totes aquelles perfeccions vénen a ser com diferents
vistes d’un sol Amor immens, per lo qual l'apòstol Sant Joan
diu que Déu és la caritat. Humilia't, cristià, davant d'aquestes
grandeses, i pensa que encara que tots els dies de ta vida i
tots els instants d’ella els empleïs en venerar el Sagrat Cor
qui en si les té contingudes, no !i pagaries el tribut que de tu
mereix l’amor de Déu. El qual amor en el Cor de Jesús no sols
no disminueix res de la seva grandesa, sinó que es fa més
interessant, tendre i fins sembla major, com la grandesa de
Déu es fa més adorable en el petit i delicat cos del Noi del
pessebre; ja que en un i altre cas pren aquestes formes i es
manifesta d’aquestes humils maneres la infinitat de Déu, a fi
de donar-se a comprendre de nostres limitats enteniments.
I així com l’amor és el fons i com l’essència de totes les per¬
feccions de Déu, també forma el fonament i la substància dc
la Llei, que Ell ha volgut donar als homes, de manera que
aquell qui té un veritable amor de Déu, pot estar segur de
complir bé en totes les coses.

Estima a Déu i fes lo que vulguis, diu Sant Agustí, perquè
a aquell qui estima, l'amor li veda de fer cosa que sia desagra¬
dable a la voluntat del Senyor, objecte de l’amor. I aleshores
tot se fa fàcil i suau; els manaments de la Llei es compleixen
amb gust, les majors dificultats s'aplanen i la vida més contra-
riada s’arriba a fer tranquil·la a influx d'aquest amor. Mes <-on

250

J. TORRAS I BAGES

el trobarem? ^On ens proveirem d'aquest do preciós? jAh!
El Sagrat Cor de Jesús n’és un tresor abundantíssím, i si tu
et fas de cor seu, si tu acuts a Ell i el veneres, si li ofereixes
obsequis i oracions, et revestirà d'aquest amor suavíssim, aju-
dat del qual guardaràs amb perfecció les obligacions de cris¬
tià; els deures del teu estat se'n faran fàcils i agradables de
complir, i la divina Llei, qui governa tots els actes de la nos¬
tra vida, no serà per a tu com una cadena que lliga i priva
dels moviments naturals, sinó un benèfic bàcul amb què
apoiar-te; serà la mateixa mà bondadosa del Senyor qui t'aju¬
darà i et donarà forces per arribar fins al cel. jOh bon Jesús!
La Llei de l’amor és la Llei del vostre Cor, allà té l'estada; i
des del vostre Cor es comunica als seus devots; compteu-me
ja des d’ara del número d’aquells i enceneu en mon esperit un
amor, no de paraules, sinó d'obres, amb lo qual compleixi to¬
tes les meves obligacions i mereixi la glòria del cel.

DIA XXV
Consideració

Medis per a ser devots del Sagrat Cor de Jesús

I. Tal volta, convençut ja de lo convenient i necessari d'és¬
ser devot del Sagrat Cor, diràs: «^Com podré jo aconseguir
aquesta devoció?» Perquè a primera vista, per lo mateix que
és una cosa tan excel·lent, sembla reservada a unes quantes
ànimes privilegiades i que arriben ja al cim de la perfecció.
No, cristià, t’equivoques. El bon Jesús, tan amant dels peca¬
dors, per ells també ha entregat son Cor al món convidant-
los a les delícies del seu amor; i qualsevol està en disposició
d'ésser devot del Cor d’Aquell qui vingué al món per a salvar
als qui estaven perduts. Mes és necessari, primer de tot, que
procuris conèixer aquest Cor preciosíssim i les seves perfec¬
cions, puix mal podràs estimar una cosa que no coneguis; per

MBS DEL SAGRAT COR DE JESÚS

251

lo qual has de destinar alguna estona a pensar i meditar en
els misteris d’amor que enclou la vida de nostre adorable
Redemptor; i com no hi ha un medi més proporcionat per a
fixar el pensament que la lectura d’algun llibre que parli del
bon Jesús o bé cl practicar les devocions pròpies per a honrar
son Cor, d’aquí que sia necessari que et proposis complir
aquestes pràctiques espirituals, amb lo qual t’aniràs aficio-
nant a aquell Cor sacratíssim. En efecte: no hi ha res que
més encengui l'amor entre dos que el tracte entre ells, i així
veuràs que dues persones que no es coneixen comencen per
tractar-se només per compliment, després és ja per gust i a
l’últim no es poden separar l’una de l'altra sens enyorar-se.
Imagina't que si això passa en les criatures imperfectes, pas¬
sarà amb molta més raó amb l'amistat del bon Jesús, del qual,
així que el vagis tractant, veuràs, amb més claredat l’hermo-
sura i bondat de Cor, i arribarà a ser per a tu un verdader
i deliciós amic. Resol, doncs, ja des d’ara, cristià, no sols fer
coneixença amb el bon Jesús, sinó dedicar-te al tracte i amistat
del seu Cor.

II. Mes hi ha una part de la vida del nostre Redemptor
que d'un modo especial a qui la considera li fa conèixer i es¬
timar l’excel·lència i bondat del seu Cor amorosíssim. Quan
l'home contempla al Fill de Déu de cap a peus llagat, quan
va examinant aquelles cinc precioses ferides de mans, peus i
costat que per nostre amor li foren obertes, sembla que aque¬
lles llagues es converteixen en altres tantes boques qui estan
clamant a l'home redimit i li diuen: «Estima al Cor que tant
t’ha estimat a tu; no t'oblidis d’aquell amor que m’ha fet en¬
rogir amb ma pròpia sang.» I en efecte: si nosaltres féssim
sovint memòria del gran sacrifici del Calvari i de la prepa¬
ració horrorosa de la sacratíssima Passió; si almenys quan
entre setmana et toca resar els misteris de dolor en el Rosari
procuressis amb atenció contemplar aquells passos de l’oració
de l'Hort, assotament, coronació, etc., amb devoció i amor,
pots estar segur que la teva devoció envers el Sagrat Cor ani-

252

J. TORRAS I BAGES

ria en augment fins al punt de ser-te familiar, fàcil i deliciosa.
I dic deliciosa, perquè aquí Jesucrist no et crida a considerar
el judici terrible que farà de la nostra vida en l'hora de la
mort, ni ve a demanar-te comptes de la seva sang que tu has
profanat, sinó que, com un enamorat de la teva ànima, la se¬
gueix com si el tinguessis encisat, et declara son amor i et
demana que li corresponguis. jOh bon Jesús desatinat d'amor!
Jo em quedo confós considerant aquestes coses i m'encenc de
santa ira contra mi mateix, puix tinc un cor tan tonto i una
ànima tan baixa, que necessita tals extrems per a estimar a
qui per amor ha donat la vida.

III. Altre medi per a fomentar en nosaltres la devoció al
Sagrat Cor de Jesús és el visitar sovint el santíssim Sagrament
de l’altar, on resideix el mateix Fill de Déu viu i gloriós com
està en el cel, i des d'on parla al cor del cristià i se li comunica
com un amic a son amic, de lo qual en resulta un augment
d'amor. Per això els sants recomanen d’un modo tan particular
aquestes visites que ells practicaven moltes vegades al dia,
com Sant Ignasi de Loiola, qui mai deixà de visitar molt so¬
vint a Crist sagramentat encara que estigués ple de feina, i
volia que els seus també ho fessin; perquè si el tracte, com
ara mateix deia, engendra amistat, tracte verdader és aquest
en què Crist i l’ànima es comuniquen; tracte són les visites a
la Sagrada Eucaristia, les quals són tan agradoses a Nostre
Senyor, qui, referint-se al Santíssim Sagrament, deia que ses
delícies són l'estar amb els fills dels homes. Per a tenir amis¬
toses relacions amb ells es quedà sagramentat; mes jai! per
desgràcia les iglésies estan desertes, els sagraris abandonats
i els àngels del cel han de suplir l'amistat i obsequis que el
bon Jesús demana de nosaltres. Es conta de Sant Francísco
Xavier que, després d’haver passat tot el dia treballant en el
servei de Déu i en la salvació de les ànimes, a l'arribar al ves¬
pre se n’anava a visitar al Santíssim Sagrament, i trobant tan¬
cada la iglésia es quedava a les portes, gastant bona part de
la nit en amorosa conversa amb el dolç Jesús, qui aleshores li

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

253

donava les forces i l’amor necessari per a suportar els immen¬
sos treballs de sa vida apostòlica. Tu, cristià, qui tantes esto¬
nes perds en ociositats i tonteries, no neguis a Jesús una visita
diària en el sagrari, que jo t’asseguro que te la pagarà, ence¬
nent en ton esperit un verdader amor al seu Cor dolcíssim, lo
qual serà per tu un Cor d'amic i pare amorosíssim. Visites
als teus amics i parents, £i no visitaràs al qui és ton Pare ce¬
lestial, ton amic i bondadosíssim benefactor?

DIA XXVI
Consideració

Fruits de la devoció al Sagrat Cor de Jesús

I. Si una cosa excel·lent ha de produir resultats també
excel·lents, ja pots comptar quins seran els fruits de la devoció
al Sagrat Cor de Jesús, que aquest mateix diví Senyor se serví
ensenyar i recomanar a ànimes santíssimes i devotes seves.
Ell revelà que els qui practiquessin aquesta devoció sentirien
en els seus esperits verdaders augments de virtut i amb molta
més facilitat arribarien a la perfecció. Perquè aquesta consis¬
teix en la imitació de Crist; puix el Senyor vingué al món no
sols per a redimir-lo, sinó també per a deixar amb sa vida una
norma o exemple als homes de com havien de portar-se i com¬
plir les seves obligacions; per lo qual la primera condició ne¬
cessària al cristià qui es proposa portar una vida de virtut, és
el coneixement de Crist, al qual havem de retratar en nostra
ànima fent de manera que sia viva imatge seva per a agradar
al Pare celestial. I no hi ha medi més a propòsit per a obtenir
aquest coneixement de Crist que la devoció al seu santíssim
Cor; la qual ens ensenya a considerar el seu interior, la tran¬
quil·litat, suavitat, justícia, despreniment de les criatures i al¬
tres virtuts que resplendien en Ell per a il·luminar-nos a nosal¬
tres. El devot del Sagrat Cor de Jesús arriba a comprendre el

254

J. TORRAS I BAGES

secret de les seves virtuts, troba com en sa pròpia font el
principi de la santedat, de manera que encara que la meditació
dels exemples i vides dels sants serveixen per a millorar la
nostra conducta, no obstant, hi ha tanta diferència d'acudir a
ells per aconseguir la virtut a acudir al Cor de Crist, com
d'acudir al manantial mateix de les aigües a alguna de les mol¬
tes fonts que d'ell deriven. Fes, doncs, cristià, medis per a co¬
nèixer perfectament a Crist, mira de fer-te capaç de les seves
virtuts i excel·lències i aleshores podràs amb més facilitat tu
imitar-lo, copiant de la seva vida i exemples la teva conducta
d’aquí endavant.

II. El coneixement perfecte d'una persona no es té co¬
neixent-la sols per defora, sinó que és necessari conèixer-li el
cor, és a dir, els seus sentiments, afectes, inclinacions, pensa¬
ments i tot lo demés que enclou lo que en diem el nostre in¬
terior. Lo mateix passa amb l'adorable Persona de nostre Re¬
demptor, del qual si en vols conèixer la virtut i entendre la
pròpia excel·lència, és necessari que et proposis estudiar-li el
Cor, contemplant tot sovint aquelles admirables virtuts que en
Ell resplendien. El qui no ho fa així no es pot dir que verdade-
rament conegui a Crist, sinó solament a mitges i per défora;
i la principal hermosura i mèrit del Fill del Rei celestial està
i consisteix en son interior. Veus aquí, doncs, un dels fruits
d’aquesta devoció, el conèixer a Crist més perfectament i, per
tant, la facilitat d’imitar-lo en nostres ànimes.

A més de que aquest coneixement tan delicat del Fill de
Déu ens dóna un verdader despreci del món, que es presenta
aleshores als nostres ulls grosser i despreciable com en reali¬
tat és; així com després d’haver vist una campinya plena de
verdor, abundància i riquesa se'ns fa insuportable un país
sec, arenós i desert. I, en efecte, ^què hi ha més admirable i
deliciós que aquell Cor amb la dolçura del qual es recreen
els mateixos àngels de la glòria? és possible que l’home
qui sap l’existència d'aquest Paradís, que està obert per ell,
s'entretingui encara amb els goigs corruptors d'aquest món?

MES DEL SAGRAT COR DO .TESÚS

255

;Oh bon Jesús! Jo des d'ara proposo no deixar mai la devo¬
ció de vostre Cor santíssim que tan libcralmcnt correspon a
aquells qui l'obsequien.

IIT. Altre fruit que produeix la devoció al Sagrat Cor de
Jesús és fer agradable al cristià el camí de la virtut; corn un
bon company de conversa entretinguda, d’esperit tranquil i
ple dc bondat, fa deliciós un viatge encara que s'hagi de fer
amb incomoditats i per mals camins. jOh, sí! La vida és un
viatge pesat per un camí dolent i perillós on ens acompanyen
mil molèsties; mes si l’home és de veres devot del Sagrat Cor
arribarà a fer-se amic del bon Jesús, el qual el guardarà fidel¬
ment de tot perill, i amb l’abundància de sa dolçura el recrea¬
rà quan se trobi fadigat del camí. ;Oh tu, pobre, a qui el món
mira amb indiferència i tal volta desprecia, vine a cercar con¬
sol en aquest Cor amorós! Els qui feu sols l'aspre camí de la
vida, sense trobar qui us doni acolliment en les nits de tem¬
pestats i fosca, és a dir, en els dies de desconsols i amargura,
acudiu a Crist, que Ell us donarà posada en son Cor. <rQue
per ventura sents les males inclinacions de la carn, o bé la
rebel·lia d'altres passions tiranitza la teva ànima i no saps com
valer-te per a no caure en pecat? Recorda’t d’aquell Cor que
és tot bondat i que diu: «Si tens alguna necessitat, truca, que
t’obriré; demana, i et concediré lo que necessites.» Sí; tots
els qui esteu apurats per les contradiccions, amargures i pe¬
nes de la vida, acudint al Cor de Jesús hi trobareu consol.

Fem, doncs, la jornada de la vida en tan bona companyia;
no temis d'Ell cap impertinència i espera en tots els consols
que es poden esperar en aquesta vall de llàgrimes; i sobretot
tingues la seguretat de que aquell Cor amorosíssim no et dei¬
xarà en l’hora del perill i de la tribulació, puix mai desempara,
si abans no és Ell desemparat. jOh bon Jesús! ï <;com desem¬
parareu a les ànimes acollides a vostre Cor quan tant us han
costat? Per elles donàreu a doll la sang i les guardeu amb
més cuidado que un hom no guarda la nina del seu ull; per
això, Jesús meu, prometo mai més abandonar-vos, no sortir de

256

J. TORRAS T BAGES

sota de vostres amoroses ales i dedicar tots els dies de xm
vida a honrar aquell Cor, qui és el principi i el terme de nos
tra felicitat.

DIA XXVII
Consideració

Per què modernament s’ha estès la devoció
al Sagrat Cor de Jesús

I. Considera que Déu Senyor nostre, essent sapientíssim,
governa el món i la santa Iglésia, enviant-los els remeis i auxi¬
lis segons les seves necessitats. Quan la Cristiandat passa al¬
guna tribulació o gran perill, no descuida la divina Providèn¬
cia d'ajudar-la amb els medis més oportuns i saludables per
aquell cas; per lo qual devem considerar que la devoció al
Sagrat Cor que en aquests últims temps s'ha estès i arrelat
per tota la terra, és un auxili poderosíssim per la multitud de
necessitats espirituals que avui dia s’experimenten. En efecte:
encara que aquesta preciosa devoció és tan antiga com la
Iglésia, estava en certa manera reservada a un petit número
d'ànimes privilegiades; mes ara s'estén per tot el món, i tot¬
hom qui vol viure fidel a Crist l'abraça amb verdader entu¬
siasme; de manera que nacions poderosíssimes i il·lustres,
encara que desgraciades, posen en ella tota esperança de
restauració i podríem dir de resurrecció espiritual. Sí, cristià,
les nacions i fins el major número dels cristians són talment
morts, espiritualment parlant, i així és que, encara que tenen
el nom de cristià, no les obres; i aquella fe que il·luminava al
món, avui està en aparença a punt d'apagar-se í viu amagada
en el cor d’alguns creients.

I ,iqui tornarà a fer renéixer aquella antiga fe que era l'ale¬
gria del món? (-D’on vindrà la virtut necessària per a reani¬
mar als homes i comunicar-los la gràcia convenient per a
produir obres dignes d'un cristià? jAh! Antigament, en les

257

MES DLL SAGRAT COR DE JESÚS

necessitats s’acudia a algun sant; mes avui dia l'instint ma¬
teix de les persones espirituals els ha fet conèixer que ja d’això
no n’hi havia prou, sinó que era necessari acudir al bondadós
Cor del Sant dels sants, qui és l’únic qui té poder dc ressus¬
citar els morts a la vida espiritual. jOh Cor sacratíssim! Si una
vegada derramàreu tota vostra sang per a donar vida al món,
vulgueu ara espargir per sobre la terra les riqueses inefables
del vostre amor; a Vós acudim, ateneu a les nostres humils
súpliques i envieu a la terra son remei.

II. El bon Jesús deia que venia per a posar foc a la terra
i que son desig era encendre-la; i aquest foc i incendi de què
parlava, eren el foc de l'amor amb què Ell volia que els homes
estessin encesos. Mes, jai! ([Qui hi ha avui dia que estigui en¬
cès d aquesta caritat? Ens avergonyim al considerar els milers
de persones qui en altres èpoques donaven generosament la
sang per amor de Crist, al pas que avui dia molt pocs són els
qui volen confessar públicament el seu dolcíssim nom; ales¬
hores els cristians no deixaven d'alabar a Crist davant dels
majors suplicis, i ara s'espanten i detenen per por d'una mofa.
En altres ocasions els deserts i les ciutats estaven plens de
monestirs i convents on piadosos monjos i religiosos passa¬
ven nit i dia venerant a Déu en les iglésies, i ara fa pena veure
que els mateixos diumenges estan quasi desertes, puix els cris¬
tians s'acontenten quant més d'oir una missa corrent i amb
poca reverència. I veus aquí que aquell Cor de Jesús qui tant
desitja 1 amor dels homes ha fet venir al món a persones san¬
tíssimes encarregades d'excitar-los a amar-lo. Si tu, cristià,
vols suplir els obsequis, oracions i sacrificis que es deurien
oferir a Déu i no se li ofereixen, no tens més que acudir al
Sagrat Cor de Jesús i suplicar-li; puix ha sigut revelat que
era el principal medi per a consolar al Senyor, honrar aquell
Cor seu tan amantíssim, i desconsolat de veure's oblidat dels
seus fills, jOh, sí, dolcíssim Jesús! Des d'ara em proposo ofe¬
rir cada dia a vostre Cor les meves pobres oracions com un

16

258

J. TORRAS I BAGES

consol pel desemparo i indiferència amb què us miren els
cristians.

III. Altra raó poderosíssima d’aquesta devoció en nostres
dies és la necessitat que té el món de desagraviar a Déu per
les moltíssimes injúries que se li fan; lo qual de cap manera
obtindràs millor que per medi del Sagrat Cor de Jesús. En
efecte: la terra ha sigut tan ingrata envers Crist, qui la regà
amb sa sang preciosíssíma, que no s'acontenta ja en ser indi¬
ferent i freda por lo que ateny a la seva glòria; sinó que amb
una fúria verdaderament infernal s'ha girat contra nostre amo¬
rosíssim Senyor, vomitant blasfèmies horribles contra son
Nom i destruint, si li fos possible, la Iglésia, qui és el seu
regne en la terra. En altres temps, hi havia persones qui per
misèria i espiritual flaquesa combregaven sacrílegament, lo
qual és un crim espantós; mes avui dia molt sovint veiem
persones qui van a combregar per a apoderar-se de la sagrada
Forma, on està el mateix Crist, i portar-la a les seves reunions
fent--la l'objecte d'escarni i de profanacions horribles. Ní en
els dies de sa Passió sofrí el Senyor tantes mofes com ara;
aleshores l'acusaven d'enganyar al poble, avui se li diu (i no
per una persona de baixa mà, sinó per un lletrat que el món
aplaudeix) que és un infame qui s'ha de veure esclafat; alesho¬
res el poble jueu preferí a Barrabàs, qui era un facinerós, a
Jesús; i en aquest temps modern s'és vist el poble de la ciutat
més famosa de la terra llençar-lo de l’altar i col·locar-hi en
son lloc una dona de mala vida... jOh bon Jesús! jQuant ad¬
mirable és la vostra paciència! Mes des d'ara jo em dedicaré
a desagraviar-vos; vostre Cor sacratíssim serà l’objecte del
meu amor; sempre i quan sentiré una blasfèmia jo us donaré
una alabança, quan sàpiga un sacrilegi contra de Vós prometo
presentar-vos un acte de desagravi. I, «-per ventura no he de
desagraviar-vos per les meves pròpies ingratituds, ofenses i
indiferències criminals? jAh, sí! I per això, oh Cor sacratís¬
sim, jo em consagro a Vós i vull ésser esclau vostre, i essent
jo insuficient, convido a tots els àngels, sants i prínceps celes-

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

259

tials perquc per mi us ofereixin un desagravi per Ics meves
jniquitats.

DIA XXVIII
Consideració

De les tres insígnies amb què s’aparegué
el Sagrat Cor de Jesús

I. Si no ets prou espiritual per a penetrar en el Sagrat
Cor de Jesús i contemplar allí dintre els seus riquíssims sen¬
timents d'amor, considera almenys el seu exterior, les tres in¬
sígnies amb què s'aparegué revestit al fer la revelació a la
Beata Margarida Alacoque, qui el veié amb una creu, voltat
d’una corona d'espines i amb la llaga o ferida del costat, i al
mateix temps ple de flames amorosíssimes.

La Creu li és tan agradable al bon Jesús, que des que en
ella morí per la nostra salvació mai més ha volgut deixar-la;
de manera que fins en el cel la té com un ceptre d’autoritat,
designant amb això que vol que els seus fidels servidors es
governin per ella. Però on se manifesta més clarament aquesta
preferència per la creu, és en el fet de tenir-la en el Cor, com
una prenda amorosa, com l'aliment de la seva vida, plantada
allí com en la part més preciosa de la seva sagrada Persona,
on està regada de la seva sang divina com un arbre frondós
que arrela junt al manantial de les aigües. D’aquí has de com¬
prendre la part interessant que té en la nostra redempció el
Sagrat Cor de Jesús, perquè si la creu ha produït tal abundor
i riquesa de fruits és perquè en Ell estava plantada, i com el
Cor ve a ser el manantial de la sang, sortí aquell Arbre frondo-
síssim sota l’ombra del que reposen les nacions més il·lustres
dé la terra. Si ara, doncs, tu, cristià, pots gloriar-te de la creu
de Crist com d'una arma poderosa contra els teus enemics
i una preciosa crossa amb què apoiar-te en les teves debilitats,

260

J. TORRAS I BAGES

has d'agrair-ho a aquell Cor, qui tan amorosament la crià, re¬
gant-la amb l'abundància de la seva sang santíssima. jOh Cor,
principi de tot el meu bé espiritual! Jo us dono milions de
gràcies per aquest benefici.

II. La segona insígnia és la corona d'espines que li volta¬
va el Cor, en la qual has de considerar la vivor dels dolors de
la seva Passió; puix encara que els claus li traspassaren les
mans i peus, les espines el cap, i els assots li feriren les espat¬
lles, no obstant, tot això produïa el seu efecte i causava els
dolors més terribles allà dintre en el Cor, lo qual volgué ex¬
pressar el Senyor al mostrar-lo voltat d’una corona d’espines.
Atén, cristià, que el cor és lo més delicat de la persona, i que,
per lo mateix, si tots els dolors de la Passió corresponien al
Sagrat Cor del Senyor, per a entendre verdaderament fins on
arribaven els seus turments, has d’entrar amb la consideració
allí dintre, que és on tingué compliment la passió divina, qui
més encara que la carn mortificà l'esperit de nostre adorable
Redemptor.

Aquell Cor, ja de si tan excel·lent, puix era criat expressa¬
ment per l’Etern Pare per a servir a tot un Déu d'òrgan amb
què sensiblement estimés a ses criatures, aquell Cor qui era
un verdader Santuari de la Trinitat Beatíssima es realçà en¬
cara més i es féu més adorable després de la Passió, per haver
manifestat a tot el món la grandesa inefable del seu amor en¬
vers els homes, acceptant per la seva salvació els turments
més terribles. jOh Cor coronat d'espines! joh Cor turmentat
per tota mena de dolors per amor nostre! Jo us seré eterna¬
ment agraït, jamai oblidaré els vostres beneficis i proposo
fer tot lo que sàpiga perquè la vostra sang no hagi estat inútil¬
ment derramada.

III. Contempla, per últim, la llaga o ferida del Sagrat
Cor, que és la que amb la llança li obrí el soldat després de
mort, amb la qual es designa que al bon Jesús abans se li
acabà la vida que el desig de patir pels homes. Havia ja mort,

MES DEL SAGRAT COR DF JESÚS

261

ja sang de les seves venes s'havia espargit per la sagrada mun¬
tanya, estenent-se la seva virtut per tot el món, mes allí dintre
del Cor en quedava encara una poca, i el generós Redemptor,
qui graciosament volia donar-la tota, amb la llançada tingué
ocasió de derramar-la fins a la darrera gota. A tal extrem ar¬
ribà l’amor d’aquell dolcíssim Cor, el qual des d’aleshores
quedà obert per a tothom, puix la ferida fou una verdadera
porta per on entren els qui volen habitar i reposar en aquell
venerable Sagrari. Entra en Ell, cristià, puix és la porta del
cel, per lo qual, observa Sant Agustí que d’aquesta ferida del
costat sortí també aigua, per a designar el sagrament del Bap¬
tisme, qui és la porta de tots els sagraments i de la vida eter¬
na. Sí; qui no entra en el Cor de Crist no entrarà en el cel,
qui no fa el seu cor conforme al d'aquell santíssim Senyor, qui
no aprèn d'Ell les lliçons de virtut que ens dóna, no se sal¬
varà; puix ningú entra en la glòria qui no porti sobre si es¬
tampada la imatge del Fill de Déu.

Aquella ferida fou sempre la delícia de les ànimes santes,
i fins en el cel els àngels es delecten tan sols de mirar-la, per
ésser el principal signe d'amor envers nosaltres d’aquell Cor
santíssim; el pecador deu també consolar-se i alegrar-se en
ella, pensant que és la mostra de la nostra Redempció, la font
d'on rajaren les aigües saludables dels sagraments, que el
renten de la lepra del pecat i l'alimenten en les seves neces¬
sitats espirituals. jOh llança cruel, mes per nosaltres genero¬
sa! Si Moisès, ferint amb sa vara la penya, féu brotar la font
d'aigües saludables per a beure el poble assedegat en el desert,
tu, ferint aquell Cor riquíssim d’amor, obrires una verdadera
mina en què l’home assedegat per les dificultats pot recrear-
se; i qui es veu cobert per la lepra del pecat, banyar-se, amb
la seguretat d’obtenir la puresa de la seva ànima. Sí, oh Cor
sacratíssim, jo freqüentaré els sagraments, que de Vós sorti¬
ren, a fi de rentar-me i purificar-me per a ser digne de vostre
amor.

262 J. TORRAS I BAGES

DIA XXIX
Consideració

De com nostre cor ha d’estar adornat amb les tres insígnies
del Sagrat Cor de Jesús

I. Aquell desig tan eloqüentment manifestat en les Sa¬
grades Escriptures de que siem homes segons el Cor de Déu,
es fa molt més fàcil de complir després de la revelació admi¬
rable del Sagrat Cor de Jesús, qui essent cor d'home, encara
que ho sia també de Déu, sembla que està més proporcionat
a les nostres flaques forces. La creu, la corona d'espines i la
llaga duen ésser les insígnies qui adornin el nostre interior,
i aleshores ens haurem conformat amb aquell exemplar diví
del Sagrat Cor de Jesús.

Si el senyal del cristià, segons ens ensenyen des de petits,
és la santa Creu, el senyal d’ésser deixebles verdaders de
l’Evangeli imitadors del Mestre diví no ha de consistir en
tenir aquell senyal adorable en l’exterior solament, sinó d'un
modo més principal en nostre interior, en nostre cor. La creu
en el cor significa ei desig i voluntat de complir en tot la vo¬
luntat de Déu, de conformar-se tranquil·lament als designis
de la Providència divina, acceptant les tribulacions i penes
amb què vulgui provar-nos sense queixar-nos. Aquell qui abra¬
ça interiorment la creu que a Déu li va plaure enviar-li, és a
dir, aquell qui té un cor crucificat, posant mida als seus desigs,
dominant-los sempre que és necessari per la glòria de Déu,
mortificant-se i sacrificant-se per amor de Jesucríst, aquell té
un cor semblant al Sagrat Cor, puix que l’imita plantant en¬
mig del seu l’arbre sant de la mortificació i resignació, o sia
la santa creu.

Cristià, d'aquí endavant no t’acontentis amb fer la creu en
ton front, sinó procura amb totes les teves forces estampar-la
en ton cor, que jo t'asseguro que tindràs molts augments en
la vida espiritual.

V-ï®

MES DEI. SAGRAT COR DE JESÚS

263

II. La corona d'espines deu també voltar cl nostre cor i
amb molta més raó que al Sagrat Cor de Jesús. Perquc les espi¬
nes clavades al Cor de Nostre Senyor signifiquen els dolors i
penes que experimentà per causa dels nostres pecats que sc li
clavaren al Cor, essent ells la causa primera i principal dels
turments que sofrí. I si els pecats que no eren propis així
maltractaren el Sagrat Cor, quant més el nostre deu aíligir-se
pels que havem comès contra nostre Déu i Senyor? El profeta
David deia que tenia sempre el pecat davant dels ulls, de ma¬
nera que son record li robava l’alegria; i nosaltres després
d'una vida pecaminosa, el record de les ingratituds i desobe¬
diències contra el bon Jesús, qui per nosaltres derramà la
sang, no és prou per a coronar d’espines el nostre cor, qui el
desperten a plorar i l’exciten a amorosos afectes i sentiments.
;Oh dolcíssim Jesús! No em vull jo oblidar de la multitud de
les meves iniquitats, sinó tenir-les sempre presents. ;Oh Cor
sacratíssim coronat d’espines! Feu que mon cor carnal senti
amb vivesa el rosec que les ferides dels pecats causen en
l'ànima, a fi d’emplear tots els dies de ma vida en plorar-los,
borrant-los amb l’abundància d’amoroses llàgrimes.

III. Considera, per últim, com deus també tenir en el cor
la ferida o llaga del Sagrat Cor de Jesús. La qual significa
l'amor de Déu; mes no un amor passatger i de circumstàncies,
un amor inconstant i sense duració, que avui sembla que do¬
naria amb gust pel bon Jesús i demà es donarà a les
diversions i passatemps mundans que sap que tant li repug¬
nen. No; la llaga en el cor significa que l'amor ens ha ferit,
que ha deixat en l'ànima un senyal que mai més s'esborrarà,
quedant allí per a recordar-nos que devem correspondre a
l’amor infinit del bon Jesús. La prova més clara de tenir el
cor ferit de l’amor a Nostre Senyor consisteix en sentir-nos de
les injúries que se li fan com si es fessin a nosaltres mateixos,
i No has reparat com se queixen en èpoques de mal temps els
qui tenen alguna ferida? Doncs així mateix el qui té el cor

264

J. TORRAS I BAGES

ferit per l'amor de Déu es queixa i sofreix sempre que sent o
veu insultat l’objecte del seu amor.

Mes, jai de mi! jquant grosser i carnal sóc! La més petita
injúria que se’m fa se’m clava al cor, em fa perdre la tranquil-
litat, potser fins em priva de dormir; i les injúries contra Déu
les veig i sento amb una tranquil·litat que m’espanta. jOh bon
Jesús! joh Cor amorosíssim! Feriu, feriu el meu cor amb vos¬
tre dolcíssim amor. Feu-me insensible a les injúries que es
dirigeixen contra de mi; mes que senti com si em ferissin la
nina de l’ull els agravis que us fan els homes. Conec que no
us estimo, veig clarament que no tinc el cor ferit per vostre
amor i, per tant, proposo no parar fins a conseguir aquesta
ditxosa ferida que em faci sentir les injúries que es cometen
contra de Déu. jOh Cor dolcíssim traspassat i ferit d'amor!
Jo em postro a vostres plantes i us demano que em traspasseu
el cor fent-lo semblant al vostre.

DIA XXX
Consideració

Del canvi de cor amb Jesucrist

I. Els grans fets dels sants no solament deuen servir per
a edificació i admiració nostra, sinó que també, per merave¬
llosos que sien, havem de procurar imitar-los segons la mida
de les nostres espirituals forces i possibilitats. Un d'aquests
fets és el canvi de cor que llegim que alguns sants feren amb
el bon Jesús. La seràfica Caterina de Sena, portent de puresa
i d'amor, esposa dolcíssima de l’Anyell immaculat, tenia unes
grans ànsies de poder desfer-se de son cor a fi que regnés en
ell Crist, quan un dia, en l'oració, se li aparegué son celestial
Espòs i obrint-li son costat esquerre li tragué el cor. Després
d'aquest fet, ella deia que no tenia cor, i com el seu confés no
la volia creure, ella, com a obedient, anava dubtant, quan

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

265

veus aquí que un dia, al sortir de la capella del Roser, se li
aparegué Crist amb un Cor hermosíssim a la mà, qui era cl
del mateix celestial Senyor, i l’hi ficà en cl lloc que ocupava
son cor anterior. Des d’aleshores la santa estava tan conven¬
çuda de tenir el Cor de Jesús en lloc del seu, que així com
abans al començar l’oració deia al Senyor: Jo us encomano
el meu cor, des d'aquella celestial visió deia: Jo us encomano
el vostre Cor.

i Oh grans i incomprensibles misteris de l'amor entre Crist
i les ànimes castes! Jo no vull pretendrc’ls; mes sí em propo¬
so purificar cada dia més el meu cor per aconseguir una ver-
If' 1 dadera aliança amb el Senyor, de manera que el meu cor, fidel
É', a les inspiracions del seu, sia un dòcil instrument de la vo¬
luntat divina, no cercant altra cosa que la glòria de Déu én
fe totes les coses.

p? II. Un canvi místic de cors amb Jesús deu fer-lo tot cris¬
tià qui vulgui correspondre a l'amor infinit que aquell Senyor
li professa, i complir les promeses, fetes en el baptisme, de
renunciar al món i a les seves pompes per a revestir-se de
Crist. Mes ^com canviarem amb Crist nostre cor? No deus
jfï entendre això al peu de la lletra; del cor la carn és lo de
menys, lo que interessa és els sentiments de què està posseït,
les virtuts o vicis que en ell dominen, les seves bones o males
fe inclinacions, en una paraula, l’esperit de què està animat; i,

1/ per tant, el dia que, després d’haver estudiat el Cor de Crist

amb sos sentiments dolcíssims i santíssims i ses virtuts sobi¬
ranes, vinguis a fer-te el teu, desfent-te de les perverses incli¬
nacions que abans tenies, aquell dia pots dir, com Santa Cate-
| rina de Sena, que ja no tens el teu cor, sinó que en son lloc

I tens el Cor de Crist, ja que de Crist són els teus sentiments,
inclinacions i virtuts. jOh, quan serà aquest dia feliç! El meu
cor em tiranitza, sóc esclau de les seves passions, que, com
a vents impetuosos, alteren el meu interior i li roben la pau.
jOh Cor del Salvador! Veniu a deslliurar-me, venceu la rebel-
lió del meu cor i preneu d'ell possessió pacífica per a sempre

266

J. TORRAS I BAGES

més; mes i ai! és tan pervers, que us demano que el destruïu
posant en son lloc vostre Cor santíssim, a fi que la meva vida
quedi santifïcada.

III. Considera, per últim, que el principal medi de fer-te
un nou home i d'adquirir un nou cor, conforme al de Crist, és
desfer-te de la pròpia voluntat i obrar sempre segons les dis¬
posicions de Déu. L’home no pot disposar de la voluntat com
li plau, sinó que ha de tenir-la com un instrument que el Se¬
nyor li ha entregat, executant totes les seves obres en con¬
formitat amb la voluntat de Déu. La nostra voluntat vol anar
a la seva, és obstinada, amant de si mateixa, avorreix tota
subjecció, i havem de treballar per a fer-la disciplinada, obe¬
dient i amant de la glòria de Déu, de manera que sempre ha
de tenir el fi en les seves obres de no apartar-se ni en un fil de
la voluntat divina. Si això fessis i et posseïssis dels sentiments
del Cor de Crist viuries una vida tan conforme a la seva, t'hau¬
ries ja desprès de tal manera de l'home vell, és a dir, de l’home
del pecat, que amb veritat podries dir com l'apòstol Sant Pau:
«Jo visc; mes amb una vida que no és meva, puix és Crist qui
viu amb mi.» jOh bon Jesús! jAmb quanta raó podeu dir que
haveu vingut al món per a donar-li vida i vida abundant! Jo
vinc a vostre Cor cercant aquesta nova vida, puix d'Ell ix la
font de la vida eterna. Sí, una vida eterna és la que vull comen¬
çar a viure des d'ara, vida que es sostingui, no de les vanitats
i falsos plaers del món, sinó de la fe que dissipa totes les íl-
lusions; de l’esperança del qui, desconfiant de si mateix, re¬
posa en Déu, i de la caritat, que és l'amor. Vull poder excla¬
mar com Sant Pau: «Visc jo; mes no sóc jo, sinó que és Crist
qui viu en mi.» No hi ha res més enemic de Crist que el jo,
essent, per tant, lo que havem de procurar destruir; aquest
jo és l'enemic de tots els altres i voldria ser son tirà, per lo
qual no has de parar, cristià, fins a tenir-lo destruït, entronit¬
zant en son lloc en el teu interior a Crist, i estigues segur de
que aleshores el Cor de Jesús et governarà í dirigirà totes les
teves accions.

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

267

DIA XXXI
Consideració

Df. com i.a devoció al Sagrat Cor de Jesús

DEU ÉSSER CONSTANT

I. Xo n’hi ha prou, perquè puguis tenir-te per devot del
Sagrat Cor, d’haver-Ii consagrat un mes de l’any en son obse¬
qui; la teva devoció deu ésser constant i perseverant i acom¬
panyar-te fins a la mort. Les pràctiques piadoses produeixen
son efecte, no en un dia, sinó de resultes de repetir-se i tenir
en elles constància, així com la terra no s'assaona per un xàfec
d’aigua, per abundant que sia, sinó després de molts dies de
pluja tranquil·la i acompassada. Potser un dia t’entusiasmaràs
amb el Sagrat Cor de Jesús, es fondrà ton cor en l’oració, can¬
taràs amb fervor els seus himnes i càntics, l’acompanyaràs a la
processó amb un cor commogut i creuràs que l'únic remei
del món està en aquesta devoció santíssima; mes després
d’aquesta devota foguerada vindrà l’oblit, i el teu cor no es
posseirà dels devots sentiments, piadosos afectes i santes re¬
solucions de què estan posseïts els devots del Sagrat Cor, el
qual constitueix el principal fi d'aquest culte.

Proposa, doncs, des d'ara, cristià, arreglar la teva devoció
al Sagrat Cor de Jesús, consagra-li alguna oració cada dia,
dedica-li un dia cada mes, sobretot si pot ser el primer diven¬
dres, o, si no, altre dia, en el qual combreguis en honor d'aquell
amor de Crist, qui tan admirables coses ha fet per tu i que
t’estima amb un afecte tan extraordinari. jOh bon Jesús! Vós
no em perdeu de vista un sol instant, em contempleu contí¬
nuament, el vostre Cor sempre batega d’amor per mi, i, per
tant, des d’ara proposo consagrar-me a Vós de tal manera que
abans m’oblidi de la meva mà dreta que no pas de la vostra
devoció.

II. L’antiga i venerable Santa Matilde conta en els seus
escrits que, estant un dia encomanant a Déu a un cert frare

268

J. TORRAS T

de l’Ordre de Predicadors, de qui ella havia rebut molt
rituals beneficis, el Senyor li digué que donés al religiós
ta advertència: «Quan prediquis, pren el Cor de Jesús <
fos una trompeta amb la qual crides la gent al servei d<
quan ensenyis pren també el mateix santíssim Cor com
el llibre que has d’explicar.»

Veus aquí, cristians, un medi per a tenir no solamen;
tància en aquesta devoció, sinó també per a arribar a
per dir-lio així, contínuament i sens interrupció, l'objecti
nostra vida. <■ Estàs molt obligat per raó del teu estat en!
nes temporals i ocupacions de coses exteriors? Recorc
que tot ho has de fer per Déu, i com Crist treballà taml
cànicament en el món, procura treballar com Ell treb
amb el recte fi d'obeir les disposicions de la Providèr
prenent el Cor de Jesús com si fos el teu cor, posseint-1
seus sentiments, essent resignat, pacient, humil, am<
devot, les teves obres ordinàries, el teu treball matèria
més dolç i agradable al Cor diví que les músiques i me
dels àngels i demés esperits benaventurats. ^Has de sof
volta amargures i tribulacions que et tenen embargada
ma, impossibilitant-la de fer obres espirituals? Procura
dre aquestes contradiccions amb aquella serenitat í foi
amb què les prenia el bon Jesús, i fes-te compte alesho:
que, lluny d'ésser inútils per la teva vida espiritual, s
culte que tributes a aquell Cor qui ens ensenyà de sofri
portar les contradiccions. jOh ànima cristiana! Si tu ]
ressis tenir aquesta conformitat del teu cor amb el C
Crist, no hi hauria moment de la teva vida que fos p
sinó que tots els acceptaria i guardaria dintre de si .
Cor amorosíssim, per a premiar-te’ls en l'altre món.

III. Altre dia que la mateixa gloriosa i venerable M
pregava al Senyor a fi que fes santa a una ànima, li con
«Tot lo que necessiti, que ho reclami del meu Cor, cor
criatura que tot lo que necessita ho demana amb confte
son pare. Si desitja la puresa, que recorri a la meva ím

Mi-S DEI. SAGRAT COR DE JESÚS

269

cia; si vol la humilitat, que la cerqui en Mi; si es troba curta
de desigs d’ésser virtuosa, que els supleixi pels meus desigs, i,
en li, si es troba falta d'amor, que cl prengui del que hi ha en
el meu Cor.»

;Quant diferents foren els nostres avenços en la vida espiri¬
tual, si seguíssim aquest sistema de cercar les virtuts per medi
del Cor diví! Si la luxúria et tiranitza i vols aconseguir una
perfecta castedat, cerca-la amb confiança en el Sagrat Cor de
Jesús, i jo t'asseguro que la hi trobaràs, perquè hi és. Si un
geni violent et fa eixir de raó i és causa per a tu de moltes
faltes, recorda't de que l'Evangeli predica que Jesús és mans
de Cor, i, per tant, allí hi has de trobar la mansuetud, puix la
té i mai l'ha perduda; en fi, procura cercar totes les virtuts en
aquell Cor que n'és un verdader tresor. Si vols que la teva
oració sia atesa, que el Pare Etern la miri amb benevolència,
ofereix-la també per medi del Sagrat Cor, a fi que en ell s’en¬
cengui d'amor i així sia acceptable. ;Ah! Si així et portessis,
series constant en la devoció al Sagrat Cor, tota la teva vida,
obres i oracions serien un verdader culte que produiria en la
teva ànima l'efecte d'una pluja benigna, puix la tornaria fèr¬
til per a tota classe de virtuts i de sants i piadosos sentiments.

DIA XXXII
Consideració

De la seguretat que dóna en l'hora de la mort

LA DEVOCIÓ AL SAGRAT COR DE JESÚS

I. Contempla avui, cristià, quant et convé ésser devot del
Sagrat Cor de Jesús per l'hora de la mort, i per això conside¬
ra com un dels principals fruits d'aquesta devoció és lligar
amb un llaç d'amor el cor de l'home amb el Cor del Senyor,
contraient tots dos una verdadera amistat, que, llevant de
l'home el temor servil i d'esclau envers Déu, li deixa solament

270

J. TORRAS I BA<

l’amorós temor filial amb el qual no tem presentar-se al Ju
diví, no pas per creure’s amb grans mèrits, sinó principalm
confiat en la misericòrdia d’aquell Cor, qui és l’objecte
seu amor.

Sí, el devot del Sagrat Cor no sentirà en l'hora de la m
els grans horrors i sobresalts que moltes vegades acompam
aquell terrible trànsit, no sentirà la desconfiança amb què
dimoni sol aterrar a moltes ànimes en aquella ocasió, ni es t
barà dominat per l'obscuríssima melancolia del qui pej
que ha d’anar a habitar en un país desconegut i cobert de
ombres de la mort. El Cor de Jesús, amb les flames del «
amor, il·luminarà l’estret pas que porta de la vida presen
l’eternitat, desterrant les tenebres i inquietuds que acom
nyen a aquella hora, i servirà de cordial al moridor, amb
sentiments de confiança i amor que durant la vida ha anat
filtrant en el cor del seu devot. Pensarà que va a ésser cit
dà de la ciutat celestial, on el jutge és aquell Crist, el Cor ,
qual té guanyat per la devoció que li ha professat i pels ob
quis que en vida li prestà, lo qual, acompanyat de la prom<
de donar una bona fi als seus devots, serà causa de que l'à
ma surti d'aquest món amb la confiança d’anar-se'n a un alt
del Senyor del qual té segura l'amistat i amor.

i Oh bon Jesús! Lo que més m’importa és assegurar l'h<
de la mort, i per això des d’ara proposo fer-me verdader de 1
de vostre Cor santíssim, amb la segura confiança de que a
ho aconseguiré.

II. Altra de les causes que fan trista la mort és que el c
va a morir comprèn que ha de deixar per sempre una por
de coses en què tenia el cor aferrat, les riqueses o béns tem]
rals, els goigs de la família i altres, cada u segons les se'
inclinacions i costums, i com, tret tot això, al cor no li que
res, es troba desert i desemparat, sense tenir cap cosa quí
doni alegria. Mes el devot del Sagrat Cor, com en vida
conreat l'amor a Jesucrist, rei dels segles immortal i invisibi
aquest amor és indestructible i més fort que la mort, sap q

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

271

si bé aquesta enruna i destrueix tot lo que en la present vida
entreté agradablement a l'home, deixa, emperò, subsistent
aquell amor dolcíssim qui amb grans ganàncies compensa la
pèrdua de tots els altres amors, afectes i aficions que la mort
destrueix. I no solament això, sinó que el devot del Sagrat Cor
sent en l’hora de la mort verdaders augments d’amor de Déu;
puix durant la vida, en la plenitud de la salut corporal, les afi¬
cions i afectes de les coses temporals desvirtuaven i escam¬
paven aquell amor a Crist que existia en el fons de la seva àni¬
ma, i ara, en l’hora de la mort, perdent ja de vista la terra i
totes les complaences mundanes qui sol·licitaven el seu amor,
es fixa més concentrat i poderós en aquell Cor dolcíssim al
qual, a proporció que es deslliga de la carn, veu amb més cla¬
redat i en comprèn amb més perfecció l'exceliència.

i Oh mil vegades ditxosos els qui moren amb l'amor de
Crist! No vulguis, cristià, deixar-te enganyar pels vans resplen¬
dors del món, que no són altra cosa que vanitat i mentida;
acull-te a la devoció del Sagrat Cor de Jesús, i tingues la con¬
fiança certa de la seva assistència en l'hora de la mort.

III. Per acabar de resoldre't a ser devot del Sagrat Cor de
Jesús considera que, si als seus devots ordinaris els dóna
tranquil·litat i consol en l’hora de la mort, als qui s’han esme-
rat en son culte i servei els concedeix una mort A^erdaderament
preciosa i admirable, essent aquella hora no un trànsit dolo¬
rós, sinó un moment regalat.

Les dues glorioses Gertrudis i Matilde, qui durant tota sa
vida professaren un amorosíssim culte al Sagrat Cor de Jesús,
tingueren també una mort verdaderament deliciosa. En efecte,
a la primera, a l’arribar el punt de donar a Déu la seva cas-
tíssima ànima, anà Crist a rebre-la i la prengué en son Cor
com qui rep una preciosíssima perla; i en quant a Santa Ma¬
tilde, estant ja als últims, se li aparegué el Senyor i li pregun¬
tà: «tOuin regal cm portes?» I asscnyalant-li la Santa el seu
cor, el bon Jesús el prengué i ficà dintre del d’Ell, en prova de
que acceptava l’oferiment que n'hi feia la piadosa monja.

272

J. TORRAS ï

i Oh bon Jesús! No puc jo esperar, miserable í vil p&
tan assenyalades distincions, mes la fe ens mostra que
poder, i que Vós sol el teniu, per a tornar pur 1 net lo :
i santificar lo abominable; i per això acudo a Vós, oh C<
císsim, i em poso sota la vostra protecció demanant-vc
em purifiqueu i em santifiqueu; que encengueu el meu <
amor vostre, a fi que a l'arribar l’hora de la mort us el
entregar com un present digne de Vós. Però no, no vull e<
a aquella hora, sinó que des d'ara us faig donació d'ell, i
teu-lo, oh bon Jesús, puix vostre és, i en l'hora de la m<
beu-me en aquell gloriosíssim Cor, qui fa les delície;
seus devots per tota l'etemitat. «iOh! \quant dolç és, c
Beata Margarida Maria, morir després d’haver tingut un
dra i constant devoció al Cor sagrat d’Aquell qui ens ha
dicar!»

DIA XXXIII
Consideració

Acció de gràcies pel benefici d’haver-nos Crist

REGALAT SON SANTÍSSIM COR

I. Consagra aquest dia a donar gràcies a Déu pel bt
que et féu al donar als homes el Cor sacratíssim de so
Jesús. I com tu ets un pur no res, reclama l’auxili d
perquè t'enviï el Sant Esperit qui eixampli el teu cor
correspondre a un tal benefici. Crist et donà el Cor, i i
retornaràs tu? [Ah! El meu cor és un do molt insignifi
a més està migrat per mil passions, com un fruit que el
no deixa créixer; mes el sant profeta David m’ensenya 3
he de fer quan diu: «^Què retornaré jo al Senyor per
que Ell a mi m’ha donat? Prendré el calze del Salvador i
caré el seu nom.» Sí, ànima meva, no tens altre medi
oferir una digna correspondència que acostar-te a la Sa

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

273

Taula dc l’Eucaristia, rebre en ton interior la carn i sang de
l’Anyell immaculat, i oferir el teu cor, que aleshores enclou a
tot un Déu, a Déu mateix, qui per força ha de rebre amb gran
complaença aquesta riquíssima oferta. Així ho feien els sants,
donant d’aquesta manera a Déu la glòria deguda; i tu, cristià,
si no vols ésser desagraït i caure en el pecat, que Santa Te¬
resa deia insuportable, de no donar gràcies a Déu pels bene¬
ficis rebuts, procura complir d’aquesta manera una tan sa¬
grada obligació. jOh bon Jesús! A tal punt arriben la meva mi¬
sèria i la vostra misericòrdia, que per a donar-vos gràcies per
un benefici no tinc altre medi que valer-me d’un altre benefici
vostre. Vull correspondre al gran do del vostre Cor, i no tinc
més remei que presentar-vos la vostra carn i sang que per nos¬
altres deixàreu en el santíssim Sagrament; mes accepteu-los,
oh Senyor, que són dignes de Vós, i encara que siau per Vós
mateix felicíssim us plauran en gran manera.

II. Considera quant deus agrair a Maria Santíssima el be¬
nefici del Sagrat Cor de Jesús, puix és el fruit del seu santís¬
sim ventre, ja que ella l'engendrà servint d'instrument volun¬
tari a la misericòrdia divina. Sí, aquell Cor diviníssim, òrgan
de la Santíssima Trinitat, centre dels nobilíssims i delicats sen¬
timents del Fill de Déu, principi de la vida de Jesucrist en
quant home, fou obra de Maria, com el fruit és obra de l'ar¬
bre que el produeix, amb la diferència de que la Verge volgué
voluntàriament produir-lo pel nostre bé. Eva oferí a Adam el
fruit de mort, mes Maria, com una nova Eva, ofereix als homes
aquell Cor qui fa immortals als seus amadors i els omple de
felicitat. I aquesta celestial Senyora no s'acontenta en produir
i oferir als homes el Cor de son santíssim Fill, sinó que sem¬
pre, mentre el món serà món, ella serà la qui él repartirà en¬
tre ells com a bona Mare de família. En efecte: que ningú es
cregui poder adquirir el Cor de Crist si no és per medi de la
Verge Santíssima. Ella en té les claus i introdueix en aquella
cel·la de l'amor als seus devots. Si et fos possible veure lo que
ha passat en totes aquelles ànimes qui s'han distingit en la

17

274

J. TORRAS T BAC

devoció al Sagrat Cor de Jesús, veuries que abans d’arribar
han degut passar per una devoció filial i amorosa envers Ma
Santíssima, com ningú arriba a l'estrado d’una casa sense p
sar abans per l’entrada. jOh Vós, dolcíssima Mare meva!
us dono mil gràcies pel fruit de benedicció que ens haveu p
tat, i humilment us demano que m'obriu les portes d’aqu
Cor qui sempre us ha sigut tan obedient.

Des d'ara proposo col·locar el meu cor insensat entre el i
ginal Cor de Maria i el sacratíssim de Jesús, i juntament ai
Ells donar contínuament gràcies pels beneficis inefables c
al meu esperit fa la misericòrdia divina.

III. Considera, per últim, a fi de determinar-te més a
graïment, com la pràctica de l'acció de gràcies, per ser guí
síssima a la Divinitat, fou la més contínua i usual al Sag
Cor de Crist, de manera que així com el foc no pot estar se:
llançar calor, aquell Cor tampoc pot estar sens exhalar h
nes de gràcies i benediccions; per lo qual, si vols ésser-li
cepte i imitar-lo, procuraràs amb totes les teves forces ade
rir aquesta pràctica saludable. La història de Jesús que
fan els sagrats evangelistes, totes ses obres i paraules, i
els pensaments i afectes que mostrà a son pas pel món, cc
titueixen un himne amorosíssim d’acció de gràcies a son Et
Pare. La Iglésia, que Ell deixà sobre la terra, ens ensenya ti
bé una contínua acció de gràcies en la seva sagrada litúrgia
sacerdot canta cada dia en el prefaci de la Missa una sol
ne acció de gràcies; i en les sagrades cerimònies sovint oi
el Deo gratias, que és una expressió que nosaltres deur
tenir contínuament en els llavis i més encara en el cor. C
vençut d’això, joh Jesús meu!, jo em postro a vostres sagra
plantes, jo em rendeixo davant de Vós i, posseït de la i
gran humilitat, us dic: Cor amorosíssim, font inesgotable
gràcies, mina de misericòrdies inefables, principi de salut
nostres ànimes, jbeneït sieu! Que així com en el cel els àn
canten contínuament les vostres glòries, els homes en la U
canten també contínuament les vostres misericòrdies; qu

mes del sagrat cor de jesiís

275

nión vingui a ser el vostre regne, govcrnant-sc per la Llei del
vostre amor. Des d'ara proposo consagrar totes les meves for¬
ces en complir aquell desig que cada dia us manifesto al resar
el Parenostre, que vingui cl vostre regne. Sí, dolcíssim Senyor
de la meva ànima, aquestes seran les gràcies que us donaré,
treballar amb les meves oracions i amb les meves obres per¬
què tots els cors us reconeguin per Senyor i com a tal us ren¬
deixin el tribut de l’adoració. jOh! ^Ouan serà el dia que cl
poderós i cl flac, humiliats davant vostre, us oferiran els seus
cors, com els reis d’Orient us oferiren sos presents en la humi¬
litat de l’establia?

TAULA

EN QUÈ S'HI POSEN LES MEDITACIONS MÉS CONVENIENTS

PER A FER UNA NOVENA EN HONOR DEL SAGRAT COR DE JESÚS

Dia 1. El Sagrat Cor de Jesús en la infància (dia III del
mes).

Dia 2. El Sagrat Cor de Jesús en la joventut (dia IV del
mes).

Dia 3. Estudiem en el Sagrat Cor de Jesús l’amor als pa¬
res, a la pàtria i als amics (dia XVI del mes).

Dia 4. Vida desconeguda del Sagrat Cor de Jesús (dia
XVIII del mes).

Dia 5. Vida dolorosa del Sagrat Cor de Jesús (dia XIX del
mes).

Dta 6 . Del sacrifici i com el Sagrat Cor de Jesús n’és exem¬
ple (dia XX del mes).

Dia 7. Efectes del sacrifici del Sagrat Cor de Jesús (dia
XXI del mes).

276

J. TORRAS I BAGES

Dia 8. Perpetuïtat del sacrifici consumat pel Sagrat Cor
de Jesús (dia XXII del mes).

Dia 9. De la necessitat de cercar un refugi en el Sagrat
Cor de Jesús (dia XXIII del mes).

Acte de desagravi al Sagrat Cor de Jesús

Postrat a vostres peus, Jesús estimat, jo us contemplo
blanc de puresa i roig d’amor, i amb el Cor inflamat excla¬
mant: Què devia jo fer per mon poble que no hagi fet? Cris¬
tians i catòlics, quin mal us he fet o quin dany us he causat?
Per vosaltres jo deixí les riqueses celestials, i, en canvi, vosal¬
tres haveu robat la meva casa, és a dir, les rendes dels meus
temples, on jo vull ésser honrat i obsequiat. Per treure t de
l’esclavitud del pecat, joh poble!, jo m'he fet esclau, i a tu the
fet fill de Déu donant-te el meu Nom, pel qual ets dit cristià,
i tu em correspons blasfemant el meu Nom, insultant-lo pels
carrers i places, fent mofa i escami de mi. Jo t alimento amt
la dolçura de la meva cara i sang en el sant Sagrament de
l’altar, i tu em sacies de pecats, de fredor i indiferència en les
obres del meu servei. Tals són, oh Senyor, les vostres súpli
ques i els gemecs de vostre Cor adolorit, puix és espantosís
sima la ingratitud dels cristians envers Vós; per lo qual jo
flaca i infeliç criatura, encara que tinc mil pecats de què en
reconec culpable, vinc a desagraviar el vostre Cor. jOh àngel:
puríssims que mai haveu conegut la malícia del pecat! Qfeiiu
li vostre amor, pel que els homes deurien professar-li i no 1
professen. Màrtirs de Crist, oferiu-li la sang que per Ell gene
rosament donàreu; sants confessors, presenteu-li els precic
síssims mèrits de la vostra paciència, de la vostra constàncí
i demés virtuts; glorioses verges, i Vós, Verge de les verge:
Santa Mare de Déu, derrameu en el Cor de Crist vostra pures
immaculada i dolcíssima, més agradable que l’olor dels lliri:

mes del sagrat COR DE JESÚS

277

jOh bon Jesús! Aquí teniu tots aquests mèrits que us ofe¬
rim cn desagravi de les nostres iniquitats; perdoneu. Senyor,
perdoneu a vostre poble; sieu propici, oh Cor bondadosíssim,
a nosaltres pecadors; no us recordeu de la nostra malícia, sinó
de la vostra bondat. jMes ai! jo voldria alegrar vostre Cor con-
tristat i consolar-lo de les amargures de què està ple. jQui po¬
gués donar-vos un alivi, oh Jesús dolcíssim! Però almenys ac¬
cepteu els desigs del meu cor i fins el mateix cor meu, el qual
voldria que ni de nit ni de dia deixés d’estimar-vos, d'alabar-
vos, de beneir-vos i desagraviar-vos per aquells qui no us esti¬
men, ni alaben, ni beneeixen, sinó que, al revés, us agravien
amb una malícia refinada; mes, com el vostre amor és tan
extraordinari, m’atreveixo a suplicar-vos fins per la conversió
d’aquests, a fi que tothom reconegui i alabi la grandesa de
vostres misericòrdies. Amén.

El primer divendres de mes

El dia del divendres sempre ha estat molt venerat pels cris¬
tians, puix en tal dia morí el bon Jesús i el seu Cor derramà
sobre la terra les riqueses del seu amor, per lo qual has de
procurar tu consagrar-lo al Sagrat Cor. L’abstinència de carn
(que pertot arreu és obligatòria, fora d’Espanya per raó de la
Butlla), el dejuni o alguna altra mortificació, en tal dia, con¬
tribueixen en gran manera a espiritualitzar la vida i a encen¬
dre en nostres ànimes la pietat; mes quan menys procura
consagrar al Sagrat Cor de Jesús el primer divendres de mes,
segons el mateix Senyor ho demanà als cristians.

Seria molt convenient que en el dijous al vespre, o el pri¬
mer divendres de bon matí, fessis una meditació del Sagrat
Cor, podent servir alguna de les que hi ha en el Mes, resant a
més els tres Parenostres amb ses jaculatòries i oració. Que
confessessis i combreguessis devotament i, que acabessis tan
sant exercici amb l’acte de desagravis, a fi de desagraviar al
bon Jesús, no solament de les injúries que rep dels mals cris-

278

J. TORRAS I BAG1

tians, sinó també de les que tu mateix li fas contínuament. ]
t’asseguro que si ets constant en aquesta pràctica tindràs ux
bona mort.

Mètode per a oir la missa en honor del Sagrat Cor de Jesi

Per la senyal de la santa Creu, etc.

SIA DE TOTHOM BENEÏT, ALABAT I VENERAT EL SAGRAT COR
DE NOSTRE AMABILÍSSIM REDEMPTOR JESÚS. AMÉN.

I. Des del començament fins a l'ofertori llegiràs i medil
ràs lo següent:

Desigs del sacrifici. Jesucrist fou anomenat per un proi
ta home de desigs. Ell mateix és el fruit d'un amorós desig,
que fou engendrat en naturalesa humana pel desig que D.
tenia de salvar als homes. És, doncs, Fill de desig, per lo qu
has de considerar com aquest, durant els dies de sa vida m(
tal, anà creixent i convertint-se en obra, com una poncella q
quan és grossa s’esberla i resulta una preciosa rosa; tam
aquell Cor sacratíssim, ple sempre d’amoroses flames, s'a:
en certa manera omplint de desigs i eixamplant, fins que
l'últim s’obrí, quan fou partit per la llança del soldat. Mes :
creguis que aquells desigs de salvació s’hagin apagat en el C
diví; ara mateix està frenètic esperant l'hora de baixar sob
d'aquesta ara quan el sacerdot pronunciarà les paraules de
consagració. jAmb quin amor l’esperen els àngels, els benavt
turats, les ànimes del purgatori i els cristians fervorosos de
terra! Encara que els teus ulls carnals no els vegin, multit
d’àngels estan aquí, al voltant de l’altar, esperant la gloric
cerimònia, i porten en ses mans la Creu, la Llança, els Clai
la Corona d'espines i altres signes del Senyor que esperen, a
com els criats d'un príncep porten l'escut d’armes de son

279

BH MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

nyor. Els benaventurats, des del cei guaiten aquí, puix esperen
veure reproduir-se aquell acte en virtut del qual ells són sants,
és a dir, el sacrifici de la Creu que ens mereixé la glòria. Les
ànimes del Purgatori esperen aquella pluja de la sang divina,
que místicament es derramarà sobre d’aquest altar i que té la
virtut d’apagar les flames d’aquell lloc d’expiació, amb més
vius desigs que les plantes mústigues i polsoses al mig d’un
estiu sec i calorós esperen un ruixat d’aigua. jOh santes i des¬
consolades ànimes! Jo ofereixo per vosaltres aquest gran sa¬
crifici; mes amb la condició de que vosaltres pregueu per mi,
infeliç pecador, per les meves necessitats espirituals i tempo¬
rals, pel Sant Pare i la Iglésia catòlica, pel nostre regne i per
tots els vius i difunts.

;Oh cor meu! Desperta i aviva els teus desigs. Si l’encès
Cor de Jesús té un verdader desfici per a baixar a sacrificar-se
per la remissió dels teus pecats, per a obtenir-te les gràcies
que necessites i per a donar-les en nom teu a l’Etern Pare pels
beneficis que contínuament reps, si ve per a donar-se't a tu
mateix, <-no et prepararàs a fi de rebre’l dignament, saludant
la seva vinguda amb actes de profundíssima adoració?

II. De l’ofertori fins a alçar Déu llegiràs i meditaràs lo
següent:

Ofertes. El sacerdot ofereix el pa i el vi, signes del sacri¬
fici, i dintre de poc el Fill de Déu s’oferirà a si mateix a l’Etern
Pare. Tu també, cristià, unit al sacerdot pots oferir aquest tan
excel·lentíssim sacrifici, i jquant bé et ve tenir una tal víctima
per a oferir! Jo us ofereixo, Pare omnipotent, aquesta divina
víctima, pels meus pecats i pels dc tots els homes, particular¬
ment per aquells que jo tal volta he ocasionat amb mos mals
exemples o que jo deuria haver impedit i no ho he fet. Després
del pecat voleu sacrifici, doncs aquí el teniu, oh Pare justíssim,
i humilment us dic que us dono més de lo que us dec, puix
aquesta Víctima, aquest mansuct Anyell, que cl íoc de la ca¬
ritat consumirà dins de pocs instants sobre de Tara santa de

280

J. TORRAS I BAGt

l'altar, és el vostre Fill consubstancial, igual a Vós, Déu coi
Vós i al qual ameu amb un Amor tan gran com Ell i Vós m
teix; per lo qual jo, indigna criatura vostra, amb la lliberti
de fill i amb la humilitat de pecador, us demano que accepte
juntament amb tan rica oferta, la donació que us presento d
meu cor. Quedeu’s-el per sempre, oh Pare celestial, que vo
tre és, i jo l'he empleat malament tots els dies de ma vida
tinc la trista seguretat de que malament l’emplearia enca:
d’aquí endavant, que el món amb sos plaers i vanitats me'l r
baria, per lo qual, oh Senyor, aquí el diposito sobre de la va
teixa ara en què el sacerdot us presenta l'Anyell diví qui t
borra els pecats del món.

III. A l'alçar la santa Hòstia, adoraràs a Jesucrist, i d t
prés d’haver resat devotament l’estació del Santíssim Sagí
ment llegiràs i meditaràs lo següent:

Adoració . Adora a ton Rei i Senyor, coronat d’espines i i
vestit amb la púrpura de la seva sang; para’t sobretot en
Cor d’on li raja la sang i aigua, i besa aquella ferida que
la porta del cel. jOh Cor generós! Ja no us queda res, pi
eixut quedeu després d’un tan copiós derramament de san
mes sí, vostra amorosa sabiduria descobreix encara un nou 1
nefici que em podeu fer, i és donar-me vostra carn i sang, f
vos a Vós mateix aliment i cridar-me a un tal convit dier
«Si menges la meva carn i beus la meva sang no moriràs £
tota l'eternitat.» jOh, sí, dolcíssim Jesús! jo accepto el vosi
convit, mes abans vull posar-me el vestit de boda de vosl
gràcia i caritat.

Ara et prepararàs amb actes de contrició i de desig pei
fer la Comunió sagramental o espiritual juntament amb
sacerdot, i després d’haverda feta resaràs amb pausa i re j
xió la deprecació següent:

Ànima de Crist, santifiqueu-me. — Cos de Crist, salv
me. — Sang de Crist, enceneu-me d'amor. — Aigua del cos
de Crist, purifiqueu-me. — Passió de Crist, conforteu-me.
Oh bon Jesús, oïu-me. — Dins de vostres llagues amagu

281

MES DEL SAGRAT COR DE JESÚS

me. — No permeteu que em separi de Vós. — De l’enemic
maligne defenseu-me. — En l’hora de la meva mort crideu-
me. — I feu-me venir al costat vostre. — A fi que juntament
amb vostres sants us alabi. — Per tota l’eternitat. Amén.

IV. Després que el sacerdot haurà sumit i tu combregat
espiritual o sagramentalment, llegiràs la següent acció de grà¬
cies:

Oració de Scmt Tomàs d’Aquino .—Jo us dono gràcies, oh
sant Senyor, Pare omnipotent. Déu etern, perquè a mi, peca¬
dor i indigne servent vostre, no per cap mèrit meu, sinó sola¬
ment per vostra misericòrdia, us haveu dignat saciar-me amb
el Cos i Sang preciosos del vostre Fill, Nostre Senyor Jesu-
crist; i us suplico que aquesta santa Comunió no em sia motiu
de pena, sinó medi saludable de remissió. Sia per a mi com
una forta armadura de fe i un escut de bona voluntat. Que
expel·leixi de mi els vicis i destrueixi la concupiscència i de¬
sigs desordenats, augmentant-me la caritat i la paciència, la
humilitat i l’obediència i totes les demés virtuts; que em sia
forta defensa contra les males arts dels meus enemics tant
visibles com invisibles, aquietant els meus moviments carnals
i espirituals, unint-me íntimament amb Déu i essent feliç con¬
sumació del meu fi. I us demano que a mi, pecador indigne,
us digneu conduir-me a aquell convit inefable, on Vós amb
vostre Fill i l’Esperit Sant sou pels vostres sants llum ver-
dadera, satisfacció completa, goig sempitern, acabada alegria i
felicitat perfecta. Pel mateix Senyor nostre Jesucrist. Amén.

APÈNDIX

L'excel·lència de la devoció al Sagrat Cor de Jesús i son
origen sobrenatural queden demostrats per sa difusió en tota
la Iglésia, i per l'aprovació i recomanació que d'ella han fet
el Romà Pontífex i els demés Prelats, tot lo qual significa que

282

J. TORRAS I BAG

aquest moviment piadós de la Cristiandat ve de l'Esperit Sai
El papa Pius IX, amb Decret de la Sagrada Congregació d']
dulgències, a 8 de maig de 1873, a tots els fidels qui en el m
de juny facin, amb cor almenys contrit, oracions o devocio
especials, ja privada, ja públicament, en honor del Sagrat C
de Jesús, concedí: Primer, Indulgència de set anys un cop
dia; segon, Indulgència Plenària en el dia del Mes que esc
lleixin, amb tal que, verdaderament arrepentits, confessat:
combregats, visitin una iglésia o oratori públic i allí pregu
per algun temps a la intenció de Sa Santedat.

Mes per a caracteritzar bé aquesta tan excel·lent devoc
i determinar millor la relació entre el culte del Cor Christ
el del Corpus Christi, o sia del Santíssim Sagrament, la Iglé:
ha dictat algunes disposicions que creiem útil reproduir
aquest lloc. La primera, com més important, és un Decret
la Sagrada Inquisició, del dia 3 de juny de 1891, que, tradi
literalment, diu així:

«Els nous Emblemes del sacratíssim Cor de Jesús en l’Euc
ristia no deuen ésser aprovats per la Santa Sede. Per a form
tar la pietat dels fidels n'hi ha prou amb les imatges del Sí
tíssim Cor que ja estan en ús i són aprovades per la Iglési
perquè el culte envers el Santíssim Cor de Jesús en l'Eucar
tia, no és més perfecte que el culte envers la mateixa Euc
ristia, ni distint del culte envers el Santíssim Cor de Jesús. I
més, dits Eminentíssims Pares encarregaren fos comunicada
voluntat ja publicada per aquesta Sagrada Congregació, en
Fèria IV, dia 13 de gener de 1875, per ordre del papa Pius I
de santa memòria; és a saber, que s’amonesti també als alti
escriptors qui aprimen son enginy tractant d’aquests i altr
arguments per l’estil que tenen sabor de novetat, i qui ar
aparença de pietat treballen, fins en els periòdics, per a p]
moure títols del culte que no estan en ús, a fi que desisteix
de son propòsit; i reflexionin en el perill que hi ha d'indi
en error als fidels fins en els dogmes de la fe, i de donar o<
sió als qui tenen avorrida la Religió per a desacreditar la £
resa de la doctrina catòlica i de la vera pietat.»

MES DOL SAGRAT COR DO JESÚS

283

Obeint sens dubte al mateix pensament que enclou cl pre¬
cedent Decret, n'hi ha un altre de la Sagrada Congregació de
Ritus de 31 de març de 1887, que diu:

«I.'efígie del Sacratíssim Cor de Jesús no deu col·locar-se
al mig de l’altar a la part de fora del Sagrari, on es té reservat
el Santíssim Sagrament de l'Eucaristia.»

í a 26 d’agost de 1891, el Sant Oficit publicà també aquest
altre Decret:

«La Imatge del Santíssim Cor de Nostre Senyor Jesucrist
que sols manifesta el Cor sense lo restant del cos, és permesa
en la devoció privada, mentre no s’exposi en els altars per a
la pública veneració.»

Respecte a les oracions, devocions o pregàries al mateix
Santíssim Cor de Jesús, creiem oportú publicar les següents
Disposicions:

La Congregació d'Indulgències, en un Rescripte, a 16 de
juliol de 1893, publicà la concessió feta pel papa Lleó XIII
de cent dies d’indulgència als qui devotament resaran la se¬
güent jaculatòria:

Cor lesu, flagrans amore nostri,

Inflama cor nostrum amore tui.

(TRADUCCIÓ)

«Cor de Jesús, encès d’amor envers nosaltres,

Inflameu el nostre cor amb vostre amor.»

En canvi, en un Decret expedit per la Sagrada Congregació
de Ritus cl dia 15 de gener de 1895, a la consulta de si poden
resar-se en les iglésies o oratoris públics les invocacions, se¬
guint la norma de les Lletanies, en honor del Sacratíssim Cor
de Jesús, se respongué: Negative.

I la mateixa Congregació, a 28 de novembre de 1895, a la
consulta de si podien ser resades o cantades, almenys fora de
les funcions estrictament litúrgiques en les iglésies o oratoris
públics, les Lletanies del Santíssim Cor de Jesús, respongué:
Negative.

PRECES TOMÍSTICAS*

A LOS JÓVENES QUE SE DEDICAN A LOS ESTUDIÓS,
ESPECIALMENTE DE FlLOSOFÍA Y TEOLOGÍA

La tradición cristiana de todos los siglos nos ensene
verdadera ciència unida a la sòlida piedad, y en las épocas
sicas del Catolicismo, en sus centros de actividad, vemos
llar juntamente con la vida ascètica la màs alta especulac
científica. Tal ha de ser también, queridos jóvenes, vueí
nobilísima tarea.

Un respetable y querido amigo nuestro, 1 encargado h i
hace poco de la dirección del Seminario de la presente ciuc
pidiónos que escribiésemos una Novena en honor del Ài
de las Escuelas, elevado por el reinante Pontífice a Pla
universal de las mismas: este encargo nos hízo concebi:
pensamiento de publicar un pequeno devocionario tomíst
insertando al lado de la Novena las oraciones compuestas
el Santo con la luz divina que siempre brotaba de su pïu
También aíiadimos una explicación compendiada de las

* Devot exercici escrit a instàncies del Dr. Joaquim Pujol, vice-re
del Seminari de Barcelona, i imprès en la mateixa ciutat l'any
L'autor, que actuava de confessor de seminaristes, el dedicà als j
que estudiaven sant Tomàs, per tal de mantenir l’efervescència tomí
iniciada pel papa Lleó XIII.

1. El doctor D. Joaquín Pujol.

>RECF.S TOMÍ STIC AS

285

tudes del Doctor angélico y algún otro ejercicio piadoso. Nues*
tro objeto cs, pues, propagar la dcvoción a Santo Tomàs, y
creemos que tal ha de scr la basc o punto dc partida para la
formación de vcrdaderos tomistas. Sólo se siguc a quien
sc ama, y cQué es la devoción sino un linaje de amor exce-
lentísimo?

Seguid los ejemplos y las ensenanzas del Santo, como a
ello os exhorta el Vicario de Cristo, y la ciència a cuya adqui-
sición os consagràis no serà la ciència que destruyc, como lo
es por desgracia aquella por la cual hoy se guia la sociedad,
sino la sabiduría verdadera que tiene su asiento en aquella
inmaculada Senora a quien, al mismo tiempo que al angélico
maestro, habéis de confiar la defensa de vuestra pureza con¬
tra los viciós, y de vuestra ortodoxia contra el error. A entram-
bos encomendadnos en retorno de la obrilla que a vuestra de¬
voción ofrecemos.

José Torras y Bages, Pbro.

Barcelona, febrero de 1883.

Heroicas virtudes de Santo Tomàs

Tuvo el angélico Maestro un conjunto admirable de virtu¬
des; verdadero Sot de la Iglesia, el ojo màs perspicaz no
puede descubrir la sombra del pecado en su maravillosa vida.
Xo en vano la Santidad de León XIII lo ha dado como pro¬
tector y abogado a la juventud cristiana que sc dedica a los
estudiós; y todo estudiante ha dc tener para el Angélico, no
sólo el respeto de maestro, sino ademàs sentir por él un viví-
simo amor, que ha de ser el mismo que el amor de la verdad.
La vida entera ha dc consagrar al estudio de sus libros para
iluminar su inteligencia, y a la meditación de sus virtudes al
objeto de modelarse según el nobilísimo tipo del Maestro; él

286

J. TORRAS ï BA<

cs el cjemplar que Dios ha dado a los hombres de Ictras, ;
lo cual hemos juzgado oporíuno poner al frentc de estc libi
una brevísima explicación dc sus virtudcs.

Fue el Maestro un alma naturalmcnte piadosa, coino lo :
todas las almas grandes; la afición a Dios es el distintivo
las inteligencias sublimes. Los rayos de la santidad circuiK
e iluminan desde sus primeros ahos al tierno hijo de los c
des de Aquino; ama a Dios y a la Santísima Madre desde
albores de la vida. San Agustín gemía porque conoció y ol
el pecado antes de ser capaz de conocer lo que era la virti
pero Santo Tomàs ama lo celestial y divino antes que su ii
ligencia pudiera naturalmente elevarse a su conocimiento.

Estando en brazos de su nodriza, tenia el santo nino
pergamino en la mano con el cual jugaba y se recreaba ad
rablemente, como la abeja, dice un antiguo biògrafo, se g-
en la flor; quiso la nodriza quítarle el papel de la mano,
cual le hizo llorar tan amargamente y resistirse con ta
constància, que llamó la atención de su madre, la cond
Teodora, la cual, mirando el pergamino tan querido de
hijo, vio que tenia escrito: Ave Maria. San Vicente Ferrer d
que la misma Virgen se lo había dado. Este amor primer
a la Salutación angèlica le perduro toda la vida; mas ta:
debía exponerla sabiamente en sus escritos dos veces dis
tas; predicar sobre ella en Nàpoles varios sermones seguid'
y al componer la inmortal Summa contra gentiles, saciaba
afecto a la Reina de los cielos escribiendo repetidas veces
el margen del pergamino, como ha descubierto Uccelli, 1
dulcísimo lema Ave Maria. Era ésta la marca de su predesti
ción a una orden religiosa, en la que por deber de su profes:
debía dedicarse a rezar y predicar los santísimos misteriós
himno angélíco, a que el instinto piadoso y poético del pue
cristiano ha dado el gracioso nombre de Rosario. La piedad
Santo comenzó por Maria, porque tal es la ley que rige, seg

1. Mariologie de Saint Thomas d'Aquin, por Morgott, París, 1881.

PREC1SS TOMÍSTICAS

287

los doctores asccticos, al linajc dc Adàn; emperò, Tomàs de
Aquino clevóse pronto basta el mismo Dios. Siendo muchacho,
de diez arios, cuando se cducaba en la Abadia de Monte Cassi-
no un día los monjcs lo encontraron rodeado de los otros
estudiantes que pendían de sus labios y estaban absortos
oyéndole explicar la cuestión: Quid est Deus? Dios fue siem-
pre el único amor de su vida, y por esto, despreciando todas
las dignidades que a porfía le ofrecían, pudo contestar al
Senor que le preguntaba: fíene scripsisti de me Thoma; quam
ergo mercedem accipies? — Non aliam, Domine, nisi teipsum.

Era devotísimo del Santísimo Sacramento, ya que tuvo la
dichosa predestinación, que en esta parte le hace superior a
todos los santos, exceptuada la Imnaculada Virgen Maria, de
ser el dolor y cantor eucarístico, con cuyos acentos resuena y
resonarà hasta el fin de los siglos la Jerusalén terrena, y cu¬
yos ecos alegran la celestial. Con efusión de piadosas làgrimas
celebraba cada día el santo Sacrificio de la Misa, y después
oía y aun solia ayudar otra; y las rarísimas veces que no le
era dable decir misa, entonces oía dos. Cèlebre es aquel rapto
que padeció un domingo de Pasión, a los últimos de su vida,
mientras estaba en el altar ofreciendo el Santo Sacrificio. Que¬
do absorto por tan largo espacio, que tuvieron que tírarle del
brazo y hasta sacudirle para que volviese en sí, y después
refiriéndose a este hecho decía: Talia mihi sunt revelata, quod
ea quae scripsi et docui mòdica mihi videantur. Quedóle tal
desgana de escribir y de dictar, que extranaba a los suyos; no
hartàndose en cambio de leer en aquel libro divino, en donde
decía que había principalmente adquirido la ciència, esto es,
la imagen de Jesucristo crucificado. La devoción a la santa
Cruz fuele siempre muy agradable, y con frecuencia repetia
aquel devoto dístico: Crux mihi certa salus. Crux Domini
mecwn. Crux mihi refugium. Crux est quam semper adoro.
En la misa precisamente le fue revelado que se acercaba eí
fin de su vida. Celebróla el día de San Nicolàs, en la capilla
de este santo, y duran te ella sintió una conmoción sobrenatu¬
ral y encontróse como todo cambiado; desde entonces ya no

288

J. TORRAS I BAGES

tomó màs la pluma. Su fiel companero y confesor, Fray Re.
ginaldo, quedóse maravillado de que no prosiguiese su obra,
pues estaba trabajando la Summa, y le instaba para que es-
cribiese, pero el santo contestaba: «Reginaldo, no puedo;
porque todo lo que he escrito me parece una paja.» Su piedad
profundísima acrecentóse en gran manera des de entonces;
vivia fuera de sí; si antes algunas veces tenia raptos y se le
aparecía y hablaba la Santísima Virgen, o bien contemplando
el augusto misterio de la Trinidad beatísima, la vela que tenia
en la mano se le acababa y le quemaba los dedos sin sentirlo,
ahora este estado de concentración en Dios fue un estado or-
dinario. Llegaba ya a la antesala de los cielos y su poderosa
vista quedo deslumbrada por los resplandores eternos. Así y
todo, porque siempre fue tan obediente como sabio, se pone
en camino a la voz del Papa que le llamaba al Concilio de
Lyon, y no le arredra su estado de debilidad y postración para
emprender un penoso viaje. En la hora de la muerte recobro
su magisterio. En la Abadia cisterciense de Fossanova, despi-
diendo su alma el suavísimo aroma de la santidad y su cas-
tísimo cuerpo el milagroso olor de la azucena, acaba sus días
el Salomon de la Ley de Gracia, como dice un escritor, expli-
cando a instancias de aquellos buenos hijos de San Bernardo,
el càntico que el antiguo Salomon compuso para celebrar el
espiritual matrimonio entre el alma y su amabilísimo dueiio:
el Cantar de los Cantares.

Fue tan íntima la unión entre Santo Tomàs y el Sacramen-
to del amor, que continuo aún después que hubo muerto; sus
escritos eucarísticos sirvieron para rescatar su cuerpo. En las
luchas y litigios habidos entre los monjes de Fossanova y los
frailes de Santo Domingo acerca de la posesión de los sagra-
dos despojos, el papa Urbano V, hijo de San Benito como los
primeros, a ellos se inclinaba; cuando un dia del Corpus, el
Maestro general de la Orden de Predicadores, al salir de Vís-
peras, se presenta solemnement al Papa y le pide para su Or¬
den el cuerpo de aquel preclaro dominico que escribió el
Oficio Eucarístico de un modo tan divino y declaro tan èvi-

PRECES TOMÍSTICAS

289

dentcmcnte el capitulo del Dcrccho eclcsiàstico De missarum
celebratiotie, que a él tenían que rccurrir todos los canonistas.
El Pontífice no pudo resistir, y en reconocimicnto del tributo
prestado por Tomàs de Aquino a la Sacrosanta Eucaristia,
conccdió su cuerpo para siempre a su religiosa familia.

* * *

Fuc la castidad la virtud màs encantadora del piadosísimo
Tomàs de Aquino, y es corao el resplandor de su maravillosa
sabiduría. Todos los santos que han alcanzado màs alto grado
en esta angèlica cualidad, se han distinguido por una devoción
especial al santo Doctor; entre ellos sobresale San Luis Gon-
zaga. Alcanzó sobre la lujuria un triunfo completo, logrando
el dominio segurísimo de la carne; el combaté que sostuvo
en el castillo de Roccasecca con admiración de los àngeles, ha
quedado cèlebre en toda la Iglesia catòlica. Sus hermanos, va-
líentes y orgullosos soldados, no pudiendo resistir la resolu-
ción de Tomàs, de profesar en la Orden mendicante de frailes
Predicadores, poniéndose en asechanza en el camino por don-
de pasaba, siendo novicio para dirigirse a París, con otros
religiosos, logran arrebatarlo y lo Ilevan a dicho castillo. Sata¬
nàs les sugirió el medio màs eficaz para derribar aquel edi-
ficio de santidad: introducen en su aposento una joven, her-
mosa y seductora cortesana, que procura insinuàrsele con
halagos y rendirle con caricias, mas el angélico joven, por
única vez de su vida, haciendo uso de la fuerza para defen-
der su virginal tesoro, coge un tïzón que ardía en la chimenea
y ahuyenta a aquella impúdica mujer. Viéndose ya solo, traza
con el mismo tizón una cruz en la pared y póstrase delante
de ella en oración fervorosísima; le sobreviene un misterioso
sueno, y durante el mismo, dos àngeles cinen sus lomos, cau-
sàndole tan vivos dolores, que le hacen despertar gritando.
Con esa misteriosa operación quedó para siempre expelido
de su virginal carne el ruin apetito de los sensuales deleites.
Todo género de sensualidad estaba muerto en Tomàs de Aqui-

290

J. TORRAS I BAGES

no; en el refectorio, tenia habitualmente los ojos levantados
al cielo, sin reparar en lo que le daban, comiendo sin advertir
lo que comía. Su ayuno era cotidiano, pues comía una sola
vez al dia y aun en poca cantidad. Esto y la ternísima devo-
ción a Maria Santísima, desde la infancia, le valieron costum-
bres tan angélicas, que su fiel amigo y confesor, Fray Regí-
naldo de Piperno, que le oyó la confesión general en el
articulo de la muerte, pudo declarar que jamàs había corne-
tido pecado mortal de ningún género, y que su confesión
general había sido tan inocente como la de un nino de cin-
co anos.

Para glorificar esta virtud del santo Maestro, Dios le ha
concedido poder maravilloso para curar a las infelices vícti-
mas de la torpeza. Sus actas estan llenas de multitud de he-
chos extraordinarios, y la aplicación devota de sus reliquias
ha hecho resucitar a màs de un alma muerta a la vida de la
gracia. La milicia angèlica o cofradía del Cíngulo, de que màs
abajo damos noticia, ha sido establecida como un homenaje
a su pureza y un remedio contra los viciós.

* * *

Nadie hay que sea verdaderamente casto, dicen los santos
con profunda y celestial filosofia, si no es al mismo tiempo
verdadero humilde. Son éstas dos virtudes hermanas gemelas
y no pueden vivir la una sin la otra; aun los artistas, al pin¬
tar un tipo de la Virgen, la pintan candorosa e ingènua, pres-
tando así, con la perspicàcia de su instinto un corroborante a
la sentencia de los doctores eclesiàsticos. La humildad, pues,
de Tomàs de Aquino fue tan grande como su castidad; ya des¬
de nino sobresalió en ella, ni tuvo menoscabo cvando lograba
triunfos en ninguna manera buscados sobre sus companeros,
ni cuando era el luminare maius, como le lïamaban, no solo
de las màs famosas universidades, sino aun de toda la Iglesia
catòlica. Dos rasgos sólo citaremos, uno de su juventud y otro
de su edad ya madura, que manifiestan la grandeza de su hu-

PRECES TOMÍ STICAS

291

mildad. Viéndolc tan silcncioso y modcsto entre cl bullicio de
los estudiantes, uno de estos, en la Universidad de París, le
tomó por de ingenio apagado y entendimiento obtuso, por lo
cual ofrecióse a repetirle cada día la lección del maestro. Acep-
tó Tomàs muy agradecido la oferta, pero acaeció un día cn que
la matèria explicada era tan sumamente difícil, que el impro-
visado preceptor se encontró atollado y sin poder salir del
paso, y entonces Tomàs, tomando el argumento, lo desenvolvió
magistralmente y con gran raudal de luz, quedando el preten-
cioso mancebo confundido y pidiéndole mil perdones por su
ligereza.

La ciudad de Bolonia vio también resplandecer pública-
mente la humildad del santo doctor, tan querido de aquella
cèlebre Universidad. Estaba un día paseando por el claustro
de su convento, recogido y meditando como solia, cuando un
fraile lego forastero que tenia permiso del Prior para hacerse
ayudar del primero que encontrase para unas diligencias que
tenia que practicar en la ciudad, no conociendo al grande
Maestro le mandó que le siguiese y le ayudase. Santo Tomàs,
por ser muy fornido y tener llagada una pierna, caminaba con
dificultad, mas el lego andaba tan precipitadamente que atro-
pellaba al bondadosísimo y sapientísimo varón que mansamen-
te le seguia. Admiràbanse no poco los transeúntes de aquel es-
pectàculo, hasta que al último, emprendiendo sacudidamente
al lego, le pidieron razón de por qué tan sin miramiento tra-
taba al famosísimo doctor. El lego, caído en la cuenta, le pidió
mil perdones, mas el santo díjole ingenuamente que no había
motivo para ello.

Por esta condición humilde y apacible tuvo el santo muy
buenos amigos, amàndolos tiemamente. Hallàndose una vez
con su amigo Fray Reginaldo de Pipemo, en un castillo de la
campina romana, ambos cayeron enfermos de tercianas. El
santo sanó presto, mas su amigo continuo enfermo gravemen-
te; consolàbale Tomàs con celes tiales palabras, y al último,
aplicàndole al pecho una reliquia de la santa virgen Inés, que
síempre llevaba consigo por el grande amor que tenia a la

292

J. TORRAS I BAGES

virginidad, y haciendo fervorosas oraciones, recobro Reginal-
do la salud inmediata y milagrosamente. Santo Tomàs, como
humilde, era agradecido, por lo cual toda su vida celebro la
fiesta de Santa Inés con acciones de gracias y aun la hacía
celebrar a la Comunidad cwn bona refectione fratrum, según
la candorosa frase de su primitivo biógrafo. Pero, si Santo
Tomàs manifestaba su humildad en los sucesos prósperos,
mucho màs aún resplandecía en los adversos. Un día, cuando
su nombre y autoridad llegaban ya a lo sumo, estando en unos
exàmenes para maestro en la Universidad de París, el joven
bachiller que se graduaba, impugno acre y violentamente la
doctrina del Santo; éste, sin inmutarse, con la suma serenidad
que le distinguía, le oyó pacíficamente; mas al volver a su
convento, los otros frailes y los estudiantes le hicieron cargos
porque impunemente había dejado atacar en su doctrina la
honra de su escuela y de la misma verdad. Contestóles Santo
Tomàs: «He creído, hijos míos, que convenia disimular a este
joven maestro en su primer ensayo, y no dejarle confundido
delante de todos los doctores. En cuanto a mi doctrina, no
temo, gracias a Dios, la contradicción de nadie, pues siempre
la fundo en la autoridad de los Santos y en razones evidentes.
Mas si creéis que mi paciència ha sido excesiva, mariana al
continuar el examen puedo hacer lo que hoy he omitido.» En
efecto, como al día siguiente el graduando se aferrase aún
temeraríamente a sus opiniones, el doctor angélico le dijo dul-
cemente: «Maestro, la doctrina que habéis defendido es en
detrimento de la verdad, pues va contra tal concilio; por con-
siguiente, es preciso que reforméis el juicio si no queréis estar
en oposición con el concilio.» Comenzó entonces el joven a
moderar su lenguaje, mas no el fondo de sus ideas. Tomàs
de Aquino tomó otra vez el argumento, citó el texto del con¬
cilio y le redujo a confesar su error y a que humildemente le
pidiese le ensenara la verdad. A lo que repuso el Santo: «Aho-
ra hablàis bien»; y le ensenó la doctrina verdadera, dejando
admirados a todos los doctores de la Universidad con su cièn¬
cia y su modèstia, con su fuerza y su bondad.

preces tomísttcas

293

Su alma era inacccsiblc a las tcníaciones de la vanagloria.
Cuidaba poco de su rcputación, y mcnosprcciando todas las
cosas teniporales, andaba por el rccto camino de la vcrdad
y de la virtud, sin inquietarse por los juicios de los hombres, y
a veces solia decir: «Doy gracias a Dios, porquc jamàs he
obedecido a una sola sugestión de vanidad, ni me he ensober-
becido elevandome por cncima de la humildad que me corres-
ponde a pesar de que mi ciència, mi càtedra de doctor, mis
actos y mis triunfos académicos me hayan proporcionado pre¬
texto. Si alguna vez se ha producido en mí un primer movi-
miento indeliberado, la razón al momento lo ha cohibido y
deíestado». 1

De tanta serenidad de espíritu dio muestras en las muchas
controversias que sostuvo con infieles y herejes, cismàticos y
malos católicos, y hasta con los que blasfemaban de lo que
él màs amaba en este mundo y que era su pròpia vida: las
ordenes mendicantes. Aquella grande alma nunca se alteraba;
y en sus inmortales escritos, que resplandecen de franqueza,
no hay una palabra despreciativa, tratando a los íilósofos y
teólogos, aun a los que refutaba, con la mayor cortesia: si
las doctrinas de éstos eran obscuras o ambiguas, con toda
benignidad las explica y concilia, y era tal su maestría en ello
que la Summa theologica, con toda verdad, puede ser llamada
la conciliación de todos los grandes pensadores con Dios.
Cuando la defensa de la Religión o de la fe le obligaban a
combatir las opiniones erróneas hacíalo con tanta mesura,
templanza y modèstia, que el papa Benito XIV, 2 poniendo su
conducta por modelo, dice: Ad hanc ceteri quoque sese com-
ponere studeant, qui ab eius schola, doctrinaque recedunl.

* * *

El régimen de su vida era el siguiente: Madrugaba mu-
cho, yéndose a la iglesia donde se daba un hartazgo de Dios

1. Julcs Didiot.

2. Constiiución Sollicila.

294

J. TORRAS I BAGES

antes que los otros frailes se levantasen; cuando tanía la cam
pana de Maitines, volvía sigïlosamente a su celda para bajar
con la Comunidad a fin de que nadie sospechase que hacía
algo extraordinario. Celebraba la misa cada día muy de ma¬
riana y con grandísima devoción y abundantes làgrimas, sobre
todo al llegar a la Comunión. Acabada su misa, ayudaba otra,
como hemos dicho, y a veces dos. Inmediatamente, se sentaba
en su càtedra de profesor y ensenaba la sagrada teologia. Lue-
go, se ponia a escribir o a dictar a varïos secretarios a la vez,
y a la hora de la comida, al dejar su celda, no abandonaba,
emperò, sus elevados pensamientos; tomaba después una lige-
ra recreación que consistia, muchas veces, en un paseo solita-
rio y silencioso por el claustro o por el huerto del convento,
viéndole sus companeros con la frente iluminada por la luz de
sus meditaciones. A veces, se olvidaba de la recreación, y su-
biendo luego a su celda, se entregaba a la lectura de las Sagra-
das Escrituras, de los filósofos y de los doctores eclesiàsticos,
hasta llegar a la hora de tomar la meridiana, que la solia
tomar muy corta; volvía luego a estudiar o escribir hasta la
hora de Completas, a que asistía con la Comunidad. Durante
el rezo de esta hora canònica, acostumbraba experimentar
grande abundancia de devoción sensible, hasta el punto de qué
con frecuencia caía en estado de èxtasis y derramaba abun-
dantísimas làgrimas. También cada ano, en la íiesta de la
Natividad del Senor, tenia una maravillosa visión de la Santí-
sima Virgen con su divino Hijo, que le llenaba de una alegria
inefable.

Jamàs le vieron ocioso. El estudio y la devoción ocuparon
su vida entera. Era muy amigo de la predicación sencilla y
popular y aficionado a los pobres, para los cuales, a veces,
reservaba una parte de su modesta ración. A fin de que su
espíritu no se secase por el trato continuo con los filósofos y
ejercicio de la razón, se había impuesto la regla de leer cada
día un largo trozo de las Collationes Patrum, de Casiano. De
esta manera el sacro fuego de la piedad cristiana ardía de con¬
tinuo en aquella alma bienaventurada, y su santidad llegó a

PRECES tomísticas

295

tales quilatcs, que le fuc revclado a la gloriosa Santa Matilde,
virgen de la Ordcn de San Benito: Videlicet Angelorum clari-
tatem, Prophetarum merita, Apostolorum dignitat cm et ex-
cellentiam, Martyrum tríumphalem gloriam, Confessorum doc-
trinam et sanctimoniam, omniumque Sanctorum glorificatio-
nem quadam similitudine in se contrahebat

Carta exhortatoria

de Santo Tomàs a un discípulo suyo, proponiéndole la forma

CONVENIENTE DE ADQUIRIR LAS CIENCIAS DIVINAS Y HUMANAS

Puesto que me preguntas, mi carísimo en Cristo, Juan, de
qué manera te conviene proceder para adquirir el tesoro de la
ciència, quiero darte el consejo de que no desde los principios
pretendas por los arroyos abismarte en el mar, porque por lo
fàcil débese ir a lo difícil. Éste es mi consejo y tal debe ser tu
norma. Sé comedido en el hablar y no te entregues fàcilmén-
te a la conversación; ama la pureza de conciencia; jamàs de-
jes la oración; sé amigo de la celda, si quieres penetrar en la
mística bodega ; manifiéstate con todos amable; no escudrines
vidas ajenas; con nadie te familiarices, porque la mucha fami-
liaridad engendra menosprecio y distrae de los libros; no te
ocupes de lo que se dice y pasa por el mundo; huye, sobre
todo, de la disipación. Sigue las huellas de los hombres santos
y buenos; sin mirar quién lo dice, todo lo bueno que oigas
guàrdalo en tu memòria. Mira de entender bien lo que lees
y oyes; en tus dudas busca la certeza; acaudala cuanto pue-
das en el tesoro de tu inteligencia, siendo solícito para llenar-
Io; no busques lo que està por encima de ti. Siguiendo esta
conducta, produciràs mientras vivieres útiles flores y frutos

1. Rev. Ger. et Mech., t. II, pàg. 333.

296

J. TORRAS I BAGE

en la vina del Senor, Dios de los ejércitos. Obra así, y alcanzs
ras el objeto que te propones.

Epístola exhortatoria

diví Thomae ad quemdam in qua proponit idoneum modum

SALUBRITER ACQUIRENDI SCIENTIAM SIVE DIVINAM SIVE HUMANA!

Quia quaesisti a me, in Christo mihi charissime Ioannes
qualiter te studere oporteat in thesauro scientiae acquirendo
tale a me tibi super hoc traditur consilium, ut per rivulos noi
statim in mare eligas introire, quia per faciliora ad difficilior;
oportet devenire. Haec est ergo monitio mea et instructio tua

Tardiloquum te esse iubeo et tarde ad locutoríum accen
dentem: conscientiae puritatem amplectere: orationi vacan
non desinas: cellam frequenter diligas, si vis in cellam vina
riam introduci: omnibus te amabilem exhibe: nihil quaer<
penitus de factis aliorum: nemini te multum familiarem os
tendas, quia nimia familiaritas parit contemptum, et subtrac
tionis a studio materiam subministrat: de verbis et facti:
saecularium nullatenus te intromittas: discursus super omnú
fugias: sanctorum et bonorum imitari vestigia non omit
tas: non respicias a quo audias, sed quidquid boni dicatur
memoriae recommenda: ea quae agis, et audis, fac ut intel
ligas; de dubiis te certificas: et quidquid poteris in armarioïc
mentis reponere satage sicut cupiens vas implere: altiora tc
ne quaesieris.

Ista sequens vestigia, frondes et fructus in vineam Domini
Sabaoth utiles, quamdiu vitam habueris, proferes ac produces.
Haec si sectatus fueris, ad id pertingere poteris, quod affectas,
Vale.

De esta preciosísima carta hemos sàcado los temas para
las meditaciones de la Novena en honor del Santo.

PRECES tomísticas

297

Novena en honor de Santo Tomàs de Aquino,
celestial Patrón de las Escuelas Católicas

Hecha la serial de la cruz, se dirà todos los días la siguiente
Oración

Nos habéis llamado, oh Seíïor, al estudio de las ciencias
y a la adquisición de la verdadera sabiduría, don el màs ex-
celente que de vuestra mano siempre generosa puede recibir la
criatura racional; y no satisfecho aún con ese llamamiento,
para que no erremos el camino, nos dais a Santo Tomàs para
guia y maestro que nos conduzca hasta el mismo trono de la
verdad. Y vos, angélico Maestro, no sólo en vuestros libros nos
brindàis con el manà de las inteligencias, que es la ciència
verdadera, sino que ademàs, con preciosísimos consejos, nos
ensenàis la senda segura por donde alcanzaremos la sabiduría
divina y humana. Mas es cierto que la sabiduría no puede ha¬
bitar en un alma súbdita del pecado, y conociéndome yo reo
de mil crímenes, postrado ante el divino acatamiento los lloro
y detesto, y pido al amorosísimo Jesús que, rociàndome con
su sangre santísima, me restituya la limpieza de corazón, a fin
de que así consideradas fructuosamente las ensenanzas del
Maestro, pueda encaminar mi vida según ellas, a mayor honra
y glòria divina. Amén.

PRIMERA MEDITACIÓN

De la pureza de conciencia

Conscientiae puritatem amplectere.

Si quieres, oh alma, levantar tu vuelo hasta Dios, es en pri¬
mer lugar necesario que te limpies de terrenales afectos; sólo

298

J. TORRAS I BA:

los limpios de corazón pueden ver a Dios: como el ave <
retoza por el barro sale de él empapada, disminuyendo la j
lidad de sus alas, así también las afecciones terrenas y m
danales, robando brío al principio intelectual, enturbiandc
nitidez del espíritu, impiden, o a lo menos en gran man
dificultan, que las màs sublimes ideas de la divina substan
se reflejen en nuestra mente, como la corriente de agua
enturbiarse pierde la virtud de reüejar las imàgenes de
objetos. Lo terreno inclina a la tierra, por lo cual, al penet
en el alma, ésta, a su manera, hàcese térrea e impotente p:
las altas especulaciones espirituales. Si de veras preten<
ser discípulo del Àngel de las Escuelas, debes, en cie
modo, ser àngel; el hombre carnal nunca se sentarà con p
vecho en su escuela. De la lujuria nos ensena 1 que se orig
la ceguera de la mente, y de la guia la torpeza del sentidc
por esto Dios, que destinaba nuestro Santo a Maestro espe
lativo y practico de todos los que pretenden seguir los cai
nos de la ciència verdadera, dotóle magníficamente con
virtudes de la castidad y de la abstinència. Alcanzó sobre
bajas y torcidas inclinaciones de la naturaleza humana
dominio completo; mas no lo logró de balde, síno después
recia lucha, de la que, saliendo vencedor, no por sus prop
fuerzas, sino por la gracia divina, mereció sentirse cenir
lomos con el cíngulo de la castidad perfecta por dos àngel
que desde entonces le contaron ya entre los suyos. Antes, pu
de ser angélico por la alteza de su entendimiento, lo fue por
pureza de su alma, y ésta fue la base y el verdadero princi]
de su celestial sabiduría.

Imita, pues, oh alma, a tu Maestro en la castidad, si quiei
alcanzar alguna semejanza con él por la sabiduría; sé angéli
primero por la pureza de tus costumbres, y lo seràs despt
por la sutileza de tu entendimiento en el estudio de los di
nos misteriós. Invócale juntamente con la Santísima Virg

1. 2-2, q. 15, art. 3.

pRECES TOMÍSTICAS

299

en los trances pcligrosos, y alcanzaràs una segura y nobilísima

victorià.

Después de haber meditado un rato, se rezaràn las si-
guientes

Oraciones

jOh Padre de las misericordias y Dios de toda consolación,
que al pedazo de barro de nuestro cuerpo habéis querido ani¬
mar con esta inteligencia que lo vivifica y que es un destello
y preciosa imagen de vuestra substància soberana! La igno¬
rància de la inteligencia y la rebeldía de la voluntad nos im-
piden llegar a Vos; oh Verdad y Bondad suma, Vos nos 11a-
màis y nosotros no sabemos seguir, nos mostràis vuestro ros-
tro resplandeciente de luz, y nos enamoramos de las viles cria-
turas; rectificad, pues, nuestros apetitós corporales y espiri-
tuales, a fin de que nuestro ser, que de Vos procede, vuelva a
Vos ennoblecido con la verdad y la virtud. Oh Maestro y Pro¬
tector querido, glorioso Santo Tomàs: la ïglesia, a quien tanto
amasteis, nos coloca bajo vuestra dirección y amparo; in-
terceded, pues, por vuestros fidelísimos discípulos y oíd benig-
namente sus humildes súplicas.

Oh Angel purísimo de las escuelas católicas, oh casto de-
chado de corazones cristianos, alcanzadnos aquella pureza de
corazón que se necesita para ver a Dios. — Pater, Ave et
Glòria.

Oh Sol resplandeciente de celestial sabiduría, disipad de
nuestro entendimiento las tinieblas de la ignorància y dadnos
a beber los límpidos raudales de vuestra ciència sublime. —
Pater, Ave et Glòria.

Oh dulce enamorado de la divina hermosura, encended en
nosotros el sacro fuego de la caridad que junta a la criatura
con su Dios. — Pater, Ave et Glòria.

300

J. TORRAS I BA

Antiphona 1

Felix Thomas, Doctor Ecclesiae, Lumen Mundi, Splen
Italiae, Candens Virgo, Flore munditiae, bina gaudet cor
Gloriae.

y. lustus, ut palma florebit.

Ç Sicut Cedrus Libani multiplicabitur.

Oremus

Omnipotens aeterne Deus, qui Sanctum Thomam Docto
Ecclesiae tuae, ut eam clarificaret, et fecundaret, fecisti;
nobis eius imitari charitatem, zelum ardentem, eius se(
humilitatem, et devotionem, eius adamare castitatem, et ï
tatem, sicque nostri Doctoris Thomae vestigiis, fac nos in
rere, ut nunquam a te separemur, sed te cum illo adoj
laudare, in aeternumque benedicere valeamus. Amen.

SEGUNDA MEDITACIÓN
Del enfrentamiento de la lengua

Tardiloquum te esse iube
tarde ad locutorium accedet

La doctrina divina y la humana ensenan elocuentemen
amante de la verdadera sabiduría lo necesario que es <
lencio. De él hace una virtud la religión cristiana, y, anat
tizando la locuacidad como causa de muchos pecados, de

1. Hemos copiado la antífona y oración del Octavario dado a li
la Milicia angèlica de la ciudad de Lérida, en 1746.

..JíCES m\rfSTICAS

sabio al que sabe callar. 1 2 En efecto, para serio, se requiere
ser rcílexivo; tiempo hay de allcgar y tiempo de csparcir; na-
die puede csparcir si antes no allega, y nadie allcga si antes no
calla, y nadic habla bien si antes no se ha consagrado larga-
mcnte a ordenar su entendirnicnto en la quietud del silencio.
El mismo Pitàgoras exigia un silencio dc cinco aüos a los que
entraban en su escuela, pero en nucstros ticmpos miserables,
olvidadas las lecciones de la sabiduna divina y de la humana,
ni la misma inexperta juventud practica lo de la divina sen¬
tencia: Sé presto para oir y tardo para hablar.- EI mundo se
pierde por exceso de palabras y falta de reflexión. 3 Oye, pues,
aima mía, el precepto del Espíritu Santo y aun el de tu angé-
lico y sapientísimo maestro; el discípulo hablador jamàs al-
canzarà la ciència del maestro, sus reposadas ensenanzas re-
bosaràn íuera de un entendimiento inundado de los conceptos
e ideas ligerísimas que sirven de tema a las mundanales discu-
siones, como salta lo primero fuera de una vasija el aceite, al
llenarse aquélla de agua. Jamàs el hombre locuaz alcanzarà
la solidez de espíritu, y ésta es precisamente la joya màs pre-
ciada a que debe aspirar el tomista; silencioso en gran manera
era nuestro Santo cuando, jovencito, frecuentaba las famosí-
simas escuelas de París y de Colonia; sus condiscípulos le 11a-
maban el buey mudo de Sicilià, mas después, los mugidos de
este buey han resonado por todo el orbe de la tierra.

i Oh discípulo! Si los ejemplos del angélico maestro no te
mueven, muévante los del Maestro divino. La celestial sabidu-
ría encarnada, o sea Nuestro Senor Jesucristo, por muchos
anos de su vida terrena se mantuvo callado, jamàs fue discí¬
pulo ni frecuentó escuelas, ni debió temer que la futilidad de
la humana conversación disipase su entendimiento, y, no obs-
tante, guarda pertinaz silencio hasta que llegó la hora de pre¬
dicar su celestial doctrina, para ensenarnos a nosotros a oir

1. Proverbios, X, 19.

2. Santiago, I, 19.

3. Jeremías.

302

J. TORRAS I B,*

callando e investigando, fuera de cuando es necesario ha
para mayor glòria de Dios. jOh alma mía! No te dejes ai
trar de esta general concupiscència de hablar, promovida
el estimulo de la vanidad.

TERCERA MEDITACIÓN
Del amor al retiro

Cellam frequenter diligas, s
ad cellam vinariam introduci.

Los ejemplos de todos los santos nos demuestran la <
lencia de la vida retirada, y los maestros de la vida espiri
y los doctores eclesiàsticos, nos exhortan de continuo i
dejar nuestro aposento, en donde precisamente, y no fi
hemos de encontrar el tesoro escondido de la ciència y (
virtud. El animo, dice el filosofo, 1 hàcese sabio y prudenl
el sosiego y reposo; y aquel otro maestro de cristiana
duria pràctica, Tomàs de Kempis, escribió que era màs
no moverse de la celda que, saliendo de ella, dejar de ofe
a Dios. No en vano la Sabiduría celestial nos recuerda q
rnundo es cruel enemigo de nuestra alma, por lo cual debi
huir de él, refugiàndose en el retiro. La sociedad en que a
oh discípulo de Santo Tomàs, te predicarà doctrinas opu
del todo a éstas, y las costumbres universalmente te inclir
al amor a la publicidad, a la vida pública, al trato freci
con los hombres. Mas en competència entre las ensenanz;
Dios y las de los sabios y santos que Aquél ha enviado
instruir al mundo, y las ensenanzas de éste, dominadc
toda clase de concupiscencias, es decir, en competència

1. In 7, Phys. 2.

.rECES TO.MÍSTICAS

303

Sabiduría y la vanidad, acógetc al magisterio dc la primera.
Mira cómo sc formaron aquella màxima inteligencia y aquel
àureo corazón de lu angélico maestro, y veràs que providen-
cialmente es conducido a la tiema edad de cinco afios a los
monjes de Monte Cassino, pasando bajo su dirección y sabia
ensenanza los primeros anos de la adolescència, dentro dc
los torreados muros de aquella venerable y solitaria abadia.
No importa que màs tarde se traslade a Nàpoles para conti¬
nuar sus estudiós cn aquella universidad; el régimen de su
vida serà el mismo, repartirà su tiempo entre los ejercicios
literarios y los piadosos, el mundo serà para él como si no
existiera, o mejor dicho, se conceptuarà superior al mundo,
por lo cual irà aquilatando su ciència y su virtud, para poder
un día emplearse en remediarle. Tal es el concepto en que
debes tener al mundo: nada debes esperar de él, porque nada
bueno puede darte; antes por ei contrario, en el retiro de tu
aposento debes ir trabajando en acaudalar virtudes y letras,
medios indispensables para cumplir una misión benèfica en
favor de la sociedad. ;Oh alma mía! No dejes enganarte por
el falso resplandor de la sabiduría mundana y, levantando tu
vuelo, ve a posarte, cual pàjaro solitario, en el retiro de tu
casa, para entregarte a la vida de reflexión y estudio.

CUARTA MEDITACIÓN
De la oración

Orationi vacaré non desinas.

Si a todo cristiano le es indispensable la oración, mucho
màs al hombre de estudio; y si en todas las ocasiones difíciles
debemos recurrir a este remedio celestial, de un modo particu¬
lar si pretendemos alcanzar los excelentísimos dones de la
ciència y de la sabiduría. Toda criatura racional debe a Dios

304

J. TORRAS I

el tributo de su inteligencia, en que consiste la oraciói
este tributo obliga mayormente a quien de la inteligenci
un uso continuo, dedicàndose al cultivo y ornato de la i
Los primeros patriarcas pagaban lealmente a Dios las
cias de sus campos, los màs nobles sabios que han pis
tierra le han rendido también los màs preciosos frutos
privilegiado entendimiento. Consàgrate, pues, tambié
alma!, a la contemplación divina; no es sólo un debe
ti, sino aun una necesidad; la oración es la raíz de la s
ría; todo don perfecto deriva del Padre, 1 2 en cuyo senc
la ciència verdadera, y no puedes subir hasta su divino
para alimentarte de la verdad suprema, sino en alas de
ción. Salomon pedía a Dios la sabiduría con vivas insts
y el Real Profeta consagro el màs largo de sus saln
XVIII, a impetrar la ciència de la Ley divina. Si necesí
biduría pídela a Dios, que a todos da liberalmente y a
rechaza; 3 por lo menos, joh discípulo del angélico Ma
jamàs dejes de orar antes de entregarte al estudio. Sar
màs no fiaba de su portentoso entendimiento, sabia q
sólo una centellica de la luz divina, por lo cual nunca
el übro o la pluma sin que antes, humildemente postra
vantase su entendimiento y su corazón hasta el que h
rido ser llamado Padre de las luces. Dios es el màs exc
maestro de los hombres, y por esto veràs que los verd
y grandes doctores han sido hombres de oración, y e
escuela del trato divino han adornado su inteligencia c
brehumanos resplandores. i Sabes cómo vencia Santo '
las dificultades que encontraba en la interpretación de 1<
tos libros? Con ayunos y màs prolongadas oraciones.

Resuélvete, pues, i oh alma!, a no fiar tan sólo de las f
de tu entendimiento, para adquirir la verdadera cienci;
el propio esfuerzo y el auxilio divino alcanzaràs aque]
milde sabiduría cuyo vestíbulo es la oración.

1. Santiago, I, 17.

2. Sabiduría, VIII.

3. Santiago, I, 5.

’RECES TOMÍSTICAS

305

QUINTA MEDITACIÓN
Df. j.a vana curiosidad

Nihil quacre penitus de factis aliorum.

La vcrdadcra sabiduría es enemiga del mundanal bullicio,
mas no todos los que prctenden adquiriria pueden retirarse
a la vida solitaria, sino que a muchos les es preciso vivir en
mcdio de la sociedad; por lo cual, alraa mía, debes seriamente
considerar los mcdios oportunos para librarte de los inconve-
nientes de la vida mundana. Ya San Pablo escribía a su dis-
cípulo rimoteo: 1 Vela sobre ti mismo y sobre la doctrina que
estàs llamado a ensenar; pàrate sobre todo en esto y, hacién-
dolo, te salvaràs a ti mismo e igualmente a los que te oyeren.
Tal debe ser la norma de tu conducta. Con frecuencia, y hoy
màs que nunca, se suscitan cuestiones entre los hombres;
las pasiones al punto se interesan, y en lugar de encontrar
aquel dominio del entendimiento, informado por la fe, sobre
las demàs fuerzas del alma, encuentran en aquéllas, los que
en ellas se mezclan, la perturbación de espíritu tan contraria
al espíritu tomístico, cuyo distintivo es la serenidad y el so-
siego. El vértigo es hoy, por desgracia, muy general en los
entendimientos, por lo cual tus diligencias no han de ser para
multiplicar las relaciones con los hombres, sino para profun-
dizar la que te tienes con el Angel de las Escuelas; de esta
manera, según la sentencia de San Pablo, aprovecharàs a ti
y a aquellos sobre los cuales hayas de influir. Es cosa muy
común el gusto de vivir en medio del inundo, poniéndose al
coiriente de la multitud de incidentes que de continuo surgen
en la complicada vida moderna; alégase que es necesario
conocer la sociedad, cuando cabalmente ésta es mejor cono-
cida del que la contempla desde la elevación de una vida supe-

19

1. I, cap. IV, v. 16.

306

J. TORRAS I R,

rior a las bajas corrientes de las pasiones e ideas mundan;
como conoce mejor la posición de un campamento quie
contempla desde lo alto de una montana, que el que fo
parte del mismo. Attende tibi et doctrinae, te repetiré, p
con San Pablo; sea tu primer cuidado el de tu alma y e
la ciència, y así, no sólo te salvaràs a ti, sino aun a los o
Contempla a tu angélico Maestro, y le veràs siempre cc
grado al cumplimiento de sus obligaciones, sin mezclars
los asuntos ajenos; por esto acaudaló tan rícos tesoro:
virtud y ciència, y pudo, en medio de las populosas ciud
de Roma, París y Colonia, consagrarse al trato de la sabid
sin que lograsen estorbarle las relaciones sociales de su i
lísima familia.

Dale, pues, alma mía, a tu nativa curiosidad un pàbulo
noble que el de las novedades fútiles del mundo, y mir
satisfacería, como el angélico Maestro, con el pan substa:
so de la verdad.

SEXTA MEDITACIÓN

De cómo conviene evitar la excesiva familiaridad

Nemini te mültum famili
ostendas, quia nimia familk
parit contemptum, et subtr*
nis a studio materiam subr.
trat.

No es tan exclusivo el amor de la ciència, que sea in
patible con el amor de los amigos, ni este último es <
malo, sino bueno, según la doctrina de las Sagradas Le
mas es cierto que todo afecto preponderante es en detrin
de los demàs, por lo cual le conviene al hombre de estud:
dejarse arrastrar de la tendencia a una familiaridad exce
Quien tenga muchos amigos y gaste el tiempo en platica]

307

PRECES tomísticas

ellos, se fastidiarà de la cicncia y olvidarà los libros, acaban-
do por aborrecerlos, y no obstante, joh discípulo del Angélico!,
el nobilísimo nombre dc íilósofo de que debes preciarte, ya
p. sabes que significa amante de la sabiduría. Un caràcter grave
es el que conviene al que pretende revestirse del magisterio
de esta sublime filosofia cristiana que llamamos religión ca-
f tólica; concíliase quien lo posee el amor respetuoso de los de-
màs, disponiéndoles a que un día se sujeten a sus ensenanzas
y dirección. Quien mucho se familiariza nunca lograrà ímpo-
nerse, exponiéndose aun al menosprecio, de que debe huir con
todas veras el que està destinado a ser maestro de la verda-
dera sabiduría. Esta gravedad, procura que no sea cenuda ni
| pretensiosa, sino que respire sencillez y bondad, y de ella tie-
nes un perfecto modelo en tu angélico Maestro. A una perfecta
!' cortesia, dice uno de sus biógrafos, 1 que denotaba al descen-
diente de una ilustrísima raza italiana, juntaba el excelente
habito de la reserva y de la dignidad; no buscaba el crearse
relaciones exteriores, no alargaba las conversaciones y se de-
f tenia poco en el locutorio del convento, evitando así todas las
|| palabras inútiles y el mezclarse en asuntos temporales fuera
| del caso de necesidad. Y no creas, alma mía, que esto te
[' desobligue de la virtud de la humildad, ni que el consejo de
Santo Tomàs, de evitar el menosprecio, sea contrario al ejem-
plo de todos los santos que siempre han pretendido los des-
preciós, ya que el santo doctor, lo que aquí te ensena es quitar
la causa viciosa que hace perder, delante de los prójimos, la
verdadera estima, que el Sabio apreciaba en màs que mil
tesoros.

Hazte, pues, familiar con Dios y con el angélico Maestro, y
ennoblecido tu caràcter con su trato, ilustrado tu entendi-
miento y rectificada tu voluntad, lograràs la dignidad pròpia
II del cristiano.

1. Jules Didiot.

308

J. TORRAS I I

SÉPTIMA MEDITACIÓN
De la amabilidad

Omnibus te amabilem e .

Medita, alma mía, seriamente, este dulce consejo del I
tro: Omnibus te amabilem exhibe. Se propone la sabi
moderar, equilibrar y ordenar de tal modo las fuerzj
nuestra naturaleza, que hasta en lo exterior de la person;
plandezca el sumo concierto que en su interior domina
amabilidad para con todos es el signo cierto de un car
bien templado. Si no eres amable para con todos, sobrev*
luego la discòrdia en el circulo en que debes vivir, se alt
tu corazón, se perturbarà tu mente y la ciència no preí
en tu entendimiento desasosegado. La verdadera cíenc
amable, y por esto, cuando aquella infinita Sabiduría de
quiso encamarse y andaba por el mundo con naturale:
hombre, su amabilidad fue manifiesta a todos y ni siqui<
màs adverso pudo hacérsela perder; ,-y qué diremos,
mía, del angélico Maestro? Con todos congeniaba, a to
avenia, no sentia siquiera los impulsos de la ira, ni aui
sentia los estímulos de la envidia, tan general, por desg
entre la gente literata, y hasta con suma suavidad aguanl
adustas embestidas màs de una vez que fue víctima de ell

Ningún consejo debes conceptuar màs precioso pa
vida pràctica que el que sirve de tema a esta medita
Omnibus te amabilem exhibe. Evidentemente, declàrase
el angélico Maestro, discípulo de Aquel que conquisto el
do tan sólo con su amor; y es indudable que, en estos tie
desgraciados, la sabiduría cristiana ha de ensenorearse
vez de la tierra mostràndole lo infinito de su amabilidad
de, alma mía, para instruirte, no sólo a las ensefianzas
también a los ejemplos de Santo Tomàs. Era amigo de c
aplicasen los convenientes castigos, de que se procedies
el rigor debido para extirpar la malicia humana, mas, de

pRECES TOMÍSTICAS

309

eslc cuidado a los prelados, dc su corazón bondadosísimo sólo
brotaban sentimientos benéficos a favor dc sus scmejantcs;
fue sicmpre amable para con todos, y si quieres seguirle C
imitarle como es tu deber, procura, reprimiendo de tu corazón
todo tumulto, ser prenda de paz entre aquellos en cuya socie-
§' dad debes vivir.

OCTAVA MEDITACIÓN

Del amor a los ejemplos y doctrinas de los santos

Sanctorum et bonorum imitari
vestigia non omittas.

Es hoy día muy estimada la originalidad y la novedad, así
en las ideas en cuanto atane a la vida científica, como en las
costumbres por lo que hace a la vida pràctica; todos quere-
mos distinguimos, y es porque, en realidad, màs que movernos
el amor de la verdad y de la virtud, nos excita el vanísimo
estimulo del amor propio y de la mundana admíración; por
esto conviene, en gran manera, que retengas en tu memòria,
a fin de librarte de esta tentación del siglo, el provechoso aviso
del Maestro: sigue siempre las pisadas de los santos y buenos.
Ya el apòstol San Pablo ensenaba a los primeros cristianos los
grandísimos peligros que entrana para la fe la introducción
no sólo de ideas peregrinas, sino aun también de palabras
nuevas. Es claro que el hombre de estudio debe trabajar en
la adquisición de toda clase de nuevos conocimientos, para
dedicarlos después al servicio y aclaración de la doctrina re¬
velada. Así lo practico constantemente el angélico Maestro;
mas por lo que toca a los divinos misteriós y a su explicación,
jamàs te muevas de las ensenanzas de los santos Padres y
doctores de la Iglesia, y en especial del que es Sol de ella y
Angel de las Escuelas, Santo Tomàs de Aquino. La ciència

310

J. TORRAS l !

sagrada siempre ha de ser tratada con profunda venen
Y no debemos tocaria sino poseídos del mayor respeto. Ci
nuestro Santo, en virtud de obediència, se graduo de d
postrado y con la frente en el suelo lloraba amargame
oraba, repitiendo aquellas palabras de David: «la verd;
sido disminuida por los hijos de los hombres», temien
en su grande humildad, relajar con sus explicaciones lo
terios divinos que le imponían la obligación de ensena
màs se propuso ser original, sino dar verdadera y solid
trina condensando en un solo cuerpo las múltiples en
zas de todos los sabios y doctores que le habian prec
tratàndoles siempre con la reverencia de discipulo. Pero
la vida especulativa debes seguir las pisadas de los rm
mucho màs en la vida pràctica y en el ejercicio de las vn
Quizàs nuestro siglo es el único que no ha reputado estc
sabiduría. En la tradición cristiana y en la historia eclesi
alma mía, encontraràs el manantial de la verdadera cie
de la santidad. Del angélico Maestro, nos dice la Iglesi
de continuo revolvía las vidas de los antiguos y prn
Padres, saturando su espíritu del riquísimo aroma de v:
que de ellas se desprende, y si quieres ímitarle y llegar
término en tu mortal carrera, ten de continuo fi] o el
en la doctrina y el otro en los ejemplos de aquellos grai
santos, y aparta su vista de la frivolidad del siglo.

NOVENA MEDITACIÓN
De la humildad científica

Altiora te ne qua.es

Las Sagradas Letras, en varios lugares, nos exhort;
arimir el vano estimulo de investigar los secretes m
ie la Divinidad, y el Espíritu Santo dice que el que lo

1. Jules Didiot.

2. Breviario Romano.

PRECES TOMÍSTICAS

311

se sentirà oprimido por la glòria de Dios. Reconócctc, pues,
alma cristiana, incapaz de tal empresa, y entiende que preten-
derla tan sólo es, según la doctrina tomista, una injuria a la
majestad del Omnipotente. En efecto, nuestra inteligencia es
incompetente e incapaz de subir a aquel conocimiento; todo el
orden sobrenatural està por encima de nuestras fuerzas, por lo
cual, desde el principio del cristianismo, vemos que todos los
que lo han intentado han caído en el abismo del error, encon-
tràndose después cogidos en las redes de la soberbia. Mas, sin
embargo, es indudable que Dios se complace en dar cierta par-
ticipación de los secretos misteriós a las criaturas racionales.
Ningún ejemplo, en este caso, màs evidente que el de tu angé-
üco Maestro: tuvo luz maravillosa en todo lo màs escondido
de la divina naturaleza, mas no pretendió alcanzarla con sus
fuerzas, ni se fiaba de su razón natural, y repetidas veces, du-
rante su vida, manifesto que su ciència màs la atribuía a lar-
gueza y gracia de Dios que a trabajo de sus facultades. Humx-
llate, pues, delante de la infinita Sabiduría, si quieres de veras
alcanzarla, y recuerda que San Agustín ensena que el que
ante ella se levanta serà aplastado, al paso que el que ante ella
se postra serà levantado. i On alma mía! jCuàntos se han per-
dido por querer llegar hasta la Suma Verdad, pero no llevados
en brazos de esta misma Verdad, sino por el esfuerzo de las
propias naturales facultades, movidas al impulso de un ciego
orgullo! Nadie llega a la soberana, sublime y resplandeciente
Verdad sino conducido por ella misma, por lo cual, joh discí-
pulo del Angélico!, empieza siempre tus investigaciones to-
mando por punto de partida la fe, que es el mejor don que tu
inteligencia ha podido recibir, y pídele de veras al Senor que,
por su misericòrdia infinita, te introduzca en el amoroso seno
de la Verdad y allí te instruya en sus inefables secretos.

La milícia angèlica

El cíngulo que los àngeles cineron a Santo Tomàs cuando,
después de alcanzada definitiva victorià en la ruda pelea que

312

J. TORRAS I BA<

tuvo que sostener en defensa de la castidad, quedo entregj
a un dulce y misterioso sueno, ha sido objeto de una espe<
veneración. Juan de Uccelli, que fue nombrado maestro ge
ral de la orden de Predicadores el mismo ano en que mu
el Santo, lo regalo a su patria, donde se veneraba en el c
vento de la Orden; mas hoy día, a consecuencia de la suj
sión piamontesa, ha sido trasladado a Chieri, donde lo pos<
los frailes de Santo Domingo. Es de lino blanco, pero cor
tiempo se halla oscurecido y de color de perla. Tiene de la
siete palmos y la parte que pende, y consta de quince nuc
San Pío V tenia este cordón en tanta estima que, queriei
depositarlo como reliquia en una basílica de Roma, ofre
por él al convento de Uccelli otras importantísimas reliqu

Cipriano Uberti, inquisidor de la Fe en esta última ciud
deseoso de aumentar la devoción a Santo Tomàs y el amc
la castidad, en 1580 empezó a distribuir cíngulos semejante
del Santo, y la experiencia desde entonces acà ha demostr;
su eficacia para conservar la virtud angèlica. Hay casos
triunfos maravillosos del espíritu sobre la came. Los maest
y estudiantes de las màs cèlebres Universidades de Eur
adoptaron la costumbre de cenírselo, y la Iglesia premió
numerosas indulgencias a los que se alistaban en la Milícia
gélica.

Para formar parte de esta Cofradía, se requiere: l.° Eí
inscrito en el libro de la misma. 2.° Llevar cenido de conti:
día y noche el cíngulo, que ha de ser bendito o por un i
gioso de Santo Domingo o por otro sacerdote que tenga ai
ridad para ello. Y se exhorta, ademàs, a los inscritos a pr
sar cordial devoción a Santo Tomàs, y a recitar cada día
su honor, para alcanzar la santa pureza, la siguiente

Oración

Oh escogida azucena de inocencia, purísimo Santo Tol
Vos que conservasteis siempre hermosa la estola bautisi

•RECF.S TOMÍSTICAS

313

Vos que cenido por los angeles fuistcis un verdadcro àngel en
carne; os ruego que interccdàis en mi favor con Jesucristo,
cordero inmaculado, y con Maria, reina de las vírgcnes, a fin
de que, llevando cenidos mis loraos con cl sagrado cínculo,
mcrczca recibir el don de vucstra castidad; y para que así
imitandoos en la ticrra pueda un día con Vos, oh esforzado
custodio de mi pureza, ser coronado entre los angeles en el
Paraíso. — Pater, Ave et Glòria .
y. Ora pro nobis, S. Thomae.

Ut digni efficiamur promissionibus Christi.

Oremus

Deus, qui nos in durissimo castitatis certamine constitutos,
almo S. Thomae cingulo muniré dignatus es, largire supplici-
bus tuis, ita coelesti eius subsidio lascivum corporis et animae
hostem in hac militia feliciter superare, ut perpetuae purita-
tis lilio coronati, inter castas Angelorum acies beatitudinis
palmam a te accipere mereamur. Per Christum Dominum nos-
trum. Amen.

Oración que ha de recitarse al cenirse por primera vez
vez los lomos con el sagrado cingulo

Praecinge me, Domine, Cingulo puritatis, et meritis B. Tho>
mae extingue in lumbis meis humorem Iibidinis, ut maneat in
me vírtus continentiae et castitatis. Amen. 1

Ademàs de una multitud de indulgencias parcíales, hay las
siguientes plenarias concedidas a los inscritos en la Milicia
angèlica.

1. Esta oración es de II Giglio delia Purità, Roma, ano 1878.

314

J. TORRAS I BAGES

1. ® El día de la inscripción.

2. ° El 28 de cnero, día de la traslación de Santo Tomàs
fiesta principal de la Cofradía, si se visita la iglesia dondc
aquélla està erigida, rogando a la intención del Sumo Pontídce

3. ° Una vez al mes si en cada día de él se ha rezado h
oración: Oh escogida azucena, etc.

4. ° En el articulo de la muerte si arrepentidos invocai
con el corazón, si no pueden con la boca, el Santísimo Nombri
de Jesús.

Oratio

Pro peccatorum remissione

Ad te fontem misericordiae, Deus, accedo peccator: erg
digneris me lavare immundum. O sol iustitiae, illumina cat
cum: o aeterne medi ce, cura vulneratum: o Rex regum indu
spoliatum: o mediator Dei et hominum, reconcilia reum:
pastor bone, reduc errantem.

Da, Deus, misericordiam misero, indulgentiam criminos<
vitam mortuo, iustificationem impio, unctionem gratiae indi
rato. O clementissime, revoca fugientem, trahe renitenten
erige cadentem, tene stantem, conduc ambulantem. Ne obl
viscaris te obliviscentem, ne deseras te deserentem, ne desp
cias peccantem. Ego enim peccando, te Deum meum offend
proximum laesi, mihi non peperci. Peccavi, Deus meus, fr
gilitate contra te Patrem Omnipotentem, ignorantia conti
te Filium Sapientem, malitia contra te Spiritum Sanctum: «
his offendi te Trinitatem excellentem.

Heu mihi misero, quot et quanta peccata commisi, qual
perpetravi! Dereliqui te, Domine, amore malo accedente,
more malo concutiente: et potius te amittere, quam amat
carere, potius te offendere, quam cupiditatibus abstinere v
lui. O Deus meus, quantum nocui verbo et opere, peccanc
latenter, patenter, et contumaciter! Quare pro mea fragílii

315

PROCÉS TOMÍSUCAS

te supplico, ut non attendas mcam iniquitatem, scd tuam
immensam bonitatem, et remittas clementer quae feci, do-
nans dolorem pro praeteritis, et cautelam efficacem de fu-
turis. Amen.

Oratio

Ad asseqnendas virtutes

0 Deus omnipotens, omnia sciens, principio et fine carens,
qui es virtutum donator et conservator, digneris me stabilire
solido fidei fundamento, et tueri inexpugnabili spei clypeo,
atque decorare nuptiali caritatis vestimento. Da mihi per ius-
titiam tibi subesse, per prudentiam insidias diaboli cavere,
per temperantiam medium tenere, per fortitudinem adversa
patienter tolerare. Da bonum quod habeo, non habentibus li-
benter impendere, bonum quod non habeo, ab habentibus
humiïiter quaerere.

Da mihi, malum culpae, quod feci, varaciter accusare, ma-
lum poenae, quod sustineo, aequanimiter ferre: bono pro-
ximi non invidere; de bonis tuis semper gratias agere; habi-
tu, incessu, et motu disciplinam semper servare: linguam
a vaniloquio restringere: pedes a discursu cohibere: oculos
a vago visu comprimere: aures a rumoribus separare: vul-
tum humiïiter inclinaré: mentem in coelestia levare: transi¬
tòria contemnere, te tantummodo desiderare: carnem doma¬
ré: conscientiam expurgare: sanctos honoraré: te digne lau-
dare: in bono proficere; et bonos actus fine sancto termi¬
naré.

Planta in me, Domine, virtutes: ut circa divina sim devo-
tus, circa humana officia providus, circa usum proprii cor¬
poris nulli onerosus. Da mihi, Domine, ferventem contritio-
nem, puram confessionem, perfectam satisfactionem. Ordina-
re me digneris interius per bonam vitam; ut faciam quod de-
ceat, et quod mihi proficiat ad meritum, et reliquis proxïmis
ad exemplum. Da mihi, ut numquam ea quae fiunt insipien-

316

J. TORRAS I BAGES

ter, appetam: et quae fiunt acediose, fastidiam: ne contingat
inchoanda ante tempus appetere, aut inchoata ante consum-
mationem deserere. Amen.

Oratio

De coelesti contemplatione

Te Deum totius consolationis invoco, qui nihil in nobis
praeter tua dona cemis, ut mihi post huius vitae terminum
donaré digneris cognitionem primae veritatis, fruitionem di-
vinae maiestatis. Da etiam corpori meo, largissime remunera-
tor, claritatis pulchritudinem, agilitatis promptitudinem, sub-
tilitatis aptitudinem, impassibilitatis fortitudinem. Apponas
istis affluentiam divitiarum, influentiam delitiarum, confluen-
tiam bonorum; ut gaudere possim supra me de tua consola-
tione, infra de laci amoenitate, intra de corporis et animae
glorificatione, iuxta de angelorum et hominum delectabili asso-
ciatione.

Consequatur apud te, Clementissime Pater, mea rationa-
lis potentia illustrationem sapientiae, pars concupiscibilis de-
siderabilium adeptionem, irascibilis triumphi laudem. Esl
enim apud te evasió periculorum, distinctio mansionum, con¬
còrdia voluntatum. Ibi est amoenitas vernalis, luciditas aes
tivalis, ubertas autumnalis, et requies hiemalis.

Da, Domine Deus, vitam sine morte, gaudium sine dolore
ubi est summa libertas, libera securitas, secura tranquíllitas
iucunda felicitas, felix aeternitas, aeterna beatitudo, verita
tis, visio, atque laudatio: ubi es tu, Deus, omne bonum. Amen

Oratio

Ad vitam sapienter instituendam

Concede mihi, misericors Deus, quae tibi sunt placita
ardenter concupiscere, prudenter investigaré, veraciter ag

PRECES TOMÍSTICAS

317

nosccre, et perfecte adimplcre, ad laudem et gloriam nomi-
nis tui. Ordina, Deus meus, statura meum; et quod a me rc-
quiris, ut faciam, tribue ut sciam; et da excqui, sicut opor-
tet, et expedit animae meac.

Da mihi, Domine Deus meus, inter prospera et adversa
non deficere, ut in illis non extollar, et in istis non deprimar.
De nullo gaudeam vel doleam nisi quod ducat ad te, vel abdu-
cat a te. Nulli placere appetam, vel displicere timeam, nisi
tibi.

Vilescant mihi, Domine, omnia transitòria, et cara mihi
sint omnia aetema. Tedeat me gaudii quod est sine te, nec
aliud cupiam quod est extra te. Delectet me, Domine, labor,
qui est pro te; et taediosa sit mihi omnis quies, quae est
sine te.

Da mihi, Deus meus, cor meum ad te dirigere, et in de-
fectione mea cum emendationis proposito constanter dolere.

Fac me, Domine Deus meus, obedientem sine contradictio-
ne, pauperem sine deiectione, castum sine corruptione, pa-
tientem sine murmuratione, humilem sine fictione, hilarem
sine dissolutione, maturum sine gravedine, agilem sine levi-
tate, timentem te sine desperatione, veracem sine duplicitate,
operantem bona sine praesumptione, proximum corripere
sine elatione, ipsum aedificare verbo et exemplo, sine simu-
latione.

Da mihi, Domine Deus, cor pervigil, quod nulla abducat
a te curiosa cogitatio: da nobile, quod nulla deorsum trahat
indigna affectio: da rectum, quod nulla seorsum obliquet
sinistra intentio: da firmum, quod nulla frangat tribulatio:
da liberum, quod nulla sibi vindicet violenta affectio.

Largire mihi, Domine Deus meus, intellectum te cognos-
centem, diligentiam te quaerentem, sapientiam te ínvenien-
tem, conversationem tibi placentem, perseverantiam fidenter
te expectantem, et fiduciam te finaïiter amplectentem. Da
tuis poenis hic affligi poenitentiam, tuis beneficiis in via uti
per gratiam, tuis gaudiis in patria perfrui per gloriam: Qui
vivis et regnas, Deus, per omnia saecula saeculorum. Amen.

318

J. TORRAS I BAGES

Oratio

Pro gratiarum actione

Laudo, glorifico, benedico te, Deus meus, propter im.
mensa indigno mihi praestita beneficia. Laudo clementiam
tuam me diu expectantem, dulcedinem tuam ulcisci sirrm-
lantem, pietatem tuam vocantem, benignitatem suscipientem,
misericordiam peccata remittentem, bonitatem supra merita
impendentem, patientiam iniuriae non recordantem, humili-
tatem consolantem, patientiam protegentem, aeternitatem
conservantem, veritatem remunerantem.

Quid dicam, Deus meus, de tua ineffabíli largitate? Tu
vocas fugientem, suscipis revertentem, adiuvas titubantem,
laetificas desperantem, stimulas negligentem, armas pugnan-
tem, coronas triumphantem, peccatorem post poenitentiam
non spernis, et iniuriae non memineris. A multis liberas peri»
culis, ad poenitentiam cor emollis, terres suppliciis, allicis
promissis, castigas flagellis, angelico ministerio custodis, mi-
nistras temporalia, reservas nobis aeterna, hortaris dignitate
creationis, invitas clementia redemptionis, promittis praemia
remunerationis, pro quibus omnibus laudes referre non suf-
ficío.

Maiestati tuae gratias ago propter immensae bonitatis
tuae abundantiam, ut semper in me gratiam multiplices, et
multiplicatam conserves, et conservatam remuneres. Amen.

Oratto

Ante communionem

Omnipotens sempiterne Deus, ecce accedo ad Sacramen
tum Unigeniti Filii tui Domini nostri lesu Christi. Accedc
tanquam infirmus ad medicum vitae, immundus ad fonteir
misericordiae, caecus ad lumen claritatis aeternae, paupei
et egenus ad Dominum coeli et terrae.

PRECFS TOMÍSTICAS

319

Rogo ergo immcnsae largitatis tuae abundantiam, quatc-
nus meam curaré digncris iníirmitatem, lavare focditatem,
Üluminare caccilaíem, ditare paupertatcm, vestirc nuditatem:
ut pancm angelorum, Rcgcm regum, et Dominum dominan-
tium tanta suscipiam rcverentia, et humiütatc, tanta contri-
tionc et devotione, tanta puritatc et fidc, tali proposito et
íntentione, sicut expedit saluti animae meae.

Da mihi, quaeso, Dominici Corporis et Sanguinis non solum
suscipcre sacramentum, sed etiam rem, et virtutem sacra-
menti.

O mitissime Deus, da mihi corpus Unigeniti Filii tui Do¬
mini nostri Iesu Christi, quod traxit de Virgine Maria, sic
suscipere, ut corpori eius mystico merear incorporari, et inter
eius membra connumerari. O amantissime Pater, concede
mihi dilectum Filium tuum, quem nunc velatum in via susci¬
pere propono, revelata tàndem facie perpetuo contemplari,
qui tecum vivit et regnat in unitate Spiritus Sancti, Deus, per
omnia saecula saeculorum. Amen.

Oratio

Post communionem

Sit, Iesu dulcissime, sacratissimum Corpus tuum, et San-
guis, dulcedo, et suavitas animae meae, salus et robur in omni
tentatione, gaudium et pax in omni tribulatione, lumen et
virtus in omni verbo et operatione, et finalis tutela in morte.
Amen.

Oratio

Post communionem

Gratias tibi ago, Domine sanctc, Pater omnipolens, aeterne
Deus, qui mc peccatorem, indignum famulum tuum, nullis

320

.T. TORRAS I B.a

mels meritis, sed sola dignatione misericordiae tuae sat
dignatus es pretioso Corpore et Sanguine Filii tui Domini
tri lesu Christi. Et precor te, ut haec sancta Communio
sit mihi reatus ad poenam, sed intercessió salutaris ad veni
Sit mihi armatura fidei, et scutum bonae voluntatis: sit v
mm meorum evacuatio, concupiscentiae et libidinis exte:
natio: charitatis et patientiae, humilitatis et obedientiae,
niumque virtutum augmentatio: contra insidias inimico:
meorum, tam visibilium quam invisibilium firma defen
motuum meorum, tam carnalium quam spiritualium perf
quietatio: in te uno ac vero Deo firma adhaesio, atque
finis felix consummatio.

Et precor te, ut ad illud ineffabile convivium me pecc
rem perducere digneris, ubi tu cum Filio tuo et Spiritu Sar
Sanctis tuis es lux vera, satietas plena, gaudium sempitern
iucunditas consummata, et felicitas perfecta: per eun
Christum Dominum nostrum. Amen.

Oratio

Ante studium

Creator ineffabilis, qui de thesauris sapientiae tuae
Angelorum hierarchias designasti, et eas super caelum ei
reum miro ordine collocasti, atque universi partes elega
sime disposuisti: tu, inquam, qui verus es fons luminis e
pientiae, atque supereminens príncipium, infundere digi
super intellectus mei tenebras tuae radium claritatis, dup:
in quibus natus sum, a me removens tenebras, peccatum,
licet, et ignorantiam. Tu, qui linguas infantium facis dise;
linguam meam erudias, atque in labiis meis gratiam tuae t
dictionis infundas.

Da mihi intelligendi acumen, retinendi capacitatem, a<
cendi modum et facilitatem, interpretandi subtilitatem
quendi gratiam copiosam; ingressum instruas, progressur

i

[CHS ÏOMÍSTICAS

321

rigas, egressum complcas: qui cum Patre et Spiritu Sancto
vivis et regnas verus Deus et homo, laudabilis, et gloriosus, ct
benedictus in infinita saecula sacculorum. Amen.

Oratio

Ad beatissimam Virginem Mariam

0 beatissima et dulcissima Virgo Maria, Mater Dci, omni
pietate plenissima, summi Regis filia. Domina angelorum, ma¬
ter omnium credentium, in sinum pietatis tuae commendo
hodie et omnibus diebus vitae meae, corpus meum et animam
meam, omnesque actus meos, cogitationes, volitiones, de-
sideria, locutiones, operationes, omnemque vitam, finemque
meum: ut per tua suffragia disponantur in bonum, secundum
voluntatem dilecti Filii tui Domini nostri Iesu Christi: ut sis
mihi, o Domina mea sanctissima, adiutrix et consolatrix contra
insidias et laqueos hostis antiqui, et omnium inimicorum
meorum.

A dilecto Filio tuo Domino nostro Iesu Christo mihi impe-
trare digneris gratiam, cum qua potenter resistere valeam
tentationibus inundi, carnis et daemonis, ac semper habere
firmum propositum ulterius non peccandi; sed in tuo, et dilecti
Filii tui servitio perseverandi. Deprecor te etiam, Domina mea
sanctissima, ut impetres mihi veram obedientiam, et veram
cordis humilitatem, ut veraciter me agnoscam miserum, ac
fragilem peccatorem, ct irnpotentem non solum ad facienduin
quodcumque opus bonum, sed etiam ad resistendum conti-
nuis impugnationibus, sine gratia et adiutorio Creatoris rriei,
et sanclis precibus tuis.

Impetra mihi etiam, o Domina mea dulcissima, perpetuam
mentis et corporis castitatem: ut puro corde, et casto corpore,
dilecto Filio tuo, et tibi in tuo Ordine valeam deservire. Obtinc
mihi ab co voluntariam paupertatem cum patientia et mentis
íranquíllitate, ut labores eiusdem Ordinis valeam sustincre,

322

J. TORRAS I I

et pro salute propria et proximorum valeam laboraré. Im;
mihi etiam, o dulcissima Domina, charitatem veram, qu
cratissimum Filium tuum Dominum nostrum Iesum Chri
toto cor de diligam: et te post ipsum super omnia, et j
mum in Deo et propter Deum: sicque de bono eius gauc
de malo doleam; nullumque contemnam, neque teme
iudicem, neque in corde meo alicui me praeponam.

Fac etiam, o Regina caeli, ut dulcissimi Filii tui tim
pariter, et amorem semper in corde meo habeam; et de t
beneficiïs mihi, non meis meritis, sed ipsius benignitat*
latis, semper gratias agam: ac de peccatis meis puram et í
ram confessionem, et veram poenitentiam faciam, ut eius
sequi merear misericordiam, et gratiam. Oro etiam, ut ir
vitae meae, caeli Porta et peccatorum Advocata, me indi*
servum tuum a sancta fide catholica deviare non permi
sed tua magna pietate, et misericòrdia mihi succurras,
malis spiritibus me defendas: ac in benedicta Filii tui gïo
passione, et in tua intercessione spe accepta, veniam de
catis meis ab eo mihi impetres, atque me in tua, et eh
lectione morientem, in viam salvationis et salutis di:
Amen.

Rhythmus ad sacram eucharistiam

Adoro te devote, latens Deitas,
Quae sub his figuris vere latitas;

Tibi se cor meum totum subiicit,
Quia te contemplans, totum dèficit.

Visus, tactus, gustus in te fallitur,
Sed auditu solo tuto creditur:

Credo quidquid dixit Dei Filius;

Nihil hoc verbo veritatis verius.

In cruce latebat sola Deitas,

At hic latet simul et humanitas:
Ambo tamen credens atque confitens,

PRECliS TOMÍSTICAS

323

Peto quod petivit Iatro poenitens.

Plagas sicut Thomas, non intueor,
Deum tamen meum te confiteor;

Fac me tibi semper magis credere.

In te spem habere, te diligere.

O memoríale mortis Domini,

Panis vivus, vitam praestans homini,
Praesta meae menti de te vivere.

Et te illi semper dulce sapere.

Pie pellicane, Iesu Domine,

Me immundum munda Tuo Sanguíne,
Cuius una stilla salvum facere
Totum mundum quit ab omni scelere.

Iesu, quem velatum nunc aspicio,
Oro fiat illud, quod tam sitio:

Ut te revelata cemens facie,

Visu sim beatus tuae gloriae. Amen.

Sententiae morales S. Thomae Doctoris angelici, collectae
a P. Comelio a Lapide Societatis Iesu theologo

Paupertas iuncta impatientiae, est sumptus sine lucro.

Religiosus sine oratione, miles est gladio carens, et prorsus
inermis.

Intelligere nequeo, qua ratione quis in peccato mortali pos-
sit ridere, et laetari.

Nequeo intelligere, qua ratione Religiosus, possit de alio
cogitare, quam de Deo: Deo enim coniunctus despicere debet
omnía extra Deum.

Passió Chrísti est instar radii Solaris, qui licet pro omnibus
creatus sit, non tamen omnibus prodest.

Rogatus, cur adeo fugeret feminas, cum ex femina natus
esset, respondit: ideo fugio omnes, quia ex una natus sum.

Rogatus, quibus signis colligi posseí, quemquam profecisse
in via spirituali, et esse perfectum, respondit: duobus signis;

324

3. TORRAS I B/

primo, si abstineat verbis iocosis et otiosis; secundo, s
despici et contemni patienter ferat, immo et gaudeat: si e
doleat se contemni, scito eum non esse perfectum, etiams:
tret miracula, quia caret virtutis et sanctitatis fundame
quod est humilitas.

Moriens rogatus, num qua re indigeret, inquiet, nulla;
brevi habebo omnia, et potiar summo, omnique bono.

A sorore rogatus, l.° quomodo salvari posset: respond
volueris; tua enim voluntas te impellet ad omnia media ;
benda.

2. ° Quid magnopere cuperet in vita; respondit: bene r

3. ° Quid esset paradisus, respondit: nequit cognosci,
quis eum labore et bonorum operum meritis fuerit asseci
et bona quae in eo sunt, fuerit expertus.

A sodalibus religiosis rogatus, quomodo haec vita sine
re et lapsu exigi posset, respondit: si quis ita se gerat, ut i
nem reddere possit, cur ita agat: hoc pacto nec cupiditate
ira, nec alia turpi causa ad agendum impelletur.

Rogatus, cur triennium audiens Albertum Magnum te
set, respondit: quia necdum bene loqui didiceram corai
berto.

Otium, aiebat, est hamus diaboli.

Si vis doctrinam assequi, unum lege librum.

MES EN HONOR DEL PATRIARCA
SANT JOSEP PATRÓ DE LA IGLÉSIA*

Cristià lector: Aquí tens unes piadoses meditacions i altres
devots exercicis per a consagrar un Mes al gloriós Patriarca
Sant Josep, que havem escrit en nostra materna llengua, du¬
rant l'Advent que acaba de passar. El decret del papa Pius IX
declarant-lo Patró de la Iglésia universal, les ordenacions de
nostre Santíssim Pare Lleó XIII associant al Sant Patriarca a
la seva gloriosa Esposa en les pregàries del mes d’octubre, no
són més que l'autorització solemne d’una aspiració devotíssi-
ma de tota la cristiandat que, moguda per l'Esperit Sant, cerca
un refugi en aquell qui fou protector del mateix Jesús en la
terra. Catalunya s'ha distingit en aquesta profitosa devoció, i,
per a mostrar-ho a propis i a estranys, en la ciutat de Barce¬
lona es va edificant un temple en honor de la Sagrada Família,
que serà un dels majors i més elegants de la cristiandat dedi¬
cats a Sant Josep.

D’altra banda, aquesta devoció és antiga en el nostre Prin¬
cipat; el gran predicador Sant Vicenç Ferrer en els seus ser-

* Devocionari escrit l’any 1894, amb el qual l'autor paga un tribut
de recordança al seu pare, traspassat recentment, i en destina el produc¬
te al temple expiatori de la Sagrada Família. Fou estampat en la Casa
Subirana, de Barcelona, l’any 1895. El 1906, per tal de proporcionar tre¬
ball a una impremta de Vic, l'autor el féu reimprimir en aquesta ciutat.

326

J. TORRAS 1 BAGF.:

mons retreu ja amb gran afecte al gloriós Patriarca; en aquel
mateix segle xiv, en què el piadosíssim frare de Sant Domingc
Isidoro de la Isla, escrivia son monumental llibre sobre San
Josep, considerat com clàssic en la literatura piadosa, el nos
tre gran escriptor Eiximenis, frare de Sant Francesc, en s
vida de Jesucrist, fa un admirable vaticini de com temps
venir el culte de Sant Josep es multiplicarà i estendrà per tot
la cristiandat. En nostres dies, el piadós P. Butinà, de 1
Companyia de Jesús, refereix en son llibre Glorias de San Jos
haver descobert en uns pergamins de la Parròquia d'Arbec
l'antic rés propi que al Sant Patriarca consagrava la Iglési
tarraconense; i, demés, les confraries en honor del nostre Sar
són molt velles en aquest país.

El nostre poble per força ha d'ésser devot de Sant Josej
treballar i pregar fou la llei de la seva vida, i aquesta mateb
llei forma com la substància de la vida del virginal Espòs c
Maria. Déu vulgui que a l'influx d’aquesta dolça devoció
nostre poble es retorni, expel·lint de si les mentides i vicis qt
li han alterat el caràcter cristià, que era la seva honra m
excel·lent, i que porten tantes ànimes a la perdició eterna.

Les meditacions les havem procurat fer curtes de paraul
i plenes de sentit; han, doncs, d’ésser llegides molt pausac
ment. En cada una hi ha algun apartat que permet partir-1
en dos punts, i al capdavall una petició que pot ser com
conseqüència d'ella, i un petit obsequi per a cada dia. 1
això ho havem fet seguint el parer d’un estimat individu de
Congregació de Sant Felip Neri, molt pràctic en llegir des
la trona llibres piadosos, i al qual havem consultat aqueí
matèria.

Barcelona, festa de Sant Joan, apòstol i evangelista, de 18

MES EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

327

DTA I

per la senyal de la santa Creu, etc.

Jesús, Maria i Josep,
jo us dono tot el meu ser.

Acte de contric-ió i preparació per la meditació

Senyor meu Jesucrist, Déu i home verdader, en qui crec,
|en qui espero i a qui amo més que totes les coses, em pesa en
tot mon cor d'haver-vos ofès, proposo no tornar més a pecar,
ajudat de vostra divina gràcia, que espero em concedireu per
intercessió del vostre Pare adoptiu Sant Josep, de qui vaig ara
a meditar les virtuts i alabar les excel·lències, confiant que
m’assistireu il·luminant el meu enteniment amb llum celestial,
i encenent el meu cor amb vostra sobirana caritat. I Vós, Ver¬
ge Santíssima, intercediu per mi perquè sàpiga dignament
comprendre, honrar i imitar les virtuts de vostre castíssim Es¬
pòs. Amén.

Meditació

Predestinació de Sant Josep

Quan Déu envia a la terra una persona, la hi envia amb un
fi que la lliga amb tota la humanitat i fins amb la mateixa
divinitat. L'home sobre la terra no és com un gra d'arena des¬
lligat de tots els altres i de son Criador. Reconeix, joh home!,
la teva dignitat. La vida que tens s'encamina a un fi sobre¬
natural; l’arquitecte qui ha construït l’edifici de la teva per¬
sona li ha donada una destinació gloriosa. Jesucrist, Senyor
nostre, és el primer predestinat; per això no solament és l’e¬
xemplar de tothom, sinó que a la seva existència estan lligades
totes les nostres existències, com els sarments estan agafats

328 J. TORRAS r B\

al cep i viuen de la vida d’ell. Al costat de Nostre Seu
Jesucrist hi veiem la veneranda figura de Sant Josep, i a
ànima cristiana, procura contemplar la seva predestiní
gloriosa, molt lligada amb la de l’Infant diví, que guard
baix l'ombra de la seva autoritat i providència.

Contempla, en primer lloc, la glòria de Sant Josep, l’alt
de la santedat amb què Déu el volgué dotar destinant-lo a P
adoptiu de Jesús i a espòs virginal de la Immaculada Ma
Déu li fià lo que més estima. No pot estimar l'Etern Par
cap altre ser tant com estima a Jesús, perquè és el seu '
etern i consubstancial, i estimant-lo a Ell s’estima a si i
teix. Déu ha donat a son Fill tota la seva glòria, la seva on
potència i el propi ser. Fill i Pare en la naturalesa divina i
una mateixa cosa, i per això quan Déu col·locà sota la proi
ció de Sant Josep a son Fill unigènit Jesucrist, podem dir (
s’hi col·locà Ell mateix. jOh sublimitat de la glòria de S;
Josep! Tot un Déu el constitueix providència seva sobre
terra. I tu, devot del Sant Patriarca, ,-no et fiaràs de la s<
providència quan tot un Déu l’escolleix perquè dirigeixi
seus passos en el món? jOh grandesa de la glòria de Sant
sep, col·locat sobre d’un Déu humanat dins de l'ordre de
societat humana i terrenal!

La predestinació divina consignà també a Sant Josep, p
què la guardés, com a fidel custodi, la perla bellíssima de
Santa Verge, criatura la més excel·lent de totes, la primogèn
de totes, la que amb l’aroma de la seva santedat havia de d
infectar el món del baf pestilencial del pecat.

Contempla, doncs, a aquest diví Tresorer, Sant Josep, gu
dant a Jesús i a Maria baix l'ombra benefactora de la seva p
tecció, a qui els consignà la Sabiduria eterna; i per aquí ;
dràs fàcilment entendre de quina confiança disfruta aqu
Sant davant de Déu, ja que li confia tan sagrat dipòsit; i
cristià, encès d'amor i confiança envers el Sant Patriarca, i
mana-li humilment que et vulgui també admetre baix el $
patrocini i custòdia, que et tingui en companyia de Jesús i
Maria, que vols ésser de la seva família, que et prengui c<

MES EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

329

a servidor i criat, puix fas cl propòsit de dedicar tots els dies
de la teva vida a servir i honrar a Jesús, Maria i Josep.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Deu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Sant Josep, escollit per Pare nutrici de Jesús en¬
tre tots els homes, jo us escolleixo per especial protector meu
entre tots els sants.

Obsequi: Faràs avui, tres cops al dia, un acte dc fe en la San¬
tíssima Trinitat.

Pregàries per a obtenir la protecció de Sant Josep

Recordeu-vos, \oh piadosíssim Patriarca Sant Josep!, que
pertot arreu se sent parlar del vostre poder davant de Déu,
i dels favors que cada dia els homes reben de vostra generosa
mà. Animat jo amb aquesta confiança, a Vós també recorro,
i oh castíssim Espòs de Maria! joh dolcíssim Pare nutrici de
Jesús!, i humiliat davant de la vostra presència fervorosament
us demano que em prengueu baix el vostre patrocini, i siau el
meu advocat davant del tron de vostre Fill adoptiu Jesucrist,
assistint-me en vida i en mort; i per a més obligar-vos imploro
la vostra protecció saludant-vos amb les set següents depreca-
cions i Parenostres, en memòria dels vostres set dolors i goigs.

I. Gloriós Patriarca Sant Josep, pel dolor que experimen¬
tàreu al veure i no comprendre el misteriós estat de vostra Es¬
posa, i pel goig que sentíreu a l'anunciar-vos l'Àngel que havia
concebut per obra de l’Esperit Sant: us demano m'alcanceu la
gràcia de no judicar mal del pròxim. — Pater, Ave i Glòria.

II. Gloriós Patriarca Sant Josep, pel dolor que experi¬
mentàreu al contemplar la pobresa amb què nasqué Jesús, i
pel goig que sentíreu al veure’l adorat d’Àngels, Pastors i Reis:
us demano m’alcanceu la gràcia de saber servir al Rei de la
glòria amb humilitat i pobresa d’esperit. — Pater, Ave i Glòria.

330

J. TORRAS I BAGES

III. Gloriós Patriarca Sant Josep, pel dolor que experi-
mentàreu al veure la sang que derramava el vostre tendre Fill
en la cerimònia de la Circumcisió, i pel goig que tinguéreu a
l’imposar-li per ordenació divina el nom de Jesús o Salvador:
us demano m'alcanceu la virtut de la mortificació de la cam,
que és l'alegria de l’esperit. — Pater, Ave i Glòria.

IV. Gloriós Patriarca Sant Josep, pel dolor que experi¬
mentàreu a l'oir en el temple com Simeó profetitzava la Pas¬
sió de Jesús, i pel goig que sentireu al saber que amb ella sal¬
varia als homes; us demano m’alcanceu la gràcia de conèixer
el mèrit de la creu i d'estimar-la. — Pater, Ave i Glona.

V. Gloriós Patriarca Sant Josep, pel dolor que experimen¬
tàreu al deixar la vostra Pàtria fugint pel desert a Egipte, i
pel goig que sentíreu al veure caure a la presència de Jesús
les estàtues dels falsos déus; us suplico m alcanceu la gràcia
de saber deixar tot lo del món abans d'ofendre a Déu. Pater,
Ave i Glòria.

VI. Gloriós Patriarca Sant Josep, pel dolor que experi¬
mentàreu al tornar a la terra d'Isràel pel temor de que Jesús
fos injuriat, i pel goig que sentíreu a l’anunciar-vos l'Àngel que
estaríeu segur a Natzaret: us demano m’alcanceu la gràcia de
saber confiar tranquil·lament en la Providència divina. Pa¬
ter, Ave i Glòria.

VII. Gloriós Patriarca Sant Josep, pel dolor que experimen¬
tàreu quan perdéreu a Jesús, i pel goig que sentíreu al tiobar-lo
en el Temple entre els doctors, admirat de tothom; us de¬
mano la gràcia de que sàpiga trobar a Déu freqüentant digna¬
ment els sagraments. — Pater, Ave i Glòria.

ORACIÓ

Santíssim Patriarca Sant Josep, digníssim Espòs de la Ver¬
ge Maria i Pare nutrici de nostre Redemptor Jesús, que per
vostres heroiques virtuts, dolors i goigs mereixéreu tan singu¬
lars prerrogatives i privilegis per a intercedir pels vostres de-

r

pi xlE s EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP 331

jj| vots: us suplico, oh gloriós Sant, ens alcanccu a cada un de

® nosaltres les virtuts pròpies del nostre estat, i que tots siem

Í devots de vostra amada Esposa Maria Santíssima, perquè per
la seva intercessió i la vostra puguem vèncer als nostres ene¬
mics pels mèrits de Jesús, i aconseguir les gràcies i favors que
us demanem, per a santificar les nostres ànimes, obtenir una
SI feliç mort i després disfruíar eternament de la glòria. Amén.

DIA II

Començaràs com el dia primer, i així tots els altres dies.

Meditació

Utilitat de la meditació a Sant Josep

En el món es considera de summa importància per a les
necessitats de la vida temporal, no solament la possessió de
riqueses, el disfrutar de salut, sinó també el tenir amistat amb
persones poderoses que en cas de convenir ens puguin ajudar.
Però nosaltres, encara que vivim en el món, a més estem
també subjectes a forces superiors a les dels homes; la nostra
vida, no solament espiritual, sinó també temporal, depèn d’un
Poder que està sobre del món; i en la cort on resideix el Mo¬
narca qui governa totes les coses humanes, convé tenir-hi qui
procuri per nostres necessitats i defensi la nostra causa.

Tots els sants són escoltats per Déu; i és una de les veritats
més consoladores de la Fe cristiana la que ens ensenya que
els habitants del cel i de la terra formen com una sola societat,
comunicant-se els uns amb els altres; i els de dalt correspo¬
nen als obsequis que reben dels de baix, amb una amorosa
intercessió en favor seu. Però entre tots aquests benaventurats
intercessors que contemplem al voltant del summe mediador
Jesús, com els rebrots al voltant de l'olivera, sobresurt el glo-

332

J. TORRAS I BAGES

riós Patriarca Sant Josep, a qui tots els cristians cerquen con¬
fiant amb son valiment davant del tron dc 1 Etern. És mera¬
vellosa la universal devoció a Sant Josep, estesa per totes les
nacions de la terra, entre totes les classes, lo mateix eclesiàs¬
tics i religiosos que seculars, tant rics com pobres, així en les
grans ciutats com a pagès. Un esperit que ha baixat de dalt,
com un vent de gran força, remou a la multitud del homes; i
el dit de l’Esperit Sant, que escriví en les Sagrades Escrip¬
tures, parlant del Josep de l'Antic Testament, figura del nostre
Patriarca aquella sentència que diu: «Aneu tots a Josep, per¬
què ell és el procurador de la casa del Rei»; aquest mateix dit
omnipotent de l’Etern és el qui empeny amb igual força que
suavitat a tots els cristians envers Josep, procurador universal
del poble cristià en totes les seves necessitats.

El poble cristià és el cos místic de Jesucrist, el cos de Je-
sucrist està animat per l’Esperit diví; i quan tu vegis que tota
la cristiandat, pastors i ovelles, eclesiàstics i seculars, estan
moguts per un mateix Esperit, tingues per segur que aquell
moviment universal ve de Déu, el qual és Esperit d unió i no
de discòrdia, i infon sentiments que dolçament lliguen als
homes els uns amb els altres, com veiem que avui succeeix
amb el culte al gloriós Patriarca Sant Josep.

Mira, doncs, si pots tenir confiança en aquesta devocio. Els
llibres t'explicaran que ella vingué de l'Orient, que els antics
doctors ja la recomanaven, que Santa Teresa l'estengué molt;
però tu has de veure en tot això la mà de Déu, qui es val dels
homes com d'instruments; essent Ell, emperò, el qui governa
el cor dels homes i regeix les seves llengües en tot alio que
pertoca a la glòria de Déu i al bé dels homes redimits per Je¬
sucrist.

Segueix, doncs, oh cristià, aquesta direcció espiritual. Re¬
corre a Sant Josep i et trobaràs remeiat d’ànima i de cos, com
cada dia ho veiem per nostres propis ulls en multitud de

casos.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que et convinguin.

fcíES EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

333

Petició: Gloriós Patriarca Sant Josep, sieu el meu pro¬
curador cn totes mes necessitats davant de vostre Fill Jesús.

Ghsfout: Repetiràs sovint, entre dia, aquesta jaculatòria: Sant
Josep, pregueu per mi.

l.o demés com a la plana 329.

DIA III
Meditació

La vida de Sant Josep és la típica vida humana

La vida humana podem considerar que es divideix en dues
vides: la temporal i l'eterna. La destinació de l'home és a la
vida eterna; i pots contemplar la bondat divina considerant
com la vida que mai ha d'acabar, que és la vida perpètua, Déu
l'ha feta feliç i benaventurada, d'un repòs inefable i imper¬
torbable; i la vida penosa, mortificada i plena d’amargor, l’ha
feta temporal, passatgera i quasi bé momentània. Però fins la
vida present, que és com un temps de prova, el bon Déu l’ha
suavitzada, i, tenint en compte la flaquesa humana, sovint
dóna a l’home viador consols i goigs que li fan més passado¬
res les penalitats de la vida.

L’exemplar d'aquesta manera de procedir de la Providèn¬
cia divina en la vida de l’home sobre la terra el pots contem¬
plar en el gloriós Patriarca Sant Josep, la vida del qual, com
contemplen sovint els seus devots, fou com un teixit de dolors
i goigs. Així també, cristià, has de considerar que serà la teva
vida. Ni tot calamitats i sofriments, ni tot goigs i plaers. La
Providència en la manera de governar les ànimes atén a l'inte¬
rès summe de la seva salvació eterna; i així com un argenter
poleix els diamants perquè sien més resplendents, així també
el nostre Criador mira sobretot que el nostre cor resplendeixi
de virtuts. El fred i la calor són convenients a les plantes. El

334

J. TORRAS I B

regal continuat corromp a l’home; el sofriment sens intei
ció el rendiria i destruiria, i per això la sapíentíssima P
dència de Déu, en el govern de la nostra vida, va alteman
dolors i goigs per a major bé de la nostra ànima.

Pensa que en aquest món ni el bé ni el mal són eter
per això podem dir que en aquest món, fora de la virtut :
pecat, ni hi ha bé ni mal, sinó que l’home és qui fa bon
dolentes les coses, segons la manera com se les pren. D’
que lo que per un és motiu de santificació, per altre és rr
de condemnació: la riquesa i la pobresa, per exemple, als
els porten a la santedat i als altres a la perdició. Feliç el r
és moderat i caritatiu, feliç el pobre si és resignat i confoi
a la voluntat de Déu; però ai del ric si es deixa portar c
supèrbia, i ai del pobre si s’omple d'enveja i desesper;
Mira com Sant Josep sap guardar un perfecte equilibri,
no es decanta ni d'una part ni de l'altra, en les diverses coi
gències de la vida. La Iglésia ens el proposa en això princ
ment per exemplar. Les tribulacions que exerciten la seví
ciència li serveixen per a practicar la virtut de la conforn
amb la voluntat divina; els goigs que alegren el seu espe
donen expansió al seu cor li donen ocasió de practicar la vi
de l'agraïment envers el Pare celestial, i així és que contí
ment va guanyant mèrits per a la seva glorificació eterna.

Cristià, imita tu a ton celestial protector; aprofita’t tan
les adversitats com de les felicitats, pensa que et governa
és sapientíssim i bondadós, qui no et posarà mai més càr
de la que pots dur, i si algun cop et sents afeixugat pel pe
la tribulació, acut a Sant Josep, qui sostindrà el teu cor
i consolarà ton esperit.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Sant Josep, alcanceu-me la gràcia de la moc
ció, tant en les prosperitats com en les tribulacions de la

335

Tota la santedat consisteix en fer la voluntat de Déu. La
voluntat de Déu és la llei de l'home, i aquest en tant és més
perfet en quant més s'acosta a aquella amorosa voluntat divi¬
na. Els graus de la santedat no es compten per les oracions
que es diuen, ni per les penitències que es practiquen, ni per
les caritats que es fan; es compten per la perfecció amb què
es compleix la voluntat de Déu, amb què s'executen els desig¬
nis de la seva Providència. L’home no és providència de si
mateix; fins l'incrèdul, l’home donat a la impietat, ha d’adme¬
tre que les coses no segueixen el curs que marca un home;
sinó que hi ha un ser invisible qui les governa i mena cap a
un fi desconegut. Doncs bé, aquell qui més perfectament cor¬
respongui a aquestes disposicions de la Providència és el més
perfet. Reconeix, oh treballador, la teva dignitat, i contempla
com en l’ordre etern de les coses, en el regne de la Veritat, tu
sense moure't del teu estat pots pujar més amunt que el doc¬
tor qui il·lumina a la Iglésia, que el pontífex qui ha regit sàvia¬
ment les ànimes dels homes, que el ric cristià qui ha fundat
hospitals, escoles i donat milions als pobres. Compleix la vo¬
luntat de Déu i seràs sant.

Per a comptar els graus d’aquesta santedat compta els
graus de la teva conformitat amb la voluntat divina. Aquell
qui es rebel·la contra ella no pot salvar-se: el primer grau,
doncs, de la santedat consisteix en admetre i respectar la vo¬
luntat de Déu; el segon, en complir-la fidelment fins en les

336

J. TORRAS I B.

coses de més petita importància; el tercer, en complir-la
amor i goig. Desgraciadament, havent minvat la fe, avui
pocs els qui compleixen la voluntat de Déu, els qui es resi
a la Providència amb goig i amor; emperò no falten er
homes qui porten la càrrega de la vida amb dignitat, i se
xen els camins aspres d'aquest món amb suavitat espií
perquè els il·lumina la fe, els alenta 1 esperança i es calb
esperit la caritat; perquè són ciutadans del regne de la Vt
i no judiquen de la felicitat pel plaer dels sentits, sinó r
dignitat de l’home i per la pau de la seva consciència.,
si vols, cristià, trobar un exemplar digne d mutació, si
veure a l'home afeixugat pel treball i al mateix temps d
rit lliure, suau i tranquil, penetra amb la consideració en
lla botiga de fuster de Natzaret, que és l’admiracio dels a
la glòria de Déu i l'honor dels fills d'Adam. No hi veura
torbació, no hi trobaràs inquietud, no hi sentiràs les anj;
del qui treballa per força, perquè el sant fuster acce]
lloc humil en què l’ha posat la Providència, i treballa, r
força com esclau, sinó amb gust i amor, com qui sap qu
el treball es perfecciona l’home, i s’adrecen les males n
cions, es guanyen mèrits i l’home es fa mereixedor d un,
nitat benaventurada.

El repòs és la major delícia de l’home; però si no (
ses no reposaràs. La tristesa sol ésser el patrimoni
avorreix el treball; no vulguis mai, cristià, deixar-te dc
de tal misèria. Alça els ulls i contempla al sant fuster J
demana-li que intercedeixi per tu davant de Jesucnst, a
sàpigues fer del treball un medi de felicitat, de pau i
vació eterna.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Gloriós Patriarca, feu-me sempre, a exem]
tre, amant de complir les meves obligacions.

MES EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

337

Obsequi: Exercitaràs avui amb gran cuidado la virtut de la dili¬
gència.

Lo demés com a la plana 329.

DIA V

Sant Josep ennoblint al treballador

Els pensaments de Déu disten tant dels pensaments dels
homes com dista el cel de la terra. Els homes consideren la
dignitat per les prerrogatives i qualitats externes de les perso¬
nes, miren lo de fora i no lo de dins: un home ric i ben vestit
! sembla que sia més que els altres, i, no obstant, no és així da¬
vant de Déu, qui mida la importància i la vàlua de l'home per
I les qualitats i virtuts del seu esperit. Això t'explicarà com és
| que hagi col·locat en el cim de la cristiandat, en el lloc més
important i preeminent entre els homes, a un humil fuster
d'una vila ignorada, a Josep de Natzaret.

Déu ha honrat, doncs, en Sant Josep a la persona del treba¬
llador d'una manera admirable, i que tots els homes de la
terra són incapaços de saber imitar. Déu fa les coses de debò.
Els homes honren amb les paraules; Déu, amb les obres. Sen¬
tiràs als moderns parlar de la dignitat del treballador, dels
drets del treballador, de la protecció que se li deu donar; però
el mateix qui així parla si és treballador mira de deixar l’ofici
i de cercar un modo de viure més lluït, i si no és obrer, fora
de quan l’ha de menester pels seus fins polítics, mira amb indi¬
ferència a l’obrer i potser fins s’avergonyeix de tractar amb
ell. Al revés, contempla a Jesucrist, qui, volent honrar al tre¬
ballador, escull per a son Pare, davant del món i de la llei, a
un senzill fuster; i com predicant l’amor a la pobresa, Ell
mateix es fa pobre. I no creguis, cristià, que aquest modo
d’obrar que ens ensenya Jesucrist s’hagi acabat i que els seus
deixebles l'hagin oblidat; puix la santa Iglésia catòlica con¬
sidera com íills seus més dignes a aquells qui, essent rics, per

21

338

J. TORRAS I E

amor de Jesucrist se fan pobres i treballadors, i es consj
al servei del seu pròxim, com d’això cada dia en pots
exemples en els hospitals, hospicis, escoles i fins presons,
com resplendeix la sabiduria de Déu en la persona de
Josep! Així com el sol fa visibles moltes coses que fora d
lla llum resplendent no es poden veure, així també la c
de la llum de Jesucrist ens fa comprendre en la person
fuster Josep com hi ha una dignitat en l’home per sobre <
riqueses i dels honors que el món adora i que s han de c
de seguida com una boira.

D’aquesta consideració, cristià, has de treure una d s
tes dues ensenyances: si ets obrer o treballador, alegra 1 1
al teu costat a Sant Josep carregat amb les eines de ]
suant en son treball i al mateix temps sublimat a una
immensa, i pensa que si tu et portes dignament, partici
també de la glòria i dignitat del fuster de Natzaret; i
ric i no necessites del treball, humilia t davant d aquell
treballador resplendent d’una glòria que tu no posseei:
posseiràs mai; recorda’t que en l’ordre etern de les cos
qui aquí són els primers allí seran els darrers, i els qu
són darrers seran primers, i ama i honra a l’obrer a c
vegada en el regne del cel veuràs col·locat sobre de tr
a prop de Jesucrist i dignificat d'una manera sobirana.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intei cessió d
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Oh Sant Fuster, Josep, ensenyeu-me a cons
el mèrit dels homes per les virtuts que posseeixen.

Obsequi: Per amor de Sant Josep, guardaràs totes les atí
als qui són inferiors a tu.

Lo demés com a la plana 329.

MES L'Ní HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

339

DIA VI
Meditació

Esposoris df. Sant Josep amb la Verge Maria

Contempla avui, devot de Sant Josep, els admirables espo¬
soris del Sant Patriarca, amb la memòria dels quals s'alegren
els àngels del cel i tota la Iglésia de la terra; perquè així com
J'alba ens alegra perquè ens fa sentir que s’acosta l’hora de
sortir el sol, així els esposoris de Maria i Josep ens recorden,
són com el precedent del Naixement d’aquell Sol diví, qui
havia d'il·luminar a tot el món i escalfar a tota la humanitat,
erta del fred de la ignorància, Crist Jesús, amor de les nostres
ànimes.

Considera com havia de complaure al Criador el matrimoni
d'aquestes dues pures i nobilíssimes criatures. No és un ins¬
tint cec i carnal el qui porta als dos virginals esposos a la cele¬
bració del seu matrimoni, és l’instint sobrenatural, la moció
de l'Esperit Sant que sol guiar a les ànimes santes, qui en les
seves resolucions i accions no cerquen més que la glòria de
Déu i la seva pròpia santificació. En ton procedir i obrar, cris¬
tià, mou-te solament també per sentiments i aspiracions pures
i nobles, pel desig d’agradar a Déu, i aleshores no dubtis que
amb les teves obres dignificaràs la teva vida i obtindràs mèrits
per a l'eterna salvació.

Els fills s’alegren quan recorden el matrimoni dels seus
pares, celebren de vegades l’aniversari d’aquell dia; i la santa
Iglésia catòlica celebra també cada any els Esposoris de Sant
Josep arnb la Verge Maria, amb gran consol dels devots, amb
càntics i oracions en els quals se nota el goig intern de què
està posseïda la Iglésia, quan celebra tal solemnitat. Perquè
cper ventura no podem considerar els Esposoris de Sant
Josep amb la Verge Maria, com el matrimoni dels nostres
pares, en l'ordre sobrenatural i etern? (-No són Josep i Maria
com l’Adam i Eva de la nova descendència dc Nostre Senyor

340

J. TORRAS I BAGES

Jesucrist? Tots els cristians, en l’ordre espiritual i de la grà
cia, podem i devem considerar-nos com a descendents de Josej
i de Maria, d’aquell matrimoni santíssim baix l’ombra del qual
a l’influx diví de l’Esperit Sant, ixqué el qui és soca del llinat
ge humà redimit i santificat, Nostre Senyor Jesucrist. D aques
amable Redemptor, cristià, tu descendeixes i portes el nom
ets cristià perquè ets fill de Crist, lo mateix que en l’ordr
humà i temporal portes el nom del qui t’engendrà i portà a 1

En aquest augustíssim matrimoni el casamenter fou el Sar
Esperit, i d’aquí pots considerar la conveniència, la similitm
l’avinença entre els dos esposos. Eren l'un per l’altre; l’u
digne de l'altre. Maria digna de Josep, Josep digne de Man;
: Oh, quina idea més gran ens dóna del Sant Patriarca el se
meravellós esposori! sL'Etern el considerà digne de Mana,
més excelsa de les criatures, de la que és beneïda entre tot<
les dones, porta del cel i tron de la mateixa Divinitat. Ja pot
doncs, devot del Sant Patriarca, sense por d'equivocar-te, co
siderar-lo el més afortunat i feliç entre els fills de dona,
més ennoblit entre la descendència d’Adam, fent d’ell objec
d’un culte especial del teu cor, de la teva veneració mes obs
quiosa, amb la segura confiança de que la proteccio que d'<
rebràs et demostrarà que no vas errat de ser-li molt devot.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Se
J osep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Oh santíssims Esposos Josep i Maria, siau ■
meus pares en l'ordre de la gràcia.

Obsequi: Resaràs una Salve a la Verge i un Parenostre a S;
Josep felicitant-los per son esposori.

Lo demés com a la plana 329.

MES EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

341

DIA VII
Meditació

Recels de Sant Josep

Déu es complau en posar dificultats als seus sants predi¬
lectes per a delectar-se veient com d’elles s'ixen, ressaltant la
prudència i la virtut, la santedat de la seva vida, com un pes
fa veure més clarament la força d’aquell qui el suporta. En la
història de la Sagrada Família hi ha un pas interessantíssim i
que ens descobreix la prudència del gloriós Patriarca Sant
Josep.

L’Encarnació del Fill de Déu ja s'havia complert; el ventre
virginal de Maria era el Sagrari on ja reposava el Verb etern,
perquè el Sant Esperit havia inflamat el cor de la Verge en la
divina amor i la Sabiduria Eterna ja hi habitava, encarnada
en la Persona de Nostre Senyor Jesucrist. Mes la Providència
de Déu no volgué revelar aquest inefable misteri al gloriós Pa¬
triarca Sant Josep, fins després que hagué passat tribulació
suportant-la dignament. Així també, cristià, no obtindràs ver-
daders avenços en la vida espiritual, sinó després de tribula¬
cions; ni mèrits, sinó després del combat.

El virginal Patriarca no podia comprendre lo que passava
en la seva santa Esposa; no dubtava d'ella, la santedat de la
qual li era evident, no podia avorrir-la perquè és amable sobre
tota criatura; però un Fill sense Pare en la terra és una cosa
tan superior a la humana pensa, que el gloriós Patriarca no
podia comprendre-la sinó mediant una revelació divina. Mes
i quines angoixes passà nostre santíssim protector mentre es
trobà en aquell conflicte! La Llei antiga, molt rigorosa en
aquesta matèria, manava apedregar a les qui s'eíxien de la
santa llei del matrimoni, i als marits els obligava a denunciar¬
ies. Sant Josep, digne, prudent i temorós de Déu, calla la seva
profundíssima pena, respecta a l’esposa, la santedat de la qual
reconeix i ni menys vol mortificar-la de paraula; per lo qual

342

J. TORRAS I BAGES

resol deixar-la i desemparar la pròpia llar. Mes Déu, així com
volgué provar a Abraham i manà que un àngel li aguantés el
braç quan anava a sacrificar a son fill Isaac, així també, pro¬
vada la virtut altíssima de Josep, li envia un àngel que li des¬
cobreix el gran misteri que admira als àngels i als homes, qui
al pronunciar-lo amb la llengua s'agenollen: Verbum caro fac -
tum est. Sàpigues, li diu, que tot un Déu s’ha encarnat en les
pures entranyes de Maria. Considera, cristià, la veneració i
l'alegria amb què Sant Josep rebria aquesta revelació, i si
nosaltres ens agenollem al pronunciar el Verbum caro factum
est, ^amb quina devoció ell s'agenollaria davant d'aquell sa¬
grari viu i d'ell tan amat, la Immaculada Verge Maria, en les
entranyes de la qual vivia tot un Déu qui per amor nostre es
feia home?

Seguint l'exemple de Sant Josep, evita sempre, cristià, la
precipitació en judicar al pròxim, i tingues calma en els con¬
flictes de la vida. Una gran devota del gloriós Patriarca, Santa
Teresa de Jesús, ha fet cèlebre aquella seva sentència de
que amb la paciència tot s'alcança. En efecte, amb la pacièn¬
cia, amb la discreció, reprimint la violència del nostre esperit
les dificultats s'aplanen, els obstacles es desvaneixen i Déu
mateix, qui permet que els homes tinguem de passar conflictes
per a fer-nos lluir la virtut, envia l’àngel del seu auxili que ens
fortifica, o la seva llum sobirana que ens il·lumina, i lo que
abans servia de pena es converteix en motiu de glòria i de feli¬
citat. Acut, sempre que et trobis desorientat, al gloriós Sant
Josep, i ell et portarà a camí i et guiarà fins a les portes de la
pàtria celestial.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Gloriós Patriarca, ensenseyu-me d'ésser discret
en les dificultats i conflictes de la vida.

Obsequi: Estudiaràs de no mortificar a ningú amb les teves pa¬
raules.

Lo demés com a la plana 329.

MUS F.N HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

343

DIA VIII
Meditació

Del viatge a Betlem

La submissió i obediència a l’autoritat pública és un dels
deures que imposa la santa religió de Jesucrist a aquells qui
la segueixen; i per això pots contemplar en Sant Josep aques¬
ta virtut, com totes les altres de la vida humana.

L'Emperador romà, el Cèsar, publicà un edicte d'empadro¬
nament, en virtut del qual Josep, descendent de Betlem, devia
anar a aquella ciutat per fer-se inscriure en el registre. Con¬
templa la humilitat del Patriarca; era ell de la família reial
de David, és a dir, dels reis propis i naturals del país, í, no
obstant, obeeix l’ordre de l'Emperador estranger qui regnava
a Judea, i es disposa, vencent totes les dificultats, a anar a la
petita ciutat on havia de néixer el Redemptor del món, con¬
forme estava anunciat pels antics profetes.

Surten de Natzaret Josep i Maria, segons l’antiga tradició,
muntada en la somera la celestial Verge, qui portava en ses
entranyes el Fill diví de l'Etern Pare. Els grans contemplatius
han trobat delícies i llums celestials en la consideració d'a¬
questes jornades de camí, que feren els sants esposos des
de Natzaret a Betlem. iQui podia pensar que en aquell pobre
bagatge i en aquella humil companyia hi anava el Verb etern,
qui venia al món per a il·luminar-lo i redimir-lo? Començava
ja el temps de les noves grandeses, distintes de les mundanes,
el nou ordre de coses, aquella excel·lència que consisteix en lo
interior i invisible, en l'esperit, incomprensible pels homes ma¬
terials i grossers, i que és lo que fa les delícies del mateix
Déu. Aquells dos caminants, Josep i Maria, són mirats amb
indiferència pels altres passetjants d'humil condició, tal volta
amb menyspreu pels rics de la terra, qui, enlluernats per l'or,
no saben veure cap més grandesa que la dels tresors; i, no
obstant, eren acompanyats per una companyia invisible d'àn-

344

J. TORRAS I BAGES

gels, puix portaven a Aquell del qual estava escrit que els àn¬
gels del Senyor guiarien els seus passos i que el portarien
amb les palmes de les mans a fi que el seu peu no ensopegués
amb les pedres del camí. Acompanya’ls, ànima meva, en sos
devots passos; els cristians acompanyen a Jesucrist sagra-
mentat quan és portat als malalts com a viàtic; pensa que
aleshores, en aquestes jornades de Natzaret a Betlem, Maria
i Josep porten el viàtic a tota la humanitat malalta, que duen
a Jesucrist al món, on ha vingut per a ajudar als homes en
el camí de la vida, deslliurar-los del pecat i consolar son espe¬
rit donant-los per aliment la veritat.

Entretant considera també les angúnies de Sant Josep per
a cercar allotjament en les nits a la seva celestial Esposa, per
a proporcionar-se el frugal menjar que havien de menester,
els temors que es passaven en un camí llarg i faltat de vigi¬
lància; però com la Providència divina sempre dóna a l'home,
quan ell li és fidel, una compensació en les dificultats i tribu¬
lacions de la vida, la dolça conversa dels dos esposos, l’oració
que aquelles dues ànimes santíssimes juntament dirigien al
cel, els donava un goig intens i suavíssim que superava a les
penes i angúnies d’aquell dificultós viatge.

Cristià: tu també deus fer el viatge a la Betlem celestial
pels camins penosos de la vida; però acomboia’t amb Josep
i Maria, i aquesta dolça amistat et suavitzarà totes les dificul¬
tats, i la pau de què disfrutaràs ja aquí serà com la mostra
de la que Déu et té preparada en la vida eterna.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Oh Josep i Maria, en els camins de la vida síau
sempre la meva companyia.

Obsequi: Resaràs un Parenostre pels navegants i caminants.

Lo demés com a la plana 329.

IBS PN' HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

345

DIA IX

Meditació

Sant Josep a Betlem

Contempla, ànima cristiana, a Josep i a Maria arribant a
Betlem, plena la vila de forasters qui anaven allà per raó de
l'empadronament. Els dos esposos passen com dos descone¬
guts, ningú fa cas d’ells perquè el món sempre ha fet més cas
del soroll de les aparences que no pas del mèrit verdader de
les persones; d'aquí que ens digui l'apòstol Sant Pau que
devem viure en la terra com hostes i viatjants qui estan de
pas, perquè el verdader cristià es troba estrany en el món, no
hi cerca son repòs i sap que lo més que pot pretendre és tenir
un bon viatge en el camí de la vida, arribant al port de l’eter¬
nitat amb seguretat de salvació.

Josep i Maria cerquen acolliment en els diferents hostals
de la vila i no n’hi troben, perquè sens dubte els hostalers no
els sentien gaires diners; i el Déu qui venia a néixer a Betlem
volia adornar-se des del principi amb les resplendors de la po¬
bresa material, manifestar-se desprès de les coses mundanes,
per a realçar més la magnificència de la riquesa de l’esperit,
de les coses celestials; puix venia a ensenyar que la pobresa
no és un mal, ans al revés, és un medi molt propi per a arribar
als cims de la santedat. <- Quina serà, doncs, la casa on aniran
a posar Josep i Maria? Quins els criats que prepararan l'esta¬
da pel Rei de la glòria, qui està a punt d’arribar? Els sants es¬
posos han cercat pertot arreu, i el lloc que troben no arriba
a ser casa, és un estable o quadra on posen els pobres que no
saben on allotjar-se. Ells mateixos s’arreglen l’estada; i els
devots contemplatius i fins els artistes cristians consideren al
gloriós Patriarca anant per la vila a cercar els elements més
necessaris per la vida, l'aliment, la llenya, i preparant aquell
humil lloc pel part sacratíssim de la Verge Maria, el cuidado
i protecció de la qual la divina Providència li havia encomanat.

346

J. TORRAS I BA(

Vet aquí, cristià, en aquells moments tota la sort del rc
en mans de Sant Josep; vet aquí a Jesús i a Maria repòs;
solament baix la protecció del gloriós Patriarca. Déu en el
i Josep en la terra protegien al Salvador del món i a la Re:
de les verges, la Immaculada Maria. Penetra amb l'enteninw
en aquell estable de Betlem, contempla al senzill fuster
Natzaret ocupat en humils feines domèstiques, i descobrij
un ordre de coses desconegut, i veuràs com s'equivoquen
savis del món en sos judicis. El pervenir de les nacions, la si
de la humanitat, l'haurien cercada els qui vivien en aqu
temps, en les cases esplèndides dels prínceps, en els homes
lletres qui estaven donats a l'estudi; i Déu, com volent buf
la supèrbia humana i exalçar la humilitat, et fa veure clai
simament com la sort de tots els homes, la renovació del m<
la salut de les ànimes i la vida eterna, està com en me
d’aquell senzill fuster de Natzaret, qui en una pobra quac
de Betlem està vetllant i cuidant el sacratíssim part de la V
ge Maria, la qual havia de portar al món al Salvador de t<
els homes.

No donis, doncs, importància a les grandeses humaní
sols és gran lo que és etern, són grans les coses que estan lli;
des amb l'eternitat, que les coses humanes que avui sói
demà desapareixen no són dignes per si soles d'ocupar el t
cor, que mai serà més feliç que vivint amb dolça familiari
amb Jesús, Maria i Josep.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de S;
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Gloriós Patriarca Sant Josep, alcanceu-me q
les les coses més humils i petites de la vida les sàpiga fer
honor de Jesucrist.

Obsequi : Sies exacte en saludar quan passes pel davant d'alj
na iglésia, creu o imatge.

Lo demés com a la plana 329.

MES EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

347

DTA X
Meditació

Josep en el Sant Naixement

Contempla, cristià, el pessebre o estable de Betlem, compta
les sagrades persones que hi intervenen, examina l'edifici en
què estan acollides, i aprendràs unes lliçons, del món entera¬
ment desconegudes. És el capgiramcnt del món. Tu ja saps
que ens diu l'Evangeli que els qui aquí són els primers, en
l’eternitat seran els darrers, i al revés, que els darrers d’aquí
seran allà els primers. A Betlem comença ja aquest nou ordre
de coses: allí veuràs als poderosos postrar-se als peus dels
humils, als lletrats i rics als peus dels qui tot just si saben
lletra i que no tenen diners per a pagar hostal, al cel humiliat
davant de la terra, els àngels als peus dels homes, els pastors
i els reis adorant al Fill de Maria, al protegit de Sant Josep qui
jau sobre d'un pobríssim llit de palla. ^Quins foren els senti¬
ments de Sant Josep en aquest pas inefable del Naixement de
Nostre Senyor Jesucrist en el portal de Betlem?

Dos són principalment els afectes que se solen contemplar
en el gloriós Patriarca durant el Sant Naixement. Tristesa per
lo pobrament que ha de rebre al Rei de la glòria al venir al
món; i, certament, considerant les coses d’una manera hu¬
mana, i Sant Josep era home, essent el gloriós Patriarca l'en¬
carregat de preparar i cuidar de la casa del Fill de Déu a la
terra, li havia de fer molta tristesa el no tenir cap d'aquelles
comoditats i regals amb què les criatures al venir al món són
cuidades, fins en les famílies més senzilles. Els devots consi¬
deren, i així és de creure, que Josep i Maria portaren ja de
Natzaret lo més necessari per al sacratíssim part; però així
i tot, jquanta pobresa en el Naixement del Fill de Déu! Per
bressol una menjadora, per matalàs la palla, per cortines les
tiraranyes, per a escalfar a l'Infant l'alè dels dos animals que
els feien companyia a l'estable. Però un cor noble i generós

348

J. TORRAS I BAGES

com el de Sant Josep, quan està faltat de comoditats materials
per a obsequiar als qui estima, supleix aquesta falta amb els
sentiments més afectuosos i dolcíssims. Ell era pobre de for¬
tuna, però ric de cor, i per això els contemplatius consideren
l’exquisit tribut d’amor que Sant Josep pagà al diví Infant
quan postrat ell humilment en terra l’adorà en els braços de
la Immaculada Verge Maria, al donar-li l'enhorabona per sa
misericordiosa vinguda. Si tu, cristià, ets pobre, no t'entristei¬
xis de veure com els rics ofereixen dons preciosos a Déu; re-
corda’t que un dia ensenyà Jesucrist que el qui havia fet un
do més petit al temple era el qui l'havia fet més gran, puix
havia donat un diner menut, perquè no en tenia d'altre, amb
una gran amor. La generositat no és una virtut de la bossa,
sinó del cor.

Juntament amb aquesta tristesa has de considerar en Sant
Josep l’alegria de veure al diví Infant alabat pels àngels que li
canten himnes de glòria, i il·luminat l'estable amb llums celes¬
tials, i adorat l'Infant pels pastors i reis, que li ofereixen els
tributs propis dels seus oficis. Josep, en sa alta fe, contemplà
en els pastors i reis les primícies de la humanitat que Jesu¬
crist venia a conquistar, la composició del seu regne que abra¬
çaria tots els estaments humans, des dels més elevats als més
humils; i tu, cristià, imita al gloriós Patriarca alegrant el teu
cor amb la fe, quan les coses humanes, amb sa petitesa, et dei¬
xen trist.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Oh gloriós Patriarca, feu-me comprendre la gran¬
desa de les coses divines, perquè així sàpiga desprendre’m de
les mundanes.

Obsequi: Resaràs tres Parenostres en honor de Jesús, Maria í
Josep.

Lo demés com a la plana 329.

MES EX HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

349

■

fm. DIA XI

Meditació

Sentiments de Sant Josep en la circumcisió de Jesucrist

Si vols anar bé no et separis mai dc Déu. Sant Josep no
desemparà mai a Jesucrist, i per això sempre cresqué en vir¬
tuts mentre estigués a la terra, i de tots els misteris de la vida
del Fill de Déu encarnat s'aprofità enriquint son esperit amb
I gràcies i il·luminacions divines. El tendre Fillet havia vingut
per a vestir-se l’hàbit de pecador, i treure així amb l’aroma
preciosa de la seva divinitat la tremenda corrupció de la nos¬
tra carn; per això vuit dies després de nat vol rebre en la seva
w§ irmocentíssima i adorable carn, la marca de la circumcisió que
»•' significava la unió de l’home amb son Déu.

i La circumcisió era com una imatge i figura del nostre bap-
| tisine; però així com la Llei antiga era més dura que no pas

f la Llei nova o cristiana, així també la circumcisió era una mar-
|f ca dolorosa, fins a derramar sang, significant la purificació de
l’home, amb què se segellava la seva carn; i, per tant, molt
més cruel que el suavíssim baptisme cristià, amb què els rege¬
nerats de Crist obtenim el caràcter de fills de Déu. jQuant pa¬
tiria Sant Josep veient com el ganivet feia sang a la carn im¬
maculada del tendre Fillet de Maria! Començava son ofici de
Redemptor i regava ja la terra amb la seva sang puríssima a fi
de tornar-la fèrtil en tota mena de virtuts. D’aquí que en
aquell moment solemne de la circumcisió, com ara es fa en el
bateig, se li posés al diví Infant el nom de Jesús o Salvador,
designant que venia a exercitar en la terra l’ofici d’universal
salvació.

’•! noin Jesús és l’alegria dels àngels i dels homes, la
seva dolçor ha fet la felicitat de tots els devots del Fill de
Maria, el malalt moridor es consola i fortifica pronunciant-lo,
és un nom que il·lumina al cec de l’ànima, que cura al malalt

350

J. TORRAS I BAGES

del cor, que satisfà l’esperit famolenc. jQuants milions de ve¬
gades es pronuncia cada dia el nom de Jesús d'un cap a l’altre
del món! Doncs ara contempla, cristià, la satisfacció amb què
Sant Josep sentiria com al seu santíssim Fill se li posava
aquest nom adorable, o més ben dit, el gust amb què ell ma¬
teix l'hi posaria, sabent que no era d’invenció humana, que no
era un nom posat per a donar gust als parents, sinó que el
mateix etern Pare el comunicava i ordenava, per ministeri de
l’arcàngel Sant Gabriel, enviant-lo a son Fill encarnat com un
present preciós. jOh inefable dolor i goig de Sant Josep! La
sang de Jesús, derramada al cap de vuit dies de nat, enten¬
dreix el vostre cor i el fa melancòlic; però l'ofici de Salvador
universal que ve a exercitar en la terra us alegra i consola,
i us omple de veneració envers aquell Infant al qual ompliu
de petons, sentint ja l'atracció de l’hermosura de Jesús,
imant de totes les ànimes rectes i Sol etern que escalfa amb
els raigs de son amor a tots aquells qui en ell creuen. Veus
aquí que Sant Josep, després de la Verge Maria, fou el primer
qui disfrutà del nom de Jesús, de l’amor de Jesús i de la glò¬
ria immensa del qui venia a fer-se Déu del món; i aprèn, cris¬
tià, que si al costat de Jesucrist participes de les seves penes,
també tindràs part en els seus goigs, no solament ara en els
curts moments de la vida, sinó principalment després en la in¬
terminable eternitat.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Gloriós Patriarca Sant Josep, alcanceu-me de
Nostre Senyor Jesucrist la gràcia de saber mortificar la meva
carn.

Obsequi: Resaràs un Credo en honor de la Circumcisió de
Jesucrist.

Lo demés com a la plana 329.

MES EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP 351

DIA XII
Meditació

La Presentació del Fill de Déu al Temple

La paraula que ve de Déu sempre il·lumina a l’home, i Sant
Josep experimentà aquesta veritat a l’oir la profecia de Simeó,
qui amb poques paraules significà com la missió de Jcsucrist,
exemplar de la dc tots els demés homes, era una missió glo¬
riosa, mes que s’havia d’obtenir amb treballs.

Contempla, cristià, a Maria i a Josep portant el diví Infant
al Temple de Jerusalem per a presentar-lo i oferir-lo allí al
Senyor. L’ofrena que en tal circumstància i amb motiu de
dita cerimònia devia presentar-se era diferent, segons fossin
pobres o rics els qui anaven a complir aquell dever de Religió.
Maria i Josep, qui devien guanyar-se la vida amb el treball,
donen l’ofrena pròpia dels pobres, això és, un parell de colo-
mins. El present, materialment considerat, era petit, però eren
molt grans els afectes del cor amb què l'acompanyaven Josep
i Maria, puix no solament donaven a l’Etern, amb gran reve¬
rència i amor, el parell de colomins, símbol d'innocència i de
virtut, sinó que al mateix temps li oferien el mansuet i purís-
sim Anyell qui treu els pecats del món, Jesucrist Senyor nos¬
tre, que era per Josep i Maria desprendre’s de la pròpia vida,
com desfer-se del propi cor per a entregar-lo a Déu. ;Oh, quant
agradable devia ésser a l'Etern aquest sacrifici de Maria i Jo¬
sep! Els Pares del món no saben ser generosos amb Déu quan
es tracta dels propis fills, els volen per ells; i Maria i Josep
donen l'exemple en aquest acte, de presentar, oferir i podem
dir com sacrificar al seu dolcíssim Fill Jesús en obsequi a Déu.

Tot lo que ens ve de Déu, a Déu ho havem de tornar, fins
lo que més estimem, fins la pròpia vida.

Estant en el Temple Maria i Josep esdevingueren grans
portents, i l'esperit profètic d’Israel es despertà per a pro¬
clamar la missió divina de l’Infant Natzarè qui venia a ésser

352

J. TORRAS I BAGES

presentat. Simeó, home envellit en les pràctiques de la Religió
i en l'exercici de les virtuts, ple de les antigues esperances
de restauració i redempció, sentí amb un instint sobrenatural
la presència en el Temple del Salvador del món dins dels petits
membres de l'Infant de Natzaret, i aleshores entonà aquell
càntic, amb el qual ressonen cada vespre les iglésies cristianes,
manifestant les ganes de morir-se puix ja havia satisfet el seu
desig de veure i abraçar al Redemptor del món. Se girà des¬
prés envers Maria i Josep, els manifesta com l'Infant serà el
blanc de tots els cops, i que ha vingut al món per a salvació
d'uns i ruïna d'altres.

Així fou i així serà sempre Jesucrist; tothom qui se salva
i tothom qui es condemna, per Jesucrist se salva o es condem¬
na, perquè essent Ell l'única porta de salvació, el perdre’s o el
salvar-se prové de seguir o no seguir a Ell.

Considera, ara, l’estat d'esperit de Sant Josep entremig
d'aquestes revelacions admirables. Comprèn encara amb més
claredat la missió de Jesucrist, veu evidentment la batalla per¬
pètua entre el bé i el mal que començaria en l'adorable per¬
sona del Redemptor i duraria tant com el món; la glòria de
l’eternitat, l’hermosura del regne que Jesucrist venia a esta-
tuir; però al mateix temps descobreix els abismes de dolor de
la Passió del Senyor i les tribulacions dels seus seguidors; mes
l’esperit del Sant Patriarca es manté amb perfecte equilibri,
reposant en la confiança de que la Providència és sapientís-
sima i governa totes les coses amb pes, número i mida. Tin¬
gues tu també igual confiança i faràs bon viatge a l'eternitat.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Alcanceu-me, Sant Josep, la gràcia de que sàpiga
presentar-me i oferir-me totalment al servei de Déu.

Obsequi: Unint-te a l'Infant Jesús et consagraràs i oferiràs al
servei diví, dient humilment postrat en terra: Jo em poso, Senyor,
en les vostres mans.

Lo demés com a la plana 329.

MES EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

353

DIA XIII
Meditació

AVÍS DE L'ÀNGEL A SANT JOSEP

Una grossa tribulació esperava a la Sagrada Família des¬
prés de la glòria de l'estable de Betlem, on els àngels del cel i
els grans de la terra havien fet acatament a l’Infant diví, qui
reposava en la menjadora. Tranquil una nit estava dormint
el Sant Patriarca, cansat del treball del dia, quan un àngel se
li aparegué dient-li: «Alça’t i pren a l’Infant i a sa Mare, i fuig
a Egipte, perquè el rei Herodes cerca al Noi per a matar-lo.»

Les pronòstigues de grandeses de l'Infant, el vaticini de
que havia de restaurar Israel, la profecia d'un regne etern i que
abraçaria tot el món, encengueren la imaginació d'Herodes;
i aferrat com estava a les coses de la terra, la por de perdre el
regne que posseïa el torna cruel, i ho destruiria tot abans de
deixar el tron de què disfrutava. jOh, quant certa és la sentèn¬
cia de Nostre Senyor de que els rics difícilment se salvaran!
Posem el cor en les coses de la terra, ens identifiquem amb
elles i abans que perdre-les faríem qualsevol disbarat; per
això deia també el diví Senyor que per a seguir-lo a Ell havíem
de deixar-ho tot. En efecte, almenys el cor l'havem de tenir
desprès de tot lo que no sia Déu; mentre tenim una afïcíó
desordenada estem en perill de pecar, i l'experiència ensenya
que fins els homes, al parèixer timorats, quan se presenta una
ocasió en què s’ha de sacrificar una cosa que s'estima desorde¬
nadament, o bé pecar miserablement, ofenen a Déu abans de
fer el sacrifici de lo que constitueix l'objecte de les seves delí¬
cies. Ens esgarrifem dels grans delictes, els pecats enormes
ens sembla que han de ser comesos per homes de naturalesa
distinta de la nostra; i, no obstant, tenim nosaltres la mateixa
flaquesa que el nostre pròxim i estem exposats als seus matei¬
xos delictes, si no ens ajudem de la gràcia divina, que omple
els abismes de misèria de la nostra naturalesa.

22

354

J. TORRAS I BAGí

Herodes mana degollar a tots els nois qui tinguin menys c
dos anys, de Betlem i dels seus voltants. La desolació era tr
menda i el dol de les mares no es pot ponderar; però tot
que Déu vol és salvat. Tal volta moririen degollats pel ganivi
d'Herodes molts fills que regaladament criaven en ses cas<
algunes famílies acomodades, i l'Infant de l'estable de Betler
el pobret Noi qui ha d’escalfar-se amb l'alè dels animals, el q;
no té més protecció a la terra que la de l'humil Fuster de Ne
zaret, aquest se salva de la persecució dels enviats de l'aml
ciós monarca.

Mira, cristià, com més val la protecció de Sant Josep qi
la persecució del poderós. Aprèn d'estimar la protecció del gl
riós Patriarca, per a deslliurar-te de tot perill; considera qi
l’avís que l’àngel li donà a ell i no a Maria de guardar al N
i a sa Mare a Egipte, demostra clarament com Déu reconeix
en Sant Josep el caràcter de cap de la Sagrada Família; i pe
sa que si a Jesucrist li vingué per Josep la salvació de la se^
vida temporal, també tu, si ets devot del Sant, trobaràs sei
pre en ell un advocat que et defensarà, un protector que
deslliurarà dels perills de la vida, i en l'hora de la mort un i
tercessor poderós que t’ajudarà en aquells sofriments i co
dols.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sa
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Oh gloriós Patriarca, així com deslliuràreu de
persecució d'Herodes a l’Infant Jesús, ajudeu-me a mi a vè
cer totes les temptacions dels meus enemics.

Obsequi: Repetiràs sovint aquelles paraules del Parenostre: i
ens deixeu caure en la temptació.

Lo demés com a la plana 329.

MES EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

355

DIA XIV
Meditació

Fugida i estada a Egipte

Surt Sant Josep de la dolça pàtria cap al desterro d’Egipte,
carregat amb la divina càrrega de l'Infant Jesús, tresor pre-
ciosíssim que l'etern Pare li havia confiat, i acompanyat de la
Verge Maria. <iQui serà capaç de considerar els sentiments
dels sants esposos durant aquell camí? Ells, innocents, són
perseguits; i el temor de ser atrapats pels soldats d’Herodes
els donaria una dolorosa inquietud. Sovint és més terrible la
por d'una desgràcia que la mateixa desgràcia; però en els
sants, la resignació amb la voluntat de Déu, acompanyada del
compliment de les disposicions del Senyor, alivien els temors
més amargs.

Així l'esperit del gloriós Patriarca reposava en Déu, en els
dies que durà el perill de que Jesús fos víctima dels persegui¬
dors enviats per Herodes.

Has contemplat ja, cristià, l’anada de Natzaret a Betlem
amb les seves fatigues i molèsties; però ; quant més dolorós és
aquest camí d'Egipte! Perquè per anar a Betlem els sants
esposos pacíficament es prepararen, tranquil·lament feren el
camí i el temor de la persecució no els anguniava. Però, segons
es desprèn de l’Evangeli, l'avís que donà l’Àngel a Sant Josep
de fugir a Egipte per a salvar al Noi fou precipitat, degueren
amagar la fugida per a no cridar l'atenció dels perseguidors, i
naturalment sortirien de son país desproveïts de tot, major¬
ment si consideres que ja es trobaven fora de casa, allotjats en
la pobra quadra de Betlem. Sort tenen Jesús i Maria de Sant
Josep; sens ell <<com s’haurien sortit del gran perill? ,;Com
haurien pogut fer el viatge cap a Egipte? I si el Rei de la
glòria humanat s’entrega en els perills de la vida a la protec¬
ció de Sant Josep, ,-no tindràs tu confiança, si li ets devot, de
que mai et mancarà la seva assistència en el viatge per l'Egip-
te d’aquest món?

356

J. TORRAS I BAGES

Passarien en el camí del desterro, aquests sants personat-
ges misèria en l'aliment, cansaments del caminar, les mcle-
mències de la nit, la por de la soledat i de la mala gent que
podien trobar; no podien confiar en res de la terra, i per aixo
posaven tot el seu cor en la mà d’Aquell qui governa totes
les coses del món.

Contempla també l’estada de la Sagrada Família a Egipte,
país de tristíssims records pel poble d’Israel, puix Josep i Ma¬
ria sabien que els seus avantpassats havien estat esclaus en
aquella terra, on no era adorat el verdader Déu, sinó que els
seus habitants vivien donats a les supersticions i errors mes
grossers, i adoraven com a déus les coses mes insignificants

i ridícules.

Per l’home espiritual la religió li és vida. L'home grosser
viu i tot sovint també mor, dels plaers mundanals; per això
pels tals tot el món els és pàtria, solament tinguin amb que re¬
galar-se. Josep i Maria, esperits santíssims i elevats es troben
lones, en terra d’Egipte, i allí hi íalta el culte > fdoració del
verdader Déu, que era el seu consol i la seva vida. ,Oh, com
enyorarien les grans solemnitats del Temple de Jerusalem les
ensenyances de les Sagrades Escriptures que donaven els doc¬
tors de la Llei, les venerables consuetuds pàtries, animades
totes de l'esperit de religió! Però la possessió de Jesuenst e s
consolava; el tendre Infant era totes les seves delícies, per ells
valia més Jesús que tot el món plegat. I si tu, cristià saps es-
timar de veres a Jesucrist, suportaràs, com Sant Josep, la
pèrdua de tot el món sense que et falti la pau del cor, la se
renitat de la consciència i el consol de l’esperit, perque Jesu
crist sol basta per a fer la felicitat del cel i de la terra.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de San
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Oh gloriós Patriarca Sant Josep, feu que sapig;
desprendre’m de totes les coses mundanes.

357

MES EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

OnsEOi'i: Sovint diràs aquella jaculatòria de Santa Teresa: Qui
té a Déu res li falta, solament Déu basta.

Lo demés corn a la plana 329.

DIA XV
Meditació

La Sagrada Família torna del desterro

Déu, qui havia cuidat d’avisar a Sant Josep perquè escapés
de la persecució d’Herodes, fugint amb l’Infant Jesús i amb sa
Mare Santíssima a Egipte, cuidà també, a l’arribar el temps
convenient, d’avisar a Sant Josep, per medi d’un àngel, per¬
què tornés a la terra d’Israel.

Herodes havia mort, i, de consegüent, la Sagrada Família,
l’Infant Jesús ja no perillava. Contempla el goig dels sants
emigrants quan poden tornar a la seva terra, oir parlar la llen¬
gua dels seus pares, adorar amb les cerimònies de la religió
verdadera a son Déu i Senyor, i viure en companyia dels pa¬
rents i coneguts. El poderós Herodes ja havia mort; el petit
Jesús a qui ell volia degollar, li ha sobreviscut; com en els se¬
gles vinents els perseguidors de Jesucrist i de sa Iglésía des¬
apareixeran, i la santa religió cristiana perseverarà fins a
la fi dels segles.

Un segon avís, es desprèn de l’Evangeli, que tingué Sant Jo¬
sep de l’Àngel quan ja estaven o anaven a la terra d’Israel: a
Judea havia succeït a Herodes en el regne son fill Arquelau,
home tan cruel com aquell, per lo qual, i a l’objecte d’evitar
persecucions, Sant Josep rep d’un Àngel l’avís de traslladar-se
a Natzaret. Veus aquí com totes les satisfaccions han de tenir
dins d’elles mateixes alguna gota d’amargura; la satisfacció
completa no la podem esperar en el món. La Sagrada Família
entraria en son país amb el cor ample i satisfet; el retorn a
la pàtria sense temor a aquell criminal rei qui volia degollar

358

J. TORRAS ï BAGES

a Jesucrist, sembla que els havia de donar una tranquil·litat
completa; mes Arquelau, qui tenia instints tan sanguinaris
com son pare, regnava a Judea, i a Galilea tenia el govern en
les seves mans altre fill d’Herodes que un dia havia de contri¬
buir a la Passió del Redemptor. Però l'Àngel avisa a Sant Jo¬
sep que se’n vagin a Galilea, i confiant en el cel la Sagrada Fa¬
mília es retirà a Natzaret; perquè, com observa el sagrat evan¬
gelista, ja estava profetitzat que el nostre diví Salvador seria
conegut amb el nom de Jesús Natzarè, com de fet fins avui dia
amb aquest nom el coneixem.

Considera, ara, cristià, en tot aquest assumpte del desterro
a Egipte i retorn de Nostre Senyor Jesucrist i de tota la Sagra¬
da Família, a Natzaret, com resplendeix l’autoritat de Sant Jo¬
sep, la qual Déu, i fins el mateix sagrat evangelista, sembla que
es complauen en fer resplendir. Déu no comunica les seves or¬
dres directament ni a Jesús ni a Maria, sinó en tot allò que
ateny al govern de la Sagrada Família les comunica al gloriós
patriarca, qui era el cap d'ella. Veiem en tots aquests fets com
una consagració divina de l'autoritat de Sant Josep; ell és
qui rep el recado del cel per medi de l’Àngel d’anar a Egipte;
a ell es fa saber també que ja poden tomar-se'n a son país;
per últim, també l’Àngel directament li comunica que s’apartin
de la Judea i se'n vagin a Galilea. Respecta, doncs, tu també,
cristià, als teus superiors i tingues la seguretat que la Provi¬
dència divina d’ells se val per al govern de la teva ànima, co¬
municant-los aquelles llums que necessitin per a ton bé espi¬
ritual. No midis mai els mèrits de ton superior; Jesús i Maria
tenien una excel·lència superior a Sant Josep, i, no obstant,
fidelment, l'obeïen i per ell es deixaven governar. Segueix tu
també la direcció dels superiors que Déu t’ha dat, i no t’erra¬
ràs en ton camí.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Oh gloriós Patriarca Sant Josep, feu que descansi
sempre en la Providència de Déu, qui governa la nostra vida.

MES EN' HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

359

Obseoui: Resaràs un Parenostre cn honor dc l’Àngel qui avisava
a Sant Josep de part de Déu.

Lo demés com a la plana 329.

DIA XVI
Meditació

Jesús, aprenent

De des que tornaren d’Egipte, Jesús, Maria i Josep, fins
que, essent el Noi de dotze anys, anaren al Temple de Jerusa¬
lem a celebrar la Pasqua, el sagrat Evangeli no ens diu res
de la Sagrada Família; però la pia consideració dels cristians,
basada en la ciència teològica, pot contemplar en aquell espai
una de les èpoques més interessants del Fill de Déu fet home
i un dels oficis més honorífics del gloriós patriarca Sant Josep.

Jesús, en qui, essent home, reposa i habita tota la plenitud
de la Divinitat, és la mateixa Sabiduria de l'etern Pare, la llum
que il·lumina a tothom qui ve en aquest món i la ciència infi¬
nita que mai falleix; no obstant, com ensenya el gran Sant
Tomàs, 1 havent-hi en la naturalesa humana, com cosa essen¬
cial, la facultat d'aprendre per l'experiència, Jesucrist, qui vol¬
gué ésser anomenat amb complaença seva el Fill de l'home, no
devia tenir ociosa aquesta facultat, i en els anys en què els
homes anem adquirint el coneixement de les coses del món
també Jesucrist l’anava adquirint. jOh grandeses de la humili¬
tat divina! i Oh inefables misteris de l'amor de Déu a la natu¬
ralesa humana, volent-se tot un Déu revestir d'ella sense que
li faltés res per a ésser un home com nosaltres! Mes ^qui
serà en el món el mestre de la Sabiduria eterna? És cert que
Sant Tomàs ensenya que sembla més propi que havent Jesús
vingut al món per a ésser Mestre de tothom, que ell mateix

1. 3a. Pars, quaest. IX, art. 4.

360

J. TORRAS I BAGES

hagi anat adquirint la ciència experimental de les coses, sense
que un altre home li hagi ensenyada; però tampoc s'apartarà
de la veritat qui consideri a Sant Josep com mestre de Jesu-
crist, o bé diguem a aquest diví Infant, com aprenent del glo¬
riós fuster de Natzaret en les feines pròpies de l’ofici, en tots
aquells coneixements que provenen de l’experiència de les co¬
ses del món, i fins en guiar i educar els sentits corporals d’a¬
quell Nen en qui residia la Sabiduria infinita, i que anava crei¬
xent i fent-se home ple de sabiduria i de gràcia, conforme ens
diu l'Evangelista.

Un antic i savi escriptor piadós de nostra terra 1 ens des¬
criu a Sant Josep portant en sos braços a l’Infant Jesús i fent-
li aquelles festes, joguines i carícies que els pares solen fer
als seus fillets, quan, reposant del treball, se donen a disfru-
tar de la vida de família; i tu, cristià, pots bonament contem¬
plar aquests passos de la vida íntima de la Sagrada Família,
com ho han fet molts sants i santes amb consol grandíssim de
la seva ànima, enriquint així el seu cor amb sentiments ten¬
dres de pietat i de religió.

A Déu tant se’l coneix en les coses grans, en els actes de
sublimitat de poder, com en les coses petites i humils; i de ve¬
gades el sentim més, el trobem més en les coses humils que el
món desprecia, que no pas en les grandeses que admiren els
filosops i savis de la terra. Una petita devoció, que sembla no¬
més cosa de dones, sabem certament que en molts casos ha
il·luminat més l'enteniment d’un home, que no pas les sàvies
demostracions de la ciència humana. El nostre Mestre Jesús
volgué ensenyar assegut a la taula de fuster, o en el pedrís o
marge de les campinyes de Judea, i no en les càtedres i esco¬
les de les ciutats famoses; i així encara avui qui el vulgui en¬
tendre profundament l'ha de cercar en la humilitat, en la po¬
bresa i en la simplicitat. Allí entendràs, cristià, la seva doc¬
trina de salvació; per lo qual acosta't a la botiga de Sant Jo-

1. Fra Francesc Eiximenis en la Vida de Jesucrist.

361

| j.a·S EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

sep, contempla cl seu aprenent diví, abraça’l amb tot l’afccte
de la teva ànima, i dcmana-li que per la seva Omnipotència
il·lumini el teu esperit portant-tc pel camí del cel.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Gloriós Patriarca Sant Josep, alcanceu-mc la san¬
ta virtut de la humilitat perquè entengui la ciència dc sal¬
vació.

Obsequi: Mira de donar bon exemple i edificació a tots els qui
viuen o tracten amb tu.

Lo demés com a la plana 329.

DIA XVII
Meditació

; Anada al Temple

Atenent a l'esperit de pietat de Sant Josep, ja pots consi¬
derar, cristià, com compliria el Sant Patriarca els deures de
religió que la Llei antiga imposava. Per això el sagrat Evan¬
gelista ens fa notar que cada any pujava a Jerusalem per a ce¬
lebrar allí en el Temple, que era com el cor de la Religió anti-
§j ga, els dies solemnes de la festa de la Pasqua. Desgraciada¬
ment, molts pares de família obliden els seus deures religiosos,
i el món va perdent la fe perquè els fills que pugen no veuen
als seus pares donats a la pràctica de la Religió, ans al revés,
els veuen que deixen de complir les obligacions envers Déu.
Creuen aquests pares que ja fan prou donant als fills el pa del
cos, guanyant un capital que els asseguri la vida material; i
de la vida de l’esperit, de la pràctica de la pietat que ajuda a
l'home a aconseguir la felicitat eterna, no solament no se'n

362

J. TORRAS I BAGES

cuiden, sinó que donen l’escàndol als seus fills d'una négligèn-
cia verdadera.

A l’arribar l'Infant Jesús a l’edat de dotze anys, Sant Josep
se l’enduu al Temple de Jerusalem a l'objecte de celebrar les
festes de la Pasqua; és a dir, quan té l'edat de discreció se l’as¬
socia pel compliment dels deures de la religió. El primer mes¬
tre de la Religió que ha de tenir el fill ha d'ésser el propi pare;
aleshores les creences són més fermes, la pietat més fonda, i
quan arriba l’hora de les passions el jove es troba mes en dis¬
posició de resistir-les. És clar que Nostre Senyor Jesucrist no
necessitava res d'això, puix era Sant per naturalesa; però l a
Providència divina, qui governava d’un modo particular totes
les accions de la Sagrada Família, volgué que d’aquesta po¬
guessin prendre exemple totes les famílies cristianes, en el
compliment de tots els deures. ,• Quants pares avui dia, en lloc
de portar sos fills al temple, d'ensenyar-los pràcticament l’exer¬
cici de la pietat cristiana, els porten a diversions perilloses i
malsanes, on en lloc d’excitar en els cors joves el temor de
Déu, la modèstia de la vida, l'esperit de mortificació, se'ls ex¬
citen las passions sensuals, la vanitat, i sels prepara no per
Déu, sinó pel món que després els pervertirà i desesperarà?

Si tu, cristià, ets pare de famílies, o bé has de cuidar de
l'educació de joves, pren per exemplar i mestre el gloriós Pa¬
triarca Sant Josep, i des de petits ensenya’ls amb tos exem¬
ples i doctrines, com la vida humana no consisteix en delectar-
se i passar els dies alegrement, sinó en el treball, en el domini
de les pròpies passions i en el culte i servei de Déu Senyor
nostre, i aleshores sortiran homes profitosos per la societat
i la família, i que sabran salvar les seves ànimes.

El pare discret i entenimentat té el seu consol, posa tot el
seu gust en tenir al costat seu al fill en les ocasions solemnes
de la vida, en el compliment dels deures essencials; considera,
doncs, ara tu piadosament el consol espiritual de Sant Josep
quan se n'anava al Temple de Jerusalem a celebrar la Pasqua,
portant al costat al jovenet Jesús, ple d'innocència, de gracia
i de saviesa, essent l’admiració de tothom perquè, com diu

[ES EN HONOR DHL PATRIARCA SANT JOSEP

363

Sant Jeroni, en la cara de Jesús resplendia la mateixa llum de
la Divinitat, i es manifestava la santedat de què estava reves¬
tit; i si ets cap de casa o tens baix la teva direcció a altres per¬
sones, pensa que no t’has d'acontentar de complir els deures
de pietat tu sol, sinó que has de donar compte de les ànimes
dels altres, i que, per tant, amb els teus exemples i paraules
has de procurar portar-los al servei de Déu, a la freqüència
del temple i a l’exercici de les virtuts cristianes.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: jOh gloriós Patriarca! Per la diligència amb què
complíreu Vós els deures de la Religió, alcanceu-me la gràcia
d'una fidelitat summa als manaments de la Iglésia.

Obsequi: Si t'és possible en aquest dia, visitaràs una iglésia o
altar dedicat a Sant Josep, o quan menys alguna imatge que tin¬
guis a casa teva.

Lo demés com a la plana 329.

DIA XVIII
Meditació
L’infant perdut

Després que Josep i Maria hagueren complert els seus deu¬
res de religió en el Temple de Jerusalem, acompanyats del
bon Jesús, passats els dies de la festivitat de la Pasqua se’n
tornaren, i, sense que ho veiessin sos Pares, el diví Noi es
quedà en el Temple. Josep i Maria feren tota una jornada de
camí sense que ho advertissin; mes després que s’adonaren
que els faltava el bon Jesús, equina seria l’aflicció del seu es¬
perit? Els dubtes d’on seria, els temors d’una desgràcia, els
escrúpols de si no havien guardat degudament el tresor que el

364

J. TORRAS I BAG

cel els havia confiat, els afligien en gran manera, i omplien
seu cor d'una amargura que no es pot dir. Un noi de do
anys perdut sempre afligeix als seus pares, mes encara, o
succeïa amb Maria i Josep, si es troben fora de casa; i sob
tot en els Pares del bon Jesús l’aflicció era major pel mist
de què estava voltat el diví Infant, a qui des de son Naixem'
Josep i Maria havien vist que era objecte de vaticinis i j
nòstigues que el presentaven com a destinat a donar la v
als homes, però mediant el sacrifici d’Ell mateix.

Maria i Josep no sabien prescindir de Jesús, no podien ’
re sense Ell; i el temor d'haver-lo perdut els amargava proi
dament. Així també deuria passar amb tu. Si ets de Deu
sabràs passar-te sense Ell; el temor de perdre 1 sera per <
l’aflicció major que et pugui sobrevevir, perque m la per
dels interessos ni de l’honra mundana, i fins de la pròpia v
no és tan terrible per l’home que és cristià de veres, cor
perdre a Déu. Per això la història dels sants ens ensenya
aquests servidors de Déu amb molt gust donaven tot lo
posseïen, i fins la pròpia vida, abans de consentir en abai
nar al Senyor.

El sagrat Evangelista refereix que Josep i Maria cerc;
al bon Jesús entre els coneguts i parents, perque com els
currents al Temple eren en molta quantitat, naturalment p
ser que hagués estat en alguna de les grans colles de pai
seus que se'n tomaven cap a Galilea. No trobant-lo entr.
qui venien de celebrar la Pasqua en el Temple, Josep i ü
se'n tomen cap a Jerusalem. cQuins serien els pensaments
ocupaven l’esperit dels sants esposos? Aquelles profecies 3
ràbies i tremendes que en el mateix Temple de Jerusaler
vien oït sobre la restauració d’Israel, que s'havia de coi
mediant el sacrifici de Jesús, les tenien molt presents en s;
mòria, i a l'entrar en la ciutat de Jerusalem, que havia m
tants profetes i homes enviats de Déu, per força 1 esperit
sants esposos havia d’estar preocupat per les tristes idees
passat, i pels temors i pronòstigues de lo que havia de ’

MES F.N HONOR DEL PATRTARCA SANT JOSEP

365

Acompanya tu espiritualment a Josep i a Maria en aquesta
aflicció, i si ells tingueren motiu de fonda pena per haver per¬
dut a Jesús, sense cap culpa de part seva, pensa quina haurà
d’ésser l'amargura del cristià sempre que, enganyat pel plaer
del pecat, perd culpablement a Jesús, única dolçor i felicitat
de l’home. Però si tu no et separes dc Maria i Josep, si perse¬
veres devotament en la devoció als sants esposos, tingues la
seguretat que Jesús no s’apartarà de tu, que la gràcia no et
deixarà i que sentiràs en el teu cor aquella força que ve de Deu
i ens assegura la vida de l'esperit.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Pel dolor que experimentàreu al perdre a Jesús,
feu, oh Sant Patriarca, que no sàpiga viure separat de mon
adorable Redemptor.

Obsequi: T’excitaràs a dolor dels teus pecats i resaràs fervorosa¬
ment un acte de contrició.

Lo demés com a la plana 329.

DIA XIX
Meditació

De com Josep i Maria trobaren a Jesús en el Temple

El misteri de Jesucrist en el Temple enmig dels doctors de
la Llei, quan era un noi de dotze anys, és un dels més interes¬
sants de la vida del Salvador, perquè allí ja la Divinitat del
Fill de Maria començà a resplendir als ulls del món. Se mani¬
festà ja donat del tot al servei de Déu, preferint el Pare celes¬
tial a tots els afectes terrenals per nobles que sien, puix Déu
és el fi i terme de l’home. Així ho veuràs, cristià, en aquesta
devota contemplació.

366

J. TORRAS I BAGES

Josep i Maria cercaven amb gran tristesa al bon Jesús, i a
l’últim el trobaren en cl Temple assegut entre els doctors, als
quals oïa i preguntava de les coses que atenyen a Deu Senyor
nostre. Considera, primerament, el lloc on troben el Fill, és a
dir, el Temple, així com l’havien perdut entremig del gran con¬
curs de gent; perquè entenguis que entre les multituds, que
amb el tracte i comunicació amb el món, Thome no solament
acostuma relaxar-se i distreure’s dels deures espirituals, sinó
que també sovint hi perd a Déu; així com al revés en la sole¬
dat del Temple, en la quietud i reflexió de la casa de Déu, on
les tenebres de les passions solen esbargir-se, allí l’home sol
il·luminar-se amb la llum que baixa del cel. Considera també el
goig amb què Josep i Maria abraçarien al diví Infant, el res¬
pecte amb què el contemplarien enmig de la casa de Déu, com
estant en sa pròpia casa, admirat de tots els doctors de la Llei
a la vista de tanta saviesa en un Noi tan jove. La grandesa del
misteri imposà als sants esposos i no arribaren a entendre,
aleshores, la conducta que havia seguit el bon Jesús. Per això
la Verge Maria li preguntà: «Fill, ,-per què t'has portat així
amb nosaltres? Ton Pare i Jo, plens d'aflicció, testàvem cer¬
cant. — I iP er fl uè em cercàveu?, respon el diví Infant, ^no
sabíeu que en les coses que atenyen al Pare celestial convé
que jo hi sia?»

Josep i Maria, diu l’Evangelista, per aleshores no enten¬
gueren el misteri d’aquestes paraules, que aparentment sem¬
blen un xic aspres per a ésser dirigides a tan bondadosa Mare;
i així és que aquesta celestial Senyora se les quedà en el cor,
reflexionant sobre d'elles. Per a entendre la paraula de Déu,
cristià, es necessita un sentit particular; per això veuràs que
hi ha vegades que no les entenen els savis i sí els ignorants,
perquè es necessita la influència del Sant Esperit; i per això la
doctrina de Jesucrist no fou plenament compresa, ni pels ma¬
teixos apòstols, qui devien predicar-la, fins que després del sa¬
crifici del Calvari l’Esperit Sant vingué al cor dels homes per a
íl·luminar-los. Encara avui són molts els qui no entenen aques¬
ta ensenyança que ens dóna l’Infant Jesús quedant-se en el

MES EN HONOR DOL PATRIARCA SANT JOSEP

367

Temple i deixant als seus Pares; i, no obstant, aquesta doctri¬
na és la que des dc petits aprenem amb els manaments de la
Llei de Déu de que devem amar-lo sobre totes les coses; i
d’aquesta doctrina està ple el Sant Evangeli, que de moltes
maneres ens diu que havem de tenir el cor desprès de tot, fins
de les més nobles afeccions, perquè no ens impedeixin la unió
amb Deu nostre Senyor.

Aprèn, doncs, ara tu, cristià, aqusta lliçó de l'Infant Jesús,
fes de Déu el rei del teu cor, i, com Josep i Maria, qucda't me¬
ditant aqueix principi fonamental de la fe de que has d’ésser
tot per Déu, i que totes les altres coses les has de deixar, si
t impedeixen d arribar a Aquell qui és el teu principi i serà el
teu fi per tota l’eternitat.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que et convinguin.

; Petició: Oh gloriós Patriarca, alcanceu-me la gràcia de que
sàpiga comprendre i practicar el manament fonamental d'amar
a Déu amb tot mon cor, amb tota ma vida i totes mes forces.

Obsequi: Durant el dia faràs tres actes d'amor a Déu.

Lo demés com a la plana 329.

DIA XX
Meditació

Sant Josep durant la joventut de Nostre Senyor Jesucrist

El sagrat Evangelista, després d’explicar com Maria i Josep
trobaren al bon Jesús en el Temple de Jerusalem, diu senzilla¬
ment que baixaren els tres sants Personatges i se'n tornaren a
Natzaret; i que Jesús estava subjecte a Josep i Maria, i anava
creixent en sabiduria, en edat i en gràcia davant de Déu i da¬
vant dels homes.

368

J. TORRAS ï

Jesús és l’autoritat summa, el qui governa tot lo c:
jutge dels vius i dels morts; i, no obstant, se subjecta
Josep, que li representava pare, per a donar a tot e
l'exemple de la submissió i de l'obediència. La desobet
és la perdició del món. Per ella es perderen els àngels, p
prevaricaren nostres primers pares Adam i Eva, i podi
que tot pecat no és altra cosa que una desobediència. 1
carrera de Jesucrist en el món fou una contínua obed
carrera que fou coronada per una mort efecte també dt
diència no solament a les disposicions del Pare celestia
també a la sentència injusta d’un jutge pervers.

Però en la joventut de Nostre Senyor Jesucrist deve:
templar la submissió que tingué a Sant Josep, perqt
exalça i engrandeix l’autoritat i la dignitat del gloriós I
ca. Tot un Déu fet home es posa baix la seva disposició,
les seves ordres, el serveix com a fadrí en les feines de
i en aquella venerable botiga de Natzaret verdaderamer
Josep era l'amo i el mestre del mateix Fill de Déu. Noí
desgraciadament, fugim de l'obediència, murmurem de
tres superiors creient-nos tal vegada que nosaltres teni
mèrits que ells, i el bon Jesús, Fill de Déu, no es de;
d'obeir; al revés, obeeix amb amor i humilitat al Fus
Natzaret, respectant-lo com a Pare i servint-lo com a an

En aquells anys feliços que passaren treballant junt<
i Josep en la pobra botiga de fuster, és clar que la di
del primer devia resplendir i manifestar-se, perquè, cc
l’Evangelista, anava creixent en sabiduria, edat i gràcia
de Déu i dels homes; però Sant Josep, en els decrets de
vidència, devia tenir les revelacions del misteri de Je
amb un fi molt diferent dels altres. Els apòstols tingué
llums de la revelació, obtingueren els secrets de la Di’
per a publicar-los per tot el món, per a posar-los en o
ment de totes les criatures humanes; Sant Josep per ;
tenir-los reservats, per a guardar-los fidelment com un
rer un tresor. Guarda el Sant Patriarca el secret que li o
ca l'Àngel quan li diu que la seva Esposa ha concebut j

mes f.n honor del PATRIARCA SANT JOSEP

369

tut i gràcia dc l’Esperit Sant; igualment manté reservades les
altres revelacions que rep de part de Déu, els càntics dels àn¬
gels en el pessebre, les adoracions dels reis, Ics profecies en el
Temple; i respecte de les llums de quò participaria amb el
tracte familiar i continu amb Jesucrist, en lloc d'escampar-ïes
pel món no surten del seu cor, perquè, lluny dc desitjar la
fama i l’honor que li proporcionarien davant dels homes les
seves relacions paternals amb l’Esperat de les nacions, ama la
vida desconeguda, s’acontenta amb disfrutar solitàriament dc
Déu, i son cor humil reposa amb el tracte familiar de Jesu¬
crist. j Oh vida verdaderament preciosa la del qui fuig del so¬
roll mundanal, i cerca la felicitat en la sabiduria cristiana que
es troba en l’humil exercici de les virtuts, en la pràctica de la
pietat i en una elevació del cor per sobre totes les coses de
la terra! Feu-me la gràcia, oh gloriós Patriarca, que a exemple
i imitació vostra sàpiga seguir aquest camí que assegura la pau
en aquesta vida i l'eterna felicitat en l'altra.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Alcanceu-me, Sant Patriarca, que sàpiga amar la
vida modesta i retirada, i que en ella hi trobi la pau del cor.

Obsequi: En honor de Sant Josep, avui guardaràs particular¬
ment la discreció en el parlar.

Lo demés com a la plana 329.

DIA XXI
Meditació

Amor de correspondència de Jesucrist a Sant Josep

Tota la vida de Sant Josep podem dir que estigué consa¬
grada a Jesucrist, aLxí com, generalment parlant, la vida dels

370

J. TORRAS I BAGES

pares està consagrada al sosteniment, a la criança i a la direc¬
ció dels fills. Els pares treballen pels fills; totes les preocupa¬
cions, projectes i atencions dels homes honestos es dirigeixen
a procurar el bé a aquelles criatures que Déu els ha donat, de
manera que es pot ben bé dir que formen l’objecte de la seva
vida. Els pares viuen, pensen, treballen, disfruten i sofreixen
pels seus fills; i aquesta identificació entre pare i fill la trobem
d'un modo eminent entre Sant Josep i Nostre Senyor Jesucrist
perquè l'excel·lència del Fill feia naturalment més viva 1 amoi
que el Pare li portava. Els àngels són tots criats per a assis
tir i servir a Déu, estan sempre a les seves ordres, i sens inter
rupció canten les seves alabances i s exerciten en la sevj
amor; però encara pots considerar amb veritat a Sant Josej
amb relacions més íntimes amb Déu encarnat, que no les hi te
nen els àngels, perquè és son pare nutrici, és a dir, que e
manté; li ensenya ofici per a guanyar-se la vida, i podem di
amb exactitud teològica que Sant Josep a tot un Déu lajud;
a ésser home, perquè el protegeix fins arribar a aquella eda
en què l'home pot valer-se per si mateix.

Considera ara aquella doctrina ensenyada per Nostre S<
nyor Jesucrist de que Déu no deixa sense recompensa ni u
got d’aigua fresca que es doni a un pobre per amoi d Ell,
comprendràs la correspondència d’afectes que Nostre Senyc
Jesucrist devia portar a Sant Josep, que li havia fet tantes fe
tes i a qui devia tants beneficis i obsequis. Si amor amb amc
es paga fins entre els homes ingrats, ^com Jesucrist, Deu
home verdader, no havia de pagar amb inefable amoi al gl
riós Patriarca les grans demostracions pràctiques d afecte qi
d'ell havia rebut?

Per aquí pots comprendre, cristià, la felicitat de vida c
Sant Josep. La tingué sempre humil, modesta i donada al tr
ball; el món no el tenia en compte per res; però Déu, f
home, era el seu company, amb ell tenia les seves expansior
i la sola amor de Jesucrist val més que no pas la de totes 1
criatures de la terra; per això diu el Kempis que mentre ti
guis a Jesús per amic, no deus témer de tenir tot el món cc

MES EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

371

trari. En efecte, cerca la bona consciència, acostuma’t a la
vida retirada i domèstica, dóna’l a l’excrcici de la pietat cris¬
tiana, i tingues ben segur que la teva felicitat serà major que
la dels poderosos del món; puix Déu es comunica i es fa amic
d’aquells qui, havent trencat l’esclavitud del món i obtingut la
llibertat dels fills de Déu, es guien per la fe que ens ensenya
que la terra no és el lloc del nostre repòs, i que la pau i goig
espiritual poden venir únicament del cel, on hi ha la Font
de tota felicitat.

§ El Sant Patriarca, com si fins avui estigués voltat d’una at¬
mosfera de felicitat humana, la seva virginal figura sempre
se’ns mostra serena i amorosa, i quan els seus devots se li
acosten per a demanar-li celestial protecció, senten aquell con¬
sol intern que denota una influència divina i que suavitza l’as-
peresa de la vida en la terra. Imita, cristià, al gloriós Patriarca,
i en lloc de cercar la publicitat, les pompes mundanes i la va¬
naglòria, ama la vida modesta i de compliment del deure; i
aleshores trobaràs la recompensa en una felicitat de vida,
pròpia únicament dels humils, puix Déu en correspondència a
aquell qui per amor d’Ell deixa els plaers mundans, li fa parti¬
cipar ja com un començament de la inefable felicitat de la
glòria.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Feu, oh Sant Patriarca, que conegui els immensos
beneficis que he rebut de mon Criador i Redemptor, i que
sàpiga correspondre a ells amb verdader agraïment.

Obsequi : Avui resaràs tres vegades el Credo en acció de gràcies
a la Santíssima Trinitat pels beneficis rebuts.

Lo demés com a la plana 329.

372

J. TORRAS I BAGE!

DIA XXIII
Meditació

La mort de Sant Josep

Tal la vida, tal la mort, diu el refrany; i, en efecte, fora d
casos extraordinaris que està per sobre del coneixement d
l'home el voler-ne averiguar les causes, sempre, i és natun
que així sia, la mort d'una persona es correspon amb la vidí
La mort és un terme i cada u arriba a aquell el camí del qu:
ha agafat; o bé, com diu la Sagrada Escriptura, 1 arbre, a 1 é
ser tallat, cau cap a la banda que es decanta: si s inclina a
dreta, caurà a la dreta; si es tomba a 1 esquerra, caurà a le
querra. El qui segueix el camí de Déu entrarà per la porta c
Déu; el qui segueix el camí del diable s'enfonsarà en 1 abism
Aquesta veritat de raó natural la veiem contínuament confj
mada per l'experiència, i els casos contraris en què despr
d’una vida perversa ve una mort santa, com succeí amb el bc
Lladre, són més per a demostrar la misericòrdia de Déu, qi
per a alimentar una vana confiança que portaria a la perdici
La mort, doncs, és tal com ha sigut la vida; i d aquí p
dràs contemplar la mort preciosíssima de Sant Josep, objec
de les alabances de la Iglésia, dels devots i fins dels artist
qui moltes vegades l’han pintada admirablement. L Evang
no ens diu res de la mort de Sant Josep, i és perquè no nec.
sitàvem les seves explicacions, puix basta tenir coneixeme
per a comprendre quina havia d'ésser la fi del patriarca fií
líssim, de l'espòs virginal de Maria, de l'amorosíssím p£
adoptiu de Jesucrist. Contempla'l, cristià, com surt del m
ple de mèrits, adornat de tota mena de virtuts i amat de D
com amb amor filial. Ha complert la seva missió sobre la ter
ha aprofitat el temps de la vida, i ara es troba, seguint y
comparació de la Sagrada Escriptura, com el pagès qui
temps del segar se'n va a casa alegre, portant al coll les
velles de blat. jOh, com complí la seva missió Sant Josep!

MES EN HONOR DOL PATRIARCA SANT JOSEP

wm

í

e l fill és la corona del parc, equina S crà la corona d’aquest
home que sc’n va del món deixant-hi un Fill qui ha d'ésser el
Salvador de tothom? «-Com temeria Sant Josep cl judici de
Déu sabent que l'havia de judicar Aquell que ell havia criat cn
els seus braços i mantingut amb la suor de la seva cara?
Degué, doncs, sortir d’aquesta vida amb una tranquil·litat com
cap altre home hagi pogut tenir; i el pas del temps a l’eterni¬
tat, dc si tan temible i tenebrós, es presenta als ulls de Sant
Josep il·luminat pel Sol de justícia, Crist Jesús, qui li féu el
trànsit dolç i consolador.

Però fins considerant les angúnies que precedeixen a la
mort, els dolors, í sofriments del cos, qui, com un edifici que
va a caure, sensiblement nota que se li acosta la ruïna i ha
de patir els efectes de la corrupció de la carn, en compli¬
ment de la sentència donada contra nostres primers Pares i
tota la seva descendència, en càstig del pecat; fins en quant
a les angúnies i sofriments del cos, dic, Sant Josep tingué una
mort admirable. Considera’l assistit de Maria i de Jesús. Maria
és la infermera, la qui el cuida i assisteix, la qui fa els remeis i
li dóna les medecines. Jesús és el seu consolador.

El gran Sacerdot que la humanitat, el qui havia d'instituir
un sacerdoci que entre les seves funcions més eminents té
la d'assistir espiritualment als malalts i ajudar a bé morir
amb els consols de la paraula divina als homes qui cerquen a
Déu, tcom no havia Ell mateix de complir aquest ofici de ca¬
ritat al capçal del llit de son pare nutrici, Sant Josep, il·lumi¬
nant el seu esperit amb Ics resplendors de la glòria que l’espe¬
rava? I si la paraula de Déu és un bàlsam que immortalitza a
l'home, fins quan el proporciona un miserable pecador, encara
que sia revestit del sacerdoci, pensa ^què seria aquesta pa¬
raula, per a consolar a Sant Josep moridor, sortint directa¬
ment de la boca d’Aquell qui és esperit, vida i resurrecció dc
l’home?

jOh Déu meu i Senyor meu! Per la mort preciosíssima de
Sant Josep, humilment us demano una bona fi, i vós, gloriós
Patriarca, acompanyeu-me cn aquella hora i intercediu per mi.

374

J. TORRAS T BÀÇ

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de S;
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Ajudeu-me, oh gloriós Patriarca, a imitar les v
tres virtuts perquè després tingui una mort semblant a
vostra.

Obsequi: Resaràs un Parenostre a Sant Josep, advocat de
bona mort.

Lo demés com a la plana 329.

DIA XXIII
Meditació

Sant Josep entre els sants de l'Antic Testament

ESPERANT LA REDEMPCIÓ DE JESUCRIST

Contempla, avui, cristià, una de les èpoques més inte
sants de la vida de Sant Josep, és a dir, considera! desj
que la seva ànima benaventurada hagué sortit d’aquest rr
en companyia i societat amb tots els justos de 1 antiga I
qui estaven deturats d'entrar a la vista i companyia de I
fins al dia en què el diví Redemptor amb la seva mort obi
les portes de la glòria.

Tot el temps anterior a la vinguda de Nostre Senyor .1
crist al món fou pels justos temps d'esperança; d'ella viv
i fins després de morts, detinguts en el si d'Abraham, esp
ven. Dins de lo poc que la nostra flaca intel·ligència pot c
prendre en aquests inefables misteris, veiem que una ceita
lancolia, el sentiment de la privació de la vista de Déu, h
d'entristir aquelles ànimes dels patriarques, profetes i al
justos qui tan vius desigs, i alguns d’ells tan clar coneixen
tingueren dels Messies o Redemptor. Allí hi havia els Pares
nostre llinatge, Adam i Eva, qui immediatament despré:
son pecat, reconeguda la seva culpa, oïren del mateix Par

MES EN' HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

375

les misericòrdies la promesa de redempció, la seguretat
un cha u" refeot d'ell, havia de dominar i vèncer Esperit del
mal. All, h, havia el profeta Isaïes, qui féu ja als homes una
pmtura acabada de qui havia d’ésser cl Redemptor i Salvador
dels homes. David tenint encara a la boca els araorosos càn
tics amb què al so de l’arpa saludava en esperit profètic a!
desitjat de totes Ics gents, ta conversa entre aquests santís
stms personatges és clar que era contínuament de Jesucrfet a
qu, esperaven; però una certa obscuritat, com una boira es
pessa, els tenia en una melancòlica incertitud, i el dubte de

la s S e e va a a e ™r ?0 me r * “* eSp “ s ofegava la vivesa
de la seva amor. ,Qut els portaria a ells la bona nova de oue

el Redemptor ja estava en el món? que

Podem piadosament creure que Sant Josep fou qui portà
a aquelles animes santes, qui esperaven que fossin obertes les
portes del cel la feliç notícia que ja estava en el mó „ ÀqueU
qui les havia d obrir per a tots els pobles de la terra. Conside!
ra ara, ànima cristiana, com s’estendria aquesta notícia entre
aquells esperits benaventurats, la curiositat que se’Is desper
a„a per a saber noves del Salvador, les preguntes que farien

p f. * J s ^ p ’ ‘ a ve “eració i afecte que demostrarien al Sint
Patriarca al saber que ell era l’home escollit per l a PrtuiTn

C ; a de Déu perc ï uè fos l’espòs de la Mare de Déu encarnat i
el protector i pare legal d’Aquest sobre la terra; i S ,
constderaetó trauràs la idea de que Sant Josep, cóm Ítr es ve
gades havem dtt, té el do especial de comunicar goig i aleeria

— a » li són devots, que als seusItmS^ís
a participar d influències divines, consoladores i fortificants

ri’Ab n tra enCara ™ eS endins ' ànim a cristiana, en aquell sí
d Abraham, en aquell estat interessantíssim de lés Lw

tes de tots els Wes de la t£rrai qu . esp£raven

bert per anar-ht a reposar i a disfrutar d'aquella felicitat
de què s’havien fet mereixedores per les seves virtut te r
la seva fidelitat amb el Summe Legislador de tota h™?

“ ^° T POtS ja allí considerar una espècie de glorificT
de Sant Josep, un exalçament del Sant Patriarca, sobre

376

J. TORRAS I BA(

tots els justos qui estaven esperant al Messies? Tots li re
neixerien una superioritat: Adam i Eva, Pares del llinatge, v
rien en ell al Pare adoptiu del qui venia a satisfer el pecat ]
ells comès; els profetes, qui tan viu coneixement tingueren
Messies, saben que Sant Josep no sols l’ha conegut i tocat, s:
que l’ha criat en sos braços i l'ha mantingut amb son trebí
l’enamorat David, qui tantes cançons piadoses dirigí en es
rit profètic al més hermós entre els fills dels homes, veu
Sant Josep al qui l’ha besat mil vegades, l'ha fet dormir i 1
omplert de carícies amant-lo amb un afecte verament pal
nal. Uneix-te tu també ara amb aquells sants personatge-
juntament amb ells dóna mil enhorabones al gloriós Patrían
sies-li sempre devot, no t'apartis de la seva amable com
nyia, i rebràs de la comunicació amb ell la pau i tranquil·li
de cor, i tota mena de beneficis espirituals.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de S
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Gloriós Patriarca Sant Josep, alcanceu-me i
viva esperança de la felicitat de la glòria, perquè sàpiga s
tenir dignament les penalitats de Ja vida.

Obsequi: Si tens ocasió exercitaràs la caritat consolant als ;
gits, i si no, resaràs tres Parenostres perquè Déu els enviï l’espi
de consolació.

Lo demés com a la plana 329.

DIA XXIV
Meditació

Sentiments de Sant Josep al veure a Jesucrist

RESSUSCITAT I GLORIÓS EN EL SI D’ABRAHAM

Tots els sants que hi havia en el si d’Àbraham esperant
vinguda del Messias, qui havia d'obrir les portes de la glòi

;S UN HONOR DUL PATRIARCA SANT JOSEP

entien la tristesa d’una esperança que tardava de complir-se;
però en Sant Josep nosaltres podem considerar un sentiment
especial, com especial era la seva situació respecte dels altres
justos, qui esperaven cl sant adveniment. Aquests coneixien al
Messies solament per l'esperit profètic, tenien d’Ell un conei¬
xement imperfecte, havien vist solament com l'ombra del Déu
encarnat; però Sant Josep l'havia conegut i tractat familiar¬
ment, l’havia criat en els seus braços, havia sigut el seu amic
dolcíssim i el confident amb qui es comunicava amb la con¬
fiança amb què un Fill obre el cor al seu Pare, i per tant, la
separació entre Pare i Fill, ocasionada per la mort, feia que
per Sant Josep l’estar en el si d'Abraham fos un sacrifici ma¬
jor que no pas pels altres justos; Sant Josep, després de la
seva separació de Jesucrist, per força l'havia d’enyorar. (-Qui
podia suplir en el cor del Sant Patriarca aquell afecte dolcís¬
sim de Pare que sentia pel bon Jesús? Hi havia en aquell lloc
d’espera molts i sants personatges, tenia Sant Josep allí una
companyia digníssima, però ^qui d'ells podia comparar-se amb
l'amabilíssim Fill de Maria, i Fill etern del Pare celestial?
cQuina conversa podia suplir en el Sant Patriarca la que ell
tenia en la caseta de Natzaret amb la mateixa Sabiduria encar¬
nada?

I de la força de l’enyorament, de les tristeses de la sepa¬
ració, del desig vivíssim d’abraçar altre cop a Jesucrist, pots
deduir quin seria el goig i felicitat del Sant Patriarca quan el
Redemptor del món, ressuscitat i triomfant, baixà als llimbs
per a visitar i deslliurar als qui allí esperaven el seu sant ad¬
veniment. El reial Profeta diu que segons són les angúnies i
dolors que s’han passat pel Senyor, són després les consola¬
cions que Ell mateix proporciona a l'ànima. Considera, doncs,
el goig amb què Sant Josep rebria l'afectuosa salutació de
son diví Fill ressuscitat i triomfant, l’amor amb què l'abraça¬
ria, la devoció amb què adoraria la seva divinitat llavors ja
enterament manifesta, les enhorabones que li donaria per
haver triomfat de la mort, i l’agraïment que li manifestaria
per haver obert les portes del cel a tots els desterrats fills

378

J. TORRAS I BAG;

d’Eva. Pots piadosament pensar, sense apartar-te de la veritj
la noble curiositat amb què preguntaria per la seva santíssin
Esposa, la immaculada Verge Maria, qui quedava encara en
món fent la peregrinació que ells dos ja havien acabat, co
s’enteraria de a qui l'havia deixada encomanada, i com li pi
guntaria també pels altres amics i parents qui encara vivi<
en la terra.

Els sants evangelistes ens refereixen que amb Jesucrist S
nyor nostre ressuscitaren també alguns difunts, qui foren v
tos per diferents habitants de Jerusalem; i els escriptors p;
dosos i diferents teòlegs creuen que entre aquestes primíci
de la resurrecció, que entre aquests sants preferits per Jes
crist perquè li fessin companyia en sa triomfal resurrecc:
deu comptar-s’hi el gloriós Patriarca Sant Josep. En efecte,
el bon Jesús pronuncià aquella sentència de que allà on ï
estaria, allà també hi hauria el seu servidor, havem de creu
que en aquest estat de glòria voldria que l’acompanyés Sa
Josep, servidor seu d'un modo eminent, i superior a tots <
altres servidors seus de la terra i del cel. qui podia port
amb més goig al costat seu, el benigníssim Triomfador, que
son amorosíssim Pare adoptiu, al virginal Espòs de la se
Mare immaculada, el gloriós Patriarca Sant Josep?

També creuen molts escriptors piadosos i teòlegs q
aquells cossos de difunts qui ressuscitaren amb el bon Jesi
i, de consegüent, entre ells el Patriarca Sant Josep, foren g
rificats; disfrutant ja des d'aleshores d'aquella transformat
de la carn que la fa incorruptible, immortal, ungida amb u
virtut divina, i participant de qualitats pròpies de la natu:
tesa espiritual per benefici de l'omnipotència divina. Dóna
-cristià, al teu gloriós Protector l'enhorabona per tan síngul
privilegi i benefici, i amb gran humilitat demana-li que t'a
di a obtenir la puresa de la carn, que és una de les principi
prerrogatives de la dignitat cristiana.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sí
J osep, les gràcies que et convinguin.

MES EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP 379

Petició: Feu, oh Sant Patriarca, que cm sàpiga conformar
amb la vida de Jesucrist, per a després participar de sa glòria.

Obseoui: Avivant la fc amb la resurrecció de la carn diràs devo-
tament un Credo.

Lo demés com a la plana 329.

DIA XXV
Meditació

Glòria a Sant Josep

Tots els escriptors piadosos convenen en que la glòria que
Sant Josep disfruta en el regne del cel és de les més altes i es¬
plendents; així sembla pensar també la santa Mare Iglésia, i
fins la nostra raó fundada en la fe ho veu evidentment.

En efecte, la glòria eterna és un premi que Déu dóna a
aquells qui l'hauran servit amb fidelitat en aquesta vida tem¬
poral; i a proporció del servei serà la paga de la glòria.
Almenys aquesta sembla la regla general i ordinària; fora de
quan Déu, en els seus inescrutables secrets, volent fer mani¬
festació de la seva misericòrdia infinita es complau de pujar
en un moment a un pecador arrepentit de l'abisme del pecat
a les altures de la glòria. Doncs si, per regla general, segons els
serveis que l’home haurà fet a Déu, serà la glòria amb què
se'l premiarà en l’altre món, considera quin serà el tron etern
que posseirà en la pàtria celestial el gloriós Patriarca, fidelís-
sim servidor de Déu encarnat en aquest món, que el susten¬
tà amb son treball, el cuidà en la seva infància i li salvà la
vida quan el perseguidor Herodes el volia degollar. Josep tota
la vida treballà per Maria i Jesús; i si aquest misericordiós
Senyor deia que premiaria amb glòria eterna a aquell qui per
amor seu hagués donat un vas d'aigua fresca a l’assedegat,
^amb quina magnificència no premiarà al qui el mantingué a
Ell mateix tota la vida amb la suor de son front?

380

J. TORRAS I BAG:

A més, la sagrada teologia ensenya que la glòria que ob
l’home en el cel és segons els graus de caritat o amor de De
amb què surt de la terra. I aquesta és la mida infal·lible. I
glòria consisteix en disfrutar de l’amor de Déu, i de l'amor <
disfruta més aquell qui està més enamorat; qui no està en
morat no pot disfrutar de l'amor. Considera, doncs, ara la g]
ria de Sant Josep en el regne del cel, contemplant l’amor qi
en aquest món professà a Déu encarnat, al preciosíssim Fill {
la seva virginal Esposa, el bon Jesús. Li portava l’afecte <
Pare segons l'opinió de tot el món que, ignorant l'inefable s
cret de l'Encarnació, considerava a Jesús com a fill de Jose
A més de que no consisteix l'amor amb paraules, no és un afe
te purament sensible, sinó que, arrencant del coneixement (
l'excel·lència del subjecte que s'estima, es manifesta en els sc
veis que se li presten i en els sacrificis que per ell se fan;
si, com havem dit ara mateix, tota la vida de Sant Josep fç
dedicada al servei de Jesucrist i li féu oficis de Pare, d'aq
podem deduir que li professava un amor summe, i que, c
consegüent, ara també a la glòria posseeix un tron elevadi
sim. Al costat de Maria el contemplen els sants; í sembla qx
és de raó estigui en l'altre món al costat de Maria i de J
sús, aquell que en aquest els estigué tan unit, i que no e
desemparà mai fins a l'hora de la mort. Una glòria inferior €
Sant Josep sembla que derogaria la summa glòria de Marfi
i la dignitat d'aquesta sobirana Senyora demana que el se
Espòs tingui una glòria corresponent a la que Ella disfrut

També pots considerar la dignitat i grandesa que Sant J
sep posseeix en el regne del cel, atenent a les diverses prerr
gatives que en ell resplendeixen; perquè els teòlegs, segons 1<
jerarquies o condicions dels benaventurats, consideren dive
sitat de glòria. Així com en un jardí hi ha diversitat de flor
així en el divinal Jardí hi ha també santedats distintes, qi
són com matisos d'aquella infinita bellesa. En els patriarque
en els apòstols, en el màrtirs, en les verges i en els altres coi
dels benaventurats resplendeixen les seves corresponents he
mosures. Doncs ara considera que en Sant Josep s’hi troba !

MES EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP 381

dignitat dels patriarques, pcrquc està per sobre de tots ells;
el mèrit dels màrtirs, perquè abans que lots patí persecucions
per Jesucrist; la resplendor de les verges, per la castedat so¬
brehumana que posseïa; la ciència dels doctors, perquè la
mateixa Sabiduria encarnada la hi havia comunicada, i, de
consegüent, la resplendor de glòria del nostre santíssim Pro¬
tector és com la summa de la dels altres sants. \

Alaba, ànima cristiana, a Déu, que tan alt ha volgut col-
locar en son regne a Sant Josep, i demana-li que pels mèrits
i la intercessió del gloriós Patriarca et doni també a tu entrada
I en aquell regne venturós.

?:•

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
;> Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: ;Oh Sant Patriarca! Si la glòria eterna de l'home
està en proporció amb els graus d’amor que aquí ha tingut a
Déu, alcanceu-me un amor summe a Nostre Senyor Jesucrist.

Obsequi: Diràs nou vegades el Gloriapatri a la Santíssima Trini¬
tat en acció de gràcies per la glòria que ha concedit a Sant Josep.

Lo demés com a la plana 329.

DIA XXVI
Meditació

Per què modernament s’ha estès tant la devoció a Sant Josep

La devoció a Sant Josep, si bé és ccrt que ja és antiga, però
indubtablement nosaltres mateixos l'havem vist créixer d’una
manera meravellosa en el nostre temps. tD’on vindrà això?

De Déu; perquè tots els moviments espirituals de la santa
Igiésia, dels quals participen cl cap i els membres d’ella, i que
s’elcctuen amb l'aprovació de l'autoritat apostòlica, provenen
de l’Esperit Sant, qui és cl principi sobrenatural que assis-

382

J. TORRAS I BAGES

teix a la Iglésia cristiana, i li manté la vida de què disfruta.
Doncs la major devoció a Sant Josep que professen avui els
fills de la Iglésia prové de Déu, qui amb sa providència sapien-
tíssima envia els remeis segons els mals, i dóna els auxilis
divins segons les necessitats humanes.

El culte a Sant Josep és convenientíssim al món modern i
està destinat a fer-li gran servei en les seves necessitats espi¬
rituals, no sols perquè la intervenció del gloriós Patriarca és
molt poderosa davant de Nostre Senyor Jesucrist, no sols per
l'eficàcia de son patrocini, puix el diví Redemptor vol glorifi¬
car-lo fent resplendir davant dels homes el poder que té da¬
vant de Déu; sinó també perquè les principals flaqueses que
avui sent el món, les principals dificultats que avui troben els
homes en el camí de la vida, les veiem vençudes i dignament
dominades pel gloriós Patriarca, qui, encara que visqué dos
mil anys endarrera, és exemple perfectíssim pels homes mo¬
derns, qui en la seva escola poden prendre una norma fàcil i
suau de vida cristiana.

Considera, en primer lloc, en aquests temps de revolta, en
què els homes sembla que s'hagi oblidat del deure fonamen¬
tal de la submissió i obediència a l'autoritat, en què la supèr¬
bia fa que hagin trencat tot jou i es resisteixin a tenir sobre
si cap poder, considera, dic, al gloriós Patriarca Sant Josep
submís i obedient a les autoritats de la terra, complint les
seves disposicions, encara que li sien penoses, com ho veiem
quan fa el viatge a Betlem per a correspondre a l'ordre del
Cèsar, qui manava que cada u s'anés a empadronar en el lloc
d'on era descendent. És perquè Sant Josep, amb l'esperit de
fe que l’animava, veia per sobre les disposicions dels prínceps
de la terra, fins quan són molestes, la voluntat divina que té
a la mà el cor dels qui governen, i permet prínceps indignes
tot sovint per a castigar els pecats dels homes. És també una
de les grans tares del nostre temps l’odi i repugnància amb
què la supèrbia dels homes rep l'obligació del treball, i la
necesitat de subjectar-se a les penalitats de la vida. El plaer,
les diversions, veus aquí les úniques aspiracions dels homes

is EN HONOR DEL PATRTARCA SANT JOSEP

d’avui dia, qui crcucn que han vingut al món per a donar-se
totes les satisfaccions i gustos. Doncs, contemplant nosaltres
la vida del Sant Patriarca, cl veiem sempre donat al treball,
subjecte a totes les dificultats, privat de totes aquelles satis¬
faccions i delícies que són el desig dels homes carnals; i, no
obstant, el contemplem feliç i ple de goig intern que ve dc
l’Esperit Sant, disfrutant d’aquell solaç espiritual que, com
una unció sobirana, manté sempre en l’ànima del just la sere¬
nitat i la pau.

Altre dels grans mals dels homes avui dia és la separació
en què viuen de la família: donats enterament al món, despre-
cien els plaers purs de la vida domèstica, sembla que la casa
els cau a sobre; i cercant fora d'ella entreteniments i satisfac¬
cions, no solament posen en perill la seva ànima, sinó que dei¬
xen desemparada la casa de què són caps, el govern i direcció
de la qual els correspon. ;Quant diferent fou la conducta de
Sant Josep! En tota la història evangèlica veiem sempre al
gloriós Patriarca al costat de la seva santíssima Esposa i del
bon Jesús; en tots els passos interessants, en tots els actes
solemnes de la Sagrada Família, el venerable Josep hi presi¬
deix, i per això la Iglésia, divinament inspirada, el glorifica
aplicant-li aquelles expressions de la Sagrada Escriptura:
«Déu el constituí Senyor de la seva casa i príncep de tota la

seva heretat.»

Prega, doncs, cristià, humilment al Patriarca perquè inter¬
cedeixi pels homes, a fi que entre ells prevalgui l'esperit de
submissió a l'autoritat i d’amor a la pròpia família.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Feu, oh gloriós Patriarca, que a exemple vostre
sia exacte en el compliment dels meus deures, i sàpiga deslliu¬
rar-me de l'esperit mundà.

Obsequi: Resaràs tres Parenostres a la Sagrada Família.
Lo demés com a la plana 329.

384

/

J. TORRAS I BAGES

DIA XXVII
Meditació

Sant Josep, advocat per a trobar la pau i concòrdia

La congregació de tots els cristians, que és la Iglésia ca¬
tòlica, és la casa de Déu; perquè Nostre Senyor, essent Espe¬
rit, més encara que no pas en nostres temples materials habita
en el cor dels homes. Figura’t, doncs, cristià, el gran temple de
Déu en el món, com una imatge de la casa de la glòria: no
està fet de pedres; les pedres que fan la casa de Déu en la
terra són els cors dels homes; la bellesa de la seva arquitec¬
tura consisteix en la unió i en l'ordre, i, de consegüent, la
pau entre els homes de bona voluntat és la més gran hermo-
sura de la cristiandat, i la gran obra de Jesucrist en el món.

Mes aquest ordre i pau entre els homes és difícil, perquè
els homes no sabem estar els uns sense els altres, i no sabem
estar junts sense barallar-nos; i, no obstant, la discòrdia és
la major ignomínia d’una casa.

Les condicions per la pau i concòrdia en una casa és que
hi hagi un cap prudent i discret, i que tots els altres l'obeeixin.
Ve a ser una espècie de cap de casa de la cristiandat, en l'or¬
dre d'intercessió. Sant Josep, proclamat Patró universal de
la Iglésia catòlica. Quan el Sant Pare Pius IX, de santa memò¬
ria, el proclamà tal, no féu cap novetat, perquè el Sant Pa¬
triarca s’havia ensajat governant no solament la humanitat,
sinó que en aquella humil caseta de Natzaret, plena de miste¬
ris i de grandeses, governava i protegia a la humanitat i a la
divinitat en la persona adorable de Nostre Senyor Jesucrist.
i Quina pau i quina unió en aquella casa! Els escriptors pia-
dosos comparen aquelles tres persones qui l'habitaven, Jesús,
Maria i Josep, a la Trinitat divina, en la qual les tres Persones
són una mateixa cosa; i la veneranda figura de nostre Sant
Patriarca sempre ha exhalat i ara també exhala, i tots els seus

s EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

devots la senten, l'olor suavíssima de la pau, de la unió i de
la concòrdia.

La primera qualitat d'una autoritat és que tingui el do de
saber reconciliar els ànims en temps de discòrdia; i la sagra¬
da Litúrgia pondera com el gran mèrit del Pontífex, cl que
tingui aquest noble do de saber reconciliar els homes entre
si. ,• Faltaria, doncs, a Sant Josep, autoritat en la casa de Crist,
que és la mateixa dels cristians, aquesta qualitat? ,-No sabrà
reconciliar els ànims? És indubtable que sí; i de la propagació
verdadera de la seva devoció, de la imitació sincera dc les
seves virtuts per part dels cristians, podem fundadament cs-
perar-ne la reconciliació dels homes avui desunits i odiant-se
els uns als altres; la pau en les famílies, la concòrdia entre
els ciutadans i la glòria de la Iglésia avui rebaixada davant
d'aquells qui no tenen fe per les desunions dels seus fills.

L'experiència demostra la suavitat del culte i devoció a
Sant Josep, tots els seus devots l’experimenten, i ^no podrem
esperar que aquesta devoció, estesa per la Iglésia, calmarà la
irritació de les passions en el cor dels cristians?

Prega, doncs, fervorosament al Sant Patriarca, perquè es
renovin aquells temps en què entre els seguidors de Jesucrist
no hi havia més que un sol cor i una sola ànima.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: ,Alcanceu-nos, oh Sant Patriarca, la gràcia de que
tots els cristians sieri com una sola família obedient a son cap
visible el Papa.

Okseoui: Diràs un Credo al Sagrat Cor de Jesús perquè esta¬
bleixi en el cor dels homes el sagrat vincle de la caritat.

Lo demés com a la plana 329.

386 7 J. TORRAS I BAGES

DIA XXVIII
Meditació

De com Sant Josep junta el treball amb l'oració

Dues són les ales, cristià, amb què deus volar al cel: el tre¬
ball i l’oració. Són aquests dos exercicis com la santificació
de la carn i de l'esperit. Amb el treball se santifica la carn,
que així perd ses revoltacions i brutalitats, quedant ordenada
i disposta per a servir a l’esperit, qui deu regir-la i governar-la
segons les lleis dictades per Déu a la naturalesa humana. Amb
l’oració la nostra ànima s'il·lumina, i posant-se amb comuni¬
cació amb Déu Senyor nostre, adquireix una fortalesa particu¬
lar, la fortalesa de la gràcia amb la qual li és més fàcil sostenir
el domini que deu tenir sobre del cos; sense que d’altra banda
es deixi insubornar per les suggestions de la supèrbia, de la
qual tantes vegades és miserable joguina l’ànima de l'home;
qui tot sovint es creu ésser una espècie de déu.

La voluntat divina manifestada a l'home, poques vegades
és més terminant i clara que quan li imposa el deure del tre¬
ball i el deure de l’oració. Guanyaràs el pa amb la suor de
ton front, digué Déu a Adam després del pecat; i en els temps
de la Llei de gràcia l'apòstol Sant Pau deixà escrites aquelles
paraules: «Qui no treballi que no mengi.» Respecte de l’ora¬
ció, llegim en l'Antic Testament aquella sentència: L’oració de
l’humil pujarà més enllà dels núvols} i el bon Jesús ensenya
als seus deixebles que devien orar contínuament, pregant sen¬
se parar mai.

D’aquí també que els sants tots s'han distingit per tenir
aquestes dues virtuts d'amor al treball i amor a l’oració, j Qui¬
na diferència entre els sants i la gent mundana! Els mundans
passen la vida en les diversiones i en l’ociositat, i en lloc de

1. Eclesiàstic, XXXV, 21.

r

MBS EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

387

l'oració i recolliment, en lloc d’elevar son esperit a Déu, es
complauen en la vanitat i en la supèrbia. Però entre tots els
sants i com exemplar de santedat, sobretot per l'home consti¬
tuït en 1 estat secular, contempla al gloriós Patriarca Sant Jo¬
sep. I reballà tota sa vida perquè mai fou ric, i sempre ha<«ué
de guanyar-se el pa amb la suor de son front; lo mateix a Nat-
zaret que a Egipte, en tot cl temps de la seva vida el treball
l’acompanyà, exercitant-se en son ofici amb la pau del Senvor
Quan la gent volien anomenar-lo, més que per son nom propi*
l'anomenaven dient-li el fuster, i així llegim en els Salats
Evangelis que quan volien explicar qui era Jesús, deien- És el
fill del fuster de Natzaret.

Respecte de l'oracíó de Sant Josep, <qui podrà ponderar¬
ia. Els mateixos sagrats evangelistes ens refereixen que cada
any pujava a Jerusalem a passar els dies de Pasqua en el
Temple, complint exactament els deures d'un verdader is-
laelita, i aquelles instruccions que rebé del cel per ministeri
de s àngels, que h il·luminaren l'esperit en els grans misteris
de 1 Encarnació, proven clarament que a l'esperit del gloriós
Patriarca li eren familiars i freqüents aquelles elevacions de
1 enteniment i del cor envers Déu que són pròpiament com la
substància de l’oració.

Fora d'aquell qui ho ha experimentat, és difícil compren¬
dre com s’ajuden entre si dues coses tan diferents com són
1 oració i el treball. L'oració és com el repòs del treball, i el
treball sembla que desperta a l’esperit, que el mou, perquè
després cerqui amb més gust aquell somni místic de l'oració
en que l'home viador reposa i s’enforteix per les tribulacions
de la vida. Veus aquí per què la Iglésia, nostra mare, reco¬
mana la devocio a Sant Josep com un medi per a restaurar la

bai a adOT tianaí 1 ^ Patriarca com ex emplar del tre-

Els homes tots ens havem de santificar; són pocs els qui
han de servir a Déu amb l’exercici de les virtuts heroiques- la
major part ens havem de santificar amb les virtuts humils i
comunes, amb una vida ordenada i recta, tal com ho veiem

388

.T. TORRAS I B:\GU

en Sant Josep, del qual no sabem ni dejunis extraordinaris, n
penitències rigoroses, ni oracions Uarguíssimes; complia le
seves obligacions, donava a Déu el tribut del culte i adoraci
que es mereix i que es demana; i després es consagrava ai tn
ball per a sustentar-se a si i a la seva família, i d aquesta nu
nera ha merescut ser proposat com exemple i patró a tot e
poble cristià. Segueix tu els seus exemples, camina per la vi
fàcil, amb la gràcia de Déu, del compliment dels deures ord
naris i comuns del teu estat, i trobaràs al terme del teu viatg
el port d’eterna salvació.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sai
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Alcanceu-me, oh sant Patriarca, que a exemp
vostre mai deixi l'oració ni el treball perquè pugui arribar
la santificació.

Obsequi: Resaràs tres Parenostres perquè l’esperit de pietat i
visqui en la classe treballadora.

Lo demés com a la plana 329.

DIA XXIX

La puresa de Sant Josep

La puresa és la més hermosa de les virtuts humanes,
com l'aroma de la virtut; sens ella és fastigosa la persona, í
cara que d'altra banda tingui qualitats excel·lents; per aixo
gent honrada fuig de l’escandalós, el pare de famílies tc
sempre pels seus fills la companyia dels deshonestos, i, cc
si fos una brutícia, les persones de seny aparten els ulls
tot espectacle impur. I, no obstant, la impuresa és la gran ta
és com la macadura del nostre llinatge, que el porta a la c
rupció i a la ruïna.

mes ON' HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

389

Per això el Fil de Déu, al venir al món, al revcstir-sc de la
nostra naturalesa i fer-se home, volgué donar-nos exemple
pràctic de quant avorria aquesta misèria humana; Ell, qui
per amor de l’home volgué suportar totes les nostres misèries,
exceptuant el pecat. La virginitat resplendeix en Nostre Senyor
Jesucrist i en tots aquells qui podem contemplar al costat
de la seva sagrada Persona. Neix d'una Verge, la Immaculada
Maria; vol per Pare legal el virginal Patriarca Sant Josep; té
per deixeble predilecte al puríssim apòstol Sant Joan; i en la
successió dels segles totes les ànimes a qui Jesucrist ha comu¬
nicat els secrets de la seva amor i ha distingit d’un modo
particular, han sigut ànimes pures. Considera, doncs, cristià,
com havia de resplendir la virtut de la puresa en el gloriós
Patriarca Sant Josep, i per vàries raons entendràs com fou
summa i altíssima la seva puresa. La Sagrada Teologia en¬
senya que Maria, sense deixar d'ésser simplement criatura, fou
infinitament pura, fins al punt que en aquella Dona admira¬
ble, destinada des de tota l'eternitat a encarnar el Fill de
Déu, és impossible que el mateix Déu hi descobreixi ni ombra
de pecat, ni indici de corrupció. El matrimoni de Josep i Ma¬
ria és un matrimoni exemplar: és clar que la Sabiduria eterna
no haguera escollit néixer d'un matrimoni deforme; i per tant,
en aquests santíssims esposos hi havem de veure aquelles con¬
dicions i circumstàncies pròpies d’un matrimoni perfet. Una
de les circumstàncies més pròpies d'un matrimoni, segons l'ex¬
periència de tots els segles, és que les condicions dels esposos
sien semblants, millor encara que sien iguals. La mateixa Sa¬
grada Escriptura al contar-nos com el Criador volgué donar
companyia i esposa a Adam digué: «Fem-li una companya
semblant a ell»; i crià a nostra mare Eva per esposa d'Adam.
De consegüent, si la Verge Maria és la més pura de les cria¬
tures, havem de dir, si pensem rectament, que l’home que la
Providència li escollí per espòs havia de posseir també la vir¬
tut de la puresa sobre tota ponderació més que els demés
homes, per sants que hagin estat. El creient cristià, al costat
de la Verge Maria, i com a protector de Jesucrist, no hi pot

390

J. TORRAS T DAG:

veure més que un home la puresa del qual sia superior a
dels àngels més alts de la glòria; per això sempre és anorr
nat virginal l’espòs de Maria. En els seus gloriosos esposoi
els sants hi han vist una consagració del vot de virginitat, qi
tots dos tenen ja format, perquè, essent Nostra Senyora
criatura més pura i de més bellesa que ha eixit de les ma;
de l’Etern, és clar que tan preciosa perla la Sabiduria infini
no podia fiar-la sinó a qui posseís el santíssim propòsit i
guardar castedat perfecta, com l'estoig que guarda una jc
preciosa es considera que ha d'ésser també preciós.

La virginitat de Sant Josep, en quant al mèrit, és sens de
te superior a la dels àngels, perquè aquests esperits benavt
turats per naturalesa són purs, no tenen la flaquesa de la cai
han conegut experimentalment les delícies inefables de l’am
de Déu; i, per tant, l'amor de les criatures, les corruptores c
lícies dels sentits, no poden enganyar-los. Per això diem q
la puresa de Sant Josep és superior a la dels àngels, perq
en el Sant Patriarca aquesta virtut, de si sempre bella i in
ressant, posseeix, a més, la resplendor de la victòria.

i Oh noble virtut de la puresa, com has d’ésser desitjada
tot cor qui de veres sia cristià! La Sabiduria eterna, encari
da en el Fill de Maria, volgué néixer en el portal de Betfi
tenint per companys i com introductors en el món als d
virginals esposos; i volgué morir en la creu, com ja obsei
el doctor Sant Jeroni, assistit per una verge, sa Mare Sani
sima, i un deixeble virginal, l’amantíssim apòstol Sant Jo;
Ama tu, devot de Sant Josep, i desitja l’olor deliciosa del rr
tic lliri de la puresa. El Sant Patriarca t’ajudarà a obtenir-
i amb sos exemples i amb sa protecció arribaràs a poss
aquesta virtut, sense la qual és impossible la felicitat ni
aquest món ni en l’altre.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de S;
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: iOh virginal Patriarca! Alcanceu-me per la vos
puresa una castedat perfecta d’ànima i de cos.

jES EN HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP 391

Ousequi: En honor dc Sant Josep avui treballaràs en tenir inolt
ecrjllits els teus sentits.

Lo demés com a la plana 329.

DIA XXX
Meditació

Del patrocini de Sant Josep

m

Si bé durant totes aquestes meditacions has pogut com¬
prendre el poder de què disfruta el gloriós Patriarca Sant Jo¬
sep en el cel, convé que ens fixem encara d’un modo més
particular en l'eficàcia de son patrocini; aixi com la Iglésia,
després de celebrar una festa en honor seu, de tributar-li al¬
tres cultes durant l'any, dedica un dia a celebrar el seu Patro¬
cini. I aquesta pràctica de la Iglésia ja és suficient perquè
coneguis el mèrit del patrocini de Sant Josep; perquè encara
que ella honra tots els sants, i celebra festes més solemnes en
obsequi dels qui distingeix més entre aquells amics de Déu,
no obstant, no celebra el Patrocini més que de la Verge i de
son espòs, el gloriós Patriarca Sant Josep. D'aquesta distinció
que fa dels dos virginals esposos sobre tots els altres sants,
pots tu deduir que posseeixen una excel·lència i un poder supe¬
riors, lo qual d’altra banda trobaràs evident si atens a la se¬
güent consideració.

El centre del cel i el centre de la terra és el mateix: és el
Fill de Déu. D'Ell surt com d’un punt lluminós la llum de glò¬
ria que transforma als benaventurats en una espècie de déus;
Ell és l’aliment d'aquella felicitat inefable, i en aquell mar
immens de l'eterna Sabiduria viuen com negats els qui en
aquest món li foren més amics, i estigueren més units amb la
Sagrada Persona de Jesús. És cert que el cel i la terra són
molt diferents, però també ho és que entre ells hi ha una
relació íntima, essent aquest món com una ombra de l'altre;

392

J. TORRAS I BAGES

de manera que tal com sia cn aquesta vida la posició i relació
de cada u respecte a Jesucrist, així també ho serà en l’altra.
En el món el qui està més a prop de Jesucrist participa més
de la seva virtut; som els sarments i Ell és el cep, som les
branques i Ell és la soca; i el sarment o la branca més ben
unida amb la soca és la que té més part en la vida d’aquesta,
perquè disfruta més de la seva saba; i el qui en aquest món
participa més de la virtut de Jesús, en l’altre ha de participar
més del seu poder, perquè precisament Jesucrist, el Fill de
Déu, és el braç del Pare: per Ell són fetes i governades totes
les coses.

I iqui pot estar més unit amb la sagrada Persona del Fill
de Déu encarnat, fora de la Verge Maria, que son Pare legal el
gloriós Patriarca Sant Josep? Si Jesucrist és el braç de l'Om¬
nipotent qui fa i desfà totes les coses, tQui podrà detenir el
rigor de la seva justícia quan la mereixem pels nostres pecats,
o inclinar-lo a que obri la mà de la seva misericòrdia en favor
nostre, més que aquest gloriós Patriarca, qui el féu créixer
amb el pa que li guanyava amb ses suades? Per això sens
dubte el poble cristià, en els nostres dies ple de tribulacions,
d’errors, de sectes, de males passions, d'odis enverinats, de
neguits insuportables, ha cercat un refugi sota de la capa de
nostre Pare Sant Josep, i no hi ha mal i tristesa la curació dels
quals no esperi obtenir per medi de son poderós valiment; i el
Pontífex de piadosa memòria Pius IX, en temps per ell i per
tot el poble cristià de gran amargura, oint la veu dels creients
de tot el món, el proclamà Patró de la Iglésia universal; i nos¬
tre Santíssim Pare Lleó XIII, a l’ordenar la invocació de Maria
per medi del Rosari, manà associar-hi la invocació del vir¬
ginal Espòs d'aquella Mare de misericòrdia. tQuin altre argu¬
ment vols, cristià, per a provar-te el poder del patrocini de
Sant Josep, quan la Iglésia, mestra de tots els homes, tan
clarament te l’ensenya? Segueix, doncs, l’exemple dels sants
qui tan devots li foren, imita a aquella gloriosa dona, Santa
Teresa de Jesús, que ens diu que mai la desairà en les seves
súpliques; i així com ella volia que es posés la imatge del

MES F.N HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

393

gloriós Patriarca a la paret de fora 1 dels convents que fun¬
dava, així tu també honra la teva casa tenint en ella la imatge
d’aquell qui tan poderós és en el regne del cel i tan amic de
favorir als seus devots, amb la seguretat que t’ajudarà a pas¬
sar els treballs de la vida i a arribar al port feliç de l’eternitat.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que ct convinguin.

Petició: Oh Sant Patriarca, abans m’oblidaré de mi ma¬
teix, que d’acudir a demanar el vostre auxili en totes les tribu¬
lacions de la vida.

Obsequi: Procuraràs tenir a casa teva una imatge o estampa de
Sant Josep, i si ja la hi tens, obsequiar-la degudament amb un
fervorós culte.

Lo demés com a la plana 329.

DIA XXXI
Meditació

Jesüs, Maria i Josep, jo us dono tot el meu ser

La fi de tota la vida cristiana, l’objecte de la pietat i de la
perfecció espiritual, es pot reduir a una sola cosa, això és, a
unir-se l’ànima de l'home amb son Déu i Senyor. Oui té a Déu
posseeix tols els béns; qui està separat de Déu, encara que
posseeixi tot lo que els homes en diuen béns, és un infe¬
liç, i desgraciat. D’aquí que l’acabament i terminació d'aquest
mes degui ésser per a tu, devot de Sant Josep, una més íntima

1. Carta XXII. Edic. de D. V. dc Lafuente.

394

J. TORRAS I BAGES

unió amb Déu Senyor nostre, una entrega de tu mateix, una
oblació que facis del teu cor a Aquell qui et crià i redimí.

Tal volta a algú li semblarà que aquest desfer-se del cor
és una cosa massa dura i inhumana, puix tenint nosaltres
sentiments bons i rectes bé els podem conservar sense q Ue
això sia en contra de l'amor de Déu; però també et diré qu e
la perfecció cristiana no consisteix, és cert, en arrencar aquells
bons sentiments, però sí en elevar-los i ennoblir-los. Tu, fiu
d’Adam, t'has de convertir en fill de Crist, i els sentiments
naturals els has de convertir en sobrenaturals, i tu mateix
t’has de fer, en virtut de la fe i de la gràcia, individu d’aquella
Sagrada Família de la qual era cap nostre amable protector,
el gloriós Patriarca Sant Josep. La santa Mare Iglésia, en
aquests temps de perdició de tantes ànimes, mira d'estendre
la confraria de la Sagrada Família, i és perquè vol, amb l'olor
que exhala la santa casa de Josep, atreure a tots els cristians
perquè espiritualment visquin baix la direcció i defensa de la
florida vara del gran Patriarca. En efecte, únicament cercant
un refugi en aquella humil caseta, d'on sortí el remei del món,
únicament fent entrega del teu cor a Jesús, Maria i Josep,
trobaràs la rectitud de la consciència, la pau de la vida i la
seguretat de la glòria.

Una santa companyia santifica; el viure enmig de bons
exemples, el participar de converses santes, el sentir l'olor
de les virtuts de les persones amb qui es viu, són medis de
gran eficàcia perquè la nostra consciència es conservi pura
i la nostra voluntat no es torci envers el mal, al qual desgra¬
ciadament tenim inclinació per culpa del pecat d'Adam. Doncs,
^on vols sentir més l’olor de la santedat que en la caseta de
Natzaret, presidida per nostre humil Patriarca? Fica't, cristià,
en tan sagrada companyia, i entre sants tu també seràs sant.
I aleshores trobaràs també la pau de la vida. Els homes, ja
des de l'antiguitat, s'han afanyat cercant-la; i no la troben
quan se fien de la sabiduria mundana, sinó quan, fent-se hu¬
mils de veres, s’uneixen amb la Sagrada Família, viuen segons
les lleis que governaven la caseta de Natzaret, i conformen els

MES EX HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP 395

seus sentiments amb els de Jesús, Maria i Josep. jOh pau di¬
vina, la pau de la santa casa de Natzaret! jOh amor incom¬
parable la qui unia als sants personatges d’aquella família, que
és com una ombra i figura de la Santíssima Trinitat a la terra!
El qui per la fe i la virtut participa d’aquesta amor té asse¬
gurada la pau fins enmig de les tribulacions d'aquest desterro,
i després la consecució de la glòria.

\ r o t’apartis mai, cristià, de Jesús, Maria i Josep, fes cl
camí de la vida amb tan agradable i tan santa companyia. Ells
sols valen més que tot el món enganyador i corruptor, espe¬
ra’n tots els béns i no en temis cap mal, cerca en Ells consol
i fortalesa; però tu sies fidel, que la teva devoció no sia sola¬
ment de boca, sinó principalment de cor; si vols ésser amat,
arna, compleix bé les teves obligacions, fes a l'Altíssim el sa¬
crifici de les teves pregàries, consagra-li la teva vida, dóna-li
el teu cor; i, considerant que en aquella Família de Natzaret
hi habitava la plenitud de la Divinitat, digues sovint en vida
i repeteix devotament en l’hora de la mort aquesta jaculatòria:
Jesús, Maria i Josep, jo us dono tot el meu ser.

Meditaràs ara lo dit i demanaràs a Déu, per intercessió de Sant
Josep, les gràcies que et convinguin.

Petició: Admeteu-me, oh gloriós Patriarca, en la vostra
casa; feu-me individu de la vostra Sagrada Família.

. Obsequi: Mira d’allistar-te a la confraria de la Sagrada Família,
i compleix bé els deures de pietat envers ella.

Lo demés com a la plana 329.

Acabament i advertència

La devoció a Sant Josep no està tancada dins del mes de
març, ni és pròpia únicament d'una temporada. Així com el
seu patrocini s’estén a totes les necessitats humanes, així tam¬
bé els seus devots deuen tributar-li un fervorós culte tots els

396

J. TORRAS I BAGES

dics de la seva vida. És aquesta una devoció clàssica; i la pj e .
tat cristiana, si bé no deixa cap dia d’invocar cl nom del cas-
tíssim Espòs de Maria, no obstant, té determinats dies en els
quals dóna una satisfacció més completa a aquest devot sen-
timent. A més de la festa principal del Sant Patriarca i dels
dies destinats a celebrar el seu celestial Patrocini i els seus
sagrats Esposoris, tots els dies 19 de cada mes i tots els dime¬
cres de cada setmana solen dedicar-se a fomentar la pietat
josefina. Són dies aquests en els quals els devots obtenen grà¬
cies especials; i el bon sentit cristià de la gent piadosa, i
la dedicació que de dits dies ha fet la Iglésia a Sant Josep,
corroboren la pia creença que en ells el Sant Patriarca afavo¬
reix especialment als seus devots, corresponent benignament
als qui tals dies consagren a son honor i culte.

També l'experiència espiritual ha demostrat l’eficàcia que
per a obtenir el patrocini de Sant Josep té la pràctica dels set
diumenges en honor del Sant, combregant en cada un d’ells
en obsequi seu. En tots aquests casos pots servir-te, lector, del
present llibret. La base del culte popular a Sant Josep és la
recitació de la petita corona dels set dolors i goigs, i si la teva
devoció no queda encara satisfeta, escull les meditacions del
Mes que hagin parlat més al teu cor; i aleshores a la Comunió
hi afegiràs la meditació que nodreix l’enteniment amb idees
santes, i que et donarà un coneixement més viu de l'excel·lèn¬
cia de ton Protector.

Lo mateix podràs practicar si desitges fer un Septenari
com s'acostuma en algunes iglésies; de manera que aquest
petit llibre et proporcionarà les pràctiques suficients, no sols
per a consagrar un mes a Sant Josep, sinó per a alimentar ton
esperit durant l’any en tan útil devoció.

Emperò et diré, per a acabar, que el culte a Sant Josep, a
la Verge Maria i al Sagrat Cor de Jesús, són com els elements
d'un culte comprensiu de tots ells, destinat a fer gran bé a la
Cristiandat, i que sembla que va apareixent majestuós en el
cel de la Iglésia, com sol esplèndid que ha d’escalfar a la hu¬
manitat, erta del fred de la indiferència, és a dir, el culte de

MES EX HONOR DEL PATRIARCA SANT JOSEP

397

la Sagrada Família, tan recomanat i fins cantat cn bcllíssims
versos per nostre Santíssim Pare Lleó XIII, qui cn ses fati¬
gues apostòliques per a restaurar l’esperit cristià, sembla que
descansa cn l’esperança de que la devoció a la modesta i hu¬
mil llar de Natzarct, divinitzada per la influència del Fill de
Deu encarnat, ha d'ésser la restauradora de la família cristia¬
na, principi natural i necessari del restaurament de tot el món.
Per això nosaltres en aquest petit Mes havem procurat, al
meditar les virtuts i excel·lències de Sant Josep, considcrar-Ics
sempre en relació amb la Sagrada Família, de la qual el Sant
Patriarca és cap, i el culte del qual podem dir que resumeix
el d’aquella admirable i olorosa casa de Natzaret que ell pre¬
sidí, per decret inefable de la Providència divina.

NOVENA DEL GLORIÓS
SANT JOAN BAPTISTA, PRECURSO
DE CRIST*

Acte de contrició

Senyor meu Jesucrist, Déu i home verdader, en qui c
en qui espero, a qui amo sobre totes les coses, em pesa de
mon cor d’haver-vos ofès: proposo fermament no tornar:
a pecar, ajudat de vostra divina gràcia i de la molt podeí
intercessió del vostre gloriós Precursor Sant Joan Baptist
qui humilment suplico m'alcanci de vostra divina Maje
abundància de llàgrimes amb les quals, banyant-se la ir
ànima com en un Jordà purificador i saludable, sigui des
rada de la immundícia del pecat. Amén.

* L’original d’aquest llibret és custodiat en la Biblioteca de (
lunya, junt amb altres manuscrits del Doctor Torras (Ms. núm. 937)
porta data. En el dit original no hi ha els Goigs que figuren en el
brets impresos. Aquí, això no obstant, es continuen aquests Goigs
com foren estampats amb l’escrit torrasià, amb el qual fan bon con.

NOVENA DEL GLORIÓS SANT JOAN BAPTISTA

399

DIA PRIMER

Predestinació de Sant Joan Baptista

D’entre tots els fills de dona, no n'hi ha hagut cap de més
gran que Joan Baptista. Els antics profetes parlaren ja d’ell
com d'un àngel o enviat de Déu qui havia de preparar els
camins del Senyor i aplanar les vies que al cel condueixen. La
seva predestinació està íntimament lligada amb la de Jesu-
crist, puix la Providència divina el destinà a ésser l’introductor
del Fill de Déu en el món, donant-lo a conèixer a la multitud
de persones qui el seguien per a oir sa eloqüència celestial i
veure la meravellosa penitència que en el desert practicava,
amb aquelles paraules que refereix l’Evangeli: Jo no só el
Crist, jo no só el profeta; enmig de vosaltres és un a qui no
coneixeu, el qual vindrà després de mi, però qui ha estat abans
que jo, i de qui jo no só digne de deslligar la corretja del
calçat.

Maria, Josep i Joan Baptista: veus aquí les tres persones
més íntimament lligades amb l’Encarnació del Fill de Déu.
Maria és el sagrari en què descansa; Josep, el guarda vigilant
del Salvador del món, i Joan, el qui el presentà als homes
com una llum puríssima capaç d'il·luminar a tot el món. L'E¬
tern Pare envià al món a Joan Baptista amb l’encàrrec gloriós
de proclamar a Crist Redemptor del món i, de consegüent,
Rei de la terra; i per això els Sants l’anomenen el seu herald
o portaestendard, i es verteix la lliurea del Rei celestial, en-
tregant-se a la vida de penitència, necessària als homes si
volen guanyar el regne dels cels i aconseguir victòria d’ells
mateixos.

Considerem nosaltres per un moment que Déu ens crida
també a la virtut i a la penitència com a Sant Joan, i que,
únicament per medi d'elles, s'aconsegueix la glòria del cel.

400

J. TORRAS I BAGES

Oració

Oh gloriós Sant Joan Baptista, qui, cooperant a la gràcia
divina, perfectament complíreu l'alta missió que de Déu ha¬
víeu rebuda, alcanceu-nos que, complint nosaltres amb exacti¬
tud les obligacions del nostre estat, logrem la perfecció cris¬
tiana en aquesta vida, i la glòria eterna en l'altra. I per a
obtenir vostra poderosa protecció direm en honor vostre les
següents deprecacions i Parenostres:

1. » Gloriós precursor de Crist, qui preparàveu als homes
el camí de la santedat, faciliteu-nos la victòria dels nostres
vicis i l'amor a les virtuts. — Pare nostre, etc.

2. a Adorable Baptista, per aquell misteriós baptisme que
administràreu a Crist, alcanceu-nos que la gràcia divina renti
les nostres ànimes, purificant-les de la lepra del pecat. — Pare
nostre, etc.

3. a Incomparable penitent i predicador de la penitència,
feu que avorrim sempre la delectació dels sentits i cerquem
el goig puríssim de l’amor de Crist. — Pare nostre, etc.

Oració final per a tots els dies

i Oh gloriós Sant Joan, quant gran ha d’ésser el vostre po¬
der en el cel! Precursor, Baptista, Profeta, Apòstol, Anacoreta,
Màrtir: en vostra sagrada persona es reuneixen, com en mís¬
tic ram, les flors de virtuts pertanyents a les diferents condi¬
cions que es troben en la Iglésia de Déu. En vos resplendí el
zel de l’apòstol i del màrtir, la penitència dels eremites, l'amor
a Crist i la castedat que distingeix les sagrades Verges. Per
tots aquests mèrits vos supliquem humilment vulgueu inter¬
cedir per nosaltres davant de Crist. Vos preguem per l’exalta¬
ció de la santa Fe catòlica, extirpació de les heretgies, con¬
versió dels pecadors, pau i concòrdia entre els pobles cris¬
tians; ensenyeu-nos a tots el camí de la santedat que vós fó-

NOVENA DEL GLORIÓS SANT JOAN BAPTISTA

401

reu el primer de predicar als homes, a fi que, no apartant-nos
en vida de la pràctica dc la virtut, mcresqucm a l’hora de la
mort retem descans dc la glòria. Amén.

DIA SEGON

Concepció de Sant Joan Baptista

Tot lo que es refereix a Crist, els misteris de l’Encarnació,
vida i mort, estaven ja significats en l'antiga llei per medi
t d’ombres i figures. El món havia de veure un dia una Verge
que concebia un Fill, lo qual traspassa completament el poder
{ de la naturalesa, i Déu Senyor nostre volgué donar ja d’això
| una figura en la concepció del gloriós Precursor.

§f Elisabet, esposa del sacerdot Zacaries, desitjava amb grans
ànsies, com totes les dones de l’antiga Llei, poder alcançar la
dignitat de mare i, no obstant d’haver passat molts anys en el
matrimoni, no havia aconseguit cap fill; mes Déu Senyor nos¬
tre, arribat ja el temps en què volia enviar son Fill a la terra,
naixent d’una Verge, preparà aquest prodigi per medi d’un
altre, i fa que Joan, predestinat a l’ofici de Precursor, sia con¬
cebut en les estèrils entranyes d’Elisabet.

Aquest succés admirable va venir de les contínues oracions
d’aquells dos esposos, i un dia que Zacaries era al temple,
oferint el seu sacrifici, en tingué revelació per medi de l’ar¬
càngel Sant Gabriel, qui era el missatger que Déu tenia des¬
tinat per a anunciar a la Verge Maria el misteri de í’Encaraa-
ció del Fill de Déu; mes el sant sacerdot, oblidant per un
moment el poder de Déu, o creient-se tal volta subjecte a una
il·lusió, se resisteix a creure a l’Àngel qui tan gloriosa nova li
comunicava, per lo qual el dit de la Justícia divina fereix la
seva llengua, i l’arcàngel Gabriel li diu: «De des aquesta hora
tu seràs mut, i no tomaràs a parlar fins al dia en què vegi la
llum del món el teu fill Joan.» Avivem nosaltres en aquest dia

402

J. TORRAS I BACíHS

la fe que el gloriós Precursor predicava, demanant ens alcanci
de Déu la gràcia de jamai perdre-la.

Oració

Oh gloriós Sant Joan Baptista, qui per una especial i inter¬
na inspiració del cel, creguéreu immediatament en la divinitat
de Jesús de Natzaret i la predicàreu als pobles, humilment vos
demanem ens alcanceu del Senyor la conservació i augment
del do preciosíssim de la fe, a fi que, subjectant en aquesta
vida el nostre enteniment a la paraula de Déu, logrem per
sempre gosar-lo en l’altra. I per a obtenir vostra poderosa
protecció direm en honor vostre les següents deprecacions
i Parenostres: Gloriós precursor, etc. (pàg. 400).

DIA TERÇ

Santificació de Joan Baptista

El Fill de Déu ja habitava en les puríssimes entranyes de
Maria, i l'arcàngel Sant Gabriel havia participat a aquesta
Senyora que l’estèril Elisabet, sa parenta, havia també conce¬
but un fill, per lo qual aquella sempre humil donzella deter¬
minà anar-la a visitar, lluny i tot com era el lloc on vivien els
pares del Baptista. Travessà, ens diu l’Evangeli, la muntanya
de la Judea, portant en ses entranyes el Tresor de la Glòria,
perquè Déu volia que, després de Maria, fos Joan el primer
qui rebés la visita del Fill de Déu. Elisabet surt a rebre a
Maria; les dues santes cosines s’abracen amb efusió, dient la
primera transportada en esperit: Vós a mi sou vinguda a
visitar-me? ^La Senyora a l'esclava? El fill que porto en mes
entranyes, ha saltat d'alegria a l’entrar a vostra presència;
verament sou beneïda entre totes les dones, i el fruit de les
vostres entranyes ha d’ésser un fruit Sant.

NOVENA DEI. GLORIÓS SANT JOAN BAPTTSTA 403

Dc des aquell moment fou Joan santificat; cl pecat origi¬
nal, que tots portem dc nostres primers pares, desaparegué
d’aquella tendra criatura, qui encara no havia vist la llum del
dia, i li fou confirmada la missió que de Déu havia rebuda, de
preparar el regne de Crist.

Tal és l’cfecte de la visita corporal de Jesucrist Senyor nos¬
tre en l’ànima qui, de bon grat i amb la devota consciència,
la rep: la purifica, la conforta en la gràcia, donant-li forces
per a complir la voluntat de Déu, qui a totes ses criatures
crida a la santedat; mes al mateix temps aprenguem de Sant
Joan la manera de rebre aquesta sobirana visita amb agraï¬
ment i alegria, i exclamem amb santa humilitat: Perquè haveu
vist la nostra misèria i us n’haveu compadit, veniu, Senyor, a
visitar-nos.

Oh gloriós Sant Joan Baptista, qui, essent encara en les
entranyes de la vostra mare, experimentàreu els meravellosos
efectes de la visita de Crist, essent santificat abans de vostre
naixement, humilment vos demanem ens alcanceu la gràcia de
rebre sempre el Cos de Crist amb la disposició deguda i, sobre¬
tot, de poder-lo rebre per Viàtic a l’hora de la mort. I per a
obtenir la vostra meditació direm en honor vostre les següents
deprecacions i Parenostres (pàg. 400).

DIA QUART

Naixement de Sant Joan Baptista

Als primers mesos d’haver concebut son fill la Santa Elisa¬
bet, confosa ella de que la veiessin en aquell estat poc es¬
caient als seus anys, s'amagava de la vista de la gent; mes
venia l’hora en què el món havia d'enterar-se de tota la gran¬
desa del prodigi i fer-se ja càrrec de la importància providen¬
cial de l'infant tan meravellosament concebut.

Arribà el temps convenient, diu l’Evangeli, i tingué son
fill. Tot el veïnat i la parentela acudiren a casa seva per a cer-

404

J. TORRAS I BAGES

tificar-se del prodigi, i li proposaven el nom de Zacaries per
al noi, mes la mare sempre responia que de cap manera, que
s’havia de dir Joan. Els parents li contestaven que en tota la
família no n’hi havia cap que es digués aquest nom; i alesho¬
res, interrogat per senyes, Zacaries, qui encara continuava
mut, demana en què escriure, i va posar: «Son nom és Joan»;
i de des aquell instant, Zacaries recobrà la paraula, lo qual
contribuí a l'admiració de tota la comarca, que s'omplí d’un
sant temor a la vista d’un naixement tan extraordinari i en
el qual concorrien circumstàncies tan meravelloses. La gent
es demanaven l'un a l'altre: «^Qui penseu que serà aquesta
criatura? Perquè indubtablement la mà del Senyor està so¬
bre ella.»

Tots els qui tingueren notícia del naixement gloriós de Sant
Joan Baptista s’alegraren amb espiritual alegria des del fons
de ses entranyes, perquè ja estava vaticinat que en son naixe¬
ment molts havien d'alegrar-se, profecia que encara avui dia
es va complint, puix el dia que la Iglésia celebra la nativitat
de Sant Joan és per al poble cristià una diada de goig i d'ale¬
gria en què, dels infants fins als vells, tothom pren part en
aquella satisfacció que experimentà el món de veure a aquell
qui anuncià la vinguda del Fill de Déu; mes procurem cele¬
brar-la sempre de manera que no desdigui de l'honestedat i
prudència que ha de resplendir en la conducta de tots els
cristians.

Oració

Oh gloriós Sant Joan Baptista, per aquella alegria que ex¬
perimentà el món en vostre naixement, humilment vos dema¬
nem ens alcanceu l'alegria cristiana pròpia dels fills de la Creu,
la qual sap suportar les contrarietats de la vida, suavitza les
asprors de la virtut i dóna cor per a emprendre el camí de la
perfecció. I per a obligar vostre poderós valiment direm en

405

W

NOVENA DEI. GLORIÓS SANT JOAN BAPTISTA

honor vostre les següents deprecacions i Parenostres (pà¬
gina 400).

DIA QUINT

Penitència de Sant Joan Baptista en el desert

És tan necessària al cristià la penitència i la mortificació
d’ell mateix, que, sens ella, és enterament impossible alcançar
el regne dels cels. Per això Sant Joan, qui, en l'ordre del temps,
és el primer exemple de la vida cristiana, ens ho ensenya amb
l'eloqüència de sa pròpia conducta.

Sant Joan, no sols no tenia pecat, sinó que ni tan sols
havia de témer caure en pecat, perquè havia estat santificat en
les entranyes de sa mare, quan va rebre ella la visita de sa
il·lustre cosina, la benaventurada Verge Maria; i, no obstant,
de des sa més tendra edat, deixa la casa paterna i es retira
al desert per a entregar-se sense cap destorb als misteris de
la contemplació i de la penitència. El poble el perdé de vista
per espai de molts anys en què, retirat en el desert, esperava
l'hora de sortir a anunciar al món la proximitat de la Redemp¬
ció, donant amb això una lliçó perfecta de com el cristià ha de
conformar les pràctiques de la seva vida amb les idees de la
doctrina que professa.

La penitència de Sant Joan en el desert ha sobrepujat a
la de tots els sants anacoretes i monjos: allí vivia subjecte a la
inclemència de les estacions; els aliments de què se sustenta¬
va eren els fruits silvestres que produïa el desert; però, men¬
tre així castigava i humiliava la carn, alimentava son esperit
amb les delícies de l’amor de Déu, amb el suavissim consol
que el Senyor comunica a l'ànima qui es dedica a la contem¬
plació de la seva infinita bellesa.

Aprenguem nosaltres en aquest dia el despreci dels plaers
terrenals i l'estima de l'oració i de la vida fervorosa.

:

406

J. TORRAS I BAGES

Oració

Oh gloriós Sant Joan Baptista, meravella de penitència
exemplar i predicador de la penitència, alcanceu-nos aquesta
tan necessària virtut, sense la qual el cristià no pot alcançar
la glòria; feu que sapiguem mortificar la carn perquè creixi
el nostre esperit. I així humilment vos ho demanem amb les
següents deprecacions i Parenostres (pàg. 400).

DIA SISÈ

Predicació de Sant Joan Baptista

Una veu s'oïa pels deserts de la Palestina, que mai se
n’havia oït cap de més meravellosa entre totes les dels antics
profetes qui havien predicat la glòria i la justícia de Déu al
poble d’Israel. La vinguda del Messies no havia estat mai tan
especificada; ni el caràcter del Salvador dels homes, més
expressament definit; ni la necessitat de la penitència per a
entrar en el regne de Déu, més clarament expressada, que per
la predicació de Joan Baptista. Ell era, segons l'expressió
dels antics profetes, una veu que clamava en el desert; però
aquelles comarques deixaven d'ésser desertes a l’influx d'una
veu poderosa que atreia els habitants de les ciutats i viles, qui,
oblidant els negocis, acudien a oir aquell home qui els ense¬
nyava un nou camí de santificació.

Tothom el prenia pel Messies promès en les antigues i di¬
vines Escriptures, i els pobles acudien a ell en busca de con¬
sells i de doctrina que els encaminés en llur conducta. Gent
de negoci i militars li demanaven com havien de portar-se,
i els mateixos sacerdots de Jerusalem li enviaren una ambai¬
xada a fi de saber qui era. «,:Sou el profeta? <:Sou el Mes¬
sies?», li preguntaven; i ell, abaixant-se per sa gran humilitat,
responia: «No só el Messies ni el profeta; só la veu que clama
en el desert: prepareu els camins per a rebre al Senyor.» Varis

407

NOVENA DEL GLORIÓS SANT JOAN BAPTISTA

deixebles es reuniren al costat de Joan Baptista, portant una
vida santíssima, i d’aquell planter sortiren després alguns dels
qui bavien d'ésser Apòstols de Crist i portar la llum de la
religió fins als últims confins de la terra; la missió divina de
Jesucrist Senyor nostre fou preparada per la predicació del
Baptista, i els cors, commoguts ja per la seva paraula, accep¬
taren amb més facilitat l'Evangeli de Jesucrist Fill dc Déu.

Procurem nosaltres obrir el cor a la veu dels predicadors
evangèlics, i la paraula de vida eterna fructificarà abundosa¬
ment en nostres esperits.

■ Oració

Oh admirable predicador de Jesucrist, gloriós Sant Joan
| Baptista, pel zel ardentíssim que tinguéreu de la glòria de
Déu, alcanceu-nos que sempre totes les nostres accions i pa¬
raules es dirigeixin a l'honra divina; que la nostra conducta
cristiana sigui, als ulls del pròxim, una contínua alabança a
Déu. I per a obligar a aquest fi la vostra poderosa intercessió,
vos direm les següents deprecacions i Parenostres (pàg. 400).

DIA SETÈ

Sant Joan bateja a Jesucrist

Les riberes del Jordà, que havien presenciat tants de fets
extraordinaris, no havien vist meravelles iguals a les que veie¬
ren en els dies de Joan Baptista. Allí, davant d’una multitud
de deixebles, fou on Joan donà a conèixer a Jesucrist com a
Redemptor dels homes, quan, senyalant-lo amb el dit, clamava
dient: Ecce agnus Dei, qui tollit peccata mundi, veus aquí
l’Anyell de Déu, qui esborra els pecats del món: amb aqueixes
paraules dóna ja a comprendre als homes que la fi de Jesu¬
crist en aquest món era el de víctima destinada a satisfer pels

408

J. TORRAS I BAGg;

nostres pecats. Però encara Joan Baptista tingué part en U]
acte més interessant: Jesucrist vingué a rebre el Baptisme <j.
les seves humils mans; el Criador s'abaixà davant la criatura
doblegà Jesús el genoll davant de Joan, el qual, collint un p 0
d'aigua, l’escampà sobre el preciós front del Fill de l’iionie
i en aquell moment, com si la Trinitat Beatíssima hagués er
vejat a la terra aquella sublim escena, s'obre el cel, davall
sobre Jesucrist l'Esperit Sant en forma de colom i se sent 1
veu admirable del Pare Etern que deia: «Aquest és mon Fi]
amat, en qui tinc Jo totes mes complaences; oïu-lo i sieu dc
cils a la seva paraula.»

Aquest misteriós Baptisme de Jesucrist per ministeri d
Joan, ha valgut a aquest gloriós personatge el nom de Baptist
amb què és conegut per tota la cristiandat i que és la sev
principal glòria. Nosaltres no podem fer actes tan grans e:
obsequi de la sagrada Humanitat de Crist, però el tenim pr<
sent en nostres altars, esperant allí els nostres obsequis. Prc
curem, doncs, esmerar-nos en son servei, amb la segura cor
fiança de que això ens ha de valer la vida eterna.

Oració

Gloriós Sant Joan Baptista, pel baptisme que administri
reu al Fill de Déu, vos demanem ens alcanceu del Senyor I
gràcia d'ésser sempre fidels a les promeses que el dia del b;
teig férem, d'avorrir el món amb ses pompes i vanitats. I pe
a obligar a aquest fi vostre poderós valiment, vos direm le
següents deprecacions i Parenostres (pàg. 400).

DIA VUITÈ

Mort de Sant Joan Baptista

La mort de Joan Baptista havia d'ésser heroica com la sev
vida; aquella noble existència, consagrada a l'eterna Veritt

NOVENA DEL GLORIÓS SANT JOAN BAPTISTA

409

i a la Justícia havia d'extingir-se amb un acte valerós en de¬
fensa de l’honestedat i del compliment de les lleis divines.

Herodes, sobirà del país, del tron estant, dava als seus
vassalls l’exemple escandalós d’una vida deshonesta; Joan
Baptista, encès del zel per la glòria divina, que s'ofusca amb
els vicis dels homes, clamava contra els seus abusos, dient:
«No és lícita la vida que portes.» Aquesta reprensió irrità a
Herodes, i, més encara, a Herodies, sa cunyada, companya d’a¬
quell malvat rei en el pecat, la qual va resoldre desfer-se d’ell a
la primera ocasió que tingués. Arribà el dia que feia anys He¬
rodes, i amb això determinà celebrar un gran convit; allí es
reuniren els prínceps, cavallers de la cort, els quefes de l'exèr¬
cit i personatges de més distinció. Després que s'hagué servit
aquell esplèndid sopar, Herodies féu sortir a sa filla, tendra
noia encara, la qual ballà graciosament davant de tota aquella
concurrència, que restà sobremanera complaguda, i, acabat de
ballar, encisat Herodes per l’habilitat de la balladora, encegat
per la gola i la luxúria, li diu: «Demana'm lo que vulguis, en¬
cara que sigui la meitat del meu regne, i t'ho daré.» La noia
surt defora, pren consell de sa mare, i toma a entrar dient:
«Vull en un plat el cap de Joan Baptista.» Herodes restà ater¬
rat en sentir tal demanda, puix, encara que tenia pres a Joan
Baptista perquè l’amoïnava amb sos sermons, admirava la
seva heroica virtut: es deturà, doncs, un moment; mes, essent
més forta la veu de la supèrbia i de la luxúria que la de la
justícia, manà que portessin en un plat el cap del sant Pre¬
cursor. I aquestes foren les postres d'aquell sopar i d'a¬
quell ball.

El pecat, veus aquí les postres que ordinàriament tenen
els saraus i totes aquelles diversions en què no presideix l'Es¬
perit de Déu. Procurem allunyar-nos de tals llocs, puix en ells,
si més no, perilla la innocència de l'ànima quan no hi troba
encara la pèrdua de la gràcia.

410

J. TORRAS I BAGi

Oració

Màrtir de l’honestedat dels costums, gloriós Sant Joan,.
canceu-nos una puresa de vida tal, que, arribada 1 hora de
mort, no temem aquell dolorós trànsit, sinó que, plens dc sa
consolació, emprenguem el camí de l'eternitat. I, ja ara p
aleshores, reclamem la vostra poderosa protecció, dient
honor vostre les següents deprccacions i Parenostres pàg. 40

DIA NOVÈ

Glòria de Sant Joan Baptista

El dia que Maria, visitant a Santa Elisabet, inspirada 5
l'Esperit Sant i responent a les enhorabones de sa cosina, 1
tonà aquell càntic del Magnificat, digué: «Déu exalça els 1
mils.»

Així ha succeït amb Joan Baptista després de sa mc
Aquell home miserablement vestit, qui vivia en les coves .
desert, i qui no era notable ni en la ciència mundana ni en
riqueses ni en el poder, és conegut i venerat pertot arreu
és venerat Crist; els seus fets estan escrits en el mateix llil
en què s'expliquen les obres i paraules del Redemptor, i 1
i l'altre tenen uns mateixos historiadors.

La ciutat de Roma té dedicada sa principal Iglésia, la c
ve a ésser el cap de totes les iglésies de la Ciutat i del mói
Sant Joan, en el temple de Latran; una ordre famosa de ca
llers, eixits de les cases més nobles per a consagrar-se al f
vei dels pobres pelegrins el prengué per titular; per a reco
ses relíquies, la república de Gènova envià sos vaixells a
Terra Santa, i, transportades a aquella famosa ciutat, sór
principal joia de sa preciosa catedral; i, en fi, tot el món
tòlic celebra sa nativitat amb demostracions d'afecte i tre
ports d’alegria.

IOVBNA DEL GLORIÓS SANT JOAN BAPTISTA

411

Mes aquesta glòria terrena és tan sols una ombra de la
glòria veritable que té en cl cel. Allí, en aquella cort espiritual,
té un dels llocs més immediats a Jesucrist, Rei de la glòria,
immortal i invisible; els profetes reconeixen en ell el comple¬
ment de tota la profecia, i en ell mateix hi veuen un dels
objectes de llurs vaticinis; els predicadors de la paraula
evangèlica el celebren com el primer qui proclamà la di¬
vinitat de Crist; els ermitans i monjos el tenen per fundador
de la vida eremítica i monàstica; i pel vessainent de la seva
sang, els màrtirs el consideren com la flor primerenca del mar¬
tiri cristià. La santa Iglésia catòlica invoca son nom en totes
les ocasions solemnes; el sacerdot demana sa intercessió en
les lletanies dels Sants; i quan prepara al moridor per a sortir
d'aquest món, el nom de Joan Baptista és invocat també com
el nom d'un advocat molt poderós.

Procurem nosaltres interessar en favor nostre son poderós
valiment, i estiguem segurs de que el seu patrocini no ens
mancarà ni en vida ni en l’hora tremenda de la mort.

Oració

Déu i Senyor nostre, pels mèrits i santedat del Precursor
del vostre Unigènit Fill, el gloriós Sant Joan Baptista, conce¬
diu-nos la perseverança en vostre sant servei i la glòria eterna.
I vós, oh gran Sant, presenteu les nostres oracions al tron de
Déu omnipotent, perquè li siguin acceptes, rnentre que fervo¬
rosament reclamem vostra intercessió, saludant-vos amb les
següents deprecacions i Parenostres (pàg. 400).

Goigs del gloriós profeta i màrtir
Sant Joan Baptista

De Profetes sou corona,
de sants Màrtirs exemplar:

Sant Joan, als qui us imploren
vullau-los sempre ajudar.

J. TORRAS

Vostra concepció sagrada
tingué privilegis grans,
de vós els Profetes sants
vostra vida han profetada;
en tenint forma humanada
vos va Déu santificar.

Fóreu fill d'Elisabet
i del sant vell Zacaries,
coneguéreu el Messies
estant al ventre retret;
vós fóreu el més perfet,
com Crist ho va declarar.

Vostra mare publicà
Joan vos anomenessin,
i que tal nom vos donessin
pasmada la gent restà,
quan per escrit el donà
vostre pare sens parlar.

Al desert vos receràreu
essent de molt poca edat,
professant gran santedat
el Messies predicàreu;
el vostre cos maltractàreu
amb rigor particular.

A Jesucrist batejàreu
en les aigües del Jordà,
la qual cosa Ell vos manà,
i vós humil acceptàreu;
com a parents vos tractàreu
amb modo familiar.

A Herodes Rei reprenguéreu
amb coratge varonil,
i amb tal divinal estil
que del tot acorreguéreu;
per més que son amic éreu,
el cap vos manà llevar.

BAGES

/'!

,VENA DEL GLORIÓS SANT JOAN BAPTISTA 413

Subvinga'ns vostre adjutori
en tota mortal ofensa;
sens vostre empar i defensa
cap devot vostre no mori;
d’est poble i son territori
siau patró singular.

De la fam, contagi i guerra,
vullau a tots preservar.

Sant Joan, als qui us imploren
vullau-los sempre ajudar.

y. Fuit homo missus a Deo.

Cui nomen erat Joannes.

Oremus

Deus, qui praesentem diem honorabilem nobis in B. loannis na-
tivitate fecisti: da populis tuis spiritualium gratiam gaudiorum et
omnium fidelium mentes dirige in viam salutis aetemae. Per Chris-
tum, etc.

OCTAVARI EN HONOR
DE SANTA MARIA DE RIPOLL*

Als ripollesos

La vostra estimada vila té una gloriosa significació en la
història del nostre país, i és a Catalunya per l'estil de Cova-
donga a Astúries. Però aquesta glòria davalla de dalt. Qui ha
fet gloriosa la vila de Ripoll és la Immaculada Verge Maria.
Usant la comparació de la Sagrada Escriptura, Ella és com la
gallina qui amb sa calor maternal ha donat vida als ripollesos,
qui són com els seus pollets. Ripoll és fill de Santa Maria, puix
nasqué i cresqué baix les seves ales maternals; per això li
deveu agraïment i una perpètua devoció. L'instint espiritual
de la vostra filiació us ha portat a tenir una tradicional devo¬
ció i amor a la Immaculada Verge Maria, i la festa de sa Con¬
cepció Immaculada l’ha celebrada i la celebra la vila de Ri¬
poll amb dolça expansió d'espiritual amor.

La meravellosa Dona escollida per a engendiar al Fill de
Déu té com el principi de la seva glòria en sa Concepció Im¬
maculada; però la plenitud de la glòria de Maria està en la

* Llibret publicat els mateixos dies que es féu la translació de les
cendres del bisbe Morgades des de la Seu de Barcelona a l’històric mo¬
nestir de Santa Maria de Ripoll, per ell restaurat amb sacrificis impon¬
derables, i consagrat l’any 1893.

j| OCTAVARI E.N HONOR DE SANTA MARIA DE RIPOLL 415

I seva Assumpció al ccl i en sa coronació per Reina de cels i
é teria. Per això Santa Maria de Ripoll sempre ha solemnitzat
%. !a tcsta l’Assumpció, com la seva festa patronal; i Nós,
volent contribuir al manteniment de la devoció que professeu
els ri pol lesos a la vostra Mare celestial, vos oferim aquest 0 c-
tavari, puix el poble cristià, seguint les ensenyances de la santa
I * larc ígIcsia ' a Ics seves festes insignes les contempla i venera
devotarnent per espai de vuit dies seguits.

És cert que a l’ésser enrunada la Basílica desaparegué
1 antiga imatge de Santa Maria de Ripoll, però la nova imatge,
la que avui venerem, ha suplert dignament a l’antiga. Si un
§ Bisbe il·lustre, l’inoblidable senyor Morgades, les mortals des-
I pulles del qual d’aquí a pocs dies seran traslladades a Ripoll,

; reconstruí la Basílica, un Papa admirable. Lleó XIII, envià la
\ nova imat § e i la qual per aquest sol fet del seu origen acumula
| un tresor de veneració als ulls no sols de vosaltres, ripollesos,

| smo també de tots els cristians fills de Catalunya, i la consti-

| tvieix 11X1 insi g ne objecte en la futura història de la religió de la
j patria.

j iQue la nostra Reina i Mare de misericòrdia beneeixi als
lipollesos i al seu Pastor, i que l’estimada vila muntanyesa mai
s'obhdi de l'espiritual i dolcíssima Mare, a qui deu el ser de
: vida 3 ue té no sols e n l'ordre espiritual i de la gràcia, sinó
| fins també en l'ordre de la seva material existència!

Vic, 23 d’abril, festa de Sant Jordi, Patró de
I any 1909.

Catalunya, de

DIA PRIMER

Per la senyal de la santa Creu, etc.

Acte de contrició

Jesus, Senyor nostre, qui per mediació de vostra santíssima
Mare, la gloriosa Verge Maria, venerada per tantes centúries

416

J. TORRíVS I BAGES

en aquesta iglésia de Santa Maria dc Ripoll, deslliuràreu als
nostres pares de l’esclavitud dels moros: humilment postrats
a les vostres plantes, vos demanem perdó de les nostres cul¬
pes, que ens deslliureu de l’esclavitud de les nostres passions
i vicis, i que ens concediu la vostra gràcia, assistint-nos en els
combats d’aquesta vida, per a obtenir després l'eterna felicitat
de la glòria. Amén.

Oració per cada dia de l’Octavari

Verge i Mare de Déu, a qui tot el món cristià venera, i que
fa tantes centúries sou especialment venerada en aquesta iglé¬
sia de Santa Maria de Ripoll, accepteu el tribut d'amor que
vos oferim en la present solemnitat de la vostra triomfant
Assumpció al cel i gloriosa coronació de Reina de cels i terra.
Vós sou la Reina de tot el poble cristià, compost de totes les
nacions de la terra, però especialment sou la nostra Reina, la
Reina gloriosa i Mare amantíssima del nostre poble, que Vós
engendràreu a la fe de Crist; per això confiats en que sou
Mare de misericòrdia, humilment vos demanem que intercediu
davant del vostre Fill, Nostre Senyor Jesucríst, perquè ens
concedeixi la gràcia de saber seguir els camins que porten a
la vida eterna, els camins que Vós seguíreu, de puresa, de
pau i d'amor, és a dir, l’amor a Déu i al pròxim, que és la Llei
de vida que Vós guardàreu i que nosaltres devem també ob¬
servar per a obtenir l'eterna salvació. Amén.

Consideració del dia primer

Sobre, les paraules : Salve, Reina

Maria Santíssima és reina. És reina de cels i terra, perquè
Ella distribueix les gràcies en el regne de son Fill Jesucrist,
que és la Iglésia de Déu; per això el poble catòlic contínua-

AVARI EN HONOR DO SANTA MARIA DE RIPOLL

nt invoca a Nostra Senyora cn totes les necessitats espi-
tuals i temporals. Tots els cristians qui l’han implorada són
estimonis dc son poder; perquè si Déu és Omnipotent per
naturalesa. Ella ho és per gràcia, i en tots els pobles de la
terra són cantades les magnificències d’aquesta amabilíssima
Senyora.

Però per nosaltres, Ripoll és cl tron primitiu d'aquesta
Reina. Aquí començà l’amorós regnat dc Maria sobre el nostre
poble. La devoció de la Verge Maria té com la seva font i prin¬
cipi en aquest santuari venerable, perquè Ella des d'aquí
anib son amor encisà el cor dels nostres pares, encengué son

valor i els donà constància per a deslliurar la nostra terra del
jou dels moros, i reconquistar la llibertat de fills de Deu.

Aprenguem, doncs, nosaltres en aquest lloc venerable, on
per tantes centúries ha sigut aclamada la Verge Maria, un
amor verdader a aquesta celestial Senyora, a fi que sapiguem
treballar en bé del nostre pròxim, procurant l’augment de la
virtut pública i l’amor dels homes els uns als altres, puix que
la Llei de l’amor és la llei amb què la nostra Reina regeix al
poble cristià.

Mediti’s uns moments, i després es dirà:

Deprecacions a Nostra Senyora

;Oh dolça Mare del nostre poble! La pietat dels nostres pa¬
res dedicà a celebrar la vostra glòria el dia en què la lglésia
celebra la vostra preciosa mort i triomfal assumpció al cel.
Perquè Vós a Ripoll sou venerada com la Verge triomfadora,
més forta que un exèrcit en ordre de batalla, puix amb vostra
virtut i auxili obtingueren els nostres pares victòria contra
dels moros. Per això nosaltres, qui som fills vostres, conside¬
rem que les vostres victòries són victòries nostres, i al con¬
templar la vostra preciosa mort, la incorrupció del vostre cos
puríssim i la vostra gloriosa Assumpció per mans d’àngels al

26

418

j. torras i bages

cel, esperant el vostre auxili, oh auxili dels cristians, vos diem
amb tot l'afecte del nostre cor:

i Oh celestial Senyora i Mare nostra, estrella respiendent
que il·luminàreu als nostres pares! IHumineu-nos també a nos¬
altres en els camins sempre difícils de la vida; sieu cl nostre
nord, el nostre consol i la nostra fortalesa, i no ens deixeu fins
a conduir-nos al port venturós de la victòria eterna. A Vós
dirigim els nostres ulls. Reina i Senyora, en cl misteri de la
vostra preciosa mort i triomfant resurrecció i assumpció al
cel; i perquè sabem que sou misericordiosa, humilment pos¬
trats a les vostres plantes, implorem la vostra protecció amb
les següents pregàries i oracions:

1. Triomfadora del dimoni i de la mort, ajudeu-nos a
triomfar de les nostres passions, i pel vostre gloriós trànsit
vos demanem que la nostra mort sia una venturosa victòria. —
Avemaria i Gloriapatri.

2. Ànima excelsa de Maria introduïda en la Glòria pel Rei
de l'eterna glòria, el vostre Fill Jesús, feu que la nostra ànima
sia mereixedora d'estar en vostra companyia per tots els segles
dels segles. — Avemaria i Glòria.

3. Verge i Mare nostra, pel vostre cos puríssim, arca i sa¬
grari on per nou mesos visqué l'Etern, i que la mort no pogué
corrompre, alcanceu-nos una viva esperança de la resurrecció
de la nostra carn. — Avemaria i Glòria.

4. Oh Reina del àngels més pura que tots ells, qui amb ses
palmes pujaren el vostre cos incorrupte a la celestial Jerusa¬
lem, feu que mai el pecat aparti de nosaltres als àngels, qui
han d'acompanyar-nos a la sortida d’aquest món fins a la pre¬
sència del Jutge etern. — Avemaria i Glòria.

5. Oh Reina poderosa coronada pel Pare, pel Fill i per
l’Esperit Sant, alcanceu-nos la corona de la glòria eterna que
el vostre Fill Jesús prometé a tots els vencedors del pecat. —
Avemaria i Glòria.

OCTAVARI EN HONOR DE SANTA MARIA DE RIPOLL

419

j

Oració

Verge fidelíssima i poderosa. Marc nostra amantíssima, ac¬
cepteu les nostres humils pregàries i oracions, i intercediu per
nosaltres, a fi que ni en vida ni cn mort ens apartem de vostre
Fill, Jesús Senyor nostre, qui viu i regna cn unió del Pare i de
J'Esperit Sant per tots els segles del segles. Amén.

DIA SEGON

Feta la senyal de la Creu, es començarà com el dia primer, i
així tots els altres dies.

Consideració

Sobre les paraules: Mare de Misericòrdia

Entre els homes no hi ha paraula més dolça que la parau¬
la: mare. La tendra criatura para el plor quan la mare la pren
en sos braços; i en qualsevol edat els homes senten un consol
si poden disfrutar del suavíssim amor de la mare. La Verge
Maria és la Mare dels cristians; però d'un modo més excel·lent
que les altres mares ho són dels seus fills. Maria és Mare de
Misericòrdia. Tota mare és misericordiosa, però Maria és per
excel·lència Mare de Misericòrdia. Per això els Sants Pares de
la Iglésia no es cansen de ponderar com no hí ha pecador, per
lligat i encadenat que estigui pels vicis, que si reclama l'auxili
de Maria no recobri la llibertat de la gràcia; que no hi ha
home, encara que estigui desesperat per les desgràcies de la
vida, que si implora a Maria Santíssima no trobi la serenitat
de l'esperit, la pau del cor i el consol de la vida. Per això li
diem consol dels afligits i causa de la nostra alegria. Sia,
doncs, la Verge Maria el nostre refugi en el desterro d’aquest

420

j. torras i bages

món, i Ella ens darà aquell consol que es necessita per a fer
amb constància el viatge envers l’eternitat.

Mediti's uns moments. Lo demés, com en el primer dia.

DIA TERCER
Consideració

Sobre la paraula: Vida

Lo que més estimem els homes és la vida, perquè si se'ns
treu la vida, no queda res de nosaltres. Per això la vida im¬
mortal de la nostra ànima és el gran consol dels cristians. Déu
és pròpiament la vida de tot lo que viu; però la vida de la
immortalitat, la vida divina de la gràcia i de la glòria, ha vol¬
gut el Senyor que ens fos comunicada per medi de Maria. Ella
fou la dona escollida per a portar al món al Salvador Jesús:
per Ella, doncs, Déu s'uní amb l'home, en les seves virginals
entranyes s'uniren la naturalesa divina i la humana, i Ella
continua essent la canal puríssima per on se ns comuniquen
les gràcies. Rebem la vida corporal de la mare; per la mare
comencem la vida, i per Maria comencem la vida de la gràcia
que porta a la immortalitat. Unim-nos, doncs, amb Mana, me-
diant una consciència pura i una tendra devoció filial, tots els
dies de la nostra vida, i la nostra ànima es deslliurarà de la
mort del pecat que porta a l'eterna perdició.

Mediti's uns moments. Lo demés, com en el primer dia.

DIA QUART

Consideració

Sobre la paraula : Dolçura

Tot home cerca la dolçura de l'esperit. Lo que és dolç a
paladar se’ns fa agradable; lo que és suau al nostre cor for

OCTAVARI EN HONOR DE SANTA MARIA DE RIPOLL

421

ma la delícia de la vida. Podem renunciar a la dolçura del
paladar, al goig corporal; però cs impossible renunciar al con¬
sol i a la suavitat de l’esperit. Qui té l’esperit consolat, qui
disfruta de la dolçura i suavitat interior, és fort i resistent, i
suporta les contradiccions niés formidables. La dolçura inte¬
rior de l'home és com un licor fortificant que ens fa aptes pels
combats dc la vida. Maria és la verdadera dolçura de la vida
cristiana. Per espai de prop de mil anys cs cantaren cada dia
a Santa Maria de Ripoll aquelles paraules: Oh dolça Verge
Maria. I aquestes mateixes paraules es continuen cantant cn
totes les llengües en totes les iglésies cristianes de tot el món.
És, de consegüent, això una confessió pública i solemne de la
dolçura de Maria Santíssima. Practiquem, doncs, la dolcíssi-
ma devoció envers aquesta celestial Senyora, i no ens deixa¬
rem enganyar de les corruptores delícies del pecat que ens
aparta de Déu i ens precipita en l'Infern.

Mediti's uns moments. Lo demés, com en el primer dia.

DIA QUINT
Consideració

Sobre les paraules: Esperança nostra

Qui té lo que necessita i lo que estima, ja pot prescindir
de l’esperança, puix esperem lo que necessitem o desitgem;
i com en aquest món mai tenim una satisfacció completa,
necessitem sempre l’esperança. ,-Qui pot estar satisfet en
aquest món? El nostre cor és més gran que el món, i per això
ni totes les coses de la terra plegades poden omplir-lo. Sols
Déu pot satisfer a l’home. Qui té a Déu res li falta, perquè Ell
sol basta, deia Santa Teresa. I Maria Santíssima és la que pro¬
porciona als homes la possessió de Déu. Contemplem en les
sagrades imatges dels nostres temples a Jesucrist en els bra-

422

T. TORRAS T BAGF.S

ços dc Maria en actitud dc donar-lo als seus devots que la im¬
ploren; i en les històries dels -Sants sovint llegim casos sobre¬
naturals de Maria donant-los al seu Fill, Jesús; i Sant Bernat
i molts altres doctors de la Iglésia ens diuen que per Maria
trobarem a Jesús, nostre Salvador. Per això Maria és la nostra
esperança, i si acudim a Ella, ens donarà el Fruit beneit de!
seu sant ventre, Jesús, qui satisfarà completament cl nostre
esperit. Oh celestial Senyora i Mare nostra, oïu les nostres
súpliques i satisfeu la nostra esperança, puix la Iglésia vos
proclama esperança del poble cristià.

Mediti’s uns moments. Lo demés, com en el primer dia.

DIA SISÈ
Consideració

Sobre les paraules : A Vós clamem els desterrats fills d’Eva

Aquest món no és la nostra pàtria verdadera, puix en ell no
es pot tenir repòs ni satisfacció completa. Sempre desitgem
una seguretat que aquí no podem tenir. Som desterrats. No
hi ha ningú que es basti a si mateix, i necessitem auxili i una
protecció poderosa. La Verge Maria és anomenada Verge po¬
derosa i clementíssima, i per això nosaltres els cristians li
diem: A Vós clamem els desterrats fills d'Eva. I tenim la segu¬
retat de que els nostres clams seran escoltats per Maria, Rei¬
na i Mare de Misericòrdia, si la nostra voluntat és recta i els
nostres desigs són purs. En el desterro de la vida present,
mentre fem el viatge envers l'eternitat, necessitem una ombra
suau i protectora, sota de la qual puguem reposar, cansats
del camí de la vida. L'ombra maternal dc Maria és d'una gran
suavitat: per això hem de clamar a la celestial Senyora amb
gran humilitat i fervor, i Ella escoltarà les nostres pregàries,

CTAVARI EN HONOR DE SANTA MARIA DE RTPOLL

423

j

i ens darà cl consol i fortalesa necessaris per a fer dignament
el camí de la vida, deslliurant-nos dels seus perills i fadigues.

Mediti’s uns moments. Lo demés, com en el primer dia.

DIA SETÈ
Consideració

Sobre les paraules: A Vós sospirem, gement i plorant

A les hores tristes és quan més es necessita consol, i men¬
tre som en el desterro d’aquest món hi ha d'haver per nosal¬
tres hores tristes. I quan la tristesa ens afligeix, hem de comu¬
nicar-nos amb algú que ens estimi. Mentre tenim mare, ella
és la dipositària de les nostres penes; i més encara que totes
les mares, nosaltres trobem consol en comunicar-nos amb la
nostra celestial Mare, Maria Santíssima. Les afliccions més ín¬
times i secretes el cristià les comunica a la Verge Maria per a
obtenir consol, i per això li diem: Aquests ulls vostres tan mi-
serícordiosos gireu-los envers nosaltres. Basta la dolça mirada
dels seus ulls i el seu somriure maternal per a deixar consolat
el nostre cor. L’experiència diària de les famílies cristianes
demostra la gràcia consoladora de la Verge Maria. Quan una
família passa una tribulació o tristesa, es reuneix al voltant
de la imatge de Maria, que venera en alguna de les seves habi¬
tacions, li encén el llum de la devoció i pietat, li dirigeix les
seves oracions i pregàries com a Mare misericordiosa, i Ella
correspon donant consol, fortalesa i suavitat d'esperit a aque¬
lla família que gemega, perquè es troba en una hora trista.
Síem nosaltres devots de la celestial Senyora, i Ella eixugarà
les llàgrimes dels nostres ulls amb la seva mirada dolça i mi¬
sericordiosa que deixa serena a Làmina més atribolada.

Mediti’s uns moments. Lo demés, com en el primer dia.

424

J. TORRAS I BAGES

DIA OCTAU
Consideració

Sobre les paraules: Després d'aquest desterro mostreu-nos
a Jesús, fruit beneit del vostre sant ventre

L'acte més solemne de la nostra vida és la mort, perquè
aquell instant és el començament d’una altra vida que mai
s'ha d’acabar. Per això els cristians invoquem d’un modo par¬
ticular la protecció de Maria per a l’hora de la mort. Pregueu
per nosaltres pecadors ara, li diem, i en l'hora de la nostra
mort. Feliç aquell qui pot ésser assistit en aquella hora so¬
lemne per la protecció material de Maria; perquè aquesta
celestial Senyora suavitza les angúnies, els sofriments i els
temors de l'agonia. I Ella és advocada especial del cristià en
aquella terrible hora. Assistí a son Fill santíssim crucificat en
la muntanya del Calvari, demostrant la fortalesa del seu amor,
i assisteix en l'hora de l'agonia a cada un dels seus altres fills,
els cristians piadosos, qui reconeixent-la per mare seva espiri¬
tual, l’honren, la serveixen i li tributen el culte del seu amor
i reverència durant la vida. Ella és una Verge fidelíssima i
correspon als obsequis i serveis que els cristians li fan, acom¬
panyant-los en l'última hora, alcançant-los de Déu les gràcies
necessàries per a la salvació i mostrant-los a Jesús, fruit be¬
neit del seu sant ventre. Jutge de vius i de morts, per a incli¬
nar-lo a la misericòrdia. Siem, doncs, verdaders devots de
Maria, especialment en el misteri de la seva Assumpció al
cel, celebrem les seves festivitats principals rebent els sants
sagraments i oferint-li les nostres oracions; que no es passi
cap dia sense dedicar-li la corona de místiques roses, que en
diem el Sant Rosari, i Ella ens acompanyarà a la sortida
d’aquest món.

Mediti’s uns moments. Lo demés, com en el primer dia.

ESTACIÓ AL SANTÍSSIM SAGRAMENT

I

i Jesús dolcíssim! Jo us vinc a visitar en l’amorosa presó
del Sagrament, on tancàreu la vostra immensitat, per a sol-
licitar més novament la nostra devoció; a l’arribar a la vostra
sobirana presència, primer de tot us demano el perdó dels
meus pecats i després imploro la vostra benedicció.

Pater, Ave i Glòria.

En tot lloc i en tot moment sia beneït i alabat el Santíssim
Sagrament.

jJesús dolcíssim! No en tinc prou del vostre perdó, puix
necessito vostre amor; vull acostar-me a la vostra Sagrada
Persona per a sentir la suau calor que comuniqueu a l’ànima
devota dels Sagraments.

Pater, Ave i Glòria.

En tot lloc i en tot moment sia beneït i alabat el Santíssim
Sagrament.

426

J. TORRAS I BAGES

III

i Jesús dolcíssim! No en tinc prou d’amar-vos, necessito
més i desitjo imitar-vos; per mi fóreu crucificat; doncs ícu-
tne lloc en aquest llit nupcial de la creu, concedint-me la grà¬
cia de saber portar dignament les afliccions de la vida per
amor vostre.

Pater, Ave i Glòria.

En tot lloc i en tot moment sia beneït i alabat el Santís¬
sim Sagrament.

IV

iJesús dolcíssim! La devoció al vostre Sagrament és com
un vi delitós i fort que sosté la vida de l'ànima; feu, doncs,
que avorreixi el verí de les delectacions mundanes que em-
metzinen i maten l’ànima.

Pater, Ave i Glòria.

En tot lloc i en tot moment sia beneït i alabat el Santíssim
Sagrament.

V

iJesús dolcíssim! Força dels flacs, Consol dels tristos, Re¬
pòs dels fadigats, qui fan el camí de la vida: jo sento la vostra
veu i vinc al Sagrari a cercar companyia en el desert espiri¬
tual del món.

Pater, Ave i Glòria.

En tot lloc i en tot moment sia beneït i alabat el Santíssim
Sagrament.

427

ESTACIÓ al santíssim sagrament

VI

jJesús dolcíssim! Jo us dono accions de gràcies pel gran
benefici de l'Eucaristia: perquè aquestes accions de gràcies
sien contínues, tanqueu mon esperit amb Vós dins de la presó
del Sagrari, per tal de disfrutar així sempre de la vostra dolça
companyia.

Pater, Ave i Glòria.

En tot lloc i en tot moment sia beneït i alabat el Santíssim
Sagrament.

VISITA ESPIRITUAL A NOSTRA
SENYORA DE MONTSERRAT,
PATRONA DE CATALUNYA *

Considera, devot de la Mare de Déu de Montserrat, que la
maternitat de la Verge Maria s'estén a tots els pobles de la
terra, perquè de tots els homes la constituí Mare son Santís¬
sim Fill quan clavat a la Creu li digué, recomanant-li la per¬
sona de Sant Joan: «Senyora, aquest és el vostre Fill.» El
deixeble allí present representava en sa persona tots els deixe¬
bles venidors. Considera també, devot català, que a més d'a¬
questa recomanació general, tu en tens una altra de particu¬
lar. La Providència divina féu de la muntanya de Montserrat
un lloc de defensa dels cristians contra els moros; i els cris¬
tians, a més, sempre invocaren la Verge de Montserrat quan
volgueren deslliurar la Pàtria, per lo qual el Vicari de Jesu-
crist sols ha confirmat la relació entre la nostra terra i la Mare
de Déu de Montserrat, quan, al declarar-la Patrona de tots els
pobles de Catalunya, els digué: «Catalans, en la muntanya de
Montserrat i en la devota Imatge que allí es venera, teniu la
vostra Mare.» Per a correspondre, doncs, a l’ordenació del

* Pregària composta el febrer de 1899 per a la Lliga Espiritual de la
Mare de Déu de Montserrat.

VISITA ESPIRITUAL A NOSTRA SENYORA DE MONTSERRAT

429

Sant Parc, i per a obtenir dc la Mare de Déu de Montserrat sa
poderosa intercessió cn favor del poble català, digues-li humil
i devotament Ics següents pregàries:

T. Verge prodigiosa, tron puríssim on reposà l'Eterna Sa-
biduria quan vinguc al món a ensenyar el camí dc salvació,
alcanceu als vostres catalans aquella Fe que enfonsa les mun¬
tanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida.

Avemaria i Gloriapatri.

II. Mare castíssima, mirall de puresa, flor de les verges,
que portàreu al món el bàlsam d’incorrupció, Jesús Fill de
Déu, alcanceu-nos l'honestedat dels costums públics.

Avemaria i Gloriapatri .

III. Profetessa admirable, que beneíreu i alabàreu a l'E¬
tern més que no pas totes les jerarquies angèliques plegades,
feu que sia desterrat d’aquest poble vostre l'esperit de male¬
dicció i de blasfèmia.

Avemaria i Gloriapatri.

IV. Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu
de Catalunya l’esperit de discòrdia, i ajunteu a tots sos fills
amb cor de germans.

Avemaria i Gloriapatri.

V. Santa Engendradora de l’Etern, Filla del vostre Fill,
feu que mai es desfaci aquest poble català que Vós espiritual¬
ment engendràreu.

Avemaria i Gloriapatri.

VI. Verge poderosa, més forta que un exèrcit en ordre de
batalla, des de vostre alt castell de Montserrat defenseu d'ene-

430

J. TORRAS 1 BAGES

mics espirituals i temporals a tota la terra catalana que teniu
encomanada.

Avemaria i Gloriapatri.

VII. Senyora de Montserrat, que teniu vostra santa mun¬
tanya voltada d'oliveres, signe de pau, alcanceu als pobles de
Catalunya una pau cristiana i perpètua.

Avemaria i Gloriapatri.

Antífona

Jo habito en les altures del Cel i tinc mon tron sobre els
núvols: acudiu a Mi tots els qui em teniu amor i us satisfareu
del dolç Fruit de les meves entranyes, Jesús.

y. Pregau per nosaltres, Santa Maria, advocada nostra.

Perquè siam dignes de les promeses de Jesucrist.

Oració

Déu i Senyor nostre, que glorifiqueu amb un insigne culte
l'electa muntanya de l'excelsa Mare del vostre Unigènit, con-
cedíu-nos que, sota la poderosa protecció de la mateixa Im¬
maculada sempre Verge Maria, puguem arribar amb seguretat
a Crist, que és l’eterna Muntanya de la Glòria. Pel mateix
Jesucrist, Senyor nostre. Amén.

EXEMPLE

Les set invocacions a la Mare de Déu són molt antigues en
la Iglésia per a obtenir l'auxili del Senyor en les grans tribu¬
lacions. El Rei d’Aragó, En Jaume el Conquistador, refereix

VISITA ESPIRITUAL A NOSTRA SENYORA DE MONTSERRAT 431

en la seva Crònica que en la conquesta de Mallorca es trobà en
un molt greu perill del qual no sabia com eixir-ne; i dirigint-
se a Maria Santíssima, li digué: Vós, Mare de Déu, qui sou
pont i pas dels pecadors, vos prec per les set alegries i pels
set dolors que tinguéreu del vostre estimat Fill, vulgueu pre¬
gar al vostre estimat Fill que em trega d'aquesta pena i d’a¬
quest perill; en què sóc jo i els qui van amb mi. I, acabada
aquesta oració, diu el mateix Rei, que tot seguit li acudí el
pensament salvador. Aquest Rei, cl mes il·lustre de la nostra
terra, invocava la Verge Maria en totes les seves conquestes,
i diu amb ses pròpies paraules: En totes les viles, que grans
jossen, que Déu nos havia donades a guanyar a sarrains, ha¬
víem edificada església de Nostra Senyora Santa Maria; i el
crit de la seva gent, quan entrava en batalla, era: Santa Maria,
Santa Maria. I afegeix el mateix Rei que aquesta paraula no
els eixia de la boca, que, quan l’havien dita, sempre hi torna¬
ven, com mística i devota Lletania. Amb la qual cosa, devot
català, has d'entendre que si bé Nostra Senyora és Mare de
tots els pobles cristians, ho és de manera particular del nostre
poble, puix que sota sa protecció i defensa fou format; i així
deus invocar amb fervor i constància a Nostra Senyora, per¬
què afavoreixi la nostra restauració moral, més difícil que
no pas la política, imitant al Rei En Jaume, que conta que en
la conquesta de Múrcia s’abraçà a l’altar de la Verge i plo¬
rant —diu ell— tan fort, que per espai d’una llarga milla no
ens poguem partir d'aquell plorar ni de l'altar; i en altre lloc
i posat en gran perill, refereix que pregà a Nostra Senyora
per espai de tres dies i tres nits.

Concediren indulgència a les oracions d'aquesta Visita Espiri¬
tual l’Emm. Sr. Cardenal Bisbe de Barcelona, 200 dies. Els
Excitis, i llims. Srs. Arquebisbes de Tarragona i de València, 100
dies. Els Rvds. Srs. Bisbes de Girona, Lleida, Vic, Seu d’Urgell,
Solsona, Tortosa, Mallorca, Oriola, i Monsenyor Bisbe de Per¬
pinyà, 50 dies.

FÓRMULA DE CONSAGRACIÓ
DELS JOVES I DONZELLES A LA
VERGE MARIA EN EL DARRER MES
DE MARIA DEL SEGLE XIX *

i Verge i Mare de Déu! Davant del vostre tron d’amor i de
misericòrdia vos oferim les nostres potències i sentits, el
nostre cor i la nostra ànima, tota la nostra vida; i vos supli¬
quem humilment ens alcanceu la gràcia de que sapiguem por¬
tar una joventut cristiana, a fi que les nostres oracions, les
nostres obres i tota l'activitat de la nostra vida servei» per a
santificar el nostre segle, fent que regni gloriós en el segle vint
el Rei de tots els segles, vostre amorós Fill, Jesucnst Senyor

nostre. Amén.

(/ es diran tres Avemaries.)

* Inserida al «Boletín Oficial». del J bis J? at . f e ^ 19 °°'

ssprés de la pastoral El darrer Mes de Mana del segle XIX.

PER DESPRÉS DEL «MEMORARE»

Oració a la Mare de Déu de Montserrat, Patrona de l’Institut
de Cultura de la Dona, per a ésser resada després
DEL «MEMORARE», ALTRAMENT DIT ORACIÓ DE SANT BERNAT

Especialment us demano, oh Mare de la Sabiduria etemal,
que, com far lluminós, des del cim del Montserrat il·lumineu
la terra catalana, sigueu, oh morena i formosa Patrona del
nostre Institut, la nostra guia, a fi que, sota la llum dels vos¬
tres ulls misericordiosos, caminem sempre totes nosaltres pel
camí que porta a la pau i a la dignitat de la vida present, i
després a la felicitat eterna de la glòria. Amén.

27

III. PASTORALS

DE LA CIUTAT DE DÉU
I L’EVANGELI DE LA PAU *

Sumari

I. Fundació de la Ciutat de Déu.

II. Els Prínceps que la governen. — Sa missió és edificar el Cos
místic de Jesucrist.

III. La vida de la Ciutat de Déu és la Fe i l'Amor.

IV. La llum de la Ciutat de Déu és la Fe; el mestre és Jesucrist.

V. La Llibertat i l'Autoritat en la Ciutat de Déu.

VI. La felicitat de la Ciutat de Déu. — Quant diferent de les uto¬
pies mundanes.

VII. Llei Constitucional de la Ciutat de Déu: la Fe i l'Amor.

VIII. Unitat orgànica i viva de la Humanitat universal en la Ciu¬
tat de Déu.

IX. Aquest ideal no és utòpic, sinó el més humà. — Com s'en¬
carna en la vida real.

X. La Llei Social de la Ciutat de Déu és la Caritat derivada del
Cor de Jesucrist.

XI. L’educació de la Ciutat de Déu és la pietat.

XII. Edificació perpètua de la Ciutat de Déu i sos edificadors. —
Salutacions a cada classe en particular.

* Pastoral d'entrada al bisbat de Vic. És escrita en català, tal com
les altres que la seguiran, i per disposició del Doctor Torras traduïda al
castellà. Per raó de la mala lletra, les proves són corregides personal¬
ment pel Prelat els primers dies d’ésser a la diòcesi. Se’n fa un llarg ti¬
ratge a doble text i amb esplèndida presentació, que ja constitueix ella
sola una mostra de l'afecte del nou Bisbe als seus fills espirituals. La
lectura del document consolida en la clerecia diocesana, que té fama de
tomista, el prestigi teològic de què va aureolat l’autor.

438

J. TORRAS I BAGES

NÓS, KL DR. JOSEP TORRAS í BAGES,

FF.R I.A GRACIA DE DÉU 1 DE LA SANTA SRDH APOSTÒLICA B1SBU DE VIC

Al venerable Capítol de la Seu , als Arxiprestos, als Pàrrocos i
demés Clero, tant secular com regular, a les Religioses i a
tots els fidels del Nostre Bisbat, pau i salut en Nostre
Senyor Jesucrist.

Et vocabitur Jerusalem Civitas ve-
ritatis.

«I Jerusalem serà anomenada Ciu¬
tat de la veritat...»

(Zacaries, VIII, 8)

I

Fundació de la Ciutat de Déu

Déu Senyor nostre és qui governa totes les coses ciiades, i
fent una immensa escala de dites coses, Ell esta al capda¬
munt, i vol que les criatures humanes des de la terra pugin
al cel muntant pels graons de la virtut. Per aquest treball
d'ajudar als homes a pujar al cel, ja des del principi Deu els
assenyalà àngels perquè els conduïssin; els dona la rao, vica¬
ria de Déu, com diu el venerable P. Lluís de la Puente, perque
els guiés; ciències, arts i virtuts naturals que fossin com vin¬
cles que ajuntessin i unissin als homes i formessin una unitat
humana, ombra dèbil, però expressiva, de la Unitat de la Tri¬
nitat divina, i així la vida en la terra fos un eco harmomos de
la vida en el cel.

La humanitat primitiva, nostres primers pares, no reeixi¬
ren en l’empresa de pujar per l’escala de la glòria, no encer¬
taren el camí de la grandesa, i, volent-se fer uns altres deus,

IE LA CTL’TAT DE DÉU I L'EVANGELI DO LA PAU

439

caigueren en la misèria del pecat; però el misericordiós Cria¬
dor se compadí del nostre infeliç llinatge, i, després d’una llar¬
ga experiència de la insuficiència humana, posat en evidència
que ni la raó, ni les virtuts naturals, ni els sentiments d’hu¬
manitat bastaven, río sols per a salvar les ànimes, sinó que ni
encara perquè tot el llinatge humà fos com una família en la
lerra i es produís en el món una unitat humana, com en cl cel
existeix una Unitat divina, segons l’adorable desig que més
tard manifestaria el Redemptor; 1 aleshores, arribada la pleni¬
tud del temps, convençuts els homes de sa flaquesa i portat
Déu de sa misericòrdia, envià al món a son Fill Unigènit, nas¬
cut temporalment de Santa Maria Verge, perquè fundés en la
terra, assentant-la en fonaments celestials, la Ciutat de Déu
perpètua i eterna, de la qual des del principi del món els jus¬
tos de tots els pobles, regits internament pel Sant Esperit,
havien ja, encara que imperfectament, traçat com un dibuix
en la terra.

El Fill de Déu, doncs, Nostre Senyor Jesucrist, vingué per
a fer de la terra una imatge del cel, per a construir la Ciutat
de Déu, que ha de durar per tota l’eternitat, començant-la en
el món amb materials en brut, els homes pecadors, els quals,
un cop polits, fossin magnífics carreus per a bastir la inteí-
lectual Ciutat on vol residir el Rei dels cels i terra, que no
gusta de viure en les sublims muntanyes, ni en la majestat del
mar, ni en les immenses regions del firmament sembrat d’es¬
trelles, coses magnífiques, però sens ànima, que no el poden
entendre ni estimar; sinó que vol viure i regnar en la intel-
Iectual Ciutat de les ànimes justes, puix per a ésser estimat
Déu ha fet la creació; i sols els homes, entre totes les cria¬
tures mundanes, poden conèixer i estimar a Déu Senyor nos¬
tre, i sols poden conèixer i estimar dignament a son Senyor
els homes qui s’han deslliurat del pecat, qui disfruten de la
llibertat de fills de Déu, independents de la corrupció i de

1. Joan, XVII, 11 i segs.

440

J. TORRAS I BAGES

l'crror, que lliguen a l’home com un esclau, restituïda a l a
nostra naturalesa la dignitat primitiva, i exaltat cl fill de l’h 0
me fins a investir-lo amb cl caràcter de fill de Deu.

En la Ciutat de Déu tots els ciutadans són prínceps i hereus
de la glòria, perquè tots són fills dc Déu, i <-qui sembrà cn la
terra aquest planter dels fills de Déu? Nostre Senyor Jesu-
crist, qui la regà generosament amb la seva sang preciosíssi-
ma, i Ell, Fill dc Déu natural, revestint-se de la nostra natura¬
lesa, unint-sc amb nosaltres, ens estengué per privilegi lo que
Ell té per naturalesa: la qualitat de fills de Déu i, de conse¬
güent, de participants de la seva glòria inefable.

La Ciutat de Déu perfecta és al cel, la imperfecta a la terra-
aquí comença lo que allà d'enllà se completa; un és l’Arqui¬
tecte de totes dues, el Verb etern, i al bastir la Iglésia de Déu
a la terra tenia els ulls posats en la del cel; i encara que la
de la terra, mentre és aquí, tingui arrugues i màcules 1 i no
pugui obtenir la perfecta bellesa, perquè la Sabiduria eterna,
encarnada en la humanitat de Jesucrist, tingué tanta d’ànsia
de la nostra dignitat, que volgué que la corona de la glòria, el
mèrit de ciutadans eterns del regne de la perfecció l'obtin-
guéssim perquè no semblés del tot donat, sinó guanyat amb
els nostre treball i amb les nostres suors, encara que interna¬
ment Ell ens comunica la gràcia de fer lo que fem, sense la
qual cap fruit sanitós produiria la nostra vida, com una branca
no fructifica sinó mediant la saba que rep de l'arbre a què
està unida; encara que, repetim, la Iglésia de la terra és com
un laboratori de perfecció, on, de consegüent, hi ha d'haver la
imperfecció, no obstant, el ritme de la seva vida essencial és
el mateix de la vida de la glòria, i sa organització jeràrquica
una ombra de la jerarquia celestial. 2

1. Efesis, V, 27. Vide A Lapide.

2. Dionysii Areop., De Eccles. hire .: «Hujus hierarchiae principium
est Trinitas, quae est fons vitae, bonitatis essentia, una causa rerum
omnium, etc.»

D E LA CIUTAT DE DÉU I L’EVANGELI DE LA PAU

441

En efecte: el cel és un organisme vivent, significant amb
paraules humanes, perquè no tenim més remei, les inefables
coses del regne etern; allà cl Verb dc Deu, la Sabiduria, el
Fill consubstancial del Parc, la Intel·ligència sobirana cs la
ciència, l’acción i la perfecció de tots els sers criats- tots
viuen d'Ell perquè Ell és la font de la vida, i Ell la rep del
Pare. En la Humanitat sobrenaturalitzada, cs a dir, en la Iglé-
sia dc la terra, ombra i imatge de la Iglésia del cel, passa una
cosa per 1 estil. La Intel·ligència sobirana, qui governa el món
és Nostre Senyor Jesucrist, Sabiduria del Pare: Ell és la Cièn¬
cia, 1 acció i la perfecció de la Humanitat. El criteri humà
coincideix amb el criteri cristià; per això deia aquell antic
Pare de la Iglesia que l’home era naturalment cristià; per
aix° afir " iem <l ue raó és vicaria de Déu; i, no content l’E¬
tern amb el govern d’aquest vicari, Penteniment de l'home
ofuscat pel pecat, envià a son Fill Unigènit perquè fos el rector
de les nostres consciències, llum, camí i vida de les nostres
ànimes. En el cel la ciència, l’acció i la perfecció ixen total-
ment del Verb etern i s’escampen per tots aquells afortunats
habitants de la glòria, se comuniquen a tots els graus de la
jerarqum angèlica per medi de diferents prínceps, l'un ho dóna
a l altre, i així I amor es el llaç que junta entre ells als que
lormen aquella societat benaurada; i els mèrits i excel·lència
dels àngels son propis d’ells i al mateix temps són de Déu de
qui deriven, i Deu, àngels 1 benaurats són com una sola vida
puix aquesta ix de Deu i torna a Ell, perquè tots els pensa-’
ments i afectes dels àngels, tot el moviment dels seus altís¬
sims enteniments, tots els seus sentiments, himnes, músiques
i accions de gràcies terminen i acaben en Déu, perquè com
erisenya amb gran magnificència el nostre gloriós màrtir, cl
at Ramon Llull, Deu es Yacabamení de totes les coses.
Perquè la Iglésia de la terra, és a dir, la humanitat, s’havia
esviat d aquest camí; perquè els homes cercaven son acaba¬
ment aixo és, sa satisfacció, son complement, omplir el seu
buit d insuficients criatures amb lo terrenal i mundà, per lo
qual mai trobaven ni repòs ni salvació, perquè a l’esperit de

442 J. TORRAS I BAGES

l’homc res, fora de Deu, l'omple; el Verb etern, qui a! principi
havia format cl món, vingué després del pecat a reformar-lo
en la Persona divina de Nostre Senyor Jesucrist, i establí a la
terra una semblança de la Iglésia celestial, semblança que, na¬
turalment, és imperfecta, perquè agafa tot lo que troba i se fi
dóna, lo imperfet, fins el rebuig del món, les víctimes del vici
i del pecat, els esclaus de Satanàs per a transformar-los en
fills de Déu, ja que la constitució de la Iglésia a la terra és la
manifestació de l'atribut diví més amable per nosaltres, po¬
bres pecadors, l'inefable atribut de la misericòrdia. I així com
en els cors angèlics, en cada un d’aquells molts estatges que
hi ha en la casa del Pare celestial, Aquest, perquè dirigís l’a¬
mor, l'alabança, el pensament d’aquells benaurats habitants
de la Glòria, hi posà un príncep, qui és com el ritme, el com¬
pàs i el qui porta la pauta de tota aquella santa companyia;
havent sempre els homes conegut que hi ha prínceps en les
angèliques jerarquies, i ho confessa, no sols la Iglésia catòlica,
sinó també l’heretgia des dels temps de l’antiga càbala i en¬
cara abans, trobant-se aquella doctrina de la fe cristiana des
de tan enllà com arriba la tradició humana fins a l’hora pre¬
sent, en totes les nacions civilitzades on abunden les sectes,
qui no sols confessen, sinó que exageren l’eficàcia dels espe¬
rits separats, o sia dels àngels i dimonis; així, diem, com en
les jerarquies dels àngels el Verb etern se comunica amb elles
i els tramet la seva llum i els fa participants de la seva infinita
intel·ligència per medi dels qui constitueix com caps i prín¬
ceps, il·luminant els superiors als inferiors, i el Verb etern
il·luminant a tots; també en les jerarquies mundanes, en els
cors d’homes, és a dir, en la multitud de seccions que com¬
ponen la Iglésia universal de la Humanitat, la Iglésia catòlica,
estesa per tot el món i que ha de durar fins a la consumació
del segles, en cada una d'aquestes seccions l'Esperit de Nostre
Senyor Jesucrist i de son Pare etern ha constituït homes qui
fossin, a imitació dels prínceps de les jerarquies angèliques,
els qui regissin l’acció, l’enteniment, el cor, en una paraula,
tota la vida espiritual per la via única que porta a Déu, fora

DB LA CIUTAT Dli DÉU I L’EVANGELI DE LA PAU

443 /

de )a qual no hi ha pau, ni salvació, mediant la ciència dc vida
eterna que ens llegà Jesucrist i que guarda cn son tresor amb
fidelitat inviolable nostra santa Mare i Mestra la Iglésia catò¬
lica romana.

II

Els Prínceps que la governen. Sa missió és edificar
EL Cos MÍSTIC DE JESUCRIST

I en aquest punt de la Carta que us escrivim, estimats ger¬
mans i fills caríssims, Nos entra la confusió i vergonya, i les
ganes de plorar més que no pas d'escriure, i un temor sem¬
blant al de Moisès quan Déu l'envià al poble hebreu i tenia
por de que el poble no voldria creure de que tingués tal mis¬
sió de governar-lo i regir-lo pel desert i portar-lo a la terra de
promissió, imatge i profètica semblança del poble cristià, qui
regit per son Cap i Pastor únic, Jesucrist i son Vicari, i pels
Pastors secundaris en les diferents parts del món, ha d'ésser
conduït, a través del perillós desert de la vida temporal, fins
a la terra de promissió de la vida eterna.

Sense saber per què, oh Iglésia de la Diòcesi de Vic, Déu,
que exaltant humilia i humiliant engrandeix, Déu Nos ha es¬
collit i son Esperit Sant ens ha constituït per a ton Pastor i
Pare; i quan pensem en la meravellosa potència, quasi tau-
matúrgica, de l'home a qui havem de succeir, al considerar la
nostra insignificança, sentint profundament la nostra flaquesa,
desvanescut per l'evidència del Nostre no-res, quedaríem amb
l’esperit encallat, sense saber què fer, com Moisès quedà tarta-
mut de la llengua un cop rebuda la gran missió, si no ressonés
a la nostra orella aquella sentència apostòlica, llei de la gràcia
cristiana: «Quan me sento més flac, aleshores só més pode¬
rós»; 1 sentència que ens mou a prescindir de Nós mateix i a

1. II Corintis, XII, 10.

444 J - TORRAS i bage

•X'

deixar-nos en mans de Déu, qui escull sovint lo despreciable
flac per fer-lo instrument de la seva glòria, a fi que el món $
convenci de que la direcció espiritual de la Humanitat, exe
cida per la Iglésia, no és obra d'homes, sinó del mateix Déi
l'Esperit etern qui governa la societat sobrenatural de les àr
mes per medi de criatures de fang.

i Oh Déu i Senyor nostre! jCom l'esperit se n puja a la co
sideració de les grans missions que Déu ha donat als ho mi
per a perpetuar son regne en el món i conduir les ànimes
port de salvació eterna, i com un hom se sent humiliat pe
sant que ha volgut escollir la nostra insignificança i misèr
pecaminosa, per a cooperar en el món a l'acció divina qi
prepara els homes per a la benaurança eterna! I al trobar-nc
tot admirat, fet Pare i Pastor d'aquesta porció escollida c
poble de Déu, girem els ulls envers la llum de la Sabidrn
revelada, per a veure els tràmits pels quals Déu ha constiti
el seu regne entre els homes, i la manera com ha escollit a s
pastors i pares; i aleshores sentim l'eterna analogia de D
amb si mateix, tant en l'Antic com en el Nou Testament, a
quan enviava patriarques als homes creients de la Llei na
ral, igual que quan envia prelats i bisbes als catòlics de la L
de gràcia; i contemplant tota l’acció creadora de Déu, vei<
que lo mateix en l'ordre de la matèria, que en el dels esperi
que en l’ordre humà. Déu tot ho fa del no-res, posant solam<
la condició als elements que escull per a executar els s<
intents, de que sien dòcils, reverents i s'adhereixin a l'adora
llei de la seva santíssima voluntat.

Cridà Déu Senyor nostre a Abraham, 1 Pare dels creients,
a constituir-lo principi del poble que volia fer enmig del m
a fi que fos dintre de la Humanitat com el llevat que,
mentant dins de la massa humana, fes de tot el nostre Urna
el poble de Déu; essent la terra una ombra del regne ce
tial, cridà, repetim, per príncep dels creients a Abraham

1. Gènesi, XII.

IE LA CIUTAT DE DÉU I L'EVANGELI DE LA PAU

445

1

féu sortir dc la ciutat d’Ur dc Caldea, dc la ciutat dc les lle¬
tres, 1 i deixar son llinatge, la seva casa i la seva terra, portant-
lo a la terra dc proraissió i prometent-li una descendència in¬
nombrable i eterna. Tambc Déu Nos ha cridat, per boca de
son Vicari, i ens ha fet deixar la ciutat de les lletres, desem¬
parar la nostra casa i les nostres terres, i ens porta al país dc
I promissió per a constituir-nos patriarca en el seu poble. A l'es¬
terilitat espiritual de la literatura l’havem de suplir amb la
fecunditat de la gràcia, que engendra fills i constitueix pobles
j edifica la Ciutat de Déu, la ciutat universal i eterna, objecte
últim que es proposà el Criador en sa obra, aspiració dolcís-
sima que, eixint del Cor encès de caritat de Nostre Senyor
Jesucrist, tragué per la boca en la nit sacrosanta de la Cena,
quan expressà son desig de que tota la Humanitat fos una sola
cosa, com una sola cosa són les tres adorables Persones de la
Trinitat Beatíssima.

Aquest és, doncs, el nostre ofici, tal és la missió que havem
rebut de Jesucrist per medi de son Vicari en la terra: conti¬
nuar el regne de Déu en el món; treballar en l'edificació del
Cos de Crist, segons el llenguatge de Sant Pau i el de la teolo¬
gia catòlica; i, segons el llenguatge profà, treballar en la cul¬
tura, en l’ordre, en la perfecció del cos social. I aquest mi¬
nisteri, sempre necessari per a la salvació eterna de les àni¬
mes, per a la continuació de l’obra redemptora de Nostre
Senyor Jesucrist, avui dia, als ulls de tothom qui no estigui
preocupat, és necessari firis per la subsistència i continuació
del cos social que les passions desfrenades dels homes voldrien
trossejar, i al qual els errors, les injustícies, les tiranies i les
concupiscències han desllorigat ja els membres, quedant gai¬
rebé sense moviment ni vida. La Humanitat fou criada com
un cos immens, de sublims proporcions, predestinat a tenir
per Cap cl mateix Verb de Déu; Aquest ha d'ésser la intcl-
ligència directora de la societat, i l'immens cos social neces-

1. Vegeu Vigouroux.

446

J. TORRAS I BAGES

sita, a més de la intel·ligència, l’amor, perquè la vida és amor,
i fora de l’amor sols hi ha fred, inacció i mort, i medíant l'a¬
mor com un vivificant calor s’estén per tots els membres, els
manté expedits i en unitat de vida. Per això l'adorable Criador
de la naturalesa humana, Pare de les misericòrdies i Déu de
tota consolació, li envià son Fill Unigènit, sa Intel·ligència so¬
birana, i son Esperit vivificant i paràclit, a fi que la Humanitat
quedés tan íntimament unida amb la Divinitat, la naturalesa
d’Adam tan dignificada i divinitzada, que la intel·ligència i
l’amor dels homes fossin la mateixa intel·ligència i el mateix
amor de Déu, quedant els homes constituïts com una espècie
de déus.

Aquest i no altre, estimats germans i fills caríssims, és el
fi de la nostra existència, treballar aquí per a pujar després
a la dignitat d'una vida divina, expel·lir els vicis, dominar les
passions, governar racionalment les nostres concupiscències,
cercar la Veritat, que per a fer-se més assequible s'encarnà en
la Persona de Jesucrist, exercitar les virtuts, practicar l’amor,
i així merèixer després que aquesta vida humana dignificada
se converteixi en vida divina, reposant eternament dins de la
mateixa Trinitat beatíssima. Aquest és el nostre ofici, aterra-
dor per la seva sublimitat, ministrar-vos el Fill i l’Esperit Sant,
fer penetrar i viure en aquesta interessantíssima part del Cos
místic de Jesucrist, que és la Iglésia de la Diòcesi de Vic, la
Intel·ligència i l’Amor divins, a fi que en la vostra vida no us
governeu per raons i sentiments de carn i sang, sinó pels augus-
tíssims mòbils de la Fe i de la Caritat, de manera que quedeu
sobrenaturalitzats; que vivint en el món no sigueu mundans,
que vestits de carn corruptible no sigueu carnals, que subjec¬
tes a les il·lusions dels sentits i a la fantasmagoria enganyosa
de la imaginació, no obstant us feu superiors a la mentida
mundana adherits fidelment a la Veritat, i així obtingueu aque¬
lla victòria necessària per a merèixer la glòria triomfal de
l’eternitat.

447

de la ciutat de déu I l'evangelï du la pau

ÏTI

La vida de la Ciutat de Duu és i.a Fe i i.’Amor

La Ciutat dc Deu cn la terra està fundada; el Cos místic
de Jcsucrist viu de la Fe i de la Caritat. La Fe és la vida i la
Fe és la victòria . 1 Qui no té Fe és mort , 2 sens ella és impossible
agradar a Déu , 3 perquè Ell és el Déu dels vivents i no dels
morts, i la vida repel·leix la mort. Sense la Fe l'home és cego i
topa amb tot lo que troba en el camí de la vida: topa amb la
riquesa i topa amb la pobresa; topa amb els honors que natu¬
ralment porten les altes qualitats naturals i les summitats de
les jerarquies, i topa amb la humiliació, segons el món, que es
deriva de la falta de dites qualitats naturals i de la posició
baixa; topa amb la prosperitat i topa amb l’adversitat; topa
amb la força i energia que porta en si la joventut, i topa amb
les flaqueses i angúnies de la vellesa; topa amb la ciència i
topa amb la ignorància; topa amb les passions i fins amb les
mateixes virtuts naturals. Al revés, l’home de fe, per lo mateix
que posseeix una participació de Déu, com aquest omnipotent
Senyor, de tot treu habilitat, i tot per Ell és un element de
glòria , 4 perquè béns i mals, prosperitats i adversitats, tot ha
sigut creat com una llavor de glòria eterna, i fins el pecat Déu
el permet en el món pel bé, per la glòria, per a exaltació de
lo Increat i de lo creat, com un element convenient a l’harmonia
universal i eterna, com la manera més apta de manifestar-se
Tomnipotència, la sabiduria, la bellesa del Principi infinit de
totes les coses. Així l’home de fe s’engrandeix i se sublima en
les més adverses circumstàncies: si és ric, és generós; si és
pobre, sap viure amb la gràcia de Déu pobret i alcgrct; si és
savi i poderós, és humil, benèfic i magnànim; mentre li duren

1. I Joan, V, 4.

2. Gàlates, III, 11.

3. Hebreus, XI, 66.

4. Romans, VIII, 28.

448

J. TORRAS I BAGES

la salut i les forces de la joventut treballa per la glòria de Déu
i en benefici del pròxim; en la flaquesa i sofriments de la velle¬
sa amb la seva conformitat i paciència edifica. Tot coopera
al bé en aquells qui estan destinats a la santedat; de tot sap
treure bon profit l'home de fe que es deixa conduir per l'Espe¬
rit de Déu.

La Fe és la substància i fonament de tota la vida espiritual
del homes , 1 és simplicíssima, invariable i eterna ; 2 és una con¬
junció entre l'esperit de l’home i l'Esperit de Déu; consisteix
en assentir, en creure, en reposar en la Paraula de Déu. La Pa¬
raula de Déu és el sol de la Ciutat de Déu; la Ciutat dels homes
té per sol la paraula dels homes, que no és sol, sinó lluna, que
mai arriba a desterrar les tenebres de la nit, de llum dèbil, in¬
constant i freda. La Paraula de Déu tots els homes l'entenen;
és una llengua universal, un ordre d’idees perfectament intel·li¬
gible a tothom, destinat a tots i a cada un dels homes; per
això l’Evangeli l’entenen els més ignorants i el respecten i ve¬
neren els savis. Aquests llibrets que en diem els Evangelis no
hi ha nació civilitzada que no els posi al capdamunt de tota la
literatura humana, fan llinatge a part entre tots els altres lli¬
bres; si s'apilava tot lo que han escrit els homes des de que el
món és món, faria una muntanya més alta que el Montseny,
però els llibres passen de moda, fins aquells que diem que són
immortals són solament coneguts d'uns quants homes erudits,
la massa humana n’ignora fins el nom; però dels Sants Evan¬
gelis, és a dir, de la paraula de Jesucrist, i qui hi ha que no
n'hagi sentit parlar? ,-Han passat mai de moda? ^Hi passaran
mai? És indubtable que no. En l’ordre espiritual la Paraula de
Déu, l'Evangeli de Jesucrist, quan el ministra la Iglésia és l'ali¬
ment perfet: fins quan és ministrat per les sectes és com el pa
en l’ordre material, l'aliment universal i etern de la Humani¬
tat civilitzada; pels qui el reben de bona fe és encara un

1. Hebreus, XI, 1.

2. Div. Thom., Sum. theol, 2-2, quaest. 1, art. 1.

DE LA CIUTAT DE DÉU I L'EVANGELI DE LA PAU

449

menjar sobrenatural, pels altres sempre serà una excel·lentís¬
sima doctrina, eminentment humana. Civilitza als no civilit¬
zats, i als qui l’abandonen no tarda tampoc en abandonar-los a
ells la civilització. És per excel·lència la Llei dels homes, és la
plenitud de la Paraula divina, la qual en moltes ocasions i de
diverses maneres havia parlat als homes per medi dels patriar-
| ques, profetes i filosops, per la revelació i per la raó, fins que
ho féu per la mateixa boca de l’Unigènit de l'Etern 1 quan
quedà constituït Hereu universal del món.

La Paraula de Déu engendra l'amor; la paraula de l’home
mai l’ha engendrat; així com sempre hi ha algun raig de claror
en la paraula humana, perquè participa de la Paraula divina,
així també s’hi troba qualque engruna d'amor; mes perquè
vingués l'amor verdader, constant, universal, suau, immens,
sense excepció de cap classe, ni d'estranger, ni d’enemic, ni de
vell, ni d’esguerrat, ni d'imbècil, ni de criminal; perquè vin¬
gués aquest amor infinit, com Déu, de qui emana, fou neces¬
sari que la Paraula eterna i infinita de Déu, son Verb, vingués
al món i habités entre nosaltres i es constituís Sol d'aquesta
Ciutat de Déu.

El nostre esperit d'homes necesista alimentar-se de la Veri¬
tat i de l'Amor; per això l'únic aliment verdader és la Parau¬
la de Déu, la Fe, puix la Fe és una substància, és la substància
de l'Infinit ; 2 qui no menja d'aquesta substància sempre estarà
famolenc, per això avui dia hi ha tants famolencs i tanta gent
que es mor de fam perquè no cuiden de nodrir-se amb la Pa¬
raula divina. Tots els sistemes de la filosofia, totes les produc¬
cions de l’art, totes les contemplacions de les meravelles natu¬
rals, no els calmen la pruïja desesperant de son apetit. Els
homes cristians de veres queden satisfets amb la pura i sim¬
ple veritat de l’Evangeli; per això Jesucrist ordenà als Apòs¬
tols que fessin ressonar sa Paraula per tot el món, i Nós, del

1. Hebreus, I.

2. Hebreus, XL, 1. Vegeu Div. Thom., 2-2, quaest. 4, art. 1.

28

450

J. TORRAS I BAGES

mateix divi Senyor, per mediació de son Vicari en la terra,
tenim la missió d'escampar-la per tot aquest Bisbat, i portar
el Nom de Jesús, com qui porta un llum a la mà , 1 passejant-lo
per aquestes ciutats, viles, pobles, pagesies i centres indus¬
trials, a fi que la seva claror sobirana arribi a tot arreu, i tot¬
hom hi pugui veure, i quedi desterrada la fosca, no havent-hi
més cegos que els qui acluquen els ulls i voluntàriament volen
ésser cegos.

IV

La llum de la Ciutat de Déu és la Fe;

EL MESTRE ÉS JESUCRIST

t Oh llum admirable de la Fe, sempre resplendent, constant
i suau, com adequada que és als dèbils ulls de la criatura ra¬
cional, la qual amb son auxili va cercant la pàtiia definitiva,
el repòs etern per entremig de les tenebres de la vida! El qui
posseeix la fe cristiana ja té direcció, ja té guia, ja no es pot
perdre, perquè el mateix Déu el pren de la mà i el condueix
pel camí de la salvació . 2 En la Fe el mestre de l'home és Déu;
per això el magisteri de la Fe és infal·lible, perquè Déu no pot
enganyar-se ni enganyar, i la Fe és la Paraula de Déu. No és
la Fe la paraula de la Iglésia; la Iglésia solament declara i de¬
fineix lo que és Paraula de Déu o no ho és; la Iglésia, el Sum¬
me Pontífex, dóna fe de la Fe, és com el notari autoritzat de
Déu per a autenticar la seva Paraula, la qual, a més, queda sig¬
nada i testificada amb la sang de l'Anyell immaculat i dels nos¬
tres innombrables màrtirs.

D'aquí prové que la gran qualitat del Nostre ministeri
episcopal, de la direcció dels esperits dels nostres súbdits que

1. Sant Bernat, Hom.

2. Psalm LXXII, 24.

DE LA CIUTAT DE DÉU I L'EVANGELI DE LA PAU

451

l’Esperit Sant ens té encarregada, perquè units amb cl nostre
Cap infal·lible, el Pontífex romà, formem amb ell un sol minis¬
teri, sia la fidelitat, la d’ésser testimonis verídics de la Fc;
no hi podem afegir ni hi podem llevar; Nostra ensenyança ha
d’ésser la Paraula de Déu, ni més ni menys, pura i simple tal
com surt de la boca del Parc, son Verb etern, ressonant per
tot el món. jOh Paraula adorable. Déu com el Pare, Vós sou la
llum del nostre enteniment, el consol del nostre cor, l’aliment
de la nostra ànima! jOh Fe catòlica, tu ets el do més excels
que Déu ha fet a la criatura racional! Com una llàntia pen¬
jada al mig del món il·lumines a tothom, fins a aquells que no
volen creure en tu; perquè les mateixes sectes protestants, en
els principis veritables que encara conserven enmig de les se¬
ves aberracions, les escoles que volen reformar la societat tras¬
tornant el món en ses aspiracions humanitàries, de vegades
monstruosament corrompudes, els elements bons que conser¬
ven, els sentiments generosos que guarden, no són altra cosa
que un eco adulterat de la Fe catòlica, la qual, si s’apagués,
deixaria en tenebres i confusió a tota la Humanitat. De la Pa¬
raula de Déu, del Verb etern encarnat, ja pronosticà el vell Si-
meó en ocasió d'ésser presentat al Temple de Jerusalem Jesu-
crist Senyor nostre, que venia al món per a salvació d'uns i
per a ruïna d'altres. Els catòlics mai poden equivocar-se en la
intel·ligència de la Paraula divina; sempre serà per a ells la
guia segura que els portarà a la salvació eterna pel camí de la
pau; però els sectaris, els revolucionaris, els qui, dient que vo¬
len anar per son cap i ésser lliures de tota opressió deixant-se
conduir com un ramat pels qui cerquen separar les ànimes de
la unió de la Iglésia, acabaran en l'eterna perdició pel camí
del neguit i de la tristesa, que sempre causen les passions des-
frenades.

La Humanitat no ha tingut ni tindrà mai més que un Mes¬
tre; que és Déu, diu l'Evangeli; i per això quan el Criador vol¬
gué dignificar el nostre llinatge prenent la naturalesa humana
i juntant-se-la a si, quedà constituït un Home-Déu, amb la mis¬
sió d'ensenyar als altres homes. Així com el Pare va enviar a

452

J. TORRAS I BAGES

Jesucrist, així Aquest ens ha enviat a nosaltres; i així com el
Redemptor assegurava que totes ses ensenyances no eren
d’Ell, sinó que les havia oïdes del Pare, així també Nós, esti¬
mats germans i fills caríssims, en la direcció de la nostra con¬
ducta cristiana no serem altra cosa que un eco de la paraula
del Vicari de Jesucrist, Pastor universal de la Humanitat, a qui
competeix l’ensenyança i direcció de tots els homes redimits.

Qui vulgui repòs que vagi a Jesucrist; 1 home no ha d ésser
mestre de l’home, perquè l’home és mentider 1 i, sens voler,
s’enganya a si mateix. «Qui no em segueix, diu el Senyor, va a
les fosques.» Per això l'experiència ensenya que la paraula de
l'home, quan vol constituir-se mestre dels homes i sobreposar-
se a la Paraula de Déu, és una font de confusions; mai els
homes havien parlat tant i s'havien entès menys que en aques¬
ta centúria que s'acaba. Tothom vol ésser mestre de son piò-
xim; són innombrables els qui publiquen receptes infal·libles
per a arreglar les coses, i les coses se queden sense arreglar;
cada dia el món rep una gran pluja de paraules humanes que
cauen de les impremtes, dels parlaments, dels clubs, de la
boca d’un exèrcit de reformadors; i la terra es queda estèril,
cada dia més desolada d'esperit, amb més vives ànsies que no
es poden satisfer, en aquella situació que pintaven els antics
profetes quan la comparaven a una terra assedegada, sensè
aigua. Les ficcions de felicitat que tot sovint els homes inven¬
ten, les modes socials, polítiques i artístiques, les utopies amb
què sempre més o menys s'han entretingut, són com una co¬
mèdia que comença per a fer furor, que es repeteix una pila de
vegades amb grans aplaudiments, però que després cansa i
queda arraconada; en les grans ciutats, com en els grans tea¬
tres, la comèdia s’ha de canviar sovint; quant Sant Pau anà a
Atenes 2 la gent de la ciutat passava el dia en l’Àgora, en els
carrers parlant de les novetats, esperant la darrera escola o

1. Romans, III, 4.

2. Fets, XVII.

DE LA CIUTAT DF DÉU I L'EVANCFU DE LA PAU

453

secta que apareixia; eren uns homes concupiscents d'ànima i
de cos, a poca diferència com la gent d’ara. A Sant Pau el pren¬
gueren també com un portador de novetats, un nou filosop o
orador qui predicava una nova secta, una doctrina curiosa;
així també avui molts prenen la nostra doctrina de salvació
eterna com una filosofia, com un art, com un sistema social; i
Jesucrist, el nostre principal, el nostre mandant, Aquell a qui
la Iglésia representa, no és un filosop, ni un artista, ni un so¬
ciòleg: és un Home en qui corporalment habita la plenitud de
la Divinitat 1 i en qui, de consegüent, s’enclouen totes les coses
nobles, santes, il·lustres i convenients. Tot lo que als homes
convé, tot lo que ells necessiten, tot lo essencial a la vida
humana, tot se troba com en un tresor en l'excels Fill de la
Verge Maria; lo natural i lo sobrenatural, lo diví i lo humà,
ía criatura i el Criador, lo temporal i mudable i lo etern i im¬
mutable, el principi i la fi, tot se troba en l’adorable Persona
de Nostre Senyor Jesucrist. 2

D'aquí és, estimats germans i caríssims fills, que no hi ha
amplitud major que la seva, perquè Ell enclou tota l'amplitud
i tota l’altura i tota la profunditat; perquè Ell, joh immensi¬
tat amorosa!, no té exclusivismes ni repulsions, ni fa accepció
de persones ni de coses. Per això la mundana varietat s'ha de
fundar sobre d'Ell si no es vol dissoldre, si es vol fer una, si
s’ha d’unir entre si lo transitori amb lo permanent, els homes,
diversos de raça, de gust, de temperament, de geni, d'aptituds;
si la Humanitat s’ha de soldar amb Déu, si la llibertat ha
d'ésser possible sobre la terra. On hi ha l’Esperit de Déu hi
haurà llibertat. 3 L'Esperit de Déu l’envia al món el Fill de Déu,
perquè procedeix del Pare i del Fill, i aquest Esperit vivifica i
governa la Ciutat de Déu. Aquesta Ciutat té per fonament o
per pedra angular Jesucrist, perquè comprèn i es compon
de lo sobrenatural i de lo natural, de l’ordre diví i de l’ordre

1. Colossesos, II, 9.

2. Colossesos, I, I, 17.

3. II Corintis, III, 17.

454

J. TORRAS I BAGES

humà, que de les dues coses ne féu una Jesucrist, Déu i Home
verdader, quan amb l'esforç de la seva Passió aterrà la paret,
que és el pecat, que dividia i separava la Humanitat de la
Divinitat, posant-se Ell per fonament i base de la Ciutat de
Déu, és a dir, de la nova Humanitat.

Al món, doncs, a la societat del pervenir, plena de dificul¬
tats, d’amenaces i de flaqueses, sols Jesucrist Senyor nostre
l’arreglarà, perquè Ell és el perpetu Restaurador de la Huma¬
nitat, la qual rebé l'existència a l'influx del Verb de Déu; no
l'arreglarà per si mateix, ni potser tampoc per medi dels cà¬
nons de la Iglésia jeràrquica que el representa en el món, sinó
per medi de son Esperit, per raó de la humilitat i longanimi-
tat que caracteritza a l'acció divina en el món, que fa que passi
en la Iglésia de Déu, en el cos social, en el Cos místic de Jesu¬
crist, lo que el diví Senyor deixà profetitzat quan digué que
els seus deixebles farien, no sols lo que Ell feia, sinó encara
coses majors. 1

En efecte: els grans conflictes del món, les grosses dificul¬
tats socials, les resoldran els homes posseïts de l’Esperit de
Déu; Jesús és la solució de totes les dificultats, tot ho aplana,
tot ho venç, tot ho domina, tot ho suavitza, tot ho consola, tot
ho agermana, tot ho lliga amb el llaç dolcíssim de la Caritat,
que és l'Esperit de Déu que resideix en els cors dels homes.
Si Jesucrist és la solució de totes les dificultats, la Fe catòli¬
ca ens ensenya que el pecat és el principi de tots els conflictes,
i perquè Nostre Senyor vingué a destruir el pecat, diem que
Eli és la solució de totes les dificultats.

V

La Llibertat i l'Autoritat en la Ciutat de Déu

La nostra missió, estimats germans i fills caríssims, és con¬
tinuar entre vosaltres i en favor vostre l’obra redemptora i res-

1. Joan, XIV, 12.

r:

DE LA CIUTAT DE DÉU I L'EVANGELI DE LA PAU

455

tauradora de Jcsucrist; fer que el seu Esperit, que és també
J’Esperit del seu Etern Pare, regni entre nosaltres i vivifiqui
el vostre cor; és deslliurar als homes, restituir-los la verdade-
ra llibertat. L'esclavitud naix del pecat, i tota tirania és peca¬
minosa i filla del pecat; per això la nostra missió és mantenir
la llibertat dels fills de Déu, dels fills de la Iglésía, la lliber¬
tat que ens adquirí Jesucrist, la llibertat de dins i la llibertat
de fora. Si voleu ésser lliures seguiu a la Veritat, perquè Ella
deslliura, 1 qui ens esclavitza és la mentida, que sovint se fa
senyora del nostre enteniment i del nostre cor. Nós, estimats
germans i fills caríssims, alçarem les mans al cel i elevarem al
Pare de les misericòrdies, com a Pontífex que som de les vos¬
tres ànimes, les nostres humils oracions, i ens valdrem de les
armes pròpies de la nostra espiritual milícia per a combatre
per la vostra llibertat de dins, procurant que us mantingueu en
la dignitat de fills de Déu, superiors als vicis i passions, purs
de la immundícia de la carn, de la crueltat de l’avarícia, de
l'inflament de la supèrbia, de la bestialitat de la blasfèmia,’del
rancor de les enveges: en una paraula, perquè sapigueu domi¬
nar els instints irracionals i obtenir la noble llibertat de l’es¬
perit.

Nós també, estimats germans i fills caríssims, defensarem
la vostra llibertat de fora, perquè qui és esclau vol esclavitzar
als altres; tot tirà ho és perquè ell és tiranitzat. El superb vol
dominar als altres perquè ell està dominat per la supèrbia;

1 home posseït de l’amor propi, subjugat i enterc en son judici,
vol imposar als altres son judici; l'avar s'arrapa amb la mo¬
neda, perquè el desig desenfrenat d’aquesta li té a ell arrapat
el cor. Per això Nós vigilarem, si l’Esperit Sant ens assisteix,
per a assegurar la llibertat de tots els fills de Déu, sens perme¬
tre que l’un sia oprimit per la passió de l'altre; guardarem a
tots la llibertat que Jesucrist ens conquistà, perquè cadascú
cerqui el regne etern dins dels dominis de la santa Mare Iglé-

1. Joan, VIII, 32.

456

J. TORRAS I IUGF.S

sia catòlica pel camí que li plàcia, mentre l’autoritat legítima
no cl tingui impedit, mentre no s'aparti del camí dels sants,
les petjades dels quals havem de seguir, perquè ells són els
homes que Déu envia per a ensenyar-nos l'exercici de la vir¬
tut, sempre, no obstant, baix les explicacions de la Iglésia ca¬
tòlica, única mestra de santedat autoritzada en cl ntón.

Mireu, estimats germans i fills caríssims, de no caure en el
liberalisme, que és la pesta del món, que pertot arreu s’escam¬
pa i fins ataca insidiosament a alguns d’aquells mateixos qui
contra d’ell guerregen. Recordeu-vos de que l’essència d’aques¬
ta mortal pestilència, que ha degradat principalment a les na¬
cions que, permaneixent fidels a la Iglésia catòlica, se salva¬
ren de la gran revolució protestant, no és altra cosa que una
forma distinta d'aquesta, que deixà les aparences religioses i
les prengué polítiques, i, ensuperbint als homes, els enganyà
fent-los creure que cada u és un sobirà, detestant l’antic oracle
de David 1 que diu: «Ens subjectaren a jou d’homes»; per lo
qual, a imitació de Satanàs, avorrint tota subjecció, amb el cap
dret, planten cara a l’Autoritat, la desacrediten, s'insubordi-
nen contra ella, i, oblidant-se de que l’Autoritat, sia qui sia
l'home qui l’exerceixi, és sempre una investidura divina, res¬
pectable encara que la porti un indigne, trenquen la unió so¬
cial i tiren amb ses obres a la dissolució del Cos místic de
Jesucrist. Perquè quan els homes se governen per son sol cap,
entra l’esperit de divisió i de discòrdia, no s'entenen els uns
amb els altres, perquè cada un cerca lo que a ell li plau, cada
un cerca lo que li convé, i sols Jesucrist, afegeix el venerable
autor de la Imitació, mira lo que convé a tothom, perquè Ell
és el cap de tota la Humanitat que vol salvar a tots els seus
membres; i per això devem nosaltres sempre tenir els ulls
fixos en el Cap visible de la Iglésia, el Pontífex romà, eco en
la terra del Verb etern, qui dirigeix i modera l’activitat i la
vida de tota la Humanitat cristiana, puix està divinament

1. Psalm LXV, 2.

DE la CIUTAT DE DF.U I L'EVANCEI.I DE LA PAU

457

constituït oracle de veritat, llaç dc caritat i regla de santifica¬
ció, de manera que despreciar o respectar a ell és despreciar
o respectar al mateix Déu. Perquè L'Autoritat, estimats ger¬
mans, com la Veritat, com la Justícia, com la Bellesa, és sola¬
ment una; i pecar contra elles és pecar contra Déu, perquè
d’Ell vénen; són, en la terra, com una participació de l’adora¬
ble Ser diví que es posa en les criatures, com la lluin del sol
se posa en els objectes i afecta diferents matisos, essent, no
obstant, una sola llum; així l’Autoritat no és una delegació
humana, com creuen molts inficionats de l’error modern, sinó
un ofici diví, una funció superior a la voluntat dels homes.
!> Aquests no creen l’Autoritat. (-Com podrien crear lo que és
superior a ells? Podran determinar el qui exerceixi l’Autoritat;
| però aquesta ve de Déu i per això devem respectar-la, sia el qui
■' sia que l'exerceixi, com el fill deu respectar i obeir al pare,
encara que li sia superior en talent, en instrucció i fins en san-
tedat.

: : 0 Autoritat o tirania, estimats germans i fills caríssims;

si rebutgeu l'Autoritat que ve de Déu, si no us voleu subjectar
a ella, la tirania de l'error i de la passió s'apoderarà de vosal-
|| tres i us dominarà i quedareu esclaus. La falta de respecte a
l'Autoritat és el mal modern per excel·lència, i això en tots els
li ordres de la vida, en la vida religiosa, en la vida civil i política,
i en la vida domèstica. Cada home porta un rei al cos, i, en
canvi, Jesucrist Senyor nostre fundà la vida humana en la
§i; subjecció. Qui no sap subjectar-se a si mateix, no obtindrà la
victòria eterna; la subjecció és la humilitat, i en la humilitat
se funda tot l'edifici de la Ciutat de Déu. En efecte, en aquesta
Ciutat prodigiosa dels justos tot se governa per la humilitat, i
per això tots sos ciutadans disfruten de llibertat: el Verb
etern, son fundador, se humilià fins a fer-se home, fins a viure
com un senzill menestral guanyant-se el pa amb la suor de son
front, i fins a morir en una creu per a restablir la justícia al¬
terada; a les autoritats que Ell constituí prohibí la vana osten¬
tació del domini, i manà que fossin servidors fins dels més mi¬
serables fills d'Adam; i essent impossible en aquest món arri-

458

J. TORRAS I BAGES

bar a lo sublim d'aquesta perfecció, prometé que en aquella
Ciutat de Déu de la glòria els qui aquí són els més petits, els
més despreciables, allí serien els primers, els prínceps, els més
pròxims a Déu; i quan l'apòstol Sant Joan, en son admirable
Apocalipsi, hagué tingut la visió del regne celestial, ens descriu
al Rei baix el símbol de l’Anyell, representació de la humili¬
tat, de la mansuetud, de la subjecció; perquè el distintiu es¬
sencial de la criatura és la subjecció, i l'Anyell immaculat re¬
presenta, personifica, és el cap de tot l’ordre creat, 1 i fins ens
dóna a comprendre aquesta sublim perfecció en el món pre¬
sent, posant en el cim del mèrit humà i en els graus més ele¬
vats de la jerarquia de la dignitat als qui més bé saberen pres¬
cindir de les terrenals afeccions, als qui es renunciaren a si
mateixos, als qui obraren el miracle de vèncer al món subjec¬
tant-se a Déu, és a dir, els sants, únics i verdaders triomfadors
del món. Aquest és el camí de la victòria i de la llibertat de
què ens parla Sant Pau 2 quan diu: «La victòria que venç al
món és vostra Fe.»

VI

La felicitat de la Ciutat de Déu

QUANT DIFERENT DE LES UTOPIES MUNDANES

La Fe de Jesucrist és como una pedra, i en ella se funda la
Ciutat de Déu; per això aquesta és permanent i sòlida, perquè
l'edifici que té son fonament sobre roca aguanta i resisteix el
torb més furiós de vent i aigua; la ciutat dels homes, fundada
en les opinions movedisses, és variable i caduca, com edificada
sobre la inconsistent arena, i queda fàcilment enderrocada per
qualsevol tempestat. La Ciutat de Déu, el regne de la Fe, és

1. Apocalipsi, XXI.

2. I Joan, V, 4.

459

E LA CIUTAT DL DÉU I L'EVANGELI DC LA PAU

om la substància i la quinta essència de la Humanitat, és
l'element diví de l'home, lo permanent, lo etern de la nostra
naturalesa sublimada per la gràcia, Vunum necessarium de què
ens parla l’Evangeli; per això els ciutadans d’aquest regne
perdurable tots s'assemblen, els d'abans del Diluvi amb els de
després, els qui visqueren o viuen baix l'imperi de la Llei natu¬
ral amb els que visqueren baix la Llei escrita o la Llei de grà¬
cia, i són iguals en tots els temps i en totes les circumstàncies,
perquè tots s’adaptaren i s’adapten amb el patró etern de
’.'home, el Verb de Déu, a la semblança i imatge del qual fórem
•ets; per això els sants sempre són d'actualitat; i el Verb de
Déu, que sempre s’ha dat a conèixer a l’home, en la plenitud
del temps se féu carn, i, de consegüent, tangible, visible i trac-
table, per a ésser encara més fàcilment imitable que no pas
abans.

La ciutat dels homes és variable, contrària a si mateixa i
passa els dies de sa llarga història fent i desfent, amb una con¬
tínua oposició d’una generació amb l’altra; l’una destrueix lo
que l'altra ha edificat, els homes d’un segle se riuen dels de
l'altre; varien perquè no estan en possessió de la Veritat, no
cerquen lo essencial, no amen Vunum necessarium, i per això
el Verb de la Veritat, compadit de tal misèria, edificà la Ciutat
de Déu perquè en ella trobessin segur i pacífic acolliment tots
els amants de la Veritat i de la Justícia, i per boca de l'antic
oracle els cridà dient: «Més val un dia passat en els teus atris,
que mil en la casa dels pecadors», 1 és a dir, en la ciutat dels
homes. «Preneu el meu jou i apreneu de Mi, que só mans i
humil de cor, i les vostres ànimes trobaran repòs». 2

Però el mestre de la Fe cristiana, el qui exerceix el minis¬
teri pastoral d'alimentar les ànimes amb la Veritat, la santa
Igïésia catòlica, mai ha promès als homes la felicitat perfecta
en el món; al revés, els prevé amb temps perquè, enganyats

1. Psalm LXXXIII, 11.

2. Mateu, XI, 29.

460

J. torras i bag:

per l’instint que tots tenim de cercar-la i d’espcrar-la p U!X
tots havem sigut criats per a la glòria, la desil·lusió de les amar
gures de la vida no els facin més infeliços. La doctrina cristià
na és oposada a la doctrina mundana; aquella ensenya q ue
l'home s’ha de mortificar si vol arribar al repòs; aquesta crida
als homes a disfrutar de la vida com si fos un convit, i la santa
Mare Iglésia, des de la nostra infància, ens posa a la boca
aquelles paraules de que estem desterrats en aquesta vall
de llàgrimes. La gran utopia moderna de la felicitat sobre la
terra, que s’ha apoderat de tot el món, fins d'una gran part de
creients, qui no cerquen altra cosa i posen com única aspiració
de ïa vida el benestar, el goig, i resten com encisats per l'atrac-
triu del plaer; aquesta gran bogeria del món modern és la
principal causa de ses angúnies i de sa desesperació.

En el món no hi ha més home feliç que aquell qui està
conhortat; desconhortar als homes és un delicte de lesa hu¬
manitat, i, no obstant, avui dia la veu del conhortament a
penes se sent en el món; i al revés, desconhortar als homes
sembla que sia la missió clàssica de gairebé tots els qui exer¬
ceixen influència sobre el cos social. I diem que això és un de¬
licte de lesa humanitat, perquè el nostre llinatge, mentre està
sobre la terra, no es pot treure de sobre el sofriment, i com és
un llinatge malalt i de malaltia incurable, creu a tots els cu¬
randeros que li prometen la salut, i cada decepció que sofreix,
puja el sofriment perquè s’hi afegeix la desesperació del desen¬
gany.

Reflexioneu, estimats germans i fills caríssims, sobre la
diferència que hi ha entre el cristià i el mundà. El cristià se
considera sobre la terra com un hoste i pelegrí 1 qui va fent
via envers la perfecció i la felicitat, envers la Ciutat de Déu,
edificada, segons totes les visions profètiques i figures evan¬
gèliques, en el cim d’una muntanya, com la sagrada ciutat de
Sion, i que, per tant, s'hi va costa amunt, amb fadiga i amb

1. Hebreus, XI, 13.

IB LA CIUTAT DE DÚU I L'EVANCELI DE LA PAU

461

sforç. Tota pujada és penosa; i la virtut, la santedat, la per-
ecció i la felicitat estan en les altures, són excelses, i l’home
:Stà despenyat en l’abisme de la misèria i del pecat; per lo
[ual el camí que hi porta, el camí de la vida, ha d’ésser fadi-
ós i, fins ajudat de la gràcia de Déu, l’arribar-hi difícil. Per
ixò ens diu la Sabiduria divina que la vida és lluita, i el cris-
à està convençut de que la terra no és el lloc de son repòs,
3 posa en l’esperança del repòs; és l’home del pervenir, no del
resent, i seguint les enseyances de la doctrina divina té per
íal senyal, considera corruptora, l’abundància dels béns ter-
nals, dels quals els cristians perfectes, els qui arriben a
xcelsitud en la imitació de Jesucrist se'n despullen, consi-
rant-los un destorb en la gloriosa via de la perfecció i de
l'amor cristians.

EI mundà està en una idea enterament diferent. Cerca el
1 en la terra; mira la vida present com sa situació definitiva
xigeix en ella la felicitat, sense tenir en compte lo que li
senyen, no sols la fe catòlica, sinó també l’experiència i el
ntit comú. D'aquest error, tan semblant a l'antiga heret-
a dels mil·lenaris, naixen totes les aberracions d'ordre pràctic
dels temps moderns sobre la riquesa material, sobre el matri¬
moni i sobre 1 autoritat civil. Creient els homes que la terra és
el seu cel, exigeixen la perfecció a la societat present i tempo¬
ral, s’escandalitzen de les diferències entre els individus del
nostre llinatge; prenent la riquesa com un premi, com una si¬
tuació que no té altre objecte que regalar-s'hi el qui la disfruta;

4 oblidat e l precepte evangèlic de què el ric és un administrador
dels seus germans, els demés homes; el ric s'aferra a la ri¬
quesa, estimant-la més que a la pròpia ànima, i el pobre se
posa furiós de rancor i d'enveja. Com al matrimoni no el vo¬
len considerar sinó com un estat el fi del qual és el plaer,
oblidant-se de la doctrina de Sant Pau de que la carn porta
tribulacions, i del símbol eclesiàstic de que el matrimoni és
un jou per a ajudar-se a portar la càrrega de la vida l’home i
la dona qui. amb ell s’uneixen i així arribar més fàcilment al
cel, el matrimoni se’ls presenta com un enigma incomprensi-

462

J. TORRAS I BAG1

ble. I veient Ics tribulacions que porta, cl malecixen i cl vol¬
drien destruir. Com no creuen en Déu i pensen que la terra és
son cel judiquen que l'autoritat posada en el cim dc la jerar¬
quia humana és una espècie de Déu, i li exigeixen totes les
perfeccions, s’escandalitzen dels seus defectes i mai acabaran
de disputar sobre quin és el govern més excel·lent; oblidant-
se de que, si bé és divina la investidura dc 1 autoritat, l'home
qui l'exerceix no ha vingut plogut del cel, sinó que ha eixit
de la pols de la terra, i que, ae consegüent, s'ha de comptar
sempre en que tindrà els defectes dels demés homes, sense
que per això no degui tenir-se-li tot el respecte i reverència
amb motiu de la missió que li ha confiat la Providencia di¬

vina.

Totes aquestes il·lusions i falsedats que enganyen a l'home
mundà i l’omplen de fel i d’amargura, provenen de que no té
idea de la Ciutat de Déu, de la de la terra i de la del cel, de
la temporal i perfectible i de l’eterna i ja perfecta. Qui no es
mou de la ciutat dels homes, qui no allarga la vista més enllà
dels seus termes, qui s’encongeix d’espent i no sap viure en
la immensitat divina, està perdut i el món se li omple de te¬
nebres i es desespera perquè no sap per on eixir a port Els
qui cerquem lo perfecte, els qui l'amem i sospirem per ell ej»
qui encaminem la nostra vida envers la Sion celestial, la Cm-
tat de Déu purificada i sublimada de l'etenntat, suportem els
defectes i vicis de l’estat present de la Humanitat i conside¬
rem la imperfecció d’ara com el punt on comença 1 escala p r
la qual havem de pujar a la Glòria; pero els que es pensen
que ja estan en lo perfecte, que el fi de 1 home es aquest mon
i més enllà d’ell no hi esperen res més, icom voleu que sàpi¬
guen suportar els defectes, els vicis, les dificultats, les amar¬
gures de la vida present?

Per això, estimats germans i fills caríssims, si voleu ésser
ciutadans de la Ciutat de Deu. haveu de prendre per base, ha¬
veu d'edificar la vostra vida sobre la Fe de Jesuonst com h.
han edificada tots els sants, així del Vell com del Nou Tc. t
ment: en la immensitat dc sos espais, que és substancialment

463

A CIUTAT DE DEU I I/EVANGELI DE LA PAU

ja mateixa immensitat divina, la vostra ànima respirarà, els
u lls del vostre enteniment, que desitgen veure lo invisible i
etern, tindran un argument, com ens ensenya Sant Pau, que els
certificarà de lo Infinit i Perfecte que desitgem, però que
ara sols poden posseir en esperança, quedant aleshores la vida
humana perfeccionada per una participació de la vida divina,
que fou iniciada per la llavor de la Fe i de la Caritat que Je-
sucrist portà al món i la santa Mare Iglésia guarda en son
tresor.

Llei Constitucional de la Ciutat de Déu: la Fe i l'Amor

La Fe, estimats germans i fills caríssims, és la mateixa sa-
biduria de Déu comunicada a la flaca intel·ligència humana, i
la sabiduria de Déu és la que separa, diu Sant Agustí, 1 els fills
del regne etern dels fills de la perdició eterna; però no tota
fe és sabiduria, aquella fe que fa estremir, de la qual parla
Sant Jaume, 2 no és sabiduria i per això no salva perquè no és
perfecta i existeix en alguna manera fins a l’infern; no és el
distintiu dels fills d’elecció, no comunica aquella resplendor
d’interna bellesa que posseeixen, segons el llenguatge de Da¬
vid, els fills del Rei celestial; la fe defectuosa, la fe informe i
divorciada de la caritat, no fa fills de Déu; la tenen en un
cert sentit els dimonis a l’infern; i si bé d'una manera sobre¬
natural, en la terra molts pecadors que van pel camí de per¬
dició també la posseeixen. Aquesta fe fins serà una circums¬
tància agravant en el Judici de Déu, puix, com ensenya Sant
Tomàs, en l'ínfem els critsians qui no seguiren els dictàmens

L Apud Thom., 2-2, quaest. 35, art. 4.

2. II, 19.

3. 2-2, quaest. 10, art. 3, ad 3.

464

J. TORRAS I BAGES

de la fe que coneixien, seran més turmentats que no pas els
gentils, que no tingueren altra llum en la direcció de sa vida
que la llum de la raó natural.

Els fills de Déu han d'anar a Déu; la Fe, us deia, la Paraula
de Déu, és el Sol de la Ciutat de Déu, la llum que la il·lumina,
orienta', de consegüent, als homes els ensenya la direcció q ue
han de dar a la seva vida; però aquesta Fe, perquè sia sabi-
duria, la sabiduria que salva, la sabiduria que ens dóna una
semblança amb el mateix Verb etern, convé que amb ella es¬
tigui identificada la nostra voluntat; la Fe de dret i de raó és
que produeixi la caritat en les nostres ànimes, que encengui
en elles l’amor, com el Pare i el Fill produeixen l’Esperit Sant,
que és l'Amor substancial dins de la vida interna de la San¬
tíssima Trinitat.

La Llei constitucional de la Ciutat de Déu és el mateix
Déu’ Ell, vida essencial, vida originària de totes les coses, el
principi i la fi de totes les criatures, i sobretot de la criatura
racional, és la regla d'aquesta, és sa norma, és son motllo; i
salvant sempre la seva llibertat, per medi d'un treball miste¬
riós i inexplicable, almenys fins que estiguem plenament il·lu¬
minats per la ciència del Verb etern, treball misteriós en el
qual col·laboren el Criador i la criatura, Déu redemptor i l'ho¬
me pecador; treball de perfeccionament per a alçar a una ca¬
tegoria divina, a l'ordre sobrenatural, al degeneí at fill d Adam,
a lo qual contribueixen totes les tres Persones divines, que
per això quan bategem a un infant o absolem de sos pecats a
un home, ho fem en nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant;
salvant sempre, diem, la seva llibertat, l'acció divina i 1 acció
humana se junten, i aleshores, amb una eficàcia omnipotent,
el Pare celestial obra sobre nosaltres per medi de son Verb
i de son Esperit; se junten la Fe i la Caritat, i queden sobre-
naturalitzades la intel·ligència i la voluntat de l’home; aquest
se converteix en un ser harmònic, queda orientada tota l’acti¬
vitat de les seves potències, i fins la seva mateixa carn, en¬
cara que en si sia bruta, per divina influència queda coïn en¬
riquida amb atributs intel·lectuals; i aleshores l’ànima i la

pB LA CIUTAT DE DÉU I L'EVANGELI DE LA PAU

465

carn, com li passava a David, 1 imatge de Jcsucrist, figura típi¬
ca de l’home qui cerca a Déu, la doble substància humana,
assedegada de raoltíssimes maneres de l’Etern Bé, tota entera
reposa en el Ser pcrfcctíssim pel qual i per al qual ha sigut
criada.

Quan la Fe dóna son fruit natural, que és la Caritat, quan
l'home qui creu les sublims coses divines i la Llei de santifi¬
cació que Déu porta en si mateix, a més les estima; aleshores
la Fe no estremeix, sinó que consola i fortifica. Molts s’esgar¬
rifen de la Fe catòlica, perquè voldrien que aquesta, amb tots
els seus admirables dogmes, no fos més que un panorama in¬
teressant, amb la contemplació del qual poguessin delectar-
se especulativament; que el diví Salvador Jesucrist fos com
els filosops qui deixen lliure la voluntat, és a dir lliure, esclava,
enganyosament afalagada per la superficial dolçor de les per¬
verses passions; s’esgarrifen de la guerra que el bon Jesús 2
deia que venia a portar al món, de la lluita entre el bé i el mal
que portem dins de nosaltres mateixos, s’espanten de la fa¬
tiga de pujar la costa, al cim de la qual està edificada la Ciu¬
tat de Déu.

Mes l’amor posa ales a l'home i el fa volar fins a les altu¬
res, així amb ales el simbolitzaren els mateixos pagans; per
lo qual l'apòstol Sant Pau, 3 després de predicar els preceptes
cristians com a norma de vida, diu als de Corint: «Encara vull
ensenyar-vos un camí més excel·lent»; i aleshores els explica
el camí ral de la caritat, la via règia que porta a la Ciutat del
Déu dc l’amor. D’aquesta Ciutat l'amor n’és el principi, cl
medi i la fi. Per això quan Jesucrist Senyor nostre posà la
pedra fonamental de la seva Iglésia en la terra, quan consti¬
tuí la seva autoritat sobirana i determinà fundar-la sobre de
Sant Pere, anomenà pedra al Cap de l’apostolat per a signifi¬
car la fermesa, la fixesa i íncoinmovilitat de la Fe que havia

1. Psalm, LXII.

2. Mateu, X. 34.

3. I Corintis, XII, 31.

2 )

466

J. torras i bages

d'ensenyar al món; però d'una manera meravellosa, impres¬
sionant i claríssima, significà també que l'autoritat eclesiàstica
se fundava en l’amor.

Quan el diví Mestre examinà a Sant Pere, abans de decla¬
rar-lo mestre i pastor de tots els homes, no examinà la seva
sabiduria, ni els seus coneixements teològics o sociològics ne¬
cessaris per a regir a la immensa societat humana, no l’inter¬
rogà per a veure fins on arribava la seva diplomàcia, no volgué
saber la seva energia; solament examinà fins on arribava el
seu amor. Les tres preguntes de l’examen totes versaren sobre
lo mateix; perquè qui de veres ama posseeix totes les per¬
feccions, és savi, és discret i és fort. L’amor és més fort que
la mateixa mort, puix rendeix a totes les criatures; no hi ha
discreció com la seva i comprèn totes les perfeccions huma¬
nes; és l’origen de totes les virtuts com l'Esperit Sant, de qui
deriva, és el principi i la font de tots els dons que Déu sobre-
naturalment comunica a tota criatura. Qui té una caritat per¬
fecta posseeix totes les virtuts sobrenaturals.

Déu mateix, us dèiem, és la Llei constitucional, la Llei subs¬
tantiva, creadora, conservadora i remunerativa de la Ciutat
divina perquè Déu és la Caritat. Les Persones divines estan
lligades entre si per un llaç d’Amor; la Divinitat i la Humani¬
tat s’uniren i permaneixen unides per l'amor, i els homes
s'han de soldar els uns amb els altres per una suavíssima lliga
d’amor si volen complir, si han d’arribar a complir la summa
aspiració manifestada pel bon Jesús en aquella ocasió tan so¬
lemne de la seva vida: «Que tots ells sien una sola cosa.»

La Fe sens amor, estimats germans i fills caríssims, no és
sabiduria; per això l'home de fe, però corromput pel pecat,
viu com un estranger en la Ciutat de Déu, no participa de la
seva vida íntima, no està dins de la seva Llei constitucional i
essencial, és del món encara que digui que és de Déu; perquè
l’Esperit Sant, mòbil i llei de tota l’activitat de la Ciutat di¬
vina, ha sigut vergonyosament llençat de son cor. En la glo¬
riosa comunitat de la Ciutat de Déu tots els qui hi viuen són
com connaturals, tots són participants de la naturalesa divina,

DE I.A CIUTAT DE DÉU I L'EVANGELI DE LA PAU

467

i tenen una espècie de connaturalitat de vida; allí aquesta és
una, perquè la vida de tots és cl mateix Déu, que per això
ensenya Sant Tomàs que les operacions de dits ciutadans són
connaturals, i com l’operació divina, l'afecció eterna, és l'Amor,
d’aquí que aquest sia la Llei substancial de la Ciutat perfecta.
Per això des de la infància se’ns ensenya que tota la Llei di¬
vina s’enclou en l'amor a Déu i l'amor al pròxim; per això pre¬
dicava Sant Pau 1 que en la ciutat dels homes no existia l’amor,
que els gentils no tenien afeccions; i avui mateix l’experièn¬
cia social justifica l’apreciació del qui parlava d’una manera
tan absoluta de la falta d’amor entre els gentils, malgrat l’a¬
mor que ell els professava i que eren els primogènits del seu
cor, per lo qual la posteritat espontàniament l’ha qualificat
amb el nom d’Apòstol dels gentils.

Doncs l’experiència social, repetim, demostra que en la
ciutat dels homes no existeix l’amor, puix contemplant les
grans nacions que avui tenen predomini en el món, i que, a
pesar de posseir excelses qualitats naturals, no obstant, no
tenen en compte les relacions públiques, encara que sí i molt
intensament molts dels seus ciutadans en sa vida privada, els
principis sobrenaturals, o almenys encara que acatin el prin¬
cipi cristià no el segueixen com a principi legal; l'experiència
social, diem, d’aquestes nacions demostra que el principi
egoista, la utilitat, el dret del més fort, és el director de la
seva vida pública i no comprenen el sacrifici, el treball, l’ac¬
ció pública encaminada a son principi espiritual, al bé del
pròxim, a l’amor envers l’home, perquè tot ho amiden amb la
mesura de la utilitat, i son objecte predilecte és augmentar sos
cabals; puix la torpesa de son cor no els fa aptes per a l’a¬
mor, i no saben comprendre lo que val l’home, criatura de
Déu i hereu dc la glòria. I fins tot sovint veiem en els nostres
dics que la ciutat dels homes, en les circumstàncies crítiques,
quan la guerra, la pesta, la misèria o altres calamitats s'apo-

1. II Timoteu, III, 3.

468

J. TORRAS I BAGES

deren d'ella, sentint per instint la necessitat de l’amor per a
subvenir a aquelles necessitats, recorre a la Ciutat de Déu
perquè cuidin, curin i consolin als fills dels homes.

I com la caritat és universal i els deixebles de l’amor, com
Sant Pau, se'n senten punyits i moguts, i necessiten descarre¬
gar son cor d'aquest dolcíssim sentiment que els anega, i l’a¬
mor en una direcció o altra vol sortir i difondre s; per això
ells, amb una passió més ardent i més noble que els qui cer¬
quen atresorar riqueses, s’escampen pel món, s'estenen per la
ciutat dels homes per a remeiar-los les misèries, per a curar-
los els mals, per a consolar-los en ses amargures, per a donar
salut als seus cossos, repòs a les seves ànimes i ensenyar-los
l'únic camí de l'amor etern, de la felicitat perdurable.

VIII

Unitat orgànica i viva de la Humanitat universal
en la Ciutat de Déu

Com viuen amb Déu en unitat de vida, son ritme vital és
el mateix en tots dos, és l'amor, essència de la vida divina;
i així com la Caritat divina és universal, s'estén a tots, i fa
ploure i envia els vivificants raigs del sol lo mateix sobre els
camps dels justos que sobre el camp dels pecadors; així també
els fills de Déu dediquen la fecunditat de les seves obres, la
calor dels seus cors, en benefici de tots els homes de la terra.
Ells són els qui han de fer resplendir en el món l'amor excels
i santificant. Vos dèiem que la Paraula de Déu era el sol de
la Ciutat de Déu, i ara afegirem que la caritat, que l'amor, és
un raig d’aquest sol; perquè així com en les profunditats de
la vida divina, l’Amor substancial, l'Esperit Sant, deriva del
Verb, la Paraula substancial del Pare; així també en les inte¬
rioritats de la vida humana, sobrenaturalitzada la Caritat,
l'amor deriva de la Fe, principi de la nostra justificació i de
tota la vida sobrenatural de l’home. Sense fe no hi ha caritat,

DE LA CIUTAT DE DÉU I L'EVANGBI.I DE LA PAU

469

amor verdader, durable, desinteressat, disposat al sacrifici, a
l'anihilació dc si mateix pel bé del pròxim. La ciutat dels ho¬
mes, creient-se completa, independent i que no necessita de
Déu, ha intentat fer prevaler els sentiments naturals, benèfics,
l’amor a la Humanitat; però aquesta és massa gran per uns
sentiments tan petits; un home és un individu, ^i què és un
home davant de la Humanitat? Per a remeiar a aquesta se
necessita que la Divinitat lligui als homes entre si, i faci a la
Humanitat una; que de tots els homes, de totes les races, de
totes les èpoques, de tot arreu i de tots els temps, ne faci
una sola cosa, un cos immens, un organisme vivent, amb vida
eterna i universal, això és lo que vingué a fer el Verb de Déu,
la Paraula sobirana del Pare, Jesucrist Senyor nostre, quan
fou constituït cap de la universal humanitat, fi de tota cria-
tuia i principi vital, tant en l'ordre de la naturalesa com en
el de la gràcia, de tots els sers racionals.

Per això solament 1 amor catòlic, és a dir, universal, pot
curar els mals del món; perquè per a aquesta gran obra se
necessita 1 acció de tota la Humanitat, no són prou els homes
individuals, ha d’ésser la Humanitat completa; i la Humanitat
no és completa si li falta el Cap. que és el Verb de Déu, la
Sabiduria del Pare, qui amb els raigs de son amor consola,
escalfa i cura els mals de la humanitat desterrada, pelegrina,
en son viatge envers l’eternitat per aquesta vall de llàgrimes!
Jesucrist, l'Home Déu, és el cap de la Humanitat, i la Humani¬
tat sense cap és esguerrada, no té vida, no és una: perquè hi
hagi un cos social és necessari que hi hagi un cap social; per¬
què tots els homes formin una comunitat digna, completa,
cosmopolita, necessiten un cap; quan falta un cap la gent no
s'entén; i aquesta comunitat il·lustre d'ordre moral que com¬
prengui totes les nacions de la terra, sense que cap d’elles
hagi de perdre la independència, conservant cada una sa per¬
sonalitat característica, és la Ciutat de Déu.

Els homes moderns senten fortament aquesta aspiració
cristiana; aspiren a la realització del gran desig de Nostre Se¬
nyor Jesucrist de què la Humanitat sia una, com és una la

470

J. torras t bages

Divinitat; el cosmopolitisme treballa per a construir la grau
ciutat universal; però si el Senyor no l’edifica, en va treballen
els homes per a edificar-la.

Llevar el cap a la Humanitat, o sia separar la societat de
Jesucrist, és decapitar a la Humanitat, i, de consegüent, con¬
demnar-la a la corrupció, a la dissolució; sense cap perd la
unitat, la Humanitat no pot aleshores ésser una persona jurí¬
dica internacional, com volen que sia amb molta raó els in¬
ternacionalistes, encara que ho volen d'una manera herètica i
de consegüent, irrealitzable; la Humanitat ha d'ésser un cos,
com ens ensenya Sant Pau, 1 el Cos místic de Jesucrist, com¬
post de diferents membres que tots plegats fan l’hermosura
de la Iglésia, és a dir, de la Humanitat sobrenaturalitzada, amb
natural correspondència entre ells, vivint una mateixa vida,
una vida única i general; per lo qual tots els membres parti¬
cipen de la mateixa dignitat, perquè tots són membres d’un
mateix Home, tots cooperen a un mateix fi i no es pot pres¬
cindir del més mínim sens que en valgui de menys la persona.
Els membres més petits i més amagats del cos de l'home són
els més essencials; en el Cos místic de Jesucrist, Déu se val
de lo més petit i despreciable per a les operacions més nobles
i necessàries de la vida sobrenatural; se valgué en gran part
d'un humil capellà. Sant Vicenç de Paül, per a fer circular la
misericòrdia per tots els membres de la societat cosmopolita
moderna; i quan aquests membres estan animats d'un mateix
esperit, l'Esperit de Déu, tots contribueixen al mateix fi i tots
van a l’una, cada membre treballa per tot el cos i tot el cos
treballa per cada membre, fins pel més insignificant; perquè
en l'ordre cristià no hi ha res insignificant, i la criatura més
ignorant, imbècil i corrompuda està destinada, si ella corres¬
pon, a viure en companyia del mateix Déu en la Ciutat Eter¬
na, puix per ella donà generosament la seva sang Nostre Se¬
nyor Jesucrist; perquè, per degenerada que sia, allà en les

1. I Corintis, XII.

5E LA CIUTAT DE DÉU I L’EVANGELI DE LA PAU

471

interioritats de la seva essència, guarda una imatge i semblan¬
ça del Criador, encara que estigui tancada en un vil i misera¬
ble reliquiari.

F.ls membres, doncs, del cos social, del Cos místic de Jesu-
crist, s’han de servir els uns als altres i tots plegats a Déu;
cada un d’ells té la seva operació pròpia; la distribució de
classes, d'estaments, d’actituds, de temperaments entre els ho¬
mes no és una cosa casual, sinó un designi de la Providència
divina, com la distribució dels mars, de les terres i de les mun¬
tanyes en el món. Els ulls miren, les orelles escolten, la llengua
parla, les mans palpen, els peus caminen, el ventrell elabora
j’alirnent, la intel·ligència pensa i tot plegat fa l’home; i si li
falta alguna d’aquestes operacions l’home és incomplet, és
imperfet i defectuós. Així també la Humanitat no ha d'ésser
una massa informe; la naturalesa, instrument del Senyor, l’ha
distribuïda en diferents membres, ha posat en ella moltes ra¬
ces d’homes, necessitats contràries, aptituds distintes, el fun¬
cionament de la seva vida exigeix una gran diversitat; i, no
obstant, l’aspiració cristiana, l’encès desig dels nostre Redemp¬
tor Jesús, és de que hi hagi en ella un sol cor i una sola ànima.
tQuins seran, doncs, els tendrums que uneixin les parts d’a¬
quest immens cos de la Humanitat, els nervis que li donin sen¬
sibilitat i moviment, la circulació de sang per a mantenir-li
la calor vital? Totes aquestes operacions humanes, estimats
germans i fills caríssims, tot aquest moviment vital, amb uni¬
tat de ritme, ha de derivar del Cap de la Humanitat, del Verb
etern, qui s'encarnà juntant-se amb la Humanitat per a donar-
li vida, i vida abundant.

La llarga experiència de moltíssims segles, el treball infruc¬
tuós de moltes civilitzacions que parcialment arribaren a una
gran altura, demostrà evidentment que la naturalesa era insu¬
ficient per a donar al món unitat de vida; i per a donar a la
Humanitat aquesta unitat vital fou necessària la gràcia, la vin¬
guda personal del mateix Déu al món. Des d’aleshores la uni¬
tat humana sempre ha anat creixent, les mateixes discòrdies
socials del temps present naixen del desig de la unitat; tot

472

J. TORRAS I BAGES

el món la vol i aspira a ella, i aquest és el gran problema del
pervenir, aquesta la verdadera conquista de la civilització, i
tal és la missió que Nós havem rebut del Vicari de Jesucrist
al donar-nos l’autoritat episcopal. El sacerdoci és cosmopolita,
és u; l’autoritat política universal causa horror a la Humani¬
tat; aquesta sempre ha constat i constarà de diferents mem¬
bres, els quals han d’estar entre si units i formar un sol cos,
el Cos místic de Jesucrist, sobre un de quals membres o sec¬
cions acaba de donar-nos poders el Cap de la cristiandat, el
Bisbe de Roma; sempre dins de la Iglésia hi ha hagut i haurà
escoles, partits, opinions, passions i interessos diferents; la
gran necessitat humana és, doncs, la unió, perquè l’home, en¬
cara que social per naturalesa, és discorde per vici. Concordar
entre si a totes les nacions de la terra i lligar amb suavitat
tots els membres o elements de quiscuna d'elles, per a formar
la universal unió amb Déu, heus aquí la missió sacerdotal.

Nosaltres, estimats germans sacerdots, hem d ésser com
els tendrums i nervis de l’immens Cos místic de Jesucrist, de
la universal Humanitat. El sacerdoci ha d'ésser u i cosmopo¬
lita segons sa institució. Així com vos dèiem que 1 imperi uni¬
versal polític causava horror als homes, la unió espiritual de
tot el nostre llinatge, la unitat d’esperit dins de la Humanitat,
la identitat en els sentiments fonamentals dels homes i en el
criteri que ha d’orientar l'activitat humana, qui va cercant el
repòs i la perfecció de la nostra naturalesa, és una aspiració
vivíssima i universal que respon a la Llei de la nostra creació
que ens destina a l’eterna felicitat de la glòria. Mes, per ar¬
ribar-hi, l'home no és prou per si sol; l’Esperit de Déu l'ha de
«nxiar i l'ha de reforçar, completant la seva insuficiència; Jesús
portà al món aquest Esperit i l’hi infongué, com una derivació
d'Ell, perque és el cap, l'infongué en son Cos místic a tots sos
membres. El cos viu de l'esperit; * mes, qui està separat del
cos no pot participar de l'esperit d'aquell cos; els nostres

1. S. August, in Brev, rom. Hom. de Corp. Christ.

D E LA CIUTAT DE DÉU I L’EVANGELI DE LA PAU

473

membres viuen del nostre esperit, mes un membre amputat
d'un cos ja no participa de son esperit. Així passa en la vida
sobrenatuial de la gràcia; així nosaltres, per a salvar les àni¬
mes, havem de treballar en la perfecció del Cos místic i en
la unió de tots sos membres.

La concòrdia social és la primera de les necessitats huma¬
nes; la dissolució social seria la major causa de perdició de
les animes, perquè els homes per a perfeccionar-se s’han d’a¬
judar els uns als altres; i per a evitar aquesta dissolució el
Verb etern fundà la Ciutat de Déu. La dissolució social porta
a l’estat salvatge; perquè Déu crià el nostre llinatge a fi que
en ell resplendís la unitat divina, i sols mediant la unió entre
sos membres el nostre llinatge pot arribar a la plenitud de
la perfecció. Per això Jesucrist, en son pla de reconstrucció
hi féu entrar la universal humanitat. «Prediqueu, digué a sos
apòstols, a tota criatura»; i Sant Pau, 1 qui treballava per a
restaurar totes les coses en Crist, i de tal manera volgué jun-
tar, executant els designis del Redemptor, totes les coses i tota
la humanitat, donant-los una alta i nobilíssima i fecundíssima
unitat, que expressà la sublim idea de Nostre Senyor Jesucrist
per medi d'aquella meravellosa figura amb la qual manifesta
que la nostra potestat i ministeri sacerdotal i apostòlic havia
d'encaminar-se a l’edificació del Cos de Crist.

IX

Aquest ideal no és utòpic, sinó el més humà.

Com s’encarna en la vida real

Potser vosaltres, estimats fills, els seculars, qui no haveu
meditat els grans principis de la teologia cristiana, creureu
que aquesta doctrina que us anem exposant no és més que

1. Efesis, I, 10.

474

J. TORRAS T BAGE

una teoria mística que no ha de sortir del domini de la pieta
contemplativa i que no serveix per a la lluita de la vida.

Mes, la Paraula de Jesucrist, de la qual no és més que u:
eco dèbil la nostra paraula, és la paraula més humana que s'h
pronunciat sobre la terra; la que enclou una significació mé
fonda i més completa del nostre llinatge; i, de consegüent, e:
aquesta època, en què tant se parla de sociòlegs i en què el
homes disputen de formes socials, la Llei evangèlica, l'etern
Llei humana, ha d'ésser més que mai objecte predilecte d
contemplació, amb la seguretat de que d'ella han de sortir Ie
més fecundes ensenyances per al pervenir de la Humanita:

Un dels heretges de més talent dels temps moderns, l’Ai
gust Comte, 1 sentint profundament l'eficàcia de la sabiduri
cristiana pel govern de la Humanitat, però faltat de la hum
litat necessària per a ésser cristià de cor i subjugar-se a 1
Llei eterna, volgué edificar, donà el projecte d’una ciutat hi
mana, tenint la franquesa de confessar, lo que d’altra band
és evident, que feia una mena de reproducció (impossible) d
la Ciutat de Déu, del Cos místic de Jesucrist, seguint l’expre;
sió de Sant Pau. Una ordre contemplativa, un pseudo-sacerdc
ci, un culte extern, una ficció de sagraments, una oració, ere;
els tendrums i els nervis del cos social que el patriarca del
positivistes ideava per a la reforma definitiva de la Humanita'
per a la fundació de lo que ell titulava la Iglésia de la Humt
nitat.

I observeu ara, estimats germans i fills caríssims, quant d
ferent és la supèrbia de la ignorància humana de la humilita
de la sabiduria divina. Quan la supèrbia humana, quan els fik
sops i sociòlegs volen arreglar el món i prescindeixen de 1
Paraula divina, se glorien dient que van a donar l'última fo]
ma, la completa perfecció i l’estat definitiu de la Humanitat
que aquesta quedarà ja per sempre arreglada. Quan la Iglésií
autèntica interpretadora de la doctrina del Verb etern, poi

1. V. apud Grüber.

D E LA CIUTAT DE DÉU I L’EVANGELI DE LA PAU

475

| ; tada d’un verdadcr sentiment humanitari, dóna sa doctrina
social, explica la insuficiència del inón, amb gran modèstia
confessa que no pot treure el mal de la terra, i al mateix temps
dóna la regla del bé social, el medi de perfeccionament, com
una derivació de la Justícia i com conseqüència de cercar el
regne de Déu. 1

L'home mai serà més que home, i tots els progressos no
el podran transformar en Déu; sempre haurà de patir, sempre
haurà de treballar, i fins dins de l'ordre cristià cu què confes¬
sem que pels mèrits de Jesucrist l’home s'és fet partícip de
la Divinitat; la doctrina de Sant Pau 2 ens ensenya que la re¬
dempció obrada pel Fill de Déu, cadascú l’ha de completar en
si mateix mitjançant una mena de participació de l’adorable
Passió de Jesucrist; la Humanitat és el Cos místic de Jesu¬
crist, de consegüent, cada un dels seus membres ha de partici¬
par ara dels seus sofriments per a participar després de la
seva glòria. 3

La nostra missió apostòlica, estimats germans i fills carís-
sims, no és, doncs, solament explicar-vos una doctrina, propa¬
gar una idea; la nostra missió principal és donar-vos a conèi¬
xer un Home, fer-vos conèixer i estimar l’Home-Crist Jesús, a
fi que, units amb Ell en perfecta caritat, pugueu participar de
la seva vida. Sant Tomàs, 4 de la manera admirable i clara que
a ell li és natural, explica com Jesús és el Cap de tota la Hu¬
manitat, de tots els homes passats, presents i venidors, fora
dels reprovats de l'infern; i així mateix demostra la doble
influència que el cap exerceix sobre tots els membres del seu
Cos místic. Per la raó de que Jesús no és una idea, sinó un
Home, la nostra unió amb Ell ha d’ésser personal, de tot el
nostre ser, de la nostra intel·ligència, voluntat i sensibilitat; ha
d ésser la nostra Veritat, el nostre Bé i la nostra Bellesa, en

1. Mateu, VI, 33.

2. Colossesos, I, 24.

3. Romans, VIII, 17.

4. Pars 3a., quaest. 8, art. 17.

476

J. TORRAS I RAGES

una paraula, havem de viure en Ell i d’Ell, com la branca viu
de l’arbre a què ha sigut empeltada. Molts cristians avui creuen
que l’ésser cristià és com l’ésser platonià o proudhonià, és a
dir, seguidor d'una idea o sistema intel·lectual: per això no
fan cas dels pecats com no en fan tampoc els seguidors d'al¬
tres sectes o doctrines. Certament el pecat no mata la idea
perquè no és una aberració de la intel·ligència, sinó de la volun¬
tat; però corromp a aquesta, la desvia de son fi i la separa de
l’objecte a què ha d'estar adherida, és a dir, del Bé, del purís-
sim, perfectíssim i diví Jesús, del qual deriva tota la nostra
vida espiritual i sobrenatural. De la plenitud de la seva gràcia
tots nosaltres ne som participants, 1 tots nosaltres vivim d’Ell,
de manera que Jesús és cap de la Humanitat sobrenaturalit-
zada, no solament per l'externa direcció de l'activitat humana,
o perquè informi amb ses idees el nostre enteniment, o per
una suggestió que exerceixi sobre el nostre esperit amb sa pa¬
raula meravellosa o amb ses obres admirables, sinó per una
influència íntima, per una infusió real de son ser en nostre
ser, mediant la qual vivim d’una manera connatural amb Déu,
i adquirim dret a l’eterna herència de la glòria.

La pietat cristiana, o sia l’ús dels sagraments, l'exercici de
l’oració, la pràctica de les virtuts naturals i sobrenaturals, és
a dir, la vida de Fe i de Caritat, són els medis ordinaris esta¬
blerts per Nostre Senyor Jesucrist per a comunicar-se Ell als
homes; constitueixen com les ordenances de la Ciutat de Déu,
de la societat sobrenatural i universal de la Iglésia catòlica. La
Fe i la Caritat es dissipen sense la pràctica de la pietat cris¬
tiana; aquelles excelses virtuts no són una germinació natu¬
ral de les potències humanes, sinó que de l'Essència divina
deriven a nostres ànimes, i la pietat cristiana consisteix en la
comunicació i tracte amistós entre els homes i Déu. jOh dol-
çura i fecunditat de la vida piadosa! Tu ets origen d’accions
heroiques, de sacrificis insignes, de virtuts difícils, de concòr-

1. Joan, I, 16.

de la ciutat de déu I l'evangeli de la pau

477

dia entre els homes; tu ets cl gran aglutinant socal, la miste¬
riosa i suavíssima lliga que junta entre si els cors més discor¬
dants dels homes. La pietat transforma els cors, i és una edu¬
cadora insigne; obre les potències donant agilitat i subti¬
litat a l'enteniment, que s’eleva fins a l’csfcra més sublim de
l'ordre intel·lectual, guardant-lo al mateix temps del desvanei-
xement; mou ordenadament la voluntat, pacifica les passions
tempestuoses i governa els sentits, convertint-los d’animals en
dòcils servidors de la vida racional. Per medi de la pietat la
Llei perd tota sa duresa, se fica al cor de l’home, convertint-
se en substància de l’home espiritual. La Llei és un ritme diví,
i per medi de la pietat se fa també un ritme humà; i alesho¬
res Déu i l’home van a l’una, sense violència, ans al revés,
^ formant una suavíssima harmonia; per això és certíssima
f aquella sentència de que el just no té llei, 1 perquè, identificat
: amb ella, ja no es guia per cap regla externa, sinó que, a sem-
f blança de Déu, porta la Llei en si mateix, en lo íntim de les
seves entranyes, i a la duresa del lligam extern supleix la sua¬
vitat de l'amor intern, perquè aleshores la Llei és amor, que
per això ens diu el Catecisme de la doctrina cristiana que tota
l la Llei de Déu s’enclou en l'amor a Déu i al pròxim.

x

La Llei Social de la Ciutat de Déu
és la Caritat derivada del Cor de Jesucrist

No sense especial Providència de Déu s'és estesa pel món
en els temps moderns una devoció suavíssima que en sa es¬
sència significa una veneració envers Aquell qui és la mateixa
caritat, Jesucrist Senyor nostre, una nova forma demostrativa
de que l’amor és la Llei essencial del Cristianisme, com una

L Sant Joan de la Creu, Subida al Monte Carmelo.

478

J. TORRAS ï BAGES

promulgació d'aquell misteri que veié Sant Joan Evangelista»
quan li fou manifestada sobre la muntanya de Sion la Ciutat
de Déu, l'excelsa, presidida i regida per l’Anyell, aquella Ciutat
sense sol, perquè el mateix Anyell la il·lumina tota, 1 2 on no hi
ha temple, perquè el temple és el mateix Anyell, és a dir, la
identificació de la vida humana amb l'amor, com en Déu la
vida està també identificada amb l’amor: la devoció al Sagrat
Cor de Jesús.

i Oh santa anarquia de l’amor! jOh divina sobirania de la
criatura humana! jOh elevació de tots els estats a la dignitat
real! jOh Jurat inefable dels justos qui han de judicar a sos
semblants, els demés homes! 3 jOh comunitat perfecta de vida
en la que tots menjaran en una mateixa taula! jOh Ciutat de
Déu purificada i perfecta, quan podrem disfrutar de la teva
sublim societat! Els homes nascuts per a ella, mes desterrats
d'ella pel pecat, l’enyoren; i totes les aberracions modernes,
que són perpètues aberracions humanes, no són altra cosa
que somnis místics, que intuïcions llunyanes de l’estat defini¬
tiu de la Humanitat, exasperades per la falta de paciència, en¬
torpides per la sensualitat bestial i que volen convertir la
societat en un monstre colossal, que mai serà viable perquè
li falta la Llei ineludible, la Veritat, la Relevació cristiana, que
ens ensenya com la Humanitat té diferents estats, i que no
arribarà al definitiu i perfecte sinó després de l'esforç indivi¬
dual, del treball humà, ajudat de l'auxili diví, essent la matei¬
xa Ciutat de Déu a la terra sols una preparació de la Ciutat
celestial i perfecta.

Però encara que la Ciutat de Déu a la terra no és perfecta,
no obstant, l’Anyell és el qui la presideix i la legisla, i la Llei
de l’amor és també la seva Llei essencial. Les misèries huma¬
nes a la terra fan en ell necessari l'amor: la misèria sense
l'amor és avorrible; l’home qui no ama se vol treure les misè-

1. Apocalipsi, XIV, 1.

2. Apocalipsi, XXI.

3. Mateu, XIX, 21.

DE LA CIUTAT DE DÉU I L'EVANGELI DE LA PAU

479

ries del davant, s’escandalitza de la paciència, esclavitza al po¬
bre, desprecia a l'ignorant, avorreix a! criminal més que no
pas al crim, sc desfà dels malalts; i no és nova la teoria que
ensenya que totes aquestes víctimes de la misèria humana,
per a arribar a la perfecció del llinatge, convé que desapare¬
guin; que el llinatge se seleccioni, que es desfaci de tots sos
elements imperfets, que els sacrifiqui si és necessari.

Tot lo contrari de lo que passa en la Ciutat de Déu. Els
cristians professem la doctrina que en ella, mentre sia a la
terra, les imperfeccions i misèries mai desapareixeran; sem¬
pre hi liaurà pobres entre vosaltres, deia el bon Jesús, 1 i la
història de tots els pobles del món, que ja està a ses velleses,
demostra que les misèries mai ningú les ha pogudes desterrar
de la terra, i la doctrina cristiana i filosòfica de la revelació, i
la ciència que en aquesta es funda, expliquen com tots els
mals que Déu permet als homes, els permet per amor a l’ex¬
cel·lència del llinatge, qui amb les misèries s’excita al perfec¬
cionament, al mèrit i a la santedat. Perquè dins de la història
del Cristianisme, la sublimació humana naix de la misèria: la
redempció vingué per causa del pecat; l’heroisme del martiri
fou ocasionat per la tirania de l’Estat; l’abnegació del missio¬
ner civilitzador per les ignomínies de la superstició; el sa¬
crifici de les santes dones qui passen la vida tancades dins
dels hospitals, hospicis i presons per a servir al pròxim, és
excitat per l’espectacle de les malalties, i de la malícia dels
vicis i delictes.

Però aquest exercici d'amor naix d’un amor més alt, de
l'amor de Déu, que és amor universal; aquesta vida d'afecció
del cor prové d’un Cor, exemplar de tots els cors, el Cor de
Jesús. Si s'apagués aquest focus d’amor, tota la Humanitat
quedaria freda, la Ciutat de Déu de la terra, desvanescuda;
perquè el vincle social que uneix als fills de Déu, la caritat, no
existiria; l’egoisme, l'amor de si mateix s'apoderaria de tots

1. Mateu, XXVI, 11.

480

J. TORRAS T BAGES

els homes, i la justícia, filla dc l’amor, no viuria ja més sobre
la terra, i les portes del regne de l'etern Amor quedarien per
sempre tancades a la descendència d Adam. Lhome sempre
que es condemna es perquè s’estima massa a si mateix i es-
La massa poc als altres; per això diu 1’Evangeh que aquell
qui s’estima s’avorreix, i, amant-se a si mateix, se perd.

Aquests misteris de sacrifici i d'amor, l’ensenyança del
verdader amor; la llei dc l'home i la llei dc la societat redmdes
I ramor; el magnífic panorama dc la v.da amb tota «a nques.
l fecunditat identificada amb l'amor; la visio de tot aquest
gran misteri que els homes moderns presenten, fins quan es-
£n posseïts de l’esperit anàrquic i herètic, la visió d’aquest
misteri la Ciutat de Déu presidida i legislada per 1 Anyell, si la
"oïtemplar heu de" mirar devotament al Sagrat Cor de
Jesús Entre els anarquistes i els devots del Sagrat Cor de Je-
sús hi ha una fonda relació: tots cerquen el regne de lamor,
l’abolició de tota duresa i obtenir la suavitat de la vida i Jesus
“preneu de Mi, que só mans i humil de con»> iOh anar
quistes! Ameu de cor i no us fadigara 1 opressió de la II i si
no voleu sentir l'esclavitud de la llei, feu-vos súbdits de 1A-
mor Deixeu l’odi i revestiu-vos de cantat, feu-vos de la Ciutat
de Déu súbdits de l’Anyell immaculat, i aleshores experimen-
teu Ta veritat d'aquelles paraules seves: «El meu jou és suau

ïsísaSKMiSStS;
ztriïtss.* ...

salvació i per a alcançar aquesta els rics és necessari que
almenys en esperit se facin pobres; per aixe' e ;^£

pcròiapobresaés evident que és la millor preparacto per a

)E LA CIUTAT DU DÉU I L'EVANGELI DE I.A PAU

481

l'observança perfecta de l’Evangeli; i per això els grans mes-
J tres de santedat que la Iglésia ens dóna per patrons i exem¬
plars, quasi bé tots començaren per desprendre’s de tots els
seus béns, fent-se pobres per Jesucrist.

Però en la Ciutat de Déu aquí a la terra no és aquesta la
| Llei general, ni és obligatòria; i la Sabiduria de l’Etern ha
volgut que en el món hi hagués rics i pobres, gent forta í gent
malalta, savis i ignorants, justos i pecadors, per a fer resplen¬
dir la seva omnipotència, demostrant als homes com del mal
n’ix bé, i com de totes les immenses varietats i diferències
humanes n'ha d'eixir una admirable harmonia, una unitat su¬
blim, un estat de perfecció de la Humanitat, fill d'aqueixa ma¬
teixa Humanitat completada per son Cap, l’Home-Crist Jesús;
aquella admirable igualtat i justícia de què parla Sant Pau 1 i
que prové de que el ric faci al pobre participant de sa riquesa,
el fort i sa consagri ses forces i salut al cuidado del malalt, el
v sav * re P art eixi el tresor de sos coneixements a l'ignorant, i
1 amic de Jesucrist cridi als extraviats al coneixement i amor
de Déu.

L admirable figura amb què Sant Pau ens representa a
tota la Plumanitat com constituint el Cos místic de Jesucrist,
està evidentment comprovada per la mateixa paraula del Se¬
nyor en son Evangeli. El traspàs de la Ciutat de Déu d'aquí
baix, que, encara que regida pel Sant Esperit i essent santa
en sa vida íntima, té, no obstant, arrugues i màcules, a la Ciu¬
tat de Déu excelsa, perfectíssima i eterna; la tria dels elements
que de la ciutat terrenal passaran a la Ciutat celestial; la sen¬
tència divina que separarà el gra de la palla; després d’exami¬
nada la causa de tots els homes, demostren com l’amor és la
Llei essencial de la Humanitat, i com aquesta és amb tota
exactitud el Cos místic de Jesucrist; i, usant el llenguatge de
la ciència del dret, podem dir que és una persona jurídica el
cap de la qual el constitueix el nostre adorable Redemptor,

1. II Corintis, VIII, 14.

30

482

J. TORRAS I BAGES

qui comunicà al llinatge humà la seva pròpia personalitat. En
efecte, quan en l'Evangeli ens explica la seva segona vingui a
al món per a inaugurar la Ciutat eterna, i escollir els elements
que l'han de constituir i tirar els altres perversos a l’avenc
infernal, citant davant d’Ell, com Jutge suprem, a totes les
generacions i a totes les nacions de la terra, funda la sentència
definitiva de salvació o de condemnació eterna en la Llei de
l'amor; identificat l’amor de Déu amb l’amor del pròxim, pg r
raó de que aquest, la Humanitat, és el Cos místic de Jesucrist
és la seva mateixa Persona: «Veniu, dirà, beneïts del meu
Pare celestial, a prendre possessió del regne que teniu prepa¬
rat des del començament del món; puix jo estava afamat, i
em donàreu menjar; assedegat, i em donàreu beure; anava
de camí, i em donàreu acolliment; estava despullat, i em ves¬
tíreu; malalt, i em visitàreu; estava a la presó, i vinguéreu a
consolar-me.» I girant-se als qui tindrà a l’esquerra, els dirà:
«Fugiu de mi, maleïts, cap al foc etern que ja està preparat
per al diable i els seus ministres; puix tenia gana, i no em
donàreu menjar; set, i no em donàreu beure; anava de camí,
i no m’acollíreu; estava despullat, i no em vestíreu; malalt i a
la presó, i no em visitàreu». 1 I estranyant-se tant els justos
com els reprovats de les obres de misericòrdia que els diu
que envers Ell havien practicat o deixat de practicar, els dóna
l’explicació dient-los que tot lo que havien fet per un dels seus
petits germans, els homes, era igual que si ho haguessin fet
a Ell mateix.

XI

L'educació de la Ciutat de Déu és la pietat

Vegeu, doncs, estimats germans i fills caríssims, com la
Llei de l’amor és la Llei fonamental i constitutiva de la Ciutat

1. Mateu, XXV.

D E LA CIUTAT DO DÉU I L'OVANGOLI DE LA PAU

483

de Déu, com és la Llei social i divina per excel·lència, i com
tots els homes són membres del Cos místic de Jcsucrist, que¬
dant de tal manera divinitzats per virtut d’aquesta unió, que
els obsequis i agravis que els homes se fan els uns als altres
és com si es fessin al mateix Deu. L'educació que porta aquest
equilibri, que regula les accions humanes segons la Llei de
l'amor, que harmonitza als homes entre si i a aquests amb
Déu, que ordena i activa la voluntat envers son objecte natu-
- ral i propi, o sia envers el Bé; aquesta educació rep el nom
de pietat cristiana. Per això es diu que la pietat és fonament de
totes les virtuts, i Nós donem gràcies infinites a Déu nostre
ff Senyor perquè, a l’imposar-nos la càrrega episcopal, ens ha
| destinat a exercir-la en una de les diòcesis més piadoses de la
cristiandat.

La impietat és avorrible fins pels mateixos gentils; l’impiu
| era un malvat que la república detestava perquè ofuscava la
seva glòria; la impietat és inhumana perquè contradiu els
principis i sentiments més nobles de la nostra naturalesa; un
home impiu és un home monstruós; i la propagació entre tots
els homes de la terra d'aquest gran principi santificant i aglu¬
tinant, la pietat, és una condició necessària, és la Llei essen¬
cial de la Ciutat de Déu a la terra; és el vincle que ha de jun-
tar les parts de lo que els antics catòlics molt pròpiament ne
deien la República cristiana, és a dir, la Cristiandat, que com¬
prenia en son si totes les nacions qui creien en el Redemptor,
o sia el Cos místic de Jesucrist. I com Nós havem rebut la
missió divina de treballar en l’edificació del Cos de Críst, con¬
siderem el foment de la pietat com la nostra obligació pre¬
dominant, com l'única verdaderament necessària, que ens fa
oblidar totes les altres coses humanes, i fa ressonar en la nos¬
tra imaginació l'eco d’aquelles paraules que el diví Mestre,
referint-se a la pietat, dirigí a la diligent i enfeinada Marta:
«Marta, sols una cosa és necessària.»

I com l'edificació del Cos de Jesucrist és com una repro¬
ducció mística de son Cos real, ens recordem en aquestes cir¬
cumstàncies, al sentir-nos oprimit pel pes de l’obligació pasto-

484

j. torras x bages

ral, d’Aquella a qui venerem els cristians amb el nom de Nos¬
tra Senyora de la Pietat, i recorrem a Ella per diferents raons
Ella fou en particular Mare dels Apòstols i la seva Mestra, q Ue
els instruí en els grans misteris de l'Encarnació i infància de
Jesús, de què Ella sola en el món hagué esment; Ella fou l a
qui dintre de son castíssim ventre engendrà el real i adorable
Cos de què es revestí el Verb etern al fer-se Home; i a Ella
per últim (callant moltíssimes altres raons), ens envia el nos¬
tre Santíssim Pare Lleó XIII, per a obtenir la reconstrucció
espiritual de la Humanitat, manant-nos que la invoquem per
medi del Sant Rosari. Lleó XIII en això no ha seguit l’impuls
solament de sa pietat personal. El Rosari és la devoció tradi¬
cional dels Summes Pontífexs, el remei que ells sempre han
predicat i ordenat a la cristiandat en les circumstàncies crí¬
tiques; i és perquè, fora de la santa Missa, és el medi humà-
diví més adequat per a comunicar-se el poble cristià amb son
Déu i Senyor.

I si us dèiem, estimats germans i fills caríssims, que donà¬
vem gràcies a Déu perquè a l'imposar-nos l’ofici pastoral ens
havia destinat per a exercir-lo en aquesta Diòcesi, cèlebre per
la seva pietat, ara havem d'afegir que aquest deure de gratitud
envers la Providència divina s'augmenta al considerar que
aquesta terra és el país clàssic del Sant Rosari. jOh ànimes
venerades dels qui anomenaven els homes mossèn Claret i
Pare Coll, qui regàreu amb vostres suors apostòliques i santi¬
ficàreu amb vostres virtuts i oracions la Diòcesi de Vic! joh
insignes apòstols del Rosari! Intercediu davant de Déu, del
qui sempre fóreu tan amics, en favor d’aquest nou Prelat, qui
pren com una de les armes principals de la seva espiritual
milícia la devoció del Rosari.

Els qui governen les nacions dels homes escolleixen com
a medi de govern, com instrumentum regni, segons diuen els
polítics, una institució, un principi o una regla; Nós, en la
divina política amb què havem de governar espiritualment
aquesta secció escollida de la Ciutat de Déu, havem escollit la
devoció del Sant Rosari, principi i font fecundíssima de la

DE LA CIUTAT DE DÉU I L'EVANGELI DE LA PAU

485

pietat pública més sòlida, més sincera i més durable. F.s l’him-
n c patriòtic de la Ciutat de Déu cn el món, és el cor admi¬
rable dc totes les criatures intel·ligents del cel i de la terra,
dels àngels i ejs homes, als quals dirigeix, fent de Mestre dc
Capella, l'Unigènit de l'Etern Pare, el Summe Sacerdot de la
Humanitat, Jesús Senyor nostre, Les set peticions del Parenos¬
tre, defensades per la mediació dc la Verge Maria, veus aquí,
estimats germans i fills caríssims, el nostre programa de go¬
vern que considerem, no sols medi de pau temporal i salvació
eterna dels homes particulars, sinó que també eficacíssima
institució social. Un il·lustre sociòleg 1 de tothom respectat, es¬
criví abans de que s’hagués ell mateix donat a la pietat cris¬
tiana, que la Llei social fonamental i imprescindible era el De¬
càleg; nosaltres no temem en afirmar que l'elevació de la vida
social, el sosteniment de l’esperit públic, l’aglutinant més suau,
més noble i més eficaç per a la restauració de la societat do¬
mèstica i de la societat civil, és la pràctica de la devoció del
Sant Rosari. Per això la Iglésia reprodueix la seva predicació
en totes les èpoques de crisi social; la present crisi és una
mena de dissolució; per a parlar més clar direm que ve a és¬
ser com un desllorigament de tots els membres del cos social,
del Cos místic de Jesucrist; i el Sant Rosari és un monument
d’harmonia entre Déu, els àngels i els homes, ja que tots ple¬
gats el compongueren: per això té una tan insigne virtut uni-
tiva. La discòrdia és el gran vici humà, el gran vici social; mes
estigueu ben segurs, estimats germans i fills, que si una casa
té el piadós costum de dir son Rosari en comunitat, com totes
deuen fer-ho; que si en una població sos veïns se reuneixen
per a cantar el Rosari, posseeixen el més poderós antídot con¬
tra la discòrdia, el més eficaç llaç d'unió; puix la pietat filial,
el reconeixement d’un Pare comú, és lo que lliga més estreta¬
ment als homes entre si, i no hi ha fórmula més magnífica d’a-
quclla que el cant del Pare nostre, qui estan en lo cel...

1. Le Play.

486

J. TORRAS I BAGES

XII

Edificació perpètua de la Ciutat de Déu

I SOS EDIFICADORS.

Salutacions a cada classe en particular

Potser, estimats germans i fills caríssims, lo que us escri¬
vim en aquesta Carta vos semblarà un apocalipsi, una revela¬
ció o un somni, una utopia mística, divorciada de les realitats
humanes per l'abisme de misèries del nostre llinatge. Mes
l'Apocalipsi del mateix apòstol Sant Joan és una gran realitat,
i la Ciutat de Déu és un fet, i el disseny d’ella que us havem
traçat amb gran torpesa de ploma i d'enteniment per la su-
blímitat de la matèria, és, no una composició de la nostra ima¬
ginativa, sinó que és exacte trasllat de lo que ens diu la reve¬
lació divina, a la qual correspon amb admirable harmonia la
naturalesa humana, i predica en tots els segles amb gran cons¬
tància la tradició catòlica i la sabiduria dels sants.

La present postració moral de la Humanitat fa que els ho¬
mes tinguin poc esperit i s’espantin de tota elevació, i es tin¬
guin en l’ordre espiritual pràctic per incapaços de tot; i les
grans idees i els sublims sentiments els traspassen a l'ordre
estètic, a l’art; veient-se ara el cas d’unes aspiracions, d'unes
composicions imaginatives excelses, d’uns sistemes socials que
especulativament resulten en gran manera humans; però dels
quals en la pràctica de la vida ne resulta desterrada l'harmo¬
nia i consumada la inhumanitat. La Ciutat de Déu l’ha d'edi¬
ficar el mateix Déu; si el Senyor no edifica la casa, diu el Rei-
Profeta, 1 en va treballen els qui volen edificar-la; i si el Senyor
no vigila la Ciutat, afegeix, debades vigilen els qui la guarden.
Els homes polítics, els genis militars, els filosops socials, pre¬
paren els materials; però l'edificació de la Ciutat de Déu, del
Cos místic de Jesucrist, de la Humanitat sobrenaturalitzada,

1. Psalm CXXVI.

DE LA CIUTAT DE DÉU I L'EVANGELI DE LA PAU

487

correspon a l'Esperit Sant. Els homes no saben allà on van,
sols ho sap Déu, qui els envia. Un filosop polític, racionalista i
protestant del nostre temps, 1 gran cncomiador del predomini
de l’Estat sobre la Iglésia, deia amb més raó dc lo que ell ma¬
teix se creia, que la Iglésia tenia caràcter femení, de mare, per¬
què realment sols a ella correspon l'engendrar pobles; per
això la Iglésia solament és la que ha rebut la missió d’edificar
el Cos místic de Jesucrist, la Ciutat de Déu; i, en efecte, l'ex¬
periència històrica demostra que de tots els pobles antics i
moderns, entre ells la mateixa Federació americana, filla del
nostre temps, el germen, la llavor, la idea-mare, és una idea
divina, l'etern principi religiós que lliga a l'home amb Déu
i als homes entre si, fins que, gastat i romput aquest lligam,
els pobles se desfan per a tornar-se a constituir, seguint així
la Humanitat son caràcter transitori, acreditant el nom de
viadora o viatgera que li dóna la Iglésia, mentre el nostre lli¬
natge està en aquest món.

Així és que, en la societat, en la Ciutat de Déu, on les
ànimes se preparen per a l'eternitat, havent-hi sempre una
acció dissolvent, que prové de les arrels pecaminoses, que ni
després de la redempció han quedat exterminades del cor de
l’home, és necessària també una acció contínua d’edificació
espiritual, la qual constitueix la gran missió que ha rebut la
Iglésia catòlica; i espantat Nós d’aquesta càrrega, del minis¬
teri de l'edificació espiritual, que els àngels de força podero-
síssima troben feixuga, ens dirigim a tots vosaltres, estimats
germans i fills caríssims, per a reclamar el vostre auxili en
l'acció apostòlica, en l'edificació del Cos místic de Jesucrist.
Tothom qui vulgui un dia disfrutar de la glòria de la Ciutat
celestial, ha de guanyar-se aquest premi treballant en l'edifi¬
cació de la ciutat terrenal, que és com el vestíbul o atri d'a¬
quella. Mes, si l'arquitectura espiritual de la Humanitat, l’edi¬
ficació de la Ciutat de Déu, o sia del Cos místic de Jesucrist,

1. Bluntschli.

488

j. torras i bages

correspon a l'Esperit Sant, essent un principi intrínsec de la
Fe catòlica que rinstrument oficial de l'Esperit Sant en sa
acció sobrenatural en els homes és el sacerdoci, a nosaltres
venerables consacerdots, toca correspondre amb fidelitat, p U „
resa i amor, a la moció d'Aquell del qual som instruments. La
gràcia sobrenatural, de providència ordinària, se comunica als
homes per ministeri nostre; tenim, doncs, en nostre poder el
gran tresor de la Humanitat; mirem, de consegüent, seguint
el precepte de Sant Pau, 1 de que no haguem rebut en va la
gràcia divina. La perfecció del Cos místic de Jesucrist, la par¬
ticipació de vida divina que després de la redempció pertoca
de dret a la Humanitat, ens correspon a nosaltres procurar-la,
estimats germans i fills caríssims. Per això en aquesta nostra
primera Carta Pastoral volem dirigir algunes paraules en par¬
ticular a cada un dels membres més vitals del Cos místic de
Jesucrist en aquesta nostra Diòcesi, als nostres més impor¬
tants cooperadors en la missió apostòlica de salvar les ànimes,
als instruments de més eficàcia en la perfecció i santificació
de la Ciutat de Déu. I en primer lloc, la nostra paraula s’ha
de dirigir al respectable Capítol de la nostra Seu, que ha d'és¬
ser el nostre consell immediat, i com el caliu del foc d'amor
de tot el Bisbat, que ha d'escalfar el nostre mateix cor ponti¬
fical amb la devoció i santedat des de les sagrades cerimònies,
sants sacrificis i oració solemne i contínua en el temple prin¬
cipal de la Diòcesi, estenent, a més, a tots els fidels de la
mateixa el suau calor de la pietat; l'exemple de tot el demés
clero i fins dels seglars per l'elevació de la seva vida, l'exemp-
ció de passions mundanes i l'orientació de la seva vida envers
l'eternitat, corresponent així a la dignitat i als honors de què
els revesteix la llei eclesiàstica, com senyalant-los amb el dit a
tot el demés clero com exemplar digne d’imitació; el nostre
consol i el nostre auxili i el nostre cooperador més íntim en
les més importants funcions del ministeri en les deliberacions

1. II Corintis, VI, 1.

DE LA CIUTAT DE DÉU I L'EVANGELï DE LA PAU

489

més difícils i transcendentals del nostre càrrec, puix són els
membres més nobles del Cos, del qual, encara que no en siem
dignes, l’Esperit Sant ens ha constituït el Cap.

Els venerables Pàrrocos són també objecte caríssim del
nostre cor, perquè ells són altres pastors de les ànimes, la
salvació de les quals pesa sobre la nostra consciència; ells
participen de les preocupacions, tristeses i fadigues del Bon
Pastor Jesús, sempre despert per a la salvació eterna d’aquells
a qui redimí amb sa sang preciosíssima. Els Pàrrocos són els
qui amb més eficàcia treballen en la formació del Cos místic
de Jesucrist, en l’edificació de la Ciutat de Déu; un escriptor
francès ha dit que els Pàrrocos rurals, principalment, eren els
qui havien de restaurar la França cristiana, i nosaltres creiem
profundament lo mateix respecte d'Espanya. La missió comu¬
na a vosaltres i a Nós és la d'engendrar fills a la vida de la
gràcia, és fer homes segons l'exemplar que envià Déu per a
fer la restauració del llinatge, l'Home-Crist Jesús. Tothom se
queixa de que al nostre temps no hi ha homes, de que falten
caràcters, de que la gent no serveix per a les coses difícils de
la vida, i és això un gran pesar per a l'ànima reflexiva; puix
si els homes no serveixen per a la imperfecta ciutat de la ter¬
ra, Écom serviran per a la perfectíssima Ciutat celestial? Ani¬
mem-nos, doncs, caríssims cooperadors nostres, els qui exerciu
cura d’ànimes, en el difícil ministeri de santificar als homes,
d’emmotllar-los a l’exemplar de vida que ens donà Jesús, Fill
de Déu; i aleshores la societat humana ens deurà la seva re-
constitució, i la societat divina de la Glòria ens col·locarà
entre sos magistrats, tal com està escrit en l’Evangeli. 1

Per això ens proposem tenir un cuidado particular per a
obtenir la formació de dignes ministres de la Religió, de la
santa magistratura evangèlica. En tota societat la magistra¬
tura, els qui expliquen i apliquen la Llei, han d'ésser com
l’encarnació d’aquesta Llei; i en la Ciutat de Déu, en el regne

1. Mateu, XIX, 21.

490

J. TORRAS I BAGES

de Jesucrist, els magistrats encarregats d’explicar i aplicar la
Llei de salvació eterna han de resplendir en les virtuts més
excelses. La santa Mare Iglésia, per boca de la qual sempre
parla l’Esperit Sant, ho declarà divinament en el capítol del
Tridentí, en què parla de l’erecció dels Seminaris per a la
recta educació, des de la infància, dels qui un dia han d’ésser
ministres de Déu. Vol que visquin separats del món, dins del
Santuari, incomunicats amb la mundana corrupció, nodrint sa
intel·ligència amb les sagrades ciències que eleven l'esperit, fe¬
cunden el cor i habiliten al ministre sagrat per a conduir als
seus germans, els demés homes, a qui Déu deixa en el comerç
i bullici perillós del món, pels camins de la pau i de la salva¬
ció. Per això el Seminari serà la nina dels nostres ulls. Ell
ha d’ésser o la nostra glòria o la nostra ignomínia; com per
un pare de família ho és la criança que reben els fills de la
seva casa, i la noblesa o viltat d’aquests quan, eixits ja de l'e¬
ducació paterna, comencen a presentar-se a la societat. De
l’escola episcopal de Vic sortiren els dos sacerdots més il·lus¬
tres d’Espanya en la centúria que s'acaba, l’apòstol Claret i el
doctor Balmes, els quals en la història de la Iglésia seran
comptats entre els grans sacerdots del catolicisme, qui tin¬
gueren la gloriosa fecunditat espiritual del proselitisme i de
la doctrina, deixant com uns monuments perennes que embe¬
lleixin la Ciutat de Déu: l'un sa família religiosa, destinada
a perpetuar l'esperit del Fundador; l'altre la proveïda drassa¬
na d'armes en defensa de la Ciutat de Déu, que es troba en les
seves obres. «Noblesa obliga», diu un respectable lema humà.
«A qui més s'haurà donat, més se li demanarà», diu un text
sagrat. 1 Tingueu, doncs, sempre davant dels ulls, respectables
professors i estimats estudiants del nostre Seminari, els il-
lustres exemples dels qui us han precedit en aquest establi¬
ment, i recordeu-vos que aquesta és la pedrera, í vosaltres la
rica pedra amb què s'ha d’edificar la Ciutat del pervenir, on

DE LA CIUTAT DE DÉU I I.'EVANGELI DE LA PAU

491

regnarà el Verb encarnat, el Rei dels segles immortal i in¬
visible.

I a tot el clero de la Diòcesi dirigim la nostra paternal sa¬
lutació, perquè tots els sacerdots d’ella són una mateixa cosa
amb Nós, constituïm amb ells com un sol sacerdoci; i ja sia
que, reunits en comunitats eclesiàstiques, formin focus de
fervor espiritual i milícies encarregades de sostenir la sobira¬
nia de TOmnipotent en les ànimes cristianes, ja sia que, aïlla¬
dament treballin en la vinya del Senyor, sempre són instru¬
ments de l’Esperit Sant, mediadors entre Déu i els homes.

Com també enviem l'òscul de pau i la manifestació del nos¬
tre agraïment a les ordres religioses, qui d’una manera tan
eficaç cooperen a l’edificació del Cos místic de Jesucrist en
aquesta Diòcesi; als humils fills de Nostre Pare Sant Francesc,
de famílies distintes, però d’un mateix esperit, qui donen al
món el profitós exemple de l'alegre i voluntària pobresa, més
agradable a les ànimes elevades que tota la pompa i que tot
el plaer mundà; als fills del gloriós Sant Ignasi, qui habiten en
aquella cova de sobre el Cardoner, d'on eixí com un riu de
fervor espiritual que s'estén per tota la terra per a fertilitzar¬
ia, constituint aquell venerable lloc un dels santuaris més fa¬
mosos de la cristiandat; als fills del nostre il·lustre conterrani
de la diòcesi urgellitana, qui representen en la Iglésia moderna
el ministeri de l'ensenyança dels nois en una forma evangèlica,
Sant Josep de Calassanç, benemèrit de la societat i de la Iglé-
sia; als qui continuen l'obra de l’apostòlic Claret escampant
la llavor evangèlica al poble amb el qual viuen agermanats;
als fills del gran sacerdot Sant Felip Neri, sempre amics de
les ànimes; als sacerdots de la Sagrada Família, qui, sota de
tan bon nom, comencen sa missió evangèlica; a les diverses
Congregacions d’homes religiosos qui consagren la seva vida
al servei del pròxim i a la formació de bons cristians mitjan¬
çant l'ensenjrança del jovent; i a totes les santes dones qui, o
tancades en la claustra solitària, amb el perfum de ses virtuts
i perpètues oracions i penitències embalsamen el Cos místic
de Jesucrist, o en hospitals, hospicis i escoles contribueixen a

J. TORRAS I RAGES
492

,a seva edificació; a totes dirigim, no sols la salutació apos-
tòlica sinó també la humil súplica de que ens favoremn amb
ÍÏÏmoina de la seva oració, elles que son nques datnor de

^TalÍtdem a més, a tots els cristians i cristianes de la nostra
iurfsdkció ^b la salutació evangèlica de la pau t de la can¬
ta” ak pares i mares de família exhortem a que «en pru¬
dents i düigents en la governació de la seva casa; al jovent a
oue sia dòcil, treballador i cast; als rtcs a que compartemn
amb efs seus germans pobres l’abundància de que la Providèn-
cte els ha proveït; als pobres a que s’ennqueixm de virtuts,
nuix si dls saben aprofitar-se de la seva condicio present son

els^destinats a *£ P— - f

risquto^pampurfjésucrist és el Príncep de la pau* i Nós
lom enviat a aquesta Diòcesi, segons l’expressió de la sagrada
utúr^ per a calmar la iracúndia i ésser prmc.pt de recon-

CÍ1Í pt Ó això Nós clamem fervorosament a Déu perquè en l’exer-
Per aixo i\os ^ accepció de persones, m dis-

cici del nostre ministeri no e J les 0 partits di .

ZüZs ts aTr universals; ja que l'ofici pontifical no
consisteix en 'trencar, sinó en soldar, a exemple de lumc ver-

1, Isaïes, IX, 6.

2. Romans, I, 14.

DE LA CIUTAT DE DÉU I L'EVANGELI DR LA PAU

493

pt dadcr Pontífex, Jcsucrist Senyor nostre, qui vingué per a jun-
tar lo dividit i per a fer de tota la Humanitat una sola cosa,
m- ] a ciutat de Deu, que no és raquítica, sinó ampla, alta i pro¬
pi? funda, com digna habitació del Senyor de la immensitat, i per
a fer-nos semblants a Ell, a la imatge del qual fórem criats, li
i\ demanem l’amplitud d’esperit, l’amplitud de cor, l'amplitud
d'enteniment.

Eixamplem, estimats germans i fills caríssims, l’horitzó de
la vida humana, que és la Ciutat de Déu a la terra; no vul¬
guem subjectar-la a sistemes humans, reduir-la a formes so¬
cials i polítiques transitòries; el diví Arquitecte la féu per
a durar fins a la fi dels segles, i encara li donà un cert caràc¬
ter d'eterna, perquè és vestíbul o atri de la que mai ha de
finar; per això els profetes la veieren immensa, els apòstols
la instal·laren de manera que arribés d’un cap a l’altre del món,
no per a viure en algun racó de la terra, sinó perquè contin¬
gués totes les èpoques, totes les races, totes les llengües. L'es¬
perit de Lleó XIII és el mateix esperit dels profetes i dels
apòstols; no naix de son caràcter personal, procedeix del Pare
i del Fill, perquè és l'Esperit Sant el qui regeix la Iglésia, i per
això amb la seva amplitud abarca a tota la Humanitat, junta a
tots sos membres i infon l'alè de vida fins als qui estan sepa¬
rats. Quan parla Lleó XIII, parla Sant Pere; i acceptant el
Papa al món tal com és, amb les seves misèries, amb les seves
passions, amb les seves preocupacions, cerca de ratificar l'e¬
tern Evangeli de la pau, i en totes ses Encícliques no ha fet
altra cosa que explicar aquell verset del Príncep dels apòstols,
el gloriós Sant Pere, 1 quan diu: «Honreu a tothom, ameu als
germans, temeu a Déu, respecteu al Rei.» És a dir: la huma¬
nitat, la fraternitat cristiana, el temor de Déu, el respecte a
l'Autoritat: veus aquí els eterns principis de la Ciutat de Déu,
mitjançant els quals el nostre llinatge queda purificat, santi¬
ficat i pacificat.

1. I Pere. II. 17.

494

J. TORRAS I BAGES

Elevem la nostra fervorosa oració, estimats germans i fills
caríssims, fins al tron de l'Etern, puix que tots havem de tre¬
ballar en l'edificació del Cos místic de Jesucrist, de la Ciutat
de Déu, perquè ens doni son auxili i el nostre treball resulti
d’eficàcia; presentem-li les nostres súpliques, dipositant-les,
com encens de suavíssima olor, en el Cor Sacratíssim de l'A¬
nyell qui presideix la Ciutat edificada sobre les altres de Sion,
puix com un encenser preciós és el qui escampa per la Ciutat
divina el perfum puríssim de les oracions humanes; supli¬
quem a la immaculada Reina del Santíssim Rosari que amb sa
poderosa mediació favoreixi els nostres espirituals desigs; al
Príncep dels apòstols. Sant Pere, titular de la nostra Seu, a
qui fou donada la potestat de lligar i deslligar, que pregui per
nosaltres; al nostre heroic predecessor, Sant Bernat Calbó,
Prelat tan gran en la contemplació com en l’acció, perquè ens
ajudi a seguir ses petjades, encara que sia de lluny; al Se-
ràfic Miquel dels Sants, que encengui en les nostres ànimes el
foc de l’amor diví, i així sapiguem viure la vida de la Fe i de
l'Amor en la ciutat terrenal, que mereixem després regnar per
tota l’eternitat en la Ciutat gloriosa.

I en penyora de les celestials benediccions, vos donem de
tot cor la Nostra, en nom del Pare t i del Fill f i de l’Esperit
Sant f. Amén.

Dada en nostre Palau Episcopal de Vic, dia del gloriós Sant
Bernat Calbó, 24 d'octubre de 1899.

EL SlMBOL DE LA LLUM *

Sumari

I. Salutació: Elogi de l’activitat espiritual.

II. La Llum és aspiració de l’home per ser imatge de la Divinitat.

III. La Trinitat és la Llum que tot ho il·lumina.

IV. Participació d’aquesta Llum que tenim els homes per la san¬

tedat.

AL CLERO I FIDELS
DE LA CIUTAT DE MANRESA

Credite in lucem, ut filii lucis
sitis.

«Cregueu en la llum, perquè si¬
gueu fills de la llum.»

(Joan, XII, 36)

* Pastoral de salutació a la ciutat de Manresa, en correspondència
als homenatges que d’ella havia rebut el Prelat en la primera visita el
dia 4^ de novembre del 1899. Pren per motiu bàsic la festa de la Llum,
que és de les més populars i típiques de la ciutat del Cardener. A més
de l’edició ordinària,^ que tot seguit fou exhaurida, per iniciativa del
zelós sacerdot manresà mossèn Josep Vidal es féu un nou tiratge d’aquest
document, profusament repartit en la capital del Bages.

496

J. TORRAS I BAGES

I

Salutació: Elogi de l'activitat espiritual

Des de que vos coneguérem per primera vegada espiritual¬
ment, estimats manresans, sempre vos havem tingut presents
en el nostre cor i haveu sigut objecte de les nostres pobres ora¬
cions davant de Déu. La vostra activitat i energia, famosa en
els negocis temporals, l’havem també trobada en la gran qües¬
tió de l'esperit, en l'assumpte etern de la nostra destinació fi¬
nal, que ha preocupat sempre i preocuparà sempre a la gent
que pensa.

I per això despertaren un afecte especialíssim en el nostre
cor, puix l’activitat de l’esperit, que sempre ha sigut necessà¬
ria en el món, i que per a despertar-la Jesucrist vingué a la
terra a remenar el foc de les perpètues aspiracions humanes,
perquè n’eixís la resplendent flama de l'amor de Déu, que il·lu¬
minés els camins de la nostra vida terrenal, 1 activitat de 1 es¬
perit, diem, és d'una necessitat imprescindible en els temps
moderns, si no es vol que la nostra vida quedi enteiament ma¬
terialitzada; i al trobar en l'activíssima, manufacturera i agrí¬
cola Manresa símptomes clars d'activitat d'esperit, el nostre
cor s’és consolat i ha restat satisfeta la nostra intel·ligència
veient en principi la deguda ordenació de les forces humanes,
la força espiritual presidint, governant i dirigint la força mate¬
rial, com l’ànima governa i dirigeix el cos, com l'esperit regeix
la matèria, com l’animal racional governa a l'animal irracional,
sovint més fort, més poderós físicament que no pas ell, per¬
què l’enteniment, l'esperit impalpable i invisible, té una força
superior a la mole material que ens sembla que ens ha d o-
primir.

Ja coneixíem el vostre nom, el nom de la vostra Ciutat, com
una de les primeres, per la seva energia de treball físic, de les
ciutats de Catalunya i fins d'Espanya; però al veure que el vos¬
tre esperit no es consolava amb les grandeses de la matèria,
que el vostre enteniment i el vostre cor cercaven lo de més

El SÍMBOL DE L,\ LLUM

497

enllà dc la matèria, que la riquesa mundana no era suficient
per a la vostra noble ambició, sinó que la vostra indomable ac¬
tivitat pujava encara amunt cercant un nou ordre de coses,
l'ordre diví de les coses, que no acaba en els quatre dies que
vivim sobre la terra, sinó que aspira a la conquesta del regne
ètem, aleshores la nostra ànima, lligada per la Iglésia amb la
vostra amb un nus que Nós mateix no podem desfer, ha sentit
un dels inefables goigs de la paternitat espiritual contemplant
les palpitacions de la vida de l’esperit, ennoblidora de la hu¬
manitat, enmig de les fàbriques, obradors, indústries i terres
conreades, manifestacions de la vida material.

I per això quan els administradors de la festa de la Llum,
en representació dels seus conciutadans, ens han convidat per
a assistir a ella, havem sentit moure's tots els afectes del nos¬
tre cor, i el nostre esperit s'ha transportat a les altures magní¬
fiques que dominen al riu Cardoner i damunt de les quals està
assentada la vostra Ciutat, i no sent-nos possible venir a disfru-
tar de la vostra companyia, ni posar-nos en immediat contacte
amb els vostres esperits, vos escrivim aquesta Carta, parlant-
vos del simbòlic misteri de la Llum, un dels fets més interes¬
sants de la passada vida de Manresa, i la significació del qual
haveu de mantenir sempre perquè és claríssim símbol d’una
vida superior, de la vida de l'esperit, de la vida divina a què as¬
pira la Humanitat i que Jesucrist Senyor nostre féu possible
en el nostre decaigut llinatge per medi de la seva misericor¬
diosa Redempció.

II

La llum és aspiració de l'home per ser imatge

DE LA DIVINITAT

jLa Llum! Veus aquí, estimats manresans, la gran aspiració
de tots els sers que tenen vida; tots cerquen la llum. Les plan¬
tes i arbres es decanten cap al costat de la llum, s'estiren per a

31

498

J. TORRAS I BAGES

poder assolir un raig de sol, alcen el cap més de lo que poden,
s’aprimen per a allargar-se i poder trobar la llum.

Els animals amb la llum s’alegren, canten i juguen, i quan
els falta, quan la fosca s’estén sobre la terra, se fiquen pels
caus, s’entristeixen, les feres udolen , 1 les altres bèsties s'es¬
panten i lladren de por, i tota la naturalesa amb la falta de
la llum sembla que sia una ombra de la mort; a la nit tot
cruix i gemega, com si la falta de la llum fos la pitjor de totes
les malalties.

I, en efecte, no hi ha malaltia més cruel, que faci més patir,
que desesperi més que la falta de la llum. Lhorioi de lhome
a quedar cec, sobrepuja a tots els altres horrors de la vida.
Quan és petit, a les fosques s'esglaia i li han de fer companyia
perquè no s’esvaloti a xiscles; quan és gran, privat de la llum
li és impossible tenir alegria, i està melancòlic fins que li
és possible de veure. A les fosques, la imaginació fermenta,
com que criés monstres horribles, se li representen escenes
fantàstiques, el mateix cor s’altera i desitja amb deliri la llum.

Suporta en certes circumstàncies l'amputació de les cames
amb què camina, dels braços amb què obra, de tots els mem¬
bres del seu cos sap prescindir en els grans conflictes que de
vegades porten els mals corporals; però amb la vista sembla
que hi confon la mateixa vida; abans de deixar-se llevar els
ulls, sembla que es deixaria llevar la vida, perquè sense llum
li sembla que no hi ha vida, o una vida pitjor que la mort,
com la vida de l'infern, de les tenebres eternes, on habita un
sempitern horror . 2 jOh Llum, oh Llum! Realment tu ets la
vida.

La llum material és com una mena d'esplèndida imatge
de la Divinitat, i perquè ningú pot prescindir de Déu, perquè
sense Déu és impossible que visqui la criatura racional, peiquè
sense Déu l'home cau en l'estat de bèstia, perquè la confusió

1. Psalm CIII.

2. Job, X, 22.

E L SÍMBOL DU LA LLUM

499

.s'apodera de l’homc quan la llum dc Déu no {'il·lumina, d'aquí
es que firis l’absència dc la imatge material de Deu en cl món,
la llum, es insuportable.

Per això els homes que no han tingut el culte que ensenya
la Llum sobrenatural de la Fe, han tributat un culte a la llum
material. Els uns han adorat el sol, els altres les estrelles, els
altres el foc, i fins els heretges moderns, la impietat contempo¬
rània, ha inventat el culte maçònic, fals i ridícul, que per això
s’amaga, reproducció d’antics cultes morts ja fa segles, pro¬
curant enlluernar els ulls molls dels seus adeptes amb el fan¬
tàstic estel, l’adoració del qual els proposa, per a calmar l’ins¬
tint indestructible de creença que s'amaga sempre en el cor
de l’home.

El dimoni, deia Sant Agustí que era la mona de Déu; li
agrada aparentar-lo, vestir-se de Déu; per això inspira les su¬
persticions humanes que duren en tots els segles, per això en
el segle xix s'ha practicat la superstició maçònica, el fals culte
de la llum, culte que, amb totes ses fetilleries, és una apologia
involuntària de lo que vos estem escrivint, estimats germans i
caríssims fills, és a dir, que la llum és com una imatge esplèn¬
dida de la Divinitat. Sinó que la maçoneria fa lo que han fet
sempre els idòlatres que no passen de la imatge, i paguen el
tribut d'adoració a la criatura, essent així que aquesta, per
excel·lent que sia, no deu servir més que de medi per a arribar
al Criador, a l’Omnipotent i etern Senyor de totes les coses.

Així venerà la Llum Moisès en la muntanya d'Horeb, veient
el reboll encès que no es cremava i des del qual li parlava el
mateix Altíssim ; 1 així els antics creients pregaven de cara a
l'Orient, d'on els ve la llum; així els profetes, inspirats de
Déu, parlaven de la Llum que havia d'il·luminar al món, i així
en les plagues d'Egipte , 2 mentre els egipcis estaven voltats de
fosquíssimes tenebres, els fills d'Israel disfrutaven del benefi-

1. Èxode, III, I i segs.

2. Èxode, X.

500

J. TORRAS I BAGES

ci dc la llum, perquc estaven ells baix el domini del Rei de la
Llum, del Déu de la Veritat.

Així vostres pares, estimats manresans, veneraren també
la Llum misteriosa en el dia 21 de febrer de 1345, quan al
mig del dia els pagesos en el camp llauraven i podaven, i els
menestrals i industrials de la Ciutat, pels seus quefers, anaven
pels carrers i places, eixint de les altes serres del Montser¬
rat, el Sinaí de Catalunya, a on anaren a cercar llum i inspira¬
ció’ grans sants d'aquestes i d’estrangeres terres, una llum mis¬
teriosa i resplendent es dirigí a la vostra Ciutat, penetrà per
un finestral de la iglésia del Carme, que aleshores s’acabava
d'edificar, i l’omplí de tal resplendor que eixia fora pels fines¬
trals, i a la vista del poble que s'acumulà en el temple, i dels
frares que igualment hi acudiren al so de la campana, fou con¬
templat el símbol de la llum, imatge de la Divinitat, per tres
raigs claríssims que eixien i tornaven al mateix focus llumi¬
nós, i representava l'inefable misteri de la Trinitat Beatíssima,
el gran misteri de la Divina Naturalesa, de la Infinita Substàn¬
cia, de la Unitat i Trinitat de Déu, el misteri de la Llum, de
la Llum espiritual, de la qual és símbol i figura la llum mate¬
rial que il·lumina i dóna vida al món. 1

I vosaltres, estimats germans i fills caríssims, fidels a la tra¬
dició dels vostres pares, conserveu la memòria del prodigi i ve¬
nereu en la misteriosa Llum material que, eixint de Montser¬
rat, representà claríssimament als ulls dels vostres passats el
gran misteri cristià, el principi fonamental de la nostra Fe, la
Trinitat divina; Llum única de la Humanitat, perquè la Huma¬
nitat que no creu en la Trinitat viu en les tenebres de l'error,
s’alimenta de la superstició i ignora tots els grans misteris de

la vida.

i Cosa admirable! És que Déu vol i amb sa omnipotent gra¬
da aguanta en la intel·ligència dels pobles el principi de la Tri¬
nitat divina, puix essent aquest el més difícil dels misteris e

1. Biblioteca Històrica Mauresana, vol. I.

el símbol do la llum

501

la Fc, perquè es el misteri de l’Essència divina, a l’altura del
qual no poden arribar Ics flaques forces del nostre enteniment,
encara malgrat l’esforç dc la impietat, les nacions civilitzades,
en sos pactes i tractes internacionals mes solemnes, comencen
en Nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

III

La Trinitat és la Llum uub tot ho il·lumina

Perquè la consciència cristiana està convençuda de que tota
la llum que il·lumina a la Humanitat prové de la Trinitat Bea-
tíssima, puix ella mateixa és llum, com canta la santa Mare
Iglésia. Del Verb de Déu, del Fill etern, diem en el Credo que
és Llum de Llum (Lumen de Lumine). «De consegüent, el Pare
i el Fill són una mateixa Llum, per això deia Jesucrist que qui
el veia a Ell veia al Pare; 1 i l'Esperit Sant és llum idèntica, i
d'Ell esperem la inspiració i a Ell la demanem quan cantem
accende lumen sensibus, perquè la inspiració és llum de l'àni¬
ma. El Pare i el Fill i l’Esperit Sant són una mateixa Llum, que
per això diu la Sagrada Litúrgia en el dia de la Santíssima Tri¬
nitat; 2 «Unitat divina, Llum eterna, Trinitat Beatíssima, info-
neu l’amor en els nostres cors», puix com amb gran esperit can¬
ta un himne del Breviari maronita, 3 el Pare és la intel·ligència,
el Fill és la paraula i l’Esperit Sant és la veu, i la intel·ligència
la paraula i la veu són una mateixa llum, i per la difusió de
la llum se necessiten les tres coses; de manera que l'home,
per a posseir la verdadera il·luminació, necessita el Pare, el
Fill i l'Esperit Sant.

Ni la creació, ni la redempció, ni la santificació dels homes,
podries, oh cristià, explicar-te sense el misteri de la Santíssima

1. Joan, XIV, 9.

2. Hymn. vesp.

3. Apud Dom. Guéranger, L’année liturgique.

502

J. TORRAS 1 BAGES

Trinitat. L’ànima humana, per a restar il·luminada, necessita
del Parc, del Fill i de l’Esperit Sant. Déu mateix sense la Tri¬
nitat quedaria sense vida, seria un deu mort com els déus de
la ^entilitat; i com la vida és lluin dels homes, lo que en Déu
és vida, la Trinitat, en nosaltres es llum.» La generació i l'amor
des de tota l’eternitat sc realitzen en l’interior de la Substància
divina; una ombra d’elles volgué Déu que en el temps se rea¬
litzés en la Substància mundana. F.l Pare etern crià el món
com' un patrimoni o herència de son Fill Unigènit. Aquest se
sacrificà per la glòria de son Pare. i per a comunicar a tots
els creients la virtut divina, per a difondre’s aquesta pel cor
dels homes, a fi que regnés en ells la caritat, se necessitava un
Esperit subtil, penetrant, vivificador, que transformés, il·lumi¬
nés i santifiqués l'esperit dels homes, i això sols ho pot fer
l'Esperit de Déu.

D'aquí que si el creient rebutja a qualsevol de les tres divi¬
nes Persones, ja es queda a les fosques. Per això 1 Etern Pare
digué, assenyalant a son Fill Unigènit. «Oïu-lo»; 1 2 per això el
Fill deia als seus deixebles que solament entendrien la Veritat
quan haguessin rebut a l'Esperit Sant. 3 I, en efecte, la com¬
prensió de la paraula divina els homes sols la tingueren un cop
varen rebre a l’Esperit Sant, puix ja vingué en forma com de
llengües de foc, perquè solament mitjançant la Llum de 1 Es¬
perit Sant podem entendre tota la Veritat.

Els homes estaven asseguts a les fosques i en tenebres de
mort, i el món quedà il·luminat quan Jesucrist divulgà el mis¬
teri de la Trinitat Beatíssima. El diví Mestre compendiava tota
la Llum en aquest excels misteri; per això ordenà als seus dei¬
xebles que prediquessin en nom del Pare, del Fill i de 1 Espe¬
rit Sant; 4 i els dotze apòstols foren les resplendents llànties
que il·luminaren a tot el món, perquè la seva predicació se

1. Joan, I.

2. Marc, IX, 6.

3. Joan, XV, 26.

4. Mateu, XXVIII, 19.

EL SÍMBOL DF. LA LLUM

503

fundava cn la Santíssima Trinitat. I encara, estimats germans
j caríssims fills, volem fer-vos una altra observació que eviden¬
cia que la Santíssima Trinitat és Llum. La Fe catòlica sempre
ha estat la mateixa; el misteri dc la Trinitat, del qual tenia ja
indicis l’antiga Llei, fou explícitament ensenyat per Nostre Se¬
nyor .Tesucrist; però faltava fer el treball que el Mestre celes¬
tial volgué que executés la Humanitat divinament organitzada
cn Iglésia, la coordinació del dogma amb la raó humana, i fins
que estigué fet aquest treball immens, el major que ha fet la
intel·ligència humana, fins aleshores en la Iglésia l’heretgia i
|i: la confusió foren grans, però un cop els concilis hagueren
humanament donat, amb inspiració divina, la interpretació del
gran Misteri, aleshores l'heretgia ha degut seguir una altra via,
la rebel·lió contra l'autoritat de la Iglésia; però el misteri de la
Divinitat il·lumina d’una manera ja impertorbable la Huma¬
nitat catòlica, és a dir, la Iglésia universal que segueix les en¬
senyances del Romà Pontífex. El Misteri de la Trinitat és el
sol de la santa Fe catòlica.

El mateix amabilíssim Jesús fóra un enigma sense el miste¬
ri de la Trinitat, sense aquest dogma adorable no sabríem qui
era el Pare de Jesucrist ni quin era son Esperit; i Jesucrist
Senyor nostre no és tenebres, sinó llum, la Llum del món, per¬
què és el Verb, la Paraula, la Sabiduria.

Jesucrist il·luminà al món perquè sobre d'Ell refluí tota la
llum de la Divinitat, Ell era la imatge substancial del Pare, tots
don són una mateixa cosa; sobre d'Ell reposà l'Esperit Sant
i per la seva boca divina parlaven el Pare, el Fill i l'Esperit. El
Pare, el Fill i l’Esperit Sant són una mateixa Llum. 1 Per això
la divina Persona de Jesucrist la veiem sempre circuïda de
llum; el misteri de Jesucrist és el mateix misteri de la Llum,
per lo qual amb veu d’arcàngel crida amb imperi als homes

1. Una virtus, unum numen,

Unus splendor, unum lumen ,

Hoc una quod alia.

(Adam de Sant Víctor, Sequentia.)

504

J. TORRAS I BAGES

l’evangelista Sant Joan: «Creieu en la I-lum si voleu ésser fills
de la Llum»; de llum quedà plena la quadra dc Betlem a l’hora
dc son gloriós naixement, i la Iglésia, a la Missa de mitjanit
de Nadal, canta que, puix que el Senyor ens dóna aquí baix el
coneixement del misteri de la Llum, ens doni després a la glò¬
ria una participació de sa felicitat; i a Missa d alba la llum va
a resplendir avui sobre de vosaltres; una llum meravellosa en¬
senyà als magos que a Betlem havia nat el Messies; en el Ta-
bor el veieren els deixebles predilectes transformat en llum
enlluernadora; quan morí en el Calvari s'apagà la llum del Sol,
perquè patia el principi de tota llum, i quan ressuscità, irradia¬
cions de llum celestial manifestaren sa victòria sobre la mort.

En les iglésies cristianes, allí on se guarda el Sagrat Cos de
Nostre Senyor Jesucrist en el tresor de l'Eucaristia, mai és
lícit que es quedi a les fosques; allí sempre la llum material
ensenya simbòlicament la presència de la llum espiritual. En
les nostres diades cristianes les grans festes són assenyalades
per grans il·luminacions; llum i glòria vénen a ésser lo mateix.
Per això en la ciutat on regna Jesucrist en tota sa plenitud i
magnificència, en la glòria eterna. Ell mateix tot ho il·lumina,
i tot queda il·luminat per Ell, perquè Ell sol, junt amb el Pare
i l’Esperit Sant, que són una única substància, Ell sol és llum
verdadera. 1

ÍV

Participació d'aquesta Llum qije tenim

ELS HOMES PER I.A SANTEDAT

Per això haureu observat, estimats germans i fills caríssims.
que tota comunicació amb Déu, que tota relació entre 1 home i
Jesucrist, mediador entre Déu i els homes, és una relació llu-

1. Joan, I.

505

minosa. Quan Moisès baixà del Sinaí li eixien del front com
dos raigs de llum, 1 a semblança de dos llampecs, i mentre
durà la conferència entre cl gran legislador dels jueus i Déu
Senyor nostre, la muntanya pareixia encesa. 2 Quan Jcsucrist
volguc fer-sc seu a Sant Pau, quan de perseguidor el convertí
en apòstol, el voltà de llum celestial i immensa, fins al punt
de deixar-lo cec.* La llum li cegà els ulls de la carn, i li obrí
els ulls de l'esperit, i li il·luminà l'ànima.

Com que la Divinitat se manifestà generalment per la llum,
per això als amics de Déu, als Sants, els representen voltat el
cap amb una corona de claror. Fins això no és un simple sím¬
il bol o figura, sinó una veritat d’experiència. Els fets sobrenatu-
|! rals de comunicació entre Déu i les seves criatures predilectes,
és a dir, els Sants en sos èxtasis se'ns presenten il·luminats,
com replens de llum, estotjats dins d’un nimbe de glòria. Ja
David, l’antic Profeta, 4 deia: «Acosteu-vos a Déu i quedareu
il·luminats: tota llum il·lumina a aquells que se li posen a
prop.» Per això tots els cristians, com fills que som de la llum, 5
com amics de Déu, com branques empeltades a la mística soca,
que és Crist, tots havem d’ésser lluminosos, tots havem d’il·lu-
| minar al pròxim, per lo qual el nostre llenguatge cristià ja re-
| prèn al qui amb sos mals costums desedifica al pròxim, dient-
li li que en lloc de donar llum dóna fum.

No hi ha llum superior a la llum de les bones obres. Admi-
| rem als cometes que de tant en tant ixen en la volta del cel des-
| pedint immensos raigs de claror; admirem al Sol, que sembla
| deixa encesa a la terra; contemplem amb delícia la Lluna, que
| tempera les tenebres de la nit; però en el món humà, en el
món de les ànimes, la llum de la virtut cristiana té una potèn¬
cia il·luminadora molt més superior. L’heroisme de fe dels pri-

1. Èxode, XXXIV, 35.

2. Èxode, XIX, 18.

3. Fets, IX, 3.

4. Psalm XXXIII, 6.

5. Joan, XII, 36.

I

i: j

.vV

Kí

506

J. TORRAS I BAGES

mers cristians, la puresa i castedat d'aquelles verges, el des
preniment dels béns terrenals que voluntàriament deixav Cn
per a servar fidelitat a Tesucrist, donant a més fins la pròpia
vida, la fortalesa amb què suportaven els turments, la mútua
caritat que es professaven, és a dir, el lluminós espectacle de
la vida cristiana primitiva fou el qui curà la mortal ceguera
del món convertint-lo a Jesucrist.

Per això aquest diví Senyor, predicant la doctrina de l a
llum, deia als seus oients: «Si la teva intenció és bona, si tens
simplicitat d'esperit, si et guies per una voluntat recta, tota
la teva persona serà resplendent; si la teva voluntat és dolen¬
ta, si les teves obres són perverses, tot tu seràs com una te¬
nebra». 5

Perquè la justícia de l’home és la resplendor de la claror
divina; ens ha deixat com signats i segellats la llum de la teva
cara, joh Senyor!, diu el Psalm; 1 2 la claror de la nostra intel·li¬
gència i la rectitud de la nostra voluntat és una resplendor que
deriva de l’immens focus de la llum divina. Tu, joh Senyor!,
diu el Profeta, 3 il·lumines la meva llum, és a dir, la meva intelfi.
gència racional. Seguim a Jesucrist els homes per la racional
inclinació a seguir la llum de la Veritat, i els homes sols han
trobat la llum en Jesucrist. En una de les crisis per què passà
el diví Mestre que posà a prova la fidelitat de sos deixebles, els
digué: «<■! també vosaltres voleu deixar-me?»; i Sant Pere res¬
pongué: «Senyor, ia qui aniríem si us deixàvem a Vós?» 4 No
tenim més remei que seguir a Jesucrist, perquè Ell sol és
llum; si aquesta llum s’apagava, la gran comunitat de la Hu¬
manitat civilitzada se dissoldria; cada home, cada savi, cada
legislador, cada filosop polític, ensenyaria son camí, hi hauria
diferents agrupacions humanes, però no existiria la via univer¬
sal per on camina el nostre llinatge, el camí ral de la Llei de

1. Mateu, IV, 22 i 23.

2. Mateu, VII.

3. Psalm XVII, 29.

4. Joan, VI, 63.

EL SÍMBOL DE LA LLUM

507

]a Veritat. Un cop ferit el Pastor, 1 diu un antic Profeta, s’csbar-
riarà el ramat; qui guia i condueix a la Humanitat és la llum
dc la Veritat; sempre sospirem per ella, l'enyorem, i tota la
nostra esperança consisteix en arribar a una situació en què
aquesta llums ens compenetri, no ens deixi cap racó fosc, res¬
tant il·luminats i identificats amb ella.

El poble d'Israel, mentre travessava les desconegudes im¬
mensitats del desert, se guiava i seguia a la nit una columna
lluminosa que li marcava la ruta. 2 Aquella lluminosa columna
era símbol de Jesucrist, era símbol de sa Iglésia, columna de
]a Veritat, 3 la qual ha de guiar a la Humanitat en la nit d’a¬
questa vida fins a portar-la al segur port de l’Eternitat.

Dins de la Iglésia llueix el Sol de la Veritat i de la Justícia
amb tota sa resplendor: Jesucrist resplendeix sobre tota la
Humanitat; però la Iglésia és un recer sobre el qual cauen
amb tota sa llum i calor els raigs vivificants d’aquest diví Sol;
sols dins de la Iglésia hi ha vida divina.

Al voltant d'aquest diví Sol hi ha una admirable constel·la¬
ció d'estrelles, diferenciant-se en claredat, diu l’apòstol Sant
Pau, 4 les unes de les altres. Els Sants són les estrelles d’aques¬
ta espiritual i lluminosa constel·lació. Els vostres passats, es¬
timats manresans, amb gran poesia teològica batejaren a la
Verge Maria titular de la vostre Seu amb el nom de Nostra Se¬
nyora de l’Alba, de l'Aurora, perquè Ella realment és l'aurora
de la llum cristiana, la que amb sa claror mística precedí a la
inundació de llum que Jesucrist difongué sobre tota la Huma¬
nitat. La Iglésia la saluda amb el nom d’Estrella matinal, i li
canta que és estel que guia als navegants pel mar de la vida.
Els Sants, repetim amb l’apòstol Sant Pau, són estels que es
diferencien els uns dels altres amb els graus de claredat que
difonen, però sempre són llums resplendents que delecten i
guien als pobres fills d’Adam; però tota la seva llum els ve

1. Zacaries, XIII, 7.

2. Èxode, XIII, 21.

3. I Timoteu, III, 15.

4. I Corintis, XV, 41.

508

J. TORRAS X BAGES

del Sol, dc Jesucrist, llum única de la Humanitat. Sols perquè
són raigs eminents dc la claror cristiana, s’explica que tinguin
tants seguidors; ^per penseu que hi ha tants que seguei¬
xen a Sant Benet, a Sant Domingo, a Sant Francesc, a Sant
Ignasi, a Sant Vicenç de Paül? Per la llum que despedeixen,
perquè són estels de gran magnitud dc l’espiritual constel·lació
cristiana, i no segueixen al lil d’ïtàlia, d’Espanya o de França,
sinó que segueixen una llum que veieren i els deixà encisats,
la mateixa llum de l'estrella que conduí als magos d'Orient al
portal de Betlem.

Segueixin sempre les nostres ànimes, estimats germans i
caríssims fills, la llum de la virtut i de la gràcia, i avorreixin
les tenebres de la impietat i del vici. Odien la llum els qui
obren malament; 1 per això els qui segueixen a Satanàs, els qui
militen baix les seves banderes, els qui estan agafats en els
filats de males passions que els dominen i esclavitzen, com
ocells dins de la trampa, s’irriten contra el Senyor de tota
puresa i justícia; aquells a qui la supèrbia impedeix la Fe, que
no volen inclinar son cap tossut i dur a l'obediència de la pa¬
raula divina, són enemics del puríssim, humilíssim i suavís-
sim Redemptor de les nostres ànimes, Jesús, Déu i Home ver-;
dader. Jesús no té indiferents; té amics o enemics, perquè és
llum, i la llum consola, alegra i vivifica als ulls que disfruten
de sanitat, i turmenta i irrita als ulls malalts. Per això diu la
Sabiduria eterna, 2 que no és possible que hi hagi aliança entre
Déu i Belial, perquè la llum i les tenebres mai poden reconci-
liar-sc. jOh Jesús, llum, alegria i fortalesa de l'home! Cureu
la vista de la nostra ànima, deslliureu-nos dels vicis, deu-nos
docilitat a la vostra paraula, perquè, seguint la via lluminosa
dc la Veritat catòlica, puguem un dia arribar a la ciutat de la
Llum Infinita, perpetua i inefable, i siguem revestits d’ella.

Vic, 10 de febrer de 1900.

1. Joan, III, 20.

2. I Corintis, VI, 15.

LA DARRERA QUARESMA DEL SEGLE’

Sumari

I. La Quaresma, temps de lluita.

II. Armes per a aquesta lluita.

III. Primera arma: la Fe.

IV. Segona arma: l'Oració.

V. L’oració en la família.

VI. Tercera arma: la Penitència.

VII. La penitència com satisfacció individual.

VIII. La penitència com expiació social.

IX. La Quaresma del segle xix.

X. El Via crucis com acte de fe, d'oració i de penitència pels
pecats del segle xix.

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES,

PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA SEDE
APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al venerable Capítol de la Seu, als Arxiprestos, als Pàrrocos
i demés Clero, tant secular com regular, a les Religioses i a
tots els fidels del Nostre Bisbat, pau i salut en Nostre
Senyor Jesucrist.

Poenitentiam agite.

«Feu penitència.»

(Mateu, III, 2.)

* Document penitenciat, que és com el patró dels que invariablement
cada Quaresma brollaran de la ploma del Doctor Torras. És dedicat, en
part, a preparar el Via crucis, que per disposició del Prelat s’havia de
celebrar amb caràcter expiatori en totes les parròquies del bisbat, com
una de les moltes solemnitats religioses de l'Any Sant 1900.

510

J. TORRAS T BAGES

I

La Quaresma, temps üe lluita

La Iglésia nostra Mare, que és com l'instrument de la Pro¬
vidència de Déu en la governació de les ànimes, ha distribuït
l’any en diferents èpoques, totes revestides d'un esperit par¬
ticular, diferents l’una de l’altra i que, no obstant, totes tenen
un mateix objecte: la nostra santificació i la nostra salvació
eterna. En l’una època, la Iglésia ens alegra recordant-nos l’a¬
mor diví que es manifestà als homes encarnant-se i naixent
entre nosaltres el Fill de Déu; en altres ens recorda grans mis¬
teris i sagraments per a renovar en nostre cor el deure de la
pietat envers nostre Pare i Senyor celestial; però l’època que
més s'adiu amb la nostra condició de pecadors, amb el nostre
estat de desterrats en aquesta vall de llàgrimes, és 1 època de
la santa Quaresma.

La Iglésia obra sempre regida per l'Esperit Sant, i quan ha
assenyalat per a la Quaresma una temporada llaiga, quan Iha
revestida de solemnitats exteriors, quan ha imposat durant
ella abstinències i dejunis, i ha estatuït que es prediqués més
abundantment la veritat de l’Evangeli, i fomenta la piàctica
de que els fidels cristians augmentin la seva oració, és perquè
l’Esperit diví en el sant temps de Quaresma vol preparar el cor
dels cristians per a fer-los digna habitació seva.

Perquè tot el fi de la Religió cristiana, estimats germans
i caríssims fills, tot el fi pel qual el Fill de Déu vingué al món
i morí en la Creu amb gran dolor i ignomínia, el fi pel qual
Jesucrist fundà la Iglésia sobre la terra, és aquest sol: la
nostra santificació, o lo que és lo mateix, purificar els nosties
cors perquè en ells pugui dignament habitar 1 Esperit Sant.

La pompa, la fecunditat, l'hermosura, la delícia de les flors
i dels fruits de la primavera i de l'estiu són preparats pels
freds, per les pluges, per les neus de l’hivern, que despullen als
arbres de fulles, que sembla que els maten pel rigor de l'esta-

LA DARRERA QUARESMA DEL SEGLE

511

ció, que deixen els camps com erms i glaçats, i, no obstant, en
realitat els preparen perquè a son temps vinguin a ser amb sos
rams, flors i fruits, goig, alegria i sosteniment dels homes.

En el món espiritual i cristià la santa Quaresma ve a ésser
com l'hivern de les ànimes, temps de penitència. Com cl pagès
poda les seves vinyes i els seus arbres, nosaltres hem de podar
les nostres vides de lo inútil, de lo superflu, de lo que danya;
com els camps s'assaonen amb la pluja i la neu, nosaltres ha¬
vem de preparar, d’assaonar les nostres ànimes amb l’oració
i la penitència; i les llargues nits de l’hivern i els dies boirosos
i tristos són com el senyal i figura de que nosaltres amb la
soledat i silenci, tan a propòsit per a la reflexió, havem de pre¬
parar les nostres ànimes perquè en elles fructifiqui la divina
llavor de l’Evangeli, d’on surten els fruits de santificació que
tots havem de produir, si volem alcançar la glòria del cel.

Sempre, des del principi, la malícia diabòlica ha treballat
per a dominar als homes, vol apoderar-se del nostre cor que
de dret pertoca a Déu; les Sagrades Lletres, la Tradició catò¬
lica, fins la mateixa tradició humana, donen testimoni perenne
de que l’esperit del mal és enemic del nostre llinatge humà, de
que excita les nostres males passions, de que ens tempta; i
l’excitació externa al mal, les malèfiques insinuacions que ens
« vénen de fora, un mal conseller qui favoreix la realització de
les nostres inclinacions perverses, tots l'havem sentit, tots ens
el trobem al costat en les circumstàncies crítiques de la nostra
vida, tots havem sentit a la vegada encisament i horror davant
del convit al pecat amb què ens excita l'enemic de la nostra
naturalesa; i la fe cristiana, i fins un instint humà en aquests
conflictes i perills, ens estimulen a cercar defensa contra tan
subtil enemic, qui amb amistoses i dolces aparences no des¬
cobreix la seva cruel malícia i l’odi mortal que ens professa,
sinó quan ja ens té dominats, esclaus seus i enterament a la
seva disposició.

J. TORRAS I BAGES

Armes pf.r a aquesta lluita

Els cristians cerquen en aquests conflictes defensa i auxili
contra l'excitador al mal en el principi dc tot bé, Déu Senyor
nostre 1 i la sabiduria i bondat de nostra santa Mare la Iglésia
i els mestres espirituals que ella ens proporciona, ens ense¬
nyen les armes amb què havem de defensar-nos en aquestes
perilloses batalles de l’esperit, mil vegades més difícils que
les guerres d’aquest món, i en les quals el quedar vençut signi¬
fica una esclavitud molt més dura i abominable que no pas
l’esclavitud política, perquè la malícia i tirania del dimoni és
sempre més dura que la malícia i tirania de 1 home, puix el ;
dimoni té contra l’home una enemistat que ix de la seva
pròpia pervertida naturalesa, essent així que l’enemistat d'ho-
me a home prové de circumstàncies accidentals, de males
intel·ligències, de conflictes de passions passatgeres, com pas¬
satger és tot lo d’aquest món.

Però qui d’una manera més admirable ens ensenya com
havem d’expel·lir de nosaltres les malignes influències que el
dimoni atia en el nostre cor encenent les nostres passions, per-
torbant la nostra imaginació i representant-nos com una gran
delícia el pecat, a fi de fer-nos caure en ell, essent així que el
pecat és la cadena més pesada i dura d'esclavitud que pot do¬
nar-se, qui ens ensenya, repetim, d’una manera mes decisiva
com havem d’expel·lir de nosaltres la malícia diabòlica, es el
diví Mestre de la Humanitat, nostre dolcíssim Redemptor Je¬
sús. En efecte, ens refereix el Sagrat Evangelique en una
ocasió sos deixebles no saberen expel·lir del cos d un jou. la
influència diabòlica, i aleshores son pare el porta a Jesús, qui
al moment el deixà curat. Els deixebles, meravellats pregun¬
taren secretament al Mestre: «^De què ve que nosaltres

1. Mateu, XVII.

LA DARRERA quaresma del segle

513

havem pogut expel·lir al dimoni?» ï Jcsucrist aleshores, amb la
sentència que els digué, ensenyà a tota la Humanitat la manera
d’obtenir l’ésser deslliurat de la tirania diabòlica.

A tres podem reduir les armes per a vèncer el mal o pecat
que ens ensenya en aquest lloc Jcsucrist, i vos les anem a pro¬
posar com consideració molt digna d’aquest sant temps de
Quaresma, ja que per a vèncer al dimoni i al pecat fou insti¬
tuïda, i que l’expiació dels nostres pecats i la satisfacció que
per ells presentem a la Justícia divina, objecte principal d’a¬
quest sant temps, s’ha d’obtenir també amb l'ús d’aquestes
tres armes de l'espiritual malícia: la fe, l'oració i la penitència.

Aquestes tres saludables virtuts, no solament rehabiliten a
l'home particular, sinó que també rehabiliten als pobles; no
solament són medis d’expiació individual de l'home en parti-
fcular pels pecats que ell com a tal ha comès, sinó que són
tat, la distracció mundana i la corrupció sensual són els grans
medis d’expiació pública i social per les ofenses que els pobles
Ihan comès contra son Criador i son Redemptor. La increduli¬
tat, la distracció mundana i la corrupció sensual són els grans
delictes, els pecats que més venjança criden contra el segle xix,
que ara s'acaba; i com aquesta Quaresma sembla que hauria
d'ésser, no solament la Quaresma de l'any, sinó també la del
segle, l'expiació pública dels crims de la centúria en què nosal¬
tres havem nascut i viscut, el tribut de penitència a Jesús
Redemptor que els cristians de tot el món volen oferir-li, per
això judiquem de gran oportunitat considerar aquests tres
grans instruments de santificació.

L’un contrari se cura amb el seu contrari. Havem de curar
al nostre temps, a la nostra societat i a nosaltres mateixos, que
naturalment participem del mal regnant. El mal regnant és el
naturalisme, és a dir, és prescindir de lo sobrenatural, del regne
etern de Jesucrist, és pensar i treballar solament per als avan¬
tatges materials de la vida, pel benestar temporal sense recor-
dar-se de l'etern. Lo contrari d’això és lo sobrenatural, lo espi¬
ritual, lo diví, lo qual farem penetrar en la nostra ànima, lo
qual estendrem pel poble mediant la pràctica d'aqueixa augus-

32

514

ta recepta que cl metge celestial de la Humanitat, Jesucris,
,. 1 ? y0 i r nostre ' en senyà a sos deixebles per a treure la malícia
penif 1Ca de ^ malaíta naturalesa humana: la fe, l'oració i l a

III

Primera arma: la Fe

• No ^ haarma més poderosa que aquesta virtut sobrenatu-
> per això ens ensenya la santa Revelació cristiana que ella
s e onament de la salvació, que sens ella és impossible sal-
var-se ni agradar a Déu, i que ella és l’únic camí per a arribar
1 pel qual havem sigut criats. jOh tresor de la fe! jOh fe
ca o ica, que ets l'amor més gran de la nostra ànima, la llum
a nostra intel·ligència, la calor del nostre cor, el goig de la
os ra vida i l'esperança de la nostra immortalitat! jOh, si es-
gues en la nostra mà vèncer les resistències que li posen
es animes del nostre pròxim i estendre-la com una unció sua-
vissima per tot el poble! Per a estendre la fe pel món, Jesu-
is mori clavat a la creu, segellant-la amb la seva sang precio-
jssiïna, i és el gran tresor que ens deixà per herència; sens
c a e res jj servirà al savi la sabiduria, al ric les riqueses, al

St i 1 ? 3 G í P ° der; totes gestes grandeses humanes l'apòstol
‘ n au , les considerava com fems i immundícia en compa-

T ^ C1 e 1 excel·lència de la fe, porta, fonament i vestíbul de
ia vida eterna.

i mundans! No us deixeu enganyar de les aparences;
aga eu la fe com qui agafa un llum i amb aquest llum aneu
examinant, com el mercader examina una tela, tot lo que el
inon considera grandesa i felicitat, i veureu clarament, amb
erma convicció, com tot és un engany, que ni serveix per a la

1- Filipesos, III, 8.

la darrera quaresma del segle

515

felicitat en aquest món. El món atordeix als homes, els enlluer¬
na, els emborratxa, i com la borratxera del vi, la borratxera
del món, després de curts moments de delectació i de boja ale¬
gria, deixa que caiguin a terra els seus miserables seguidors
víctimes ignominioses i desesperades.

Les promeses del món, tot home qui arriba a mitja edat,
fins tot jove quan se posa i reflexiona, les veu desmentides.
Però, joh flaquesa humana!, el món és acusat per tothom de
fals, mentider i enganyador, i, no obstant, sempre són infinits
sos seguidors; fet que solament pot explicar-se per aquella
sentència de la divina Escriptura, 1 que diu que el nombre dels
simples és infinit.

Les promeses de la fe mai ningú les ha vistes desmentides.
Podrà haver-hi, hi ha desgraciadament, esperits que no les po¬
den rebre, com hi ha ventrells que no poden rebre els aliments
més sans, i ulls que no poden suportar la claror; però les ine¬
fables promeses de la fe sempre s'han vist realitzades, ja des
del principi del món. L'antic poble d’Israel s’aguantava per la
fe que tenia en les promeses, i aquesta fe el mantenia adherit
a la creença, perquè l’experiència li havia demostrat que les
promeses de la fe mai fallien; el poble cristià sols subsisteix
enmig de la malícia mundana, travessa totes les edats veient
caure regnes, imperis i repúbliques, i mantenint-se ell sempre
ferm, perquè també l'experiència li ha ensenyat que Crist és
una roca contra la qual queden esmicolats i romputs tots els
que contra ella cauen, 2 i que qui edifica sobre ella és indestruc¬
tible. La victòria moral del Cristianisme és evident; de que fa
invencibles als seus seguidors ne tenim arguments indestructi¬
bles. Als màrtirs no els venceren els turments, ni a les verges
la solapada violència de la sensualitat, ni als confessors l’efi-
cacíssima seducció mundana, o els sofismes de la vana ciència;
màrtirs, verges i confessors n'hi ha hagut en totes les èpo-

1. Eclesiasta, I, 15.

2. Mateu, XXI, 44.

516

J. TORRAS 1 BAGES

aues i n'hi haurà fins a la consumació dels segles. Els fills de la
fe els fidels a Déu, és impossible que sien vençuts, perquè la
fe significa una adhesió a Déu, una unió, i qui està adherit al
Senyor és un mateix esperit amb Ell, 1 i d qui vencera a Deu?

La Religió, ja des del principi, ha tingut el caracter duna
aliança, d’una lliga amb Déu. L'home sol queda espantat, sent
la seva gran flaquesa, se coneix voltat d’enemics poderosos que
li penetren fins dins del cor sense que els hl pugui impedir
l’entrada, i cerca l’auxili de l’Omnipotent. Aquesta lliga, aques-
ta aliança amb Déu, és la substància de la fe; per això Jesu-
crist mostrà el secret als seus deixebles de no haver pogut vèn-
cer al dimoni: per poca fe.

La primera i principal arma, doncs, estima s germans i
caríssims fills, que necessitem en aquesta batalla contra ei
príncep de les tenebres i contra la pròpia corrupcio de la nos-
tra naturalesa, és l’arma de la fe. Per això se l’anomena escut i
cuirassa, l’escut i cuirassa de la fe, diuen les Sagrades scrip-
tures- 2 i, en efecte, amb la fe parem els cops que es dingei-
xen contra la nostra ànima. Hi ha cops i hi ha escomeses que
sols podem aturar-les per medi de la fe. La fe és 1 espasa de
doble tall de què parla l’Apòstol; 3 no hi ha sobre la terra res
que tingui la resistència i l’energia de la fe. Els arguments, les
raons, fes conveniències, les teories, la filosofia, no aguanten
una envestida de món; els vicis i passions penetren subtilment
a l’home, s’apoderen d’ell, el fan esclau, i tots els arguments
raons no li són prou per a resistir-les. En aquestes batalte; in¬
times, les armes de la raó, de la convemencia, de la filosofia,
nn noden resistir la força del contrari, se trenquen com les ar-
mes P de ca^a amb què juguen les criatures, solament les armes
de la fe poden contenir la maligna suavitat dels subtils enemic
de la nostra ànima quan ens envesteixen per a fer-nos caure

en pecat.

1. I Corintis, VI, 17.

2. Efesis, VI, 16.

3. Hebreus, IV, 12.

LA DARRERA QUARESMA DEL SEGLE

517

D’aquí és, estimats germans i caríssims fills, que si en tot
temps de l'any vos exhortem a fortificar la fe, d’una manera
més particular en aquest sant temps de Quaresma, destinat
principalment a armar-nos per a les batalles de la vida cristia¬
na. Sempre vos exhortarem a la fe, potser fins ens farem pe¬
sats, la nostra boca mai s’hauria de tancar, sinó que contínua¬
ment hauria de clamar i ensenyar al nostre poble a repetir
aquella admirable súplica que trobem en l’Evangeli: 1 «jSenyor,
augmenteu-nos la fe!» El raquitisme espiritual i moral de la
generació present prové de la flaquesa de la seva fe. Ella és la
substància de l’home cristià, ella és el tot de l’home, ella és
Déu en l’home, i quan l’home està animat de Déu, quan pen¬
sa, sent i obra en virtut d’una influència divina, l'home alesho¬
res és un heroi, una mena de Déu, invencible encara que sia
flac, encara que sia un noi, una tendra donzella, un vell ja
aixafat, perquè lo que dóna valor a l'home, lo que fa triomfar
en les batalles de la vida cristiana, no és pas la força dels bra¬
ços, ni un pit brau, ni unes cames resistents, ni el vigor del
cos, sinó la superioritat de l’ànima, que, revestida de la divina
virtut de la fe, és invulnerable i sempre surt vencedora.

Treballem, doncs, en aquest sant temps de Quaresma per a
augmentar la fe, arma principal de la milícia cristiana. Déu
mateix és el qui arma als seus soldats; demanem-li humilment
l’escut i la cuirassa de la fe, no sia que, trobant-nos vençuts
pel món, oïguem de sa boca aquella sentència que dirigí als
seus deixebles: «No haveu vençut per la vostra poca fe.» En
el món la fe se debilita, l'ànima se materialitza; en la societat
i amistat de Déu, en les íntimes conferències amb Déu, l'àni-
raa se fortifica, se revesteix de Déu, se transforma en una
mena de Déu, i aleshores contra ella res poden els seus ene¬
mics. Per això digué Jesús als deixebles: «Tal llinatge de dimo¬
nis sols se poden vèncer amb l’oració i el dejuni.»

1. Lluc, XVII, 5.

518

J. TORRAS I BAGES

IV

Segona arma: l’Oració

La Quaresma és el temps de l’oració per excel·lència. Pel
cristià tot temps és temps d’oració, per això predicava el Mes¬
tre diví 1 que devíem pregar contínuament. Demana el qui ne¬
cessita, i sempre que necessita, i l'home està perpètuament ne¬
cessitat; però hi ha èpoques clàssiques destinades a l’exercici
de l'oració, i entre elles la Quaresma és la primera. L'exemple
de Jesucrist i dels Sants ens ho comprova. La soledat del de¬
sert, la separació de la companyia dels homes que durant
aquesta sagrada temporada exercità el Fill de Déu, tenia per
objecte el poder-se donar sense destorb a la pràctica de l'ora¬
ció. Els monestirs de religiosos i de religioses en la Quaresma
augmenten la seva clausura, tanquen els seus parladors i es
posen incomunicats amb el món, i la gent santa se retira a
llocs més quiets i solitaris, a fi que el seu esperit, deslligat de
la mundana distracció, pugui més fàcilment elevar-se a la con¬
sideració de les veritats eternes i dedicar-se a la conversa di¬
vina.

En els temps, desgraciadament passats, en què la vida pú¬
blica era cristiana, és a dir, en què el poble en la seva vida
col·lectiva o social observava les lleis de l’Evangeli i practicava
les regles de vida que ensenya la Iglésia, i aquesta reglamen¬
tava els costums i era obeïda, no sols en l'interior de les cons¬
ciències, sinó també en la vida exterior i pública del poble, en
aquells temps, repetim, fins en les grans ciutats, les diversions
profanes, les festes dissipadores, els plaers mundanals, encara
que no fossin il·lícits, se plegaven durant la Quaresma; i la
santa serietat del record de Déu, de les veritats eternes i de la
responsabilitat humana dominaven en la vida pública, que con¬
siderava, com en realitat ho és, aquesta temporada com de

1. Lluc, X, 1.

LA DARRERA OUARHSMA DF.L SEGLE

519

dret diví consagrada a la reflexió, al recolliment i a l'oració, a
fi que l’e.sperit de l'home, elevat per sobre totes les dissipa-
cions del segle, trobés més fàcilment obertes les portes de la
misericòrdia divina per a obtenir el perdó dels pecats i la re¬
conciliació de l’Omnipotent, Senyor de totes les coses.

Però la malícia dels temps, estimats germans i caríssims
fills, no pot alterar ni variar les eternes lleis de la vida dc
l'esperit, de la vida cristiana, necessàries per a sortir victoriós
d’aquest món de passions i de pecats, l’home d’aquest temps
modern és igual a l’home dels antics temps; la Llei de Déu i cl
pecat, la flaquesa humana i la justícia divina, el cel i l’in¬
fern, no han variat, ni variaran mai; i l’home qui de debò pen¬
sa en la salvació, ha de cercar avui en que ni les lleis ni els
costums públics ajuden a portar una vida cristiana en el món,
ni l’autoritat té en compte ni la veritat de les doctrines que
públicament se prediquen, ni la puresa dels costums, ni de re¬
primir el vici; l’home qui vol salvar-se, els pares o caps de fa¬
mília, qui coneixen l’obligació que tenen de proveir a les ne¬
cessitats espirituals dels seus súbdits, apartant-los del mal, i
portant-los al bé, avui més que mai, sense refiar-se per res de
l’autoritat, han de treballar en que s’observin, en quant d’ells
depenen, les santes lleis i lloables costums que es deriven de
la Religió cristiana, i, de consegüent, l’apartament del món, el
recolliment piadós, tan propi del sant temps de Quaresma.

i Oh santa reflexió! En aquests temps d’interminables par-
leries, de contínues lectures frívoles de periòdics i de novel·les,
de vida de carrer, de cafè, de club o de taverna, en què l’home
vol arreglar-ho tot, l’Estat i la Iglésia, l’home no sap arreglar-
se a si mateix; i la pròpia consciència, de la qual ha de res¬
pondre davant de Déu, queda oblidada i el món se perd per
aquesta falta de vida interior; i aquella sentència profètica,
llençada contra civilitzacions que ja fa segles han passat a les
tenebres de la mort i a la pols del no-res, malgrat que alesho¬
res estaven en les esplendors d’una magnífica vida material,
com és la de la nostra època, se realitza avui, a l’entrada del

520

J. TORRAS I BAGES

SC gle xx: la terra està dominada per una gran desolació per no
haver-hi qui reflexioni. 1

El vostre Bisbe, estimats germans i caríssims fills, vos con¬
vida a reflexionar; en nom de la Iglésia us crida als solitaris
i silenciosos temples, al recolliment de la vostra pròpia casa,
al savi silenci; en contraposició al món, que vos crida a la
dissipació, al desvaneixement de l'esperit. Dediqueu la santa
Quaresma, no a oir el cascalleig dels homes, sinó les insinua¬
cions divines que en els esperits reposats, silenciosos i reco¬
llits omplen de llum les consciències cristianes í manifesten
els camins de la vida i desfan les enganyoses fantasies amb
què els mundans viuen. Aprengueu a viure de la Veritat, sia
aquesta la vostra única amiga, i en ella trobareu la sabiduria i
el consol. L'oració és el culte de la veritat, perquè és el tracte
i comunicació amb Déu, per lo qual en ella se troba la verda-
dera sabiduria. El principi de la sabiduria és el temor de Déu, 2 3
i si tal és el temor, <rquè serà l'amor d’una excel·lència molt
més alta, d’una naturalesa més excelsa? I en l'oració l’home
hi troba, no sols un augment de temor, sinó també d amor de
Déu; d’on li pervindran, no sols la sabiduria, sinó també tots
els altres dons de l’Esperit Sant, que converteixen el cor de
l'home en un temple de Déu.

L'oració sempre ha sigut predicada per la Iglésia com el
medi més convenient per a atreure l'Esperit Sant a les nostres
ànimes; l’oració és com un desig de Déu, un desig immens,
una aspiració summa, i si el Profeta ^ diu que feia com el qm
per a respirar millor l'aire obre la boca i l’aspira amb força
per a atreure'l, i que així atreia també amb gran alè l'esperit,
nosaltres amb el suau i eficaç respirar de la nostra ànima, as¬
pirant les divines inspiracions i sants pensaments de 1 oracio,
atraurem al nostre interior l’Esperit de Déu, santificador dels
homes. No adquirireu l’Esperit de Déu en els passatemps i di-

1. Jeremies, XII, 11.

2. Proverbis, I, 7.

3. Psalm CXVIII, 131.

L A DARRERA QUARESMA DEL SEGLE

521

versions mundanes, en Ics vanes i murmuradores converses,
en les lectures frívoles, en els negocis mercantils o bursàtils,
en tes ambicioses pretensions de la vanitat; com el Profeta
obrireu la boca, sentireu la fadiga de l'aspiració, però no aspi¬
rareu la perfecció, la puresa de la vida, la justícia, la caritat
del pròxim, l’amor de Déu, no atraureu l'Esperit Sant, l'Espe¬
rit de Déu; sinó l’esperit pervers, l'esperit del món, que us en¬
cendrà les entranyes amb el foc de mil concupiscències. El
món encén, l'oració mitiga, la xardor d’aquestes concupiscèn¬
cies, que són, segons sentència de celestial sabiduria, l’esca
del pecat; per això Jesucrist, que es proposà destruir el pecat,
predicava amb tanta instància l'oració, i els sants la practi¬
quen amb tanta fidelitat i constància; i per això la Iglésia, des¬
tinant d’una manera particular aquesta part de l'any que en
diem la Quaresma, a curar als homes de les malèfiques influèn¬
cies del pecat, exhorta a tots els cristians a que, apartant-se
de la dissipació mundana, se donin a la santa oració.

V

L'oració en la família

En temps de nostres pares, no solament augmentava l'exer¬
cici de l’oració en els temples públics, en les iglésies, en el
sant temps de Quaresma, sinó que en totes les cases cristianes,
mena d'iglésies domèstiques, solien resar-se les tres parts del
Rosari, és a dir, el Rosari sencer, i fins solien acabar-lo can¬
tant les cobles de Passió, manera bellíssima de caracteritzar la
pietat d'aquest temps de l’any, destinat a fomentar en el nostre
cor el dolor vivificant de la contrició, l'odi al pecat, que en
gran manera excita la consideració de la Passió de Jesucrist,
víctima dels nostres excessos. A vosaltres, doncs, tots els caps
de casa exhortem vivament a que en aquest sant temps de
Quaresma procureu fomentar la pietat i l'oració entre els nos¬
tres fills i dependents. «Els pares, diu el Catecisme d’aquest

522

J. torras i

BAGES

nostre Bisbat, són els primers apòstols dels seus fills, i d eu
des de la infància instruir-los a que busquin, abans de totes
les coses, el regne de Déu i sa Justícia»; mes, joh dolor!, mofi
pares de família treballen frenèticament per a deixar un patri
moni als seus fills que els salvi de la misèria i de la pobresa
però descuiden del tot l'ensenyar-los la manera d’acumular erí
la seva consciència el tresor dc la gràcia divina que els ha
d’assegurar la vida eterna.

Amb gran tristesa, estimats germans i caríssims fills, vos
anem a dir una cosa que ens deixa profundament humiliats
en l’amor que professem a la nostra terra. Els escriptors qui
han tractat d'explicar corn s’és conservat un cert sentiment de
religiositat entre els pobles de raça anglesa, malgrat estar en
gran part separats de la Iglésia i donats a l’heretgia, malgrat
haver-se estès per tot el món, formant poderoses colònies per
l'exercici del comerç, atribueixen la conservació d'aquest cert
respecte religiós, que sembla que per les causes dites s’hauria
ja degut del tot dissipar, a la tradició de família, a certes pràc¬
tiques religioses que, exercitades des de la infància a la dolça
i suau calor de la llar domèstica, persevera en lo restant de la
vida, per més que aquesta s’hagi de passar lluny de la pàtria,
amb la dissipació del comerç i exposada a tots els perversos
estímuls mundans. També aquí antigament, i d’una manera
molt més superior, pura i santa que en els pobles de raça an¬
glesa, la infiltració de la pietat en el cor del jovent s'efectuava
dins de la casa paterna, d’això n'és argument i monument elo-
qüentíssim la màxima del Catecisme d'aquest Bisbat, que aca¬
bem de transcriure; però des de que s’apoderà d’aquest país
el liberalisme, fautor d'impietat en la nostra terra, com ho
fou el protestantisme a Anglaterra, la família espanyola no ha
tingut la resistència de la família anglesa, molts caps de casa
han deixat dc complir la seva missió dc conservar la Religió
dins de la família, fins homes qui conserven la fe ens creuen
obligats a fer-la prevaler dins de casa seva, i un trist pressen¬
timent s’apodera de la nostra ànima al considerar lo que seran
les generacions venidores eixides de famílies en les quals el

L A DARRERA QUARESMA DEL SEGLE

523

parc prescindeix de l'educació religiosa dels fills, i li sembla
que ja fa prou deixant que la dona se’n cuidi com dc la cuina,
dc la roba i dc les demés minuciositats domèstiques.

Davant dc Déu hauràs de respondre, oh pare de família,
del teu deixament en complir aquesta obligació, que és la
més essencial entre totes les que et pertoquen per ésser cl cap
de la casa, i per deixar-la de complir pot molt bé condemnar-
se la teva ànima. Ja que Déu t’ha donat la direcció de la teva
família, ja que t’ha fet superior d’ella, dirigeix-la envers el qui
és principi i fi de la vida humana, l’etern i omnipotent Senyor
de totes les coses, per medi de l’oració d’aquesta petita comu¬
nitat que Ell mateix t’ha encomanat i amb la qual tens les
més íntimes i afectuoses relacions de la naturalesa.

Però l'oració, sense el conreu degut, no fructifica en totes
les ànimes, és una planta que necessita tenir la terra prepara¬
da, el cor dels fidels en la disposició deguda; els vicis repri¬
mits, les passions subjectes i totes les concupiscències ordena¬
des; sense això l'oració serà raquítica i lleugera, flaca i super¬
ficial, i mai serà l’arma amb què Jesucrist ens ensenyà de vèn¬
cer la malícia diabòlica i mundana.

VI

Tercera arma; la Penitència

L’oració i la penitència són dues virtuts bessones, l’una no
pot viure sense l'altra, s'ajuden mútuament, són les dues ales
amb què l'ànima cristiana ha de volar envers son Déu i Senyor
per a reposar-hi eternament; i en les batalles contra el dimo¬
ni i el món el cristià mai sortirà vencedor si no es presenta
armat juntament de l’oració i de la penitència; per això Jesu¬
crist digué als seus deixebles: «Aquest llinatge de dimonis no
els traureu de l'home sinó mediant l'oració i el dejuni.» Perquè
el dejuni és la forma típica de la penitència, i representa l'opo¬
sició als excessos carnals, que són la font principal del pecat.

524

J. TORRAS I BAGF.S

Sant Pau ens ensenya 1 que la major part dels pecats són efec¬
tes de la carn, fins aquells que semblen més independents
d’ella. Tot pecat és un engany que naix de la torpesa del nos¬
tre enteniment, i l'esperit de l’home queda entorpit per la carn
que l’omple de fal·làcies, que li representa les coses diferents
de lo que són, li exagera els sofriments físics, l'encisa multipli¬
cant-li les delectacions mundanes, el materialitza estrenyent-li
l’horitzó de les immenses i eternes aspiracions, i el redueix
al curt espai de la vida present com el lloc on ha de concretar-
se tota la seva existència.

La vida espiritual és impossible a l'home animalitzat, i les
ensenyances de Jesucrist Senyor nostre, i tot el treball que
dedica la Iglésia a la nostra santificació, se vénen a reduir a
aqueste objecte: a espiritualitzar tot l’home, fins la seva ma¬
teixa carn.

No s'ha acabat, estimats germans i caríssims fills, el temps
dels miracles: sols que hi ha miracles que els ulls vulgars no
els saben veure, i un d'aquests és l’espiritualització de la carn,
fer racional lo irracional, aquest cos nostre imbècil i de tor-
píssimes inclinacions, d'una ceguera absoluta tornar-lo instru¬
ment dòcil de la raó, executor de les lleis divines del Cristia¬
nisme, servidor de Déu, amorós amb el pròxim, disposat al
sacrifici i fins a la mort, sempre que convingui per un objecte
més excel·lent, convertint l’egoisme, la brutal ambició, el desig
desfrenat del propi acontentament i arrogància del nostre cos
en la immensa i delicada caritat que veiem tot sovint exerci-
tada en la santa Iglésia, meditant la qual l'home ama i prac¬
tica el sofriment corporal, la subjecció al dolor i al vituperi
en ares del bé del pròxim i de la glòria de Déu.

Això no és possible sinó després d’una perfecta curació
de la nostra naturalesa malalta, sinó després d’haver equili¬
brat i ordenat degudament les dues parts del nostre ser
humà.

1. Gàlates, V, 19 i segs.

la DARRERA QUARESMA DLL SLGLE

525

La sabiduria divina, tractant de curar a l’homc malaltís,
al fill d’Adarn, hereu del pecat de son pare, ordena lo que
ordenen els metges quan volen curar al cos malalt: la dicta.
Per això Sant Tomàs ensenya que cl dejuni té caràcter de
dieta per a curar les malalties de les nostres passions, per a
humiliar les supèrbies de la carn i per a aleutar l'esperit apo¬
cat que no gosa clevar-sc per sobre la insigniíicància de les
coses materials. El dejuni, canta la Iglésia en el Prefaci de
la Quaresma, reprimeix els vicis, eleva a l’esperit, obté la for¬
talesa i assegura la recompensa. Res cspiritualitza més que el
dejuni, i així veiem que aquells homes a qui Déu ha predesti¬
nat a la sublimitat de la santedat, a qui ha volgut fer parti¬
cipants dels secrets admirables de les coses divines, a tots
aquests homes abans Déu els ha fet el do d'una gran austeri¬
tat i penitència de vida.

Ja sabem, estimats germans i caríssims fills, que no tots
els homes han de posseir aquesta altíssima qualitat de la mor¬
tificació corporal en un grau heroic; més encara, la Iglésia
declara dispensats del dejuni a moltíssimes persones per raó
de la classe de treballs a què es dediquen, per la pobresa en
què viuen que els obliga ja a la mortificació, per la debilitat
del temperament o per altres mals que es pateixen; però mai
el cristià quedarà dispensat de l’esperit de mortificació, que
forma part essencial de la divina disciplina que Jesucrist en¬
senyà als homes com a necessària per a vèncer la malícia
diabòlica i mundana.

L’esperit de mortificació i de penitència, significa domini
de si mateix, repressió de la carn rebel, despreci de les delí¬
cies sensuals, enfrenament de tots els apetits i inclinació a
mortificar el cos, a fi que l'ànima, fent-se superior al fang
terrenal de la carn, pugui delectar-se com els àngels en la con¬
templació de les divines perfeccions, en l'exercici de les virtuts
sobrenaturals i en les expansions de l'amor de Déu.

La penitència cristiana fa una gran por a la gent moderna,
s’espanten ja del nom, i, enervats per les delícies del segle, els
sembla impossible que puguin practicar-la. Però la Iglésia és

526

J. TORRAS I BAGES

molt enraonada, se fa càrrec de totes les misèries, es profun¬
dament humana i atempera a les condicions dels homes les
regles de vida que la tradició cristiana tramet de generació
en & generació fins a la consumació dels segles com una higiene
de l’ànima que, essent sempre la mateixa en la seva aplicació,
té en compte totes les circumstàncies i condicions que modi¬
fiquen la nostra naturalesa corporal. Però per lo mateix que
l’augment de la riquesa en els segles moderns ha portat que
els costums decaiguessin, que, multiplicades les comoditats
de la vida, el plaer vingués a ésser com un ídol a qui adoren
els homes, com la summa aspiració de la seva vida, per això
convé predicar l’etern principi de la penitència, font abundant
de goig, més que no pas totes les delícies dels sentits.

És clar que a la gent moderna no els havem de proposar
les heroiques penitències dels primers cristians; diem mal, els
havem de proposar tals penitències; nosaltres mateixos, que
com a moderns participem de les misèries del segle, les havem
de considerar, perquè si no sabem practicar aquella vida d aus¬
teritats corporals, que elevaven als esperits i els feien capa¬
ços de Déu, almenys això ens serveixi per a exercitar la hu¬
militat i per a estimular-nos a la pràctica de les petites peni¬
tències que la Iglésia ens mana.

Sí és necessari que sortim de l'esclavitud de la carn, si
volem obtenir la llibertat de l'esperit; Déu és esperit i l'home
carnal és impossible que es comuniqui amb Ell.

VII

La penitència com satisfacció individual

Però l’exercici de la fe, la pràctica de l'oració i de la peni¬
tència que d'una manera particular observem durant el sant
temps de Quaresma, no solament són armes espirituals amb
les quals havem de combatre la malícia mundana i diabòlica,
sinó que, a més, també són un sacrifici de satisfacció que ofe-

527

H DARRERA QUARESMA DEL SEGLE

rím al Jutge etern de les nostres consciències pels pecats que
havem comès i que clamen venjança contra nosaltres davant
de la Justícia divina. Tot pecat és una ofensa al Senyor, un
deute que li tenim, i per lo qual estem obligats a donar satis¬
facció. Les ànimes de consciència delicada, els esperits gene¬
rosos, els cristians qui de debò amen a Déu, els sants qui avor¬
reixen l'egoisme del pecat i estan enamorats de l'abnegació,
de la noblesa, bondat i dignitat de la virtut, tots els verdaders
deixebles de Jesucrist, qui al costat del diví Mestre han ad¬
quirit el gust de la puresa, de la justícia i de la caritat, i sen¬
ten com l'aroma d'aquestes virtuts i troben tota sa delícia en
elles, al mateix temps estan posseïts per un verdader odi con¬
tra la corrupció, la injustícia, l’egoisme i la crueltat que s’en¬
clouen en el pecat; i la fetor que exhalen aquestes immundes
efervescències de la concupiscència humana se’ls fa irresisti¬
ble, i ells, els sants, pacífics amb tothom, són implacables con¬
tra si mateixos, s’avorreixen i detesten i sacrifiquen la pròpia
carn, font i principi de tots els desordres humans, ja que, com
ensenyen els teòlegs i doctors eclesiàstics, la transmissió del
pecat original s’efectua per medi de la nostra naturalesa cor¬
poral.

El pecat és el monstre més repugnant, horrorós i avorrible
que hi ha sobre la terra, és la ignomínia de la Humanitat que
l’ha engendrat efectuant un miserable contuberni amb el
dimoni; d'aquí és que son lloc propi és l’infern, que consti¬
tueix un monument de rebel·lia i d’ignomínia contra Déu, i
que el primer deure humà, el primer objecte en què deu tre¬
ballar la nostra voluntat, l’activitat de la nostra vida, és en
destruir-lo, en esborrar-lo de la nostra consciència, extreure'l
de la nostra ànima, com un cirurgià extreu un cranc o maï-
grà de la carn viva, que se la va menjant i destruint.

El trànsit de l'home de l’estat de pecat a l’estat de gràcia
l’anomenem conversió, el camí del pecat a la gràcia és la
penitència; i l'anomenem i és en realitat una conversió, per¬
què l’home pecador, per a fer-se sant, ha de girar-se del revés
al dret, és a dir, del desordre i corrupció a la justícia i pu-

528

J. TORRAS I BAGES

resa. La conversió total, la penitencia perfecta, exigeix que
desaparegui tota diferencia entre l’home i Déu, perquè la
gràcia estableix una mena d’amistat entre el Ci iador i la cria¬
tura, eleva a l’home fins a Déu; i, per tant, el pecador con¬
vertit, tots els fills d’Adam qui havem sigut inüdels a la Llei
de vida promulgada solemnement pel díví Redemptor de la
Humanitat, havem d'omplir l’immens buit que ha deixat en
les nostres ànimes el pecat per medi de la practica de la
penitència, és a dir, pagant els deutes que tenim envers Déu,
donant al celestial Senyor condignes satisfaccions per les in¬
júries que contra Ell havem comès.

I és tan necessària la penitència, estem tan obligats a
donar a Déu una satisfacció pels nostres pecats, a oferir-li
sacrificis d’expiació per les nostres ofenses; és tan obligatò¬
ria i natural la llei de l’expiació, de que el delinqüent pagui
la pena del seu delicte, que tots els pobles de la terra han
practicat ritus per a expiar els pecats, per a satisfer la vindicta
divina justament irritada; i el poble cristià, hereu de l’eterna
religió verdadera, consagrada, perfeccionada i santificada per
Jesucrist, observa el solemne dejuni quadragesimal, acompa¬
nyat d’oracions, almoines, obres de misericòrdia i altres pies
i devotes cerimònies com un monument perenne de la peni¬
tència humana, com un acte públic de desagravi al Senyor
irritat, com una satisfacció doblement deguda, puix els pecats
del poble cristià revesteixen una malícia especial, tenen una
gravetat major, puix a la injúria general que enclou sempre
el pecat de l’home per ésser una ofensa al Deu que ens ha
criat, s’hi afegeix en el pecat del cristià la profanació de la
Sang de Nostre Senyor Jesucrist amb la qual havem sigut en¬
gendrats a la gràcia, i signats i assenyalats amb ella i agre¬
gats a la seva divina Persona, de manera que el nostre pecat,
el pecat dels cristians, és una mena de sacrilegi d’immensa i

repugnant malícia. ,

Però la Providència del Senyor, estimats germans i fills
caríssims, és tan sàvia i poderosa, que el seu obrar és incom¬
prensible al curt enteniment dels fills d’Adam, les meravelles

529

LA darrera quaresma del segle

de la gràcia són molt superiors a les meravelles de la natura¬
lesa. Permet Déu que en el món hi hagi pecats, permet el mal,
vicis i passions desfrenades, heretgies seductores que encisen
la imaginació humana, concupiscències de força comparable
a la dinamita, revolucions destructores que desfan les socie¬
tats, tiranies que oprimeixen als pobles; Déu en sa bondat
infinita sembla en certes circumstàncies que sia el Ser més
insignificant de la vida, se deixa despreciar, avorrir, insultar,
perseguir, calumniar, i Ell amb paciència tot ho aguanta.
Paíiens, diu Sant Agustí, quia aeternns. Tots aquests pecats,
tots aquests sacrilegis, totes aquestes misèries i maldats hu¬
manes són, en mans del Summe Governador de totes les co¬
ses, medis de glorificació divina, d’exaltament de l'home, són
una admirable i desconeguda preparació de la vida eterna, del
món sempitern, de la justícia i de la perfecció completa, de
lo qual tot lo present és com un pròleg o vestíbul.

La penitència cristiana, la contribució divina destructora
del pecat és la qui obra aquestes admirables conversions, i
baixant eleva, i de l’abisme del pecat. Déu per medi de l’atrac¬
ció de la seva gràcia, alça fins als més sublims i gloriosos cims
de la santedat els esperits més pervertits, del rebuig del vici
ne fa un vas de la seva misericòrdia, mediant l’omnipotent
contrició; i d'aquella complexitat de força i de misèria, de
vicis abjectes i d’aspiracions sublims, de crueltat i de bondat,
de llum i de tenebres que constitueixen el ser dels homes i de
la mateixa societat, posada en el gresol de la contrició i de la
penitència sobrenatural, n'ix l'or puríssim de l’amor de Déu.

VIII

La penitència com expiació social

En aquesta Quaresma, estimats germans i caríssims fills,
amb doble motiu vos cridem a la penitència. La salvació indi¬
vidual cadascú se l’ha de fer a si mateix portat per la gràcia

33

530

J. TORRAS ï BAGES

divina. Cadascú, en primer lloc, ha de respondre de la seva
ànima, cadascú ha de pagar lo que deu i ha, de consegüent,
de satisfer pels pecats que ha comès: la penitència, doncs, ori¬
ginàriament és individual i personal. Però el gran principi de
la solidaritat humana, i el dogma diví de la caritat cristiana,
fan de tots els homes com un cos immens, com una sola per¬
sona moral, els membres de la qual, que són tots els fills
d’Adam, no són indiferents els uns als altres, sinó que entre
ells hi ha una participació de responsabilitats i de mèrits, una
influència mútua, una íntima circulació de vida, de lo qual
deriva que hi ha pecats col·lectius, pecats que comet un poble,
una nació o bé una època. L'herència és una llei eminentment
humana; heretem els béns i els mals dels qui ens antecedi-
ren; mai la llei de l'herència, fora del dogma catòlic del pecat
original, havia sigut tan proclamada com en el segle xix; l’he¬
retar els pecats dels pares avui fins s’exagera, però aquesta
exageració de la ciència moderna en la transmissió dels defec¬
tes dels nostres progenitors és una prova de l'existència de la
llei de la solidaritat humana, és una demostració de congruèn¬
cia de la caritat cristiana que el diví Redemptor, el sublim
intèrpret de la nostra naturalesa, vingué a predicar, essent en
aquest punt, com en tots, la Llei de Crist un complement exac-
tíssim de la Llei de la Naturalesa.

També voldríem que vos fixéssiu, caríssims cristians, com
en una veritat que dóna molta llum, en la qüestió que volem
proposar-vos de la penitència que havem de practicar per a
expiar els pecats del segle, en el principi de la mutualitat hu¬
mana que tant proclamen els qui voldrien fer una societat
nova, i prediquen com a principis desconeguts lo que ja és vell
dins de la doctrina de la nostra santa Religió. En efecte:
l’home no es pot fer independent dels altres homes, estem tots
lligats els uns amb els altres, hi ha entre tots relacions mú¬
tues, ens havem de tenir en compte mútuament, el cadascú
que s’arregli, és una regla brutal i bàrbara que no deriva del
Cristianisme, puix que Jesucrist, per a arreglar-nos a tots,

531

LA DARRERA QUARESMA DEL SEGLE

baixà del cel a la terra i prengué passió i mort en el sagrat
arbre de la Creu.

Jesucrist Senyor nostre satisfé pels pecats de tots els ho¬
mes; el Profeta 1 deia al Senyor que el perdonés pels pecats
dels altres; la Iglésia nostra Mare ens ensenya d'oferir a Déu
satisfaccions i penitències pels pecats del món, tot lo qual vol
dir que en el pecat del món, en el cúmul dels delictes humans,
tots hi tenim una mena de participació, i tots, de consegüent,
n'havem de fer penitència. Però si hi ha en cada home una
participació en la responsabilitat general que ens obliga a la
penitència, no solament pels pecats nostres, sinó també pels
dels altres homes, molt més passa això respecte dels delictes
comesos en el nostre país i en el nostre segle. En lo que ha
passat en altres terres i en altres temps, la nostra participació
sembla solament una participació de naturalesa, havem tingut
una intervenció tan solament remota en el corrent, general de
les accions humanes, en les idees, en els costums, en els grans
delictes, en les excelses virtuts socials; però amb la nostra
terra i amb el nostre temps tenim una mena de compenetra¬
ció, podríem dir aplicant en aquest cas una expressió del sa¬
grat Text, que l’home és, respecte del seu segle i de la seva
terra, os dels seus ossos i carn de la seva carn. Els arqueòlegs
coneixen, solament veient-les, les estàtues i les pintures de
quin segle són, a quina nació pertanyien els artistes qui les
executaren; els literats distingeixen per un escrit de quin
temps i de quin país era l'autor; i els homes tots portem
una marca profundíssima del segle i de la terra a què per¬
tanyem.

El nostre segle i la nostra terra són les dues condicions
amb les quals nosaltres, per decret de TAltíssim, havem de
passar la vida temporal i havem de guanyar la vida eterna. El
segle i la terra són una complexitat de bé i de mal, i en aquest
bé i en aquest mal, nosaltres, els fills del segle, hi tenim una
vivíssima participació.

1. Psalm XVIII, 11.

532

J. TORRAS T BAGES

Per això, oh fills del segle, en aquesta darrera Quaresma de
la centúria vos cridem a penitència pels vostres pecats i pels
pecats del segle. Tots, cristians caríssims, havem contribuït
al mal públic amb les nostres accions o amb les nostres omis¬
sions; qui diu que no ha pecat és un mentider i no està en
possessió de la Veritat. Estem en l’Any Sant de Jubileu que
se celebra en la Ciutat de Roma, cap de la cristiandat, reliquia-
ria d’immensa riquesa pels cossos dels sants Apòstols i màr¬
tirs que conté, i l'Any Sant, i el fi de la centúria que coinci¬
deixen, s’haurien de distingir segons la tradició cristiana,
segons les pràctiques que de segle en segle va trametem la
Iglésía, no solament en la contrició interna, en el dolor i pe¬
nitència individual i privada, sinó també en la manifestació
externa, pública, solemne de la contrició, del penediment, de
la penitència i de l'expiació pels pecats del món. Els actes de
pietat i de penitència ordenats per la Iglésia en els solemnes
Jubileus, encara tenen aquest caràcter de publicitat i el con¬
servaran sempre perquè la Iglésia mai perdrà el caràcter de
societat pública que li donà son diví fundador Jesucrist Senyor
nostre.

IX

La Quaresma del segle xïx

Però si en la societat cristiana la penitència i l’expiació
sempre han tingut un caràcter públic, ara, en aquest fi de se¬
gle, en la darrera Quaresma de la centúria, la publicitat i la
solemnitat de la penitència encara ha d'accentuar-se més, ha
d’ésser més visible, més pública i més solemne. En els segles
passats hi havia mal i molt mal. Sempre els escriptors espi¬
rituals han considerat que la paraula el segle significava una
complexitat de pecats, un llaç de perdició, com un regne de
l’esperit de les tenebres. Amb aquest mot significaven el món,
enemic de l’ànima. Però en el segle xïx, que va a finar, el

LA DARRERA QUARESMA DEL SEGLE

533

mal ha tingut un caràcter particular que augmenta d’una ma¬
nera desconsoladora la seva malèfica eficàcia. La impietat i
el vici són més descarats, no s'acontenten en insinuar-se secre¬
tament en el cor dels homes, sinó que han volgut legalitzar-se,
adquirir dret de viure, ells que són el principi de la mort
eterna, i ho han obtingut; i fins la societat cristiana, la de les
famílies qui volen viure segons la Llei de Crist, amb la impie¬
tat i amb el vici té unes condescendències que volen dir com¬
plicitat. Així és que el caràcter públic de les nostres ciutats
i fins dels pobles més menuts va perdent la nota cristiana; els
senyals externs, els monuments, les públiques consuetuds no
exhalen ja la bona olor de Crist, i és perquè el món està en-
dimoniat.

Realment el dimoni és el príncep d’aquest món, com diu
el sagrat Evangeli ; 1 i per això, en aquesta Carta Pastoral que
vos escrivim, estimats germans i caríssims fills, en la darrera
Quaresma del present segle, vos recordem l’ensenyança que
Jesucríst, el nostre diví Mestre, donà als seus deixebles per a
treure el dimoni dels homes per medi de la fe, de l'oració i
de la penitència; i volent contrarestar la pública influència
diabòlica, la mena de culte públic que avui se tributa a l’ene¬
mic infernal de la naturalesa humana amb l'ostentació de la
impietat i del vici, amb els honors i distincions que es con¬
cedeixen en la vida pública a lo que hauria d'ésser escombrat
de la vista dels homes honrats i cristians, per això vos propo¬
sem la pràctica d’un acte públic i solemne de fe, d’oració í de
penitència.

L'únic vencedor del dimoni i del pecat és Jesucríst Senyor
nostre; Ell és el nostre diví capità en les batalles contra el
mal; i la seva arma, i la que ha d’ésser la nostra arma inven¬
cible contra l’enemic de la nostra ànima, és la santa Creu, l'ar¬
bre adorable penjat en el qual volgué donar la vida per la nos¬
tra Redempció. En el Calvari obtingué la victòria completa

1. Joan, XII, 31.

534

J. TORRAS I RAGES

contra la mort i el pecat: per això el camí del Calvari és el
camí de la victòria sobre el mal, de la destrucció del pecat,
de l’exaltació de la Glòria divina i de la salvació de la natu¬
ralesa humana.

X

El «Via crucis» com acte de fe, d'oració i de penitència

PELS PECATS DEL SEGLE XIX

L’Esperit Sant, de qui procedeixen les altes i íntimes insi¬
nuacions que han produït dins de la Iglésia catòlica les grans
institucions piadoses, inspirà una pràctica santa i dolcissima
que, usada durant molts segles en el poble cristià, és una
pública professió i exercici d'aquelles tres excels es virtuts amb
fes quals vos dèiem, seguint la doctrina del diví Mestre que
havíem de vèncer al dimoni i al pecat: la fe, 1 oracio i la pe¬
nitència. .

En la processó del Via crucis exercitem la fe puix és, ni més
ni menys P que un acte a la vegada íntim i públic dumo amb
l’Autor dé la fe, un acte d'adoració al misteri sacrosant de la
nostra Redempció, al Sacrifici del Calvari, on mfsticament
acompanyem a la divina Víctima al costat de la Verge Mana,
de la^devota Magdalena, del dolcíssim deixeble Joan i demes
santes persones que li foren fidels fins a la mort. L'acompa¬
nyar a Jesucrist en el Via crucis és una publica manifestació

de la nostra fidelitat. T * .1

Exercitem l’oració, perquè el fer costat al . on ® s “ s ‘ ^
camí del Calvari, no és una companyia muda smo afectuosa,
de comunicació d’afectes, de paraules consoladores, oracio
fàcil, dolcíssima i fortificant; puix al costat de Jesus apreïl
de portar la creu i ens consolem de portarda nosaUre^peca¬
dors veient com sense queixar-se la porta 1 mnocentissim Fi
de la Verge Maria i de l’Etem Pare.

LA DARRERA QUARESMA DEL SEGLE

535

Els nostres pares en la pública processó del Via crucis
exercitaven també la penitència, que es el complement natural
d'aquesta tan saludable i santa pràctica dc pietat. En efecte,
el camí del Calvari, la via dc la Creu seguida pel diví Redemp¬
tor a l’encaminar-se al lloc del sacrifici, és l’acte essencial de la
penitència cristiana, la penitència típica, l'única condigna pels
pecats humans, l'acte de penitència que dóna valor i mèrit
a totes les penitències que han practicat els homes, la font,
el principi, l'arrel de la penitència pública pels pecats del món.

i Oh penitència solemne i pública exercitada pel diví reu
Jesús, quan s'encarregà de satisfer per tots els pecats de la
Humanitat: nosaltres, ja que flacs i miserables i incapaços
de saber mortificar-nos, nosaltres ens unirem a aquest reu diví
í a la seva penitència per a oferir a Déu una expiació pels
pecats del nostre segle!

El segle xix tindrà una grossa participació en la llarga
llista de les aberracions i dels delictes humans: sobretot tin¬
drà la ignominiosa tara d'haver tret en gran part el caràcter
cristià de la vida pública i social, d’haver destruït les insti¬
tucions més venerandes de la civilització cristiana, que foren
l'arrel i la font d’aquesta mateixa civilització de què ens glo-
riem els fills de la vella Europa i que havem portat a les altres
parts del món, com superior a totes les demés civilitzacions,
filles purament dels elements humans. El segle xix ha permès
i ha consentit la destrucció de la institució del dret públic
més admirable i benèfica per la Humanitat, garantia de la
llibertat de consciència del poble cristià, el principat civil del
Cap de la Iglésia que li donava la independència necessària
de les potestats polítiques en el govern espiritual de la Hu¬
manitat, símbol de l’ordre natural i etern de les coses, ja que
en el món l'home no ha de subjectar a Déu, sinó Déu a l’home,
que la cadira augusta on s'hi asseu el Vicari de Jesucrist ha
de predominar sobre tots els regnes i repúbliques del món,
no per la magnitud de son poder material, sinó per la inten¬
sitat i noblesa de son poder espiritual, que, tenint la neces¬
sària independència política, està en disposició per a ésser

536

J. TORRAS I BAGES

ecumènic, universal, conciutadà de tots els pobles de la terra,
i al mateix temps, no essent súbdit temporal de ningú, son
territori, el territori del Papa, ha d’ésser, és segons dret, de
tots els cristians, de tota la Humanitat; perquè a Roma cap
catòlic hi és estranger, tothom s’hi ha de trobar com a casa
seva, com a la casa paterna, no com a la cort d’Itàlia, que fa
semblar raquítica la nostra casa pairal, la casa de tota la Hu¬
manitat cristiana, la santa ïglésia catòlica.

Aquest nostre segle xix, al qual d’altra banda anem com
a la nostra terra, com als nostres amics, com a les nostres
aficions més íntimes, perquè és el nostre segle, aquest se¬
gle xix ha caigut en l’aberració més estranya, en una mena de
mania parricida, puix ell, que ha posat la cultura literària, la
cultura artística, la cultura social, la llibertat civil, la demo¬
cràcia, el cosmopolitisme com els principis segons els quals
havia de regir-se la Humanitat, al mateix temps ha destruït
les venerandes institucions a les quals deu l’Europa la literatu¬
ra, l'art, la civilització, l'odi a la tirania, la fraternitat humana,
els gèrmens fecundíssims de la qual estaven continguts en els
monestirs i convents, d'on deriva com de ses fonts principals
tot lo que els moderns tenen de bo, tot allò de què justament
se glorien i fa honor a la Humanitat. I els monestirs i con¬
vents foren enderrocats de gairebé totes les nacions d'una
manera més cruel que no ho fan els salvatges quan se tiren
sobre una ciutat civilitzada, la civilització de la qual no són
capaços de conèixer. I els temples que contenien les cases
santes on Déu era adorat, on nostres pares l’havien adorat
durant llargues generacions, i on ells havien meditat i prepa¬
rat les accions més il·lustres del nostre llinatge, foren dissipats
com si haguessin sigut monuments ignominiosos de vicis i de
pecat.

A Espanya, a més, s'és enfonsat la Llei de la unitat catò¬
lica; i al trencar-se aquest llaç d'unió sembla com si s'hagués
afluixat la connexió entre els membres de l'Estat; i davant de
la consciència cristiana dels nostres successors, aquesta rela¬
xació social que no demanava cap consciència oprimida, ni

LA DARRERA QUARESMA DEL SEGLE

537

tampoc cap secta que professi un culte públic i amenacés la
pau pública, sinó tan solament la tenebrosa secta maçònica,
apareixerà com un tribut pagat a la impictal, sense cap motiu
ni raó, per una generació cnervada i incapaç de fer cara a
l’error desvergonyit.

I aquest nostre segle, com un mal hereu devorat per vicis
i concupiscències desfrenades, ha desfet i dissipat cl ric pa¬
trimoni que els seus passats li llegaren, no solament els béns
temporals que amb son honrat treball havien adquirit i que
ells a l’hora de la mort destinaren al sosteniment del culte diví
en les iglésies, per l’ensenyança de la joventut a les escoles,
per a mantenir i cuidar els malalts als hospitals, per a educar
a orfes i desemparats a les cases de beneficència; sinó que
s’ha mofat de les velles consuetuds de la terra, i encès pel
frenesí de la conscupiscència, com Salomó, com el fill pròdig,
com tot home, tant antic com modern, quan la xardor de les
passions se l’emporta, ha cercat la satisfacció en lo descone¬
gut, en lo nou, en tot lo excitant; i ha despreciat lo propi, lo
natural, lo de casa; li han semblat ridícules les seves tradi¬
cions, estretes les seves lleis, vulgar el seu llenguatge, supers¬
ticiós el seu culte, i com al savi Rei d’Xsrael les fal·leres li han
fet perdre el judici i ha idolatrat en els ídols que li proposa¬
ven les seves concupiscències satisfetes.

Per això el nostre poble (i una bona part dels pobles mo¬
derns) ja no és el nostre poble, ni quasi poble, és com un
monument enderrocat; i considerant que la significació de
la vida pública en aquest segle és antícristiana, i tenint en
compte la llarga llista d'atemptats que s'han comès contra
Jesucrist, que tant les tiranies com les revolucions general¬
ment han sigut inspirades i dirigides per l'esperit d'oposició
al diví Mestre de la Humanitat, que a aquest nostre segle se
pot perfectament aplicar l'antic vaticini de David, 1 que pro¬
nosticà una confederació de les potestats i principats terrC-

1. Psalm II.

538

J. TORRAS I BAGES

nals contra cl Senyor i contra son Crist per a trencar i llençar
lluny de si el jou suavíssim de la seva Llei santa, reflexionant
tristament sobre la història pecaminosa del segle que s'acaba,
i volent, dins de la mida de les nostres flaques forces, que
el nostre Bisbat ofereixi a Jesús Redemptor una expiació so¬
lemne, pública i devota pels pecats del segle.

ORDENEM

que se celebri en totes les parròquies de la Diòcesi una so-
Lne i pública processó del Via crucis, que tindrà el caràcter
d'expiatòria, en el diumenge de Passió o de Rams de la pro-
xim! Quaresma, a discreció dels reverends Rectors, t convida¬
ran a ella a les autoritats, corporacions i associacions pies, a
les societats catòliques, encara que no tinguin per fi tode e
culte si ho creuen convenient. En les poblacions on hi ha
més d'una Parròquia, se convindran els Pàrrocos per a unir-
se en una sola processó. Al tomar la processo a la iglésia, se
saludaran les cinc llagues de Crist amb els cinc P arenostr es
i jaculatòries de costum, i se conclourà aquesta solemnitat
expiatòria amb el cant solemne i patètic del Miserere 1 1 oració
Deus qui culpa ofenderis, etc.

Esperem, estimats germans i caríssims fills, que la Nostra
piadosa Diòcesi correspondrà amb aquesta forma tan adequa¬
da als seus devots sentiments a l'aspiracio general de la Cris¬
tiandat en aquest fi de segle; i més encara que no pas cor¬
respondre al sentiment de la Cristiandat havem de procurar
correspondre a lo que devem al nostre Redemptor Jesús
i a l'obligació que tenim d'oferir-li una satisfacció publma per
les injúries que contra Ell personalment, i contra la Iglesia,
que és la seva representació a la terra, ha comes aquest se¬
gle que ara s'acaba. Que ningú s'avergonyeixi de prestar aquest
tribut amorós al nostre Rei mofat i coronat d espines, p

LA DARRERA QUARESMA DEL SEGLE

539

escrit està 1 que qui s’avergonyirà de confessar a Jcsucrist a
la terra, aquest celestial Senyor s’avergonyirà d'ell davant del
Parc celestial en el dia del judici.

I ara, en testimoni del nostre afecte paternal, vos donem
la Nostra Benedicció en nom del Pare f, del Fill f i de l’Esperit
Sant t- Amén.

Dada en nostre Palau de Vic, en el Diumenge de Sexagèsima
de l'any 1900.

L’ESPÓS DE SANG*

Sumari

I.

II.

III.

IV.
V.

VI.

VII.

Motius d escnure aquesta Carta.

Argument: Matrimoni entre Déu i la Humanitat
Soledat que sent la Humanitat. tat -

Déu sol·licita a la Humanitat per
Aquesta unió es fa en Jesucrist.

Jesucrist, Espòs de Sang.

Amor i fidelitat.

a unir-la amb Ell.

NÓS, EL BISBE DE VIC, AL CLERO
I FIDELS DE LA CIUTAT D’IGUALADA

Sponsus sanguinum.
«Espòs de Sang.»

(Èxode, IV, 26.)

S*T r r± d t ' h ™ e ^ t P a la „ ciut « d'Igualada i

del novembre del 1899. Ss datada del 30 de març de “any

l'espòs de sang

541

I

Motius d’escriure aquesta Carta

Molt poc després de la nostra entrada en cl Bisbat ens sen¬
tírem obligats a venir-vos a veure, estimats igualadins, moguts
no solament de la importància de la vostra ciutat, que tou
dc les qui anà al davant en el moviment fabril de la industrio-
sa Catalunya, sinó també excitats per un secret afecte natural;
puix encara que devíem anar a veure-us per un deure dc nos¬
tre ministeri, i la nostra visita devia ésser espiritual, com la
naturalesa i la gràcia se lliguen, així també en la nostra ànima
l'afecte natural impel·lit per l’Esperit diví se convertí fàcilment
en sobrenatural. Nasquérem no lluny de la vostra ciutat, quasi
en la mateixa comarca; des de la nostra infància el nom
d'Igualada ens era familiar; i constituït per la Iglésia Pastor
de les vostres ànimes per un deure de nostre ministeri, i jun¬
tament per una exigència del cor, vinguérem a visitar-vos.

I al nostre afecte correspongué el vostre afecte, perquè és
una llei del Criador posada en la naturalesa humana, que l’a¬
fecte excita l’afecte, que l'amor és com el foc que encén lo que
toca, i els esperits s’encenen els uns als altres, per lo qual,
quan Déu volgué encendre el cor dels homes envià a la terra
son Esperit i els encengué en el meravellós amor de lo etern,
immutable i diví.

I vos parlem aquest llenguatge, estimats germans i carís-
sims fills, perquè la nota més viva que ens semblà descobrir
en el vostre caràcter és d'ésser d’un natural expansiu i afec¬
tuós, i recordant la immortal expressió de l'apòstol Sant Pau, 1
quan volgué caracteritzar al poble gentil que deia que era sine
affectione, sens afectes; i com l'experiència, tant antiga com
moderna, demostra que un poble quan perd la fe en lo sobre¬
natural i diví, que quan deixa d’ésser espiritual deixa d'ésser

1. Romans, I, 31.

542

J. TORRAS I BAGES

afectuós, les vostres amoroses expansions ompliren el nostre
cor de Pare espiritual de les vostres ànimes d’un dolcíssim
afecte sobrenatural, perquè comprenguérem que sota l’activi¬
tat manufacturera i industrial que forma el distintiu de vostra
ciutat hi vivia l’esperit cristià que manifestàreu vosaltres, fill s
de l’antiga i veneranda Santa Maria d’Igualada, quan en el
dia de la nostra entrada entre vosaltres ens donàveu la benvin¬
guda, no amb crits entusiastes de significació profana, no amb
el visca que tan aviat se converteix en mori, sinó amb la de¬
vota i suavíssima salutació episcopal amb què ja els vostres
passats rebien al seu Pastor quan anava a visitar-los, dient-li
devotament: Ave Maria piiríssima.

II

Argument: Matrimoni entre Déu i la Humanitat

I volent Nós correspondre al vostre afecte i desitjant pren¬
dre part, encara que sia de lluny, en la solemne festa en què
commemoreu el fet meravellós passat en la Imatge, que amb
tanta devoció conserveu, de Jesús crucificat, quan en el dia
del Divendres Sant de l'any 1590 suà copiosíssima Sang a la
vista de tot el poble d’Igualada, vos escrivim aquesta Carta,
signe d'amor envers vosaltres, tribut de veneració al diví Re¬
demptor de les nostres ànimes i efusió del nostre cor en una
de les manifestacions esplèndides del gran misteri dels segles,
del misteri de la Divinitat i de la Humanitat, de la comunicació
sobrenatural entre Déu i els homes, de l’elevació de la nostra
naturalesa desvalguda i miserable a la dignitat divina mediant
un matrimoni inefable i sacratíssim, misteriós i fecundíssim
entre la naturalesa divina i la humana, un matrimoni de sang
que es consumà allà en el cim de la sagrada muntanya del
Calvari, tenint per testimonis el cel i la terra, els àngels i els
homes, el dia en què Jesucrist morí a la creu per a donar vida

l'espòs de sang

543

a la Humanitat amb la qual s’havia juntat en unitat de per¬
sona.

I lo que passà en la vostra ciutat, estimats germans i ca-
ríssims fills, el dia del Divendres Sant de l’any 1590 és un
eco, una significació o símbol d'aquell matrimoni de sang entre
Jesucrist i la Humanitat, una memòria que volgué deixar-vos,
un present que volgué Déu fer-vos perquè sempre tinguéssiu
una reminiscència vivíssima de lo que mai els homes havem
d’oblidar; de l'amor més fort que la mateixa mort que el
Fill diví de la Immaculada Verge Maria professà al nostre
llinatge. I vosaltres, igualadins, comprenent la intenció de
Déu en el fet meravellós passat en la vostra ciutat, del qual
foren testimonis els vostres pares, testimonis del matrimoni
de sang reproduït d'una manera simbòlica a Igualada, de l'a¬
liança sempiterna entre Déu i els homes per medi de Jesu¬
crist, haveu fet de la miraculosa imatge del Crucifix, que amb
tanta veneració guardeu, un perenne monument de divina i
pàtria devoció, essent les solemnes festes que anyalment cele¬
breu com una institució commemorativa perquè mai els fills
del vostre poble perdin la memòria d’un fet gloriós que s’en¬
llaça amb tota la vostra passada història, que s’enllaça amb
les gestes més transcendents del segle xix i amb tota la his¬
tòria humana, perquè el matrimoni de sang, que simbòlica¬
ment se reproduí a Igualada el Divendres Sant de l’any 1590
tingué una altra gloriosíssima consumació el dia 6 de juny
de 1808 quan l’Espòs ensagnat, convertit en cabdill valerós,
guià als igualadins en la batalla del Bruc, realitzant també
aleshores els vostres pares un matrimoni de sang amb la pà-
tria-terra segellant ells sa adhesió, son amor a la fe, a les lleis,
a la llibertat del país amb la sang de les pròpies venes.

No hi ha matrimoni més suau, més fort, més fecund ni
més necessari que aquest matrimoni entre Déu i els homes
realitzat en la Sagrada Persona de Jesucrist, representació Ell
de tot el llinatge humà; i com és nostre deure estrènyer, afa¬
vorir i perpetuar aquesta mística unió entre Déu i els homes,
única manera que els homes tenim d’arribar a la consecució

544

J. TORRAS I BAGES

del nostre fi, la salvació de les nostres ànimes, per això en
aquesta solemnitat que celebreu en honor de Jesucrist en sa
veneranda Imatge, que vosaltres posseïu, vos volem parlar
breument, però amb tota la vehemència del nostre cor, de la
Llei del místic matrimoni o aliança entre Déu i els homes.

III

Soledat que sent la Humanitat

L’Autor i el Legislador de la nostra naturalesa, Déu Senyor
nostre, ens conta la sagrada Revelació dels Llibres Sants, 1 que
un cop hagué criat a l'home digué: «No és bo que l’home
estigui sol.» I per això li donà una companya de la vida: crià
la dona i instituí el sant Matrimoni.

Mes aquesta sentència: «No és bo que l’home estigui sol»,
com totes les paraules divines, té una significació amplíssima
i s'estén a molts conceptes i constitueix una llei de la nostra
naturalesa; i Déu la convertí en una necessitat humana i és
una exigència del nostre cor, de manera que no sabem, que
no podem estar sols, no ens bastem a nosaltres mateixos, la
nostra naturalesa ha d'eixir de si mateixa i cercar per fora la
manera d’omplir un gran buit que es troba a dins; Déu sol
no necessita dels altres, però l’home és un petit rei dels altres
sers, que no en té prou amb tots els seus dominis, puix no li
basten tots els elements del món, sent una alta ambició que
mai se satisfà, ni després de la possessió de totes les coses
temporals. L'avenç de la civilització ha portat major comu¬
nicació entre els homes de tots els pobles del món, facilitant
el compliment del gran desig de Jesucrist que constitueix la
missió terrenal de la Iglésia catòlica, que és fer de tota la
Humanitat un sol poble, fer a tots els pobles, segons la gran

1. Gènesi, II, 18.

l'espòs de sang

545

frase de Sant Pau,’ concorporals, és a dir, membres d’un ma¬
teix cos, el Cos místic dc Jesucrist. Els homes, dones, per la
caritat de Crist, facilitant-ho l’avenç material que amb camins
de ferro, línies telegràfiques i altres medis ha escurçat les dis¬
tàncies, els homes diem s’han acostat els uns als altres, s'han
fet a prop els qui abans estaven lluny, els homes no estan tan
sols com estaven abans, i, no obstant, l’home encara se troba
sol* no està satisfet; l'home no en té prou amb la Humanitat.

I sortint de la Humanitat, cerca per fora d’ella. S’enfonsa
en el mar i espia els secrets de les seves profunditats, i el savi
modern està familiaritzat amb aquell món de sers que viuen
en les entranyes de les immenses aigües, que el Psalmista
pressentia i admirava; recorre els espais i compta les estre¬
lles, de lo que els mateixos antics profetes 1 2 3 ne deien els exer¬
cits celestials, les constel·lacions, i coneix la llei, la tàctica
d’aquests exèrcits que segueixen la veu de manament del
Summe Governador de totes les coses i disputa de lo que
passa en el sol, en la lluna i en els estels més llunyans del
firmament; i es fica en les entranyes de la terra i estudia els
graus de calor que tenen, els corrents d'aigua que hi discor¬
ren, les roques i minerals que s’hi troben, com un cirurgià
estudia l’organisme, la calor, la circulació de la sang i els
ossos del cos de l’home.

Mes, malgrat tot això, encara que l’home modern, armat
amb sos instruments disposa del cel sideral, de la terra i dels
abismes, i se passeja i contempla les grans obres de la ciea-
ció i disputa de totes les coses, no obstant, encara se troba
sol; més sol que no pas molts dels antics solitaris qui pas¬
saven la vida ficats dins d'una cova o d’una ermita de Mont¬
serrat o del Montseny, donats a la penitència i a l'oració. I d'un
dels grans escriptors moderns, 4 de la ploma malastruga d un

1. Efesis, I, 6.

2. Psalm VIII, 9.

3. Nehemíes, IX, 6.

4. Lamennais.

34

J. TORRAS I BAGES

home vençut per la supèrbia, sortí aquella frase tan sabuda:
«Jo só un pobre salvatge errant enmig de la societat.» S,, ni
la Humanitat, amb tots sos avenços, m cl cel m la terra, n,
els abismes són prou per a dissipar la soledat de 1 esperat
de l’home, i aquella exclamació: «jAi de 1 home sol. », eixida de
la boca de l’antic Savi, 1 lo mateix s’ha d’aplicar a lhome mo¬
dern que a l’home de tots els temps, perquè l'home no es basta
a si mateix, quan és sol se troba desemparat, necessita de Deu,
i per això sols el nostre esperit reposa en la Ventat Sobirana.

Díu SOL·LICITA A LA HUMANITAT PER A UNIR-LA AMB ELL

El Fill de l’Etern Pare vingué al món per a fer companyia
a Vhome per a constituir-se son company en el camí de la
vida en la peregrinació que anem lent envers l’eternitat 1 en
ía qual tants s’extravien. Se féu l'amic de la Humanitat i li
parià un llenguatge que se li ficà al cor, perque de sa boca
eixia l’Esperit Sant, que penetra en lo mes interior de 1 espe¬
rit humà; per això la paraula de Jesucnst fou anomenada
Evangeli, és a dir, bona nova, perque consolava, satisfeia i en¬
dolcia les amargors de la vida. Entre els amics de Jesucnst
mai hi ha desesperats; si algú qui ha rebut el sant Baptisme
i ha participat dels altres sagraments se desespera, es perque
ha deixat a Jesucrist, ha renyit amb aquest gran Amic dels
homes, s’ha fastiguejat de la seva companyia, enganyat per la
seductora i falsa veu del món, que li prometia plaers, goigs i
consols que de pressa s’han esvaït, quedant lmfdiS 1 , 1

desemparat, i aleshores el mon cruel sha mofat dell, lha
escarnit, l’ha tret a puntades de peu de la seva companyia. No

1. Eclesiasta, IV, 10.

l’espòs dr sang

547

hi ha altre amic verdader de l'home que Nostre Senyor Je-
sucrist.

i La soledat del cor! Veus aquí la més desolada soledat.
L’home formal, de temperament serè, sap prescindir, i de fet
en moltes ocasions prescindeix de les externes materials con¬
solacions. Fins sovint per l’home formal, d’esperit elevat, les
externes satisfaccions no són consolacions del cor; i son inte¬
rior sent amargor quan tot lo que el volta sembla que sia
felicitat. La felicitat és molt interna, és com un bàlsam pre¬
ciós que no es troba pel món, sinó que es té tancat en un vas
que portem en lo més intern de la nostra persona, en el cor.
Havem de cercar, sobretot, tenir el cor acompanyat, que quan
les nostres afeccions de família, d'amistat, de pàtria se desva-
neixin, com se desvaneix tot lo temporal i transitori; quan,
canviant-se l'escena de la vida fins enmig del bullici humà,
ens sentim, no solament solitaris, sinó fins hostilitzats en nos¬
tres sentiments més consoladors, allà dins del cor hi tinguem
present l'Amic que ningú ens pot prendre, l’Esperit conso¬
lador que ungeix a tot l’home mortal amb la suavíssima dol¬
cesa sobrenatural.

Sí, l'home no en té prou amb l’home; té unes necessitats
d'esperit que l’home no pot satisfer; en aquest punt tots els
fills d’Adam són igualment miserables; l'un no pot fer l’almoi¬
na espiritual del consol a l'altre, perquè el consol ens ha de
venir de fora, com la llum; tenim ulls per a veure, però per
veure-hi necessitem la llum; tenim cor per a sentir el consol,
però la consolació ens l’han de donar; per això l'apòstol Sant
Pau , 1 coneixent que tenia com un deure de son ministeri con¬
solar als altres, demanava a Déu que abans l'omplís a ell de
consolació per a fer-ne després participants a sos germans. Per
això, sentint aquest gran apòstol la immensa significació de la
sentència divina: «No és bo que l'home estigui sol», veient la
misèria de l’humà llinatge, per llargs segles divorciat de Déu,

1. II Corintis, I, 4.

J. TORRAS I BAGES

54g J- i UKKiib X HA GES

revelà al món cl gran misteri de la consolació, la unió, el ma¬
trimoni entre la Humanitat i la Divinitat, com s'havien juntat
Déu i els homes, que abans estaven dividits, dient que per la
Sang de Jesucrist els homes que estaven lluny s havien fet a
prop, 1 2 tan a prop de Déu que constituïen un matrimoni, més
verdader, més íntim, d’una identificació molt més perfecta
que el matrimoni entre l’home i la dona, lo qual és sols ombra
i figura del matrimoni entre Déu i l'home, mediant la sagrada
Persona de Jesucrist Senyor nostre. Espòs de Sant de la Hu¬
manitat pecadora.

V

Aquesta unió es fa en Jesucrist

«Seran dos en una mateixa carn», digué Déu - quan juntà
en matrimoni a nostres primers pares Adam i Eva, tots dos
sortits d’una mateixa massa. Les coses del món són solament
figures, aparences, significacions de les coses de 1 eternitat. Les
bodes dels homes, temporals i transitòries, els casaments
que moren, són significació i figura de 1 immortal matrimoni
entre l'home i Déu, que s’efectuà mediant la Sang de Jesu¬
crist, que segellà i junyí la sobrenatural unió de la gràcia
entre el Criador i la criatura. Déu solament pot desterrar la
soledat del cor de l'home: per això Déu baixà a la terra per
anar a cercar l’home perdut; per això la ïglésia, complint la
seva missió, se proposa amb la seva conducta cercar als ex¬
traviats, als perduts. Qui està perdut és que va sol; quan
l’home ha trobat a Déu i s’ha juntat amb Ell ja no està per¬
dut, ja disfruta de la felicitat de la companyia de 1 esperit.

Però Déu, al juntar-se a l’home, no s’hi juntà solament en
esperit, sinó que en la Persona de Nostre Senyor Jesucrist s hi

1. Efesis, II, 13.

2. Gènesi, II, 24.

549

l'espòs de sang

junta també en la carn. D’Ell i de nosaltres, és a dir, després
de l'Encarnació, de Déu i dels homes, se pot dir, amb tanta
raó com d’Adam i Eva, que són dos en una mateixa carn. Jc-
sucrist, en quant home, sortí de la mateixa massa de tot el
nostre llinatge, i Ell i nosaltres som carn de la mateixa carn
i os dels mateixos ossos. A qui està unit amb Déu ja no li ha
de fer por la soledat; Déu és l’Espòs de l’ànima humana i
l’assisteix i consola en totes les circumstàncies de la vida. De¬
via celebrar-se una aliança entre Déu i els homes, la nostra
naturalesa s'havia de juntar, s’havia de casar amb la natura¬
lesa divina, així estava decretat en els eterns consells de la Sa-
biduria infinita, per lo qual el Fill de Déu s’enamorà de la
Humanitat, i baixà de la casa del Pare celestial, i, portat de
l'amor, la besà amb infinit afecte, i aquest òscul de pau, d'amor
i de dolcesa, entre la Divinitat i la Humanitat, és Jesús, Fill
de Maria Verge. 1

I considereu, estimats cristians, que Jesucrist és l'òscul de
la Divinitat i de la Humanitat, no d’una manera connatural,
per efecte d'un amor nascut d'una mútua afecció, sinó que
és un òscul meravellós que s'efectuà entre un Déu puríssim
i santíssim i el llinatge dels homes pervertit i extraviat; fou
com una reconciliació entre dues naturaleses enemistades, la
divina i la humana, que per això digué l'antic Profeta: 2 «La
justícia i la pau s'han besat»; puix la unió del Fill de Déu
amb la descendència d'Adam és una unió, no sols d’amor, sinó
també de justícia, perquè Jesucrist tragué la misèria de la
Humanitat fent-li un dot, aplicant-li els mèrits de la seva Sang
preciosíssima, per motiu de lo qual li diem Espòs de Sang, i
aleshores ella, ennoblida pel propi sofriment, pagà el deute de
son pecat.

jOh òscul adorable que fas la felicitat de la humanitat fidel!
Xu no fores un òscul fill d’un amor transitori, de circumstàn-

1. Sant Bernat.

2. Psalm LXXXIV, 11.

550

J. TORRAS I BAGES

cies, com és l’amor humà, sinó que ets un òscul sempitern,
nascut d’un amor infinit sense principi ni fi: Vós, oh Jesús,
òscul sagrat, abraç amorosíssim de Déu al llinatge d’Adam, sou
un òscul sempitern, un etern acte d’amor, haveu abraçat com
a una esposa a la Humanitat i no la deixareu pels segles dels
segles, i el vostre amor a ella és sempre nou, mai minva, ni
es refreda per les infidelitats de tan flaca i variable esposa,
perquè el vostre afecte, el vostre amor és diví i, per tant, in¬
variable i sempre el mateix, i el vostre matrimoni amb la
humanitat, indissoluble. I el matrimoni entre l’home i la
dona és indissoluble, dura tant com la vida, perquel ombra,
d'una manera mitigada i aproximada, reprodueix la figura, les
línies principals de la realitat, i el matrimoni de lhome i de
la dona, segons la revelació de Sant Pau i la doctrina de la
Iglésia catòlica, és ombra i figura del matrimoni entre Déu
i°els homes que es consumà per a mai més desfer-se en la sa¬

grada Persona de Jesucrist.

I com la unió, el matrimoni entre Déu i els homes devia
durar per tota l’eternitat, fou estretíssim; de dos sers ne
resultà un sol ser, de Déu i de l’Home units hipostaticament
ne resultà una sola Persona, Jesús Senyor nostre. Considerem,
doncs, estimats germans i caríssims fills, l’apreci que havem
de fer de Jesús; en el Cos puríssim del Fill de la Verge Mana
hi havem de contemplar la unió de l'Essència divma i de 1 es¬
sència humana. Les essències són penetrants, com una concen¬
tració de la virtut de les coses; i per això en Jesucrist se feren
com materials i palpables les excel·lències de la Divinitat, com¬
prensible lo incomprensible, visible lo invisible, lo celestial
se féu terrenal i lo diví humà. De les dues coses se’n féu una,
perquè en Jesucrist la matèria, la substància mes inferior de
la creació, fou divinitzada; puix la seva adorable carn es
carn de Déu, la seva ànima unida al Verb etern fou tam e
divina, i restant la distinció de naturaleses, per medi d’aquest
inefable matrimoni. Déu i l'Home queden units en la sagrada

Persona de Nostre Senyor Jesucrist.

551

l’espòs de sang

ï com vos dèiem, estimats germans i fills caríssims, que les
essències com concentrant la virtut o enclouent-la tota fan les
coses més penetrants, més excelses i difuses, la unió de l’Es¬
sència divina i de l'essència humana en Jesús exhala una olor
que s'ha escampat per tot el món; i aquell Jove de trenta-
tres anys qui morí crucificat en un racó de món de la Judea,
que mai havia sortit de son país, que no escriví una ratlla, que
no pertanyé a les classes altes de la societat, sinó a l'humil
poble, aquell Jove, diem, que comprenia en si l'Essència divi¬
na i l’essència humana, amb sa bona olor ha penetrat pertot
arreu fins a lo més íntim de l’ànima dels homes; i encaixà
tan bé Jesucrist amb la Humanitat, que totes les potestats in¬
fernals, ni els prínceps més poderosos de la terra, ni les pas¬
sions més rebels, han pogut mai separar lo que Déu havia unit,
la Divinitat i la Humanitat, matrimoni excels que no sols aquí
a la terra és indissoluble, sinó que per tots els segles dels se¬
gles en les celestials regions de l'eternitat ha sigut coronat de
glòria i assegut en un tron sobre totes les jerarquies, on els
pobres fills d'Adam un dia contemplarem a aquesta mísera
Humanitat, de la qual formem part nosaltres, sublimada, per-
fectíssima, hermosíssima, venerada, adorada i reverenciada
per tots aquells admirables cortesans com a Esposa excelsa
del mateix Déu.

VI

Jesucrist, Espòs de Sang

No és hora ara, estimats germans i caríssims fills, d'ex-
plicar-vos el complement de les admirables núpcies de Déu
amb la Humanitat, l’entronització de l'inefable matrimoni de
l'Anyell immaculat que descriu l’apòstol Sant Joan en el mis¬
teriós llibre de l'Apocalipsi, 1 ni l’etern sopar de bodes amb què

1. Cap. XIX.

552

J. TORRAS I BAGES

seran solemnitzades dites núpcies amb 1 assistència d innom¬
brables convidats, segons la meravellosa figura amb què veié
la glòria celestial i eterna el vident de Patrnos; no estem en¬
cara a la glòria, en els cims lluminosos de la muntanya santa
de Sion, en el lloc de la benaurança i felicitat, perquè I'Es-
pòs de la Humanitat no se vos mostrà a vosaltres, igualadins,
resplendent de glòria, sinó cobert com d'un sagnant mantell de
porpra, encès d’amor i com Espòs de Sang.

I com Nós devem, a més, per raó del nostre ministeri, en¬
cendre el vostre cor en amor de Jesucrist, i els amorosos afec¬
tes de l’ànima més s’inflamen contemplant l'inefable desfici
i el sacrifici que Ell patí per a enllaçar-se amb la Humanitat,
per a alçar-la a la dignitat d’esposa i com a tal fer-la partici¬
pant, no solament de sos drets eterns, sinó també de la seva
pròpia vida divina, volent que Déu i els homes fessin vida co¬
muna en l’etern repòs de la glòria, per això vos parlem més
principalment de la boda de sang que representa el vostre
Crucifix.

En tot matrimoni l’espòs comunica a l'esposa la seva cate¬
goria, els seus honors i l'eleva a la seva classe. L'esposa del
rei és reina encara que procedeixi d’una classe inferior; el
Fill de Déu a l'esposar-se amb la Humanitat, en la Persona
sagrada de Jesucrist, devia, doncs, divinitzar-la; i com Déu no
fa les coses com els homes atenent a l’exterioritat, a les apa¬
rences, sinó que Ell les transforma de manera que sien lo
que per l'exterior semblen, volgué infondre a la Humanitat
un mèrit superior al que li pertanyia per sa naturalesa, volgué
adornar-la de gràcies divines, purificar-la, fer-la hermosa i dig¬
na de seure en el tron de la glòria eterna. Per això, per 1 efusió
de la Sang de Jesucrist, Déu comunicà sa pròpia virtut als
homes. Començà per expel·lir d'ells el torpiment del pecat,
que com una fondíssima vall separava a l'home de Déu, des¬
prés ens comunicà la gràcia divina, és a dir, una hermo-
sura sobrenatural exigida per la perfecció divina. La Sang
de Jesucrist és la substància, la raó d’ésser de tota la Reli¬
gió cristiana, de sos dogmes, de son culte, de ses esperan-

l’espòs de sang

553

ecs, de ses alegries i de sa glòria; perquè la Religió és una
aliança entre Déu i els homes, i aquesta aliança i matri¬
moni fou segellat amb la Sang del diví Anyell, i tot contracte
perd son caràcter i eficàcia si perd cl segell que l’autoritzava.

La mística Esposa de Jesucrist, és a dir, la Humanitat rege¬
nerada, nasqué de la Sang divina; s'alimenta d'ella, en ella
té ses delícies i sos mèrits i ses esperances. Per això Jesucrist
és un Espòs de Sarig. Del seu costat ferit per la llança del
soldat eixí sang i aigua, símbol del sagrament de la regenera¬
ció, allí en el Calvari començà la regeneració de la Humanitat,
la nova Humanitat, la Humanitat eterna, l’Esposa de Déu.
La Creu fou el llit de l'esposori, la corona d'espines la corona
nupcial, els claus de les mans l’anell de bodes, i obrí l'Espòs
de Sang els braços alçat dalt de la Creu per a abraçar a tota
la Humanitat, per a atreure-la com a Esposa estimada; i, com
Ell mateix havia pronosticat, 1 un cop fou alçat sobre la terra,
tot ho va atreure, i aquella Sang que els jueus vessaven amb
ràbia, els àngels amb devoció l'adoraven, i els homes la vene¬
ren perquè saben que aquesta Sang és el dot de l'Esposa di¬
vina, el títol que té la Humanitat regenerada per a unir-se amb
Déu. Perquè sense l’efusió de la Sang de Jesucrist no existeix
la remissió dels pecats, 2 ella neteja i purifica al món; i quan
nosaltres en el sagrament de la Penitència amb la fe en Je¬
sucrist i amb el dolor de les nostres culpes obtenim la puri¬
ficació de les nostres ànimes, quan la Humanitat se purifica
per medi dels Sagraments, és perquè queda banyada en la
Sang de l'Anyell immaculat, o bé podem dir, usant el llenguat¬
ge figurat del sagrat llibre de l'Apocalipsi, que renta ses vesti¬
dures en la Sang de l'Anyell immaculat.

I en totes les visions profètiques, tant del Vell com del
Nou Testament, la purificació de la Humanitat, sa preparació
per a les bodes eternes, les joies i els vestits amb què s’ador-

1. Joan, XII, 32.

2. Hebreus, IX, 22.

J. TORRAS I BAGES

554

na l'Esposa, és a dir, la Humanitat disposta per a unir-se amb
Déu, i l’Espòs celestial, Jesucrist, vestit amb l’hàbit nupcial,
hermós i resplendent per a atreure’s l'amor de 1 Esposa, a tots
dos ens els presenten adornats i revestits de la porpra reial,
tenyits amb la Sang de l'Anyell diví, que es vessa dalt de la
creu i en el cim del Calvari perquè tota la Humanitat quedés
espargida per la preciosíssima Sang.

VII

Amor i fidelitat

I el mateix amor que es professen l’Espòs i 1 Esposa, és a
dir, Déu i la Humanitat regenerada, és provocat i sostingut per
la divina Sang. L’amor dóna una mena de borratxera, una
exaltació de sentiments, els afectes s'encenen amb 1 amor, i
els profetes, tant de l’Antic com del Nou Testament, quan
descriuen les místiques relacions amoroses entre 1 Espòs diví
i l'Esposa, entre Jesucrist i la Humanitat regenerada, les su¬
posen excitades per l’amor. Per una llei de la nostra natura¬
lesa el vessament de sang encén les passions, encén 1 odi o
l’amor, l'esperit de venjança o la vehemència més gran de
la simpatia. No hi ha prova més gran d'afecte que donar la
sang per aquell a qui s’estima, 1 si l’esposa veu ensagnat a 1 es-
pòs, i això per amor d'ella, l’esposa queda fora de si, encesa i
borratxa d'exaltació d'amor, i la Humanitat, encara que flaca
i perduda, s’encengué d’amor a Jesucrist quan per sa causa
el veié ensagnat. Els profetes comparen la sang amb el vi
perquè emborratxa.

Les ànimes castes se commouen profundíssima, però or¬
denadament d’aquestes santes passions, s’enamoren de 1 en¬
sagnat Espòs de la Humanitat, cerquen les pures delícies de
son amor, no saben resistir a l’immaculat Fill de Maria, qui

1. Joan, XV, 13.

l'espòs de sang

555

, p< . dc dalt dc la Creu amb els braços oberts els crida i amb
d , ir nbert ncr la llança del soldat els demana que facin del
6 i Cor la cel·la dc l’amor. I aquestes ànimes castes a la veu
TlTspbs deixen a son pare i a sa marc i la casa dels seus
Ires com succeeix en el matrimoni carnal per a viure en
l’espiritual companyia del seu estimat Jcsus. I tro en maj
delícies amb Jesús pobre, mofat i perseguit que en els plaers
mundans i així és, estimats germans i car.ssims fills, qut per
Tempre dès de que Jesús morí crucificat, hi ha hagut perso¬
nes qui han deixat trons, altes posicions, ncs patrimonis ho¬
norífics càrrecs per a viure cn la penitència de convents de
gran austeritat, entre les misèries i llàgrimes d un osp1 ^
de malalts, subjectes a la persecució dels salvatges en terr
sense civilització, i fins tancats a les presons entre criminals
per a servir-los i moralitzar-los, i tot aixo solament per 1 amor
de Jesucrist, la dolcesa del qual els feia insensibles a lesi con¬
trarietats i sofriments que el món considera msuportables.

I encara que no a tothom la Providència divina porta a
aquestes santes altures, a tots vosaltres, estimats igualadm ,
r Espòs de Sang, vostra Imatge de Jesús

a que li correspongueu a son amor i sigueu fidels a la Passió
dolorosa que sofrfia la sang que vessà per tot «.un» Hm .ge,
i la mística i simbòlica reproducció de la quali t olgué fer
tre vosaltres. Tots els homes sentim una verdadera set de
veritat, de perfecció i de justícia, i fora de Jesús no trobem
on apagar-la. L’heretge Renan, obligat per l'evidència, deia que
la Sang de Jesús apagà aquesta set a dotze segles d ascetes,
l'apagarà fins a la consumació dels segles a tots els homes
re Ct es 1 dc bona voluntat. Les vostres passades generacions,
ieualadins apa-aren també la set de son esperit amb la sang
que vessa'la vostra sagrada imatge de Jesucrist; la seva ca-
pdl’i té encara avui un concurs de hdels que va a aquella fon
vida a recrear-se i a enfortir son cor amargat per Ics con¬
trarietats de ia vida, perquè el bàlsam de la
Sang no ha perdut sa virtut, m la perdra per tota leter

nitat.

556

J. TORRAS I BACF.S

Vos deia al principi d’aquesta Carta que tant en l’Antic
com en el Nou Testament l’aliança i unió entre Déu i els ho¬
mes quedava segellada amb sang, que la Religió és una mena
de contracte i matrimoni que uneix a Déu i als homes, i lo
que els junta i encola és la sang, és la Sang de Jesucrist. En
el mateix convit nupcial en què celebrem el nostre místic con¬
sorci amb Jesucrist, en la santa Eucaristia, la sagrada copa
està plena de Sang de l’Espòs i amb ella fortifiquem la unió
i s’encén el nostre amor. Doncs la Sang vessada per la vostra
veneranda Imatge, la mena d’immortalitat amb què Déu ha
volgut honorar-la salvant-la d’incendis, de guerres i de batalles,
és com un signe prodigiós que vos obliga a considerar-la com
el segell de la vostra perpètua unió amb Jesucrist.

Guardeu fidelitat al celestial Espòs de les vostres ànimes,
conserveu la seva llei, la llei del seu amor en vostre cor, no
cregueu altre evangeli que el seu. Cadascú mira per ell, fora
de Jesucrist, que mira per tothom i per tothom morí, per
això li diem l’Espòs de Sang. Els grans deixebles de l’amor,
els sants Apòstols, ja pronosticaren que vindrien molts falsos
cristos, molts qui es farien passar per amics dels homes, quan
lo que serien en realitat fóra amics de si mateixos. Jesús ama
igualment a tothom, i vol que sos deixebles ens amem els uns
als altres; el dia que en la societat triomfi l'amor entre els
homes, que els homes s'ajudin, se consolin, se socorrin els uns
als altres, aquell dia serà el dia del triomf de Jesucrist, per¬
què Ell és el Rei de l’amor a la Humanitat, l'Espòs de Sang
d'ella.

Que en vostra ciutat, estimats igualadins, regni sempie
l'amor, que us ameu els uns als altres; recordeu-vos de que
Jesús crucificat, la veneranda Imatge del qual vosaltres justa¬
ment teniu per vostre més preciós tresor, és el Rei de 1 amor.
El Rei de justícia ha volgut transformar-se en Rei de mise¬
ricòrdia; feu que la Creu de Jesús sia sempre la vostra ban¬
dera en les batalles de la vida, com ho ha sigut en les batalles
de la guerra, i amb aquest signe vencereu; perquè al món,
amb totes ses seduccions i enganys, sols el pot vèncer la fe en

L’ESPÒS DE SANG

557

: Jesucrist, que, havent ressuscitat d’entre els morts, ens pro-
Ü met també a nosaltres la vida de la immortalitat pels mèrits
de la seva Sang preciosíssima que oferí al Pare celestial en
remissió de nostres pecats.

Que allà tots ens puguem veure, estimats germans i carís-
sims fills, al sortir del desterro del món desitgem, tot donant-
vos la Nostra Benedicció en nom del Pare t, del Fill t i de
í l’Esperit Sant t- Amén.

Vic, 30 de març, divendres de la Preciosíssima Sang de Nostre
Senyor Jesucrist, de l’any 1900.

EL DARRER MES DE MARIA
DEL SEGLE XIX*

Sumari

I. Lo que és el mes de Maria.

II. Lo que ha d’ésser el darrer mes de Maria del segle.

NÓS, EL BISBE DE VIC,

AL JOVENT DE LA DIÒCESI

Ecce Mater tua.

«Aquí tens la teva Mare.»

(Joan, XIX, 27)

* Petita pastoral del Mes de Maria, més extensa, però, que les exhor¬
tacions similars anuals. El Prelat la dedica al jovent del bisbat, el qual
exhorta a consagrar-se a la Verge, mitjançant una formula breu pei e
redactada. És datada a Ripoll, a l’ombra de la Verge restauradora del
Principat, i forma part dels molts documents episcopals motivats per
la celebració de l’Any Sant 1900.

559

EL DARRER MES DE MARIA DEL SEGLE XIX

I

Lo OUE fis EL MES DE MARIA

Caríssims filis:

Encara que no sien més que quatre paraules, no volem dei¬
xar passar el mes de maig sense parlar-vos de la celestial Se¬
nyora, a qui anomena la Iglésia Mare de l’Amor Hcrraós.

El nostre segle, aquest segle que s'acaba, tindrà en aquesta
devoció suavíssima, consoladora i purificant, una de ses més
excelses glòries religioses, ja que enmig d’heretgies, persecu¬
cions, vicis públics i indiferència piadosa ha nascut, com rosa
entre espines, en el segle xix la devotíssima pràctica del mes
de maig.

L'instint cristià dels nostres pobles, revestint una forma
d’altíssima poesia, havia ja des de passats segles celebrat la
festa de les roses, el Roser de maig, la dedicació de les roses
a la Reina del Santíssim Rosari, i fadrins i donzelles, és a dir,
la flor de la vida humana, era principalment l'encarregada d'a¬
questa festa. La tendresa d’afecte que inspira la devoció a
Maria Santíssima era el lligam que juntava, com en un místic
pom, jovent, flors i devoció; i l’edat de la vida que més ne¬
cessita resguardar-se dels perills de la concupiscència cercava
una defensa en Aquella que, essent puríssima més que tota
criatura, meresqué ésser escollida per Mare del Salvador dels
homes, i és advocada especial per a obtenir l'angelical virtut
de la puresa.

Déu, així que augmenten els perills i els mals en el món
cristià, augmenta també els auxilis espirituals als homes, ja
que està escrit 1 que Ell vol que tots els homes se salvin i
vinguin al coneixement i pràctica de la Veritat. Un d’aquests
auxilis enviats al món, per a la salvació dels homes en el se-

1. I Timoteu, II, 4.

J. TORRAS I BAGES
560

„le xix, és indubtablement cl mes de Maria. Els predicadors
apostòlics, els sacerdots evangèlics que dediquen sa vida a la
salvació de les ànimes, els mateixos mestres t mestresses d es¬
cola cristians qui exerceixen son ministeri amb el noble ft, no
so s d'instruir als seus deixebles, sinó tambe de que sten de
costums purs i principis religiosos; tots ells vos diran que
el mes de Maria ha sigut la temporada de 1 any en que han
obtingut més victòries, en què han observat els prodigis de
°a gràcia cristiana en la vida moral duna manera mes evident
enris pecadors endurits, en els homes flacs per a resistir als
vicis, en els joves esgarriats dels camins de la fe, de fa-

“te' s tn! a dubtÍía Verge Maria una gran palanca poderosa
i suavísTma, per a girar e. cor dels homes ia que Elhafoutto
qui portà a la terra al qui perpètuament
dels homes Jesús, sempre dolç i fort per als fills dAdam.

Per això exhortem a tots els nostres carissiros diocesans
perquè acudeixin a la Verge Maria, ja que Ella es la tnom a-
dora de Satanàs, qui el té sota dels seus peus, la qui trenca les
cadenes dels vicis com santa deslliuradora de les animes, la
qut Slumina els enteniments entenebrits per l'error perquè
com estrella matinal, amb la llum de sos raigs: desfàdes tene-
bres oue tenen entristits a tants cristians; Ella es la mística
i fragmtíssima Rosa qui amb son olor desinfecta les —
deixant-les pures, devotes, afectuoses i enceses de caritat en

Ver pe^ò“Xent P Sm als joves i a les noies, ja que
el mes de Tes flors sembla que d'una manera particular a ells
els pertoca- ja que les seves ànimes han desser les més p
res les més enceses del sant amor, de l'amor hermos, ja que
haií d’ésser les que més exactament reprodueixin el sim o
de la rosa per la perfecció dels seus costums, per lhermo-
fum de la seva vida moral i per l'aroma de les seves virtut.
La Iglésia és un místic jardí; però dins d'aquest ]ardi en que
s’hi crien tantes flors de santedat, el jovent cnstia, mongerat,
piadós, amant del deure, posseït del sant entusmsme de la

EL DARRER MES DE MARIA DEL SEGLE XIX

; del dolç amor espiritual, és la flor mes bella, més atractiva t

més cncisera. 4 .

Els artistes, il·luminats per la fe cristiana, han represen a^

àriuels sempre en forma de joves, i, de consegüent aixo
é s senval de qu!»entre aquelles pures i graciosíssimes criatures
i la joventut hi han trobat grans analogies. L’amor a la jov *
tut, fills carissims, fins l'experimentà d'una manera smgutór
Cl nostre amantíssim Salvador; l’Evangeli ens ho fa notar
quan, explicant el cas d’aquell jove que 1. ana a demanar con¬
sell per a la direcció de la seva vida, per a prendre esta , com
ara diríem, diu l’Evangelista 1 2 que Jesus, així que vcie j .
ia l’estimà.

També Nós vos estimem, caríssim jovent de la nostra Diò¬
cesi, vosaltres representeu el germen d'una socretat que ha
de venir després de la nostra, una generació que ha de suocu
n ià nostra generació, i ara que acabem el segle i que nosal¬
tres, eís homes d'alguna edat, també ens havem d'acabar vo,
altres representeu la societat futura, sou els homes del se
„le « sou la flor de la Iglésia catòlica, que un dia esteu des-
5na“ a ésser son fruit; és a dir, la manifestactó davant del
món del mèrit de la nostra Iglésia. de la
ritual; perquè pels arbres coneixeràs el fruit diu 1 Evang ,
i per això Nós tenim tant d’interès de que la de la ] '
ventut cristiana, pura, laboriosa, respectuosa, amant de la fe
le prepari per a ésser un fruit social d'edificacto pubhca que
honri a la nostra santa Mare la Iglésia, que vos ha engendrat
per medi del Baptisme.

Quan un arbre, quan una planta floreix bé, se té ja un pre¬
cedent i pronòstic de que granarà be, Sl la joventut es un
flor sana i aromàtica, havem d'esperar de <l ue ™ f
fruits substancioses; però la flor, que es una de c « at "® s
més belles de la creació, és al mateix temps una de les mes

35

1. Marc, X, 21.

2. Mateu, XIV, 33.

562

J. TORRAS I RAGES

delicades, de les menys resistents. Passa una ventada, cau un
xàfec, i les flors abans brillants, resplendents dhermosura,
queden aixafades, fangoses i destruïdes. , .

Així pasa també en la vostra bellíssima edat, canssims fills;
la joventut esplèndida i magnífica és la menys robusta, en 1 or¬
dre moral, de totes les edats; els vents ardents de les passions,
els xàfecs d’influències pecaminoses que inevitablement shan
de sentir en el món, converteixen tanta hermosura i magni¬
ficència en misèria, corrupció i ruïna, i necessiteu una protec¬
ció dolça, amantíssima i poderosa, en conformitat amb els
vostres sentiments, que s’adigui amb la vostra manera desser
afectuosa i generosa; necessiteu, en una paraula, una protec¬
ció maternal que vos prepari per a mtroduir-vos en la batalla
de la vida cristiana, en la vida de conflictes i contra icci^ns
entre el deure i la passió, entre l'esperit i la carn, fent que la
Llei divina prevalgui en les vostres intel·ligències, en la vostra
voluntat, en la vostra consciència, en els vostres costums, en
la vostra vida davant de Déu i davant dels homes.

II

LO QUE HA D'ÉSSER EL DARRER MES DE MARIA DEL SEGLE

Volem que sigueu introduïts en el nou segle ^ mlfde
Santíssima Dona que introduí en el mon al mateix Fill
Déu; que sapigueu imitar les seves virtuts, admirar sa vida
més celestial que no pas terrena i interessar-la en favor v
tre. Ella és generosa i correspon sempre a les oracions que
sortint d’una voluntat recta, se li dirigeixen, i a loracio dels
seus devots correspon Ella amb generositat de Reina, peique

és Reina i Mare de misericòrdia.

Fadrins del nostre Bisbat qui conserveu en el vostie cor
l'hermosa flama de la fe i de la caritat de Jesucnst, que el va*
tre cor batega a l’influx de la tendra i suau devocio a la Verg
Santíssima, en les vostres mans, després de la gracia divina.

EI- DARRER MES DU MARIA DEL SEGI.E XIX

563

està el pervenir, dc vosaltres depèn lo que serà moralment el
nostre país en el segle xx, que dins de pocs mesos començarà;
vosaltres haveu d’ésser els carreus o pedres sillars amb què
es construirà l'edifici social; i per això, recordant que el diví
Mestre, en la suprema hora dc la vida, mirant al seu deixeble
més jove, més afable, més amant, li senyalà per mare a la seva
mateixa Mare, a la Verge Maria, Nós també, sentint per vos¬
altres un afecte paternal, vos senyalem la mateixa Mare, la
qui serà perennement la Mare del jovent cristià, la Immacu¬
lada Verge Maria; i li demanem humilment que vos prengui
baix la seva protecció i vos prepari per a les batalles de la fe,
de l'honestedat i de la justícia, ja que el món viu de fe, d'ho¬
nestedat i de justícia.

Donzelles qui ameu la puresa de la vida, la modèstia dels
costums i sentiu el goig espiritual de la pietat cristiana im¬
mensament superior al goig del món que esvalota la imagina¬
ció i corromp el cor; vosaltres sou les qui haveu de formar
els costums del segle que va a començar, ja sia que Déu vos
cridés a la vida religiosa, ja sia que Déu vos destini a l'estat
del matrimoni, sempre vosaltres, perquè així ho ha ordenat
la Providència, qui governa a la Humanitat, vosaltres tindreu
una gran influència sobre els sentiments i els costums i en la
manera d'ésser de les coses cristianes. Dins de les famílies
vosaltres esteu destinades a mantenir-hi la suavíssima calor
de l'afecte i de la pietat cristiana; i per això, volent Nós que
vos prepareu per aquest alt misteri de salvació de les famí¬
lies cristianes, perquè sempre en aquest piadós Bisbat se con¬
servi encesa dins de les cases la suavíssima flama de la pietat
que dóna calor a tota la vida pública i social, per això, carís-
simes filles, vos exhortem a posar-vos baix la protecció de la
Verge Maria, protectora de tot el jovent, però especialment de
les donzelles cristianes, imitant al propi temps son amor a la
vida modesta i domèstica, al compliment de les obligacions
de casa, als gustos suavíssims de la devoció que conforten la
voluntat per a suportar les contradiccions de la vida.

564

J. TORRAS T BAGES

I desitgem, fadrins i donzelles de la nostra espiritual juris¬
dicció, que aquest mes de maig. que aquest mes de les flors
consagrat a la Verge Maria, sia de gran profit espiritual per les
vostres ànimes i com una preparació pel vostre pervenir perso-
nal i pel pervenir de nostra estimada Diòcesi, que vosaltres
també haveu d'estimar, puix que Déu vos ha fe nàixer en ella;
per això vos exhortem a una consagració completa de la vostra
vida a la gran Reina de l'amor, i és la nostra voluntat que, reu-
nint-vos en algun dels diumenges del mes de maig, en dia di¬
ferent els fadrins de les donzelles, feu una total consagració de
la vostra vida a la Santíssima Mare de Nostre Senyor Jesu-
crist qui és al mateix temps Mare espiritual nostra. Predicant
un dia en aquesta mateixa veneranda Basílica de Santa Mana
de Ripoll, baix l’ombra de la qual posem la present Carta, en
una festa solemne disposada per son Restaurador nostre ve¬
nerable Predecessor, dèiem que al costat del bressol sempre hi
havia la Mare, que al costat del bressol de Catalunya hi havia
sa Mare, la Mare de Catalunya, la Verge Mana; i com els paï¬
sos i les generacions van renaixont en el curs dels segles fins
que arribi el dia immutable dc l'eternitat, aprofitem la nostra
estada baix la protecció de Santa Maria de Ripoll per a exhor¬
tar a la generació que puja, per a predicar al segle que espe¬
rem i constituint-nos Precursor del segle xx, demanem f 1 t 0 '
vent que no s'aparti del dessota del mantell de Mana i que
mai renunciï a aquella protecció que des del temps dels nos-
tres pares sempre ha anat concedint al nostre país.

Associacions de joves i de donzelles, escoles cristianes, con¬
gregacions de Sant Lluís, de Filles de Maria i altres per 1 estil
S - "i HpI Pastor de les vostres ànimes i consagreu-les a

Maria Santíssima perquè Ella vos introdutixitsttaats

i^=^=^-^adevota

i solemne festa a fi que, com ja havem dit, en dos
n dies diferents del mes de Mana, els joves i les donzelles ae
ÍL“Turisdicció es consagrin solemnement a aquesta ce¬
lestial Senyora i li demanin els auxilis que necessiten perqu

565

EL DARRER MES DE MARIA DEL SEGLE XIX

sien un excel·lent llevat pel segle pròxim, que faci bona tota la
massa social, a fi que treballin perquè en ell regni Jesucrist
Senyor nostre, Rei dels segles, immortal i invisible; aprofitant-
vos del concurs de les persones designades en cada parròquia
per a contribuir als actes que han de constituir l’homenatge
a Jesús Redemptor amb motiu de la fi del segle xix.

I ara, invocant les dolces benediccions maternals de la Ver¬
ge Maria sobre tots els nostres diocesans, i en particular sobre
el jovent, vos donem la Nostra pastoral Benedicció en el nom
del Pare f, del Fill f i de l’Esperit Sant f. Amén.

Santa Maria de Ripoll, en Santa Visita Pastoral, diada de Sant
Jordi de 1900.

EL SANTÍSSIM MISTERI*

Sumari

I. Els monuments de la tradició en la vida dels pobles.

XI. Obscuritat lluminosa dels misteris.

III. El Santíssim Misteri, compendi de la fe, símbol de la vida,

imatge de la Glòria. . . -

IV. Exhortació a correspondre a aquest pnvilegi amb la .

NÓS, EL BISBE DE VIC, AL CLERO I FIDELS
DELS ARXIPRESTATS DE SANT JOAN
DE LES ABADESSES I RIPOLL

Mysterium jidei.

«Misteri de fe.»

(Ex sacra Litúrgia.)

* Nou document pastoral rdWCO.
niments religiosos que tenen Hoc e y „ ès &1 prod j g j eucarístic

Anuncia el romiatge de les parTÒquws d P ' ^ P ^ devota

presència del Prelat,

tingué lloc el dia 23 de setembre.

EL SANTÍSSIM MISTERI

567

I

Els monuments de la tradició en la vida df.ls pobles

En eixes valls pirinenques, plenes de meravelles de la natu¬
ralesa, manantials dels rius que reguen la nostra terra, en les
muntanyes que fan de capçalera al Principat de Catalunya,
d’una arquitectura sublim, més gran que Ics més admirables
catedrals que el geni de l’home ha bastit en honor de son
Criador, abunden també els prodigis de la gràcia, i com cau-
dalosos i cristal·lins rius d’allà baixaren per a regar la nostra
cristiana terra, com aigües de virtut sobrenatural, devocions
seculars que emanen de prodigis i misteris.

Molt jove encara, abans de la nostra ordenació sacerdotal,
al costat d'un Prelat ausetà, al qual la Providència, després de
molts anys, ens destinà a succeir, contemplàrem el gran mis¬
teri, que ens tragué fora de Nós mateix transportant-nos a la
regió de lo sobrenatural i diví, el gran misteri, diem, que vos¬
altres, caríssims germans i fills, anomeneu amb molta propie¬
tat el Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses.

De les grans fetes humanes, de les admirables intervencions
divines en la història del món, ha volgut la Providència divina
que ens quedessin monuments perennes per a la llarga recor-
dança de les vinents generacions; així la Humanitat, així els
pobles s'uneixen en esperit amb sos antecessors i conserven
aquella admirable unitat de vida, la perennitat d’esperit, que
alça i dignifica el llinatge humà sobre els altres animals que
viuen damunt de la terra, donant-li una excel·lència pareguda
a la naturalesa angèlica, i fent als homes capaços de constituir
el regne de Déu sobre la terra i fins d’ésser l'eterna Ciutat de
Déu presidida per son Unigènit Fill Jesucrist, Senyor nostre,
l'adorable Redemptor del llinatge humà.

Tota verdadera tradició és respectable, però les tradicions
que es lliguen amb la nostra creença, els fets admirables de
la Religió que ens recorden la religió dels nostres pares, la
seva vida espiritual, l'esforç de son valor per a conservar la fe,

568

J. TORRAS I BAGES

l’heroisme de la seva pietat, son esperit de sacrifici, sa fidelitat
a la doctrina verdadera que el Fill de Déu portà al món per a
fer-ne la doctrina de la universal Humanitat, lligant aquesta
com a un fonament incommovible amb l’eterna paraula divina,
amb el Verb de Déu, per a donar-li la soliditat i la fixesa en
les divagacions de nostres flacs enteniments, aquestes tradi¬
cions, aquestes monumentals expressions de la pietat paterna
i de la bondat divina han sigut sempre, i sempre seran, mentre
els pobles tinguin alguna estima de si mateixos, el més preuat
tresor, l'imant dels seus esperits, el consol del seu cor i l'ale¬
gria de la seva vida.

Un dia passàvem per l'antiga ciutat de Daroca, en el regne
d’Aragó, i desitjant veure el prodigi eucarístic que en aquella
antiga i grandiosa Col·legiata s'hi venera, molt semblant al San¬
tíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses, demanàrem, com
foraster, a un home jove encara, del poble, que ens acompa¬
nyés, i parlant ens digué: «Els sants Corporals són la joia i el
consol de Daroca.» I per la boca d'aquest home senzill i discret
parlà tot el poble, i parlen tots els pobles cristians que no
tenen atrofiat el cor pel materialisme de la vida, o desvirtuat
l’enteniment per les vanitats i mentides que es deriven d'aque¬
lla ciència que infla i que no edifica, sinó que, al revés, anihila
i mata.

El Santíssim Misteri, caríssims germans i fills, és un mo¬
nument de la nostra vida popular, de la vida espiritual del
nostre poble, que assenyala una victòria d'ordre moral, molt
més significativa i de conseqüències que no pas les victòries
bèl·liques, perquè els pobles viuen per l'esperit; i la vida per¬
durable, la que les unes generacions trameten a les altres, és
la de l'esperit; i per això lo més permanent és la fe, de mane¬
ra que els vostres passats menjaven, vestien, parlaven, treba¬
llaven, d'una manera distinta de vosaltres; però com vosaltres
veneraven el Santíssim Misteri, i d'aquell viril d’or i pedres
precioses on està guardada la sagrada i miraculosa Forma sa¬
cramental eixien influències dolcísimes i dels seus cors senti¬
ments amorosos, lo mateix que ara, als darrers dies del se-

EL SANTÍSSIM MISTERI

569

gle xix, passa amb vosaltres; per lo qual Nós, desitjant que els
nostres creients pobles facin un acte públic de fe, els havem
convocat al peu del Santíssim Misteri, portentós prodigi que és
com el compendi i summa de totes les veritats de la Religió,
de tots els dogmes del cristianisme, del culte i tribut d'adora¬
ció que tot l’univers dedica al Pare celestial, a l’Etern Criador
de totes les coses, i volem segellar la vida religiosa del segle
que s’acaba amb un acte de pública adoració al gran sagra¬
ment cristià, com una reparació de les blasfèmies, dels odis,
de les persecucions, de la indiferència que el segle que s’acaba,
amb tot i ser cristià, ha comès contra aquell Déu d’amor, qui,
amb els braços estesos dalt de la Creu, crida a tot el llinatge
dels homes per a estrènyer-los sobre son Cor com a fills carís-
sims, encenent el nostre esperit amb el foc de sa immensa ca¬
ritat.

II

Obscuritat lluminosa dels misteris

Aquest Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses és
el gran misteri de la fe cristiana. La Fe de si mateixa és un
gran misteri; però el gran misteri de la Religió cristiana, del
culte catòlic, és el Santíssim Sagrament de l'Eucaristia. Per
això la Sagrada Litúrgia l’anomena mysterium fidei; per això
Jesucrist l'instituí a la nit, a la dèbil claror de les llànties que
il·luminaven la taula on celebrà el sopar de despedida de sos
deixebles l’adorable Redemptor dels homes, el dia abans que
morís crucificat. La fe és sempre misteriosa, perquè ve de Déu,
i la sublimitat divina és superior als nostres flacs enteniments.
Déu habita en les altures entre núvols i boires; 1 quan passa
pel món, diu un antic profeta, alça una immensa broma com

1. Psalm XCVI, 2.

570

J. TORRAS I BAGES

si fos la polseguera dels seus peus; per això en totes les obres
divines hi ha misteri; per això quan els homes separats de Je-
sucrist volen cercar els camins de la vida se perden perquè la
boira del misteri, com la columna de núvol que guiava pel
desert al poble d'Israel, és com un guia que amb seguretat
acompanya; però quan desapareix la boira del misteri que il·lu¬
mina el Sol de Justícia, Jesús Senyor nostre, queda solament
una immensa foscor. Els núvols, la boira de què els antics
profetes i fins l’art cristià, inspirat en la Sagrada Litúrgia, vol¬
ten el tron de l’Altíssim, és com la columna de núvols que guia¬
va al poble d’Israel, 1 lluminosa, donant direcció; és lo que
els doctors místics, des de l'Areopagita fins a Sant Joan de
la Creu, anomenen un raig de tenebres; és la unió de dues
coses que entre si se contradiuen, la fosca i la llum, però que
en mans de l’Omnipotent poden juntar-se, com de vegades en
l’ordre natural, en un cel obscuríssim, hi veiem resplendir una
llum que la mateixa foscor fa més admirable.

La Santa Eucaristia és un misteri, però és un misteri llu¬
minós. Acosteu-vos a Ell i quedareu il·luminats, diu l’eterna Sa-
biduria, 2 i nosaltres i tot el poble cristià, s’acosta al Santíssim
Sagrament per a quedar il·luminats. Quan la foscor del mon,
quan les tenebres de l’esperit, quan la negror dels nostre cor,
ens deixen de manera que anem a les palpentes i amb 1 esma
perduda, aleshores acudim a Jesús en el Santíssim Sagrament,
a Déu en son tron de núvols; i lo que no veiem a la claror del
carrer veiem en l’obscuritat del temple, als peus del sagrari,
en la intimitat de l'Esperit que s'uneix amb Deu per medi de
la Sagrada Comunió.

A Lourdes hi ha hagut cegos qui han recuperat la vista al
rebre la benedicció amb l’Hòstia consagrada; des de que exis¬
teix la Iglésia sobre la terra, la Santa Eucaristia ha il·luminat
molts esperits; l’Hòstia consagrada està enmig de la Iglesia,

1. Èxide, XIV, 24.

2. Psalm XXXVII, 6.

EL SANTÍSSIM MISTFRI

571

com cl Sol que la il·lumina; i per això el gran artista cristià
en les aules vaticanes pintà la Custòdia del Cos de Jcsucrist
enmig del savis, dels homes il·lustres, dels qui han il·luminat
a la Humanitat, perquè el Verb de Déu, contingut dessota de
les sagrades espècies per virtut de l’omnipotòncia de la parau¬
la creadora, és el que il·lumina les ànimes humanes.

Per a solucionar dificultats, per a sortir de dubtes, per a en¬
certar la resolució, els homes piadosos practiquen la sagrada
Comunió; Sant Tgnasi de Loiola, conta la seva història, que
quan a l’organitzar la Companyia de Jesús havia de resoldre
algun punt obscur i necessitava llum celebrava moltes misses
amb aquest objecte, i aleshores veia lo que cercava, trobava la
claredat, veia el camí que devia seguir.

La Fe, vos dèiem, caríssims germans i fills, és sempre un
gran misteri. El gran Sant Pau, qui fou alçat fins al tercer cel
i allí veié coses que la llengua humana no pot expressar, per¬
què no són coses humanes, Sant Pau, qui és com un gran il·lu¬
minador de les ànimes cristianes, confessa el misteri del nai¬
xement de la fe en el nostre esperit; l’home la rep de Déu. Per
això quan Sant Pere declarà la divinitat de Jesucrist, lo qual
li valgué ésser escollit per Príncep dels apòstols i pedra fona¬
mental de la Iglésia cristiana, el celestial Mestre li digué: 1
«Això no t’ho ha revelat ni la carn, ni la sang, sinó mon Pare,
qui està en el cel.» Però per misteriosa que sia la fe, sempre
és evident que, sortint de Déu, qui més s’acosta a Déu més ne
participarà; i que residint la divinitat en la Santa Eucaristia,
aquesta és un vehicle de la fe, transporta augments d'ella a les
ànimes, i quan les ànimes queden separades d'aquest focus de
llum la fe es va extingint en elles. Els mateixos protestants ne
són d'això una evidentíssima prova. Ells, en mala hora sepa¬
rats de la santa Iglésia catòlica, desemparats del Sagrament
augustíssim, han quedat com si se’ls hagués post el sol; la fe
cristiana, ja no solament la fe cristiana, sinó tota creença so-

1. Mateu, XVI, 17.

572

J. TORRAS I BAGES

brenatural, ha minvat terriblement entre ells; i seguint no cer¬
tament el camí que ensenya la ciència cristiana, però sí els in¬
dicis de l'experiència que mostra evidentment com la fe se
fortifica amb l’Eucaristia, potser moguts en son interior per
l’instint de l’Esperit Sant que misteriosament vol tornar-los a
la unitat de la família establerta per Jesucrist i fundada pels
apòstols; els protestants, diem, en aquests últims temps han
introduït en son culte, fred i moribund, el culte de l'Eucaristia
com medi restaurador de la pietat cristiana. Qui no menja
d'aquest Pa morirà espiritualment per sempre, per això és
anomenat Pa de vida eterna; la nostra existència sobrenatural
s'ha d’alimentar de misteris, i no hi ha res que alimenti tant
l’esperit com són els misteris. La noble vida de l’ànima s'es¬
vaeix quan l'home prescindeix dels misteris. Els grans caràc¬
ters, els herois, els sants, els homes prodigiosos qui s'han ele¬
vat més que els altres, els edificadors de les nacions, els qui
s’han sacrificat per son pròxim, tots ells s’han alimentat de
misteris. No hi ha res més subsistent, més substanciós, més
delectable que els misteris. Els qui no s’alimenten de misteris
sempre estan afamats, són superficials, inconsistents i varia¬
bles; no solament no poden portar als altres, sinó que ni es
poden portar a si mateixos.

III

El Santíssim Misteri, compendi de la fe,

SÍMBOL DE LA VIDA, IMATGE DE LA GLÒRIA

El Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses ha si¬
gut com un licor celestial per als habitants d’eixes valls piri¬
nenques. Els nostres antecessors, les generacions que ens han
precedit, amb son heroisme, amb sa vida de sacrifici, en les
dificultats materials del temps antic que no gaudia de les faci¬
litats que dóna el present avenç del temps, en les crisis que tot
sovint té la societat humana, en tots els conflictes, han acudit

EL SANTÍSSIM MISTERI

573

al Santíssim Misteri; i son esperit, fortificat en cl gran misteri
de la fe, ha vençut tots els obstacles i ha adquirit un tremp de
resistència.

Els misteris se donen la mà els uns als altres i formen una
immensa cadena per medi de la qual arribem a Déu; sense el
misteri és impossible arribar a Déu, qui habita en unes altu¬
res inaccessibles a la flaquesa humana. Per això nosaltres tri¬
butem un obsequi de gratitud a Jesús Redemptor nostre per¬
què ens ha fet accessibles els grans misteris; per això aquesta
Diòcesi ausetana deu especial agraïment a 1'amorosíssim Fill
de la Verge Maria, qui volgué deixar en ella, en Sant Joan de
les Abadesses, un memorial insigne de la Sagrada Eucaristia,
un testimoni perenne del gran misteri de la Fe catòlica. L'he¬
retgia volia introduir-se en aquestes terres i s’apoderava de
molts pobles i amenaçava la civilització cristiana, però el diví
Capità dels exèrcits del Senyor edificà en la vall del Ter una
fortalesa, i amb un prodigi manifest de sa grandesa volgué
que la fràgil Hòstia, sa residència augusta, aguantés l'acció
dissolvent dels segles i recordés a les vinents generacions, amb
la incorruptibilitat de les espècies sacramentals, la incorrupti-
bilitat de la Fe catòlica, que és sempre la paraula de Déu pura,
lluminosa i augusta tal com surt de la boca del Pare celestial.

Perquè el Santíssim Misteri és el gran misteri de la fe, que
enclou, significa i compendia tots els misteris de la santa Fe
catòlica i fins el misteri del nostre esperit, de l’esperit del nos¬
tre poble, del principi unificador de la nostra vida social.
L'Eucaristia és el centre, la substància, l'essència del culte ca¬
tòlic, és la vida de la Humanitat cristiana, és el focus que
difon la calor espiritual a tots els membres del Cos místic de
Jesucrist; i és la vida social i individual, perquè no solament
santifica als homes en particular, no solament els uneix amb
Déu, sinó que també els uneix els uns als altres, per a fer de
tots els homes com una sola massa, un sol cos, una sola perso¬
na, com dels diferents grans de blat i dels diferents grans de
raïm, diuen els Sants Pares de la Iglésia, se’n fa un sol pa i
un sol vi: el pa i el vi que, divinitzats pel Sagrament, queden

574

J. TORRAS ï BAGES

convertits en el Cos i la Sang de Crist. En el Santíssim Misteri
s'hi compendia tota la vida cristiana, el gran principi pràctic
de la nostra creença, la unió inefable amb Deu i la umo dels
homes entre si, l’arnor a Déu i l’amor al pròxim. I 1 amor al
pròxim, la unió aínb els nostres germans els demés homes, es
tan essencial en aquest misteri, que qui està desunit amb sos
germans no pot tocar-lo sense incórrer en sacrilegi, i abans
d’abraçar internament a Jesucrist en la Sagrada Hòstia abans
de combregar, ha d’abraçar a sos germans, que en significació
d’això, i per a pública ensenyança del poble, en les misses so¬
lemnes el sacerdot celebrant no combrega sinó després d'ha¬
ver abraçat als seus assistents.

El Santíssim Misteri és la vida, és la força, es la calor del
nostre esperit, perquè en ell hi resideix Jesucrist Senyor nos¬
tre i Fill de Déu; i Jesucrist és el tot de la Humanitat, perque
és el llaç que ens lliga amb Déu, que ens uneix amb l’Omni¬
potent i com en Jesucrist s'hi comprenen tots els misteris de
la Divinitat i de la Humanitat, i formen aquell gran misteri
abscondit; com ensenya Sant Pau,’ a tots els antics segles en
la seva sola i santíssima Persona, per aixo nosaltres amb amo¬
rós deliri hem de tenir les mans suplicants sempre alçades en¬
vers el Santíssim Misteri, els nostres ulls fixos en 1 Invisible
etern que per amor nostre se féu visible i palpable, i el nostre
cor unit amb son adorable Cor, que deuria esser el coi de

tota la Humanitat. .

En el Santíssim Misteri considerem-hi, carissims germans
i fills a tota la glòria celestial, perquè hi resideix la mateixa
Sat Beatíssima, puix allí on hi ha el Fill hi ha el Pare i
l’Esperit Sant; per això els vostres passats, i vosaltres ptament
seguiu la mateixa devota pràctica, quan l’adorable viril d or l
de pedres precioses contenint el celestial tresor de les espècies
sacramentals incorruptes, és posat com insigne diadema en el
cap de la Venerable Imatge de Jesucrist, les vostres famílies.

1. Colossesos, I, 26.

EL SANTÍSSIM MISTERI

575

els vostres pobles acudeixen alternativament amb Ics llums
a les mans i l’amor en el cor a postrar-sc i adorar l’insigne mis¬
teri, com en el cel totes les angèliques jerarquies se postren
i adoren a la Trinitat Beatíssima en son tron de glòria. I ales¬
hores cl camaril de Sant Joan de les Abadesses, la capella del
Santíssim Misteri, és com una imatge i figura de l'immens tem¬
ple de la Glòria, en una i altra banda hi resplendeix una matei¬
xa llum i hi escalfa una mateixa calor: la veritat i l’amor divi¬
nes; aquí són com la punta d’alba del gran dia de 1 eternitat
i de la immensa perfecció dc la Glòria; en la capella comença
lo que es perfecciona i completa en el temple celestial.

Certament que Jesús està en el Santíssim Misteri en actitud
de Víctima, d’expiació i de súplica. Però la glòria comença pel
sacrifici, el sacrifici és la llavor de la glòria; com del gra de
blat que queda mort i consumit sota terra n'ix l'elegant espi¬
ga que sosté la vida humana. Tota la vida, tota la glòria, tota
l'excel·lència de la Humanitat, tingué son començament en el
Calvari; allí començà la nova Humanitat; allí se proclamà la
Llei de justícia i misericòrdia amb què devien regir-se en en¬
davant els homes, allí quedà reconciliada la nostra naturalesa
pecadora amb la santíssima naturalesa divina; i volent Jesu-
crist que son sacrifici quedés permanent, immutable entre
els homes, fundà el Santíssim Misteri de l'Eucaristia; i desit¬
jant que en el nostre poble hi quedés d’una manera merave¬
llosa que fes més evidents els prodigis del Senyor, a Sant Joan
de les Abadesses hi ha deixat un monument de glòria envers
el Santíssim Sagrament.

Enlloc podeu tractar més oportunament amb Jesús Re¬
demptor, caríssims germans i fills, que en el Santíssim Mis¬
teri. Tot contribueix allí a alçar el nostre esperit. La presèn¬
cia real de Jesucrist, mantinguda meravellosament en les For¬
mes incorruptes, el Pas venerable d’antiga i devota escultura
que representa a les sagrades Persones que intervingueren
en el Calvari; el record d'una època, quan s'erigí el Pas, de
grans turbulències i heretgies que passaren i el temps se les
endugué riu avall fin al mar de l'oblit, restant sempre ferma

576

J. TORRAS I BAGES

la santa Fc catòlica, la devoció afectuosíssima i tradicional
que passa d'una generació a una altra generació i que profes¬
sa al Santíssim Misteri el nostre poble; tot allí ajuda a l’es¬
perit, tot contribueix a la pràctica del gran principi cristià,
fonamental de la nostra Religió, a l’amor de Déu i a 1 amor
dels homes, a l'amor del cel i de la terra. La terra, diuen
en son llenguatge simbòlic les Sagrades Escriptures, és l'es-
cambell on posa sos peus Nostre Senyor Déu; nosaltres besem
amb òsculs dolcíssims i amorosos, com la piadosa Magdale¬
na els peus del Senyor i amem el lloc on reposen; per això
ressona en nostres oïts la paraula del Senyor a Moisès ‘ quan
se li aparegué en la muntanya d'Horeb i li digue: «Descalça t,
perquè la terra que trepitges és santa.» Així nosaltres havem
d’entrar amb temor i reverència en la capella del Santíssim
Misteri, on Déu ha volgut fer manifestació de son amor a nos¬
tre poble, on Jesucrist ha volgut demostrar i practicar aquelles
seves paraules de que ses delícies consisteixen en habitar entre
els fills dels homes. 1 2 3

IV

Exhortació a correspondre a aquest privilegi amb la fe

Jesús ha volgut residir sagramentalment en tots els pobles
catòlics de la terra per insignificants que sien, i compleix
aquella seva paraula: 2 «Jo estaré amb vosaltres fins a la consu¬
mació dels segles.» Mentre hi haurà món hi haurà en ell el San¬
tíssim Sagrament, perquè sense Ell la Iglesia perdria la ca or
espiritual, i sense calor no hi ha vida. Pero encara que la bon¬
dat immensa de nostre diví Redemptor ha volgut residir per¬
pètuament entre els homes i en tots els llocs on hi ha tem-

1. Èxode, III.

2. Proverbis, VIII, 31.

3. Mateu, XXVIII, 20.

EL SANTÍSSIM MISTERI

577

pies catòlics, per una inefable i misteriosa mostra d’espccial
amor ha volgut cn alguns punts de la cristiandat, a Espanya,
a França, a Alemanya, etc., fer ostentació de son poder i auto¬
ritat sobre la matèria, en l’august misteri: Jesucrist, en sa
vida ordinària, lo mateix quan en sa vida temporal habitava cn
el món com ara que hi està sagramentalment, no demostra sa
potència sobirana; però quan li plau, quan vol despertar c
cor adormit dels homes i alçar son esperit per les regions de
lo diví i sobrenatural, així com caminava sobre les ones del
mar i amenaçava i feia parar els vents de la tempestat, en
l’august Sagrament d’algunes iglésies privilegiades, Ell sap per
què, deté la fragilitat de la matèria i conserva incorrupta 1 es¬
pècie del pa, que per sa naturalesa amb gran facilitat i pres¬
tesa queda corromput.

Una d’aquestes iglésies privilegiades ets tu, oh venerand
antiga Col·legiata de Sant Joan de les Abadesses, que repre¬
sentes un dels més vells monuments de la Fe catòlica del nos¬
tre país en l’època de la Reconquesta, juntament amb ta verna
i germana Ripoll, tan germanes que en la vostra infància te¬
nien el mateix nom per apelliclo; tu, oh veneranda Iglesia,
guardes el tresor del cel i de la terra, la joia de la gent piri¬
nenca, l’insigne i meravellós monument de la fidelitat del nos¬
tre poble a la santa Fe catòlica, d'adhesió a l'eterna doctrina
de salvació destinada a ser la doctrina de tots els pobles de

la terra. _

Amb aquest motiu, estimats germans i caríssims fills, ara
a la fi d'un segle que s’acaba i al començament d’un altre que
s'acosta, vos exhortem vivament a ésser dòcils a la doctrina de
Jesucrist i agraïts i amants de la seva Sagrada Persona. Ell
és l'única porta per a entrar en el regne del cel, i fora d’Ell no
hi ha salvació; Ell és l'únic Mestre verdader dels homes, lumc
consol de l’humà llinatge, el sol metge en les malalties de 1 ani¬
ma. Qui el troba a Ell troba la vida eterna. Cerquem-lo, doncs,
en el Santíssim Misteri, que Ell com a penyora d’amor ens
deixà, havent-lo instituït en memòria de sa generosa Re¬
dempció.

36

578

J. TORRAS ï BAGES

Acostem-nos amb confiança a Jesús Redemptor en el San¬
tíssim Misteri, i com els apòstols en l'Evangeli 1 diguem-li:
«Senyor, augmenteu-nos la fe.»

La gran necessitat humana és la fe. Sens ella és impossible
agradar a Déu, d’ella viu el just, i per això els homes infidels a
Jesucrist, coneixent el buit mortal que deixa en la naturalesa
humana la carència de la fe divina, inventen fantasmes i apa¬
rences per a satisfer la fam d’esperit de la naturalesa humana.
Els nostres passats, vos dèiem, caríssims germans i fills, s’ali¬
mentaven de misteris, i per això eren forts; i tots els grans
homes s’han alimentat de misteris. Qui no s’alimenta d'ells,
qui s'acontenta de viure amb les menuderies mundanes, se
queda sempre raquític; la substància de la terra és suficient
per a fer viure les plantes i les bèsties, però per a fer viure a
l’home d’una manera digna de son esperit, necessita la Subs¬
tància divina, i en el Santíssim Misteri, junt amb la carn i la
sang de Jesús Redemptor hi ha la plenitud de la Substància
divina.

Alimentem el nostre esperit amb la Substància del Santís¬
sim Misteri i viurem de la seva pròpia vida; i com l'esperit
és més fort, més durador i més intens que la matèria, més que
les roques i les muntanyes, l'esperit del nostre poble serà més
resistent que el Pirineu, durarà més que les grans masses gra¬
nítiques, perquè la fe fa immortals les nacions.

I com el misteri de la Fe és el principi i el medi que ens
ha de conduir al Misteri de la Glòria, on, caient tots els vels
que ara ens tapen les coses divines perquè els nostres flacs ulls
quedarien cegos de la immensa resplendor, contemplarem la
mateixa Veritat, font de vida eterna; participarem de la feli¬
citat infinita. I com una prova d'aquest desig envers vosaltres,
vos donem la Nostra pastoral Benedicció en el nom del Pare f,
del Fill t i de l’Esperit Sant t. Amén.

Vic, festa de la Nativitat de Nostra Senyora la Verge Maria de
l'any 1900.

1. Lluc, XVII, 5.

L’ETERNA AFIRMACIÓ*

Sumari

I. El nostre segle està esmussat amb el dubte i el pessimisme.

II. Necessitem l'eterna afirmació de Jesús, Mestre suprem.

III. Jesús no sols afirma com a Mestre, sinó com objecte de la

Religió.

IV. Institucions fonamentals i lleis vitals afirmades per Jesús

contra la versatilitat moderna.

V. La norma de Jesús ha d’ésser primer individual i familiar per
a arribar a ser social.

VI. Jesús és la Veritat i l'Amor, el SI i l’AMÉN de tot.

NÓS, EL BISBE DE VIC,

AL CLERO I FIDELS DE LA DIÒCESI

Quotquot enim promissiones Dei
sunt, in illo EST: ideo et per ip-
sum Amen Deo ad gloriam no-
stram.

«Puix totes les promeses de Déu
són en Ell (Jesús) SI; i és també
per la nostra glòria l’Amén a Déu.»

(II Corintis, I, 20.)

* Pastoral de fi de segle, datada del 13 de desembre del 1900. És
un clam formidable a les intel·ligències emmetzinades pel dubte a reco¬
nèixer el qui és l’Afirmació eterna, Jesucrist, per qui han estat fetes les
centúries. L'oportunitat, nota característica dels escrits torrasians, és
en aquest molt remarcable. És un cas d'irradiació més enllà de les fron¬
teres diocesanes.

J. TORRAS I BAGES

580

EL nostre segle està esmussat amb el dubte

I EL PESSIMISME

Un amic Profeta' diu: «Els pares menjaren raïm agre. i
6lS Així passa ^b^Tnostra generació. A últims de la darre-

‘aplicar ,Ud timboUsme'deT^ profeciTtebraica quan pmla
de que els potentats del món, com -smola-

ven 1- ^nts Y“qTd^“d regnlt de desús
Assenyalaven el p ç q estudiaven projectes i preparaven
Senyor nostre en ' re Ugió humana (o inhumana),

superioritat de dret sobre dcll. ^ devia ésser el

Semblava, de consegue ' q gl món civilitzat entra

darrer ^^Era ^ d , per ^ £q

^?WK2^==£EÏ==

1. Jeremies, XXXI, 23.

2. Psalm II.

3. Hebreus, I, 2.

l’eterna afirmació

581

any com els grans pobles de la civilització cristiana sc creuen
justament amb cl dret d'imposar-la, com un benefici, als antics
imperis d’Orient que rebutjaven la fraternitat universal de tots
els pobles del món, idea portada del Cel a la terra per Jesús
Senyor nostre, el gran Benefactor de la Humanitat. Però els
parcs menjaren raïm i molts dels seus fills estan esmussats.

La situació d’esperit de l’actual generació correspon, com
és natural, als seus antecedents. La Fe cristiana sofrí una en¬
vestida poderosa, una tremenda sotragada, més per la part
que hi prengueren les potestats polítiques, que no pas per la
força interna de la contradicció científica. S’és dit que l’heret¬
gia a Occident és principalment pràctica, no teòrica, especu¬
lativa o filosòfica, com a Orient, i això, que és una gran veritat,
queda en evidència per l'Anticrist del segle xix, tan diferent
de l'Anticrist d’Orient, que ja existia en temps de l’apòstol
San Joan, el més jove dels deixebles del Senyor. No obstant, a
Alemanya, poble que en cert sentit sembla encara una mica
oriental, la concupiscència de la raó especulativa ha tingut en
el segle xix una agudíssima exacerbació.

Però en aquestes nacions d'Occident, les més fermes ami¬
gues de la Iglésia catòlica, l'heretgia moderna fou eminent¬
ment pràctica, la independència de l'home: error que enganyà
molt fàcilment a les nostres races que sempre justament han
avorrit la tirania, i que es pot dir que mai havien reconegut
altre Amo, com l’antic poble d'Israel, que son Déu i Senyor,
considerant que l’home no té dret sobre l’home sinó en quant
posseeix la representació de Déu.

La Fe, de consegüent, quedà molt debilitada en els espe¬
rits poc resistents, perquè la Fe és la dependència de Déu
que l’home noblement professa per a fer-se independent i
autònom, acollint-se filialment, adherint-se i identificant-se
amb la mateixa Llum i la mateixa Vida, regint-se per son pro¬
pi principi, que és Déu, sa Llei Sobirana.

D'aquí esdevingué el dubte, mena de divinitat de molts mo¬
derns, cantat per la poesia, fet font d'inspiració per les Arts, i

582

J. TORRAS T BAGES

dc la qual aquesta filosofia, que cerca no la Ventat smó la
satistacció dc la supèrbia, fins ne teixí una mena dc teologia.

En contra dc l'apologia del dubte, els segles cristians fan
l'apologia de la Fe, no amb paraules i raons enginyoses, smo
amb la pràctica de la vida individual, familiar i social. El
dubte és la situació ínfima de l'esperit. No es res m afirmació
Snegació; no té substància, i per això és estènl, es una caren-
c!a dlxistència, més ben dit, no arriba a l'existència perquè
és una debilitat de l'esperit que no ha tingut força per a pro¬
duir l'afirmació. El dubte no pot produir res viable, per aixo
l'època del dubte, la nostra època, és inconsistent, d institu-
eions efímeres; d’elles cap arrela ni pot arrelar perque s edifi¬
quen sobre una terra movedissa. Baix Itap-n
1 d caràcter dels homes se torna versàtil, impedeix la sene
tat i la constància de la vida, perquè el dubte no te principis;
no té principis ni té fi, no té una finalitat o objecte, sempre es

Sant

dd segle és foscor, i com la llum alegra, els qui vivim baix

Íautoritat i norma de la Fe catòlica disfrutem e »
11lim del consol de la vida, usant una frase de la Sagrad
Littodà i els mundans que volen viure amb el dubte, troben
l’amargor de la vida, el gran buit del dubte, el nihilisme, no
poden disfrutar de les grans realitats catòliques cveiem a
Uum de la Fe. Nosaltres som fills del dia i no de la n .

La gran afirmació humana, el Sí, usant la mateixa frase

de Sant Pau, la realització de totes les as^^tamanes,

el complement de la Humanitat se troba en Jesucr .

1. I Tessalònics, V, 5.

l'eterna afirmació

583

Les dues grans malalties que pateix l’esperit modern que
provenen del dubte, són l'escepticisme i el pessimisme, i elles
han de constituir, per als idòlatres, del dubte, l’argument ad
absurdum en contra de son fosc ideal. Ni l’escepticisme ni el
pessimisme són dos sistemes de vida, sinó dos camins que
porten a la mort, d’amargura, de tristesa i de desesperació.
Doncs el pessimisme modern, que no sols té els seus filosops i
artistes, sinó que sura en l'atmosfera social, i se'l té com un
refinament de la civilització i es manifesta en els costums de
la vida, en les publicacions de la literatura, i fins en els actes
governamentals, aquest pessimisme és un vehementíssim argu¬
ment contra l’excel·lència del dubte que produeix tals efectes
destructius de la naturalesa humana.

L'escepticisme i el pessimisme, i fins l’anarquisme nihilis¬
ta, que és la fórmula pràctica dels dos, no són altra cosa que
crits dolorosos i desesperats de membres del cos social que
jauen en la violenta posició del dubte, i no podent aguantar
tal posició, se llencen a la major de les negacions, a la destruc¬
ció universal. Sabut és que a Europa entre els pessimistes i
anarquistes, hi ha savis i hi ha prínceps, prova de que aquesta
malaltia no prové de misèria material, sinó de misèria espi¬
ritual.

II

Necessitem l'eterna afirmació de Jesús, Mestre suprem

De manera que, rectament considerades les coses, l’escep¬
ticisme, el pessimisme i son fruit i pràctica fórmula, l'anar¬
quisme, són altres tantes veus que ixen de la naturalesa huma¬
na proclamant sa pròpia insuficiència, la repetició desesperada
d'aquelles invectives dels vells profetes d’Israel i dels es¬
criptors gentílics quan demanaven al Cel i a la terra que pro¬
duïssin el Just, el Salvador, el Guia de l'humà llinatge; són
la demostració pràctica del gran dogma de la Religió cristiana,

584

J. TORRAS I

de la necessitat que tc la naturalesa humana de la gràcia di
vina. Tot lo discutible és movedís, i sols la Fe fa indiscutible
les coses fonamentals de la vida humana. La Fe o la ignorànci;
Una societat ignorant és més sòlida que no pas una d'iHu
trada sense Fe, perquè la il·lustració cerca naturalment l es ar¬
rels de les coses, de les institucions, dels principis fonamen¬
tals de la naturalesa humana; i si no les troba en Déu, en el
terreny de la Fe, aquelles institucions, aquells principis no te¬
nen resistència ni s’aguanten; per això Sant Pau deia als de
Corint: «Esteu ferms per la Fe.»

Així Nós, al dirigir-nos als nostres estimats diocesans, re¬
coneixem també que si estan ferms és per la Fe, que si en nos¬
tres muntanyes i plans, en nostres ciutats i viles, hi ha gran
multitud d’homes, quasi totes les famílies, que van fent amb
pau i alegria el camí de la vida, suportant les calamitats amb
noblesa, vencent els obstacles amb facilitat, és peiquè porten
en son cor la Fe vivifica, de la qual viu el just fent-se agra¬
dable a Déu Creador del nostre llinatge. Però com la civilit¬
zació i la religió escurcen les distàncies i porten la unitat de
vida entre tots els membres de la gran família humana, és
clar que també en la nostra estimada i piadosa Diòcesi hi ha
homes esmussats del raïm agre que menjaren els Pares, de les
fallides tendències de separar la Humanitat de Déu, trencant
el llaç que junta la Humanitat amb la Divinitat, que és Jesús,
per medi de sa Fe i de sa Gràcia, contra el qual conspiraren
homes poderosos de la centúria passada i de principis d a-
questa, havent fins arribat a abolir l’Era cristiana.

A aquests, doncs, seguint la indicació del Sant Pare, del
Cap de tot el món cristià, en sa darrera Encíclica, a aquests
Nos dirigim portats de l'amor que naturalment professem a
tots els homes, encara que, com diu el Papa, ja no tenen quasi
més que el nom de cristians, per a convidar-los a la vida de
l’amor que deriva com de font abundosa de la sagrada Pot sona
dc Jesucrist. La vida sense la Fe és trista, perquè li ialta fina¬
litat i direcció; l'home sense Déu és com un gos sense amo,
que va perdut i macilent i segueix als qui troba pels cariers

585

l’etf.rna afirmació

fins que l’esquiven; així l’home sense Déu segueix atodc«w£
gutsque rafalagucn fins que es convenç que no ^podendonar
?„ quc li falta, la pau i el consol de l’espent. Com Sant Pau
al s q dc l'Areòpag d’Atcncs, a aquests homes, quc viuen entre
nosaltres i són germans nostres per la sang i pol baptisme,
se’ s pot dir que tributen cu,te a Aquest mateix a qu, dmen
que no coneixen, cerquen a l’Invisible i Pcrfect.ssun al qui
complementa i dignifica i consola a la natura csa “ ■

Aquell a qui tots necessitem i sense el qual no podent pass ,
fiques! se féu visible i palpable i parlà als hom-, essent ^
mateixa paraula dc Déu, el Verb etern, praopnte Uum i de
Vida, fet Home en les entranyes puríssimes de Mana, ta
de Xatzaret. I es féu home perquè, temnt-lo tan a P r0 P’ ca ,^ s
cú dintre de si mateix, puix que en Ell vtvun,- »
existim, 1 poguéssim tractar-lo i famtl.antzar-nos
amb un individu de la nostra famtha, puix que ara en la rea
litat pertany a la família humana t es dels nostres, dels fills

^ ^Afortunadament, en aquesta Diòcesi, de grans«radidons
piadoses i conreada espiritualment per homes apostòlics lamg
norància de Jesús és encara ben rara; aquí “ f»
passi lo que refereixen d’un gran centre industrial d An £ a t r .
ra on parlant de Jesucrist a un obrer contestà
«No el conec, mai só treballat a la seva fàbrica » Pew detótes
maneres aquí mateix hi ha moltes animes a les quals aínba
poc la llum de Jesucrist, i és deure nostre, estucs coopera¬
dors, difondre la claredat de la seva divma Persona Mtaü el
esperits, perquè Jesús és tal que es impossible coneixerlo

no estimar-lo. , ..

Sant Jeroni, l’erudit amic de les antigues ^icies edesias-
tiques afirma que en la cara de Jesus resplendia la dnamta
s’imposava a tothom; i els fets referits per l’Evangeh sembla
que confirmen la idea d’aquell sant doctor. Tothom el seguia,

1. Fets, XVIII, 28.

586

J. TORRAS I BAGES

tothom esperava la seva paraula de consolació, més que no
pas la terra seca espera la vinguda de la pluja; i sa paraula
s'estenia per aquelles multituds i quedava giavada en el seu
cor; i com una centella de foc va encenent un canyar, així la
paraula de Jesucrist encengué als pobles en l’amor de Déu in¬
visible i infinit.

Els més admirables atributs de Déu se feren visibles i pal¬
pables en la Persona adorable de son Enviat. Si s estengué la
seva doctrina és perquè és doctrina de misericòrdia, i la mise¬
ricòrdia és com l'oli, que va estenent-se i penetrant, i per això
Jesús és Crist o Ungit, perquè sa paraula sobirana, divina, s’en¬
dinsa en l'home, el penetra, l'ungeix, li dóna un nou ser, el re¬
genera, li comunica una semblança d’Ell mateix i, de conse¬
güent, el divinitza.

Ell és, per excel·lència, el Mestre de la Humanitat. Les grans
qüestions divines i humanes les resol d'una manera diferent
dels altres homes, dels mestres humans. No gasta procedi¬
ments científics, no usa tecnicismes, no pren ni té cap aire de
filosop, no és literat, ni mai ha freqüentat l'escola, ni Ell ha
posat escola; però sí que sa escola és tot el món i vol que
s'hi comprenguin tots els homes. Els filosops antics havien
discorregut amb gran profunditat, discutit amb subtilesa, amb
una especulació admirable arribaren a les arrels del pensa¬
ment humà, però no s'imposaren a la Humanitat.

Amb Plató, amb Aristòtil, amb Kant, tot autor hi discuteix;
els principis de Jesucrist són indiscutibles. Ningú gosa discu¬
tir amb Jesucrist, se l'admet o se'l rebutja; però amb Ell
ningú s'hi vol amidar. Se posaria en ridícul qui ho volgués fer;
evidentment Ell és Infinit; i comparar-se, amidai-se amb 1 In¬
finit és ridícul. Potser Kant en algun sentit s'hauria pogut ami¬
dar amb Aristòtil; si algú per savi que fos, encara que pos¬
seís la més admirable intuïció, volia comparar-se amb Jesu¬
crist, el món pensaria que el tal havia perdut el judici. Entre
tots els homes que ha produït la terra Jesús és lúnic, perquè
és el Fill Unigènit de Déu, Aquell a qui esperaven la Profecia
i la Filosofia: el Mestre indiscutible. Cap comparació d’home a

l’eterna afirmació

587

home. Els qui escriuen història filosòfica o literària comparen
i estableixen paral·lel entre Plató i Aristòtil, entre Aristòtil i
Kant, entre Dant Alighieri i Goethc, entre Homer i la primiti¬
va poesia medieval; però a Jesús no se'l fica en tals històrics.
Ell cap solament en la Història de la Humanitat assenyalant
el punt màxim d’elevació d’aquesta, el cim que toca al cel,
L’home juntant-se amb Déu, l’Home-Dcu. £s un home, però
no sabríem en quina categoria humana collocar-lo: no es un
filosop, ni un legislador, ni un artista, ni un sociòleg; es únic
en sa categoria perquè és Déu. A dreta llei ni se'l pot compa¬
rar amb els fundadors de religions que hi ha hagut en el món,
perquè Ell no fundà la Religió, i Ell que es declarà Déu mai se
manifestà fundador de Religió, ni els seus deixebles el pre¬
dicaren tal. Al revés, tots els esforços de l’eloqüència de Sant
Pau, lo mateix a Judea que a Grècia, tots sos al·legats per a
demostrar el dret que tenia a predicar la bona nova, se diri¬
gien a provar que l'Evangeli no era una nova religió, sinó una
declaració i ratificació de l'eterna religió natural desfigurada
pels gentils i la realització i compliment de la revelació hebrai¬
ca. Jesús no és el fundador de la Religió, sinó l’objecte d'ella.

III

Jesús no sols afirma com a Mestre,

SINÓ COM OBJECTE DE LA RELIGIÓ

Per això abans que tot Jesús ha d'ésser adorat. No és prou
que sia proclamat Mestre. Quan vivia i estava visiblement en
el món, fins els seus enemics l’anomenaven Mestre; l'home
sense Fe pot també així anomenar-lo; son magisteri passat i
actual és un fet físic, subjecte als sentits, i, de consegüent,
s'imposa fins a l’home animal. El mateix Judes quan el besà
per a designar-lo als qui l'anaven a prendre en l'hort de les Oli-

588

J. TORRAS I BAGES

ves li digué: «Mestre, salut.» 1 Però aquest Mestre és diferent
de tots els altres, perquè aquests eduquen, perfeccionen les po¬
tències, les facultats humanes; cada un té la seva especialitat
i cultiva una aptitud diferent de l'home; hi ha homes privile¬
giats que han adquirit potències, habilitats múltiples; però la
ínfluència dels mestres s’exerceix sempre sobre les potències
humanes, no arriba més endins, al ser de l’home. Jesús, cl Mes¬
tre diví, obra no sobre les potències de l’ànima, sinó sobre la
seva essència. 2 Per això transforma l'home, el fa un ser dife¬
rent que abans, li dóna una vida distinta; i aquest fet d'ordre
moral és evident, i el llenguatge humà format pel bon sentit
dels pobles civilitzats l'ha reconegut, li ha assenyalat una cate¬
goria real, no purament ideològica, en el món moral, i l'ha re¬
gistrat amb el nom de conversió. Per això la celestial discipli¬
na de Jesús és regeneradora, engendra de nou a l’home. Això
és lo que no sabia entendre Nicodemus 3 quan, admirat, li pre¬
guntava a Jesús com un home vell podia tornar a nàixer; i
això que costa d'entendre quan no es té la perspicàcia de la Fe,
aquest transformisme prodigiós, és molt més demostrable per
l’experiència que no pas el transformisme de les espècies ani¬
mals, que és avui la moda científica d'un gran nombre. Aquest
transformisme, la conversió de la forma animal o mundana en
la forma cristiana, obrada en un mateix individu, no per llar¬
gues generacions seleccionant-se, sinó en poc espai de temps,
no és rar de veure’s en la vida social, i el gran poeta alemany,
tan reprovable en molts punts, ne reproduí una admirable
pintura en la persona de Maria cVAlexandria, o sia de Maria
Egipcíaca.

Per això repetim que Jesús, abans que tot, ha d'ésser ado¬
rat. La disciplina cristiana comença per l'amor. La ciència de
salvació és una ciència del cor. La manera com s’aprèn no pot
explicar-se, però sí la manera de disposar-se per a quedar re-

1. Mateu, XXVI, 49.

2. Div. Thom., 1-2, quaest. 110, art. 4.

3. Joan, III, 4.

ETERNA AFIRMACIÓ

589

ïstit de la Llum de la Paraula sobirana. Com no ve dels ho-
es, no s'adquireix per procediments humans, sinó mediant
sinceritat i la simplicitat del cor. Quan nosaltres despullem
Dstre esperit de les mundanes impureses, del baf de les nos¬
es concupiscències, la revelació de la ciència celestial, la
anifestació de la Sabiduria divina, l'adquisició de la Llum
jbirana i transformadora és fàcil a l'ànima de l'home. Es¬
ma a Jesús i trobaràs tot lo que necessita la teva ànima, per-
rè Ell diu: «Si m’estimeu a Mi, sereu estimats pel Pare ce-
stial». 1 I, en efecte, amb l'amor de Jesús tot el bé entra en
mima, la puresa, l'energia, la perspicàcia, el consol i, sobre-
>t, la docilitat. La docilitat, en son verdader i etimològic sentit
locere), significa la facilitat d’aprendre, l'acceptació sense
olència de la voluntat d'un altre. La Fe és la docilitat a la
araula de Jesús, 2 a la paraula de la Iglésia, que és sa repre-
rntacíó en la terra; però aquesta docilitat suavíssima, dolça
il·luminadora prové de l’amor, del respecte, de la confiança,
2 l'alt concepte de sa Persona, que ingènuament imposa una
ibmissió agradable. Per això la Fe en Jesucrist, la docilitat
sa paraula no lliga l’enteniment; el deslliga i l’alça d'arran
2 terra, on domina la boira tenebrosa, i el transporta a les
:gions serenes i lluminoses; no el lliga, l'uneix a la Veritat.

L’aliança de l'home amb la Veritat primera, que és Déu,
dóna una gran soliditat d’esperit; per això aquella filosofia
2 I sí i del no no ha arrelat mai en els països catòlics, almenys
)m a doctrina teòrica, si bé desgraciadament ha inficionat
>ta la vida intel·lectual i social. A un home que fa tots els
apers mai l'ha respectat l'opinió sensata. Est est, non non,
iu l'Evangeli, 3 és a dir: «Sí o no.» No obstant, el nostre se-
e ha vist molt honrada una doctrina, ja té antecedents en
:gles anteriors, que no fa distinció entre el sí i el no decla-
mt-los conciliables, i sobre aquest fals principi ha consti-

1. Joan, XIV, 21.

2. Joan, VI, 45.

3. Mateu, V, 37.

590

J. TORRAS I BAGES

tuït una escola filosòfica. Ara no tractem de filosofia; però
aquesta doctrina enervadora de l'esperit s'és estesa i sura
en l'atmosfera social. Sembla que hagin desaparegut els con¬
trastos. Lo moral i lo immoral, la pietat i la impietat, lo ver-
dader i lo fals, tot sembla que sia u; i, no obstant, nosaltres
devem treballar perquè prevalgui la Veritat, la Bondat i la
Bellesa. La duplicitat d'esperit 1 fa a l'home inconstant i sen¬
se direcció fixa; el qui fa cara a tots no mereix confiança, quan
l'home admet indistintament idees contràries i els dóna igual
valor, diem que aquell home no té criteri.

IV

Institucions fonamentals i lleis vitals afirmades
per Jesús contra la versatilitat moderna

És clar que deu haver-hi un criteri humà, universal, cons¬
tant, que serveixi de llaç d'unió espiritual a tot el llinatge, de
base moral a la societat universal dels homes per a arribar a la
fraternitat entre tots ells, que és lo que es proposa la civilit¬
zació que capitaneja Jesús Senyor nostre. Deu haver-hi, i de
fet hi ha, institucions fonamentals, emanades del Criador, que
constitueixen l'organisme essencial de la societat humana:
l'autoritat, la propietat, el matrimoni. Hi ha d’haver un criteri
sobre l’organisme social; si no, és impossible la unitat moral
dels homes; aquelles institucions podran variar en ses con¬
dicions externes, però en si mateixes, en sa essència, són
necessàries per a la vida civilitzada, i, no obstant, el segle xix
ha oït i ou doctrines que les anihilen. Treta la finalitat que
a la vida humana donà Jesucrist, la veneració a sa doctrina
divina, si no existeix la gran afirmació de la Fe, que declara
sagrades les essències d'aquelles tres institucions, entregades

1. Jaume, I, 18.

l'eterna afirmació

591

a les disputes dels homes quedaran somogudes i debilitades,
entrant en descomposició l’organisme social. Per això dèiem
que la vida social en un poble civilitzat i il·lustrat exigeix la
Fe, la gran afirmació, la convicció de que aquelles tres insti¬
tucions fonamentals de la societat humana tenen ses arrels en
la mateixa Potència creadora.

Per això tot el món ha respectat la paraula de Lleó XIII
quan en ses encícliques ha tractat de l'autoritat, de la propie¬
tat i del matrimoni. Fins els pobles i els prínceps que viuen
separats de la seva autoritat, han acatat la paraula pontifícia.
S’ha reproduït l'escena de quan Jesucrist predicava per la
Judea que els pobles l’oïen ensenyar sicut potesíatem habens ; 1
ningú ha protestat contra l'ensenyança, contra la potestat del
Summe Sacerdot del Cristianisme de legislar en tal matèria;
tothom, fins els separats de la Iglésia catòlica, han reconegut
que aquells principis, que aquelles institucions queien baix la
jurisdicció pontifícia, és a dir, divina. L’instint social ha com¬
près la necessitat d’aquella sanció sobrenatural, perquè el
Papa no és un doctor ni un sociòleg, sinó el representant de
Jesucrist en la terra. Per això és indubtable que el segle xix,
en lo que pertoca a l’ordre de les idees, als homes de talent
i als homes de govern, fou menys cristià en sos principis que
a sa fi. És cert que els pobles estan més esvalotats, però tam¬
bé és cert que han sentit l'atracció de Jesucrist, de son Cor
amorós. I havem d'esperar que el moviment de regrés a Jesu¬
crist que es manifesta en els homes electes de la societat civil
anirà en augment i es generalitzarà en el poble. La moda mo¬
derna de la impietat, com totes les modes, començà en les
classes literates i aristocràtiques, i després ha arribat i s'és
estès pel poble.

Lleó XIII en sa última Encíclica afirma que els homes,
després que han conegut a Crist, si se separen d’Ell, són pit¬
jor que els qui mai han conegut a Déu, i fins li són més ene-

1. Mateu, VII, 29.

592

J. TORRAS I BAGES

mics. Així ens ho demostra l’experiència social de nostres
dies. Quan la civilització ja és vella i revella en l’humà llinat¬
ge; quan, com el Sol, ha anat fent son curs d’Orient cap a
Occident i ha escalfat amb sos raigs benèfics tants i tants po¬
bles d'Àsia, d'Àfrica i d’Europa; quan nosaltres, els homes del
segle xxx, ens gloriem d'éssser hereus de grans tresors litera¬
ris, filosòfics, científics, legislatius i socials; quan passem una
gran part de la vida treballant per a enriquir-nos amb dits tre¬
sors; quan ens considerem posseir un grau molt alt en la
vida de la civilització; ens trobem en que, segons molts dels
moderns, estem enganyats, perquè encara s'han de discutir
les bases i fonaments de la societat i s’ha de resoldre sobré
el particular, i el punt no està prou discutit, puix la religió,
l'autoritat, la propietat i el matrimoni no són tals bases so¬
cials, ni beneficis pels homes, sinó mentides, injustícies i des¬
torbs. Que cal fer nova la societat abatent a ferro i a foc lo
existent, perquè amb ses injustícies clama venjança d'una gran
part de la Humanitat. I encara que els qui ho diuen en aquesta
forma bàrbara no sien molts en comparació amb lo restant del
llinatge, no obstant, en l'ordre de les idees, amb el llenguatge
refinat de la civilització, en els costums públics dels grans
centres de població, en la pràctica de la vida és indubtable
que el respecte a la Religió, a l'autoritat, als béns del prò¬
xim, a la santedat del matrimoni, ha minvat d'una manera
horrible.

«Els pares menjaren raïm agre, i els fills estan esmussats.»

Totes les grans institucions i principis exigeixen sacrificis,
abnegació i repressió de les pròpies concupiscències. Per a
acceptar-les i practicar-les, de consegüent, l'home necessita
força, virtut o energia. Sabut és que virtut i energia, segons
la sabiduria grega i cristiana, significa lo mateix; i quan han
vingut les predicacions del sí i del no, l'exempció d'una llei
racional que dirigeixi el procediment del nostre esperit, la
conseqüència pràctica és la indiferència, la licitud de promis-
cuar el bé i el mal, l’esborrar la mateixa diferència entre el
bé i el mal, la coexistència del sí i del no, de què es queixava

593

l'eterna afirmació

Sant Pau, i, de consegüent, la versatilitat dels homes, i la in-
constància de l'ordre social, puix que es funda en una base ra¬
cional contradictòria. Jesucrist Senyor nostre expressà la in¬
compatibilitat del sí i del no amb formes populars, senzilles i
a tothom evidents, com solament ho sap fer la Sabiduria divi¬
na, qui com el sol ha d'il·luminar, no sols als instruïts, sinó
també als illetrats. Això és un do que no ha tingut ningú més
que Ell, que té la predestinació eterna d'ésser el mestre de
tots els homes i de tots els segles. «Ningú pot servir a dos
senyors que manen lo contrari; 1 no hi ha aliança possibe en¬
tre la llum i les tenebres». 2 L'afirmació de la Veritat és llum,
la negació és tenebres; el dubte a lo més és un indecís crepus¬
cle que no pot durar, ha d’acabar en nit o en dia. ,• Estem en
un crepuscle? La indecisió no pot durar. La Humanitat ja ha
dit Sí quan d’ella ha germinat Jesucrist, que vingué de Déu
a refonamentar la Humanitat: el món moral se funda en el
sí, els diferents estats de la vida humana, els contractes par¬
ticulars, els pactes internacionals, les regles jurídiques que
governen els pobles, la confiança en la conseqüència del prò¬
xim, les obligacions de família, tot és una afirmació. Al prin¬
cipi, Déu separà en el món físic la llum de les tenebres: en la
plenitud dels temps, Jesucrist separà la llum de les tenebres
en el món moral; però una època de dubte significa barreja
de llum i de tenebres, confusió, de consegüent, falta d'orga¬
nització social, perquè el dubte no és susceptible d’organitza¬
ció, ni principi d’edificació; ningú edifica sinó en ferm, i la
vida humana, que és una gran realitat, no pot fundar-se en
una incertitud.

Per això l’apòstol Sant Pau amb llum divina escriví que
Jesucrist era el sí i l 'amén, és a dir, la base, el complement,
la consumació de la Humanitat en l’ordre moral.— ,iPot arri¬
bar a més alt que a ésser deïficada? — Això no vol dir que la

37

1. Lluc, XVI, 13.

2. II Corintis, VI, 14.

594

J. TORRAS ï BAGES

Humanitat quedi estancada; no hi queda ni hi pot quedar, i
mai ningú ha manifestat el moviment continu de la civilitza¬
ció, del curs de la Humanitat a la terra com els teòlegs esco¬
làstics amb la fórmula insuperable que donen del temps, de
la vida terrenal, al dir que és nunc fluens, un ara, que sense
interrupció se va desplegant; però aquest desplegament, com
totes les coses que existeixen, ha de tenir una llei que es Jesu-
crist, en virtut dels principis de la qual la Humanitat ha d anar
fent son camí sobre la terra. Les lleis de les coses deriven de
ses pròpies essències i estan en elles contingudes; les coses
són una reproducció del primer i típic ser de l'especie indivi¬
dualitzat i concretat en pròpia vida. Jesús 1 és l’exemplar amb
qui deuen conformar-se tots els homes, i en Ell esta contin¬
guda la llei, la fórmula de la vida humana, perque Ell es
Font de vida, puix és el Verb de Déu, per qui fou fet 1 home,
i a sa manera el contenia dintre de si perque en Ell tot lo
que després ha sigut criat era vida, segons l’admirable expli¬
cació de la vida divina i humana que dóna l’evangelista Sant
Joan. Aquesta és l’eterna predestinació de Jesucrist; esser
el primer entre els homes, als qui Ell, Fill Unigènit de Déu,
féu fills per adopció, identificant-se de tal manera amb el
llinatge d’Adam, que amb ell vol tenir unitat de vida, fins al
punt de que el ritme vital de la Humanitat sobrenaturalitzada
no solament és un ressò de la Vida divina del Verb etem,
sinó el mateix idèntic ritme, perquè la Sagrada Teologia ens
ensenya que tots els homes units amb Jesucrist, amb els lla¬
ços de la Fe i la Caritat, són un sol cos vivent, i, de conse-
crüent, la llei de la vida és idèntica entre el cap i els membres.

Tots els bons cors aspiren a que en el món regnin les lleis
divines, la Veritat i l’Amor, que elles sien les qui regeixm a
la Humanitat. Mes aquestes lleis el món modern no les enten,
i conceptua que són com línies exteriors de l’arquitectura
humana, proporcions de masses i de materials, distribució dels

1. Romans, VIII, 29.

595

l'eterna afirmació

cossos de l’edifici social; i la Veritat i l’Amor que han de regir
al món perquè en ell regni la Justícia i la Pau, són lleis de
vida, no regles polítiques, ni ordenances ciutadanes, ni un codi
econòmic que reguli la distribució de la Substància material;
són una cosa molt interna de la Humanitat, són una cosa que
no va de fora a dins, sinó que de dins va a fora, lo qual ex¬
pressà divinament Jesucrist 1 quan digué: «El regne de Déu
està dintre de vosaltres.»

Aquests moderns estan en verdader retrocés, tornen a la
societat rudimentària dels antics temps, als principis legisla¬
tius de Moisès, a la reglamentació externa, volent fabricar la
societat humana; i obliden el gran principi de Jesucrist, l’es¬
sència de la nova Llei que portà a la terra i no volgué deixar
gravada en taules de pedra o de bronze, sinó en les taules del
cor de l'home. Ni volgué escriure cap codi perquè els Evan¬
gelis no són cap codi, sinó memòries divinament fidedignes
de sos fets i de sa doctrina, i les compilacions canòniques són
lleis executives d’aquells principis que Ell sembrà en la cons¬
ciència humana. Se fià més dels homes que no pas els matei¬
xos homes, que lliguen amb vincles externs i lleis de força.

V

La norma de Jesús ha d'ésser primer individual
I familiar per a arribar a ser social

Per això, caríssims, amb motiu de començar una nova cen¬
túria, recordant l'adagi popular: «Any nou, vida nova», en un
temps en què els homes se preocupen massa del curs de la
vida social, de sos incidents, conflictes, prosperitats i possibles
desastres, en què tothom discorre o almenys parla per a arre¬
glar l'Espanya, i se preocupen massa poc de si mateixos, vo-

1. Lluc, XVII, 21.

596

J. XOEEAS I BAGES

lem cridar la vostra atenció alçant la nostra veu pastoral per
a recordar-vos que el major bé que un cristià, que un ciutada
pot fer a la societat a què pertany, és fer-se un membre digne
d'ella Vos exhortem, i voldríem poder-ho fer amb 1 eficacia de
les paraules d'un Sant Pau, a treballar en la perfecció social
sobre dos elements essencials de la mateixa, vosaltres i les

vostres famílies. A .

Així assegurareu la vostra salvació, la vostra sort eterna,
que depèn de vostra vida actual, de la justícia del vostre cor.
Ni els àngels són purs en la presència del Jutge Sobirà; i nos¬
altres vivim en un món d'impuresa i necessitem vigilar i pre-
gar per a deslliurar-nos de les seductores concupiscències, si¬
renes encantadores que en el món modern se vesteixen i en-
deguen amb tota l'elegància i riquesa imaginable per a dis-
fressar la turpitud i enormitat de si mateixes. La finura de la
"aeióTmés temibles als enemics de l'ànima, més fà¬
cilment se cau en la perdició. El dimoni, armat de lacivtht-
zació, disfressat a la moderna, valent-se de la riquesai ide 1 ele¬
gància, s'insinua molt fàcilment en el cor dels homes i hi
regna com a senyor. Sant Pau' advertia als seus fidels de
que es disfressava d’àngel de llum. Aquells fidels, pròxims en¬
cara als dies de la vida i passió del Redemptor, vivien una
vida mística, i el dimoni se disfressava, per a temptar-los d a-
pòstol o de profeta; els nostres fidels, fora dun petit nom
consagrats totalment a Déu, constituint ja una immensa socie-
tat escampada per totes les cinc parts de la terra, viuen per la
mateixa força de les coses en tracte i comunicació continua
amb el món i, de consegüent, l'enemic del llinatge huma per
ells se vesteix a la moda corrent. De maneres difer,
al sacerdot o religiós, al comerciant o industrial, al polític o

"Ta socitfaTcrístiana, trets els elements

d'inTus" de corrupció que mai se podran el— en-

1. II Corintis, XI, 14.

l'eterna afirmació

597

terament d’ella, encara que, no obstant d’això, havem de tre¬
ballar contínuament per a expel·lir-los del cos social; la so¬
cietat cristiana, diem, s’anà formant per espai de segles, tre¬
ballant principalment l'Esperit de Déu en fer homes i famí¬
lies cristianes. I les coses han de restaurar-se amb la virtut
dels mateixos principis amb què foren fetes.

Aquest moviment de perfecció social de què us parlàvem
que va de dins a fora, aquestes lleis divines que han de formar
l’estructura de la Humanitat, la llei de la Veritat i la llei de
l'Amor, al considerar-les en les èpoques que ens han precedit,
se veu evidentment com han sigut una aparició en l'ordre
públic i social de lo que hi havia dins dels cors dels homes i
en l'interior de les famílies. La santa Mare Iglésia féu l'Europa
i les altres parts del món civilitzades. Amb sa calor divina,
amb la pietat cristiana, educà als homes, extirpà els vicis de
l'antiga civilització gentílica i de la barbàrie dels pobles sep¬
tentrionals que invadiren el migdia, il·lustrà son enteniment,
ordenà els afectes del seu cor; Jesucrist fou (i és) l'exemplar
que els proposava per a conformar-s’hi, i amb el transcurs
dels segles aparegueren en la vida social les virtuts que, d’in¬
dividuals i domèstiques, se convertiren en públiques, i els po¬
bles en sa vida política se mostraren pobles cristians, regint-se
per les lleis de la Veritat i de l'Amor, perquè aquestes lleis
imperaven en el cor dels ciutadans.

Nostre país, que tingué una vida pública tan admirable¬
ment harmònica, és un evident exemple de lo que acabem
d'escriure.

No fou la llei, sinó la gràcia, la que donà ser i forma als
pobles cristians en els bons temps de sa història, en l'època
de la vida corporativa i social i d’equilibri entre tots els ele¬
ments polítics; perquè tots els qui teniu alguna instrucció
històrica sabeu que aleshores governava més que la llei el cos¬
tum, i el costum ix de la pràctica de la vida; i el motor de la
vida cristiana, el principi directiu i efectiu d'ella és sobrena¬
tural, és l'Esperit Sant.

598

J. TORRAS I BAGES

Per això vos exhortem, caríssims germans i fills a esperar
més en la gràcia de Deu que no pas en les lles dels homes. ,
ia que no estigui a la nostra mà el canviar aquestes quan no
stn cristianes treballem contínuament en 'edificació de cos-
toms públics ^ conformitat amb els principis de 1 Evangeli,
que si les lleis de la Veritat i de l’Amor miperen en la v lda
dels ciutadans, un dia imperaran en el vida de la ciutat.

VI

JESÚS ÉS LA VERITAT I L’AMOS, EL «Sl» I L'kAMÉN» DE TOT

La Veritat i l'Amor són de procedència divina; Déu se co-
munica als homes per medi XJé^amtMda hmnes! eTiVIediador

Veritat i'wmtrqufpefmedfd^Íelu^rins'han fet assequi-

nant-nos cantar l’himne Veni Creador Spintus.

1. Romans, XIII, 14.

l'eterna afirmació

599

Però l’Esperit de Déu ens ve per Jesucrist; Ell és qui l’in¬
trodueix en el món, Ell prometé 1 que un cop fóra al Cel l'en¬
viaria a la terra. La Veritat precedeix a l’Amor; per això el
món ha d’admetre a Jesucrist, que és la Veritat de Déu, si
vol gaudir de l’amor de Déu, que és l’Esperit Sant. L'home per
a viure necessita de llum i de calor, però abans de tot necessita
viure, i la vida radical del cristià és la Fe. El just viu de la
Fe, 2 i el qui creu, posseeix el principi de la vida eterna. La
vida és una gran realitat, és una afirmació, així com la mort
és una negació. Per això Jesucrist, la seva Fe, és vida, perquè
és el Sí i l 'Amén de què parla Sant Pau, l'eterna afirmació
de la Veritat divina; i aquest Sí de la Fe cristiana l’ha de re¬
petir l’home qui vol viure vida espiritual. I els segles que van
succeint-se, per a ésser cristians, han d'adherir-se al Mestre
de la Veritat, a Jesús, Déu i Home verdader, i acceptar les
seves ensenyances, la santa Fe catòlica, que és la seva parau¬
la sobirana tramesa als fidels pel ministeri infal·lible de la
Iglésia, assistida de l’Esperit Sant, qui la preserva d’errors
i l’encamina secretament per les vies de la Veritat segons les
promeses del diví Redemptor. I els segles continuaran oint
al Verb de Déu, a sa Paraula sobirana, que en la plenitud del
temps vingué a la terra i a mitjanit inundà de llum el firma¬
ment dels homes; i la Paraula creadora i omnipotent que
dóna un nou ser als homes, revestint-los de Llum i d’Amor,
i és la virtut i l'ornament del cel i de la terra, ressonarà de
centúria en centúria fins a la fi dels segles, i a l’eterna reve¬
lació cristiana feta per Jesús, tots els segles respondran Amén,
i als dinou segles que han dit Amén a la Paraula del Senyor
s'hi afegiran els esdevenidors, fins que arribi el dia de l'Eter¬
nitat, en què se celebrarà la victòria de l'Anyell immaculat,
davant del qual se postraran els àngels i els homes i cantaran
tots plegats aquell admirable Amén que oí Sant Joan en sa
Revelació o Apocalipsi. 3

1. Joan, XVI, 7.

2. Gàlates, III, 11.

3. Apocalipsi, VIII, 12.

600

J. TORRAS I BAGES

Que Déu Senyor nostre, caríssims germans i fills, vos con¬
cedeixi la santa felicitat cristiana en les pròximes Pasqües de
la Nativitat del Senyor i en el principi d’any i de segle, essent
això solament principi de la Benaurança perdurable que, tot
donant-vos la Nostra Benedicció, vos desitgem en nom del
Pare t, del Fill t i de l’Esperit Sant t- Amén.

Vic, 13 de desembre de 1900.

LA POTÈNCIA DE LA CREU *

Sumari

I. La Quaresma, institució perenne de mortificació i de reco¬
lliment.

II. El verdader problema de la vida.

III. Jesús resol aquest problema per la Creu; el món pel plaer.

IV. La bancarrota de la ciència i el triomf de la Creu en la di¬

recció de l’esperit.

V. El fracàs de les forces mundanes porta a la degradació.

VI. La Creu és el sosteniment de la Humanitat i el centre de la
civilització.

VIL Exhortació a seguir la sabiduria de la Creu.

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES,
PER LA GRACIA DE DEU I DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al venerable Capítol de la Seu, als Arxiprestos, als Pàrrocos
i demés Clero, tant secular com regular, a les Religioses i a

* La primera Quaresma del segle xx (1901) suggereix al Prelat la idea
d'un culte més intens a la santa Creu, mitjançant la mortificació de la
carn i el recolliment de l'esperit, que ja constitueixen els clàssics exerci¬
cis de pietat del temps quaresmal. El final de la centúria passada i els
inicis de la que comença són estimulants ben poderosos a la reflexió per
a l'home modern, fàcilment lleuger i distret. I el zelós Pastor no els
deixa perdre, per a inculcar la perfecció de la vida cristiana.

602

J. TORRAS I BAGES

iots els fidels del Nostre Bisbat, pau i salut en Nostre
Senyor Jesucrist.

Ego si exaltatus fuero a terra,
omnia traham ad meipsum.

«Quan seré enarbolat sobre la
terra, tot ho atrauré cap a mi.»

(Joan, XII, 32.)

I

La Quaresma, institució perenne de mortificació

I DE RECOLLIMENT

La Quaresma és una gran institució de la Sabiduria cris¬
tiana. Van passant els segles i ella persevera. Hi ha molta
diferència dels nostres temps als temps de Jesucrist Senyor
nostre i del Precursor Joan Baptista, els quals començaren
a publicar la Llei de gràcia amb la predicació de la penitència;
hi ha molta diferència del país de la ribera del Jordà al país
de l’Ebre, del Sena o del Tàmesis; però per diferència que hi
hagi d'aquell temps i d'aquell país, al nostre segle xx i a
l'Europa moderna, la penitència i la Quaresma del Redemptor
i del Precursor, i dels seus deixebles, és la mateixa penitèn¬
cia i la mateixa Quaresma: se funda en idèntics principis, en¬
cara que les nostres observances i mortificacions sien en gran
manera més suaus que les que practicaven aquells antics dei¬
xebles de la Veritat.

L’objecte de la Quaresma és facilitar que en l'home domi¬
ni la Veritat, una preparació de la salvadora Veritat. La sen¬
sualitat i la vanitat s’apoderen fàcilment de nosaltres, i ens
enganyen portant-nos per camins falsos; per lo qual ja el
Profeta 1 increpava als fills dels homes dient-los: «^1 fins a
quan amareu la vanitat i cercareu la mentida?»

1. Psalm IV, 3.

LA POTÈNCIA DE LA CREU

603

La sensualitat ofega l’esperit, i la vanitat el treu de vereda
portant-lo per agradables i mentideres fantasies; totes dues
relaxen a l’home, l’aflueixen, el deixen menys home, menys
apte per a les grans empreses.

La Religió cristiana proposa als homes una gran empresa;
Jesús, son diví Mestre, vingué al món per a facilitar-la i per
a ajudar-los a obtenir-la: el regne dels cels, veus aquí, carís-
sims germans i fills, la conquesta que ens proposa. Tot l’Evan¬
geli no té altre objecte que aquest, i la disciplina ensenyada
pel Messies als homes se dirigeix a donar-los energia de vida,
força de voluntat, fixesa de principis, caràcter reflexiu i sub¬
missió, respecte, amor i oració envers l'Omnipotent Senyor de
totes les coses, mediant tot lo qual ens havem de fer dignes
de la felicitat eterna.

I dins del pla de vida donat pel Redemptor als qui volen
seguir el camí de la salvació, la Quaresma representa un paper
molt important. La Iglésia l’ha revestida de certes solemnitats
externes, els sants l'han practicada amb un rigorisme admira¬
ble, els homes evangèlics pertot arreu del món, des de la trona
de les més populoses ciutats com des de la parròquia rural
de la muntanya, han clamat per sa observança i han predicat
sos dos elements essencials: la mortificació de la carn i el
recolliment de l'esperit.

Per desgràcia, l'observança quadragesimal ha minvat ter¬
riblement; el poble cristià ha sofert la influència de l’augment
de la riquesa, de la multiplicació dels goigs materials i el des-
vaneixement que porta la falta de vida recollida. En altres
pobles potser el perill d’aquest desvaneixement no és tan gran;
però entre nosaltres els meridionals perilla que la falta de la
concentració cristiana no porti una gran superficialitat en els
caràcters que es tradueix en la lleugeresa i inconstància de
la vida. La fe cristiana i la gràcia divina, de la qual aquella
és el primer pas, són igualment necessàries a tots els homes
per a salvar-se; però externament, en l'ordre de la vida públi¬
ca, els nostres pobles d’imaginació més viva i de passions
més ardents senten a faltar més aquella influència sobrenatu-

J. TORRAS I BAGES

604

ral i així S'explica el fet de que en aquestes nacions catòliques
hagi coincidit el fet de la decadència de la professió de vida
catòlica amb la decadència de la vida política i de la influen¬
cia internacional en el moviment públic de la civilització um-

Ver però ara Nós no volem tractar d'aquest assumpte; predi-
cuem la santa Quaresma als fidels cristians, i e nostre objecte
ls solament fer-los veure la influència eficaç i favorable que
exercdx sobre nosaltres la contemplació del gran nusten de
la Redempció humana, la gràcia de la Creu, principi generador

de 1* P^'^ fi-r-se en que la Sabiduria divina

oue ha instituït la Quaresma com una observança convenient
S homes Sà corroborada P er la Sabiduria purament hu¬
mana En el món sempre hi ha hagut homes qui s han preocu-
paTdefbó, d’.evar els — de = les idee, dem

pertot ^rreu"han ponderat l’eficàcia que per ^ nnEorarrds

^l^lt la m^t«e^ antics filosops de
mt arreu de^ món ens han deixat lliçons admirables ense-
nvant nos de reprimir els sentits i de cercar en la inquietud
fen la soledat d'e l'esperit la serenitat i encert del nostre en-

teniment.

II

El verdader problema de la vida
P erò ipobra sabiduria humana!: atacada d’una mena d_es-

qUe i S ° fc 6 aní tat* careixen de força edificativa, se queden

Cl r^- n^---riben 3 " TTT
fel prevaler en la vida la prudència, la justícia, la forta-

lesa i la temperança.

LA POTÈNCIA DE LA CREU

605

Ella és incapaç de fer cara a la procacitat mundana; la
fermentació de les passions desfrenades, la força brutal dels
vicis, l'efervescència de la imaginació encesa per totes les
concupiscències, no sols sedueixen als homes, sinó que se'ls
imposen, i la seva intel·ligència queda disminuïda i la seva
voluntat flaca; i lo mateix el mundà antic que el mundà mo¬
dern s'agenolla davant de les seves passions, transformades
en simbòlics ídols, rendint-los el tribut de tota la seva vida,
oferint-los l’encens de sos sentiments, de ses simpaties, de
son cor. La passió, el vici, la concupiscència, tant de la carn
com de l’esperit, és més forta que l'home i el venç; per això
l’home s'agenolla a sos peus i la proclama son déu. Els llibres
sapiencials de les Sagrades Escriptures ens descriuen amb
exactitud meravellosa la gènesi de la idolatria en el cor dels
homes; i com en el món no hi ha res nou, i la Humanitat en
el curs dels segles va repetint-se a si mateixa, aquella germi¬
nació espontània de la idolatria la veiem avui reproduïda en
poetes, en artistes, en filosops i fins en la pràctica de la vida
social; i els imponents espectacles de la naturalesa, el gros
terrabastall intern de les grans passions, la força volcànica
de les concupiscències, les parcials revelacions de la Bellesa,
la llum llampeguejant entre tenebres de l’enteniment de
l'home pervertit, ara veiem també com engendren, disminuïda
la fe en nostre gran Legislador Jesús, una literatura, un art,
una vida pràctica, regint-se no segons l'eterna Llei divina, sinó
per la llei del pecat, que ha arribat a ésser la llei d’una gran
part dels homes.

I ara, caríssims germans i fills, anem a parlar un llen¬
guatge que potser vos sembli que no és propi d'una ensenyan¬
ça pastoral, sinó d'un escrit científic; però és necessari acla¬
rir les idees, i a la confusió mundana contraposar-hi la il·lumi¬
nació de la Veritat, encara que sia necessari pujar a les altures
de la filosofia. per ventura els Doctors i Sants Pares de la
Iglésia no han tractat de filosofia divina a la doctrina evan¬
gèlica?

606

J. TORRAS I BAGF.S

Tota la qüestió humana, totes les lluites socials, lo mateix
les controvèrsies dels socialistes i comunistes que les predi-
cacions dels homes apostòlics, totes tiren a un mateix objecte:
a resoldre el problema de la vida. I aquest problema consis¬
teix en determinar el sistema de vida que els homes han de
seguir aqui a la terra. Qui és el boig i qui és el savi: si 1 home
que posa son cor en el món i en sa substància material i en
el plaer de la satisfacció de les passions del cos i de l’ànima,
o el qui el posa en la contemplació de la Veritat, font de la
vida i de salvació; l’etern problema dels homes que els antics
plantejaven en la forma d’en què consistia la felicitat o
benaurança.

Lo present, lo temporal, lo que afalaga als sentits i diver¬
teix a la imaginació, és lo que sedueix a la major part dels
homes, sense preocupar-se de la Veritat o de la mentida de
tals coses. La gent actual se preocupa poc de la Veritat; son
ídol és el goig; és escèptica, i com Pilats, al parlar-li Jesús 1 de
la Veritat, pregunta a tall de mofa: «£l què és la Veritat?»

Però per l'home reflexiu i fins pel lleuger, quan la contra¬
rietat de la vida el fa entrar en reflexió, lo mudable i transitori,
lo sensible, lo que entreté la imaginació, no té prou substància
per a son consol, coneix sa variabilitat, inconsistència i falta
de substància; coneix que és cosa de moment, alegria que
passa, i cerca lo que no passa, lo permanent i indestructible,
que dura més que no pas la vida; allò consola solament en
certes circumstàncies, a uns consola i a altres no consola, és
relatiu, i l’home cerca lo absolut i sempitern, que no està ex¬
posat a contingències, que serveix per tothom, per totes les
èpoques, per totes les condicions i classes socials, per totes
les civilitzacions, per tots els temps, per tota 1 eternitat.

En aqueixa situació havem de posar la nostra ànima, ele¬
var-la sobre lo contingent i variable perquè ella no sia varia¬
ble, posar-la sobre tot lo temporal i criat, fer-la senyora del

1. Joan, XVIII, 38.

607

LA POTÈNCIA DE LA CREU

món, havem de treballar per a la realització del somni dels
utopistes del segle xix, que dins de la religió cristiana no és
utopia, sinó veritat molt pràctica i aspiració summa de tots
els creients que entenen i volen realitzar la doctrina evangè¬
lica: fer a l'home sobirà, posseïdor de drets absoluts x im-
prescriptibles. La virtut és signe infal·lible de sobirania; virtut
i servilisme són dos conceptes contradictoris; el virtuós és
senyor, el viciós és esclau; el virtuós s’imposa, domina, gover¬
na, és un conquistador que fa seves les coses a títol de vic¬
tòria; per si mateix se guanya la sobirania, per això la té
completa; i l’antic Pi'ofeta, albirant aquesta noble situació
dels homes, els digué: «Vosaltres sou déus». 1

Perquè la sobirania de la virtut és una sobirania que ve
de Déu; en aquelles invisibles batalles amb què es guanya,
nosaltres sols i aïllats som impotents, necessitem un reforç,
un auxili per a dominar els interns conflictes de les passions,
fins els conflictes externs i mundans. Perquè l'home venç al
món quan de veres s'ha vençut a si mateix, i quan un home
queda vençut en les lluites i conflictes mundans, quan cau
vençut moralment en les lluites externes és perquè abans ha¬
via sigut vençut en el camp de batalla dels esperits. Amb
aquest motiu recordem una frase feliç que es féu famosa
quan després de la guerra del Marroc un polític català de
bona memòria digué en una qüestió política a l'insigne mi¬
litar qui havia obtingut aquella victòria, quan aquest era Pre¬
sident del Consell de Ministres: «Vencedor de l'Àfrica, venç-
te a tu mateix.»

Un esperit invencible fa un home invencible. Per això tot
el nostre objecte, caríssims germans i fills, és fortificar l’es¬
perit del nostre poble, essent en això un eco humil i torpe
de Nostre Senyor Jesucrist, qui en tota sa vida, passió i mort
se proposà alçar l'esperit dels homes per medi de la predica-
ció i de la pràctica de la Creu, el fruit de lo qual digué Ell

1. Psalm LXXXI, 6.

J. TORRAS I BAGES

608

que cra elevar als homes. En efecte, aquelles seves sacra-
tíssimes paraules: «Quan hauré sigut alçat sobre la terra, tot
ho atrauré envers mi»,' són la llei de la hrstòna dels espents
són la regla de la vida humana, son cl precepte de la dignitat
humana, f'ensenyança del sacrifici per Jesucnst, llavors de tota
la virtm, santedat i moral fecunditat de la nostra divina Re¬
ligió.

III

Jesús resol aquest problema per la Creu;

EL MÓN, PEL PLAER

La virtut de saber-se sacrificar a si mateix en benefici dels
altres homes és filla legitima de Jesucnst, que EU ensenya
amb sa paraula celestial i practicà donant-nos exemple a tots,
quan voluntàriament volgué morir clavat a la Creu pel nostre
amor. Allà en el Calvari, des de dalt de la Creu, obrí catedra
per a ensenyar el sacrifici, í des d’aleshores constantment, fins
en les èpoques de més perdició, el món ha proporcionat a
Jesucrist deixebles admirables en la practica del sacrifici.

La Creu és el símbol de la ciència del sacrifici, de manera
que en el llenguatge humà, no sols en el llenguatge místic,
sinó també en el parlar comú, la creu de la vida significa el
sacrifici, la mortificació necessària, el suportar la tribulació
que forma com un patrimoni de sofriments utils.

Els homes reflexius consideren la creu com una necessitat
dolorosa, però convenient. Mes els mundans són enemics de

la Creu de Crist, no la poden veure; enervats, amb gran defa-
Uíment de vohmtat, oprimits per les pròpies concupiscències
l’elevació de la Creu els desespera, no hi poden ambar, i p
això la supèrbia els subleva i els encega. Senten la necessita

1. Joan, XII, 32.

LA POTÈNCIA DE LA CREU

609

de la redempció i rebutgen la Creu redemptora; se troben
esclaus i avorreixen a l'Únic qui els pot trencar les cadenes.
La concupiscència treu fora de si a l’home; quan s’apodera
d’ell el deixa alienat, no és de si mateix, no està en possessió
de si mateix, és de la luxúria, és de l’avarícia... Se trastornen
ses facultats mentals, tots sos déus són els plaers, les gran¬
deses, les riqueses; fora de la satisfacció de les seves passions,
per ell no hi ha res més en el món. La Veritat ja no és la reina
d’aquell esperit; escarneix a la Veritat, la tracta d'estúpida.
Per ell el món és un teatre en el qual el drama de la vida no
té altre objecte que obtenir el predomini sobre els altres i la
satisfacció de tots els demés apetits; és cert que d’això no
en té prou, que son cor té aspiracions que no queden satisfe¬
tes en el món; i per això es fa un cel a la seva manera, es
crea una religió, un olimp en altures boiroses, una religió en
la qual ell mateix no creu perquè ell se l’ha feta, però que li
serveix d'entreteniment, de cataplasma per a calmar la pruïja
insadollable de l'esperit humà qui cerca a l'Infinit, a Déu.
I veus aquí al mundà enterament fora de la realitat. Fora de
la realitat donant un valor absolut a lo present i visible, a la
satisfacció de les passions, dels sentits, dels apetits que mai
podran arribar a satisfer-lo, a donar-li la pau del cor i el con¬
sol de l’ànima. Fora de la realitat, a la regió idolàtrica on sé
refugia quan el món dels sentits se li rebel·la, a la vida de món,
a l’art, a la literatura, a la ciència, a la filosofia qui han expel-
lit de si al Déu viu, quedant com simulacres sens ànima, en
aquella situació en què pintava el Psalmista 1 als antics pobles
del seu temps qui adoraven déus fabricats per les seves mans,
qui tenien ulls i no hi veien, orelles i no oïen, peus i no cami¬
naven, i mans i no palpaven, restant, de consegüent, inútils
les pregàries que els dirigien, els himnes que els cantaven, tot
el culte que els dedicaven; culte reproduït en el món modern,
qui té la pretensió que aquella forma de vida civilitzada és

38

1. Psalm CXIII, 7.

J. TORRAS I BAGES

610

la flor de la civilització, la quinta essència de la vida humana

i la seva summa dignitat. .

Aquells de vosaltres, caríssims germans i fills, qui se-
guiu ía direcció que porta el modern espent munda, sabeu ben
bé que lo que vos acabem de dir no és una fantasma de la nos-
traVaginacíó, sinó una gran realitat; que el culte de 1 espe¬
rit el tribut del cor, de l’enteniment i dels sentiments humans
no’ es dirigeix a Déu, sinó envers una regio ideal que no te
substància! ni realitat, perquè no existent fora del Ser ado¬
rable de qui deriven totes les coses. Pare de nostre drn Re-

demptor Jesús.

IV

La bancarrota de la ciència i el triomf
de LA Creu en la direcció de l’esperit

I és necessari estudiar i discutir la direcció del sentiment
d’adoració en els cors moderns. Desgraciadament, no es dm-
" creu; i, no obstant, la Creu ha d’ésser e coro = t
i fi de tota la civilització humana, es a dir, de la illustrauo
de la noblesa de vida, del benestar social, i en ella solament
Ís havem de gloriar els deixebles de Jesucrist, i per medi
d’ella solament és possible obtenir la salvació.

La Creu és el tot del Cristianisme; sens ella no hi ha
dempció ni virtut, ni pau del cor, ni fe, ni esperança, m can¬
tat La llum cristiana s’apaga sense la Creu: per aixo enmques
començament de segle els pobles han posat el signe de la

Suw com unÍllum que sÍÍeiSX^Íúkíui naveguem pel
abolir-la.

1. Gàlates, VI, 14.

LA POTÈNCIA DE LA CREU

61Í

Des d'antic la Creu ha sigut apreciada de diferent manera,
i l'apòstol Sant Pau ens en dóna un admirable compendi d'a¬
questes apreciacions en ses Cartes als Romans i primera als
de Corint, quan ens parla de la bancarrota moral de la Sabi-
duria grega i de la victòria de la Creu de Jesucrist. En nostres
dies ha corregut per la premsa de tot el món civilitzat la ma¬
teixa idea de Sant Pau expressada per un eminent escriptor
francès, qui sens dubte no pensava a l'escriure-la en la Carta
del gran Apòstol. Al parlar l'escriptor francès de la bancarrota
de la ciència, tenia inconscientment, implícitament, present
en son esperit la Creu de Crist, signe de la fe cristiana, que
il·luminava son enteniment, i així veié clarament les deficièn¬
cies de la ciència.

No cregueu, caríssims germans i fills, que siguem enemics
de la ciència, al revés, l'amem; des de la nostra més tendra
joventut havem viscut en amistat amb homes eminents qui
l’han professada, sentim sa noble atracció i, com a fills de la
santa Iglésia catòlica, desitgem son increment seguint les en¬
senyances i preceptes del Concili Vaticà 1 celebrat en nostres
dies, que excita al progrés científic amb eficacíssimes pa¬
raules.

Però la ciència humana és pretensiosa, i com us havem
dit en aquesta Carta de Quaresma que l'objecte d'aquest sant
temps era destruir la vanitat mundana i exalçar la Creu cris¬
tiana, creiem convenient fer veure com en la Creu s'hi enclou
tota la sabiduria, manifestant al mateix temps les grans falles
de la ciència humana, per lo que toca al perfeccionament mo¬
ral dels homes.

jLa follia de la Creu! Veus aquí l’admirable victòria del
Cristianisme i la demostració evident de la divinitat de la
nostra Religió. La Creu, signe de sofriment i d'humiliació,
fou davant dels grecs, dels antics gentils, una manifestació
d'imbecil·litat, i per això l'escarnien, com ens recorda Sant

1. Const. dog. De Fide Catholica, cap. IV.

612

DEDICATÒRIES DIVERSES

Pau, titllant a la Creu de Crist de follia. Lo mateix fan els
gentils moderns, molts homes d'Europa i d’Amèrica, qui ja
no guarden més que un vernís exterior de Cristianisme. No
saben comprendre la mortificació, el sacrifici, la repressió de
les pròpies concupiscències; rebutgen la Creu com a bandera
de la civilització humana i adopten la bandera del plaer. Ma¬
laurat el qui creu en el plaer, qui serà l'home més infeliç
del món; si vols ésser feliç, si vols trobar el consol i la pau,
comença per a sacrificar-te, l’ídol del plaer és destructiu de
la naturalesa humana.

Però fins del sacrifici del Calvari, de la redempció huma¬
na per medi de la Creu, dels misteris de la nostra Religió,
que podem dir que queden compendiats en la Creu, els mo¬
derns gentils, com els antics grecs de qui tractà Sant Pau, ne
parlen com d'una follia.

L’eloqüentíssim Sant Joan Crisòstom accepta la qüestió
en aquest mateix terreny , 1 confessa plenament que els grecs
tenien una il·lustració literària superior als predicadors de
l'Evangeli, a Pere, pescador; a Pau, embalador; a Mateu, can¬
vis ta, i a tots els altres, senzills menestrals de la Judea. Encara
més, el gran arquebisbe de Constantinoble diu una cosa que
també trobem de vegades ara en la controvèrsia, no sempre
portada amb prou talent. Refereix que un cop oí una disputa
entre un grec i un cristià sobre quina eloqüència era major,
la de Plató o la de Sant Pau, sostenint el primer que Plató
guanyava en eloqüència a Sant Pau, i al revés el cristià. I diu
el gran arquebisbe constantinopolità que tots dos aigumen-
mentaven al contrari de lo que devien argumentar per a sos¬
tenir cadascun el seu principi, que era la superioritat del
cristianisme o de l'helienisme respectivament. La superioritat
la demostra la victòria, el qui guanya és el més fort; i si Sant
Pau i sos deixebles amb poques lletres venceren a la sabiduria

1. Homiliae in Epist. prim. ad Cor.

LA POTÈN'CÍA DU LA CREU

613

grega, queda demostrada la superioritat de la gràcia sobre la
ciència; així en nostres dies, després d’haver oït les veus de
savis moderns de diferents nacions, confessant la bancarrota
de la ciència, nosaltres podem proclamar sa impotència, en
contrast amb la potència de la gràcia cristiana.

Parlem nosaltres de la impotència de la ciència mundana
en quant al govern i direcció de l’esperit dels homes; «-qui no
reconeixerà la potència de la ciència moderna en els prodigis
que cada dia realitza foradant muntanyes, posant en comuni¬
cació un mar amb altre mar, fent parlar els homes d’un a altre
cap de la terra com si s’estessin al costat, descobrint i posant
en evidència un món d’animals invisibles, analitzant l’organis¬
me humà fins als seus més simples elements, fent acostar
a la terra els astres més llunyans, interpretant els escrits dels
pobles de més antiga i quasi desconeguda civilització?

Diem nosaltres sa impotència, seguint a Sant Pau, a Sant
Joan Crisòstom i, de consegüent, a la Iglésia, en contrast amb
la potència de la gràcia en quant a influir en l'esperit dels
homes, perquè la ciència, obra de Déu, és bona, és profitosa
als homes, segons els sants abans anomenats i la mateixa
Iglésia; però sovint peca de creure's ésser més de lo que
és, no vol tenir en compte per res a Déu; i la temptació pri¬
mera als nostres pares el dimoni la presentà en nom de la
ciència, estimulant la supèrbia d'Adam i Eva, i dient-los: «Sa¬
breu tant com el mateix Déu, sereu com déus.»

La superioritat de la gràcia sobre la ciència és evident,
caríssims germans i fills; Sant Crisòstom ho explica d’una
manera admirable, juntant-se en sa paraula la gràcia cristiana
amb l'elegància grega. Ell parla amb consideració de la cièn¬
cia, de la sabiduria externa com ell l'anomena, perquè son
mestre no és l’Esperit Sant, sinó Plató i els altres savis qui la
professaren i l’ensenyaren als seus deixebles; però amb totes
ses teories i especulacions, sil·logismes i experiments, amb les
biblioteques dels seus llibres, ^què feren en comparació amb

614

J. TORRAS T BAGES

tlitllfiS

els apòstols? Els ignorants dc Galilea vcnceren als savis dc la

És molt diferent el magisteri de la ciència humana del de
la gràcia divina. És aquesta una ciència intima que cs comu¬
nica d'una manera misteriosa, una conferencia delia donada
per son únic mestre, qui és l'Esperit Sant, val mes que no
pas la més rica biblioteca; Déu i l'ànima s'entenen. En aquells
secrets ningú pot penetrar-hi i la paraula divina quan penetra
en el cor és com una espasa de doble tall que tot ho travessa
i arriba a la juntura de l'ànima i del cos i compenetra a tot
l'home , 1 2 infonent-li la llei de la justícia de la vida, que per
això altres vegades Nós vos havem dit que la llei de la gracia
no és un lligam extern, un vincle de força, sino un llaç d amor
que radica en lo més intern de l’ànima.

Per això els predicadors han fet lo que no han pogut els
conquistadors, les armes han sigut impotents i ha triomfat la
paraula de la gràcia. Els grans capitans amb sos exercits in¬
nombrables han sigut com els núvols de llagostes; baix les
ordres de Déu serveixen per a castigar la supèrbia i la m
cia humana, però a un decret de l’Altíssim desapareixen com
aquells insignificants insectes; i els sembradors de la llavor
evangèlica van continuant la feina que els deixa encarregada
el diví Redemptor dels homes.

V

El FRACÀS DE LES FORCES MUNDANES PORTA A LA DEGRADACIÓ

Aquell contrast de la ciència i de la força humanes amb la
insignificança externa, amb la follia de la Creu de Jesucnst,
convé meditar-la profundament en aquests temps moderns,

1. Chrysost., Homil. V, in I Cor.: «Non posse ex humana
tia philosophos a piscatonbus superan.»

2. Hebreus, IV, 12.

consequen-

LA POTÈNCIA DE LA CREU

615

com la meditaren profundament i ne parlaren amb paraules
inspirades de Déu Sant Pau i Sant Crisòstom. és l’apologia
més excelsa de la divinitat del Cristianisme, és el major forti¬
ficant dels esperits creients, és el medi de major eficàcia per
a desprendre’s de les terrenals concupiscències, per a exalçar
el sacrifici cristià, per a demostrar què és lo absolut i què
és lo relatiu i contingent en les coses humanes, per a revelar
als ulls dels homes lo que hi ha de diví en lo h um à, per a
ensenyar-nos el camí de la vida, que és Jesús, nostre adorable
Redemptor. La victòria sobre la ciència i sobre la força hu¬
mana obtinguda per la Creu fins desproveïda de la magnifi¬
cència que naturalment donen la ciència i la força, prova la
virtut divina de la Creu. D’aquí és que la ïglésia ama la cièn¬
cia i la força, com ama totes les excel·lències humanes perquè
ima a l'home, però quan per circumstàncies de la història
?e veu deixada d'elles, per això no perd l'ànim, ni el valor, i
fixí és que, com no fa gaire ha succeït, veus autoritzades en-
:re els catòlics d'Alemanya confessaren en el cultiu de la
ciència una superioritat dels protestants sobre els catòlics en
iquell país, al revés de lo que passa en altres, deguda a la
jrotecció de l’Estat i a la major riquesa que les escoles pro-
estants disfruten en l'imperi teutònic; i aquesta confessió
lels catòlics és un argument de la divinitat de la seva doc-
rina, puix, malgrat tot, representen ells la major força moral
lel gran Imperi.

I el món modern està ple de fets en què resplendeix aquest
•ontrast entre la força i la ciència mundanes i la follia de la
'reu de Jesucrist: se va repetint en el món, d’època en època,
le civilització en civilització, de raça en raça la història de
Jabucodonosor. El colós amb peus de fang, la supèrbia hu-
nana manifestada per la ciència i per la força mundanes, se-
lyora del món, dominadora de la terra, que cau esmicolada
•er una pedreta que mans humanes no han trencat i que cau
le la muntanya. Rieu-vos, caríssims cristians, quan sentiu par¬
ar de la flaquesa de la ïglésia i recordeu-vos, per a augmentar

616

J. TORRAS I BAGES

vostra fe, de les paraules de Sant Pau: 1 «Quan me trobo més
flac és quan me sento més fort.» Una pedreta esmicola la su¬
pèrbia humana; per a ensopegar i caure n’hi ha prou amb un
petit obstacle. La ciència s’enreda a si mateixa; dau la Sagrada
Escriptura que els savis queden collits amb la pròpia astú¬
cia: 2 dels principis econòmics moderns, que sense tenir en
compte la naturalesa humana treballaven no pensant en res
més que en l’acumulació de la riquesa, han eixit els socialis¬
tes, qui són una amenaça contra la prosperitat industrial; de
la ciència que es proclama a si mateixa omnipotent es a dir,
atea, ha eixit la ciència nihilista, gran coneixedora dels secrets
de la química; l’art que es proclama lliure, arriba a caure en
un art brut i informe com si no fos racional.

El pitjor mal que pot venir als homes és estar deixats de
la mà de Déu; Déu, ens ensenya el sagrat Concili de Trent,
que no deixa si Ell no és deixat; però desgraciadament una
gran part de la societat moderna ha deixat a Deu. Nabucodo-
nosor, el tirànic rei oriental de qui ens parla el profeta Da¬
niel, és el símbol dels homes quan deixen a Deu, la supèrbia
se'ls puja al cap i per això tenen el cap pesat; i semblant molt
forts perquè abunden de riqueses i de poder i de ciència, no
obstant, tenen una tal flaquesa interna que sense adonar-se n
se troben a terra. Les Sagrades Escriptures contenen la filoso¬
fia de tota la història i de totes les societats. Aquell posar-se
a viure com a bèstia del superb rei de la gran Babiloma hns
que reconegué que l’Altíssim tenia domini sobre la humanitat,
és un fet general que quedà simbolitzat en el cas de Nabuco-
donosor; en aquella constitució social l’ateisme produïa sos
efectes de convertir en bèstia principalment en el cap de 1 Es¬
tat, perquè dominava una forma tirànica; en les nostres so¬
cietats lliures i democràtiques, l'ateisme, el deixar de reco-

1. II Corintis, XII, 10.

2. Job, V, 13.

A POTÈNCIA DE LA CREU

617

lèixer la potestat de l'Altíssim en el regne dels homes, usant
a mateixa frase del llibre de Daniel, 1 produeix els seus efectes,
>estialitza la massa social.

X no cregueu, caríssims germans i fills, que Nós parlem
iquí un llenguatge massa dur i que exagerem les coses, per-
juè evident és a tothom que sia un xic lletrat que la darrera
:tapa de l’activitat científica en el segle xix, l'empresa intenta-
5a per la ciència, per la filosofia i per l'art que no reconeixen
:1 domini de Déu, ha sigut dirigida a convèncer els homes de
:a identitat essencial amb les bèsties, distingint-se solament
'animal home dels altres animals per un major perfecciona-
nent del mateix ser. Ja veieu, doncs, com lo mateix en l’anti-
;a Babilònia que en l'Europa moderna va molt poca distància
le les resplendors i magnificències de l’ateisme il·lustrat i ar-
ístic a les misèries de la repugnant bestialitat, de la supèrbia
t la confusió, i quant bé ho encertava l’apòstol Sant Pau quan
iscrivia que aquesta ciència mundana era ignomínia i igno-
ància davant de Déu.

VI

La Creu és el sosteniment de la Humanitat

í EL CENTRE DE LA CIVILITZACIÓ

Les exterioritats enganyen. Tot lo mundà ama el revestir-
>e de formes pompàtiques, s'estima més semblar que no pas
isser; la major part dels homes no fan cas més que de les
íxterioritats. La ciència de Déu, la gràcia, obra d'una manera
iposada, no es revela en magnificències, no ama l'ostentació,
li es manifesta per grans terrabastalls; és callada, no té apa¬
rences, però és subtil i penetrant i d'una força irresistible i
l’una fecunditat admirable. No escriu llibres de filantropia,

1. Cap. XXI.

618

J. TORRAS I BAGES

ni fa saraus per a socórrer als pobres, ni dóna espectacles per
a arreplegar auxilis pels necessitats; però cuida als malalts,
empara als vells i desvalguts i cerca menjar i vestit pels ne¬
cessitats que no en tenen. No escarneix a ningú per ignorant,
però ha instruït a més ignorants que no pas tots plegats els
qui es titulen amics de les llums. No crida jVisca la llibertat!,
però l’ha introduïda en les nacions, qui amb sos excessos so¬
vint no saben guardar-la, i la defensa declarant que és pecat
la tirania i que es deu respecte a la naturalesa humana. No
somou els fonaments de la societat predicant l'anivellació de
les fortunes, però sempre ha treballat a la quieta procurant
l'elevació de les classes populars, i induint als rics a humiliar-
se i a suplir amb sos béns les necessitats dels pobres.

És cert que Déu permet les heretgies, les revolucions i les
persecucions pel major bé de la Humanitat sobrenaturalitzada,
o sia de la Iglésia, però sempre en definitiva els principis cris¬
tians, la sabiduria evangèlica, és la qui separa el gra de la palla,
la qui dóna el to convenient al ritme de la vida social apro¬
fitant tots els elements, vinguin d'allà on vulguin, que sien
profitosos a la Humanitat. En les nostres cases de pagès, per
a guardar la palla que es necessita per l’any, guarneixen els
pallers, posen al voltant d'una perxa tota la palla convenient
i l’ordenen, i aleshores no s’escampa, se conserva i resisteix
les ventades més fortes i dura tot el temps que es necessita;
la Humanitat és palla, diu l’antiquíssim i eloqüentíssim Job , 1
lleugera, movedissa, inconsistent, tot vent l'escampa; i el diví
Redemptor plantà enmig del món la seva sacratísshna Creu
perquè servís de perxa a la Humanitat, que degudament orde¬
nada al seu voltant, resisteix els inevitables temporals, se man¬
té fixa, no s'escampa, l’un home ajuda a l'altre home, l'un
poble a l'altre poble i tots plegats formen la universal huma¬
nitat, l’herència del Fill de Déu.

Observeu, caríssims germans i fills, com malgrat la lleu¬
geresa de vida que aparta a molts homes de la Veritat eterna,

POTÈNCIA DE LA CREU

619

' obstant, tots els pobles així que es van civilitzant entren
la gran comunitat de nacions que en diem la Cristiandat;
segle xix, que acaba de finar, ha vist augmentar, amb tot i
> revolucions i les sectes que tant s'han multiplicat, la il-
stre comunitat de les nacions cristianes, la vida internacio-
1 dels pobles, almenys en lo que pertany a la pràctica de la
iigió; i la jerarquia catòlica degudament establerta en els
,tats de la Federació Nord-americana, en l'índia oriental, en
Japó, a la Xina i a l'Austràlia, prova com tots els pobles
la terra senten la benèfica atracció de la Creu, i el resta-
ment públic de l'antic culte a Anglaterra i la proesa dels
tòlics d'Alemanya, prova com aquelles societats que s’havien
parat més o menys de la gran unitat catòlica, de la universal
munió cristiana, tornen altra vegada a cercar el calor i la
la, que únicament se disfruten atansant-se i unint-se amb
gran vincle de tota la Humanitat, determinat i establert
r la mateixa autoritat divina del Redemptor Jesús.

La Creu va prenent possessió de les societats humanes així
e es van civilitzant i perfeccionant, l’heretgia és transitòria
a fe és perpètua en els pobles civilitzats; com el sol va fo¬
nt les grans congestes de neu, així el sol de Justícia i de
sericòrdia, Jesucrist, desfà les heretgies; desféu el terrible
rianisme més imponent que la Reforma protestant i va des-
ít aquesta, unint-se ses aigües al riu caudalós de la Iglésia
tòlíca romana destinada per Déu a fertilitzar perpètuament
:a la terra.

L'apòstol Sant Pau, 1 il·luminat per la llum divina, definí
fe catòlica dient que era un obsequi racional que prestàvem
Déu; si la Humanitat baixa, la Fe perilla, perquè, essent
uella menys racional, no estarà en aptitud de pagar el noble
but a l'altíssim Senyor de cels i terra; si la Humanitat puja,
la verdadera civilització augmenta, si els homes progressen
la Veritat, en la Justícia, en la Caritat, si els pobles se des-

1. Romans, XII, 1.

620

J. TORRAS I BAGES

fan de ses impureses i es revesteixen de dignitat, aleshores
alegreu-vos, amats creients, que el tribut racional de la Fe serà
generosament pagat, perquè la criatura, lliure del jou de l'er¬
ror i del vici, pagarà noblement el tribut de l’esperit a son
Criador i a son Redemptor.

VII

Exhortació a seguir la sabiduria de la Creu

I ara, caríssims germans i fills, al final d’aquesta Carta vo¬
lem dirigir-nos a cada un de vosaltres en particular, d’una
manera confidencial i íntima, parlant-vos, com l’apòstol Sant
Pau als de Corint, de la Sabiduria del misteri. D’aquella sabi¬
duria interna que transforma als homes, que davalla de Déu,
de què és mestre el mateix Esperit Sant, que compenetra a
tot l'home, ignorada del món, dolcíssima a tots aquells qui la
posseeixen. D’aquella sabiduria que fa als homes savis i hu¬
mils, que proporciona una vida agradable i casta i que s’estén
d’home a home com un sentiment aglutinant, fent de la socie¬
tat com una família per medi de la divina caritat de Crist.

Si voleu participar d'aquesta Sabiduria, acosteu-vos a la
Creu i cmcifiqueu-vos amb Jesucrist. Crucifiquem les nostres
passions i vicis i no ens ha de fer por el turment. Jesús tot
ho dulcifica. La història cristiana està plena d'enamorats de
la Creu, de la felicitat de la Creu. Sant Pau se crucificà a si
propi, i ell mateix, que ens diu que s’havia crucificat, també
ens conta que vessava de felicitat; 1 i la vida de tots els sants
no és més que una reproducció d'aquest fet de la vida de
Sant Pau. La constància i la igualtat d'ànim, tant en les con¬
tradiccions com en les prosperitats, la serenitat en els con¬
flictes, la castedat, malgrat els estímuls sensuals, la discreció

1. II Corintis, VII, 4.

POTÈNCIA DE LA CREU

621

un temperament d’exaltació imaginativa i sentimental, la
nilitat enmig de les grandeses, totes aquestes virtuts i al-
5 que podrien adduir-se com distintives de la vida cristia-
quan se porta en sa plenitud i usant dels medis que la
ïsia proporciona a la flaquesa humana, són una prova de
: al fons de la vida cristiana, com base d’ella, com el do
encial i radical en què es funda aquesta divina comunica-
entre l'esperit de l’home i l’Esperit de Déu s’hi troba
test consol intern que el diví Redemptor llegà als seus dei-
les dient-los que els deixava la pau. I el Mestre que així
metia la pau als seus deixebles és el mateix qui diu: 1 «Qui
seguir-me, que prengui la creu.» Lo qual prova que entre
:reu i la pau no hi ha contradicció; que la creu és principi
felicitat.

Aquest principi de felicitat mai el món l'havia endevinat,
mai l'endevinarà, ni sabrà conciliar-se amb la creu; per
ï el món sempre ha fet i sempre farà guerra a la creu. Per
ntendre aquesta doctrina se necessita aquella sabiduria
:rna, que omple de llum i suavitat a l'ànima, pròpia dels
nils, inconciliable amb la supèrbia i que es lliga neces-
iament amb la puresa de la vida. Per això la Creu és in-
cible i ella serà perpètuament vencedora. Des de que fou
rborada en el Calvari posà arrels a la terra, i tots els
tporals de les revolucions, i tota la perfídia dels heretges
•t el furor dels mundans agitats per passions encegadores
l’arrencaran d’ella. Els homes honestos, justos i reflexius
ípre cercaran l'ombra de la Creu. Hi haurà tempestats que
amparan les ovelles; heretgies, cismes, passions que pertor-
an la Iglésia, però passat el temporal les ovelles cercaran
a vegada al Pastor, i Jesús serà perpètuament l'amic, el
a, el mestre de la Humanitat escollida, de les ànimes nobles
, fugint de l’egoisme, se refugien en sa llei d’amor.

La ciència mundana, els savis qui volen separar als homes
l'ombra de la Creu, predicaran perpètuament noves doc-

. Mateu, XVI, 24.

J. TORRAS I BAGES

622

trines, els uns disputaran als altres el mèrit de l'originalitat,
parlaran a les orelles, parlaran a les passions, pero no parla¬
ran a l’esperit dels homes; els prometran riqueses, els mos¬
traran delícies, afalagaran la seva vanitat, els amotinaran
contra la Creu, però el camí de la Creu que segui Jesucnst
serà sempre el símbol del camí de la vida humana, dulcificat
pel riu de misericòrdia que eixí de son Cor traspassat a la
Creu per la llança del soldat. Adorem, caríssims germans i
fills l'adorable signe de la nostra Redempció, la santa Creu,
ella’ ens deslliurarà dels nostres enemics; i desitjant que en
aquesta primera Quaresma del segle sia d’una manera mes
solemne venerada, vos exhortem a tots a loracio, a les prac¬
tiques de la penitència, o sia al dejuni, a 1 apartament de les
diversions profanes i a l’assistència a les sagrades iglesies,
juntant aquests actes amb l'exercici de la caritat i misericòrdia
envers els nostres germans necessitats; i perque 1 auxili de a
gràcia mogui les vostres ànimes envers aquest camí de santi-
Icació, el cami ral de la santa Creu, com l'anomena el vene-
rable Autor de la Imitació de Crist, perque es el camí segur,
el camí necessari per a arribar a la Glòna, vos donem a tots
la Nostra Benedicció en nom del Pare t, en nom del Fill t
i en nom de l’Esperit Sant t- Am én -

Vic, 10 de febrer de 1901.

LA MÚSICA,

EDUCADORA DEL SENTIMENT*

Sumari

I. Relacions entre la Música i les coses divines.

II. La Música, educadora del sentiment en tota situació social.

III. La Música Sagrada, instrument d’educació en mans de la

Iglésia.

IV. La música dins de l’harmonia de la vida.

V. La Música í la moralitat.

VI. Santa Cecília.

NÓS, EL BJSBE DE VIC,

ALS NOSTRES ESTIMATS FILLS, INDIVIDUS
DE LES ASSOCIACIONS CORALS I MUSICALS
DE LA DIÒCESI

Verbum Chrisíi habitet in vobis
abundanter, in omni sapientia, do-
centes, et commonentes vosmet-

* Amb aquesta pastoral el Prelat paga el deute que té contret amb
les associacions corals i musicals del bisbat, pels obsequis que arreu li
van tributar en la Visita pastoral. En to distint, tal com ho reclamen
les circumstàncies, és aquest escrit, un ressò de les conferències del
Círcol Artístic de Sant Lluc (vegeu el volum II d'aquestes Obres Com¬
pletes).

624

J. TORRAS ï BAGES

ipsos, psaltnvi, hymnis, et c.anticis
spiritualibus, in gratia cantants
in cordibus vestris Deo.

«La paraula de Crist resideixi
entre vosaltres amb abundància,
ensenyant-vos i animant-vos els
uns als altres amb psalms, him¬
nes i càntics espirituals, cantant
de tot cor i amb gràcia les alaban¬
ces a Déu.»

(Colossesos, IÏI, 16.)

I

Relacions entre la Música i les coses divines

Al visitar, caríssims fills, les diferents comarques de la
nostra Diòcek haveu acudit vosaltres, els qtu constituïu cor-
noracions corals, i Mos haveu obsequiat amb les vostres can¬
çons i en distints punts, volent solemnitzar la nostra visita,
assistireu al temple per a cantar les divmes alabances. Per
això des de temps ha desitjàvem correspondre a la vostra aten¬
ció- i així com vosaltres, en virtut d’una inclinació naturalLdd
vostre esperit, haveu manifestat a lacostar-vos al Bisbe
misteriosa i fonda simpatia que l’Art de la Música sent per la
S Nós al dírigir-vos la present Carta volem demostrar a
les vostres ànimes, qui senten l’atracció delsnoblesiserU-
ments com la Religió ama a la Musica considerant-la expres
sió i símbol, imatge i figura i com un ressò de la vida supe¬
rior i excelsa que obté la Humanitat purificada i divinitzada
en Crist en les sublims regions de l'eterna Glòria.

L’apòstol Sant Pau 1 ens ensenya que mentre som en aquest
món és impossible comprendre ni penetrar la felicitat, e goig

1. I Corintis, II, 9.

LA MÚSICA, EDUCADORA DEL SBNTIMENT

625

i les delícies del ccl. El nostre enteniment no arriba a tant;
però la Fe, alçant un xic la punta del vel del gran misteri, ens
diu que en l'altre món quedarem revestits de la divinitat, i
aleshores, realçada la nostra naturalesa, serà capaç d'una par¬
ticipació de la Vida divina. Mes la revelació cristiana, la Bon¬
dat eterna, al voler donar algun coneixement pràctic de lo
que sia la felicitat de la glòria que Déu té preparada pels qui
el serveixen i amen, ha descendit de les altures de la filosofia
i de la teologia, ha volgut parlar un llenguatge intel·ligible a
tots els fills d’Adam, i a certes ànimes escollides, qui viuen ja
en aquesta vida en la regió de la puresa i de l’amor, volent
que tastessin les celestials delícies de la Sabíduria divina s’ha
valgut aleshores de la Música. Així ho sabem del gloriós Sant
Francesc i d'altres sants, a qui Déu, per a dar-los a entendre
lo que sia l'eterna Glòria, els féu oir músiques meravelloses i
sobrenaturals, que eren com un tast de lo que és la música
dels concerts celestials, que l’oït de l’home en aquest món és
impossible que percebi.

L'Art ha tingut una intuïció vivíssima d’aquesta relació
misteriosa que hi ha entre la música i les delícies de l’eterna
Glòria, i per a donar una idea, sempre insuficientíssima, de lo
que sia la Vida celestial (que és la vida humana típica, defini¬
tiva i perfecta, que és la plenitud humana amb l’elevació i
satisfacció noble de totes nostres potències i sentiments), s’ha
servit com de medi d’expressió d'aquella vida excelsa, com
de símbol d'ella, de la representació de la Música; i així veiem
que en les cúpules i voltes de les iglésies, imatge material de
les voltes del cel, en les composicions pictòriques en què s'hi
vol representar la glorificació d'algun Sant, o l'etern regne de
la felicitat, sempre el pintor hi posa l'escena de cors d'àngels,
d’àngels qui sonen instruments musicals, amb lo qual se de¬
mostra que, malgrat la distància infinita que hi ha de les
coses humanes a les coses divines, la música és l’expressió
més adequada de la perfecció i harmonia d’aquestes.

I l'endevinar l'íntima relació entre la música i les coses
divines no és una cosa moderna, sinó molt vella. En la Llei

39

626

J. TORRAS T BAGES

antiga, en el temple de Jerusalem, amb el cant i amb la mú¬
sica eren exalçades les justícies i les misericòrdies eternes;
i el rei David (pastor, poeta i músic, profètica representació
de Nostre Senyor Jesucrist, admirable tipus de l'home qui
eleva a Déu el seu esperit, que li suplica i li prega, és a dir,
tipus perfet de l'oració humana), les elevacions de son espe¬
rit, les alabances, les pregàries, les confessions de la pròpia
misèria, les esperances de misericòrdia i de salvació, els crits
de sobrenatural alegria, els gemecs de profunda aflicció i els
alarits de sofriments inaguantables, David, diem, els dirigia a
Déu al so dolcíssim de son arpa.

La Iglésia catòlica ha seguit aquest mateix procediment, i
el cant sagrat acompanya totes les religioses cerimònies, i
molts dels grans Pontífexs a qui la Història reconeix insignes
benefactors de l’esperit humà, des de Sant Gregori Magne
fins al regnant papa Lleó XIII, han tractat i fomentat la mú¬
sica com han tractat i fomentat la teologia, per quant els
càntics, els psalms, els himnes sagrats, difonen le veritat divi¬
na que penetra en el cor dels homes amb summa suavitat me-
diant el cant que usa la santa Mare Iglésia. El gran Sant
Agustí ell mateix conta en les seves Confessions que mentre
anava fent el trànsit de l'error i del vici a la veritat i a la
virtut, de l’heretgia a la Fe, al sentir en els sagrats temples
el cant dels psalms els seus ulls s'omplien de llàgrimes i el
seu cor de piadosíssims afectes, perquè aquella intel·ligència
summa del qui havia d’ésser el gran Doctor de la Iglésia, que¬
dava il·luminada per les veritats de la Religió cristiana, que
penetren més quan són introduïbles en l'esperit amb el to
musical. D'aquí és que en totes les iglésies s'usa el cant per a
les cerimònies del culte diví. No sols en les Catedrals, on,
segons l'esperit de la Iglésia, contínuament hauria de ressonar
l'eco harmoniós de les alabances divines, sinó que en totes les
iglésies parroquials, en tots els temples catòlics, fins en les
ermites més solitàries, l'oració pública se dirigeix a Déu acom¬
panyada del cant. I així ha sigut des dels principis del Cris¬
tianisme, puix és molt sabut que allà en l'interior de les Cata-

L.A MÚSICA, EDUCADORA DEL SENTIMENT

627

;umbes, sota terra i a la nit, on per a evitar les persecucions
navien de congregar-se nostres pares en la Fe, aquells creients
mfervoritzaven son esperit, consolaven son cor i fortificaven
a seva voluntat amb els sagrats càntics, que per això l’apòstol
Sant Pau alenava l’esperit d'aquells primitius cristians, no
solament amb l'eloqüència de sa paraula meravellosa i ins¬
pirada, sinó que també aconsellava’ls que, per a desvanèixer
la tristesa de la vida, per a consolar-se i alegrar-se en el Se¬
nyor, cantessin els psalms i càntics admirables que l’Esperit
Sant ha ensenyat als homes, qui els usen ara en el segle xx
:om els usaren en el segle i, i els usaran fins a la fi dels se¬
gles, puix son Autor és l'Esperit Sant, a qui mai podrà vèncer
sl fals consol de la sabiduria mundana. Per això el mateix
filosop i crític positivista 1 afirma que la poesia hebraica, és
a dir, de la Sagrada Escriptura, està molt per sobre de tota
la poesia humana.

1 ara, caríssims fills, volem fer-vos una observació per po¬
sar en evidència la connexió íntima, la relació intrínseca que
lii ha entre la Música i la Religió. Existeix en la nostra sagrada
Litúrgia i s'usa en el culte diví una fórmula que conté d'una
manera abstracta els principis de la nostra creença, que és
una pura enumeració dels principis cristians, és a dir, el Sím¬
bol de la nostra Fe, o, com usualment diem, el Credo. Mai la
summa dels principis d’una escola, l’enumeració o la sèrie de
les veritats d'una ciència determinada han pogut ésser conver¬
tides en una obra artística, i, no obstant, la Summa dels prin¬
cipis de la Sagrada Teologia, la simple enumeració dels dog¬
mes cristians, el Credo catòlic constitueix una obra mestra
musical en mans d’un artista de talent qui escriu baix l’encesa
calor de la inspiració cristiana. I això prové de que la relació
que existeix entre la Música i la Religió no és externa, de
forma, de motius accidentals, sinó de substància i d'essència,
que per això eternament la Música i la Religió aniran unides.

1. Taine.

628

J. TORRAS I BAGES

i ni la malícia herètica, ni la supèrbia de la filosofia, que vol¬
dria usurpar el lloc de la Religió, ni la lleugeresa de les pas¬
sions humanes, que voldria desfer-se de tot principi ordenador,
ni cap moda ni usança mundana, trencaran el llaç que hi ha
entre la Música i la Religió, que us constitueix a vosaltres,
caríssims fills, i a tots els qui cristianament conreen el vostre
art, en instruments de difusió de la influència divina en els
homes.

Vos havem dit que l’amistat entre la Religió cristiana i la
Música començava ja a les Catacumbes, i ara és ocasió d’es¬
tendre més l’elogi del vostre art, que ve a constituir com un
símbol de tota la sagrada Religió que Jesús, Fill de Déu, vingué
a ensenyar als homes. En efecte, en aquelles iglésies subterrà¬
nies on es reunien els primitius cristians per a celebrar els
sants misteris i oir la paraula de vida eterna que els predica¬
ven els Apòstols o els seus immediats deixebles, hi represen¬
tava la Persona de Nostre Senyor Jesucrist i la divina missió
que vingué a exercitar entre els homes amb el símbol o figura
d’Orfeu, que l'art i la poesia antiga pintaven com un tocador
d'arpa qui amb la melodia de la seva música amansia les fe¬
res fent-les perdre sos instints salvatges.

Jesús, caríssims fills nostres, és verdaderament com l’Or-
feu de la Humanitat, i sa doctrina celestial és una música di¬
vina. Les passions humanes mai desapareixeran de la terra, i
de consegüent, les lluites, les contrarietats, la vehemència i
exaltació de sentiments, els instints agudíssims, la fàcil infla¬
mació de les imaginacions, porten un desordre, una falta
d’harmonia entre els homes; i Jesús Senyor nostre vingué al
món per a ésser com el Mestre qui porta el compàs del ritme
de la vida humana, a fi que es produeixi en la terra com una
harmonia entre els homes que sia un ressò de l’harmonia
divina, desig que expressà amb paraules vehementíssimes 1 a-
dorable Salvador 1 demanant al Pare celestial, abans de sortir
d’aquest món, la universal harmonia humana.

1. Joan, XI, 11.

LA MÚSICA, EDUCADORA DEL SENTIMENT

629

II

La Música, educadora del sentiment en tota situació social

Fundant-nos en aquestes divines congruències, havem titu¬
lat la present Carta La Música, educadora del sentiment, puix
si bé és cert que pel cristià el principi fonamental de l'educa¬
ció de les seves passions és el sant temor de Déu, no obstant,
la Iglésia també es val de medis secundaris adequats a la na¬
turalesa humana i que exerceixen sobre d’ella gran influència
per a obtenir la purificació i recta direcció dels nostres afec¬
tes. L’home no és una pura intel·ligència, ni un esperit inde¬
pendent, sinó que, compost d’ànima i de cos, té passions, i sí
sobre la intel·ligència exerceixen gran influència els principis,
sobre les passions obren amb molta eficàcia els sentiments, i
per això la música, que és l'art de moure els afectes, governa
també les passions, i aquest és el motiu pel qual els antics
cristians simbolitzaven l’acció moralitzadora de la religió,
l'objecte de l’Evangeli, que. és obtenir l’equilibri humà i l’har¬
monia entre els homes, en la música que amansia fins les
feres.

I Religió i Música, abans d’amansir, comencen per atreu¬
re. Llegim d’alguns missioners qui han anat a terres de sal¬
vatges, que per a acostar-se'ls sonaven instruments, és a dir,
es valien de la virtut atractiva de la música; i (-què és també
sinó la virtut atractiva de Jesucrist la qui omple la Iglésia
catòlica de tants i quasi innombrables pobles civilitzats?

Les passions humanes, caríssims fills, senten diferents i
molt oposades atraccions, i segons la que segueixen els homes,
o bé s’enlairen a la dignitat d'una vida pura, serena i noble, o
s’enfonsen en l’abisme del vici, de la desesperació i de la igno¬
mínia; les passions són com el vehicle amb què fem el viatge
de la vida, o, més exactament, les passions són l’impuls, la for¬
ça que dóna moviment al vehicle; i com la música obra amb
gran força sobre les passions humanes, d'aquí la importància
que ella té en l’educació dels nostres sentiments. Ella es lliga

630

J. TORRAS 1 BAGES

amh « els nostres £££ «S

serenava l'esperit de múSca co m un auxi-

i de la desesperació, ^ . com ú cercar distracció, quan es-

liar de l'esperit guerrer, musical- la música lliga amb

tem preocupats, en una audicm musical, ^ ja tristes;

totes les situacions e a vi . iana ' n0 qrn h \ a m ort impia,
lliga fins amb la mort quan ; amb la mort del

^ Porta, que és Crist, hi

qui entra a leternu P aleshores la mort amb musica

Uiga perfectament, constnumt ^eshor^ ^ ^ qui a

una situació harmònica, com 1 J 1 del palau de

l’hora de la mort *££££%£ a acompanyar aque-

"-ThSs dl·la seva santa vida, cantant-li VSta b a t

Mater, com aúd realment ^ ^ ^ ^ ^

Convenceu-vos, * vostres corporacions corals

vostra Art i de la missió en l'Antic Tes-

Wnen m > d f n er S reloTdei a s homes insignes qui havien format
tament, 1 al tei lei g «,ierrers els legisladors, els

el Poble d’ïsrael, els savis, del poble

sacerdots, posa en - . . ne r a cantar els himnes de

als qui inventaren tons muaca s p

l’Escriptura. I, en efecte sempre la llei^eDeu, ^ ^
llei patriòtica s ha di P ^ profet es alenaven l’espe-

feia cantar al P oble a pr0 nòstigues divines de la vinguda

rança dels homes am P . David 2 l’etern músic i poeta

del Salvador al so e P tr ' ansport profètic en què excla-

SSC nt^trsegTns laSrn havia de

1 Eclesiàstic, XLIV, 5.
2. LVI, 9.

MÚSICA, EDUCADORA DEL SENTIMENT

631

scendir de David per a ésser l’etern psalteri i l’eterna cíta-
de la consolació humana.

L'home, caríssims fills, és sempre essencialment el mateix,
m la humanitat és sempre essencialment la mateixa. La
are canta bressant al seu infant perquè coneix que li plau; i
an l'home ha arribat ja a la plenitud de la seva edat, cerca
mbé en el cant el solaç de son cor en les amargures de la
la. Els pobles primitius se formaren educant-se amb l’auxi-
de la música; en ses èpoques guerreres amb la música exal¬
cen son valor, com en els temps de pacífica civilització, d’es-
sndor social, d’abundància i de comoditats per a la vida
esent, l'instint racional ha fet comprendre que per a con-
irestar la influència material que porta el sensualisme dels
stums i al vici, per a elevar l'esperit, la música era conve-
ent, puix despertant els gustos superiors dels homes, delec-
tit l'esperit, aquestes nobles delícies apartarien al jovent,
bretot, de les ignominioses delícies que corrompen i des-
acien a tots els qui es deixen dominar per elles.

III

La Música Sagrada, instrument d'educació

EN MANS DE LA IGLÉSIA

Aquesta universal aplicació de la música a totes les èpo-
tes i a totes les circumstàncies de la vida humana ningú l'ha
senyada tan bé com la Iglésia catòlica qui, guiada sempre
:r l'Esperit Sant, té un coneixement exquisit de la natura-
sa de l’home. El catòlic identifica sa vida amb Déu, és relí-
5s en totes les hores de la seva existència, no prescindeix mai
i la gràcia celestial; i ses comunicacions amb la Divinitat,
le tenen un caràcter públic i solemne, s'efectuen sempre
ompanyant les altes idees de l'enteniment i els ardents afec-
s del cor i tota l'elevació de l'esperit, amb la suavitat i la
fiemència del to musical. Així és que quan la Iglésia no està

632

J. TORRAS I BAGES

cohibida per circumstàncies adverses, en els temples majors
on s’hi representa la totalitat de la vida humana, o almenys
en els grans monestirs, de dia i de nit s’hi canta. El cant noc¬
turn i diürn, el del matí i el de la tarda, totes les hores dél
dia se consagren al Senyor del temps i de l’eternitat en de¬
mostració de que d'Ell és tota la vida humana. I encara que
això és sols propi dels clergues i dels monjos, qui per deure
de son estat estan consagrats al culte i servei de Déu, no obs¬
tant, ells representen a tot el poble cristià, porten la seva veu,
són el membre social qui compleix aquesta funció divina, ja
que els altres membres, els restants homes, han de dedicar el
temps i el treball a les necessitats de la vida material, i al mo¬
viment del món, que mai para. I malgrat això, no obstant, la
música acompanya tots els actes principals de la vida de tot
home dins de la Iglésia catòlica. Els actes alegres i els actes
tristos, les festes d’entusiasme i les solemnitats d’expiació i de
penitència, tota la vida queda dignificada pel cant sagrat, i
amb el cant se despedeix la Iglésia del cos dels seus fills morts,
quan els deixa soterrats i canta sobre d’ells la darrera absol¬
ta, i entona el càntic d'esperança i de resurrecció.

Aquestes observacions i explicacions que anem fent, caris-
sims fills, per a demostrar l'íntima connexió i amistat entre
la Religió i la Música, i la intervenció d'aquesta en tots els ac¬
tes de la vida cristiana vos convenceran de l'exactitud del títol
que havem posat a aquesta Carta, puix que per tots els fills de
la santa Mare Iglésia, la direcció que aquesta dóna a la vida
humana és encertada perquè deriva com de sa font i principi
de l'Esperit Sant que Jesucrist prometé que constantment l'as¬
sistiria. I la Iglésia exerceix sa missió de dirigir la vida huma¬
na per medi de l’educació, i per la difusió d’aquesta usa de la
música com d'un instrument de gran eficàcia. És cert que son
fi és portar als homes a la vida eterna, al repòs celestial, a la
participació de la vida divina, però per a obtenir-ho ha d’edu¬
car a l'home, és a dir, donar forma perfecta a sos sentiments,
a sos costums, a son caràcter. Els deures cristians van con¬
nexos amb els sentiments naturals de l’home. L'obligació del

LA MÚSICA, EDUCADORA DEL SENTIMENT

633

culte diví és una manifestació del sentiment de lo sobrenatural
que sent tot cor d’home i que molt fàcilment s’adultera, con¬
vertint-se en supersticions vulgars i en falòrnies filosòfiques.
El deure entre pares i fills és ensenyat per la mateixa natu¬
ralesa, igualment que l’amor entre els esposos i la subordina¬
ció als superiors i la mútua consideració que es deuen entre
si tots els homes. Hi ha una perfecta correspondència entre
la nostra vida natural i la vida sobrenatural que rebem de la
influència interna que ens proporciona la Iglésia. En l'ordre
sobrenatural naixem amb el Baptisme, creixem amb la Con¬
firmació, ens alimentem amb l'Eucaristia, i ens purifiquem
i curem per la Penitència i l’Extremunció; i per l’Ordre i el
Matrimoni els homes són constituïts en situació de continuar
dignament la vida humana i cristiana sobre la terra. La Iglé-
sia, doncs, exerceix la seva missió educadora sobre tots els
actes de la vida humana, i la música és son auxiliar constant
en aquesta obra moralitzadora.

Mes al parlar Nós així, caríssims fills, no cregueu pas que
la Iglésia tingui un esperit exclusivista i que no reconegui més
música que la música religiosa. Ella, com Mare, vetlla per ad¬
vertir-li les desviacions; però lo mateix en la música que en
les demés belles arts, deixa llibertat en son discret conreu,
com ho demostra que el lloc on s'exercita la Summa Autoritat
eclesiàstica, Roma, ha sigut el lloc on el regne de l’Art ha sigut
més esplèndid i més considerat. Els Papes s’han tractat com
amics amb els prínceps de l’Art.

IV

La Música dins de l'harmonia de la vida

Però les excel·lències de la música que havem manifestat,
sa connexió amb la Religió, i la manera íntima com congenia
amb la naturalesa humana, no significa que la Música, carís¬
sims fills, sia tot l’objecte vostre en aquesta vida temporal; i

634

J. TORRAS I BAGES

parlem expressament d’aquesta matèria, perquè per lo mateix
que la música és en gran manera agradable, com tot lo plaent
té una força d’invasió que moltes vegades s'apodera de tot
l'home, i li absorbeix l’energia que deuria dedicar al treball
i als demés deures que imposa el propi estat i condició. Tots
vosaltres teniu el vostre ofici o professió, tots teniu deures
de família que complir, i la situació social en què vos ha posat
la Providència divina qui governa la vida humana vos dóna
també obligacions de les que no és lícit prescindir; i, per tant,
haveu de portar dignament el jou de la vida, la creu del propi
estat, com diem en llenguatge cristià, i complint així vostra
missió sobre la terra vos fareu mereixedors de l’etema recom¬
pensa. Feu de manera, vos diré amb un antic Pare de la Iglé-
sia, 1 que l’harmonia de la música no trenqui l'harmonia de la
vostra vida humana. La Llei de Jesucrist és una pauta de la
vida, i de seguir-se amb fidelitat ne resulta una harmonia su¬
perior, una correspondència d’enteniment, voluntat i afectes,
de relacions socials, de cos i ànima, de la naturalesa i de la
gràcia, de Déu i dels homes, del temps i de l’eternitat, que ve
a ésser com el preludi i simfonia de l’etema harmonia de
la Glòria.

Tot el món hauria d’ésser com un immens cor on munta¬
nyes, boscos, rius, estrelles, vents, tempestats, mar, cel i terra,
nois i verges, joves i vells, regions i regnes, illes i continents,
cada cosa parlant amb sa pròpia veu i llenguatge, correspo¬
nent al Summe Artista, qui ha harmonitzat tot lo existent, fes¬
sin l’himne de la creació dirigint-se a la Font de la vida. Déu
etern, principi i fi de totes les coses. Pertorbada l'harmonia
universal pel pecat, el diví Orfeu, Jesucrist Senyor nostre, vin¬
gué al món per a restaurar-la amb la restauració dels senti¬
ments humans, donant Ell la regla i mida del deure, la pauta
de l'harmonia de la vida, que consisteix en el compliment de
les obligacions que deriven de la naturalesa humana i de la

1. Sant Ambròs.

LA MÚSICA, EDUCADORA DEL SENTIMENT

635

situació que cadascú té en aquest món. Qui és músic de pro¬
fessió que dediqui a son art el treball de la vida, ell té aquest
objecte en la societat; qui té un altre ofici que ami aquest
ofici i prengui la música o cant com una noble expansió, d’uti¬
litat pròpia i utilitat pel pròxim.

La música ha d’ésser per vosaltres, caríssims fills, qui for¬
meu les societats corals, com l'amaniment de la vida.

La sàvia Providència del Senyor ha posat en el món no sols
els medis imprescindibles per a satisfer les necessitats mate¬
rials de la vida, sinó que, a més, amb gran magnificència i ge¬
nerositat ha dat a la terra la virtut de produir fruits, que sens
ésser necessaris delecten el gust i desperten l’apetit que ser¬
veix pel sosteniment de les forces corporals. El nostre Angèlic
Mestre Sant Tomàs ensenya que l’home en aquest món abans
d’arribar al repòs etern de la Glòria mentre va fent el fatigós
cami de la vida, necessita també fer ses reposades, i que el re¬
pòs de l’home consisteix en el goig o solaç; i així com en l'or¬
dre material de la vida ha posat els fruits i altres llamineries
inventades per l'enginy humà, que delecten el paladar, obren
l’apetit i donen un cert benestar al cos, axí també ha ensenyat
als homes la música que, delectant l'esperit, ajuda a l'home i
li suavitza el fastigueig i la contrarietat d’aquest desterro ter¬
renal.

V

La Música i la moralitat

Vos dèiem, caríssims, que Jesucrist havia vingut al món
per a restaurar l’harmonia universal entre els homes, o sia
l'observança de la pauta i llei que el Criador els havia donat i
que havia quedat pertorbada pel pecat original, que, estenent-
se com taca d’oli per tot el llinatge, altera l’equilibri humà
desfrenant les passions que es subleven contra la raó i la fe,
norma directiva de la vida humana. Doncs bé, en aquesta obra

636

J. TORRAS I BAGES

restauradora de Jesucrist, en aquesta educació de les passions,
en aquesta harmonia de la vida, haveu vist que la música hi
té una part important i que la Sabiduria de la Iglésia l’ha
escollida com un auxiliar poderós en la seva missió d'educar
en la perfecció de la vida al llinatge humà.

Hi ha una secreta relació, diu Sant Tomàs, entre els dife¬
rents tons musicals i els distints sentiments o afectes de l'ho-
me, i d'aquí prové l’ús de la música i la seva adequació a les
diverses situacions de la vida humana, i l’eficàcia que posseeix
per a evocar i exaltar els diferents afectes humans. Això expli¬
ca que la música, com totes les obres humanes, és capaç de
moralitat, és a dir, d'influir en els costums: que per això ins¬
tintivament l'han usada tots els pobles de la terra. La música
distreu i serena l'esperit apassionat, i per això el profeta Eli-
seu, desitjant calmar la ira suscitada en son esperit pels falsos
profetes, demana a un psalmista, a fi que amb sa música li
deixi l’ànima de bon tremp. El mateix Sant Francesc, en el cas
que vos havem citat, en què Déu li deixà oir una música so¬
brenatural, fou en una ocasió en què el gloriós Sant estava
trist, decaigut d'esperit i malalt i desitjava recrear-se amb la
música, i el Senyor condescendí al desig de son amic donant-li
una sublim audició. Hi ha música efeminada, sensual i ener-
vadora. Vosaltres, afortunadament, representeu, caríssims fills,
una protesta contra ella, i inspirant-vos en l’amor de les coses
del cel i de les coses de la terra, amb vostres concerts procu¬
reu alçar l'esperit i portar-lo a la pura regió dels nobles i dig¬
nes sentiments. Hi ha música que fortifica l'ànima, i per això
aquelles monges de París en l'època del Terror anaven can¬
tant el Credo i altres himnes sagrats quan les portaren a la
guillotina per a llevar-los el cap.

Tota contemplació de la bellesa és una comunicació, enca¬
ra que sia remota, d'un dels atributs de la Divinitat; i en cer¬
tes contemplacions d'ordre natural, com succeeix amb la ma¬
teixa contemplació de la naturalesa física, del mar, del cel
estrellat, d’un país magnífic, etc., se reben impressions saluda¬
bles a l’ànima, l'esperit respira un aire sa, les nostres facultats

AÚSICA, EDUCADORA DEL SENTIMENT

637

erciten en el medi ambient per què foren criades, perquè
ïns dotà Déu d’intel·ligència, de sentiment i de voluntat per
vida del cos, puix que aquest ha d'ajudar solament perquè
elles altes facultats, en virtut de les quals la criatura ra-
íal és imatge de son Criador, puguin atènyer la contempla-
de la Bellesa de les coses del món, que no és altra cosa que
lellesa de l’Omnipotent, que es reflecteix en les coses ma-
als.

1 per medi de la música se difon també per les ànimes la
le impressió de la bellesa, i així s’explica que el gran Pare
)ctor de la Iglésia Sant Agustí, home genial i d'esperit finís-
per a penetrar els misteris, escrivís un tractat sobre la
sica perquè considerava la bellesa musical, la bellesa de
rmonia quan és digna, com una excitació a l’amcr noble,
tracció que Déu exerceix sobre la criatura racional és per
li de l'amor, segons està consignat en les Sagrades Escrïp-
;s/ me’ls atrauré amb els llaços de l’amor. I com el cant és
orma pròpia de l'amor, no solament serveix per a portar
me a Déu, qui és l’Amor substancial de qui deriven tots
altres amors, sinó que, per medi del cant manifestatiu de
íor, l’home també es dirigeix a Déu. Així de la il·lustre
la romana, Santa Paula, ens refereix son mestre espiritual
t Jeroni que, pel gust de cantar els psalms en llengua
raica, prengué l’immens treball d’aprendre aquest idioma,
què en els càntics divins cantats amb el to oriental trobava
pressió de l'amor més vehement, més genuïna i més viva,
n ella, despresa de tot amor terrenal, desplegà les ales de
esperit per a volar envers l’Amor etern i puríssim.

Que els vostres cants sien sempre, caríssims fills, excita-
s dels nobles sentiments, que per això en aquesta Carta,
íe de l'afecte que us professem, havem volgut parlar-vos de
íoblesa del vostre art que es lliga amb tota la vida huma-
i majorment en aquelles conjuntures en què la vida huma-

Osees, XI, 4.

638

J. TORRAS I BAGES

na es lliga amb la vida divina, i demostrar-vos amb l'exemple
de la Iglésia catòlica com la música és un auxiliar poderós per
a l'educació dels sentiments humans. La fórmula més concre¬
ta i expressiva de la vida cristiana ens la dóna el Sant Evange¬
li quan diu que tota la Llei se redueix a amar a Déu i a amar
als homes; la vida, doncs, segons nostre Mestre diví, ha d’ésser
un perenne exercici d’amor. El cant és indubtable que posseeix
una eficàcia especial sobre la vida afectiva i disposa per a
l’amor. Però l'amor, mentre estem en aquest món, és corrup-
tible per raó de l'estat decadent de la nostra naturalesa; a vos¬
altres, qui formeu les corporacions corals, vos toca la noble
missió d'afavorir els dolços, purs i dignes afectes. L'eloqüent
Sant Basili, 1 deixeble de l’Evangeli i de la cultura grega, con¬
ta que Pitàgores se trobà un dia amb ims joves borratxos qui
tornaven d'una orgia; el filosop aleshores manà al flautista qui
anava al davant conduint-los, que canviés de to i toqués amb el
to dòric, el més grave, noble i solemne de la música grega, i
els joves, de sobte, llençaren les corones que portaven al cap,
segons costum dels calaveres d’aquell temps, i es retiraren con¬
fosos. El canvi de to del flautista els féu també a ells mudar
de to. I com avui dia, desgraciadament, hi ha homes qui enca¬
ra que han rebut el baptisme cristià, no obstant, sembla que
professen més consideració als costums i lleis dels gentils que
als preceptes i principis de la Iglésia, volem citar altre cas, al¬
tre símbol de l’eficàcia del cant sobre les accions humanes, és
a dir, de la moralitat de la música; símbol molt conegut de
tots els amants de la literatura gentílica i que serveix de cor¬
roborant a la doctrina de la Iglésia, quan mana apartar-se de
tot cant que no sia conforme a les lleis de la puresa i de la rec¬
titud dels sentiments humans: el prudent Ulisses, durant sa
navegació, havia de passar per un estret poblat de sirenes, i te¬
ment que aquestes amb sos cants seductors no enganyessin
als mariners, fent-los naufragar en els abismes, els tapà amb

1. Homilia al Jovent: Les Auieurs grecs, etc.. París, Hachette, 1863.

LA MÚSICA, EDUCADORA DEL SENTIMENT 639

cera les orelles, a fi que no poguessin oir aquelles veus encise-
res. No és altra cosa que el significat d’aquest símbol de la
sabiduria grega l’ensenyança de la Sabiduria cristiana quan
ordena abstenir-se de tota música que provoqui el desfrè de
les males passions, per a evitar el naufragi del vici.

VI

Santa Cecília

Sosteniu-vos, doncs, sempre dignament, caríssims fills en el
vostre punt; que la música d’aquesta terra signifiqui i expres¬
si sentiments alts i dignes, que contribueixi a donar a la mas¬
sa social un sentit espiritual, un gust noble, a despertar-lí l'ins¬
tint superior que sols se satisfà amb les expansions pures i
lluminoses pròpies de la nostra naturalesa racional i del ca¬
ràcter cristià estampat en les nostres ànimes per la sang gene¬
rosa del Redemptor. Per això volem acabar aquesta Carta
fent-vos, caríssims fills, una senzilla recomanació. La Iglésia
sembla que considera a la verge i màrtir Santa Cecília, patro¬
na dels qui es dediquen a l'Art musical, i, en efecte, la inte¬
ressant figura de la jove patrícia romana s'alça ja des dels pri¬
mitius temps del Cristianisme dessobre l'esfera comuna de la
vida humana i se'ns presenta, cantantibus organis, elevant al
cel els seus himnes de glorificació a l'etern i celestial Espòs de
les ànimes pures. Preneu-la, doncs, vosaltres per Patrona, i en
les poblacions on bonament sia possible dediqueu-li una fun¬
ció religiosa, obsequieu amb vostres cants a la virginal noia
cristiana qui cantà sos puríssims amors i per son Amor morí.
Així ella pregarà per la casta felicitat de la vostra vida, per la
noblesa dels vostres sentiments, perquè sapigueu exercitar-vos
en les virtuts mereixent l'eterna recompensa de ïa Glòria.
I perquè així sia i en prova de la predilecció que us tenim,
vos donem la Nostra Benedicció en nom del Pare f» del
Fill f i de l'Esperit Sant f. Amén.

Vic, 25 d'agost, festa del Puríssim Cor de Maria, de 1901.

LA SABIDURIA DELS HUMILS *

Sumari

I. Descuit actual del Catecisme perquè la supèrbia el mira com

humil. .

II. La Sabiduria dels Humils és la base de la civilització univer¬
sal, i Túnica ciència capaç d'universalitzar-se..

III La Doctrina de Fe és la llum de la vida^ la Doctrina d Obres,
la força de l’esperit; la Doctrina d Esperança, la consola¬
ció del cor. ,

IV. El Catecisme, així com és llei de tota la Humanitat, ho ha
d’ésser de tots els homes: creure i obrar.

V Com obra aquesta sabiduria en els humils. Accio del cate¬
quista, de la raó i de l’Esperit Sant.

VI. El catequista ha d'acomodar la seva ensenyança a les perso¬
nes i situacions diferents.

VII Obligació general de catequitzar. Particulars recomanacions
als Sacerdots, als Pares, als Amos, als grans Industrials,

als Mestres.

* Pastoral de Quaresma, inspirada en un dels grans prmcípis^ de
vida cristiana: l'ensenyament del Catecisme, del qual el Prelat, en la
santa Visita havia hagut de constatar el descuit i la neghgencia per
part dels pares i mestres. Maragall digué d'aquest document: «Ya el
Fema conmovió todo nuestro sentido, y la conmocion fue haciendose dul
ceTeX^enetrante y fecunda con la lectura. Éste es el sermon de la
humildad digna y sincera.»

3ABIDURIA DELS HUMILS

641

TOS, EL DR, D. JOSEP TORRAS I BAGES,
>ER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

venerable Capítol de la Seu, als Arxiprestos, als Pàrrocos
i demés Clero, tant secular com regular, a les Religioses i a
tots els fidels del Nostre Bisbat, pau i salut en Nostre Se¬
nyor Jesucrist.

Abscondisti haec a sapientibus et
prudentibus et revelasti ea parvulis.

«Escondires aquestes coses als sa¬
vis i prudents, i les has descobert
als pàrvuls.»

(Mateu, XI, 25.)

I

Descuit actual del Catecisme perquè la supèrbia

EL MIRA COM HUMIL

Practicant la Santa Pastoral Visita, al passar-la a una es-
a de nois d'una de les poblacions del Bisbat, el mestre, qui
i un excel·lent cristià, se queixà del treball extraordinari que
ionava l'ensenyar-los la Doctrina cristiana, perquè els nois
'anar a l'escola no sabien res absolutament del Catecisme,
les primeres oracions que en temps més cristians les ma-
, ensenyaven a les criatures així que començaven a parlar,
nsenyança d'aquests principis de la Religió als petits infants
l'escola donava al digne professor un treball extraordina-
incompatible amb les altres obligacions que imposa el càr-
: de mestre de primera ensenyança. I Nós quedàrem con-
íçuts de que, avui dia, la major part dels pares de família

642

J. TORRAS I BAGES

deixen de complir aquesta obligació essencial i inherent a la
paternitat, omissió de la qual tindran que donar compte en el
tribunal de Déu, i rebran ja moltes vegades en aquesta vida el
càstig merescut per la seva negligència, puix els fills qui no
han sigut degudamen instruïts en la llei del Senyor, solen és¬
ser l’assot dels pares, i causa d’amargures en els darrers anys
de la seva vida.

És la negligència o descuit en l’ensenyança de la Doctrina
cristiana el pecat més grave que pot cometre un pare envers
els seus fills, i un principal envers els dependents o criats que
té a la seva casa, com ho declara ben obertament l’apòstol
Sant Pau 1 amb aquelles paraules: «Si algú descuida els seus
criats o dependents, nega la fe, i és pitjor que no pas un in¬
fidel.» De manera que, en l'ordre de la gràcia i de la salvació,
el cap de casa descuidat en l’ensenyança de la Doctrina cristia¬
na és tan impossible que se salvi, com si hagués apostatat de
la fe catòlica, i és pitjor que no pas els qui no són cristians.

I encara que aquests conceptes tal vegada, caríssims ger¬
mans i fills, vos semblin exagerats, l’autoritat de Sant Pau i
les seves tan explícites ensenyances ens han de fer entrar en
reflexió, perquè aquelles augustíssimes paraules dictades per
l'Esperit Sant no han sigut derogades, i tenen tanta força avui
com la tenien en vida del Sant Apòstol, i la conservaran fins a
la fi dels segles.

El nostre temps és temps de supèrbia i, de consegüent, de
falta de reflexió i de molta lleugeresa; només fa cas de les
coses grosses, del soroll, de la vanitat, de la coloraina, de lo
que fereix els sentits; i per això les coses de l'esperit no les sap
entendre, perquè l'home animal no entén lo espiritual , 2 1 per a
entendre la ciència de salvació se necessita un talent que so¬
lament posseeixen els humils, una revelació celestial que mai
tindran els qui estan inflats de supèrbia i vanitat, segons decla-

1, I Timoteu, V, 8.

2. I Corintis, II, 14.

643

I.A SABIDL'RTA DELS HUMILS

ra el mateix Jesucrist en el Sagrat Evangeli: 1 «Jo us glorifico,
oh Pare celestial. Senyor del Cel i de la terra, perquè haveu tin¬
gut amagades aquestes coses als savis i prudents del segle, i
les haveu revelades als petits i humils.»

I que el vici dominant i capital del nostre temps és la su¬
pèrbia, se demostra observant com el món se contradiu a si
mateix; puix predica que vol ésser popular i amic del pobre
i del treballador, i, no obstant, avorreix i s'avergonyeix de lo
popular, de lo senzill, i tothom se'n vol anar per les altures i
fer el savi, i d'aquí és que no fa cas del gran miracle de Déu,
de la ciència que il·lumina a tot el món, fins als enemics de
Jesucrist, la doctrina de l’Evangeli, és a dir, la Veritat posa¬
da a la mida de totes les intel·ligències pel gran Benefactor i
Redemptor de la Humanitat, qui es constituí Pedagog de tots
els homes, el Verb etern encarnat en la Persona del Fill de
Maria, qui distribueix el Pa de la Veritat fins als homes de
menor intel·ligència; i per això el món superb s'avergonyeix
de la doctrina de l’Evangeli, perquè és la ciència dels qui no
són científics, no obstant de que posseeixen la més alta sabi-
duxia, la que deriva directament de la Font de la Veritat, la
ciència de la salvació, ensenyada per Jesucrist Senyor nostre.

Els mundans irreflexius miren amb indiferència, i com si
es tractés d’una trivialitat, el Catecisme de la Doctrina cris¬
tiana, que és el llibre de text de la vida humana, puix se conté
en ell tot lo que devem creure i devem practicar; i contra
aquesta indiferència dels mundans, que fins arriba a tocar a la
mateixa gent que fan professió de vida piadosa, és precís alçar
la veu i dir amb el Profeta: «Ja és hora de despertar-vos»,
puix l'estat de la societat cristiana, de la dignitat humana, els
temors de que la civilització s'enfonsi com un edifici sense
fonament, posen en evidència que realment falten els fona¬
ments de la vida, que no són altra cosa que els principis i pre¬
ceptes continguts en el Catecisme de la Doctrina cristiana,

1. Mateu, XI, 25.

J. TORRAS ï BAGES

644

compendi i resum de l’Evangeli, que en un petit volum com¬
pren més alta i lluminosa ciència de la que hi ha en els grossos

llibres dels més savis filosops del mon.

La iglésia 1 és la columna i fonament de la Ventat sobre
la terra; fins les veritats que encara conserven els heretges i
lliure pensadors deriven d’ella, i si guarden dits homes alguna
dignitat de vida que els deslliura de caure en 1 estat salvatge,
és perquè la Iglésia és com el sol, que fins als qm estan a
l’ombra i no disfruten de la calor vivificant d aquell astre, no
obstant, participen de la llum que d'ell deriva.

Doncs bé: la Iglésia professa el principi de que per a sal¬
var-se és necessari saber i practicar la Doctnna cnstiana i
com Nós estem en la creença de que avui dia hi ha una gran
ignorància d'ella, temem la perdició de moltes animes, puix
e*ssent Jesús l’única porta per a entrar a la Glòria, essent Jesus
l’únic Mediador entre Déu i els homes, acostant-se únicament
l'home a Déu mediant l'atracció que Jesus exerceix sobre les
ànimes, és clar que si els homes no coneixen a Jesus no po¬
dran sentir son influx celestial; i la manera practica, eficaç i
real de conèixer a Jesús és el Catecisme de la Doctrina cris¬
tiana, on s’hi troba la substància de l'Evangeli, es a dir, la llum
que il·lumina els ulls de l’esperit per a conèixer a Deu en la
Sagrada Persona del Fill de Maria.

Per això Nós dediquem la present Carta Pastoral, en a
segona Quaresma del segle xx, a explicar les exceWencies i la
necessitat del Catecisme de la Doctrina cristiana, i 1 obligacio
estretíssima d’ensenyar-la o de fer-la ensenyar que tenen els
rectors, els pares de família i caps de casa, i els mestres de
nois i noies, així com també l’obligacio general de que, essent
-1 poble cristià un poble sacerdotal, en el qual tothom parti¬
cipa de la dignitat apostòlica, tots, d’una manera meso menys
estreta, devem publicar i ensenyar 1 Evangeli, o sia el ■ Cateas-
me, lo qual no és altra cosa que l'elevacio a 1 ordre sobrenatu-

1. I Timoteu, III, 15.

LA SABIDURIA DELS HUMILS

645

ral del principi de dret natural de que tothom, en quant li sia
possible, deu procurar ensenyar la veritat a son pròxim. Els
homes no poden prescindir els uns dels altres.

II

La Sabiduria dels humils és la base de la civilització

UNIVERSAL, I L'ÚNICA CIÈNCIA CAPAÇ D'UNIVERSALITZAR-SE

I no ens ha d'espantar, caríssims germans i fills, la gran
heretgia moderna que sura en la present atmosfera mundana,
de prescindir de tot lo sobrenatural i diví, de fundar la vida
en l’ordre purament natural i fins exclusivament material, per¬
què aquest error no és modern, sinó molt vell, puix aquesta
forma, malament anomenada positivista, abans l'oí l’antiga
Grècia que la moderna Europa, per boca d'un dels seus filo-
sops, qui afirmava que el nostre enteniment no devia aplicar-
se a lo diví i etern, perquè a l’home li basta lo humà, i al
mortal lo piortal; i, no obstant, aquesta falsa i superficial filo¬
sofia fou vençuda i anihilada pel pare de tota la filosofia mo¬
derna, Aristòtil, a l'afirmar que de l’home mai podrà arrencar-
se la inclinació, l’aspiració a lo diví i etern. Així la nostra di¬
vina filosofia, més que la d'Aristòtil, vencerà la superficial filo¬
sofia moderna, que es retirà del corrent de la civilització intel-
lectual que intenta pertorbar amb la seva infeliç intrusió; i
el Catecisme de la Doctrina cristiana, és a dir, el text de la
ciència divina i sobrenatural, continuarà essent la llum dels
esperits i la base de la civilització humana perquè del nostre
cor mai ningú ne podrà extirpar, segons la sentència del gran
filosop citat i l’experiència de tots els segles, les eternes i so¬
brenaturals aspiracions que donen elevació, honestedat i dig¬
nitat a la vida humana sobre la terra, i que la gràcia cristiana
junta amb la mateixa vida divina. La Maçoneria, naturalista
per essència, és l’única autora de la guerra contra el Catecis¬
me, i ella vol desterrar-lo de les escoles i treure’l del fona-

646

J. TORRAS 1 BACRS

ment de la vida humana; però la secta desapareixerà com han
desaparegut les seves antecessores, que en els passats segles
afligiren la Iglésia, i la Doctrina cristiana continuarà essent
la base de vida de la gent civilitzada.

En efecte: la sabiduria dels humils, la ciència del Catecis¬
me, ha d’ésser la base de la civilització universal, cosmopoli¬
ta, perquè aquesta civilització per sa naturalesa ha d’ésser una,
ha de tenir una unitat essencial, com tot el nostre llinatge té
una unitat essencial; ha d'ésser no sols cosmopolita, sinó
també de totes les èpoques, és a dir, superior a les influències
de lloc i de temps, com una atmosfera estesa per tota la terra
capaç d’ésser respirada per tothom, vivificant l’esperit de tota
classe i condició de persones. Ha d'ésser una sabiduria direc¬
tiva de la vida; una ciència humana, és a dir, del pur home,
no del llatí o del germànic, o de l'indi, no del ric, ni del pobre,
ni del savi o de l'ignorant, sinó de l'home com tal home en sa
relació amb Déu i amb el pròxim. Aquesta base d’unitat d’es¬
perit entre tots els homes és una condició necessària de la
civilització universal, i així és que l'esperit dels homes, per a
ésser capaç d’aquesta sublim unificació, ha de purificar-se i
caracteritzar-se despullant-se de tot element estrany, llençant
les incrustacions que el deformin i quedant tal com eixí de les
mans del Criador, és a dir, criatura racional de Déu i lligada
per l’amor amb Déu i amb tots els homes, amb consciència
d'això, element apte, pedra per a la immensa construcció mo¬
ral de la Humanitat civilitzada, és a dir, ordenada, una, lliure,
enllaçant harmònicament entre si totes les famílies del llinatge
d'Adam. I per això és necessari complir aquell cànon de l’E¬
vangeli, regla per a entrar en el regne del Cel, la humilitat
d’esperit, que fa que l’home digui Pare al Déu de cel i terra,
i germans a tots els homes, i a la bona voluntat, que és ger¬
mana bessona de la humilitat i a la qual únicament prometé
en la terra la pau el Salvador dels homes.

D'aquí ve que aquesta Sabiduria que anomenem dels hu¬
mils és l’única capaç d'universalitzar-se, és la ciència de la
salvació eterna i la invariable regla directiva de la nostra vida

LA SABIDURIA DELS HUMILS

647

moral sobre la terra, ensenyada per Jesucrist, diví inventor de
la sabiduria dels humils, i que el Catecisme divulga per tots
els pobles cristians, preparant la unitat d’esperit per la qual
sospirava el Redemptor, i encara avui sospira la Humanitat.

Els savis del món, els qui es tenen per savis i parlen com
oracles, i es fan mestres de la vida humana, són incapaços de
comprendre la doctrina celestial, la desprecien, la tracten com
si fos una rondalla i es mofen dels qui la segueixen; però ja
és cosa molt vella, i en l'Antic Testament ja trobem que pas¬
sava lo mateix, i als màrtirs del principi del Cristianisme els
acusaven d’imbecil·litat, com ara de vegades pels carrers i pla¬
ces de les grans ciutats ens motegen i en sos diaris ens tracten
de gent que no tenim intel·ligència, ni coneixements, ni llum de
raó, poca cosa més que bèsties. Però res d'això, caríssims
germans i fills, ens ha de venir de nou, perquè Jesucrist ja
ho profetitzà, perquè Sant Pau, amb una eloqüència merave¬
llosa, ja ho predicà, ensenyant que aquesta sabiduria del món
era fàtua perquè no cura de res, ni il·lumina, ni consola, ni
fortifica, ni dirigeix com la sabiduria dels humils, que el món,
és a dir, el regne de les concupiscències, no entendrà mai per¬
què els vapors d’elles, espessíssims, priven del raig de llum
divina que escampa en totes direccions la santa ensenyança
de l’Evangeli, i que el Catecisme popularitza pertot arreu per
ministeri de la Santa Iglésia catòlica.

i Oh ciència de Jesucrist, sabiduria dels humils! jTu ets la
confusió de la ciència que infla, tu ets la llum del món, el con¬
sol de l’esperit, la força de la vida, l'ensenyança universal que
anivella totes les intel·ligències lletrades i sense lletres, elevant-
les a la sublimitat del coneixement diví que Jesucrist ensenya
des de la seva càtedra universal i sempiterna!

J. TORRAS I BAGES

648

III

La Doctrina de Fe ts la llum de la vida; la Doctrina d'Obres,

I.A FORÇA DE L'ESPERIT; LA DOCTRINA D ESPERANÇA,

LA CONSOLIDACIÓ DF.L COR

Perquè el Catecisme de la Doctrina Cristiana és el llibre
de text de la Humanitat en tots els segles, el llibre de la vida,
i la centúria que comencem necessita tant d’ell com els segles
passats i els venidors. Jesucrist és d’ahir, i davui i de to s
els "segles, com ja predicava l'apòstol Sant . P * u; ' 1 ^ ^
doctrina sempre té idèntica actualitat, perque fls h ornes sem
pre som els mateixos, i les lleis de la consciència de 1 home no
varien; i com Déu també és sempre el mateix, perque : es etern,
d’aquí que l’home, per a trobar a Deu, sempre ha de ter
invariable camí, el camí de la Veritat i de la Justícia, segons

l’expressió del profeta David. 2 .

■Qui ens ensenyarà la Veritat? d Els homes parlatres qu.
mai acaben les raons, i delecten les orelles amb paraules tria¬
des, i sedueixen els cors despertant en ells passions £ala S“ e [f s
i traïdores que mai podran satisfer? No; el mestre de la Ve¬
ritat no és l’home, perquè tot home és mentider, diu 1 ant
Profeta 3 i la Veritat sols pot ensenyar-la la mateixa Veritat,
elVerb etern, Jesús, Fill de Déu; per això diu Ell en el sagrat
Evangeli: 4 «Jo só la Veritat, jo só el Camí, jo so la Vida»; i en
altre lloc: 5 «Jo só la Llum, qui em segueix a Mi, no caminara
a les fosques.»

Lo que havem de creure i lo que havem de practicar, es lo
que se’ns ensenya en el Catecisme de la Doctrina cristiana, o
en altres paraules, en ell se’ns ensenya la Ventat i la Justícia,
tals com les ensenyà Jesucrist.

1. Hebreus, XIII, 8.

2. Psalm CXVIII, 142.

3. Psalm CXV, 11.

4. Joan, XIV, 6.

5. Joan, VIII, 12.

LA SABIDURIA DELS HUMILS

649

Lo que havem de creure se conté en la Doctrina de fe; i
recordeu, caríssims germans i fills, aquella sentència de Sant
Pau: 1 «Sense la fe és impossible agradar a Déu»; i aquella al¬
tra del mateix Jesucrist en l’Evangeli: 2 «El qui no cregui, és
a dir, el qui rebutgi la fe ensenyada pel Salvador i proposada
per sa Iglésia, es condemnarà.»

La vida cristiana és un camí que porta a l'altre món, d'on
ningú n’ha tomat; però Jesucrist n'ha vingut, i per això Ell
únicament pot ensenyar-nos el misteri de l'eternitat, essent la
Llum que il·lumina entre les tenebres de la vida present.

Si s’apaga aquesta Llum l’home queda a les fosques, i per
a il·luminar-nos, el Catecisme de la Doctrina cristiana ens en¬
senya els misteris de Déu, U en Substància i Tri en Persones;
l’Encarnació de la segona Persona, o sia del Fill, en les virgi¬
nals entranyes de Maria per obra i gràcia de l'Esperit Sant;
son Naixement, sa predicació i sa mort, per a redimir al llinat¬
ge humà de l'esclavitud del pecat en què caigué després de la
prevaricació de nostres primers pares; sa resurrecció i sa glo¬
rificació, causa i exemplar de nostra resurrecció i de nostra
glòria; la fundació de la Iglésia i la institució dels Sagraments,
mediant els quals es difon a tots els homes que dignament els
reben la gràcia del Redemptor; aquesta gràcia dóna a l’home
la dignitat de fill adoptiu de Déu i el dret a l’herència de la
Glòria.

I aquí convé notar la conveniència de que els qui ensenj'en
la Doctrina cristiana a persones de discreció, apliquen els prin¬
cipis de la nostra santa fe sobre la dignitat de l’home, criat
i redimit per Déu, contra els errors dels heretges moderns,
qui, volent d'una part elevar l’home sobre el mateix Déu, al
propi temps ensenyen que l'home descendeix de la mona o
altre animal per l’estil; i mentre proclamen que l'home no deu
subjectar-se a ningú i que és sobirà, no saben deslliurar-lo de

1. Hebreus, XI, 6.

2. Marc, XVI, 16.

650

J. TORRAS T BAGES

l’esclavitud de les passions i vicis que solen dominar a aquells
mateixos mestres de perdició. I així per l’estil, la meditació
profunda de les veritats del Catecisme ensenyara als ecle¬
siàstics i altres persones qui es dediquen a explicar-lo, que la
ciència de salvació portada al món per Jesucrist, es util en
tots els segles i pròpia per a destruir tots els errors essent
el Catecisme gravat profundament dins del cor, el millor pre¬
servatiu contra les seduccions de la mentida.

Per això no n’hi ha prou amb que l’Esperit Sant hagi mfos
en la criatura, al rebre el Baptisme, com la llavor de la fe
sobrenatural i divina, sinó que cal que al desenrotllo de la
intel·ligència i de les altres facultats correspongui el desen¬
rotllo de la fe, i puix que la fe i la raó han de quedar unides
en el cristià, a l’ús de la raó ha d’acompanyar l’ús de la te, que
per això en les famílies verdaderament religioses els pares
en els seus tendres fillets, juntament amb les idees de la vida
material, procuren excitar-los les idees sobrenaturals i divines,
ensenyant-los, així que comencen a parlar, els principis de la
sagrada creença, j Quanta eficàcia tenen en el cor de lhome,
caríssims germans i fills, les oracions que s’aprenen en la
infància! Durant tota la vida estan desades en 1 esperit, a
l’hora convenient surten, i en el trànsit de la mort compa¬
reixen amb tota la seva vivesa i donen a l'home una repro¬
ducció d'aquell feliç estat d’innocència, d’espontaneïtat de la
veritat i de lluminosa serenitat que tenen els infants que ia
que sien comparats als àngels, estat que constitueix una cor¬
roboració de la sentència divina de Jesús, de que per a entrai
en el regne del Cel ens havem de fer pàrvuls.

Tomar a la innocència és una gran delícia, és la major de
les delícies, i tot home de talent l'ha experimentada, encara
que no sia més que per poca estona, com un èxtasi passatger
i com una revelació íntima. Desfer-se dels convencionalismes
mundans; fer-se superior als gustos grollers i animals; tras¬
lladar-se fora de tota vanitat; despreciar tot lo relatiu, com
diuen certs moderns, o bé lo temporal, que és lo mateix, com
deien els antics; obtenir la llibertat de l’esperit i contemplar

LA SABIDURIA DELS HUMILS

651

de cara la Veritat absoluta, que és Déu, encara que sia baix el
vel del misteri, veu’s aquí la summa de la felicitat i de la Glò¬
ria a què aspirem tots els fills d’Adam en virtut de la consti¬
tució essencial de la nostra naturalesa humana.

Tal vegada predicar això en el segle xx, enmig del movi¬
ment continu de la nostra generació, a algú li sembli una
quimera d’imaginació, un estat humà irrealitzable, o, a lo més,
sols possible en un anacoreta o un monjo. I, no obstant, l'E¬
vangeli el predicà Jesucrist com una doctrina de pau i con¬
sol per a tots els segles; i així Sant Ignasi, apòstol dels temps
moderns, quan traça el camí de l’Esperit, ensenya lo que ha¬
vem de fer a acostar-nos a aquell estat d'innocència i tro¬
bar amb pau al Senyor, i tots coneixem molts cristians qui, vi¬
vint enmig del món, conserven aquesta superioritat d’esperit
que prové de la innocència, primitiva o restaurada, de la vida.
I per a tota restauració espiritual i moral de l’home és de
necessitat el Catecisme.

La mateixa doctrina d'obres convé que estigui estampada
dins de la nostra ànima en termes concrets i determinats, no
d’una manera discutible, sinó que s'oigui dins de la conscièn¬
cia la pròpia veu del Legislador qui impera. Desgraciat d’a¬
quell qui funda els deures de la vida en la movedissa base
d'una opinió, que aquesta davant de la força brutal de les
passions i de l’egoisme quedarà desvanescuda i de res servi¬
rà. La llei de la vida ha d'ésser sobirana i irresistible. Els afi¬
cionats a l'estudi de la filosofia qui llegeixin la present Carta,
ja recordaran que un famós filosop alemany, amb tot i ésser
protestant, escriví que la Llei moral estampada en l’esperit
de l’home té per distintiu l'ésser imperativa i categòrica; i
aquesta sentència del filosop semiracionalista se lliga perfec¬
tament amb la doctrina dels nostres ascètics i mestres espi¬
rituals, quan ensenyen que l’home qui vol sortir vencedor en
les lluites de les passions, convé que no discuteixi amb el di¬
moni, sinó que tanqui de cop, perquè si entra en discussió
amb les excitacions passionals, promogudes sovint per l'ene¬
mic de la naturalesa humana, l’home quedarà vençut, puix el

652

j. TORRAS ï bages

__ Vart d’usar les fal·làcies no té
dimoni és un dialèctic hom e.

superior, i l'home apassionat diem ^ ^ doctr i n a d e

D'aquí que lEspent S “*’ a “ atura i e u la força natural
fe que empelta aqu<ista virtutsso humaneS; a l senyalar

de la raó, al legislar les obres ' , la Llei d el Senyor que

la direcció de ,a nostra ^ empelta^ ^ ^ ^

ha de regir la vida del cr , h umana; i així com la rao
gravada en el cor de tota cnatur^ h mútuam ent,

i la fe lligades 1 una amb cristiana , aquesta pura ex-

així també la Llei natural i , qui és Autor de to-

tensió i explicació de 1 altra, ju id £ e fortifica la voluntat
tes dues, formen una regla de dir amb molta

de l’home, Sns al punt de que «fot hQ puc

veritat aquelles paraules de lapostol Sant

en Aquell qui em conforta.» germans i fills, de que

Donem gràcies a Dem can ^ encara qu6

hagi vingut en auxili «puna manera imperativa en

és cert que la Llei p esta Llei la llegim a la

el cor de l'home, no obstant “Lència, intermitent, flaca i
claror de la nostra pi P és insu ficient fins pels casos

molt subjecta a engany, això el Senyor manà a Moi-

de més evidència moral,, q P de ^ a fi qU e, si s’es-

sès que l'escrivís sobre unes ^ l P' Uegir escrita

borrava del cor dels W la fe, mentre el a
sobre la pedra. Així la L de la Justícia divina; i la

dura, fa inesborrables els p Uegides a f a llum de la

Llei natural i tota la Llei ^ er contrare stada per l'en-

fe, constant, verídica, que n P ^ dictats de la Llei, re*

ganyós fulgor de la P assl ° ! podran quedar falsificats,

petim, llegits a la llum^ derivac ió directa de la Llum
perquè la llum de la de leg paS sions, promo-

eterna que mai podran l apag* 1 fe ég Déu qui parla, i a

vedor de les consciència el resisteix?

Déu, mentre shi creu, cl·l

1. Filipesos, IV, 13.

LA SABIDURIA DELS HUMILS

653

Però, a més d’aquesta força que dóna a la Llei de les nos¬
tres accions la virtut sobrenatural de la fe, per medi de la
Doctrina d’esperança aprenem la manera d’acudir a Déu de¬
manant-li l'auxili convenient amb la seguretat d’obtenir-lo.
L'oració que surt del cor dels homes i puja fins al cel, és
com el vapor que ix de la terra, que hi torna a caure des dels
núvols convertit en benèfica pluja; així l'oració torna al cor
dels suplicants en forma de gràcies divines que omplen els
buits de la nostra naturalesa pecadora, i fortifiquen la voluntat
humana, per a anar fent el camí de la vida i pujar les costes
difícils que en ella s'hi troben. L'oració rectament dirigida i
que ix d'un cor amic de Déu és d’un efecte infal·lible per a
obtenir la gràcia necessària al compliment de la Llei de sal¬
vació. El Doctor Angèlic aplica a aquesta matèria un text
d'Aristòtil, que diu que lo que un pot fer valent-se dels amics,
ja es pot dir que ell ho pot fer; així l'home, amic de Déu per
la gràcia, malgrat la seva misèria, pot complir no sols la Llei
natural, sinó tots els preceptes imposats per la Llei cristiana,
que són poca cosa més, diu el mateix Angèlic, de lo que mana
la Llei natural.

Veu's aquí, caríssims germans i fills, un motiu de solaç
per a l'ànima cristiana, qui es conserva fidel a Déu: saber que,
ajudat de la gràcia, tindrà prou forces per a arribar al terme
de la vida, per a obtenir la corona de la victòria o sia per a
complir la santa Llei del Senyor, àrdua per a la nostra natu¬
ralesa decaiguda.

IV

El Catecisme, així com és llei de tota la Humanitat,

HO HA D’ÉSSER DE TOTS ELS HOMES: CREURE I OBRAR

Perquè la vida cristiana té una amplitud admirable, és
com un horitzó sense límits: sos límits per alt són Déu, qui
és immens i infinit, i pels costats tots els homes; les fronteres

654

J. TORRAS I BAGBS

de la nostra vida arriben fins a Déu, i s’estenen a tota la Hu¬
manitat. La immensitat del deure indica la infinitat de la
nostra eterna destinació. La Llei evangèlica que professem ha
engrandit a l'home i l'ha posat en relació amb tot el mon visi¬
ble i invisible, i la multiplicitat de les relacions que lliguen la
vida de l’home amb la Divinitat i amb tota la Humanitat,
queden determinades i regulades per la regla de vida que
l’Esperit Sant ensenya a la Iglésia Catòlica, mediant 1 Evan¬
geli de Nostre Senyor Jesucrist i tot el tresor de les Sagrades

Escriptures. ....

Adorem a Déu Omnipotent, sapientíssim i misericoidios,

oui amb la Doctrina d’obres, ens comunica una Llei admira¬
ble- Llei de tota la Humanitat, la Llei del regne de Deu sobre
la terra, que s'estén a totes les nacions del mon. Tots els reg¬
nes dels homes resulten petits al costat del regne de su-
crist sobre la terra. Les monarquies antigues d Alexandre o
d’August, o la moderna de Napoleó Bonaparte, son qualifica¬
des d'admirables i grandioses, i, no obstant son un no-res a
costat del regne de Déu, compost de gent de tots els pobles
de la terra. Aquelles monarquies humanes conservaven lleis
distintes en els diferents pobles, i si haguessin volgut posar
a aquests sota d'una mateixa llei, haurien sigut justament qua¬
lificades de tiràniques; en el regne de Déu, la Llei es la ma "
teixa per a tota la Humanitat, i és, no obstant, una Llei de

perfecta llibertat. 1 , E11

Déu ha legislat tot lo humà, les nostres relacions amb Ell,

amb el nostre pròxim, amb les coses materials, i ho ha fet amb
una curta Llei de deu articles, que tots els cristians tant els
qui tenen lletres com els qui no en tenen, aprenen a 1 arribar
a l’ús de la raó.

La simplicitat és el distintiu de les coses divines, i la Igl -
sia la té també per sistema, i regeix l’esperit i la consciència
humana mediant el Catecisme que aprenen tota classe i con-

1. Jaume, I, 25.

655

I-A SABIDURIA DELS HUMILS

dicions d'homes. És un llibret universal i humà per excel·lèn¬
cia, perquè conté una doctrina divina. S’han volgut escriure
catecismes democràtics, que de segur que el poble no entén.
El fer-se entendre de tothom és un do propi de l’Esperit Sant,
i Ell sol és el qui sap vulgaritzar la ciència; per això el Cate¬
cisme, que conté la ciència de salvació, és posseït per homes
i dones, ciutadans i pagesos, perquè dit llibret enclou una
llum intel·lectual que deriva de l’Esperit Sant.

No hi ha res tan pràctic com la ciència de salvació; per
això les Sagrades Escriptures i la Doctrina de la Santa Iglésia
ensenyen que la fe i les obres estan entre si tan lligades, que
les obres no són altra cosa que el complement i la realització
de la fe, l’activitat, la vida d’aquesta, de tal manera, que la fe
sense les obres és morta, i no serveix per a obtenir la nostra
salvació eterna.

I convé que ens fixem molt, caríssims germans i fills, en
aquest punt de la Doctrina de Jesucrist. La sinceritat de la
professió cristiana abraça les dues coses: la fe i les obres;
i en cert sentit podem dir que no són més que una cosa sola.
Tem a Déu i observa sos manaments, que això fa tot l’home. 1
En efecte, pel cristià les obres han de ser obres de fe, han de
constituir una professió externa dels principis de la seva creen¬
ça, segons aquella divina sentència: «Cregueu a les obres i no
a les paraules.» La nostra professió, sincerament cristiana, se
demostra de la manera més eloqüent pel context de la nostra
vida pràctica, per totes les nostres idees, conceptes, accions,
sentiments i costums.

I aquí convé que els encarregats d'explicar la Doctrina cris¬
tiana facin notar un error avui molt corrent, i que no és altra
cosa que una manifestació de la gran heretgia contemporània,
és a dir, del naturalisme.

Perquè les obres humanes mereixin la recompensa divina
de la Glòria eterna, és necessari que elles, les obres humanes.

1. Eclesiastès, XII, 13.

J. TORRAS I BAGES

656

tinguin un caràcter diví. una direcció envers Déu. Si les nos-
dhrcs no es dirigeixen a Déu, no arribaran a Ell, s. no
tres obres n nn \ re ballcm per a Ell, i, de consegüent, no

pod^ esperar que Ell ens pagui el salari a l'acabar la jornada
de la vid^ Aquell qui treballa pel mon ha d esperar la paga

giiispl

Sc^rla e però de lo que podem estar certs és de que tota virtut
dicar-la, pero ue H r Veritat i Bondat infinita, no es virtut

perfecta 6 '! que g « home qui ha conegut a Jesucrist 1 ha renegat

vida,' les se^es obres virtuoses a Déu podrà reposar en Déu.

una

un caràcter sobrenatural, perquè sien verament salvadoi es i
. o iwhiecte aue es proposa el Diví Redemptor
en^ direcció de les nostres ànimes. Jesús, Déuverdaderi
Home com nosaltres, coneixia que la nostra naturalesa viciada
pelTecat original tenia una gran facilitat de recaure, fins des-
prés P de regenerada per la gràcia de la seva Redempció, i la ve
ritat del fft és, que força restauradora de la naturalesa moral
de l’home no en té més que el principi sobrenatural cristià.
Sols la mà amorosa de Déu pot aixecar a l’home quan ha cai¬
gut sols en virtut d’un principi sobrenatural pot restaurar-se
la naturalesa moral de l'home un cop pervertida segons de¬
mostra l'experiència; i per això Jesucrist establí un sagra-

LA SABIDURIA DELS HUMILS

657

ment, el de la Penitència, per a curar les consciències malaltes,
per a restaurar als homes qui s'haguessin desordenat; per a
totes i cada una de les crisis de la vida humana establí un
sagrament, juntament així la vida natural i la vida sobrena¬
tural, i demostrant evidentment la necessitat de la gràcia per
a obtenir l'eterna salvació.

L'observació i l’examen de les nostres consciències ens de¬
mostra, que quan ens trobem envestits per les bèsties salvat¬
ges de les nostres pròpies passions, si ens fiem de nosaltres
mateixos, el principi racional queda vençut, puix les passions
desfrenades no es rendeixen sinó a l’autoritat de Déu. El Déu
ho mana (imperet tibi Deus), 1 rendeix i aplaca la més desfeta
revolució interior de la consciència humana, com eí Déu ho
vol aixecà un dia tot el poble d’Europa; perquè solament Déu
és Omnipotent, i té la virtut de dominar. Pròpiament no hi ha
altre Senyor que Déu: per això en els conflictes de consciència,
en els naufragis morals de la vida, no tenim altre remei que
agafar-nos com a taula de salvació, amb els principis de la
fe i amb els remeis de la gràcia. I com la fe no és una cosa
vaga i indeterminada, sinó que ha d'ésser molt determinada
i concreta perquè sia una fe salvadora; d’aquí és que convé,
des de la infància i joventut, gravar en el cor els principis de
les nostres creences, i els preceptes o manaments de la nostra
conducta, i acostumar-nos a l’ús dels sagraments, si volem
que reïxi la vida cristiana entremig dels perills i tempestats
del món i de les nostres pròpies passions.

V

Com obra aquesta sabiduria en els humils.

Acció del catequista, de la raó i de l’Esperit Sant

Alguns pensem que les sublimitats de la Religió no estan
a la mida de la intel·ligència popular, i tindrien raó si la Reli-

1. Judes, IX.

658

J. TORRAS ï BAGES

Biü fos proposada en forma d'una filosofia; i per aixo en 1 an-
Sguitatabans que vingués a la terra el Mestre dM, « béé.
cert que alguns filosops posseïen unes quantes veritats m
el poble estava dominat per la superstició; i encara avm d a
en els llocs on ha minvat la creença cristiana veiem el mateix
fer a força d’estudi certes persones instruïdes obtenen algun
coneixement de la veritat, però el gran nombre quedai encaüat
en la superstició i en l'error. Precisament ensenya Sant Tomàs
que l’objecte de la fe és generalitzar

aUrt&Tgranmhacle que féu al principi l’Esperit Sant en
la Iglésia de Déu, i que en certa manera se reprodueix en tots
ek temps com a pronosticaren els antics profetes* quan,
com en un quadre, presentaven un temps a vemr en que to -
hom, homes i dones, xics i grans, quedarien reves “* ^ ™
perit superior i sobrenatural, i il·luminats per la ciència de

Vld La ciència de la vida és una ciència vivent, íntima, que radi¬
ca en l’esperit del cristià; el llibre d'aquesta ciència cada u el
uorta dins del cor, i més aviat que no pas un llibre és un mes-
me que en totes les circumstàncies de la

alta i sobirana el camí que hem de seguir. És 1 Esperit Sant
oui té son TIple en nostre cor i allí ens deixa oir sos divins
oracles Però l’Esperit Sant parla a l’home duna manera hu
mana si ens parlava com parlen entre si els esperits no l’en¬
tendríem hi ha d’haver un element material que entri pe
se"la fe per l'orella», deia l'apòstol Sant
tant ell mateix afirmava que la fe provenia de 1 Esperit Sant
Aquesta és la llei perpètua de la redempció
és el camí de la santificació humana: que lhome i Deu
a l" catequista parla a l’orella, estampa ses Uiçonsen U
memòria del deixeble, i l'Esperit Sant a son temps fara que

1. Joel, II, 28.

2. Hebreus, X, 14 i segs.

3. Romans, X, 17.

659

LA SABIDURIA DELS HUMILS

aquelles lliçons parlin a l'ànima, aquelles lliçons se converti¬
ran en veus vivents i predicadores de la Veritat.

La naturalesa i la gràcia, la raó i la fe corren en bona har¬
monia en l'ànima del cristià. Entre la vida natural i la vida
sobrenatural hi ha una conjunció perfecta. L'infant des de que
naix té les arrels de la raó, des de que és batejat té les arrels
de la fe, però ni l’una ni l’altra poden encara manifestar-se;
l'Esperit Sant empelta la fe sobrenatural i divina en la raó
humana, i aquesta unió de vida intel·lectual, l'aliança de la raó
i de la fe, dóna a la intel·ligència humana un poder i eficàcia
triomfal. 1 En els herois, qui tenen una destinació transcen¬
dental, els dóna força per a fer pobles: Moisès és l'autor del
poble hebraic; Santa Pau, de la Grècia cristiana; Carlemany,
del Sacre Imperi medieval; O’Connell ha ressuscitat la Ir¬
landa.

Però la nostra Carta Pastoral té un objecte més humil, en¬
cara que també més útil; la força triomfal de l’home de fe,
les victòries de la fe les havem de cercar en la vida individual,
en la conducta personal de cada u. Cada home és un món petit,
i en ell han de prevaler la Veritat i la virtut protegides per la
llum i la calor del Sol de justícia, Jesús Senyor nostre. Autor
de la fe. Les fórmules de la Veritat i de la Virtut han de que¬
dar escrites, fortament estampades en la memòria de l’infant;
en son lloc i temps l’Esperit Sant animarà aquelles fórmules i
les farà parlar a la consciència. Els mateixos deixebles de Je¬
sús, qui després foren els mestres de tot el món, els Sants
Apòstols, durant molt temps no entengueren les lliçons del diví
Mestre. Aquest mateix els deia que encara no l’entenien, però
que després ja entendrien lo que aleshores els deia. I, en efec¬
te, els Sagrats Evangelistes 2 refereixen que els Apòstols, un
cop rebuda de dalt la llum divina, comprenien lo que els havia
dit abans el Mestre i que ells conservaven exactament en la

1. I Joan, V, 4.

2. Lluc, XXIV, 32.

660

J. TORRAS I BAGES

memòria. La memòria és l'arxiu de i’esperit; i si els nois i
noies qui aprenen el Catecisme no tenen encara prou capacitat
per a entendre els grans principis de la fe i de la vida cristia¬
na quan els arribarà la llum natural i sobrenatural suficient
per a entendre aquells documents que conserven en la memò¬
ria, la seva intel·ligència quedarà il·luminada i sabran regir la
vida en conformitat amb aquelles ensenyances.

i Quant trist és veure avui dia en el món tanta ignorància
de la Doctrina cristiana! En les circumstàncies més solemnes
de la vida, en aquelles ocasions en què és més evident la unió
entre l’ordre natural i el sobrenatural, en què l’home, mediant
la Religió, se posa en comunicació amb Déu, el sacerdot troba
buit, desgraciadament l’esperit de molts fidels. Començant ja
quan els nois fan la primera Comunió, molt sovmt succeeix
que s’acosten a la Sagrada Taula sense tenir el coneixement
degut del Catecisme, i, no obstant, se'ls permet per por d un
pitjor; al contraure matrimoni, és a dir, quan 1 home i la dona
van a constituir una nova família, molts són els qui tenen una
vergonyosa ignorància de la Llei de la vida humana, es a dir,
de la doctrina de salvació, i lo que és conseqüència de tot lo
dit, que moltes vegades l’home arriba a l'hora de la mort, a la
frontera de l’eternitat i ignora les veritats de la fe que són les
úniques que il·luminen el pas tenebrós i temible d'aquesta vida
a la Vida immortal, i sense el coneixement de les quals duna
manera més o menys explícita, és impossible obtenir la Glò¬
ria eterna. Lo menys que Déu pot exigir per a adquirir-la es
desitjar-la, i i com la desitjarà aquell qui no la conegui? Per a
arribar-hi se deu seguir el camí que hi porta, i écom seguirà
el camí que condueix al port de salvació aquell qui ignora la
direcció que deu donar al seu esperit, als seus sentiments, a la

seva conducta? , r .

Per això nosaltres creiem que serveix molt mes a la glona
divina, i que contribueix molt més a la salvació humana la pei-
sona qui es consagra a l'ensenyança del Catecisme, que no pas
la qui es dedica a les grans controvèrsies apologètiques; i sens
dubte ratifica la nostra creença el fet tan sabut de Sant Igna-

LA SABIDURIA DELS HUMILS

661

si de Loiola, qui tenia manat als seus deixebles qui assistien
al sagrat Concili de Trent amb caràcter de teòlegs, els famosos
Pares Salmerón i Lainez, que abans d’assistir a les conferèn¬
cies teològiques o sessions del Concili, volia que anessin a en¬
senyar la Doctrina cristiana als nois de la ciutat.

^Per ventura Jesús Senyor nostre no és el primer i princi¬
pal catequista? Ell se desdenyà d’escriure llibres, ni li hauria
estat bé que els hagués escrit; però així com Ell, Déu etern,
féu l’home al principi, al voler restaurar l'esperit de l'home
malmès pel pecat, volgué Ell mateix treballar-lo, perquè l'ho¬
me restaurat sortís igualment de les seves mans divines. L'apo-
logista de la Religió fa llibres, el catequista fa homes, és a dir,
cristians, infonent en la intel·ligència, estampant en la memò¬
ria, excitant en el cor, els grans principis, les eternes lleis,
els sentiments sublims de la Religió, que han de servir a l'ho¬
me per a fer-se digne de la salvació eterna.

VI

El catequista ha d'acomodar la seva ensenyança

A LES PERSONES I SITUACIONS DIFERENTS

És evident que la instrucció en el Catecisme ha de fer-se
gradual i de distintes maneres, segons la condició de les perso¬
nes qui han de ser instruïdes: d'una manera s'ha de parlar als
petits infants, d'altra manera als joves i als homes fets. Per¬
què s'ha de tenir entès que, durant tota la vida, aquest petit
llibre ha d'ésser el llibre de text del cristià. El famós Mons.
Dupanloup, bisbe que fou d'Orleans i gran polemista del se¬
gle xix, escriví un senzill Catecisme per a l'ús dels homes de
món, i conta, parlant de quant imprescindible és el Catecisme
per a tota classe de persones, que un dels homes polítics de
França més importants d'aquella època li havia dit: «Si, per
ventura, m’haveu de fer l'oració fúnebre quan jo mori, ja po¬
deu dir en ella que cada dia llegeixo dues planes del Cate-

662

J. TORRAS I BAGES

cisme.» Nós havem conegut homes respectables, pares de famí¬
lia, qui tenien el mateix profitós costum; però, en general, la
gent mundana s’avergonyeix del Catecisme, i li sembla cosa
infantil. Un eminent predicador francès devia fer una sèrie
de sermons en una Catedral, i considerà profitós explicar en
ells les principals parts del Catecisme, i així ho manifestà a
l'auditori, però aquest aleshores disminuí molt. Veient això
el predicador, fent-s'ho venir bé, participà als oients que d’a¬
quell dia endavant faria l'apologia dels principals principis de
la Religió, i combatria els errors més oposats a ella, i el nom¬
bre d'oients augmentà considerablement; no obstant de que
no féu altra cosa que continuar les explicacions catequístiques
que havia començat. Els semblaria humiliant anar a oir 1 expli¬
cació de la Doctrina cristiana, i amb la mateixa Doctrina, però
anunciada amb termes més alts, quedaven contents i enga¬
nyats. I malgrat aquesta vanitosa preocupació, el Catecisme
enclou la substància de tota la Sagrada Teologia, que és la rei¬
na de les ciències, i la més sublim i alta de totes les especula¬
cions humanes; és el pa de la intel·ligència i de 1 esperit que ha
d’ésser repartit a tot el llinatge humà, però segons les neces¬
sitats i la capacitat de cada u. Les Cartes dels Sants Apòstols,
en particular de Sant Pau, contenen diverses indicacions de
l’ordre i graduació que s'ha de seguir en el distribuir les ense¬
nyances catequístiques; i el mèrit del catequista està en saber
proporcionar la Doctrina a les circumstàncies i condicions dels
deixebles. Tothom necessita la divina substància de la Veritat
revelada, per a poder viure espiritualment; però uns, com in¬
fants, han de prendre l’aliment de l'esperit com si fos una llet,
usant el llenguatge apostòlic, altres ja són capaços d aliment
sòlid.

Però la disposició de l'home per a rebre la Veritat divina,
no depèn tant de la major o menor rudesa de l’enteniment
com de l'estat de l'esperit, i així trobem persones sense lletres,
que tenen de les coses divines una intel·ligència molt mes alta,
que no pas altres persones més lletrades.

LA SABIDURIA DELS HUMILS

663

D’aquí és que convé que la Doctrina cristiana s'ensenyí i ex¬
pliqui d'una manera diferent de com s'ensenyen les ciències
d’arts humanes, perquè la ciència de la salvació pertany a un
ordre enterament distint d'aquelles. En primer lloc, deu ésser
tractada amb gran respecte, i la seva ensenyança convé sempre
fer-la com qui fa una cosa sagrada, i compleix una missió divi¬
na; perquè, en realitat, sia sacerdot, sia secular, sia un mestre
d’escola, sia un pare de família, tothom, a l’ensenyar la Doc¬
trina cristiana, practica un ministeri evangèlic, és un ministre
de Jesucrist i compleix el precepte del Senyor quan digué als
seus deixebles: «Aneu i prediqueu a tots els pobles i ensenyeu-
los en nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant.» 1

Encara que Déu pròpiament és el Senyor de les ciències,
perquè totes procedeixen d'Ell, i tota llum científica i intel·lec¬
tual prové d’aquella Llum verdadera que il·lumina a tot home
que ve en aquest món; no obstant, les ciències humanes han
nascut de la naturalesa humana, i la ciència divina, la ciència
de la salvació, ha vingut per revelació de l'Esperit Sant, per
lo qual, així com l'aprendre una ciència o art és cosa de la in¬
tel·ligència, és una operació purament intel·lectual, la ciència
de salvació se dirigeix a totes les potències humanes, i com un
bàlsam s’ha d’estendre per tot l’home, a fi que tot ell, son
pensament, ses paraules, ses obres, sos sentiments, exhalin
la bona olor de Crist.

L’ensenyança del Catecisme és una obra sobrenatural, és
una de les formes de la propagació de la fe; i així com veiem
que els Sants Apòstols donaven més o menys participació de
la Doctrina de Jesús segons la disposició espiritual dels deixe¬
bles, lo mateix haveu de practicar vosaltres, caríssims coope¬
radors, segons les condicions de les persones, i les circums¬
tàncies en què es troben de matrimoni, greu malaltia, etc. Per-

1. Mateu, XXVIII, 19.

664

J. TORRAS I BAGES

que hi ha vegades que a un home gran, fins cn 1 ordre de I ali¬
ment corporal, se'l peix com a un infant; a certs malalts, per
a fer-los viure, se’ls donen glops de llet, i si se’ls dava un ali¬
ment sòlid els mataria; així també a molts malalts de l'esperit
se’ls ha de péixer la doctrina celestial, els principis elementals
de la Revelació divina, lo que els teòlegs diuen de necessitat
de medi i quan tinguin més robust el sentit sobrenatural de
la fe, o hagin sortit de les circumstàncies excepcionals en què
es trobaven, aleshores tindran més aptitud per a rebre l'alta
doctrina revelada.

Coneguérem a un home distingit, qui tenia un grau molt alt
en un dels rams facultatius de la milícia, i ens contava que en
sa ioventut havia estat apartat de la pràctica de la Religió, es
a dir, de la pràctica vida catòlica, i sentia un viu agraïment
envers un missioner, qui, durant una llarga estancia en una
colònia, l’havia portat a la vida piadosa. I deia que admirava
la discreció del sacerdot perquè li anava recordant els grans
principis religiosos, que ja tenia oblidats, per petites parts;
que ell, el militar, reconeixia que en aquelles hores una racio
molt abundant de matèria espiritual l'hauria embafat, i amb
el procediment de sobrietat que usava aquell bon sacerdot,
sempre quedava amb ganes de tornar-hi, i amb aquelles discre¬
tes converses catequístiques l’home tornà a la fe practica del

Sant Baptisme.

És cert que el gran Sant Pau 1 ens diu a tots els sacerdots,
que oportuna i importunament havem d’exercir nostra missió
catequística; però això no exclou l’oportunitat de la prudèn¬
cia, i sols significa l’expressió del Sant Apòstol, 1 activitat i
diligència d’esperit, el zel sempre viu que ha d adomai a 1 ani¬
ma sacerdotal, qui deu aprofitar totes les conjuntures per a
introduir en el cor dels homes el coneixement 1 1 amor de Jesus

Senyor nostre.

1. II TImoteu, II, 2.

LA SABIDURIA DF.LS HUMILS

665

VII

Obligació general de caxequitzar.

Particulars recomanacions als Sacerdots, als Pares,
als Amos, als grans Industrials, als Mestres

I aquest zel no és propi solament de l’estat sacerdotal, sinó
que ha d’ésser comú a tot cristià. El deixeble de Jesucrist no
pot ésser indiferent a la glòria de Déu i a la salvació de les
ànimes, que és precisament de lo que tracta el Catecisme, i
així és que una certa obligació d’ordre moral d’ensenyar o fer
ensenyar la doctrina de salvació, s’estén a tot el poble cristià.

Sant Pere anomena a aquest poble, poble real i sacerdotal;
i, en efecte, al batejar i confirmar a nois i noies els ungim el
cap amb els Sants Olis, com són ungits en sa ordenació els sa¬
cerdots; i, de consegüent, tot home, tot cristià, en virtut dels
dits Sagraments, obté una dignitat sacerdotal, participa del
Sacerdoci diví, i ha de complir els oficis que aquest imposa,
no solament de prendre part en les oracions i sacrificis del
culte de Déu, sinó també de propagar la Doctrina de Jesucrist
entre els homes, i d'estendre el regne de Déu sobre la terra

Però aquesta obligació, continuada principalment en l’en¬
senyança del Catecisme, d'una manera particular correspon a
aquelles persones que en la societat cristiana tenen una certa
autoritat, i exerceixen oficis d'educadors i superiors: és a dir,
els sacerdots, els pares de família, els amos i els mestres d'es¬
cola.

Convé que els sacerdots tinguin una clara consciència de
l’obligació de catequitzar que importa el seu estat, i que entre
tots els deures que deuen complir envers la societat cristiana,
sobre el cos místic de Jesucrist, usant la pròpia i bellíssima
expressió teològica i bíblica, el catequitzar és el primer i més
interessant d'ells, puix té per objecte la formació de cristians,
la preparació dels esperits, a fi de posar-los en disposició de
poder practicar la vida que ens ensenyà el diví Redemptor Je¬
sús. La Iglésia cristiana no solament és un temple on s’oferei-

T. TORRAS I BAGlïS

666

xen al Senyor oracions i sacrificis, sinó que, a més, es tambe
una escola on s'ha d'aprendre la Ciència i la Llei d eterna sal¬
vació. En nostres dies aquesta segona part esta molt en oblit,
però no obstant, el permanent i etem esperit del cristianisme
sempre protestarà d'aquesta mutilació de la vida cristiana o
almenys del raquitisme a què avui es troba reduïda en moltes
parts, ensenyant-se sols el Catecisme públicament en la igksia
als nois i noies que encara no han fet, o que acaben de r
primera Comunió; quan pertot arreu, homes i dones de totes
les edats s’haurien de gloriar d’exposar senzillament, i en con¬
formitat amb el text del Catecisme, els grans principis deia
Religió, com encara venturosament se fa en alguns indrets d a-
questa Diòcesi, com una eloqüent i viva tradició dels temps
apostòlics, 1 2 en els quals, com llegim en les Agrades Escrip¬
tures, tots els fidels prenien part en ses publiques reunions del
temple, en l’exposició i explicació de nostres sagrats dogmes i
lleis com a mestres o com a deixebles, lo qual es dong
alt • celestial que ja fou pronosticat pel profeta Joel quan
digué que vindria un temps en que tots, fills i filles de la g
sia, profetarien; puix que en un cert sentit, essent la Rel g
cristiana el compliment de totes les profecies, la ciència de la
Religió és la ciència de la profecia, que porta i uneix amb el
mateix Déu l’esperit dels homes. És l’única vulgarització possi¬
ble de la ciència; i en aquests temps que pretenen esser de¬
mocràtics i no saben ésser-ho, convé molt explicar al poble
aquesta pública i universal participació de la ciència divma,
que practica la nostra Santa Mare Iglésia.

Vos exhortem, caríssims cooperadors, a meditar davant de
Déu la manera de poder posar en pràctica, en forma adequada
a les presents circumstàncies, aquest sistema de publica l in¬
teressant ensenyança del Catecisme, que despertaria a molts
esperits adormits, i tornaria l'activitat a moltes animes para-

1. Fets, II, 16.

2. Lloc citat.

LA SABÏDURIA DELS HUMILS

667

litzades en la vida sobrenatural. ^No sabem en molts punts
l'excel·lent resultat que han produït els catecismes de perseve¬
rança de joves i donzelles?

A més, els reverends Rectors tinguin present les apremiants
disposicions del Sagrat Concili de Trent sobre l'ensenyança del
Catecisme, i la regla vigent en aquesta Diòcesi, de que almenys
en els dies de festa, no sols en les iglésies parroquials, sinó
també en totes les Capelles públiques rurals en què s'hi cele¬
bra la Santa Missa, deu ensenyar-s’hi o explicar-s'hi la Doctri¬
na cristiana.

Però no és solament en les públiques iglésies on deu ha-
ver-hi càtedra de Catecisme, on deu estudiar-s'hi la ciència de
salvació, sinó que també cada casa cristiana ha d’ésser una es¬
cola on s'aprengui la Llei de vida eterna. No en va l'apòstol
Sant Pau 1 anomena iglésies domèstiques a les cases cristianes,
perquè el cap de casa ha d'exercir en elles funcions pròpies de
l'ordre espiritual. Solament una aberració, produïda pel mate¬
rialisme que domina en la vida moderna, pot fer prescindir als
pares de família i caps de casa, de la part més augusta de la
seva autoritat, de l’autoritat espiritual que tenen obligació d'e¬
xercitar en bé i profit dels seus fills i dependents. No és un
pur llaç carnal, sinó un llaç carnal i espiritual juntament, el
que lliga i dóna unitat a una casa o família; i quan l'element
espiritual de la família se desvaneix, quan aquesta queda re¬
duïda a una unió nascuda de la carn i de la sang, ja no mereix
el nom de família, ja no forma la institució veneranda í histò¬
rica que anomenem Casa, sinó que és un escamot, com els es¬
camots de bestiar, que es desfà quan s'acaben els instints
animals que la Providència ha ordenat, per a la conservació
i multiplicació de la vida animal sobre la terra.

Reflexioneu, doncs, oh pares de família i caps de casa, so¬
bre la dignitat del vostre ofici; i recordeu que les circumstàn¬
cies del temps i el canvi de les èpoques poden haver variat les

1. Romans, XVI, 5.

668

J. TORRAS I BAGES

formes exteriors de les coses que per sa naturalesa són perma¬
nents, mes no la substància d’elles; i que si en els temps an¬
tics, ja no sols en els pobles cristians, sinó també en tots els
pobles qui han tingut una certa puresa de vida social, els caps
de casa i els pares de família han exercit un ministeri espiri¬
tual entre els seus, aquest també deveu exercitar-lo vosaltres
baix pena de prevaricació en la dignitat de què vos ha investit
la Providència, i de la qual rebreu el càstig en el tribunal de
Jesucrist, jutge de vius i de morts. El primer deure vostre en¬
vers aquells qui la Providència ha posat a la vostra direcció
és la seva formació espiritual; d’ella sou responsables, i cons¬
titueix la vostra obligació més estreta i de major transcendèn¬
cia. A un pare de família no se li demanarà compte de si a sos
fills els deixa una fortuna més o menys grossa, mentre en la
part aquesta material hagi tingut la düigència regular entre els
bons pares de família; però sí que se’l castigarà si no els ha
procurat el patrimoni de l'ànima, la fe i la virtut amb les quals
té obligació d’enriquir l’ànima dels seus fills i dependents.

Per això el Catecisme del nostre Bisbat estampa aquelles
nobles i significatives paraules: «Els pares són els primers
apòstols dels fills, i deuen des de la infància instruir-los a que
busquin, abans de totes les coses, el Regne de Déu i sa Justícia,
començant per ensenyar-los a persignar-se i ensenyar-se, el
Crec en un Déu; els Articles de la Fe; el Parenostre; l’Avema¬
ria; la Salve Regina; els Manaments de la Llei de Déu; els
Manaments de la Iglésia, i els Sagraments.»

I diu el mateix Catecisme, al preguntar sobre l'obligació
dels superiors i amos, que aquests deuen mirar a sos inferiors
i criats com a fills; lo qual porta per conseqüència que deuen
també atendre a la seva educació espiritual.

Així se portaven els pares de família i els amos, és a dir,
tots els caps de casa, en el temps dels nostres pares. Tenien el
concepte cristià de la vida i en conformitat amb ell, sabent i
creient la sentència evangèlica de que l’home no viu solament
de pa, proporcionaven l’aliment de l'ànima als seus súbdits,
complint envers ells el deure de la instrucció religiosa, com

LA SABIDURIA DELS HUMILS 669

la principal obligació de son càrrec i de la dignitat de caps
de casa. Aquest deure que procedeix de la Llei natural, exis¬
teix avui com existia ahir, i com existirà demà; pot variar la
manera com s’ha de complir; la multiplicitat dels negocis, les
exigències del treball, la falta de temps podran excusar al pare
de famílies, a l’amo que té dependents que viuen en sa casa, de
complir per si mateix i personalment la sagrada obligació
d’instruir-los en la vida de l'esperit, podent-ho fer per ministe¬
ri d'altra persona idònia; però sobre d’ell carrega l'obligació,
no sols de proporcionar-los aquest pa de l'ànima, sinó també
de prestar públic homenatge de consideració a la doctrina di¬
vina que ens ha d'obrir les portes del cel.

I posats en aquest punt de la present Carta, la nostra cons¬
ciència de Prelat de la Iglésia Catòlica ens suggereix l'obliga¬
ció estretíssima que tenim de dirigir la nostra paraula als
propietaris o capitalistes, qui tenen en la nostra Diòcesi grans
explotacions industrials, i recordar-los quant obligats estan a
procurar l'educació espiritual i social dels nois i joves, de l'un
i de l'altre sexe, que els ajuden a l’acumulació d’una fortuna,
i als treballs dels quals ells han de correspondre enriquint el
seu esperit i ennoblint la seva vida, i dignificant els seus cos¬
tums, i exercitant envers sos obrers joves i vells les obres de
misericòrdia espiritual i corporal, meditant la Doctrina catò¬
lica de que els rics són en el món per a beneficiar als pobres,
constituïts per la Providència en el noble ofici d’auxiliars seus
en la satisfacció discreta de les necessitats humanes, tant de
l'ànima com del cos, essent la principal d’elles l'educació cris¬
tiana. La feina industrial, el treball de màquina mata l’espe¬
rit, i, de consegüent, embruteix a l’home; el pagès, el carreter,
el mariner, tots els qui estan en comunicació amb la natura¬
lesa senten la influència eficacíssima d’aquesta, que parla amb
gran eloqüència al nostre esperit; però la persona qui passa el
dia al davant d'una màquina i dins d'una fàbrica, incomuni¬
cat amb la naturalesa, sofreix una verdadera disminució en
ses facultats humanes, i els caps i directors de les grans ex¬
plotacions industrials deuen pensar seriosament en avivar en

670

J. TORRAS T RAGES

aquells enteniments i en aquells cors dels nostres germans
obrers, els eterns principis i els nobles sentiments que Jesu-
crist, Mestre de la Humanitat, portà al món per a la salvació
dels homes.

També volem dirigir la Nostra paraula als mestres i a les
mestresses d'escola del nostre Bisbat, als quals considerem
i estimem com a cooperadors nostres en el ministeri d il·lu¬
minar al món. Tot mestre és un educador, i 1 educador cristià
mai s’ha d’oblidar de dirigir l’enteniment envers aquella Llum
que il·lumina a tot home qui ve en aquest món, orientant la
vida dels seus tendres deixebles envers el més gran dels ideals,
superior a tot ideal humà, envers la norma de 1 home perfet
continguda en les sagrades pàgines de 1 Evangeli, i explicada
i adequada a les condicions de totes les èpoques humanes per
la Iglésia Catòlica, regida i governada per l'Esperit Sant. Con¬
sidereu, caríssims mestres i mestresses, la dignitat de què vos
investeix la Iglésia, donant-vos una participació en el ministe¬
ri de la propagació evangèlica, en el compliment d’aquell pré-
cepte de Jesucrist: «Ensenyeu a tothom en nom del Pare, del
Fill i de l'Esperit Sant.» Sia el text de vostres ensenyances el
Catecisme de la Diòcesi, i adeqüeu les parts d'ell a l’estat in¬
tel·lectual i moral dels vostres deixebles, i sobretot recordeu-
vos de lo que diem en altre lloc d’aquesta Carta, sobre la ne¬
cessitat de fer que sàpiguen de cor les parts més interessants
del Catecisme els nois i noies, perquè la Llei de la vida ha de
quedar estampada perennement en la memòria, ha de portar-
se dintre com un codi escrit en el cor; i si la intel·ligència in¬
fantil no és suficient per a la comprensió de la ciència de la
salvació eterna, temps a venir, quan els vostres deixebles se¬
ran ja homes i dones, ells trobaran en si mateixos, com for¬
mant part de son propi ser natural, aquella doctrina que els
il·luminarà en els grans problemes de la vida, i els guiarà en
el camí del món, evitant-los de caure en els temibles precipicis
de l'error i del vici.

Entre totes les ensenyances que doneu als vostres deixe¬
bles, tingui sempre la primacia l'ensenyança de la Doctrina

LA SABIDURIA DELS HUMILS

671

cristiana. Necessaris són a l’home el coneixement de la Gra¬
màtica, de 1 Aritmètica, dc la Geografia, etc.; però aquesta ne¬
cessitat és relativa, segons les circumstàncies i les condicions
de la vida dc cada u; mes la necessitat dc la Doctrina cristiana
és absoluta i transcendental, està lligada indissolublement al
fi de 1 home com a tal home, lo mateix si és rei que si és jor¬
naler; és aquell unum necessarium 1 de què parla Nostre Se¬
nyor Jesucrist en l’Evangeli, i sense el qual és impossible ar-
r ^ ar a * e t er na vida, ni obtenir en aquest món aquell tresor
d íntima consolació, que és la Religió divina, única consolado¬
ra dels cors.

I no volem acabar aquesta Carta, caríssims cooperadors
nosties, rectors, sacerdots, pares de família, amos i mestres i
mestresses d escola, sense convidar-vos a portar als vostres
súbdits i deixebles, encara que sien atrassats d’intel·ligència, a
la contemplació del gran panorama de la perfecció evangèlica,
que està també contingut en el Catecisme de la Doctrina cris¬
tiana, en les Benaventurances, que són com un compendi del
Sermó de la Muntanya predicat per Jesucrist Senyor nostre,
on el Mestre diví posà en evidència i en contrast la doctrina
del món, grollera i tirànica, amb la doctrina de la vida eterna,
pura i dolcíssima, demostrant l'exceliència espiritual de la po¬
bresa, del sofriment, de la humilitat, que dignament practica¬
des exalten a l'home i l’acosten a Déu, revestint-lo d'una
mena de divinitat, com ha succeït amb tants milions de Sants
que venera la Iglésia catòlica i posa a la nostra consideració i
exemple, a fi que si no tenim prou esperit com ells tingueren,
per a resoldre'ns a la pràctica dels consells de l'Evangeli, al¬
menys sapiguem vèncer l'egoisme de la nostra naturalesa de¬
caiguda, per a practicar dignament els preceptes necessaris a
la nostra eterna salvació.

La categoria de la santedat és la més excelsa de les catego¬
ries humanes, i per això és assequible a tots els estats i con-

1. Lluc, X, 42.

672

J. TORRAS I BAGES

dicions d’homes. Sempre i per a tothom, fins pels incrèduls qui
no són malvats, el sant és superior al savi, a l’heroi o home
de valor, al geni industrial o financer, al talent polític; com
el sol és rei entre les estrelles, el sant és rei entre els homes,
qui racionalment li reconeixen una superioritat que únicament
se concedeix a la virtut heroica. I dins de la Iglésia catòlica,
pels mèrits i la gràcia de Jesucrist, de la santedat en són ca¬
paços homes i dones fins els més humils, i escrit està que
els humils seran exaltats, essent la humilitat, la pobresa d'es¬
perit, el sacrifici, la base de la santedat; de manera que el
ric, que el qui està en major elevació social, que el savi, que
el qui viu enmig de grans conveniències, ha de tenir l'esperit
senzill, desprès, pur, com si no tingués riqueses, dignitats,
ciències, conveniències, puix que sols així pot quedar revestit
de la resplendor divina que en diem la Santedat.

Alcem tots els ulls, caríssíms germans i fills, a la Sion celes¬
tial, la ciutat de la perfecta bellesa, i sia sempre ella un exci¬
tant de la nostra peresosa voluntat en l'exercici de la viitut, en
la pràctica de la fe catòlica que el Catecisme ens ensenya amb
tota sa admirable gradació. L’amor a la Veritat, a la Justícia i
a la Caritat és la noble passió de les ànimes verdaderament
cristianes, i el Catecisme és el codi popular i universal d'a¬
quella passió purificant i dolcíssima, que emana de la sagrada
Persona de Jesucrist i constitueix sa irresistible atracció.

En la Sagrada Litúrgia, quan el sacerdot parla oficialment
amb Déu en la Santa Missa, demana al Senyor per a tots els
fidels una comunicació, una participació (paríem aliquam do¬
naré digneris ) amb els apòstols i màrtirs. Nós desitgem a tots
vosaltres, caríssims germans i fills, una participació en la dig¬
nitat apostòlica, la missió principal de la qual consisteix en
el zel i pràctica de la propagació de la Veritat, i de la Justícia,
i de la Caritat cristiana, és a dir, en catequitzar, paraula ja
usada per Sant Pau , 1 a fi que després d'aquesta vida de bata-

1. Gàlates, VI, 6.

I.A SA131DURIA DOLS HUMILS

673

lles espirituals, mereixem formar, al costat dels Sants Apòs¬
tols, fonament de tot el Cristianisme, la Cort gloriosa i feliç
de l’Omnipotent.

I com a manifestació de l’amor espiritual que a tots vos¬
altres professem, vos donem la Nostra Benedicció en el nom
del Pare f, del Fill f i de l’Esperit Sant Amén.

Vic, 30 de gener de 1902.

42

L’EQUILIBRI EN LA JERARQUIA
INDUSTRIAL*

Sumari

I.

II.
III.

IV.

V.

VI.

VII.

Caràcter dels conflictes socials de nostres dies.

El socialisme és un atemptat contra la naturalesa.

Defensa del dret de propietat: argument filosofic, estetic i

dinàmic. . ... ,

Connexió de la propietat i el matrimoni: e\ socialisme els
destrueix tots dos; la naturalesa els mira com bases de

la societat. . . , ,

Jesucrist introdueix un nou element rebutjat tambe pel so¬
cialisme: la caritat. .

Jerarquia natural i organitzada per a les relacions entre el
capital i el treball.

Influència de la potestat civil i dels principis religiosos en
aquest conflicte.

ffS—ISiSlSTiSS. ..» —

intervé el Dr. Fèlix Sardà i Salvany.

675

L'EQUILIBRI EN LA JERARQUIA INDUSTRIAL

NÓS, EL DR. JOSEP TORRAS I BAGES,
PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Als amos i obrers industrials de 1a nostra jurisdicció, pau
i salut en Nostre Senyor Jesucrist.

Multa quidem membra, unum
autem corpus. Non pot est autem
oculus dicere manui: opera tua
non indigeo, aut iterum caput pe-
dibus: non estis mihi necessarii.
Sed multo magis quae videntur
membra corporis infirmiora esse,
necessariora sunt.

«Certament hi ha molts mem¬
bres, però només un cos. I no pot
l'ull dir a la mà: no necessito les
teves obres, o dir el cap als peus:
no em sou necessaris. Sinó molt
al contrari, els membres qui sem¬
blen més humils són els més
útils.»

(I Corintis, XII, 20-22.)

I

Caràcter dels conflictes socials de nostres dies

Caríssims: Les ciutats, les viles i totes les comarques indus¬
trials de la nostra terra es troben sovint somogudes, i tota la
vida social pertorbada, a efecte de les qüestions entre amos i
obrers; i la veritat del fet és, que la pertorbació, i de vega¬
des fins les mateixes morts i greus ferides que s’en segueixen,
no solament toquen els qui són part en aquest plet, sinó també
a tots els ciutadans. La societat és un cos, i no hi ha malaltia

J. TORRAS I BAGES

d'un membre que més o menys no alteri la salut de tot el con¬
junt. I aixi deu ésser, perquè, segons el pensament cristià, la
indiferència d’home a home és un delicte, i tots hem de tre¬
ballar per a la salut de tot el cos. I pensant seriosament en
aquest conflicte, i meditant davant de Déu en aquesta discòr¬
dia social, havem cregut, caríssims fills, que teníem obligació
de parlar-vos, procurant que la llum de la veritat cristiana
temperi les tenebres de confusió, que esteses per la societat,
fan que els homes es batin els uns amb els altres a les fos¬
ques, i, de consegüent, sense resultat, a semblança de lluita de
bèsties feres atiada pels instints, i sense que la llum de la raó,
que Déu ens ha donat per a discernir la veritat i la justícia, sia
consultada. I pretendre que les discòrdies humanes han d aca¬
bar-se a la força, és a dir, sobreposant-se el més fort al menys
fort, és un principi contrari a la civilització, a la Humanitat
i a la Religió; és confondre l’home amb les bèsties; és renun¬
ciar a la part més noble de la nostra naturalesa, la raó, que,
confortada i il·luminada per la Veritat cristiana, ha de ser la
qui doni solució i sentència a les disputes que naturalment so-
brevenen entre els homes.

Hi ha una secta que ensenya per boca dels seus doctors, i
predica per la llengua eloqüent dels seus propagandistes la
discòrdia social, l'ús de la força, la guerra de classes per a ar¬
ribar a la felicitat de la classe obrera, i obtenir la justícia en
la distribució de la substància material, que tots els homes ne¬
cessitem per a sostenir la nostra vida aquí en la terra. I nos¬
altres anem a provar que l’ús de la força, ja sia la força mate¬
rial que tenen les classes obreres, ja sia la força maténal i
intel·lectual que tenen les classes capitalistes i les directores,
acaba en l’esclavitud, perquè allà on hi ha lluita de classes, i
la lluita ha d'acabar-se amb la guerra, hi ha d'haver vençuts
i vencedors, i el vençut, per la llei natural de les coses, queda
a la disposició del vencedor, és a dir, esclau d’ell. I no cal dir,
que una vegada obtinguda la victòria vindrà després el regnat
de la justícia, perquè l'experiència de la Humanitat ensenya
que l’equitat, que la concòrdia, que la justícia distributiva da-

677

l'equilibri en la jerarquia industrial

valia, no de les passions enceses ni dels instints desfrenats,
sinó de la serena raó, del bon temperament del cor, dels alts
principis de llum divina, que sempre la Humanitat ha pres
com el sol que il·lumina i dóna sanitat als esperits.

És clar que Déu, qui governa al llinatge humà, deixant-li,
no obstant, lliure l’exercici de la seva vida, perquè pugui digni¬
ficar-se a si mateix seguint la lluminosa norma de la Llei, per¬
met els conflictes de passions, la passatgera dominació del mal
i l'opressió de la virtut, puix d'una boca divina eixiren aquelles
paraules: 1 «És necessari que vingui l’escàndol, però ai d’a¬
quell home pel qual ve l'escàndol.» La pròpia perfecció de
l'home, l'elevació de son caràcter, el meritori exercici de la
seva voluntat, per medi de lo qual ha de conquistar-se una ca¬
tegoria divina, exigeix un període de lluita; i la lluita humana
sobre la terra és una condició per a arribar al bé. Tot progrés
s’obté no gratis, sinó mitjançant un esforç: el venciment d'una
dificultat i el domini d'un obstacle.

Per això Sant Pau escriví 2 que convenia que hi hagués he¬
retgies, i no dubtem que les heretgies modernes que els sem¬
bradors de discòrdies estenen entre els homes, escampant odis
i rancors que produeixen desgràcies en les famílies, desmora¬
lització en els costums, decadència en les arts, i constitueixen
un perill per a la civilització i semblen el crepuscle vespertí
d’un futur estat salvatge; no dubtem, repetim, de que aques¬
tes pertorbacions en definitiva han de fer donar un pas més
enllà a la civilització cristiana, que és la forma humana per
excel·lència, i que sempre preval després d’una pertorbació so¬
cial; perquè el mal sobre la terra té la missió de desfer, però
el fer és propi de Déu, etern Criador, no solament del món
material, sinó encara més del món espiritual i humà.

En aquestes nostres comarques, els matins boirosos, els
dies que comencen amb una broma baixa més espessa, solen
tenir tardes de sol esplèndid i de temperatura confortant.

1. Lluc, XVII, 1.

2. I Corintis, XI, 19.

J. TORRAS I BAGES

678

En les pertorbacions socials, en les revolucions el mal és
evident i desgracia a molts; però ni el mateix mal és estèril
baix l’acció omnipotent del qui dirigeix el curs de la Humani¬
tat: ve un dia en què la barreja d'elements s’aclareix. En l’or¬
dre de les idees les doctrines més tèrboles i impures, subjecta¬
des al gresol de la Veritat eterna, analitzades, examinades i
judicades amb un criteri cristià, el bé i el mal, lo real i lo qui¬
mèric queden destriats, i l’or de la Veritat i de la Justícia, sem¬
pre escàs, se separa de l'escòria provinent de la impura massa,
enriquint amb una nova perfecció a l'humà llinatge.

Tots els coneixedors de la història recordaran els temps de
l'heretgia arriana: aquelles confusions dels heretges, oposades
a la doctrina dels doctors catòlics, les enceses controvèrsies
filosòfiques i teològiques entre ells disputant sobre la Divinitat
i la Humanitat del Redemptor Jesús, els conflictes polítics i les
guerres que portà; i, no obstant, d'aquelles disputes i guerres
que duraren segles, en resultaren per a sempre més esclarides
les relacions entre la naturalesa divina i la natuialesa humana
de Jesús, i l’Home-Déu circuit d'una adorable aurèola de glò¬
ria. Així ara ha aparegut l'heretgia comunista i socialista, re¬
producció d’un vell error de filosofia social que tingué molt
ressò aquí en la nostra Catalunya en el segle xm, ara més
extensa i fundant-se (més que no pas en una viciosa interpre¬
tació de l'Evangeli com aleshores) en una utòpica, és a dir,
irrealitzable concepció de reforma que ells diuen de la societat,
però que no és reforma de la societat, sinó de la naturalesa, i,
de consegüent, bàrbara i impossible, perquè la naturalesa no
és reformable, puix el mateix Jesús no la volgué reformar,
sinó perfeccionar, i tot projecte de reforma de la naturalesa
és un atemptat contra ella, que per això els tals heretges
socials formen part d’aquells a qui els antics gentils incloïen
en el concepte que expressaven en aquelles famoses paraules
humani generis hostes, enemics del llinatge humà; í aquesta
heretgia comunista i socialista i la fermentació social que
d'ella resulta, les controvèrsies que origina, i les lluites san-
guinoses que d'ella se’n segueixen, tenim la seguretat que un

679

l'equilibri en la jerarquia industrial

dia o altre portaran una més clara i equitativa definició de les
respectives relacions entre amos i obrers, de manera que el
capital i el treball trobaran cada un la categoria que els cor¬
respon, dintre de la norma de la justícia que ha de regula¬
ritzar la vida dels homes sobre la terra.

Sant Ambròs té un concepte lluminós, que ens serveix de
norma i guia en els pensaments i reflexions que anem aquí es¬
crivint sobre la qüestió obrera. La justícia, explica el gran
arquebisbe de Milà, consisteix en conservar a cada cosa sa
naturalesa. I amos i obrers, filosops i polítics, o sociòlegs com
diuen ara, no es poden apartar del cànon que dictà el dit fa¬
mós Pare de la Iglésia, perquè tot progrés humà té per base
i condició indispensable l’estudi i la interpretació de la natu¬
ralesa, fet baix la il·luminació dels eterns principis que portà
al món Jesucrist, i que constitueixen la filosofia evangèlica, ele¬
vació sobrenatural de la sabiduria humana.

Un diputat, en el Parlament de Madrid, ha dit en aquests
dies que no creia que la Iglésia, que els medis piadosos cures¬
sin el conflicte entre el capital i el treball; i això seria cert
si la Iglésia curés a la manera dels curanderos, posant un pe¬
gat per la part de fora en una malaltia molt interna, que
radica en lo més íntim de l’home; però la divina institució de
Jesucrist és més sàvia, i té sempre en compte la naturalesa
humana, i estudia amb deteniment els mals que l’afligeixen, i
va a lo substancial, a lo essencial, i coneix que el present mal
social és un desequilibri d'esperits, una desproporció d’hu¬
mors que ocasiona una febre violenta a tot el cos; i per això
se dirigeix a la intel·ligència i al cor, i fa alçar la vista a la
norma evangèlica on s’hi troba l'exemplar de la vida humana;
i com tof rnal de la societat té son germen en el mal dels in¬
dividus, mira de curar a aquests, d’equilibrar-los; i com l’equi¬
libri humà és l’equitat, el dia en què els homes tinguin aquest
equilibri, l’equitat regnarà en la societat.

Però els desequilibris humans, els desequilibris socials, se
reprodueixen, i això és un principi pràctic de nostra Santa
Mare Iglésia, i, de consegüent, se necessiten medis permanents

:

6 gO J. TORRAS I BAGES

per a restablir l’equilibri perdut, una força moral ordenadora
de les nostres facultats, una potencia que exerceixi influx so¬
bre els esperits i tingui virtut per a disposar-los a la mútua
intel·ligència i concòrdia; i com el Cristianisme té una fotça
creadora de produir organismes socials, tendrums que lliguen
i uneixen amb suavitat de vida els diferents membres del cos
social, evitant tot impediment de circulació de vida, d'aquí és
que rebutjar l'auxili de la Iglésia és una ceguera que naix de
la supèrbia, i que si els homes d’imaginació i de paraules po¬
den tenir-la, l'experiència demostra que no la tenen ni els
amos ni els obrers, qui posseeixen el natural instint del qui so¬
freix, de cercar el remei allà on verdaderament se troba, i ni
amos ni obrers, fins els qui desgraciadament no tenen creen¬
ces, rebutgen el favor que pot fer-los la Iglésia.

II

El socialisme és un atemptat contra la naturalesa

Totes les condicions i classes honestes que hi ha a la so¬
cietat són dignes de respecte, a totes devem pagar l'homenatge
de la nostra consideració, perquè la diversitat d'elles no prové
d’un conveni, ni d’un acte de despotisme, no són obra ni de la
voluntat ni de la força, no són lliures ni imposades, són es¬
pontànies; han nascut de les circumstàncies, de les necessitats
que importa la vida comuna entre els homes, de la diversitat
de les seves aptituds, dels seus caràcters, de les seves inclina¬
cions, de les seves passions, de les seves virtuts, dels seus
vicis: en una paraula, són obra de la naturalesa, duna llei su¬
perior a la Humanitat, no de l’home; no han sigut fetes amb
un motllo inventat per un filosop o un polític, a la manera
que els filosops i homes d'acció del socialisme han inventat un
motllo per a donar forma a la societat dels homes, com si els
homes fóssim matèria sense intel·ligència, sense activitat prò¬
pia, sense autonomia, i haguéssim de renunciar a la llei íntima

681

l'equilibri en la jerarquia industrial

del nostre ser per a subjectar-nos als desvaris d’imaginacions
somniadores, d’esperits superbs qui es creuen més savis que
tot lo restant de la Humanitat; els quals parlant contínuament
de la igualtat entre els homes, no obstant treballen per a di¬
ferenciar-se dels altres, per a distingir-se dels demés. I mentre
proclamen la tirania de les lleis fonamentals i orgàniques de
la societat, que han trobat de la mateixa naturalesa humana
en totes les parts de la terra i en totes les èpoques de la histò¬
ria, que ningú pot senyalar com l'obra tirànica d’un dèspota,
o com la imposició d’una classe vencedora que ha esclavitzat
a les altres; ells volen imposar-se a la societat, dictar lleis a la
Humanitat, creient-se aquests petits herois de la secta supe¬
riors als homes prodigiosos, qui en les edats passades organit¬
zaren grans imperis o repúbliques, respectant sempre amb
major o menor grau les lleis essencials de la societat. Ells, els
qui pretenen la reforma social, no s'acontenten amb tan poca
cosa, volen anar més enllà, volen apartar-se del camí seguit
fins ara pels homes, aspiren a una major originalitat, i ja sa¬
beu, caríssims, que l’excés de l'originalitat, que l'originalitat
desfrenada, divorciada de la realitat natural, davant del sen¬
tit comú dels homes sempre ha sigut tinguda per un ram de
bogeria.

El canviar el dret és característic de tots els dèspotes; ja
se’n queixaven els antics profetes d’Israel; 1 però aquells dès¬
potes canviaven el dret en son favor i en favor dels seus, però
sense canviar l’essència de les coses; feien una aplicació vi¬
ciosa i pecaminosa dels principis, però els conservaven; ender¬
rocaven lo existent, i amb les runes bastien un nou edifici so¬
cial, però en la nova construcció servaven els eterns principis
d’equilibri, com un docte arquitecte, com tots els arquitectes
que hi ha hagut fins ara al món, qui han variat els estils artís-

1. Isaïes, XXIV, 5.

682

J. TORRAS I BAGES

tics, les modes en la proporció de les parts, el gust de l’orna-
mentació, el sistema de distribuir interiorment l’edifici, consul¬
tant els gustos, les necessitats, els costums de cada generació
i de cada país, però a cap d’ells li ha acudit la idea de variar
els principis d'equilibri, de ponderació i de resistència, és a
dir, a cap d'ells li ha acudit la idea de voler modificar les lleis
que regulen la manera d’ésser de la naturalesa material; però
els nous arquitectes socials, els doctors comunistes i socialis¬
tes tenen més pretensions, tracten a la Humanitat pitjor que
a la matèria bruta, insulten a la societat tractant-la de crimi¬
nal i injusta, i això, no referint-se a una època o a un país,
on per circumstàncies especials la potestat política i social
hagi recaigut en una persona o en una classe determinada que
hagi abusat de la situació de les coses; sinó que sos anatemes
i malediccions recauen sobre tota la Humanitat, de tots els se¬
gles i de tots els països de la terra. Perquè l’observació de
tots els pobles qui han existit, comprova que per diferents
que hagin sigut sempre entre ells, des de l'estat primitiu, que
usant un terme teològic podríem dir estat de naturalesa, fins
a l'arribar a l'estat de civilització refinada, a l'exageració d’a¬
quelles condicions que donen benestar espiritual i material als
pobles, tots els pobles han seguit sempre un mateix camí, tots
han usat aquells medis que els jurisconsults romans justament
anomenaren dret de la naturalesa, afirmant amb molta cei-
tesa quae ipsa natura àocuit, és a dir, que la mateixa natura¬
lesa ha sigut mestra dels homes en ensenyar-los les línies ge¬
nerals, fonamentals i determinatives de l’edifici social. Però
els nous doctors no volen aprendre dels homes. Com prescin¬
deixen de l'element espiritual i racional que tots tenim, com
són enemics del llinatge humà, no volen escoltar les lliçons de
l’experiència humana, que a tot arreu s’anomena tradició, i
ni solament saben interpretar degudament els instints de la
nostra naturalesa racional.

683

l’eouilibri en la jerarquia industrial

III

Defensa del dret de propietat: argument

FILOSÒFIC, ESTÈTIC I DINÜMIC

La propietat naix de l'instint de l'home, i és sancionada per
la raó del mateix home; per a poblar el paradís socialista se
necessitaria un llinatge d'homes diferents dels qui descendim
d’Adam i Eva. Els homes, per necessària conseqüència de l’ac¬
tual constitució de sa naturalesa, cauen, tant si volen com no,
en l'anatema dels socialistes. Si la propietat és un robo, tot¬
hom és lladre, fins els mateixos qui tal doctrina prediquen. La
propietat és una conseqüència de l'autonomia de l'home, de la
noble personalitat humana, que a diferència de les bèsties té
el govern de si mateix en el règim de sa vida individual, en
l’elecció de son estat i en la constitució de sa casa o família,
baix la lluminosa direcció de la Llei eterna. Cada cosa consti¬
tueix un petit regne, i el cap d'ella és un sobirà; i a aquesta
modesta, però noble sobirania, hi poden aspirar i arriben a ob¬
tenir-la tots els fills d’Adam, qui viuen en països en els quals
domina la civilització cristiana. La tirania semblava que per
sempre havia sigut desterrada d'Europa, però després de tant
d'entusiasme i de tantes exageracions envers la llibertat huma¬
na, el socialisme amenaça la llibertat de l'home, i en formes
falagueres i enganyoses proposa un sistema que redueix als
homes a l'ofici d’instruments de la gran màquina social, de
la qual se reserven el maneig i direcció els qui prediquen la tal
doctrina.

Nós pensem que els vinents, un cop desapareguda la febre
que s’ha apoderat del món, i que el posa en desvari, s'han de
riure molt de la present constel·lació socialista. En tots els
rams que pot estudiar la intel·ligència humana hi ha principis
fonamentals que prenen caràcter d'axiomes, que el contrariar-
los significa falta de criteri en el qui els contraria. Els homes
sensats disputen quan es tracta de deduir conseqüències de
dits principis, i aleshores vénen divergències de sistemes i

684

J. TORRAS I BAGES

d'escoles; però en els principis tots convenen, i consideren víc¬
times d’una aberració mental i aquells qui els rebutgen. Els
principis socials, els fonaments de la vida civilitzada entre els
homes, sempre s’ha considerat que eren l'autoritat, la propie¬
tat i la família; i sobre d’ells en abstracte, és a dir, en quant a
l’essència de les tres institucions, tothom els ha fet reverència
i sempre se les ha considerades com l’ossada del cos social;
les disputes recauen en la manera d’existir, en la forma con¬
creta, determinada i viva que han de tenir en la vida social.
Sobre això els homes han disputat, disputen i disputaran fins
a la fi dels segles; però negar l’autoritat, la propietat i la famí¬
lia, pretendre esborrar-les, ha sigut obra, en les diferents èpo¬
ques en què aquesta doctrina ha obtingut algun predomini,
d’homes temàtics, de gent capficada, d'imaginacions artísti¬
ques divorciades de la realitat, o d'homes criminals qui han
temptat d’arribar al poder mediant l'afalagament de les classes
populars, per les quals són incapaços de fer el més petit sa¬
crifici.

Luter a Alemanya afalagà al poble senzill i el sublevà contra
els senyors; mes un cop s’hagué fet seus a aquests i obtingué
la dictadura moral que envejava, aleshores destrossa bàrbara-
ment als seus antics partidaris, i la guerra anomenada dels Pat-
sans és un exemple instructiu de lo que pot esperar-se de certs
esperits que es presenten com redemptors del poble, posseïts,
no obstant, d'un desfrenat egoisme. L’Evangeli ja diu: 1 «Cre¬
gueu a les obres»; i l’experiència humana afegeix: «No cre¬
gueu als qui prometen massa.»

L'instint de posseir, generador quan se regula per les lleis
de la justícia del dret de propietat, tothom el defensa en si
mateix i el respecta en els altres; com per instint l'home de¬
fensa la llibertat d'expendre lo que lícitament ha adquirit.
Socialista amb sinceritat, amant pràctic de la igualtat econò¬
mica entre els homes, no hi ha ningú que ho sia. Vosaltres ma-

1. Joan, X, 38.

685

l'EOUIT IBRI EX I.A JERARQUIA INDUSTRIAL

teixos, obrers, fins els qui us penseu que ho sou en la realitat, íi|

en la vida pràctica no ho sou. Voluntàriament, alegrement, !

sovint fins amb excés contribuïu a acumular riqueses, de vega- |jj|

des fins capitals enormes en mans d’una persona. Pagueu més j j

de lo que podeu per a veure treballar un torero famós, o per a j

veure representar a un actor de mèrit. Toreros, actors, artis¬
tes, novel·listes, etc., acumulen capitals exorbitants i ningú es |

queixa, i tothom hi contribueix, i ningú clama contra aquesta
concentració de fortuna feta cantant, torejant o divertint al
públic.

L’anivellació dels guanys, que mai hi serà, perquè no és
possible, portaria en si l'anivellació de tots els homes, desapa¬
reixerien els diferents matisos de la vida humana, lo qual ar¬
ribaria a fer-la fatigosa i insuportable. El món material, la
mole terrenal és d'esplèndida bellesa, i essent una unitat insu¬
perable, té al mateix temps tals gradacions i contrasts, que sa
contemplació constitueix un dels plaers de la vida present. |j

Tothom surt a fora, a la muntanya, a pagès, pel goig intens i
purificant que resulta de la contemplació de la naturalesa. La fj

naturalesa humana, la societat dels homes és un món racional |

i espiritual, un món moral d'una bellesa tan superior a la be¬
llesa material, quant l’esperit i tota la persona humana és su¬
perior al restant de cossos orgànics i inorgànics que consti- |1

tueixen la universal creació mundana. Prova de que el món
dels homes, la societat, conté en si una gran bellesa, és que la
poesia, la pintura, l'escultura, fins la música, i en general totes
les belles arts, la prenen per tema; i el públic se delecta en
la contemplació estètica de la Humanitat, de les relacions dels
homes entre si, dels sentiments naturals, de les afeccions de !

família, de pàtria, de religió, en els llaços de fidelitat entre su- j j

períors i inferiors, de les relacions entre rics i pobres. Sense
el matís i el contrast, la vida humana, repetim, seria fastigo¬
sa i insuportable. La bellesa, s’és dit molt i amb molta raó, és
la esplendor de la Veritat; i si l'organització social fos falsa,
injusta i antinatural, fóra impossible que en ella s'hi trobés
bellesa.

686

J. TORRAS I BAGES

Aquest argument estètic en favor de l’organitzacio que na¬
turalment ha pres el nostre llinatge, té una verdadera força
lògica, perquè tothom sap la identificació originaria entre la
Veritat i la Bellesa, i com és impossible que la falsedat i la
maldat despedeixin les resplendors que proporcionen a 1 home

el goig estètic. _ , t

A més de l’argument estètic podem aplicar tambe a la pre¬
sent qüestió l’argument dinàmic. Els caps del socialisme en la
seva imaginació disposen la societat a la manera duna gran
màquina composta de tots els seus individus, com un immens
exèrcit reservant-se ells, com se suposa, la direcció de les
maniobres; però tota màquina, tot organisme tota potencia,
necessita una força motriu. En la naturalesa humana en la
societat tal com fins avui ha estat constituïda, existeix diposi¬
tada com un germen d'extraordinària potencia en el cor de
l'home aquesta força motriu: l'instint de posseir. Moguts per
ell els homes han travessat els mars, s’han expatriat, han sa¬
crificat les seves afeccions, s’han imposat privacions, perden
les nits rumiant, passen els dies treballant, i tot el moviment
industrial, mercantil i agrícola té per pruner principi genera¬
dor l’instint de posseir. El socialisme atrofia aquest instint, i
un cop anul·lat, l’activitat del treball, tant mental com corpo¬
ral perd la pruïja que l'estimula, i la vida social queda para¬
da.'En certs rams de la vida, en la vida de l’esperit, en la regio
de les belles arts, en la filosofia, i sobretot en la vida religio¬
sa, existeix la força de l'ideal que atreu, delecta i enlaira, acti¬
vant en gran manera la potència de l'esperit. Pero aquests
homes sempre són i han d’ésser els menys en la societat; el
major nombre dels homes sempre restarà sense tenir mes es¬
tímul que l’instint d’adquirir, lo qual la Religió rectifica i en¬
nobleix, aliant-lo amb la idea del deure, i sense fer-li perdre a
fecunditat, suavitza son ferotge egoisme amb la divina mtusio

de la caritat envers el pròxim.

La mateixa Iglésia, que és, en lo que ateny a la jerarquia de
sos ministres, una societat seleccionada; que professa, a mes,
el principi de que tot lo que posseeix és de tothom, del clero

687

: ; V: :V í V. -V:-'.--/-

l’equilibri en la jerarquia industrial

i dels fidels, per a la satisfacció de ses verdaderes necessitats;
que té sempre fixa la vista en un ideal sobrehumà í predica el
menyspreu de la riquesa; no obstant, com diu en son admira¬
ble sentit pràctic Sant Tomàs, la Jerusalem divina, mentre està
en la present Babilònia terrenal, no pot eximir-se totalment de
les lleis d'aquesta, encara que sien imperfectes: i així veiem
que la Iglésia, en son organisme canònic, en la constitució de
beneficis i distribucions pels qui exerceixen ministeris envers
el comú dels fidels, ha tingut que doblegar-se a la imperfecció
humana, i establir una ombra i semblança de propietat per a
estimular l'activitat de sos ministres.

El socialisme significa esquarterar la naturalesa humana,
puix de la realització de son sistema resultaria l'amputació
d’un instint poderosíssim d'ella; l'instint de posseir té una fi¬
nalitat, com tot lo que existeix té un objecte, que en aquest
cas és el promoure l’activitat humana, i per això sense ell, si
fos possible extirpar-lo, la indústria, el comerç, l'agricultura
i totes les altres arts humanes quedarien extingides.

Tal vegada algú digui que el socialisme no vol tal extirpació
de l'instint; però tot atrofiament d'instint importa la seva
anul·lació; i el principi la propietat és un robo, proclamat so¬
lemnement, almenys de boca, en el Congrés de Madrid, signi¬
fica d'una manera implícita, però necessària, l’atròfia de l'ins¬
tint de posseir. No es pot desitjar lo que no és lícit posseir, i
un instint que no es pot exercitar es debilita i s'anul·la.

Connexió de la propietat i el matrimoni:
el socialisme els destrueix tots dos;
la naturalesa els mira com bases de la societat

Els filosops del socialisme reconeixen, i explícitament con¬
fessen, que l’abolició de la propietat importa igualment l'abo¬
lició del matrimoni. El matrimoni és una aliança permanent

J. TORRAS I BAGES

688

entre l'home i la dona, una unió perpètua amb el fi de cons¬
tituir una família; i la criança i l'cducació dels fills exigeix una
seguretat i una continuïtat que suposen una base; l'existència
d’un capital o d'una propietat, encara que sia mínima, per a
respondre de les necessitats econòmiques d’aqueixa petita so¬
cietat que en diem família, d’aquest diminut estat que anome¬
nem la casa.

Per això els escriptors socialistes tracten al matrimoni com
enemic de son sistema, i tenen raó; perquè la continuació de
la família, la transmissió de la sang, del nom, de l’educació de
pares a fills, la mena d’immortalitat que dóna a l’home la re¬
producció per medi del legítim matrimoni, engendra natural¬
ment el desig de la propietat permanent i transmissible; i ells,
els socialistes, tiren a desfer el matrimoni, a reduir el llinat¬
ge humà a la categoria de les bèsties, que no tenen ni propie¬
tat, ni matrimoni, perquè sa existència és purament material,
sense pensaments, sense afeccions i sense aspiracions a una
vida transcendental.

D’aquí es deriva clarament que religió, matrimoni i propie¬
tat són incompatibles amb el socialisme, per lo qual la Iglé-
sia el condemna, i cal dir amb veu molt alta, perquè el poble
cristià no quedi enganyat, perquè fins molts que són gent de
lletres no quedin il·lusionats, que és impossible ésser socialista
i cristià, que el cristianisme i el socialisme són com la llum
i les tenebres, com l’aigua i el foc, que 1 un mata a 1 altra, per¬
què el Cristianisme és la mateixa naturalesa humana racional
i creient, i el comunisme i el socialisme són la mutilació d’ella,
n'abstreuen la vida racional i religiosa, deixant reduïda la
Humanitat a una vida material divorciada de la civilització
tradicional, que des dels més antics temps els pobles s’han
anat trametent, amb les diferències que naturalment importa
la diversitat d'èpoques i de països. I parlem aquest llenguatge
tan explícit perquè el nostre ministeri és el de dir la veritat al
món, malgrat totes les modes, totes les preocupacions i totes
les prevencions; i avui veiem, sens dubte a causa de la frivoli¬
tat dominant, que hi ha un diletantisme especulatiu que per-

l'equilibri en la jerarquia industrial

689

met a poca costa, fins a gent rica i que no tenen ganes de fer
vot de pobresa, afectar les idees socialistes, i prenen l’exposi¬
ció i la defensa d’aquests sistemes com una mena d’esport que
proporciona a son esperit refinat un goig i la satisfacció de
sentir-se aplaudits.

I aquí, caríssims, és ocasió de fer-vos observar com el sis¬
tema socialista contraria i destrueix altre instint propi de la
naturalesa humana, o més ben dit, com l'esquartera i descom-
pon, com li pren sa característica racional i noble per a dei-
xar-la a la categoria grossera pròpia de les bèsties; com de les
relacions entre l'home i la dona ne vol treure les afeccions del
cor, els sentiments de l’esperit, la unió de l'ànima, deixant-les
reduïdes a un fet orgànic transitori, que transformaria la
Humanitat en un de tants ramats com existeixen de les espè¬
cies animals.

És clar que la societat humana mai consentirà tanta vilesa;
ni és possible que certes aberracions arribin a dominar al nos¬
tre llinatge; però encara que això sia impossible, és necessari
no deixar créixer la mala herba de l’heretgia, i devem treba¬
llar perquè no s’estengui per la societat, a la qual certament
és impossible que arribi a imposar-hi les seves lleis, però no
que produeixi en ella discòrdies i lluites i pertorbacions, que
ocasionin un retrocés en la vida de la Humanitat civilitzada.

És hora de que tots els homes honestos i amics de la civi¬
lització se juntin, i, deixant les discòrdies que els divideixen
en altres qüestions, s’uneixin en la defensa del dret natural i
social.

L'observació social convenç profundament del lligam íntim
que uneix el matrimoni amb la propietat, i per això amb molta
lògica el fanatisme socialista reclama l’abolició del matrimo¬
ni. Observeu vosaltres com tot jove qui es dirigeix a l'estat
matrimonial, s’hi prepara amb l’estalvi, i procura fer el seu
petit capital indispensable per a fundar una nova casa. Tota
nova família suposa una nova propietat, en una forma més
o menys rudimentària; per a exercitar la seva autoritat el cap
de casa necessita tenir els seus dominis, un lloc en el qual

43

690

J. TORRAS T BAGES

exerceixi son govern; la vida de família és un ric panorama de
poesia humana, i ennobleix i dulcifica els sentiments i els cos¬
tums. L’home viu dins d’aquest petit món de la família; i
aquesta, ben organitzada i regida, és un refugi de tanta vir¬
tut que proporciona serenitat i consol enmig de les lluites
més difícils de la vida, i és la base social més excel·lent. La per¬
fecció en la manera d’ésser de la família exigeix una certa
propietat, o almenys una participació d’ella. L’esclau, és a dir,
el qui no té ni pot tenir propietat, contraurà matrimoni, però
la família que d'ell derivi resultarà cohibida i imperfectíssi-
ma i raquítica. Per això el Sant Pare, en l'encíclica Rerum
novarum, clama perquè els obrers guanyin un jornal suficient
per a si i les necessitats de sa família, i que els permeti satis¬
fer la natural aspiració de millorar de fortuna, i d'arribar un
dia a la possessió d’una modesta propietat.

La propietat i el matrimoni són, de consegüent, dos ele¬
ments primaris per a la perfecció social i pel benestar dels
homes. Això fins implícitament ho reconeixen els socialistes,
puix malgrat els seus sistemes, que sempre en definitiva por¬
ten a l'anul·lació de la propietat i de la família, no obstant es¬
cometen contra els rics i propietaris com a una classe que
obté la felicitat a expenses dels altres; i procedint amb mala
lògica voldrien fer desaparèixer lo que ells reconeixen com
a base de benestar de la vida, quan lo que procedeix és
estendre la condició de benestar i de dignitat, o sia la propie¬
tat, al major nombre possible d'homes. L’enveja irracional
davant del benestar dels altres inspira rancúnia i desigs de
destruir-lo; la reflexió serena inspira ganes de poder partici¬
par d'aquell benestar sense faltar a les lleis de la justícia. Per
això el Sant Pare clama perquè les lleis dels Estats s'inspirin
en aquesta idea, i tinguin una direcció que afavoreixi l’equita-
tiva repartició de la propietat i del capital entre els ciutadans,
puix el benestar general a què deuen dirigir-se les lleis s’obté,
més que no pas amb l'acumulació de grans riqueses en poques
mans, en la repartició d'elles entre un major nombre. L'equili¬
bri, o sia la ponderació de forces, és una llei imprescindible:

691

I.’FOl'II.IRRI FN LA IFRARQUIA INDUSTRIAL

i l'equilibri social ha d’ésser l’objecte que s’han de proposar
tots els qui tinguin alguna influència en la direcció dels nego¬
cis públics; però l’equilibri suposa posicions distintes, contra¬
posició de forces, masses diferents, correspondència de parts:
unitat de fi i superioritat de direcció. Això és impossible, és
diametralment oposat al sistema socialista; i, al contrari, se
compleix i realitza en el sistema social inspirat per la mateixa
naturalesa humana, instintiva i racional, que no és obra d’ho¬
mes, sinó d'Aquell qui ha criat als homes dipositant en ses
consciències el germen del desenrotllament social. El sistema
socialista separa en els homes l'instint i la raó, i constitueix
l'instint mutilat, que aleshores ja no és instint humà, sinó bes¬
tial, com llei de direcció de la vida; i per això resulta de dit
sistema una vida desequilibrada, inconsistent, impossible, que
no s’aguanta, perquè cap mole sense equilibri s'aguanta, i atri¬
bueix a l’Estat un absolutisme de dret, una tirania que con¬
vertiria en esclaus als ciutadans; i els individus i les famílies
que naturalment cerquen en el Poder públic la seguretat de sa
llibertat i de son dret, trobarien, en el cas impossible d’una
organització socialista, una espantosa esclavitud. La llibertat
és incompatible amb el socialisme, perquè la llibertat consis¬
teix en que les coses i els homes, sense impediment extern,
puguin regir-se en conformitat a la llei de sa naturalesa, als
principis intrínsecs de sa manera d’ésser; i com la situació
de la societat en el sistema socialista resultaria una posició
violenta, per això necessita donar al Govern un poder mons¬
truós, a fi que pugui sostenir contra les lleis de la naturalesa
la societat humana; i si ara els ciutadans se queixen de que el
Govern se'ls fica en quasi tot lo de la vida, (iquè succeiria
aleshores, convertit en principi director, en amo absolut, en
àrbitre dels interessos, de les afeccions i de l’activitat indivi¬
dual de cada u?

Ara nosaltres justament parlem de vida social perquè en
realitat la societat té vida, moviment autònom i espontani en
conformitat amb les lleis naturals de sa existència, i promo¬
gut per mòbils intrínsecs a l’home, no per una teoria d'un ideò-

692

J. TORRAS I BAGES

leg, o per una votació d'uns ciutadans, ni per decrets publicats
a la Gaceta. Vida vol dir moviment propi i autonòmic baix el
domini de l’Omnipotent: el moviment que resulta d’un impuls
extern, d’una força extrínseca no és vida, tot lo més és simula¬
ció de vida, és un moviment que es pararà quan es cansi
el director de la maquinària; com el moviment socialista es
pararà quan els maquinistes o les màquines diran prou, per¬
què tot lo violent cansa; així com no pararà mai el natural
moviment social, sinó que durarà tant com la societat, com
el moviment vital de l’home dura fins que ell se mor.

V

Jesucrist introdueix un nou element rebutjat

TAMBÉ PEL SOCIALISME: LA CARITAT

Però encara que les lleis naturals de la vida social són supe¬
riors a la voluntat de l’home, i no són invent de cap home, m
imposició de cap classe, sinó resultat espontani de la natura¬
lesa humana; no obstant, en l’aplicació d'elles, en la direcció
pràctica de les mateixes ha de tenir-se sempre en consideració
el bé del poble. Les lleis, segons la doctrina catòlica, tenen
per objecte el bé comú; no el bé d’aquest o d'aquell altre, no
el bé dels capitalistes o dels obrers, sinó el bé de tots, de tot
el cos social, perquè qui fa bé al tot, fa bé a les parts; i 1 equi¬
tat exigeix que el repartiment del bé social sia en proporcio a
totes les classes, i que tots participin harmònicament de lo que
el Criador ha donat per a satisfer les necessitats de tot el lli¬
natge humà. Mes el diví Legislador de la societat cristiana,
sense contrariar les lleis naturals, establí un principi d'amo¬
rosa preferència envers els petits i humils, envers els necessi¬
tats i desvalguts, i excità als homes, com a una obra de religió
perfecta, 1 al servei d'aquells a qui les circumstàncies de la vida

693

l’equilibri en la jerarquia industrial

mundana han portat a una situació més penosa. I per això el
Sant Pare, en l’encíclica ja citada, no sols exhorta a que els
governs procurin exercir una benèfica providència envers els
obrers, sinó que aplaudeix a aquells rics que s'interessen en¬
vers ells, fan causa comuna amb els mateixos, i es constituei¬
xen sos protectors i advocats. Mes el criteri de la Iglésia, en
la governació dels homes, és perfectament autonòmic, perquè
imita el govern diví, i vol que la providència governativa no
destrueixi la iniciativa humana, sinó que l’empari, la protegei¬
xi i solament usi de sa força coactiva quan la malícia trenqui
les lleis naturals i eternes, que formen part de la personalitat
humana, o són condició indispensable de la vida social; o bé
quan les circumstàncies adverses portin als homes a una si¬
tuació en la qual no puguin valer-se per si mateixos, i necessi¬
tin l'auxili del poder públic.

L’home fou objecte de la predilecció de Jesucrist, i serà
sempre objecte de les preferències de la Iglésia. Tot lo que sia
realçar la vàlua de l'home, posar més i més en net sa nobilíssi-
ma i excelsa categoria en la jerarquia universal dels sers, cons¬
tituir-lo en una situació sencera i corresponent a la dignitat
de fill de Déu per adopció com li reconeix l'Evangeli, serà
sempre la missió i l’obligació de que s’han de considerar reves¬
tits tots els bons catòlics. Tots som iguals davant de Déu;
i per això el Sant Pare escriu ben clarament en l’encíclica
referida que igualment són ciutadans els proletaris que els
rics, puix tots són membres vius del mateix cos social; i és
eterna doctrina de la Iglésia que les desigualtats que resulten
entre els homes, que la major excel·lència, que la superioritat
en saber, en riquesa, en força que tenen alguns respecte dels
altres, no existeix amb un fi egoista, sinó per a servir i ajudar
als qui estan privats d'aquell saber, d'aquella riquesa i d’aque¬
lla força.

Aquí convé altra vegada fer notar com són incompatibles
les doctrines socialistes amb les doctrines cristianes. Segons
la nostra sagrada Religió, la caritat és la substància de la
nostra Llei, de tal manera que tota ella s'enclou en la caritat.

694

J. TORRAS I BAGES

Aquesta caritat, diuen els doctors, és bessona, és a dir, és una
amb dues branques, que són l’amor a Déu i l’amor als demés
homes. Els socialistes rebutgen la caritat i la consideren
deshonrosa i despreciable; els cristians proclamem que de
tots els actes humans meritoris, el més eminents són els que
es practiquen per un mòbil de caritat, o sia d’amor. Els socia¬
listes ensenyen que la caritat deshonra, i sostenint que la pro¬
pietat és iniqua, han d’afirmar que l'atemptat contra ella, o
sia el robo, és un acte de justícia natural; el Cristianisme pre¬
dica que el robar és un delicte, i exalça tant la caritat, que la
considera acció divina. En les nostres iglésies fem caritat a
Déu i als seus sants per a subvenir a son culte solemne; donem
caritat als sacerdots per a proporcionar-los la subsistència en
contemplació a que ells dediquen la vida al servei espiritual
de Déu i del pròxim, i fem caritat als pobres perquè els con¬
siderem fills predilectes de l'Altíssim, i l’obra de donar-los
lo que necessiten la considerem d’una molt major excel·lència
que el vendre, que el guanyar, que el canviar, que el mercade-
jar les substàncies que serveixen per a la present vida ter¬
renal.

Però fins aquells qui, desgraciadament, tenen del tot des¬
pullat son enteniment i son cor de les idees i dels sentiments
cristians, i, que per tant, no poden comprendre la divina doc¬
trina de la caritat, haurien de reflexionar que el donar el qui
té riqueses al qui no en té, és fet d'igual categoria que el do¬
nar una participació de son saber o de sos serveis personals
els savis i els forts als ignorants i als dèbils, qui no es basten
a si mateixos. Fins és més natural, perquè la riquesa no és tan
personal ni pròpia com el saber i la salut de cada u, i, no obs¬
tant, ningú considera deshonrós acceptar una participació
dels qui posseeixen tals avantatges.

Però estem, caríssims, en una època, el mal principal de
la qual consisteix en que les idees dels homes són en gran paït
falses i molt plenes de confusió, i nostre principal objecte en
la present Carta és fixar els principis, senyalar els errors i de-

695

l’equilibri en la jerarquia industrial

terminar el bé que pràcticament s'ha de cercar en les presents
qüestions entre el capital i el treball.

VI

Jerarquia natural i organitzada

PER A LES RELACIONS ENTRE EL CAPITAL I EL TREBALL

I per això volem ara fixar-nos en les relacions entre el ca¬
pital i el treball, que és el gran plet d’avui dia en els països
industrials, el principi d’on surten les discòrdies socials que
de vegades fins ocasionen desgràcies i morts, i encenen ran¬
cúnies entre aquells que la naturalesa ha fet conciutadans, i
germans la gràcia cristiana. En la fecunditat de la indústria,
en la riquesa que d’ella resulta, és indubtable que hi han de
tenir part el capital i el treball, sia aquest d’intel·ligència, sia
de força; tots els factors han de participar del producte. Això
és molt clar; però la proporció en què han de disfrutar de la
riquesa els qui contribueixen a produir-la, ja és una qüestió
difícil de resoldre. Encara més, és impossible de resoldre en
virtut d’un principi, per medi d’una regla general o per una
disposició legislativa. Tal vegada sia d’aquelles coses que diu
la Sagrada Escriptura que Déu ha deixat a les disputes dels
homes. Usant el llenguatge que empleem en la present Carta,
podem dir que aquesta qüestió és qüestió d’equilibri; i, de
consegüent, en cada cas ha de tenir una resolució proporcio¬
nada a les circumstàncies. La primera condició, doncs, ha d’és¬
ser que aquells qui contribueixin per diferents conceptes en
una indústria tinguin ganes de guardar l’equilibri degut, és
a dir, bona voluntat, que sàpiguen ponderar les forces de ma¬
nera que la indústria se sostingui dignament i tingui vida
robusta. Som de parer que les qüestions de treball que sobre-
vinguin us les haveu de resoldre vosaltres mateixos. La in¬
dústria importa una mena de societat o companyia, i, de con¬
següent, han de mediar pactes entre els qui la formen. D’aquí

696

J. TORRAS I BAGES

que lo primer i més necessari sia que els obrers afirmin la
seva personalitat, a fi que puguin sostenir son interès legítim;
i és convenient que les corporacions obreres no solament tin¬
guin discreta direcció, sinó també medis de fortuna per a
obtenir una ponderació de forces amb el capital i pactar amb
ell dignament.

I amb bona voluntat i discreció, els amos i els obrers se
sabran entendre. La solució de les dificultats que sobrevenen
entre els qui contribueixen a la indústria no la donarà la
ciència, no la dictarà cap llei, ni la resoldran els periòdics.
Vosaltres, en aquest ram, sou més savis que tots ells plegats.
Si teniu bona voluntat tindreu bon sentit, i ens sembla que us
podem dir lo que Sant Pau deia als primers cristians quan en
les qüestions que entre ells sobrevenien acudien per a sa reso¬
lució als jutges gentils: ««-Per ventura no hi ha entre vosaltres
homes aptes per a resoldre els conflictes?»

Estem en una època industrial, el treball ha obtingut una
dignitat conforme a l’esperit de l’Evangeli, les antigues profe¬
cies que es referien a la societat cristiana, i que pronosticaven
la destrucció del jou que els forts sempre tenen inclinació a
posar als flacs, se compliran, i havem d'esperar que la nostra
santa Religió, amb el bàlsam de la gràcia divina, suavitzarà
l'aspresa entre els diferents graus de la jerarquia industrial.
Lo que és una verdadera il·lusió és creure’s que en la indús¬
tria, que en l'organització del treball, no és necessària la forma
jeràrquica. La jerarquia és una llei fonamental de la creació:
existeix al cel i a la terra; entre els sers racionals i els irra¬
cionals; i mentre el món serà món, per la força natural de les
coses, en totes les societats humanes existirà la jerarquia.
Però la jerarquia entre els homes és corresponent a la digni¬
tat de la nostra naturalesa. Els graus superiors i els graus
inferiors d'ella estan subjectes a variació, perquè l'elevació di¬
versa dels distints homes no és un efecte de lleis necessàries,
sinó conseqüència de l’esforç dels individus; el pujar més que
els altres indica sempre certes condicions, que quan falten,
produeixen la caiguda dels qui s’havien elevat, i això enlloc se

697

l'equiubri en la jerarquia industrial

veu més clarament que en el món industrial. Tots els qui te¬
nim alguns anys havem vist senzills obrers alçar-se a la catego¬
ria de grans capitalistes; i al revés, a molts fills de grans
capitalistes caure altra vegada a la pobresa. Aquesta observa¬
ció sols la fem per a demostrar que no hi ha castes privilegia¬
des, i que si són defectuoses les relacions entre amos i obrers,
aquests defectes poden ésser corregits: i havem d’esperar que
el temps, amb l'experiència del treball i el bon sentit dels
homes, portarà una època d’harmonia dintre la jerarquia in¬
dustrial.

Entre vosaltres, amos i obrers, assistits dels homes de bona
voluntat, i revestint-vos de l'esperit de l'Evangeli, vos heu de
saber entendre. Després de les èpoques de confusió vénen les
èpoques d’organització. Vosaltres constituïu un organisme in¬
teressant dins de la societat humana, amos i obrers sou parts
d'un mateix tot, i seguint la doctrina de l'Evangeli vos heu de
considerar com una mateixa família. Amb discreció, prudèn¬
cia i caritat, vosaltres establireu costums, sereu els legisladors
del vostre propi estat, organitzareu la jerarquia industrial, i
les vostres pràctiques concordades entre els diferents graus
de la dita jerarquia, els vostres costums del treball, els vos¬
tres Usatges seran el codi de la societat manufacturera. La
història ens demostra aquest procediment en les edats pas¬
sades. El treball, afortunadament, ha obtingut una categoria
jurídica, lo mateix que el capital; i no té res d'estrany, puix
entre el capital i el treball hi ha una íntima relació de natu¬
ralesa. El capital és el treball acumulat. Essent, doncs, una
categoria jurídica el treball i també el capital, és lo més con¬
venient establir una concòrdia de drets entre aquests dos ele¬
ments de la producció. I si nosaltres veiem en el nostre propi
país, en una època rude, primitiva, de poca il·lustració, de pas¬
sions guerreres a causa de la contínua lluita en què aleshores
devien viure, que els homes se saben entendre i organitzar en
conformitat a les condicions i idees d’aquell temps, i consti¬
tuir un poble mitjançant els Usatges que havien introduït les
necessitats de la vida i la intervenció d'homes discrets; ^no

698

J. TORRAS I BAGES

sabreu vosaltres, caríssims, amb bona voluntat, amb l’auxili
d'homes pràctics i discrets, introduir usos i costums indus¬
trials, establir relacions equitatives entre els diferents mem¬
bres de l’organisme, i formular la jerarquia del treball, molt
més noble que la jerarquia de la guerra?

D’altra banda, la gran idea de Sant Ambròs, de que la jus¬
tícia consisteix en conservar a cada cosa sa naturalesa, té aquí
una perfecta aplicació. La indústria per si mateixa consisteix
en una associació, ha d’ésser una corporació, és a dir, un cos
organitzat, no dos elements en pugna, capital i treball, sinó
un organisme vivent a influx d’una mateixa vida que ha de
circular per tots els membres del cos. És clar que la mateixa
naturalesa porta per necessitat la diversitat dels membres de
l’organisme industrial, però aquests serveixen 1 un per 1 altre,
i és molt antiga i molt sàvia aquella comparança o parabola
del motí que promogueren els membres del cos humà, enve-
josos l'un de l’altre, que, declarant-se en vaga, deixaven al cos
inútil, sense moviment i pròxim a la mort. Els membres del
cos tenen els uns oficis molt més nobles que els altres, pero
tots són necessaris i tots junts componen el ser vivent. Les
paraules de Sant Pau que posein per tema d’aquesta Carta,
són una lliçó eloqüentíssima i divina.

La naturalesa de les coses, lo que en podríem dir la indús¬
tria espontània, la que nasqué de les necessitats humanes en
els temps primitius amb l'únic objecte de satisfer aquestes
necessitats, sense la pruïja vivíssima de la cobdícia, se desen¬
rotlla amb aquesta forma orgànica. La gran mdustna moder¬
na, necessària a la multiplicació humana, no pot destruir les
formes naturals de les coses; l’organisme ha tingut de creixer,
però no pot contrariar la llei de la naturalesa, essencial a a
vida És clar que els canvis d'edat, tota transformació dels
cossos, importa una crisi dels mateixos, però aquesta es venç
amb l'ajuda de la mateixa naturalesa i amb l'auxili de la pru¬
dència humana; i la regularització de relacions entre els
membres orgànics, la conservació de l'harmonia de vida entre
ells en una paraula, la mútua intel·ligència entre tots els homes

699

l'equilibri en la jerarquia industrial

de la indústria baix la direcció de l'equitat, i a la llum dels
principis cristians, i amb la suau calor de la gràcia divina, un
dia quedarà assentada. L'enteniment de l’home té més força
que no pas el vapor. Les institucions, les corporacions i fins
els pobles tenen una època de força salvatge, tumultuosa, de
predomini de les passions, d'imperi del més fort, després les
coses s’enraonen, com diem en nostre comú llenguatge; sense
pretensions legislatives els homes troben la llei en la mateixa
entranya de la cosa, com aquí la trobaran en la mateixa na¬
turalesa de la indústria els qui la tracten, els qui l’exerceixen
i, de consegüent, la coneixen. Ningú té més aptitud que vosal¬
tres en aquesta matèria. Cap llei d’organització militar, cap
reglament d’evangelització popular, ni cap sistema d'equitat
industrial que tinguin verdadera vida sortiran de l'eloqüència
dels parlaments: cada planta naix en son propi terreny; i les
conveniències militars, espirituals o industrials les trobaran
els homes de l'Exèrcit, de la Iglésia i de la Indústria amb la
mútua comunicació i acord entre els diferents graus de les res¬
pectives jerarquies, sense que això signifiqui que no es degui
escoltar el bon consell de tots els homes prudents, encara que
no sien del propi estat. L'autoritat eclesiàstica és d’institució
divina, i es guia per principis que té per dogma de fe que són
certs, i, no obstant, mana la comunicació de tots els individus
de la Iglésia, fins els simples fidels, que tots es relacionin, que
els diferents graus de la jerarquia mútuament se consultin,
i que s'escolti a tothom: i aquesta és la forma perfecta de la
vida humana.

L’Europa civilitzada, en l'ordre de la vida industrial, pre¬
senta símptomes d'aquesta tendència; i si les meravelles del
treball modern no han de sofrir un retrocés i acabar en un
espantós cataclisme, a les passions i a les predicacions mogu¬
des per l’heretgia, se sobreposarà el bon sentit, el sentit comú
dels homes; i l'esperit d’equitat i la fecunditat de la gràcia
cristiana resoldran el conflicte present i harmonitzaran la vida
de l'organisme industrial amb el degut equilibri de tots els
membres que el formen.

700

J. TORRAS I BAGES

I com tot organisme ha de tenir pertorbacions en sa pròpia
vida interna, i l'organisme industrial hi està més exposat que
no pas els altres que componen la societat humana, per rao
de la vehemència amb què excita l’instint de posseir, amb la
consegüent facilitat de que l’un invadeixi el dret de 1 altre,
d'aquí es deriva ser cosa de molta importància determinar qui
són els cridats a restablir l'harmonia perduda i la normalitat
de la vida industrial, sempre i quan per qualsevol circumstàn¬
cia quedi pertorbada. El Sant Pare manifesta que sembla és¬
ser lo més natural que aquests plets i qüestions, q.ue fàcilment
sobrevenen en la vida industrial, sien judicats i resolts per
homes mateixos de la indústria, mentre no tinguin part di¬
recta i personal en la qüestió, i intervenint en la resolució
representants de les diferents classes industrials.

Aquest principi d’ésser judicats per homes de la mateixa
llei és molt antic en la història humana, i havem de creure
que, malgrat totes les innovacions, anirà continuant, puix se
funda molt en la naturalesa de les coses. Les qüestions ecle¬
siàstiques són judicades per eclesiàstics, les qüestions militars
per militars, i és de creure que, constituïda la gran indústria
en un dels rams importants de l’activitat humana, les qües¬
tions industrials seran també tractades i resoltes pels mateixos
homes de la indústria, fent, no obstant, de manera que no sia
mai possible l'esperit de parcialitat en favor d’algú dels graus
de la jerarquia, sinó que, al revés, l’equitat estigui per tothom
degudament assegurada.

L’ordre industrial no el portarà ni cap parlament, ni cap
tribunal, ni la mateixa Iglésia docent, que és d’institució divi¬
na. Vosaltres, caríssims, sou els instruments vius i intel·ligents
de la naturalesa, i vosaltres sou els qui haveu de constituir
aquest ordre, revestint-vos de l'esperit de l'Evangeli, i de la
llei de justícia i caritat. Els antics historiadors de la França
caracteritzaven els fets gloriosos dels homes d’aquell país
amb la famosa frase: Gesta Dei per francos, Facció de Deu
exercida per medi dels francs. Les èpoques són diferents, pero
Déu i els homes, que són els verdaders factors de la història,

701

L'EQUILIBRI EN LA JERARQUIA INDUSTRIAL

són els mateixos sempre. Una Sabiduria superior és la que
presideix a les maniobres humanes, la qui guia i governa la
construcció dels organismes socials. Cap societat humana és
obra d’un home o d’un comitè d'homes, per gran talent, per
fortuna poderosa que posseeixin; és obra de Déu, servint-se
com d’instruments dels homes. La massa material, grollera, és
ordenada pels homes, perquè cada cosa és ordenada per un
agent superior a ella; la massa humana, en sos diferents or¬
dres, les diverses jerarquies, els distints organismes socials
han d’ésser, de consegüent, constituïts per un agent superior,
l'Esperit de Déu; i si aquest sobrenatural Arquitecte és for¬
malment rebutjat, si se'l treu de la societat, mai quedarà edi¬
ficada la casa, degudament ordenades les comunitats huma¬
nes; per això vos dèiem abans en aquesta mateixa Carta que
els antics gentils, conduïda sa intel·ligència per un bon instint
racional, als enemics del principi sobrenatural i religiós els
qualificaven d'enemics del llinatge humà.

VII

Influència de la potestat civil i dels privilegis

RELIGIOSOS EN AQUEST CONFLICTE

Al parlar-vos aquest llenguatge, caríssims, no és pas que
Nós vulguem prescindir de l’autoritat pública, civil o ecle¬
siàstica en les qüestions que es refereixen a l'ordre industrial,
puix és clar que, existint l'autoritat pel bé comú, ella deu in¬
tervenir en certs assumptes que traspassen la competència del
principi directiu que existeix en cada un dels organismes so¬
cials, i fins naturals de la Humanitat. Així passa, per exemple,
en la família: aquesta té la seva autoritat de dret natural i
diví, de manera que si el poder públic volia anul·lar-la, cauria
en una abominable tirania; i, no obstant, per desgràcia, l'auto¬
ritat de vegades ha d'intervenir en ella, o per l’abús que fa

702

J. TORRAS I BAGES

de son poder el cap de casa, o perquè aquest és insuficient per
a mantenir l'ordre dins de sos dominis.

Amb molta més raó, doncs, l'autoritat pública deurà inter¬
venir en certes qüestions que fàcilment s'originen en la vida
industrial, quan aquesta no es basti a si mateixa; però és in¬
dubtable que el millor moviment d'un organisme, el més
natural, el sistema curatiu més excel·lent és el que procedeix
d'un principi intrínsec, o sia de la mateixa naturalesa de la
cosa. Tota acció que prové de l’exterior perilla de caure en
tirania: per això el sistema social més excel·lent és el que re¬
coneix l’autonomia dels distints organismes que constitueixen
la societat pública, baix la salvaguarda i protecció de la su¬
prema autoritat política, que intervingui en les contravencions
d'ordre dels organismes subordinats.

“Això, de consegüent, vol dir que, existint dintre de la je¬
rarquia industrial membres més dèbils, en defensa d ells 1 au¬
toritat pública deurà exercir la seva protecció: les dones, els
nois i noies, i els obrers, que no havent encara constituït sa
personalitat, podrien fàcilment ésser víctimes de l’abús.

I per això Nós, com un eco de la veu del Pare comú de tota
la Cristiandat, dirigim la nostra pastoral exhortació a tots els
homes de bon cor de la nostra jurisdicció, perquè per les en¬
tranyes de caritat del nostre amable Redemptor, qui donà, com
a mostra d’ésser un Enviat diví, l'obra més preexcel·lent que
practicava, que era evangelitzar als pobres, se constitueixin
protectors dels flacs, i els ajudin a obtenir la consideració
que es mereix la debilitat de son estat.

El treball dels nois i noies, de les dones, el repòs domini¬
cal, i altres qüestions per l’estil, és clar que exigeixen 1 auxili
de la potestat legislativa i del poder públic, a fi que la cob¬
dícia no pertorbi l'equitat i la caritat, i sempre la dignitat hu¬
mana resulti tractada amb la deferència deguda. La cobdícia
és l’arrel de tots els mals, i per això volem acabar la present
Carta exhortant-vos a que sempre en la vostra vida, amos i
obrers, recordeu els grans principis cristians que dignifiquen
la vida i asseguren la nostra divinització en el regne etern de

703

l’equilibri en la jerarquia industrial

la Glòria que prometé l'adorable Redemptor Jesús, a tots els
qui seguissin i practiquessin les seves ensenyances. Pròpia¬
ment no hi ha més que un Senyor i Amo, que és Déu, i davant
d’Ell i en son tribunal de justícia eterna, tots som obrers
d’una qualitat superior, de les virtuts que vingué a ensenyar-
nos son Fill Unigènit, Jesús. Ja aquest celestial Predicador de
l’Evangeli, quan volgué donar-nos una lliçó de les accions
que serien castigades en el judici definitiu de nostra vida, posà
manifestament tots els actes contraris a l'equitat, a la benigni¬
tat, a la caritat envers el nostre pròxim, o sia, els altres homes.

D’altra banda, Ell procurà en les seves predicacions alçar
sempre l'esperit del seus deixebles, que som nosaltres, tots
els cristians, a una regió superior, a una altra excel·lència de
la vida, a una sublim satisfacció de l'esperit. Avui la gent mo¬
derna parla molt de vida intel·lectual, i desprecia als qui no
posseeixen tal vida. La vida que ens ensenyà Jesucrist és intel-
lectual i amb un caràcter universal, és a dir, per a tots els
homes de bona voluntat, encara que no sàpiguen de lletra. El
consol i la satisfacció de les més altes potències humanes és
l’objecte de la seva celestial doctrina; i l'objecte del nostre
ministeri, instituït per Ell, no és tampoc altre que el servir la
divina consolació a totes les ànimes assedegades i famolen¬
ques. Ell se predicà a si mateix amb divina eloqüència el Pa
propi de la Humanitat; i l'experiència demostra la veritat de
les seves adorables paraules, perquè solament Ell deixa satis¬
fets als homes. Ell és l’etern Predicador de totes les genera¬
cions, de totes les races i de totes les èpoques. Els falsos pro¬
fetes, els qui prediquen als pobles altres doctrines de felicitat,
són com les fulles dels arbres que cada any se muden, s'asse¬
quen i el vent se les emporta i cauen a terra per a femar-les.
Així succeirà amb les doctrines dels comunistes i socialistes
enemics de les divines ensenyances de Jesucrist. Les seves
doctrines, coincidint amb els prodigiosos augments de la in¬
dústria, han produït una verdadera fermentació en la socie¬
tat humana, aquestes doctrines cauran com fulla seca a terra,
perquè els falta la saba de vida que es deriva de l’arbre

704

J. TORRAS I RAGES

sempre verd, 1 a l'ombra del qual reposa la Humanitat civilit¬
zada, Jesús Senyor nostre; però femaran la terra, fecundit-
zant-la perquè en ella amb més frondositat creixi l’arbre de
la Humanitat cristiana, la soca del qual és l’amabilíssim Je¬
sús, essent ses branques tots els homes 2 agermanats i units
amb els vincles de la justícia, de l'equitat i de la caritat,
desapareixent l'opressió dels pobres i apareixent l’exaltació
dels humils. 3 A aquest ideal de la vida, la societat cristiana,
ja des del començament, s'hi ha dirigit; després lo espiri¬
tual s'encarna, pren cos i \úu també vida terrenal. Els esco¬
llits del poble cristià, els perfectes o sants, sempre en sa vida
externa i mundana han pres dit principi per regla de sa
conducta i s’han constituït servidors dels humils i pobres,
als quals han considerat com els seus senyors, creient en
la paraula de Jesucrist: 4 «Lo que fareu per un d’ells, ho fareu
per Mi.» Tot lo que sia, doncs, afavorir als obrers, ajudar-
los a millorar la seva situació, dintre dels termes de la jus¬
tícia i de la discreció, és fer una obra de pietat cristiana;
per això us exhortem, oh amos, a ésser sempre benignes amb
els vostres dependents i treballadors, recordant-vos que da¬
vant de Déu, amos i obrers, tots sou igualment obrers, obrers
de la virtut cristiana. Tot lo que sia inspirar consideració a
l'amo és contribuir a un principi de justícia natural, observat
per tots els pobles de la terra i sols negat per aberracions
transitòries; principi de justícia natural consagrat per Jesu¬
crist, qui reconegué la jerarquia social, i Ell, essent Déu i
Senyor de tots els homes, s'hi subjectà humilment per exem¬
ple de tots. Hi ha un ordre superior de dignitat davant de Déu,
una jerarquia que no existeix en les contingències humanes.
En aquesta superior jerarquia cada u obté el grau que s'ha
merescut amb l'altesa de la seva vida lliurement exercitada

1. Lluc, XXIII, 31.

2. Joan, XV, 5.

3. Lluc, I, 52.

4. Mateu, XXV, 40.

l’equilibri en la jerarquia industrial 705

baix l'influx de la gràcia: en la vida temporal poques vegades
se corresponen el mèrit i el grau de la jerarquia. En la vida
eterna Déu és el grau màxim de la dignitat i de la glòria, i els
homes li seran més o menys a prop, segons el mèrit de les
seves accions, o sia, segons la pràctica virtuosa de la seva vida.
Perquè el Senyor vos ajudi a tots a obtenir la dignitat de la
vida eterna, vos donem la Nostra Benedicció en el nom del
Pare f, del Fill f i del Sant Esperit f- Amén.

Vic, 21 de març, Divendres de Dolors, de 1902.

44

LA CIUTAT PONTIFICAL*

Sumari

I.

II.

III.

IV.

V.

VI.

VII.

La visita a la Ciutat Pontifical.

Organització jeràrquica de la Iglésia.

Llei de l'examen que regeix en tots els graus delia.

Roma, símbol de l’harmonia divina i humana en la vida ca¬
tòlica. ,

El centre d'aquesta harmonia i vida es el Papa.

Roma és el Papa.

Protesta contra la usurpació
de Jesucrist.

de Roma i caritat amb el Vicari

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES,
PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, pau i salut en Nostre
Senyor Jesucrist .

* Document inspirat en la tan sincera devoció de l'autor al Pontificat.
És escrit de retorn de la primera Visita ad Limma, i el r ^^f J

se a una regla de conducta de cada volta que visita la Ciutat Eterna, lu
dóna compte als seus fills espirituals de les tan pregones emocions que
en ella rep.

LA CIUTAT PONTIFICAL

707

Veni lerosolymam videre Peírum,
et mansi apud eum diebus quinde-
cim.

«Só anat a Jerusalem per veure
a Pere, i m’he estat amb ell quinze
dies.»

(Gàlates, ï, 18.)

I

La visita a la Ciutat Pontifical

Acabem de practicar un dels actes de més transcendència
de la Nostra vida pastoral: la Visita ad Limina, o sia al se¬
pulcre dels apòstols Sant Pere i Sant Pau i a la Sagrada Per¬
sona del Vicari de Jesucrist. I l’havem practicada en circums¬
tàncies extraordinàries i solemnes. El vint-i-cínquè aniversari
de l’elevació de Nostre Santíssim Pare el Papa Lleó XIII,
commovent l'esperit de la Iglésia universal, portant a Roma
peregrinacions de tots els punts de la terra, excità també a
diferents germans nostres en l'episcopat d'Espanya, posant-
se a son cap l’eminentíssim senyor Cardenal Bisbe de Barce¬
lona, per a efectuar una peregrinació a la Ciutat Eterna.
A ella, acompanyats d'un bon nombre de nostres feligresos, ens
unírem; i portats per la força de la fe i de la caritat, més que
no pas per la força de vapor de les locomotores, arribàrem
a la Ciutat Pontifícia i allà poguérem postrar-nos davant del
sepulcre de Sant Pere i als peus del seu successor, el papa
Lleó XIII, amb els transports de religiós entusiasme, que es
comunica de l'un a l’altre en la piadosa multitud d’una pere¬
grinació, i sentir l’efecte de tan sagrada Visita. L’entusiasme,
la vibració del sentiment i el lluminós incendi de la imagina¬
ció són coses passatgeres en la nostra vida espiritual; però
l’efecte de la fe, la confirmació, la ratificació de la nostra fe
en la Santa Iglésia Catòlica i en el Pontificat romà ha d'ésser

708

J. TORRAS I BAGES

el resultat permanent de la visita al sepulcre dels Sants Apòs¬
tols i a la Càtedra de Sant Pere, i això s’ha de trametre del
cap als membres, del Bisbe als fidels cristians de la seva
Diòcesi.

Veu's aquí, caríssims germans i fills, el motiu de la pre¬
sent Carta: ratificar la fe en el Pontificat romà, augmentar la
devoció al Papa, avivant el desig de restituir a sa sagrada Cà¬
tedra la dignitat i la independència que son origen diví recla¬
ma i que exigeix la llibertat de la consciència cristiana.

II

Organització jeràrquica de la Iglésia

La vida exterior de la Iglésia és una manifestació de la
seva vida interna, íntima i divina. Composta la Iglésia de dis¬
tints membres, essent un cos místic el cap del qual és Jesu-
crist, la unitat de sa vida prové de la fe i la caritat; però per
defora la Iglésia visible, el cos de tots els fidels catòlics té
units entre si, lligats els uns amb els altres, sos membres, per
una gradació jeràrquica que dóna unitat al cos pel qual circu¬
la la força de vida des de Jesucrist, son cap invisible, font de
vida verdadera, fins als membres més insignificants. Les par¬
ròquies, els bisbats, la Iglésia universal, veu's aquí, caríssims
germans i fills, els círcols concèntrics de la vida divina en
els quals Jesús Senyor nostre, el Verb de Déu fet home, ha
vinculat la vida sobrenatural en el món, vida que és el prece¬
dent necessari de la vida de la immortalitat en el Regne etern
de la Glòria.

Les parròquies, les iglésies particulars que anomenem Diò¬
cesis, i la Iglésia Romana, cap, mestra i doctora de totes les
iglésies de la terra, estan lligades entre si pel vincle de l’amor,
que és l’Esperit de Vida, i els bisbes de tota la terra, tenint
a son cap al Bisbe de Roma, successor de Sant Pere i Vicari
de Jesucrist, tenen la summa direcció espiritual de tota la

LA CIUTAT PONTIFICAL

709

Humanitat cristiana. Però el diví Fundador organitzà son Cos
místic, la santa Iglésia catòlica o universal, amb la jeràrquica
dependència; i així com en el Cel tota la vida deriva del Verb
etern, qui la comunica a tots els àngels i sants, així en la terra
el centre d’unió és el Romà Pontífex, i separat d'ell no es par¬
ticipa, no s'és part o membre del Cos místic de Jesucrist i,
per tant, tampoc se participa de la vida sobrenatural de la
gràcia, necessària per a la salvació.

La unió de la Iglésia és, per tant, el bé més excel·lent que
aquesta pot posseir, i per a obtenir aquesta unió el diví Fun¬
dador Jesús dirigí, en una hora solemne de sa vida terrenal,
aquella oració tendríssima a l'Etern Pare: «Que tots sien una
sola cosa, com nosaltres som una sola cosa.» I com la unió és
difícil, dada la condició de la naturalesa humana decaiguda
pel pecat, Jesucrist establí per a defensa d'ella la jeràrquica
dependència.

Dintre cada un de nosaltres la unió és difícil, i sovint sen¬
tim guerra intestina en nostre cor i és necessària l'autoritat
de la intel·ligència, il·luminada per la fe, per a mantenir la
pau en nostre esperit. Hi ha, de consegüent, en cada un de
nosaltres un ordre jeràrquic, i totes les forces de la nostra
naturalesa han d'obeir a la direcció de l'enteniment. I això
precisament és lo que dóna al llinatge humà el caràcter de
racional.

L’home ja d’antic s’és dit que era un món petit, i la Iglésia
no és altra cosa que el món sobrenaturalitzat, i d'aquí és que,
mirant amb profunditat la naturalesa de les coses, entre l’ho-
me, el món i la Iglésia hi ha tals identitats i concomitàncies
que descobreixen que tots són obra d’una mateixa mà i que
l’un està subordinat a l’altre, i que Home, Món i Iglésia tenen
una mateixa direcció, idèntic objecte i que es dirigeixen a un
mateix fi; veritat expressada per l'Esperit Sant 1 amb aquelles
paraules: «Totes les coses les ha obrades Déu per a si mateix.»

1. Proverbis, XVI, 4.

J. TORRAS I BAGES

III

Llei de l'examen que regeix en tots els graus d’ella

Una mateixa llei d’ordenació regeix a l’home particular que
a la societat sobrenatural i universal anomenada Iglésia; a la
consciència individual i a la consciència pública: la llei de
l'examen.

Qui vulgui portar una vida ordenada, tenir un règim de
vida harmònic, evitar el desordre de les passions i la depra¬
vació dels sentiments, posseir costums rectes i superioritat
d’esperit és necessari que faci sovint examen de consciència,
que no es perdi a si mateix de vista, que es cridi a comptes a

si mateix.

El nom de Bisbe significa inspector, investigador, i son
ofici és enterar-se, examinar, formar concepte de l’estat espi¬
ritual i moral de les ànimes sobre les quals l’Espent Sant
l’ha constituït per a encaminar-les a l'eterna salvació. Per això
visita les parròquies que constitueixen la seva Iglésia particu¬
lar, examina els temples i altars, les sagrades imatges, els Lli¬
bres del moviment espiritual, l’administració dels sagraments,
els cementiris on reposen els cossos dels difunts, les escoles on
aprenen nois i noies, i parla i tracta amb la seva gent dels
grans principis de l’Evangeli. Aquest examen, aquesta visita
d'inspecció, la Santa Pastoral Visita, per a posar-nos en con¬
tacte i comunicació íntima amb els fills espirituals que la Pro¬
vidència del Senyor ens ha encomanat per a ajudar-los a ar¬
ribar a la vida eterna, per a conservar l’ordre degut en la vida
religiosa dels pobles, gràcies a Déu acabàrem de practicar-la
el dia 9 del passat mes de maig.

L’alegria de conèixer-vos, caríssims germans i fills, fou un
dels goigs més íntims de la nostra ànima. A tota persona la
satisfà conèixer als grans homes, als savis famosos, als sants
qui destinen i gasten tota sa vida al bé del pròxim; pero
aquesta satisfacció mai arriba a la que produeix el coneixe-

LA CIUTAT PONTIFICAL

711

ment i tracte dels propis fills. La Sabiduria eterna diu 1 que
té ses delícies en estar-se entre els fills dels homes; i el deixe¬
ble de la divina Sabiduria troba també son solaç en comuni¬
car als homes la llum de la Veritat que ordena la vida, o sia
la regla evangèlica, norma amb la qual vol el diví Redemptor
Jesús que totes les generacions humanes se confor min .

La Santa Pastoral Visita consisteix en examinar, en veure
si els pobles se conformen amb la norma evangèlica de la
vida humana; i amb el cor ple de la Filosofia evangèlica i
amb la paraula divina en la boca, el Prelat deu recórrer els
pobles que formen la seva Iglésia, i un cop s’ha format con¬
cepte de l’estat de la porció de cristians que té confiada, un
cop la té examinada i coneguda deu donar ell també son exa¬
men, fer detallada relació de l’estat de la seva Diòcesi al Pas¬
tor universal de la Humanitat, a aquell a qui Jesucrist encar¬
regà que pasturés als anyells i a les ovelles, als pobles i als
prelats dels pobles, constituint-lo son Vicari sobre la terra,
el Bisbe de Roma, cap, mestre i pare de tots els bisbes de la
terra. Pastor dels pastors, amb jurisdicció universal sobre les
cinc parts del món.

Però la Llei de l'examen continua encara. El Sant Pare és
només que un Vicari, Vicari de Jesucrist, qui és el Cap ver-
dader de tota la Humanitat; però Jesucrist és Cap invisible, i
per això Ell, compadit del nostre llinatge, ens senyalà un cap
visible, segur, infal·lible, sobre el qual volgué edificar tota la
Iglésia, fent del Romà Pontífex el fonament i base de la Re¬
ligió sobre la terra. Els enemics del Pontificat han volgut tit-
llar-lo com si fos un tirà de les consciències, quan cabalment
és la garantia de la nostra llibertat.

j Pobra consciència humana sense la llibertat que li dóna
l'ombra protectora del Pontificat romà! La potestat política
sempre ha tingut i sempre tindrà tendències tiràniques, per¬
què és el poder dels homes qui desconeixen la moderació i

1. Proverbis, VIII, 31.

712

J. TORRAS T BAGES

amen el domini. La història de l'ambició humana desenrotlla
principalment son drama en la història de la política. Tots els
moviments polítics, si bé per sota hi ha l'acció divina que es
val de les passions humanes pel desenrotllo del gran drama
del món, tots els moviments polítics, diem, són moguts per ïa
concupiscència del poder, i la set dels poderosos és morbosa,
insadollable i monstruosa. Els qui fàcilment s’enamoren de
les novetats i es fastiguegen de lo vell, els esperits superficials
qui es mouen al vent de qualsevol doctrina, anys enrera tro¬
naven contra l'absolutisme dels monarques passats; ara no hi
ha home desapassionat qui no confessi la voracitat monstruosa
de certes repúbliques, la set de dominar als homes, d'esclavit-
zar-los, d’agarrotar-los en cos i ànima a sa voluntat i a son
criteri de certes escoles i sectes. El poder polític quan no està
penetrat, ungit i informat dels principis cristians cau en el
despotisme, perquè no reconeix superior, perquè es té per
summe, i sobre ell no hi vol reconèixer cap poder i, per tant,
se té per déu, i com a tal, legislador absolut, independent i ir¬
responsable. No admet la Llei de l'examen. El poder del Romà
Pontífex és una potestat vicària. Ell se proclama, la Iglésia
universal l’intitula Vicari de Jesucrist i, per tant, és un poder
derivat, subordinat i responsable. Els poderosos qui no creuen
en Déu, ells se fan déus a si mateixos; el qui té el poder de
Déu a la terra, el Papa, se firma servidor dels servidors de Déu,
confessa planament que no té més poders que els qui es de¬
riven de l’encàrrec de Jesucrist, que no és més que un simple
administrador, que haurà de rendir comptes, que està sub¬
jecte a la Llei de l'examen.

Per això Nós, amb alegria i consol, havem anat a donar
comptes de la nostra administració pastoral al Sant Pare i
amb goig ens havem subjectat a son examen, practicant lo
que disposen les lleis de la Santa Mare Iglésia; per això els
pastors d'ànimes de la nostra jurisdicció, els pàrrocos de la
nostra Diòcesi, i els de totes les Diòcesis, reben la Visita i
examen de sa administració amb serenitat d'afecte, amb solaç
verdader, perquè els cristians professen la doctrina de que

LA CIUTAT PONTIFICAL

713

el poder és per a sostenir i no per a abatre, per a consolar i no
per a atribolar, i perquè fins en les nostres misèries i flaque¬
ses, en les deficiències de la nostra administració, imperfecta
com obra humana, tenim la seguretat de que tots, lo mateix
el qui ha de donar comptes que el qui els ha de prendre, tots
estem absolutament subjectes a un mateix Jutge i Senyor,
que un dia ha d’examinar les consciències de tots els homes
amb la candela a la mà per a il·luminar tots els racons de
l'ànima, lo mateix la del súbdit que la del prelat, estant escrit 1
que els qui exerceixen poder seran més minuciosament éxa-
minats i més estretament judicats, lo qual constitueix una ga¬
rantia de justícia i de misericòrdia i de mútua consideració.

Veu's aquí per què la jeràrquica dependència en la Iglésia
catòlica no és dura, sinó suau, circulant per tots els graus de
la jerarquia, com fluid vital, el sentiment de l'amor.

IV

Roma, símbol de l'harmonia divina i humana

EN LA VIDA CATÒLICA

Més que el deure imposat pels cànons de la Iglésia fou la
caritat apostòlica la qui ens portà a Roma a besar els peus
del Pontífex, a visitar el sepulcre dels Sants Apòstols i a por¬
tar la detallada relació de l’Estat de la Diòcesi al Cap i Pastor
de tota la Iglésia catòlica. Vos dèiem ara fa poc el goig íntim
que es reporta de conèixer els propis fills, la delícia de tractar-
los i de viure entremig d'ells; i ara devem també dir-vos el
gust inefable que causa trobar-se amb el propi pare, veure'l,
besar-li la mà, oir la seva paraula, contemplar la seva cara,
que, revellida pels anys, és encara més venerable. La natura¬
lesa i la gràcia se corresponen, i en la filiació i en la pater-

1. Saviesa, VI, 7.

714

J. TORKAS I BAGES

nitat espiritual i sobrenatural, amb una puresa inefable, amb
una casta dolçor s’hi desenrotllen els sentiments tendres de
respecte, de consol, de veneració, de confiança mútua, d identi¬
ficació d’existències que es manifesten en la paternitat i en la
filiació segons la naturalesa. La Religió verdadera, la santa Fe
catòlica, no és un conjunt de principis, un círcol de veritats,
un sistema d’idees, un programa de vida intel·lectual que pres¬
cindeix dels afectes, que anihila els sentits, que ofega la natu¬
ralesa i prescindeix de lo present; és una summa realitat, és
pensament i afecte, idea i sentiment, raciocini i imaginació,
intel·ligència i sentits, ànima i cos; però sempre servint de
llum directora l'enteniment informat per la fe, sempre enca¬
minant la direcció de la vida humana envers l’ideal real i diví,
l'Etern Senyor de totes les coses, el Ser absolut i infinit, en¬
vers la inefable substància en la qual el Pare, el Fill i l’Esperit
Sant viuen aquella riquíssima i immortal vida d’immutable
felicitat, per a fer-nos participar de la qual s’encarnà el Verb
etern, Jesucrist Senyor nostre, ensenyant-nos amb divines pa¬
raules el camí que per arribar-hi havíem de seguir. I aquesta
gran harmonia divina i humana de la vida catòlica té son com¬
plement, sa manifestació més clara a Roma. En la capital del
món cristià resplendeix als ulls de tota la Humanitat d'una
manera visible, palpable, indiscutible, irresistible, una glòria
incommensurable, una aliança incomprensible i evident, una
concentració d'excel·lències que semblen incompatibles, una
conjunció d'elements que en lo restant de les coses humanes
viuen en guerra i en la Roma pontifical se junten, s agermanen,
formen un focus d’harmonia i de llum que ve a ésser el sol
de la vida, una pràctica ensenyança de la Llei perenne de la
Humanitat, una revelació del gran misteri de les relacions en¬
tre l’esperit i la matèria, entre la terrible exactitud de la jus¬
tícia divina i la flaquedat de la nostra misèria pecadora, entre
la majestat de l’autoritat espiritual més alta que no pas el
cim de la muntanya més enlairada de la terra i la més insig¬
nificant criatura humana. Roma no és l’obra dels homes, sinó
de Déu. Els emperadors i els màrtirs, les deesses gentils i les

LA CIUTAT PONTIFICAL

715

verges cristianes, els tribuns i els apòstols, el Coliseu i el Va¬
ticà, els magnífics arcs imperials i les tenebroses catacumbes,
les vives basíliques i els cadàvers de termes i palaus, les lleis
romanes i els cànons apostòlics, les ombres vivents d’August,
de Marc Aureli i de Trajà, la llum immortal de Brabante, Mi¬
quel Àngel i Rafael, l’eco sempre viu de la paraula dels Pares
de la Iglésia, l’afluència de gent de totes les parts del món,
els col·legis estrangers de totes les nacions civilitzades i fins de
nacions que estan sols en el crepuscle de la civilització, tot
això purificat lo que deu purificar-se; els sediments de diver¬
ses civilitzacions com ingredients d’un conjunt d’humanes
excel·lències, combinat pel summe i immortal Arquitecte de la
creació, constitueix la capital del regne de Déu en la terra,
sede que resplendeix de glòria als ulls dels creients i dels
incrèduls, que irradia per tot el món la magnífica llum cris¬
tiana i deixa en ignominiosa ombra a l’únic element irreduc¬
tible, el reietó constitucional d'Itàlia, en aquell gresol on s'han
fos i fet lliga tots els mèrits humans, cristians i gentílics, baix
la summa direcció del poder apostòlic, i a l'influx del foc de
l’Esperit Sant, per a profit de la universal Humanitat.

V

El centre d'aquesta harmonia i vida és el Papa

Aquesta és la Roma en la qual Jesucrist és romà segons
canta el summe poeta de la Teologia cristiana, 1 aquest el lloc
escollit i preparat per la Providència per a fer-ne el centre del
món i la capital del regne de Déu en la terra; i aquesta capital
la té usurpada un petit monarca, i els seus poliçons vigilen,
cohibeixen i impedeixen als ciutadans de Roma, que són els
cristians de tots els pobles, quan acudeixen a Roma, ciutat

1. Dant, Purgatori, 32.

716

J. TORRAS I BAGES

cosmopolita, on resideix el Rei de la Humanitat, Jesucrist, en
la persona de son Vicari el Romà Pontífex. Déu no pot ésser
súbdit dels homes.

Anàrem a Roma, a aquesta capital del Regne de Deu en la
terra, per a visitar la sagrada Persona del Vicari de Nostre
Senyor Jesucrist i presentar-li l'homenatge de la nostra obe¬
diència i submissió i donar-li compte de l'administració de la
nostra Diòcesi i sofrir l’examen paternal de nostre comporta¬
ment en la missió divina que tenim confiada, per a presentar-li
a més els respectes i felicitacions i el generós òbol que vosal¬
tres, caríssims germans i fills, li dedicàreu amb motiu del vmt-
i-cínquè aniversari de l'elevació de Lleó XIII a la Sede Apos¬

tòlica. „ , . ,

I com el gran Apòstol de la gentilitat, Sant Pau, malgrat la

nostra misèria, podem dir: «He anat a Roma per visitar a
Pere i me só estat amb ell quinze dies.» L apostol Sant Pau
visità al príncep dels apòstols Sant Pere per a fer-li acte de
submissió, per a parlar de la doctrina divina, per a entendre s
en l’assumpte de la propagació de l'Evangeli. Aquesta neces¬
sitat de que els ministres de Jesucrist, els bisbes de la Iglesia
catòlica, se vegin amb el Cap de tota ella, el Roma Pontífex,
és de caràcter permanent. La Iglésia és un cos que te diferen s
membres, i tot cos rep la unitat del cap que el determina i
concreta. L’episcopat constitueix la Iglésia docent, es 1 organ
en el món de la Sabiduria eterna, el vincle d’unió entre tots
els esperits, els bisbes són com els nervis i tendrums que
uneixen entre si a tots els membres de la Iglésia universal;
en el cor immens de la Humanitat creient que canta Sanctus,
Sanctus, Sanctus Dominus Deus Sabaoth, pleni sunt coeli et
terra maiestatis gloriae tuae, han de mantenir 1 harmonia del
cant, és a dir, la unitat de la professió de la fe catòlica, i al
Mestre director del sublim cant de la creença humana, Deu
li ha conferit un do necessari, inapreciable, el benefici major
que podia fer als homes, li ha promès la seva assistència per
a no errar, per a encertar en la determinació de la doctrina
de salvació, la infal·libilitat doctrinal, que assegura a tota la

LA CIUTAT PONTIFICAL

717

Humanitat la unitat de pensament en lo fundamental, en lo
necessari, en lo essencial de la vida social, i als homes par¬
ticulars una direcció certa de sa consciència per a arribar amb
seguretat al port de la vida eterna.

Que ningú es cregui segur si no té posada la vista en el
Successor de Sant Pere; la garantia d’encert no està en els
grans volums de teologia de les biblioteques, en les sàvies exe¬
gesis bíbliques, en les altes especulacions filosòfiques, en les
sublims intuïcions artístiques. En els camps més immensos, en
els horitzons més dilatats, en les altures més sublims és on pe¬
rilla més de que se'n vagi el cap i de caure en els abismes. Ja
l'antiga faula ens ensenya a l'astròleg qui cau al pou encantat
mirant i estudiant les estrelles del cel. Jesucrist, Mestre dels
homes, no volgué deixar l’esperit humà errant i perdut en l'im¬
mens món de les idees, dels principis i de les doctrines, deixà
un guia segur quan digué a Sant Pere: «Jo pregaré per tu
perquè la teva fe mai defalleixi, i tu aleshores confirma en la
fe als teus germans». 1

La confirmació de la fe a Roma és un fet evident, i per
això la Iglésia excita als cristians a visitar la Ciutat Eterna.

Quan un reflexiona en la llei canònica que obliga a tots els
bisbes a visitar almenys per representació cada tants anys la
Sede Apostòlica i recomana en gran manera que es faci per¬
sonalment la Visita al sepulcre dels Sants Apòstols, al pensar
en les dificultats extraordinàries, en les molèsties, en els pe¬
rills, que tan llarg viatge en aquells antics temps havia d’oca¬
sionar als bisbes, homes gairebé sempre entrats en edat, quan
la Iglésia és sempre suavíssima en sos preceptes i enemiga de
gravar als homes, se comprèn que necessàriament la visita a
Roma ha de portar grans utilitats a l'home cristià i principal¬
ment a l’eclesiàstic.

1. Lluc, XXII, 32.

718

J. TORRAS I BAGES

VI

Roma és el Papa

Roma és el Papa. La Persona del Vicari de Jesucrist és
l'ànima de la Ciutat Eterna, és eterna perquè en ella viu el
Sant Pare; si aquest desaparegués, Roma quedaria reduïda
al no-res, fóra una de tantes ciutats com hi ha en el món;
però no fóra el cap del món, el centre de la vida cristiana, el
far lluminós de la civilització, la concentració sublim de la
Sabiduria divina i humana, de la ciència, de la literatura, de
l'art. Roma és la capital del Regne de Déu en la terra, i per
això a l’anar a Roma, veient al Papa solament dues vegades,
ens apliquem, no obstant, el text de Sant Pau i diem: «He
anat a Roma a veure el Papa i me só estat quinze dies amb
ell.» Perquè estant-se a Roma s'està amb el Papa, perque el
Papa es troba, se sent, enraona en les ruines, en les basíliques,
en les catacumbes, en els edificis públics, en les fonts que ra¬
gen en les places i carrers, en els establiments d'ensenyança,
parla per boca de les estàtues gentíliques i cristianes, per les
pintures de les galeries i dels museus, per les persones dels
cardenals i bisbes, pels religiosos i religioses, fins per les llopes
del Capitoli, perquè tot queda dominat i segellat per les apos¬
tòliques figures de Sant Pere i Sant Pau, fundadors de l'eterna
dinastia dels Pontífexs. Perquè els potentíssims emperadors,
els legisladors de l’antic món civilitzat no tingueren mes que
un caràcter de precursors i una missió preparatòria de 1 ep oca
cristiana dels pacífics emperadors universals, dels legisladors
de la consciència humana, la jurisdicció dels quals sesten
per tota la universal Humanitat: els Pontífexs.

I per això a Roma s’està amb el Papa, baix la seva influen¬
cia, baix la seva suggestió, respirant les emanacions de la seva
suprema i sobrenatural magistratura, perque alia 1 arquitec¬
tura, l’escultura, la pintura, la teologia, la filosofia, totes les
ciències divines i humanes, tot el ritme de la vida es eco, es
ensenyança del Papa, ell és el Mestre universal i la seva pa-

LA CIUTAT PONTIFICAL

719

raula és repetida en totes direccions i en totes formes, tot
diu el mateix, tot expressa lo mateix i totes les coses romanes
diuen una sola cosa: que el Papa és el Rei de Roma perquè ell
l'ha creada a sa imatge i semblança, com Miquel Àngel i Ra¬
fael han creat els edificis, les estàtues i les pintures que con-
ceberen en sos enteniments prodigiosos i executaren amb ses
mans potentíssimes.

Per això l'esperit Pontifical és creador de Roma i vivent a
Roma, i parla per la boca de tots els seus monuments i ins¬
titucions; els dies que estiguérem a Roma estiguérem amb el
Papa, en comunicació íntima d'esperit amb ell, son esperit
confortava nostre esperit, l'illuminava, li comunicava sa calor,
que deriva de l'Esperit Sant, se complia en Nós aquella divina
promesa, aquell precepte imposat per Jesucrist a Sant Pere:
«Confirma en la fe als teus germans.»

El món modern, des dels dies de Pius IX, de santa memò¬
ria, està en constant peregrinació al sepulcre dels sants Apòs¬
tols i a la càtedra pontifícia, mai el món havia sigut tan ca¬
tòlic ni tan romà com ara; mai els membres i el Cap visible
del Cos místic de Jesucrist havien estat en una comunicació
tan viva, tan freqüent, tan afectuosa. Si les sectes s'han multi¬
plicat, si la fermentació impia i socialista és poderosa, si molts
homes somnien en la construcció d’una societat distinta de
la societat cristiana, si imaginen l’edificació d’un gran cos so¬
cial, humà, diferent del Cos místic de Jesucrist i titllen a
aquest de decadent, insuficient, d'antiquat, el món pot con¬
templar i contempla com els edificadors de la nova societat
fins ara no han edificat, sinó esmicolat, la societat civilitzada,
com són impotents per a crear l'amor que junta, vivifica i for¬
tifica, com avergonyits d’aquesta impotència i esterilitat han
volgut esborrar el nom i el concepte nobilíssims de l'amor
substituint-lo amb un nom i concepte de gran vulgaritat, l’al¬
truisme, nom que no és humà, i, per tant, no és catòlic, que no
pot significar aquell sentiment, font de tots els sentiments ele¬
vats, calor vital de la societat humana i de la societat divina,
origen, base i substància de la vida humana i essència de la

720

J. TORRAS I BAGES

Llei cristiana: l’amor. I les escenes d’amor entre el cap i els
membres de la Iglésia, i els corrents d'afectuosíssima simpa¬
tia entre el Cap visible de la societat cristiana, el Papa, i els
seus membres, fins els més llunyans, de l'altra banda dels mars
i de les muntanyes, de totes les races i de totes les llengües,
aquests corrents íntims d'afecte que corren pels esperits, se
manifesten als ulls de tothom i s’exterioritzen de tal manera
que és impossible dissimular-los.

Perquè puix que la matèria, criatura de Déu, ha sigut or¬
denada i dirigida al servei de l’esperit, el gran avenç material
del món contribueix a la major grandesa, a la major eficàcia,
facilita el regne terrenal de l’Esperit Omnipotent i Infinit, el
Pare de la misericòrdia i de la justícia, el Fill unigènit del qual,
Jesucrist, té son Vicari en la ciutat de Roma; i els ferrocar¬
rils i els telègrafs i la navegació i la impremta, i la comuni¬
cació més ràpida i fàcil per tot el món facilita l'exercici del
Primat d'amor, del Magisteri infal·lible de la Veritat que el
Pontífex de Roma compleix en favor de tot el llinatge humà.

VII

Protesta contra la usurpació de Roma i caritat
amb el Vicari de Jesucrist

I ara a l’acabar, caríssims germans i fills, volem fer-vos
dues recomanacions, que, a nostre parer, avui dia són obliga¬
cions estrictíssimes dels catòlics, i manifestació espontània
del sentiment que naturalment s'engendra en el cor cristià
quan ha contemplat la Ciutat pontifical del món, l'eterna
Roma, quan ha pregat, meditat i plorat de devoció en ses
basíliques, en els sepulcres dels apòstols i màrtirs, quan son
esperit s'ha il·luminat amb la immortal claror que irradia la
vida de la Iglésia. Vos recomanem, en primer lloc, la protesta
permanent contra la situació actual del Vicari de Jesucrist,
Mestre i Director espiritual de tots els pobles de la terra, que

LA CTUTAT PONTIFICAL

721

no pot ésser súbdit de cap potestat humana, ni subjecte a cap
príncep terrenal, perquè sa situació actual és contrària a la
dignitat del poble cristià, puix no assegura ni garanteix la
llibertat de consciència dels innombrables deixebles de Jesu-
crist que de tot arreu del món reben la pauta de sa vida es¬
piritual, del Bisbe de Roma. Roma és una ciutat excepcional,
única, perquè el món no ha de tenir més que un cap espiritual,
perquè el nostre llinatge aspira a la unitat d’esperit, i Roma
no és ni serà mai la capital d’Itàlia, sinó la capital del món
cristià, de la qual són ciutadans tots els qui professen la Llei
de Jesucrist, de manera que l'opressió de Roma és la nostra
opressió, la usurpació de la ciutat santa és la tirania sobre les
nostres consciències.

L’actual escàndol de Roma, un Estat polític particular que
es declara amo i senyor de la ciutat apostòlica i de son antic
territori, un rei que es manifesta rei del Papa, qui és l'àrbitre
de les nostres consciències, seria el nostre rei i nosaltres no
volem tal rei, que ni la naturalesa, ni la justícia, ni cap dels
grans principis humans li han donat tal poder i jurisdicció.
Roma és del Papa i en sa sagrada Persona és de tots els catò¬
lics del món que reivindiquen aquella ciutat com la residència
lliure, providencial i adequada del qui és el Director espiri¬
tual del llinatge humà, fidel a la doctrina de Jesucrist.

Volem també recomanar-vos, caríssims germans i fills, la
generositat i la caritat pel diner de Sant Pere. Roma és la ca¬
pital del món cristià. Sos temples i basíliques, sos monuments
i sos museus, ses institucions admirables no pertanyen sola¬
ment als fills i naturals d'aquella ciutat, són de tots els fills de
la Santa Iglésia Catòlica, sia qualsevol la nació a què perta¬
nyin; i per això recordareu tots els pelegrins que en dits llocs
de la Ciutat Eterna éreu rebuts com a fills i naturals i no
com a estrangers i desconeguts. Roma és la casa pairal de
tots els verdaders deixebles de Jesucrist i, per tant, interès
nostre és, fins toca a la nostra honra, que la nostra casa pairal
conservi en les presents i tristíssimes circumstàncies l'esplen¬
dor de grandesa i de glòria en el culte diví, en les ciències,

45

722

J. TORRAS I BAGES

én les arts i en tota la vida exterior. El Papa no té més recur¬
sos que els que li proporcionen els seus fills, els catòlics de
tot el món, no per a sostenir-se ell, que poquíssim gasta en son
nodriment, sinó per a sostenir amb la corresponent dignitat
l’admirable conjunt de grandeses, excel·lències i riqueses que
constitueixen la Sede Apostòlica, i la fan ciutat única en la
terra, digne centre de tot el món moral. Nosaltres exhortem
a la caritat envers els membres del cos místic de Jesucrist,
envers els pobres, els malalts, els orfes, les viudes, els hospi¬
tals i altres cases benèfiques; <mom no exhortarem a la caritat
envers el Cap del cos místic de Jesucrist, son Vicari en la
terra, el Romà Pontífex, d'on aflueix la vida espiritual a tots
els membres del cos?

La caritat i la devoció envers el Sant Pare són el distintiu
dels catòlics més sòlids, la característica dels verdaders cris¬
tians. Les imatges sagrades de Jesucrist que venerem en nos¬
tres devots santuaris són objecte de nostra predilecció; ador¬
nem sos altars i temples, celebrem en son obsequi i culte
funcions esplèndides, els visitem amb gran pietat.

Doncs el Sant Pare és una imatge de Jesucrist molt més
venerable, perquè no solament representa sa figura, sinó sa
Persona, sa autoritat i és l'òrgan oficial de sa acció salvadora
sobre els homes redimits amb sa sang preciosíssima. Siguem
generosos, caríssims germans i fills, envers el Vicari de Jesu¬
crist, i aquest celestial Senyor ens recompensarà amb ses grà¬
cies sobiranes.

Mai com ara el món havia sentit tant la necessitat d’aglu¬
tinants socials, perquè mai la discòrdia social, la guerra de
classes havia sigut tan viva i cruel, i tothom sent que es va
obrant una dissolució, una disgregació dels organismes hu¬
mans que mantenen la cohesió de la societat. Doncs Nós vos
assegurem que no hi ha aglutinants més poderosos que el
Pontificat, lo qual per disposició amorosa de la Providència,
per decret positiu de Crist fou constituït el nucli de la Huma¬
nitat. A ell se pot aplicar la imatge bíblica de l'olivera voltada
dels seus rebrots. Al voltant de la mística olivera del Ponti-

LA CIUTAT PONTIFICAL

723

ficat romà, plantada enmig del món, al centre d'Itàlia, bi
veiem regnes, imperis, repúbliques i federacions de pobles lliu¬
res; tota classe d’homes, polítics, comerciants, industrials, li¬
terats, artistes, rics i pobres. És el glutinum més excel·lent
que han conegut els segles. Han variat, varien i variaran les
formes polítiques, la composició social, les relacions de clas¬
ses, les mateixes formes de la propietat, els costums públics,
els gustos dels homes, i vindran, com ja hi ha hagut en el
passat, matisos distints de civilització; però tot lo que vulgui
reeixir, assegurar sa permanència, adquirir garantia de dura¬
ció, possessionar-se de l’esperit humà en una forma no transi¬
tòria i tumultuosa, sinó pacífica i constant, ha d’assentar-se
sobre aquesta Pedra, determinada i batejada per Jesucrist
Senyor nostre quan digué a Sant Pere: «Tu ets Pere i sobre
aquesta Pedra jo edificaré la meva Iglésia.» La Iglésia és el
món sobrenaturalitzat.

A aquest glutinum diví de la Humanitat, a Sant Pere, en
la persona de son successor el Pontífex Romà, estiguem sem¬
pre units si volem participar de la virtut divina, perquè el Sant
Pare no solament uneix als homes entre si, sinó que els uneix
també amb Déu. Ningú arribarà al Pare, deia Jesucrist, sinó
per medi de Mi, i el Papa sustenta en la terra la Persona de
Jesucrist; per ell, per sa ensenyança i ministeri havem d’arri¬
bar a la salvació. Per això vos exhortem a tots, caríssims ger¬
mans i fills, a la submissió, a la unió d’enteniment i de volun¬
tat amb el Sant Pare; qui l'escolta, qui l'obeeix, escolta i
obeeix al mateix Jesucrist, segons ens ensenyà el Mestre diví.
Qui passa per aquesta porta entrarà en el Regne etern, i ja en
aquest món obtindrà el repòs de l'esperit i el consol del cor.

Demanant al Pare de les misericòrdies i Déu de tota conso¬
lació que vos concedeixi aquesta gràcia, vos donem la Nostra
Benedicció en el nom del Pare f, del Fill f i de l'Esperit
Sant t- Amén.

Vic, 7 de novembre de 1902.

DE LA NOSTRA FILIACIÓ *
(Contra el principi maçònic)

Sumari

I. Afany perpetu de l’home en cercar-se un llinatge.

II. Obstinació de la Maçoneria en fugir de la filiació divina.

III. Tendència natural de l'home a Déu com a son Pare.

IV. La veu dels cataclismes del món i de les crisis del cor.

V. Tirania maçònica en extirpar aquest sentiment natural.

VI. Petitesa dels fills del món i grandesa dels fills de Déu.

VII. Elevació del sentiment filial per Jesucrist fins a ser fills de
Déu per adopció.

VIII. La filiació adoptiva de Déu ens fa com deus.

IX. La filiació del món ens fa com bèsties. No prevaldra.

X. La nostra herència com fills de Déu és la pefecció.

Charissimi, nunc filii _ Dei sumus,
e nondum apparuit quid erimus.

«Caríssims, ara ja som fills de Déu,
i encara no apareix lo que algun dia
serem.»

(I Joan, III, 2.)

* Pastoral de Quaresma, en la qual s ataca el T 0

tanta via fa de propagar-se, d’independitzar ***“* 1 ° e

rientació pontifícia de desemmascarar la secta tenebrosa l autor que
ha escrit l'opuscle. iQuè és la Maçoneria?, publica ara aquesta pastoral.

DE LA NOSTRA FILIACIÓ

725

I

Afany perpetu de l'home en cercar-se un llinatge

En l’atmosfera social del nostre temps hi ha una gran bar¬
reja de veritats i d'errors, de sentiments generosos i de tor-
píssims instints desfrenats. Com la civilització s'ha multipli¬
cat, la vida ha obtingut nous elements i la fermentació huma¬
na ha augmentat la seva efervescència. El domini que l'home
ha guanyat sobre la naturalesa, destruint muntanyes, gover¬
nant els rius i lligant entre si els mars, ha multiplicat les nos¬
tres pretensions; fent quasi desaparèixer les distàncies i el
temps ha inflat les nostres ambicions, i l'home modern, no
content amb aquella presidència i direcció i subjecció de la
terra que li assignen les divines Escriptures, 1 s’ha cregut con¬
vertit en un petit déu del món, com l’anomena amb just to
de mofeta un gran poeta alemany.

Perquè, en efecte, quan creixen les grandeses de l'home,
creixen també les seves misèries, així com a major intensitat
de llum correspon una ombra més intensa; la llei del contrast
és una llei general de la creació, és l’equilibri i la bellesa de
la seva vida, i fora del Ser Infinit i Perfectíssim que té la ple¬
nitud de la vida, pertot arreu el contrast és necessària llei
d’equilibri, de fecunditat i d'harmonia en els sers limitats, en
la criatura.

Aplicant el llenguatge de les nostres relacions particulars a
les relacions generals humanes, podem dir que l’home modern
s'ha fet una posició, i quan se té alguna posició és quan co¬
mencen les pretensions i ridiculeses. El pobre mai és ridícul:
la seva simplicitat de vida el manté en el bon seny; per això
les Sagrades Escriptures, per això els grans sants criden sem¬
pre contra els perills de la riquesa i ponderen l’excel·lència de
la pobresa, que ha sigut glorificada, no solament per l'ascètica

1. Gènesi, I, 18.

726

J. TORRAS I BAGES

cristiana, sinó també pels grans artistes, que admiraran totes
les edats en les parets de les iglésies franciscanes i en les ri¬
mes escrites pel Dant Alighieri.

j Com grillen les pretensions i les quimeres en el cor de
l’home que està bé! jCom se desfrenen els seus naturals ape¬
tits amb l'abundància i facilitat de la seva satisfacció! ;Quants
refinaments i quantes extravagàncies se manifesten aleshores,
signe de la immensitat de la humana aspiració!

És un fet general en l'home particular que, principalment
quan ja és ric, li entra un desig de llinatge, cerca una filiació,
aspira a enllaçar la seva existència amb una altra existència,
sembla que no ha de menester als altres i no sap prescindir
d'ells, i té un viu anhel d'allargar la seva existència per la
part d’abans cercant antecessors i per a després cercant suc¬
cessors; vol, en una paraula, fer part d'un llinatge, i això no
solament passa en les societats en què predomina el caràcter
aristocràtic, sinó fins també, d'una manera molt viva, en les
societats que fan gala de democràtiques.

I aquest fet de l'home particular és un ressò d’una llei ge¬
neral de la Humanitat. Tots els pobles, totes les races, totes les
civilitzacions han investigat, han discorregut i estudiat el seu
origen, el principi del llinatge humà d'on prové; i els homes
qui, desgraciadament, no tenen fe, els esperits volàtils qui no
semblen lligats a cap afecció humana, no es fan superiors a
aqueixa aspiració i senten dintre de son cor aqueixa curiosi¬
tat que és en ells un element que mai s'evapora, una aspiració
envers el Pare, impresa en el centre dels nostres sentiments
per la mateixa mà de la naturalesa.

La nostra època positivista no es deslliura d’aquesta noble
i necessària preocupació, i, malgrat l’individualisme regnant,
l'epicurisme dominant i l’escepticisme que s'ha apoderat de
tants esperits, la investigació del principi o origen del llinatge
és més viva que mai, prova de que el senyal deixat per la mà
del Criador en el centre de les nostres afeccions, en nostre
cor, no s’és esborrat; el sentiment filial del llinatge té aber¬
racions monstruoses, bestials, no en sentit metafòric, sinó pro-

727

DL LA NOSTRA FILIACIÓ

pi i directe, puix sabut és que ha sigut aplaudit com un avenç
de ciència el somni de que l’home venia de la bèstia. Ni en
els temps gentílics els homes en aquest punt havien estat tan
desencaminats, perquè aleshores l’error naixia simplement de
la ignorància humana, i ara naix de la supèrbia humana, qui
no vol acceptar les lliçons de la Sabiduria divina i s'aparta d’e¬
lla, i, rebel, no vol reconèixer a Déu per Pare.

No obstant, podem dir que sempre en el món hi ha hagut
com dos partits, el partit de Déu i el partit de la bèstia, una
part d'homes que, responent a estímuls nobilíssims de la seva
naturalesa, han cercat la seva filiació en Déu i han seguit un
camí que divinitza a l'home, i altra part d'homes que, obeint a
instints poderosíssims, però grollers, s’han cregut germans de
la bèstia, procedents d’un mateix origen, i en el discurs de la
vida han volgut seguir camins d'exacte paral·lelisme amb els
altres animals i abaixar la naturalesa humana oposant-se a l’e¬
levació de la vida. I no és que aquesta part d homes estigues¬
sin exempts de la passió de l'orgull; al revés, víctimes d ell,
han sigut castigats amb la ignomínia.

En les Sagrades Escriptures hi trobem eloqiientíssims tes¬
timonis d’aquest abaixament dels homes en èpoques esplèndi¬
des i orgulloses, d’elegant civilització, de riquesa, de luxe i de
grans plaers. Els extrems se toquen: l'orgull porta la ignomí¬
nia i la relaxació, i, volent enlairar-se, s'estimba en l’abisme de
totes les misèries. Allà en aquelles monarquies orientals que
han dat nom a la fastuositat, Nabucodonosor no en té prou
amb sos palaus de luxe màgic, amb son imperi immens, amb
son poder despòtic; vol ésser Déu, i, cercant d ésser Déu, s és
convertit en bèstia, i viu com bèstia, com llegim en les mag¬
nífiques profecies de Daniel. 1 Sant Pau, 2 testimoni de vista de
la grandesa romana, coneixedor penetrant d'aquella societat a
sa manera admirable i no avorrint-la, sinó al revés estimant-la

1. Caps. III i IV.

2. Romans.

728

J. TORRAS I BAGES

i confessant amb gran eloqüència la seva disposició prodigiosa
per a abraçar la revelació de Jesucrist, posant-la sobre tots
els pobles de la terra en la docilitat en oir la divina veu de
l’Evangeli i en practicar els preceptes de sa doctrina; no obs¬
tant, parlant de la supèrbia intel·lectual dels seus savis, de les
pretensions de son orgull de no voler-se subjectar a Déu, ni
prestar-li el tribut d’adoració que es mereix per la seva supe¬
rioritat, explica les ignomínies de la seva dissolució de cos¬
tums, les aberracions irracionals dels seus vicis i com amb la
vana pompa de sos discursos, fugint de servir al Criador, se
donaren a servir a la criatura, fent-se esclaus d'allò que deu¬
rien ésser senyors, adorant, glorificant i alabant en lloc del
Ser omnipotent i infinit, únic digne d’ésser adorat i glorificat,
a l’ínfima i miserable criatura.

No estan lluny d'aquesta situació d'esperit, caríssims ger¬
mans i fills, molts homes de la nostra generació; i l'exemple
de l'esplèndid Nabucodonosor, convertit en bèstia, i dels ro¬
mans que vivien una civilització refinada, portant al mateix
temps una vida de costums ignominiosos i tributant ritus i
cerimònies ridícules a divinitats fantàstiques, avui dia tenen
la seva correspondència i reproducció en la nostra societat,
responent a una mateixa Llei divina i humana, d’existència per¬
manent en el món, en virtut de la qual correspon sempre al
déspreci de Déu la ignomínia de l'home, a la supèrbia que no
vol subjectar-se a l’Omnipotent la vilesa de la subjecció a lo
material i corruptible. La història de tots els grans pobles an¬
tics és sempre aquesta: quan han volgut posar-se en Hoc de
Déu, quan han volgut divinitzar-se, s’han enfonsat en l’abis¬
me de totes les ignomínies. L’home, que no vol conèixer a Déu,
tampoc se coneix a si mateix i es pren per bèstia.

DE LA NOSTRA FILIACIÓ

729

II

Obstinació de la Maçoneria en fugir

De LA FILIACIÓ DIVINA

La secta maçònica no vol reconèixer en l'home el caràcter
de fill de Déu, o sia a Déu com a pare dels homes, de manera
que és la més radical de totes les heretgies que hi ha hagut en
la societat cristiana, puix vol trencar tota relació de l’home
amb Déu. Les sectes anteriors falsificaven aquestes relacions,
però no solament no les negaven, sinó que, al revés, al·legaven
que les volien fortificar. I no volent la Maçoneria reconèixer
en els homes la filiació divina, els impedeix tot acte solemne
de la vida que impliqui relació amb Déu. Els sagraments insti¬
tuïts per Jesucrist els supleix per cerimònies sense sentit: el
baptisme, el matrimoni, la mort, l'educació del jovent, el culte
públic del Senyor, són objecte de la persecució de la secta.
Per això vos exhortem, caríssims germans i fills, a oposar-vos
a les seves invasions, a les seves pretensions de desterrar el
nom de Déu de la vida humana.

Vos dèiem que totes les qüestions que avui divideixen als
homes i són causa de pertorbació pública i d’inquietud dels
esperits, totes deriven d'aquesta qüestió: de la filiació, de la
procedència de l’home, de les seves relacions amb Déu. Si és
Pare dels homes ningú té dret a desterrar-lo de la societat;
si és son principi i son fi, si els ha donat una regla de vida,
£què és el maçó per a oposar-se a la llei de la Humanitat, ex¬
tirpant de la vida d’aquesta l'element més essencial i íntim?

El maçó vol canonitzar la impietat, i de fet, quan pot dis¬
posar del govern a son gust, legalitza la impietat pública i la
imposa als ciutadans com l’ideal de la vida. Aquest fet no
s’havia vist mai en el món. En tota legislació, tant de cristians
com de gentils, tant de catòlics com d’heretges, la impietat era
avorrida, se la considerava una aberració humana, una mons¬
truositat rara, un esguerro de la naturalesa, conseqüència de
la malícia humana i una perversió de l'esperit; fins se dispu-

J. TORRAS T BAGES

mrnmmBizimmmmm

tava de si era possible i si els casos que esdevenien eren sols
ficcions filles de certes passions, que per a satisfer-se plena¬
ment necessiten excusar-se amb aquella ficció. Tothom reco¬
neixia la filiació divina de l'home; i si els homes se dispu¬
taven, mai era per a negar a Déu la paternitat dels homes:
de manera que la primera secta parricida ha sigut la secta

maçònica.

En virtut d’aquest sentit comú universal, la família huma¬
na ha posat sempre al Pare celestial en el lloc de preeminència
en tots els actes més solemnes de la vida, considerant que

aquesta deu desenrotllar-se aquí a la terra baix la protecció
paternal. La seva benedicció és invocada en el naixement, en
el matrimoni, en la mort i en totes les solemnitats públiques.
En tota família honesta el pare no pot faltar en tots els actes

més importants de la mateixa, i com la Humanitat és una fa¬
mília honesta, malgrat ses flaqueses, no consentirà una situa¬
ció permanent de la societat pública en què Déu sia desterrat
d’ella. Tal vegada el maçó vos dirà, caríssims germans i fills,
que ell no nega a Déu, que tots els ciutadans poden creure lo
que bé els sembli; però si el maçó creu en Déu, si es confessa
fill de Déu, i si el reconeix per Pare de la Humanitat, comet una

gran insolència quan el fa retirar de la vida pública, ni l'admet
als actes solemnes que celebren els homes, i el considera un
perill per a l’educació de la joventut, un element de tirania
si intervé en la formació de les lleis, i sa influència nociva en

la societat.

Però, per desgràcia, el maçó mai vos confessarà clarament
que es tingui per fill de Déu, ni que esperi ésser hereu de la
seva Glòria. Si fos fill de Déu no fóra enemic de Déu, no li
repugnaria el seu nom ni el voldria apartar dels homes i des¬
terrar-lo de la societat.

El maçó trenca la seva filiació divina, esborra la relació
que el lligava amb el Pare celestial, és el fill rebel qui odia a
son Pare; i la neutralitat que afecta, la indiferència envers
Déu és suposada i aparent, com ho demostra l’experiència,
puix quan se li presenta ocasió se converteix en perseguidor

DE LA NOSTRA FILIACIÓ

731

dels fidels deixebles de Jesucrist, de tots aquells qui es con¬
fessen fills de Déu i volen glorificar el seu sant nom.

I el maçó, al renunciar la filiació divina, s’ha fet fill de la
bèstia apocalíptica que el Vident de Patmos 1 ens descriu devo¬
rant als fills de la Iglésia. Entre la bèstia i l’esperit maligne hi
ha una íntima relació; per això l’art cristià simbolitza al di¬
moni en la figura d'una bèstia, i encara que, per a exercir ses
seduccions, sol revestir-se, no sols d'elegància i de gràcia mun¬
dana, sinó també transformar-se en àngel de llum, 2 a fi d'insi-
nuar-se més fàcilment en certs esperits generosos; no obstant,
tota sa intenció es dirigeix a bestialitzar els homes, a fer-los
decaure de sa dignitat, a rebaixar sa vida i a separar-los de
Déu, fent-los perdre la qualitat de fills de l’Altíssim.

Convé fixar-se molt, caríssims germans i fills, en aquests
principis, convé reflexionar sobre aquestes veritats i assentar
molt sòlidament en el nostre esperit els principis essencials
de la vida. D'ells deriven el camí de salvació per l'home parti¬
cular i fins l’organització de la societat pública. Els principis
són el tot, són la font. Tot ser, al rebre la vida, rep juntament
la llei de la vida; una ha d'ésser la nostra norma si la nostra
procedència és divina, i una altra si la nostra procedència és
bestial; uns camins haurem de seguir si el nostre fi és el Cel
i la vida d’unió amb Déu, un altre molt diferent si la nostra
vida ha d’acabar confonent-se amb la pols de la terra.

Avui és un fet evident que en tot el món la Maçoneria tre¬
balla per a fer perdre a la societat la forma cristiana. A la for¬
ma cristiana, que és la forma pròpia de la nostra naturalesa
sobrenaturalitzada per Jesucrist i la ratificació i purificació
de l’antiga tradició humana, la secta contraposa la seva forma
de vida purament animal; vol esborrar el «Pare nostre qui
estau en lo Cel». Aquesta lliçó que Jesucrist donà a la Huma¬
nitat, aquesta aspiració summa que sempre ha sigut viva en
el cor de tots els homes i a la qual tragué la vaguetat, concre-

1. Apocalipsi, XII I XIII.

2. II Corintis, XI, 14.

,^2 J. TORRAS I BAGES

tà i formulà el diví Autor de la societat cristiana, és tot el
tema contra el qual debat la Maçoneria, i tota la raó d’ésser
d’aquesta secta és destruir aquest principi: que Déu sia el
Pare del llinatge humà. Fins ara aquest priqcipi era la llei so¬
cial de la Humanitat, la font del dret natural, la base del dret
internacional, un axioma social i el germen de tot sistema le¬
gislatiu. Implícit o explícit, tothom l’admetia i tothom li ren¬
dia vassallatge. Fins per a perseguir la Iglésia era invocat; i
en el nom de Déu se feien totes les coses, i això molt justa¬
ment, perquè Ell és el Criador i Pare universal, i ha d’ésser
qui infal·liblement judicarà a tothom.

Aquesta reducció a la unitat de tots els homes i de totes
les coses humanes, aquesta reducció a la unitat de la vida so¬
bre la terra, és l'únic fonament de la civilització internacional
i del dret natural; l’única manera d'entendre’s entre si els
homes de diferents països, races, llengües i creences. Si traieu
el «Pare nostre qui estau en lo Cel», la Humanitat no té cap
llaç d’unió i es disgrega i desfà com una garba que se li trenca
el lligam; el sentiment humà desapareix, perquè el sentiment
humà és el sentiment fraternal, l’afecte que naix de la idènti¬
ca procedència dels homes, de la derivació d'una mateixa font,
de constituir una mateixa família i, de consegüent, de reconei-
xer un mateix Pare. Allí on no hi ha pare no hi ha família; on
no hi ha pare no hi pot haver germans, ni, de consegüent, sen¬
timents fraternals. La principal necessitat espiritual del nos¬
tre temps és fortificar en el cor dels cristians el sentiment de
la paternitat divina, sense lo qual el melancòlic pessimisme, la
sensualitat i el desequilibri intel·lectual s'apoderen dels homes,
i desapareix la fraternitat d’entre els fills d’Adam. La influen¬
cia maçònica treballa per a extirpar aquesta doctrina de la
filiació divina dels homes, i es pot dir que aquest es 1 objecte
essencial de la secta.

DE LA NOSTRA FILIACIÓ

733

III

Tendència natural de l’home a Déu, com a son Pare

Per això havem cregut, caríssims, que us devíem parlar de
la nostra filiació, i que en aquesta Carta era convenient dirigir-
nos a la vostra consciència i parlar-vos amb intimitat, no acu¬
dint a la ciència, a la sàvia investigació, als estudis acadèmics,
a les interminables discussions dels erudits, sinó en conversa
familiar, usant del bon sentit humà, racional, recte, pur, eco
de la Veritat eterna, que és la Llei del món, Tinstrument més
fàcil, insinuant i encertat de la comunicació dels esperits,
l'accent de la pròpia consciència, que és el món intern i mis¬
teriós de la reflexió, del qual digué aquell gran extraviat de
la Veritat, qui cercava pertot arreu al Pare i no el trobava,
Sant Agustí, que el cercava fora i no el trobava, i després l’ha¬
via trobat dintre de si mateix en la interna reflexió de la prò¬
pia ànima.

El principi de la discussió els homes del segle passat el
portaren fins a l'exageració; de la discussió naix la llum, deien;
i reconeixent que és sens dubte la discussió un fort estimu¬
lant de l’enteniment, no obstant també s'ha de reconèixer, i
l'experiència ho demostra, que ella també escampa molt fum
de confusions, i que de son excés prové sovint una lleugeresa
d'enteniment i un fluix de paraules, una distracció mental, una
falta de reflexió i de recolliment que disminueix la soliditat
del caràcter dels homes i la quietud del seu enteniment, tot
lo qual produeix com son propi consegüent un criteri menys
sensat.

Per això, caríssims, vos cridem a la reflexió, al bon sentit,
a parar l'orella a la veu de la naturalesa i a la veu divina, que
ha parlat de la nostra filiació d'una manera viva i insinuant i
que omple de consol a la nostra ànima i és sincer solaç de
l’home qui cerca al Pare per a reposar baix la seva protecció
i satisfer els íntims sentiments de l’ànima, que per natural im¬
puls de la nostra naturalesa broten en aquesta direcció. L’hu-

J. TORRAS I BAGES

734

mà llinatge posseeix naturalment el sentiment filial i podem
dir que viu en tots els cors, però no sempre pren l'oportuna
direcció, ni troba el verdader Pare, a qui deu consagrar-se
aquest sentiment que la naturalesa ha estampat en 1 esperit
humà, el qual per espai de segles i de segles, amb amorosa fri¬
sança, cercava a qui podia anomenar pare, fins que Jesucrist,
Home en qui reposava la plenitud de la Divinitat, féu alçar el
cap al nostre llinatge envers el Cel i li ensenyà aquelles parau¬
les que tots els cristians pronunciem amb reverència: «Pare
nostre qui estau en lo Cel.» 1

Però, desgraciadament, en aquests temps al món hi ha
molts homes qui no coneixen al Pare celestial, qui no saben si
tenen Pare qui senten certament en son cor el sentiment hlial,
però no el volen o no el saben atribuir o dirigir a Déu. Seguei¬
xen mil direccions diferents per a trobar el pare del llinatge,
saben que han de tenir pare, el cerquen amb frenesí, i, men¬
tre no el troben, són uns infeliços. Són pitjors que orfes, per¬
què l’orfe sap que ha tingut pare i el pare viu en sa memona o
en sa imaginació; en l’orfe el sentiment filial que te al cor
ja troba son objecte, ja s'exercita, i l’amor al pare, absent o
difunt, és d’una tendríssima dolçor. Són pitjors que el bord,
qui no coneix ni pot conèixer a son pare; però que ell, no
obstant, sap que en té, que és fill d'un home i pertany a un
llinatge amb el qual està unit amb el vincle estretissim d uni¬
tat de naturalesa. Qui no té pare està desemparat, li falta la
més satisfactòria de totes les expansions, i en l’hora del des¬
consol no sap amb qui consolar-se. Quan l'home viu vida in¬
terior, en el recolliment de la reflexió, en nostres converses
internes, sovint vehementíssimes i de gran secret que no volem
que ningú escolti, en aquells assumptes que havem de tenir
amagats i no podem consultar amb ningú del món, en les deli¬
beracions de gran interès, en els conflictes íntims que tenen
son camp de batalla en nostre cor, en tota la part de la nostra

1. Mateu, VI, 9.

DE LA NOSTRA FILIACIÓ 735

vida que es desenrotlla en els dominis de la consciència, en
aquella vida racional, sentimental i deliberativa, que és com
el germen i base de la nostra vida exterior, necessitem la pre¬
sència del Pare del nostre cor; qui ens parla, qui ens renya,
qui ens consola, qui ens aconsella, qui ens amenaça, qui ens
alenta, amb qui tenim verdaderes converses, la veu del qual
coneix perfectament tota criatura racional, puix precisament
aqueixa íntima comunicació constitueix el més alt exercici de
la vida racional, perquè nostra comunicació lluminosa, afec¬
tuosa i reposada amb Déu, és la més eminentment humana,
perquè l'home mai és més dignament home que quan tracta
amb Déu.

Tots els homes instintivament cerquem una protecció, es¬
perem i demanem una protecció; en els grans perills, quan
quedem espantats de la nostra gran flaquesa i convençuts de
la nostra gran impotència, quan ens veiem aixafats per les
circumstàncies adverses, sentim en nostre interior que viu una
potència protectora nostra, s’alça en nostre cor com una eva¬
poració d'afectes de confiança, d’esperança i de refugi en el
Pare celestial. És la veu de la nostra naturalesa racional que
fa harmonia amb la veu de la naturalesa universal; tots els
sers tenen una expressió, tots a sa manera parlen, i lo mateix
els sers animats que els inanimats, tant les criatures racio¬
nals com les irracionals, totes les forces de la naturalesa, tant
espiritual com física, àngels, dimonis, homes, bèsties, plantes
i pedres, la sabiduria i la ignorància, la santedat i el crim,
l’ordre natural i el sobrenatural, la gràcia i el pecat, els mons¬
tres horribles i les criatures bellíssimes, el cel i l’infern, la
veritat i l’error, tot és llum o ombra; i tant la llum com l’om¬
bra prediquen l'existència del Sol de justícia, Font de vida
i de calor, Déu Senyor nostre principi de tota l’existència, en la
qual contemplem sempre o la llum de Déu o l'ombra de Déu,
espantosa, aterradora, immensa com el mateix Déu, que per
això els antics Profetes 1 el contemplaren caminant sobre els

1. Psalm XXXV, 7. Proverbis, III, 20.

736 J. torras ï bages

abismes, i tots els pobles han contemplat a Déu sobre els abis¬
mes, perquè en realitat son tron de glòria està sobre tots els
abismes. I els homes desequilibrats, desordenats, en els quals
domina la confusió de les passions, han sentit l’atracció de
l'abisme i cerquen la immensitat tenebrosa fugint de la Llum
immensa que no poden suportar, i en lloc de l’In fin it lluminós
i real, s’enfonsen en l'error sens fi, en la passió insadollable,
en el nihilisme que no té límits, com Déu, de qui és la con¬
trarietat.

Per això el nihilista està molt a prop del catòlic, com la
llum està a prop de l'ombra; per això el nihilista, l'ateu, ha
d’avorrir al catòlic per necessitat, encara que no vulgui, l’ha
de perseguir fatalment per una força necessària que radica en
l'essència de son ser d’ateu, ha de cercar sa destrucció amb
bombes, dinamita o revòlver, com l’ombra i la llum, que mai
podran convenir-se, com Déu i Satanàs, que són inconciliables.

I l'experiència del món demostra aquesta guerra essencial,
impossible d'acabar-se en un tractat de pau, perquè per això
seria necessari que la malícia deixés d’ésser malícia. Déu se
concilia amb la flaquesa, però no amb la malícia; la flaquesa
és molt humana perquè flacs som tots els fills d’Adam, i pre¬
cisament Déu ama als flacs, cerca als flacs i s’acomoda a sa
flaquesa perquè és Pare; i fins podem dir que els seus predi¬
lectes són els flacs. Per això l’experiència de la història ense¬
nya que la Iglésia s’acomoda a totes les flaqueses, perquè son
ministeri és curar-les, a totes les malalties, perquè pels malalts
de l'ànima ella existeix, i tota sa fecunditat se dirigeix, tot son
ministeri se dedica a fortificar la humana fragilitat.

Però la malícia és aquell pecat contra l'Esperit Sant, que
no es perdona ni en aquest món ni en l'altre, 1 és a dir, no es
perdona sense un voler de Déu, perquè no és flaquesa, sinó
mala voluntat, és l'odi a Déu que avui sentim predicar en la
civilitzada Europa, i la veiem practicar en el règim polític d'al-

1. Mateu, XII, 31.

737

DE LA NOSTRA FILIACIÓ

guna nació, i és el mòbil que governa a la poderosa secta de la
Maçoneria, que, disfressant-se de filantròpica, oprimeix la lli¬
bertat dels ciutadans honestos, i per odi a Déu afavoreix la
impietat i la desmoralització, i esclavitza la fe i la virtut, per¬
seguint als pacífics homes i dones qui segueixen la llei de la
vida claustral o religiosa.

I la força d’aquesta malícia, el cap superb de la malícia
humana, la dura cervix de l'Escriptura o la duresa de cor que
no s’ablana amb els remeis de la misericòrdia, s’ha de rompre
a cops de la Justícia divina. Els grans cataclismes, les revolu¬
cions socials, el capgirament de classes, l'anihilació de pobles
que veiem en el curs de la història, tenen per objecte fer re-
nàixer el sentiment filial, l'afecte suavíssim i fecund al Pare
celestial en el cor dels homes, que la supèrbia eixuga.

IV

La veu dels cataclismes del món i de les crisis del cor

Aquell antic impiu gentil que digué que els déus els havia
fet el terror, a sa manera, i encara que amb mala intenció,
digué una veritat; el sentiment religiós importa la creença en
una superioritat; sempre que tenim por és perquè estem con¬
vençuts de la nostra impotència i de que existeix una força su¬
perior a nosaltres, si lluitem amb la qual quedarem vençuts:
és, de consegüent, aquella força sobrehumana i ha de proce¬
dir d'un ser superior a nosaltres que ens pot avassallar i ren¬
dir. Per això el sentiment de la Divinitat mai se'ns presenta
a l'esperit en forma més fulgurant que en els grans desastres,
en les manifestacions extraordinàries de la força, perquè la
força és un atribut, una manifestació de Déu. Per això quan
Déu s'ha volgut manifestar als homes, quan ha volgut parlar a
la Humanitat en la promulgació del Decàleg a dalt del Sinaí, en
la promulgació de la Llei de gràcia dalt del Calvari, les grans
forces de la naturalesa han fet eco a la paraula divina, i els

46

738

J. TORRAS I BAGES

escriptors bíblics, 1 per la boca dels quals parlava 1 Esperit
Sant, a la veu de la naturalesa, al tro, al terratrèmol, al torb
desfrenat, els anomenen la veu de Déu. Perquè en realitat són
la veu del Senyor, són manifestacions d’un senyoriu que mai
obtindrà l'home, ni amb tot l’avenç de les ciencies físiques i
naturals, ni amb totes les aplicacions d’aquella força mundana
que el Criador deixà com a servidora a l’home. Quan a Sodoma,
a Pompeia o a la Martinica passen desastres horribles, en aque¬
lles destruccions i calamitats, l’home creient hi veu 1 execució
d’una sentència divina, l’explosió d’una força física que es 1 eco
de l'explosió d’una força moral. Aquells fenòmens que afecten
a criatures racionals, són disposicions d’un poder intel·lectual,
i en els pobles castigats, aleshores, els homes rectes, sensats,
independents de vici o passió desfrenada alcen ses mans al cel
i imploren al Pare de les misericòrdies i Déu de tota consola¬
ció, és a dir, sorgeix en sos cors el sentiment filial.

El qual quan s’asseca en el cor d’un home, aquest perd
de si, queda menys home, perquè els sentiments naturals son
la delícia de la vida humana; no és l'home una pura mtelligèn-
cia, no és l'home tan sols un tros de carn; i els sentiments son
una força mixta de la doble naturalesa humana, espiritual i
material, són la manifestació més típica, mes pròpia del sei
compost d’ànima i de cos, la més completa; i per aixo, perque
cada ser troba el goig en lo més adequat a sa naturalesa, per
això les grans delícies humanes provenen del sentnnent. I com
el Pare celestial ha volgut en la direcció de la nostra vida po¬
sar també al deure l’estimulant del goig, ha mfos en lespent
de l’home el sentiment filial envers Ell, i a la practica de les
nostres obligacions, al compliment de la seva Llei hi ha jun a
un goig, una delícia inefable, un consol dolcíssim superior a
totes les grolleres delícies mundanes. «Més que no pas amb els
més rics tresors, me só delectat seguint el camí dels teus pre¬
ceptes», deia al Senyor un dels més elevats esperits humans

1. Psalm XVII, 14.

DE LA NOSTRA FILIACIÓ 739

qui hi ha hagut sobre la terra, David, 1 rei i profeta, el gran
i diví poeta de totes les generacions humanes. I és perquè
l'home, mentre observa els preceptes de la Llei, està baix l'o¬
bediència del Pare i disfruta de la noble i suavíssima calor del
sentiment filial, està al sol, i quan ix de la divina influència,
quan se separa del camí dels preceptes se queda a l'ombra.

El Mestre de la Humanitat, Jesús Senyor nostre, amb una
forma de molt relleu, eloqüent i popular, ens ensenya aques¬
ta doctrina en la paràbola del Fill pròdig: 2 l'home, enganyat
per les passions, s'aparta de Déu i es dóna al món; no vol ser¬
vir al Senyor i es fa esclau dels vicis, com el fill pròdig rebut¬
ja la taula del Pare i s'alimenta de menjar de porcs, i encara
pateix fam. Però la naturalesa tira sempre a recobrar la prò¬
pia dignitat; passada la ceguera de la passió, sent fàstic de la
vilesa dels vicis, l’esperit no queda satisfet, sinó al revés, la
reminiscència de la casa paterna, del bon tracte del Pare, li fa
reviure el sentiment filial. En el món no hi troba consol, les
opinions dels homes no l'iHuminen, no el satisfan, ni li forti¬
fiquen l'enteniment, el fan dubtar de tot i el deixen a les
fosques.

Sant Agustí s'havia trobat en una consemblant situació;
fou mundà abans d'ésser cristià, i pinta amb una gran veritat
el pas d’un estat d'ànim a l’altre, i diu: 3 «Si a un qualsevol qui
va errant pel món, i ignora son llinatge, i passa misèria, i es
troba amb treballs i afligit, algú li digués: Ets fill d'un sena¬
dor, ton pare disfruta l’herència d'un magnífic patrimoni, jo
et vull tomar a ton pare, equina alegria tindria, si el qui li
ha dit tal cosa fos un home verídic? Ve, doncs, l’apòstol de
Crist, no fal·laç, sinó que parla sempre amb veritat, i ens diu:
«^Per què us desespereu? ^Per què us afligiu i teniu el cor
trencat pel sofriment d’esperit? <?Per què seguint les vostres
concupiscències voleu quedar desfets i fosos en la misèria d’a-

1. Psahn CXVIII. 14.

2. Lluc, XVII.

3. Enarrat. in Ps. LXXXIV, 9.

740

J. TORRAS T BAGES

quests plaers? Teniu Pare, teniu pàtria, teniu patrimoni. dQui
és aquest Pare? Caríssims, sou fills de Déu.»

V

Tirania maçònica en extirpar aquest sentiment natural

El principi maçònic que vol extirpar de l'home social el ca¬
ràcter religiós, desterrar la Religió de la seva vida, és una
amputació de la naturalesa humana, és esquarterar la Huma¬
nitat. El qui exerceix de gerent de la Maçoneria en la veïna Re¬
pública maçònica, M. Combes, després de tiranitzar la Religió
ha tingut de confessar un d'aquests dies, davant dels seus com¬
panys de secta, que no és possible prescindir de la Religió,
com son antecessor de cent anys enrera, el sanguinari Robes-
pierre, després d’haver guillotinat a sacerdots, frares i altres
pacífics ciutadans tingué, no obstant, la sinceritat de confes¬
sar, valent-se de la ridícula retòrica revolucionària, l'existèn¬
cia de Déu oferint-li un culte (exercint ell de Summe sacerdot),
encara que estrambòtic, significatiu de lo que ell volia des¬
truir escampant la sang innocent de mils i mils de ciutadans,
és a dir, que Déu existeix i que l'home li deu la solemnitat
del culte públic.

Lo que digué Jesús a Saulus perseguidor, quan se li apa¬
regué d’una manera meravellosa i misteriosa a l’anar a Damasc
per a perseguir cristians: Durum est tibi contra stimulum
calcitrare, això també pot dir-se als maçons moderns, persegui¬
dors de cristians, armats de les lleis que ells se fabriquen per
a extirpar el nom de Jesucrist de la societat i esborrar la rela¬
ció íntima, natural, afectuosa, universal entre els homes i
Déu, relació que radica en el cor humà i que lliga les unes ge¬
neracions amb les altres generacions, els uns pobles amb els
altres pobles, les unes classes socials amb les altres classes so¬
cials, i impossibilita la formació de castes en el món i la ins¬
titució de l’esclavitud dels dèbils en favor dels poderosos, que

DE LA NOSTRA FILIACIÓ

741

és la natural conseqüència d’un estat social del mig del qual se
treu la idea, la creença i el culte de Déu, desapareixent, per
tant, de la societat el sentiment de la fraternitat universal, la
creença en el Pare del llinatge que ama igualment a tots sos
fills i que per tots igualment ha criat no solament el cel, és
a dir, la substància de la vida futura, sinó que també la terra,
és a dir, la substància de la vida present.

Durum est tibi contra stimülum calcitrare, devem també
dir a la moderna maçoneria. Voler extirpar la creença en Déu
del cor dels pobles, és tirar guitzes contra l'agulló, contra un
estímul vivíssim i permanent i que és tan impossible de des¬
truir com la racionalitat humana. La religiositat de l'home pot
ésser entorpida, com la seva racionalitat s'entorpeix amb la
borratxera, però la borratxera passa i subsisteix perennement
l'esperit religiós enmig de la Humanitat. Les lleis maçòni-
ques tiranitzant als pobles dificulten o impedeixen que a la
infància en les escoles se la instrueixi en la Religió, que en
els hospitals i cases benèfiques els pobres i malalts sien assis¬
tits per persones revestides de la caritat cristiana que exhalen
l’olor de Jesucrist, extirpen els membres socials, és a dir, les
congregacions religioses, destinats a mantenir viu en el món
l'afecte i veneració al Pare celestial i la humana fraternitat en¬
tre tot el nostre llinatge, i trenquen el llaç religiós del matri¬
moni, fent-lo purament civil i destruint el vincle diví que lliga
a la família; però les lleis maçòniques no podran variar la
nostra naturalesa, i si bé és cert que contribueixen a la perdi¬
ció de moltes ànimes, l'eterna relació entre Déu i els homes,
aquell òscul sublim que se donaren cel i terra engendrant a
Jesús Fill de Déu, acostant i juntant la Divinitat i la Humani¬
tat, reforçant la nostra filiació i elevant-la a un caràcter so¬
brenatural, aquesta relació de pare a fill entre Déu i l'home
subsistirà sempre i surarà en totes les formes socials, perquè
dita filiació no és qüestió de forma, ni filla de moda filosòfi¬
ca o literària, sinó que radica en les mateixes entranyes de
la Humanitat, i ha sigut reforçada i ratificada pel diví Re¬
demptor.

742

J. TORRAS I BAGOS

La mania maçònica de confinar la Religió fora de la so¬
cietat, com si fos una indecència, és una mania diabòlica, filla
de la ràbia i de l’enveja satànica contra els fills de Deu a la ter¬
ra, els homes, i que el maligne esperit sempre ha inspirat als
seus ministres i instruments per medi dels quals procura avi¬
var en nostre cor l'amor de lo present i transitori i l'oblit de
lo futur i etern. La legió satànica ara és secta, es a dir, cos
organitzat i dirigit, exèrcit ben armat i amb correspondència

en tot el món. , _ i - • •

Estan els dos exèrcits de Jesús i de Satanas, la Iglesia i
la Maçoneria, l’un enfront de l’altre, i convé, canssims ger¬
mans i fills, tenir-ho molt present, perquè això no es una lluita
històrica, sinó dels nostres dies, i nosaltres formem part d ella
i havem de tenir interès en caracteritzar-los bé, perque no sien
enganyats els qui professen la fe de Jesucnst amb les afala¬
gadores i falses promeses dels fills del diable, que es el pare
de la mentida. El nostre primer deure pastoral es prevenir-nos
contra les falses doctrines, contra la impietat, contra els pun-
cipis perversos que desencaminen als homes del port de sal¬
vació portant-los a l'avenc d'eterna perdició, que és la separa¬
ció de Déu. L’objecte essencial de la Maçoneria és separar a
l'home de Déu, i avui això ho executa quan se pot apoderar
del govern d’una nació per medi de les lleis, com ho demostra
l'experiència de lo que està passant a França.

La Maçoneria se funda, com tota secta, en un vici de la na¬
turalesa humana; la supèrbia i la sensualitat són els seus fona¬
ments; sobre d’ells construeix son edifici, sa ciutadella mun¬
dana, càtedra i exèrcit al mateix temps, des d'on amb el
sofisma i la violència vol fer-se senyora de la Humanitat, dis-
fressant-se de mil maneres, segons les circumstancies, per a
facilitar l'engany. La Maçoneria és l'esperit del món sistema¬
titzat i mobilitzat. „ . . ,

El món sempre ha sigut un enemic de les animes, i ho

demostra no solament el dogma teològic, smo l'expenencia
humana. Els desenganyats del món no són solament els cris¬
tians, sinó molt savis qui no foren deixebles de Jesucnst. Fugi-

DE I.A NOSTRA FILIACIÓ

743

ren del món com d'un enemic fins perseguidors de la Iglésia,
com Dioclecià, i és perquè amb el tracte del món conegueren
la seva malícia. Per a curar el món Jesucrist el volgué sobre-
naturalitzar fent als homes fills de Déu; però, per desgràcia,
molts, avergonyint-se de la qualitat de fills de Déu, se procla¬
men pompàticament, com si això fos una dignitat heroica, fills
del segle.

VI

Petitesa dels fills del món i grandesa dels fills de Déu

Els fills del segle són homes fracassats, s'han encongit dins
d'un círcol estret, tenen cors deficients i intel·ligències incom¬
pletes. Són com els habitants de certes comarques situades a
l’interior de les regions muntanyoses, qui, vivint en un horitzó
limitat, sense comunicació o amb molt rara comunicació amb
els altres homes, amb poc coneixement d'altres països, edu¬
cats amb la freqüència d'uns mateixos objectes, fora d’aquells
límits no hi saben viure, s'entristeixen, s’enyoren i fins moren.
Els fills del segle se creuen sers superiors i no són més que és-
perits poc desenrotllats, les altes idees de llum intensa, els
grans sentiments d'atractiva calor no penetren en son ente¬
niment ni en son cor. Per això les grans empreses humanità¬
ries i de transformació social no són obra dels fills del segle,
sinó dels fills de l’eternitat. Per això el diví Mestre Jesús qua¬
lificà i caracteritzà als fills del segle dient que eren morts que
s'ocupaven en enterrar a sos morts. 1

No disfruten de l'amplitud de la verdadera vida, viuen al
día, les seves exigències se satisfan fàcilment, són exigències
d’infant, que prompte se complauen i de seguida reapareixen,
perquè són naturaleses flaques, de poc aguant; per això veu-

1. Mateu, VIII, 22.

J. TORRAS I BAGES

744

reu que un home poderós ne fa lo que en vol; quan l'esperit
del segle domina en un país, una paraula vehement, apta en
moure les passions, l’agita amb gran facilitat; un home de
guerra o un polític de força se n'apodera sense quasi esforç.
Lo que passà en la gran Revolució francesa, manifestació típi¬
ca de l’esperit del segle, lo que allí féu Napoleó Bonapart,
prova la poca cosa que són els homes quan estan informats
d’aquell esperit. Són homes buits, careixen de principis subs¬
tancials, són tan lleugers que qualsevol ventada se’ls emporta,
canyes que el vent somou, 1 segons l’expressió evangèlica. Són
com edificis fonamentats en l’arena, com arbres plantats en
terra movedissa.

La soliditat de l'home depèn de l'element en què arrela, si
arrela en els principis eterns té una mena d’eternitat, posseeix
formalitat de caràcter, consistència d'esperit, ordre de vida
i de costums. Si es funda en els principis movedissos i incon¬
sistents del món, si son esperit s’alimenta de la inconstància i
varietat mundana, ell també és inconsistent i variable, no pos¬
seeix fixesa de caràcter, fins podem dir que no té caràcter, ja
que el caràcter pròpiament és la manifestació de la personali¬
tat. La falta de caràcter naix de la debilitat, de la falta de vida
pròpia. Els crítics contemporanis, al reflexionar sobre les di¬
ferents manifestacions de la vida moderna, les arts, la filosofia,
els costums públics en general, se queixen de que els falta
caràcter, fins tots ens queixem al parlar de la vida pública, de
l’administració i govern polític, o de la direcció dels negocis
públics, de que falten homes de caràcter. Hi ha poc caràcter,
perquè hi ha poca vida. Els homes moderns posseeixen gran
varietat d'idees, vibren a tots els sentiments, són magatzems
proveïts de fot, però són poc homes. L’home és un tipus que
s’esborra molt fàcilment. El pecat original és un corc que mai
para en sa obra destructora, i tots els esforços humans no po¬
den matar aquell invisible principi destructor de nostra na-

1. Mateu, XVII, 7.

DE LA NOSTRA FILIACIÓ

745

turalesa. La riquesa pot augmentar, multiplicar-se la civilitza¬
ció, créixer les comoditats; però dintre d’aqueixes perfeccions
hi viu el principi destructor. Per això al contemplar la història
veiem una successió de pobles i de civilitzacions que passen
i desapareixen, com un immens panorama que va fent el seu
curs; però a un punt d’aquesta interminable processó apareix
un Home qui es proposa restaurar el tipus esborrat de l'home,
acostant-lo a son exemplar original, establir una comunicació
perenne entre l'home i son Criador, infondre-li l’esperit d'a¬
quest i convertir-lo en fill seu per adopció.

El principi del pecat original, la llei d’herència com diuen
els moderns, que els pares comuniquen als seus fills, ha sigut
molt exagerat en nostres dies i l'han convertit en un verdader
fatalisme. En el Pandemonium de les idees modernes s’hi tro¬
ben els principis més oposats, des de l’autonomia individual
més absoluta, fins a la Llei de races, és a dir, a la degeneració
hereditària, a la depressió de facultats, a la inferioritat irre¬
meiable, base de l'antiga esclavitud, puix aquesta institució ju¬
rídica de l’esclavitud la fundaven els filosops d’aquell temps
en una inferioritat natural de facultats. La teologia catòlica, la
Sabiduria revelada ensenya una veritat molt lluminosa quan
explica que la degeneració hereditària, o sia l’herència del pe¬
cat, és peculiar de la naturalesa, però no de la persona. Si l’he¬
rència de pecat, si la transmissió de la culpa, se fes no a la
naturalesa, sinó a la persona, la conseqüència natural és l’es¬
clavitud, perquè el pecat fa esclaus, i això ho han reconegut els
filosops gentils i cristians, Aristòtil i Sant Pau; i fins totes les
legislacions civils al pecador, al criminal, el fan esclau, el tan¬
quen, el priven de la llibertat, i és perquè la intuïció natural
de la societat ha comprès que el criminal està en una mena
d’esclavitud, per a deslliurar-se de la qual necessita un règim
especial de vida.

La regeneració cristiana suposa la lepra hereditària, que
l'home està desconcertat i que la seva naturalesa és pertorba¬
da; però al mateix temps també suposa que l'home és capaç
d’una restauració i més encara que restauració, d'una elevació,

746

J. TORRAS I BAGES

d’una aproximació a l’exemplar excels d’on procedeix. I tota
l’obra del Redemptor diví aquí a la terra, pagat el deute a la
justícia eterna, podem dir que consistí en fer reaparèixer la
perfecció típica de l’home, i prenent per base les relíquies de
la perfecció primitiva, que restaven després de la ruïna del
pecat, el sentiment filial envers el Pare omnipotent que mai
quedà esborrat del cor dels descendents d’Adam, féu Jesús
d’aqueixa ombra de filiació, d'aquesta relació de Criador a cria¬
tura racional un vincle d'amor estretíssim, de comunicació de
naturalesa, d'elevació d'existència, quan el Verb etern, reves¬
tint-se de la nostra carn, fent-se germà nostre per comunitat
de naturalesa, enriquint a aquesta de divines influències, elevà
a l'home a la dignitat de fill de Déu per adopció, mereixent-li
amb son inefable sacrifici, i transferint-li, un dret a l’eterna
herència de la Glòria.

VII

Elevació del sentiment filial per Jesucrist

FINS A SER FILLS DE DÉU PER ADOPCIÓ

L'executòria d'aquesta nostra genealogia divina està escrita
en la Sagrada Bíblia, els notaris que l’autoritzen són els Evan¬
gelistes i Apòstols, escriptors qui tota la Humanitat passada,
present i futura ha tingut i tindrà per testimonis de major
excepció en el coneixement de les coses divines i humanes, en
la determinació de relacions entre la criatura racional i son
Criador. Tots els escriptors heterodoxos, naturalistes i filo-
sops, qui en el segle passat han cercat de fer la filiació del nos¬
tre llinatge, no arriben a ésser els mestres d’un segle, sinó d'un
fragment de segle, i dintre d'aquest, solament d'una secció
d'homes; els Apòstols i Evangelistes són els mestres eterns de
la Humanitat.

DE LA NOSTRA FILIACIÓ

747

L'encís que exerceix la paraula apostòlica ja és un signe de
sa procedència divina. L’evangelista Sant Joan , 1 a l'explicar la
nostra genealogia i al consignar la nostra adopció de fills de
Déu, no entra en la nostra intel·ligència mediant la intervenció
d’arguments subtils, ni de l'al·legació de fets convincents, i, no
obstant, ens deixa il·luminats amb una llum misteriosa, d’ori¬
gen celestial; ens trobem instruïts en aqueixa doctrina, no pel
ministeri de la carn i de la sang sinó per una comunicació di¬
vina que deixa absortes totes les nostres facultats, canviant
tot el nostre ser, divinitzat el nostre esperit, al qual obre una
via lluminosa que el porta fins al mateix Etern i Invisible Pare
de Nostre Senyor Jesucrist . 2 Quan el Verb de Déu, el Fill Uni-
gènit del Pare, se féu carn i habità entre nosaltres, i manifestà
als homes la seva glòria ple de gràcia i de veritat, quan la Ver¬
ge Maria engendrà en les seves entranyes puríssimes al Fill
consubstancial del Pare, que es féu aleshores Fill d'Adam, en¬
tre Déu i els homes s’establí una relació de consanguinitat,
Déu emparentà amb l’home, i aquell Déu, la visió del qual ma¬
tava per la seva immensitat, que als qui la contemplaven feia
cegos per sa llum irresistible, i a aquells amb qui conversava
deixava tartamuts, aquell Déu qui amb el pes de sa immensi¬
tat aixafava la humana flaquesa, al voler proporcionar-se a
l'home prenent forma humana, fer-se com un de nosaltres, es¬
curçà la distància entre Déu i l’home, acostà l'home a Déu in-
fonent-li una participació de sa naturalesa sobirana, i els qui
havia pres per germans segons la carn, volgué que fossin tam¬
bé germans seus segons l'esperit, fent-los fills de Déu per
adopció.

Aquest misteri de la fe té una mena d'evidència en la his¬
tòria humana. Abans de l’Encarnació, les relacions existents i
visibles entre Déu i els homes eren molt distintes de lo que

1. Joan, I.

2. Pauli ad Heb., IV, 12; «Vivus est enim Sermo Dei, et efficax, et
penetrabilior omni gladio ancipiti.»

748

J. TORRAS ï BAGES

han sigut després de l’Encarnació. Déu s’és fet de la família
humana.

En la contemplació de la història veiem amb claredat la di¬
ferent categoria de l'home cristià i de l’home no cristià en sa
relació amb Déu, amb el Ser Omnipotent qui governa el món.
El sentiment que expressa la relació entre l'home i Déu en els
pobles no cristians, és sentiment de terror: entre ells la idea
de Déu és aterradora; d'aquí nasqueren els sacrificis humans,
d’aquí prové l’horror supersticiós que domina a tants d homes
moderns que es creuen Uiüre pensadors; senten el terror del
misteri diví i queden oprimits per l'omnipotència del Déu ig¬
not. El sentiment que expressa la relació entre Déu i l'home en
els pobles cristians és de benvolença; fins quan els homes,
dins del cristianisme, se reconeixen culpables i es pensen estar
en desgràcia de Déu perquè l’han ofès, l'afecte predominant no
és l'horror, sinó el penediment i l’esperança. I és perquè en el
primer cas, fora del cristianisme, l'home viu en la condició
d'esclau, i quan l'home és cristià té consciència de sa condició
de fill de Déu, i, per tant, espera en la seva misericòrdia, fins
quan se reconeix mereixedor de càstig.

La familiaritat dels homes amb Déu, la vida d'intimitat, és
pròpia del cristianisme, i la Iglésia catòlica és com la casa del
gran Pare de famílies on troben acolliment tots els pobles de
la terra, regenerats pel Baptisme i la Fe de Jesucrist, i on tots
els homes, alçant la seva veu a Déu, li diuen: Pare nostre qui
estau en lo Cel. L'home més pobre i desgraciat, però que té
una fe viva en Jesucrist, sent profundament la noblesa de son
llinatge espiritual, de sa dignitat de fill de Déu; contra la tiia-
nia humana ensenya l’experiència històrica que no hi ha més
remei que l'energia cristiana. Entre un dèspota i un cristià
verdader, la victòria moral és sempre pel cristià, lo mateix si
el dèspota és un emperador romà o germànic, que si és un
president de la República francesa. La consciència de la digni¬
tat humana l'ha suscitada Jesucrist al fer-nos fills de Déu per
adopció; la dignitat de la consciència és base de la dignitat
de la vida i condició infal·lible de superioritat humana. t,Qui-

DE LA NOSTRA FILIACIÓ

749

na dignitat més gran pot haver-hi sobre la terra que la de fill
de Déu?

VIII

La FILIACIÓ ADOPTIVA DE DÉU ENS FA COM DÉUS

La condició de fill importa una participació en l'herència
del pare; en els béns, en la riquesa, en el patrimoni que pos¬
seeix. Si sou fills, diu Sant Pau , 1 també sereu hereus. I el patri¬
moni i la riquesa de Déu és sa pròpia perfecció, sa infinita per¬
fecció, d'on li prové sa inefable felicitat. Així és que nosaltres,
constituïts fills de Déu per l’adopció que ens meresqué Jesu-
crist, som una mena de déus; per medi de la fe participem de
la ciència dels secrets de Déu, qui sols la comunica als seus
amics. La fe és verdaderament una ciència secreta, oculta i
impenetrable a qui no la comunica son Autor. El secret de la
fe mai el descobrirà la ciència humana, la fórmula de la seva
propagació no la trobaran mai els savis; i la manera de di¬
vulgar-la, la seva difusió se fa diferentment de la difusió de
totes les altres ciències. És una participació de la ciència di¬
vina. D'aquí ve que la fe sols por tenir-la qui s'acosta molt a
Déu, perquè és un secret, i els secrets se diuen a l'orella, a dis¬
tància no s’ouen. Per això és un contrasentit lo d’aquells qui
volen entendre la fe cristiana estant lluny de Jesucrist, la fe
és la paraula de Jesucrist. En l'estrèpit de les discussions, en
les arengues de superba eloqüència, per la seducció de les ex¬
quisides formes literàries no es propaga la fe. La ciència, l’e¬
loqüència i la sàvia discussió defensen la fe; però rares vega¬
des la propaguen. És una llavor divina que sembren els humils
de la terra. Els primers sembradors d'ella foren dotze pesca¬
dors, els qui després d’ells la sembraren per tot el món civi-

1. Romans, VIII, 17.

J. TORRAS I BAGES

litzat, els qui ara la sembren i els qui la sembraran fins a la fi
dels segles, són gent humil que el món mira com a sers infe¬
riors, preocupats, bons per poca cosa; els savis els prenen per
ignorants, els pompàtics els tenen per ridículs, els mundans
més benèvols no els entenen i els deixen estar. Són els emissa¬
ris de Jesucrist, adherits a Ell, i el qui s'adhereix a Déu és un

I

mateix esperit amb Ell.

La fe no és altra cosa que l’adhesió a Déu. Qui s’adhereix
a Déu participa de la llum de la seva inefable sabiduria en
l'enteniment, i de l'eficaç i suavíssima calor de l amor en la
seva voluntat; per això vos dèiem que, al fer-nos fills de Deu,
entràvem també en la seva herència, a participar de la seva
perfecció, que és llum de ciència en nostres intel·ligències i
foc d’amor en les nostres voluntats. Per aquesta operació so¬
brenatural d’introduir la fe en els esperits, Deu se val d instru¬
ments despreciables als ulls dels homes, perque així se veu
més clarament que la fe no és cosa d’homes, smo de Deu,
la fe és un secret de família, de la immensa família cristiana,
els cristians en lo de l’ordre sobrenatural, en lo que ateny a
l’interès trascendental de la vida sols ells amb ells s entenen;
en les coses comunes i ordinàries, en lo que es refereix a aques¬
ta vida transitòria se saben entendre amb tothom. La vida
cristiana és una vida superior i divina, de la qual sols son ca¬
paços els fills de Déu; per a participar d’aquesta vida se ne¬
cessita una aptitud d’esperit que deriva de l’Esperit mfimt,
perquè la fe és una funció divina realitzada per una criatuia
humana i exigeix un motor sobrenatural; per tal que podem
dirigir-nos a Déu i dir-li pare, se necessita que l’Esperit de
Déuhabiti en nostre cor. L’apòstol Sant Pau* encara fa mes
pregon aquest crit filial de l’home quan, dirigmt-se a Deu,
clama; «iOh Pare!» Perquè expressament ensenya que aquest
crit, aquesta exclamació que surt de la nostra boca és profe¬
rida per l’Esperit del Fill que el Pare ha enviat al nostre cor.

:f

■•I

|

i

1. Gàlates, IV, 6.

DE LA NOSTRA FILIACIÓ

751

De consegüent, aquesta filiació de l’home és enterament di¬
vina, és sobrenatural, és una gràcia de Déu, un efecte de la
seva misericòrdia que es compadí de la nostra misèria quan,
a consqüència del pecat, estàvem desemparats, i Ell envià son
Fill consubstancial i etern a la terra perquè, fent-se home i
germà nostre, ens unís amb el llaç tendríssim i excels de la
filiació amb el mateix Déu, comunicant-nos una participació
de la seva naturalesa divina, restablint l’home en sa dignitat
primitiva i exalçant-lo encara més. Som fills de Déu, i el nos¬
tre Pare està en el Cel, però ja des d'ara participem de la seva
herència.

Aquesta nova generació dels homes és admirable; l’antic
Profeta , 1 quan ne tingué la visió futura, se quedà espantat i
exclamà: «^Qui comptarà la generació del qui ha de venir?»
Perquè, en efecte, és una generació que no es pot comptar, és
aquella descendència promesa a Abraham, a Isaac i a Jacob,
més nombrosa que les arenes de la platja i que les gotes d'ai¬
gua del mar. Perquè a grecs i barbres, a lliures i esclaus, a
savis i a ignorants, a homes i dones, a joves i a vells, a tots,
segons el text de Sant Joan, ha fet dignes del mateix honor:
els ha dat la potestat d'ésser fets fills de Déu. Però la mateixa
expressió de l'Evangelista prova l’especialitat d’aquesta gene¬
ració. El germen d'ella, la potestat d'ésser fills de Déu, ens ve
de Déu, sols la tenen els qui creuen en el seu nom, però l'home
s'ha d’esforçar perquè son esperit obtingui el meravellós des¬
enrotllament que es necessita per a ésser fill de Déu. És una
operació juntament divina i humana. En aquesta generació
inefable i sobrenatural el principi actiu és l'Esperit de Déu,
però l’esperit de l’home hi ha de correspondre, i en aquesta
correspondència està el mèrit de l’home; l'home no serà mai
fill de Déu per adopció sense la intervenció de l’Esperit de
Déu, però ell hi ha de correspondre; l’adopció divina consis¬
teix en una conjunció entre l’Esperit de Déu i l’esperit de

1. Isaïes, LIII, 8.

752

J. TORRAS I BAGES

l'home, com en l'adopció legal instituïda en les lleis civils es
necessària una conjunció entre l’adoptant i l'adoptat.

Tot engendrament és laboriós i ple d’angúnies. Quan des
de que l'home naix, mitjançant el sant Baptisme, es regene¬
rat, i des de la infància amb una educació cristiana va contor-
mant-se son esperit amb la norma sobrenatural de J^ucnst,
Fill de Déu per naturalesa, el desenrotllament no és difícil, en¬
cara que sempre sia fatigós; però quan l’home, encara que
hagi rebut el caràcter sobrenatural del Baptisme, no ha cul 1-
vat son esperit i ha deixat esborrar d’ell la imatge divina que
la naturalesa i la gràcia li havien estampat, aleshores la rege¬
neració és dolorosa, violenta i amb tota la pietat divina que
ajuda internament a l'home, no obstant, aquest ha e er un
esforç sostingut per a reeixir en l'empresa. L’esperit gegan esc
de Sant Agustí hi passà lluites formidables, humiliants i heroi¬
ques; en la mar esvalotada de son cor hi esclataren grosses
tempestats abans d'alcançar la inefable delícia de la fahaci
divina, que li donà la felicitat de la vida i la llum potentissima
del geni cristià.

IX

La filiació del món ens fa com bèsties.

NO PREVALDRÀ

A tota altura costa de pujar-hi; i la filiació divina és el
cim de les aspiracions humanes, així col·lectives, o sia dels
pobles, com individuals, o sia de cada home en particular. Els
pobles en ses èpoques de força cerquen un origen diví i es
tenen per predestinats a fer prevaler en la Humanitat un prin¬
cipi sobrehumà, des de Cir fins a l'actual Cèsar germànic.
Quan un poble ha caigut en decadència i s'és aflaquit, alesho¬
res vegeta, els grans principis li fan nosa, el sol de la Divini¬
tat fa vergonya als seus ulls esmorteïts, i s'aficiona a la ido¬
latria.

DE LA NOSTRA FILIACIÓ

753

Lo mateix passa a l'home particular quan ha perdut la
consciència personal de sa dignitat divina. En lloc de pujar,
baixa, no es troba en forces per a anar costa amunt, envers el
cim, i es deixa caure avall; la virtut que acosta a Déu és una
energia íntima, sobirana, dominadora de totes les altres forces
humanes, per això les ànimes flaques qui es deixen portar de
les fàcils inclinacions a baixar, aquells a qui domina la flaque¬
sa de la supèrbia i no volen reconèixer la superioritat de Déu
se decanten a baixar, a cercar lo inferior, i en lloc d'enllaçar
amb Déu l'existència de l’home, l'enllacen amb la bèstia. Cer¬
tament que no ha reeixit la temptativa d’alguns homes cientí¬
fics qui volien fer creure que l'home descendia de la bèstia,
que l’home era una bèstia perfeccionada; la Humanitat ha re¬
butjat una tal pretensió i abominació científica, la consciència
humana, el sentit comú dels homes i les demostracions dels
verdaders savis no han admès una tal aberració, i la Huma¬
nitat segueix creient, com sempre ha cregut, que els homes
formen llinatge a part, que homes i bèsties no són parents, ni
descendeixen d’uns mateixos pares, perquè l'home i la bèstia
són de distinta naturalesa.

Mes, no obstant, la Sabiduria apostòlica 1 ensenya, i l'expe¬
riència humana demostra amb gran abundància de casos, per
desgràcia, que existeix l’home animal amb instints i inclina¬
cions, amb gustos i costums de bèstia. I l'home animal no ar¬
riba a comprendre les coses de l’esperit. Com al cego li és im¬
possible judicar de colors, així a l’home animal, separat d'in¬
tel·ligència i de cor de Déu, que ha trencat els llaços que amb
Ell l’unien, que a l'amor i temor filial ha substituït l’odi de
l’esclau rebel, li és impossible entendre les coses de l'ordre so¬
brenatural i diví.

Ja Jesucrist pronosticà als seus deixebles que vindria hora,
o hores de tenebres, en què el món els perseguiria i els mata¬
ria pensant-se que feia una obra bona. És aquesta doctrina di-

1. I Corintis, II, 14.

47

754

J. TORRAS I BAGES

vina una manifestació d'aquells estats en què hi ha homes
que creuen que Déu els és enemic, que se’n recelen, que vigi¬
len a Jesucrist en la persona dels seus ministres i deixebles
com si fos un traïdor que es vol apoderar del món. Tenen la
ridícula por del rei Herodes, quan tement que l'Infant de
Betlem se li apoderés del tron féu degollar als innocents. Solen
ésser envejosos i pusil·lànimes i, per tant, cruels si arriben a
dominar. No tenen la imaginació sana, l'odi a Déu se'ls con¬
verteix en malaltia i els trastorna el judici, i veuen les coses
al revés de lo que són, veuen l’antítesi entre els principis cris¬
tians i els principis mundans, i temen que Jesucrist els subjec¬
tarà a la força contra la voluntat d’ells, quan precisament les
conquistes de Jesucrist són racionals i d’amor. Els falta el sen¬
tit de la fe, i per això no veuen ni entenen lo sobrenatural i
díví; tot ho materialitzen; per ells no existeix lo gran; sols
ells se tenen per grans, perquè no es veuen més que a si ma¬
teixos, no s'aprecien més que a si mateixos, se’ls estreny el
círcol de la intel·ligència i de son afecte, se redueixen als ins¬
tints animals, l'home per ells no és més que una bèstia perfec¬
cionada. Els sagrats llibres de l'Antic Testament ja ens pinten
aquesta degradació humana, aquest cercar acostar-se a les bès¬
ties, el naixement de la idolatria; i Sant Pau amb major evi¬
dència ens descriu, com no volent els il·lustrats, els intel·lec¬
tuals de son temps reconèixer el domini de Déu, se subjecta¬
ven a la matèria, a la bèstia.

jCom duren aquests dos partits de Déu i de la bèstia!
jCom se troben en totes les civilitzacions, ja en les més anti¬
gues que coneixem fins als nostres dies! Des de l’Egipte, en
aquella disgregació que fa Moisès per ordre de Déu del poble
hebraic i del poble egipci, en què Israel no pot oferir víctimes
en terra d'Egipte a son Déu, perquè els animals destinats al
sacrifici eren déus pels egipcis, fins als nostres dies, en què
s'impugna i persegueix als homes i dones qui sacrifiquen a Déu
els seus instints animals per a amplificar els instints racionals,
perquè els instints animals s’han convertit en els déus dels
sectaris contemporanis nostres.

DE LA NOSTRA FILIACIÓ

755

I d'aquest principi de la filiació humana ne depèn entera¬
ment la forma o organisme social, perquè en virtut d'un prin¬
cipi natural el germen de les coses conté la substància i essèn¬
cia d’aquestes: la viva i elegant raça hel·lènica i la forta raça
romana se creien descendents i emparentades amb els déus, i
per això tingueren una certa elevació de vida; cercaven, en¬
cara que a les fosques, lo diví. Els nostres sectaris, sostenint
que han sortit de la matèria i que descendeixen de la bèstia,
no tenen ni poden tenir cap elevació, en lloc de pujar baixen,
i en sos plans de reforma social en comptes de cercar lo diví
desterren a Déu del món, a la llei de llibertat ensenyada pel
Cristianisme i pròpia del llinatge racional, substitueixen la ne¬
cessitat i l’esclavitud, ni matrimoni ni patrimoni, diuen, i així
com la tradició humana, ratificada i sobrenaturalitzada per Je-
sucrist, en totes les èpoques, i malgrat les diferències acciden¬
tals, considerava per a la societat com un progrés o major per¬
fecció elevar-se a l’ideal diví; els moderns sectaris pretenen
desfer la societat, subjectar els homes a les lleis de la bèstia i
consegüents amb si mateixos, ells, fills de la bèstia, a la turba
resultant de la dissolució social, llevant-li tota la vida espiri¬
tual, la porten al punt de sa procedència, a lo que per ells és el
germen humà, és a dir, a la bèstia.

I per a arribar a aquesta conclusió a què fàcilment arriba
l'home més ignorant i d’instints animals, qualsevol salvatge,
els moderns hi han gastat grans cabals d’estudi i de ciència,
reproduint-se el fet de la ciència fàtua dels savis a qui la
supèrbia torna imbècils i priva del sentit comú humà de que
ja Sant Pau se queixava en els temps clàssics de Grècia i de
Roma.

Però aquesta aspiració d'animalitzar els homes és inútil;
tota criatura racional té dins de son cor, no sols el sentiment
de sa dignitat personal, sinó que fins se creu destinada a una
gran herència, se té per una mena de rei; les mateixes preten¬
sions socialistes i anarquistes en l’ordre subjectiu, en sa base
personal, són filles d'aquesta aspiració. Qui no vol subjectar-se
és perquè es creu rei, qui ambiciona una gran felicitat és per-

J. TORRAS I BAGES

756

què es creu en aptitud per a obtenir-la. Aquesta inclinació pot
ser que d'una manera transitòria, com un incident en la hi
tòria humana, quedi ofuscada i prevalgui per aIgu “
vida animal. Sempre i en totes les epoques hi haurà també
homes que no s'alçaran gaire d'aquest nivell, pero dins de ’ ““J
me hi haurà perpètuament com una burxa i un estímul ideal i
sentimental que el faran aspirar a l'infinit, a un eixamplament
d'existència, a una dilatació d'intel·ligència i damor.

Aquesta situació d’esperit és com la de qu,i aspem una
herència però que no sap d'on li ha de venir. Se pot aplicar
a aquesta aspiració humana, universal i que naix de la nostra
pròpia naturalesa, aquella comparació de Jesucnst, quan par-
fanfamb Nicodemus del gran misteri de la fl*» ^
pressentit per aquell virtuós i instruït ‘sraelite li deia el
Messies que ell, Nicodemus, se trobava com qui sent uni vent,
però que ni sap d'on ve ni quina direcció te. Realment el dm
Mestre ens donà la fórmula gràfica de la gran aspiració hum.
na- tothom aspira a la grandesa, tothom vol fer-se deu, tot
hom sent aquest vent que bufa sobre la Humanitat desde^ son
origen; la major part d’escoles i de sectes, de sistemes filosò¬
fics i socials no tenen altra raó d’ésser que e * pllca !fi d ™ Y® J
a on va aquest vent que ha de dirigir la nau de la^umanrta
cap a sos destins verdaders; dites escoles, sectes i sistemes
es contradiuen les unes a les altres, es reprodueixen com els
núvols en l'atmosfera, a l'influx de la vanitat s'alcen com va¬
pors i boires de les passions i concupiscències; però eterna¬
ment Jesucrist serà el Sol de la Humanitat sempre el mateix
il·luminant i escalfant als pobres fills d'Adam, ensenyant-los
son origen, sa filiació divina i sa destinació eterna en confor-

mitat a son origen. ^ - A , . _ rn

Tots aquests vents que somouen a la nostra societat, pr

duint-li sovint tempestats que acaben vessant-se la sang huma¬
na com els antics sacrificis dels salvatges qui amb sang dho-

1. Joan, XII, 8.

DE LA NOSTRA FILIACIÓ

757

mes volien satisfer les venjances divines en les calamitats
que sofrien, són aquell vent que els homes no saben d'on ve
ni a on va i que se'ls emporta i els arremolina com fulles se¬
ques, quan perden la soliditat de l’esperit, i, desprenent-se de
la qualitat de fills de Déu, de sers nobles, espirituals, desti¬
nats a l'eternitat, lligats els uns amb els altres amb el vincle
diví de l’amor fraternal, se converteixen en terrenals, en grans
d'arena movedissa deslligats i lleugers. La dignitat de la raça
humana, sentida profundament per l'home modern en virtut
de les explicacions del Cristianisme sobre el valor de l’home,
enlaira encara més les aspiracions, i amb el terrible contrast
que aquestes sofreixen quan cauen sobre el nihilisme de la
bèstia, encenen les passions i les fan explotar com bombes con¬
tra l'organització de la societat que ells no comprenen, perquè
no volen creure que els homes tenen un principi i un fi diví,
i que tots per igual són cridats a una mateixa herència. Senten
l’estímul i es consideren justament amb capacitat per a una
gran herència, i la veuen impossible perquè no creuen aquella
paraula : 1 «Caríssims, ja ara som fills de Déu, i encara no es
manifesta lo que serem. Sabem, sí, que quan Jesucrist se'ns
manifestarà clarament, serem semblants a Ell, perquè el veu¬
rem tal com és; i tothom qui té aquesta esperança en Ell, se
santifica, com Ell també és Sant.»

Qui es creu semblant a Jesucrist, Fill de Déu, eixampla el
círcol de les seves aspiracions i les immortalitza, i es té tam¬
bé per fill de Déu i amb participació a la mateixa herència de
Jesucrist; i aquella sentència de la divina revelació: si sou
fills, també sou hereus, li sembla un axioma de la raó natural,
i té la seguretat de que està destinat a tal herència, puix aque¬
lla promesa divina consona admirablement amb l'instint, amb
l’aspiració de la naturalesa humana.

1. Joan, III, 11.

758

J. TORRAS I BAGES

X

La nostra herència com fills de Déu és la perfecció

Doncs nosaltres, qui tenim fe, caríssims germans i fills, tre¬
ballem per a fer efectiva aquella potestat que se'ns ha donat
d'ésser fets fills de Déu, amb capacitat d’adquirir una herèn¬
cia corresponent a dita dignitat. A això es dirigeix la vida del
cristià. No importa que entre els homes hi hagi diferents pro¬
fessions, estats i condicions; en lo fonamental, en lo essen¬
cial, en lo que forma la substància de la vida hi ha una gran
unitat que deriva de la comunitat d’origen i de fi, i de la uni¬
tat de medi. Un és el camí que havem de seguir tots els homes
per a arribar al port de salvació, i consisteix en obrar amb tota
dignitat i noblesa com correspon a fills de Déu i cridats he¬
reus del patrimoni de la Glòria. Hi ha un refrà que diu que
cada u és fill de les seves obres, lo qual és una manifestació de
la sabiduria popular cristiana. Davant de la summa perfecció
divina no hi ha classes ni llinatges; l'home ajudat de la gràcia
s'ha de fer fill de Déu, acostant-se amb l’esforç de la voluntat
a la puresa, a la justícia, a la caritat divina. La nostra herèn¬
cia, l'única que satisfà a l’esperit racional és la perfecció, per¬
què la perfecció és el gran tresor de Déu; i del Redemptor
Jesús havem rebut la potestat de perfeccionar-nos mitjançant
la pràctica de la virtut.

Feliç aquell qui és perfet. Les amargures, els sofriments i
les ignomínies són sempre flaqueses, i encara que mentre es¬
tem en aquest món no podem deixar d’ésser flacs, no obstant,
el qui participa de la virtut de Jesucrist és valerós, fort i re¬
sistent. De carn delicada com nosaltres eren els màrtirs, i no
obstant, venceren amb sa resistència el despotisme dels per¬
seguidors; les mateixes nostres necessitats sentien els anaco¬
retes i en ells la vida de l’esperit, la força de l’esperit arribà
quasi a sufocar els instints animals propis de la naturalesa
humana; enteniment fal·laç com nosaltres tenien els doctors de

DE LA NOSTRA FILIACIÓ

759

la Iglésia que visqueren en èpoques d’heretgies i d'errors, en
una atmosfera social enverinada per la mentida, i, no obstant,
en ses intel·ligències regnà sempre la puríssima llum de la ve¬
ritat que ha de governar la vida de l'home. És perquè ja co¬
mençaven a participar de l'herència de Jesucrist, tenien l'es¬
perit de fills de Déu, i la força d'aquest esperit supleix les de¬
ficiències i reprimeix els excessos i consola les amargures de
la nostra vida terrenal. Tenien els ulls posats en la pàtria ce¬
lestial i estaven en el món com passatgers i pelegrins. Estaven
convençuts d'aquella veritat dels antics poetes grecs de que
l'home era de descendència divina, que Sant Pau 1 retragué en
sa admirable arenga als savis de l’Areòpag d'Atenes, i procu¬
raven portar-se amb la dignitat que pertocava a son llinatge.

Perquè la verdadera característica del llinatge diví, dels
homes fets per l’adopció de Jesucrist fills de Déu, és l’eleva¬
ció d’esperit. No és l'enginy mercantil, ni la penetració filosò¬
fica, ni el gust artístic, ni el talent polític; aquests dons són
de la naturalesa, i la Providència qui governa al món els ha
distribuït entre els pobles de la manera que ha determinat la
seva sabiduria. La característica dels fills de Déu, per lo ma¬
teix que es tracta d’una generació immensa, perquè l'adop¬
ció de Jesucrist s’estén a tot el llinatge humà, és més fonda i
més universal: no té per objecte fer actius comerciants, ni
filosops eminents, ni artistes inspirats, ni potents polítics; son
objecte és fer del pobre fill de la terra un fill del cel, conver¬
tir l'home animal en espiritual, fer-lo semblant a Déu perquè
pugui disfrutar d’una felicitat consemblant a la divina.

És clar que aleshores el comerç, la filosofia, l'art i la polí¬
tica, que són coses humanes, amb la divinització de l'home
elles també es divinitzen; i tota la civilització i el conjunt mun¬
dà queda elevat a una superior distinció, puix que totes les
coses se governen per una llei superior i es dirigeixen a un fi
sobrenatural, superior a totes les mires de l’home, sempre curt

1. Fets, XVII, 28.

J. TORRAS I BAGES

760

de vista per lo que toca a la immensa esfera de la intel·ligèn¬
cia, i de cor egoista en les grans expansions del sentiment. Una
distinció superior caracteritza als fills de Déu, una noblesa
particular contrària a l'egoisme, cranc devorador dels fills
d’Adam, fa resplendir sempre entre tots els homes a aquells
qui estan investits de la qualitat de fills de Déu.

Per això els Sants sobresurten entre tots els homes, i el món
pertot arreu i en tots els segles posa la santedat per damunt
de totes les humanes categories. La fe eixampla l’esfera de la
intel·ligència, li dóna fixesa, és com un estel que mai enfos¬
queixen les boires de la passió; la pobra raó natural moltes
vegades se pertorba amb una tempestat del cor; la fe és una
llum invariable en totes les circumstàncies de la vida. La Cari¬
tat divina, l'amor sobrenatural, té una rectitud d'instint que
mai s'equivoca, mai ama lo que no és digne d’ésser amat, i
ama tot, absolutament tot lo que és digne d'ésser amat, i amb
una sabiduria sobrehumana gradua l'afecte que ha de posar en
cada cosa. Aquesta admirable distribució de l'afecte assegura
l’ordre, la puresa, la racionalitat de la nostra vida de relació
amb Déu, amb el pròxim i amb les coses que el Criador ens ha
concedit. Qui segueix aquesta llei d'amor ja ha arribat a la
possessió de la llibertat; per això deia Sant Agustí: «Ama a
Déu i fes lo que vulguis.» La llibertat és patrimoni dels fills
de Déu, i d’aquí ve que la llibertat d’esperit és la nota carac¬
terística de tots els Sants.

L’home animal és incapaç de la llibertat, perquè la llibertat
és una excel·lència divina, una prerrogativa de classe i de lli¬
natge pròpia dels fills de Déu. Qui es bestialitza perd la lliber¬
tat, qui es divinitza l'assegura. On In ha l’esperit de Déu, allí
hi ha la llibertat. I encara aquí a la terra, mentre estem fent
la peregrinació, la llibertat del nostre esperit és limitada, per¬
què la submissió del cos mai és enterament perfecta. És per¬
què fins pel mateix cristià, mentre està en la vida present,
malgrat començar ja a disfrutar dels avantatges de fill de Déu,
tenint ja una anticipació de l'herència que Jesús ens guanj'à
amb la seva sang, no arriba encara a la plenitud de la vida so-

DE LA NOSTRA FILIACIÓ

761

brenatural. Jesús no se’ns manifesta encara clarament, mes el
dia en què el veurem tal com és, segons ens ensenya Sant Joan,
nosaltres serem semblants a Ell; serem ja arribats a la major
edat, a l'edat de Crist, i entrarem en la possessió de la seva
herència: per la unió de la nostra vida amb la seva vida tin¬
drem amb Ell una mateixa felicitat i serem copossessors de
l’eterna Glòria.

La moderna ciència, en gran part heterodoxa, al proclamar
tan categòricament el fet de l’herència com una llei, ha comen¬
tat admirablement i ha ratificat la sentència de Sant Pau quan
diu: «Si sou fills, també sereu hereus», ratificant també la doc¬
trina catòlica quan ensenya que Déu té reservada la Glòria
eterna a tots aquells qui en aquest món s’hauran investit de
la dignitat de fills de Déu, mitjançant l'adopció de Jesucrist.
L’herència, diu molt bé la ciència moderna, és una llei; i, per
tant, qui no és fill no és hereu, qui no és fill de Déu, qui no
participa de la seva naturalesa, qui no eleva son enteniment
per la fe i son cor per la caritat a l’ordre sobrenatural mitjan¬
çant la gràcia que ens proporcionà Jesucrist, està fora de la
Llei, no és fill i, de consegüent, no pot ésser hereu. Per això
vos dèiem, caríssims germans i fills, que en aquest ordre sobre¬
natural de la salvació hi havia també com una família, que
la Iglésia catòlica és com la casa pairal de tota la Humanitat,
puix que tots els homes poden, si volen, ésser fets fills de Déu
per adopció. Donem nosaltres gràcies al Senyor de que ens
hagi portat dins d'aquesta casa pairal de la Humanitat redimi¬
da, la Santa Iglésia catòlica, i treballem en fer-hi entrar als
nostres germans qui són fora de camí cercant al Pare, al
Consolador, al Salvador, i enlluernats per les seductores for¬
mes materials, posen son cor en les mateixes, quan són inca¬
paces de satisfer el nostre noble esperit d’una naturalesa su¬
perior a elles.

La llei de l'origen governa tota la vida d'un ser. L'home fill
de Déu no reposa sinó en Déu, les coses materials, les fal·làcies
mundanes, poden servir-li de distracció, poden entretenir-lo,
però no donar repòs i solaç permanent al seu esperit racional.

762 J. TORRAS I BAGES

«Só criat, deia el sublim doctor Sant Agustí, en relació amb
Vós.» La Iglésia no té altra missió que la d’ensenyar-nos a cer¬
car el Senyor i obtenir-nos la dignitat de fills de Déu, de ma¬
nera que Ell sia nostre Senyor i nostre Pare.

Aprofitem, doncs, caríssims germans i fills, el pròxim temps
de la Santa Quaresma per a avivar la nostra vida espiritual, i
treballem en la pràctica de la pietat i de la virtut perquè reïxi
i es perfeccioni en nosaltres el caràcter de fills de Déu; adhe¬
rim-nos fidelment i íntimament a Jesucrist, tinguem un mateix
esperit amb Ell, i aleshores disfrutarem de tots els avantatges
de fills de Déu per adopció; aquí a la terra participarem de
la seva gràcia per a mantenir la dignitat de la vida i tindrem
dret segur a l’herència de la Glòria. Practiquem tots l'oració,
el recolliment de vida i la penitència, i mitjançant aquestes
virtuts serem convertits d'homes animals en homes espiri¬
tuals, de fills d'Adam en fills de Déu. I a fi que el Senyor
a tots vos concedeixi la seva gràcia sobirana que facilita el tre¬
ball de la virtut i transforma l’home, vos donem a tots la nos¬
tra Pastoral benedicció en nom del Pare t> del Fill f i de l'Es¬
perit Sant t- Amén.

Vic, 10 de febrer, festa de la gloriosa verge Santa Escolàstica,
Patrona de la present Ciutat, de 1903.

ÍNDEX

Articles, pròlegs i dedicatòries . 7

L’Àngel de les escoles. 7

Un mal nom. 13

El nou patró. 17

La Tebaida catalana. 20

Nota bibliogràfica. 27

Doctrina sobre la dirección al ideal de la ciència . . 28

Visites reials a Poblet. 57

Salve Regina. 65

El rosario del pobre. 68

A P. 71

Nova era. 74

El roser de tot el món. 76

Pel dia dels morts. 76

Abstinencias y ayunos. 78

Les festes i la família. 81

Per Nadal cada ovella a son corral. 83

Les tres creus. 85

L'avorriment del pecat. 90

La piedad dominicana. 91

Desagravi solemne.100

Via Crucis.101

Al P. Jacinto Cormier.103

Camí d'amor.104

.T. TORRAS T BAGES

La edificación social.

El convit diví.

La Acción Social Popular y el amor universal .

La potència de la Creu.

Les visites als monuments.

La intimidad del Rosario.

Dulcísima conversación.

El Padre Coll: su genealogia y descendencia . . •

El sant diumenge de Pasqua.

Eficàcia pacificadora de la Creu.

Herois cristians..

Censura aprovatòria de Luter, de Joaquim Rubió i Ors
En la «Corona poètica» que l'Associació de Filles de
Maria de Catalunya dedica a la Verge Immaculada
en les festes cinquantenàries de la seva proclama¬
ció dogmàtica.

Pròleg al llibre «Lleó XIII» Poesies. Traducció cata¬
lana .

Petit pròleg a la biografia del Dr. Andreu Duran, ca¬
nonge ardiaca de Vic.

Pròleg al llibre «Himnari litúrgic».

Pròleg al llibre «El Sant Evangeli de Nostre Senyor

Jesucrist i els Fets dels Apòstols».

A Sor Maria Eulària Anzizu, menoreta del monestir

de Pedralbes.

Al senyor don Jaume Raventós.

Dedicatòries diverses.

Flor de missa nova.

En l'àlbum de l’ermita mariana del Far, penjada en

un cimal inaccessible del Cabrerès.

En l’àlbum del Sant Crist d’Igualada.

105

110

111

121

122

124

127

128
130

134

135

136

141

142

143

144

145

151

156

157

159

160
160

i

Mes del Sagrat Cor de Jesús

163

A l’Excm. i Il·lm. Sr. Dr. D. Benet Vilamitjana, arque¬
bisbe de Tarragona.

163

ÍNDEX 765

Carta de l’Excm. Dr. Vilamitjana.164

Mes del Sagrat Cor de Jesús.167

Taula en què s’hi posen les meditacions més conve¬
nients per a fer una novena en honor del Sagrat

Cor de Jesús.275

Acte de desagravi al Sagrat Cor de Jesús .... 276

El primer divendres de mes.277

Mètode per oir la missa en honor del Sagrat Cor de

Jesús.278

Apèndix. .... 281

Preces tomísticas.284

Heroicas virtudes de Santo Tomàs.285

Carta exhortatoria de Santo Tomàs a un discípulo
suyo, proponiéndole la forma conveniente de ad¬
quirir las ciencias divinas y humanas .... 295

Epistola exhortatoria Divi Thomae ad quemdam in
qua proponit idoneum modum salubriter acquiren-
di scientiam sive divinam sive humanam . . . 296

Novena en honor de Santo Tomàs de Aquino, celestial

Patrón de las Escuelas Católicas.297

La milicia angèlica.311

Rhythmus ad sacram eucharistiam.322

Sententiae morales S. Thomae Doctoris angelici, col-
lectae a P. Cornelio a Lapide Societatis lesu theo-
logo.323

Mes en honor del patriarca Sant Josep, patró de la

Iglésia.325

Novena del gloriós Sant Joan Baptista, precursor de

Crist . 398

Goigs del gloriós profeta i màrtir Sant Joan Baptista 411

Octavari en honor de Santa Maria de Ripoll . . . 414

766

J. TORRAS ï BAGES

Estació al Santíssim Sagrament.425

Visita espiritual a Nostra Senyora de Montserrat,

PATRONA DE CATALUNYA.428

Fórmula de consagració dels joves i donzelles a la
Verge Maria en el darrer mes de Maria del se¬
gle xix.432

Per després del «Memorare».433

De la Ciutat de Déu i l'Evangeli de la pau . . . 437

I. Fundació de la Ciutat de Déu.438

II. Els Prínceps que la governen. Sa missió és

edificar el Cos Místic de Jesucrist .... 443

III. La vida de la Ciutat de Déu és la Fe i l'Amor 447

IV. La llum de la Ciutat de Déu és la Fe; el mes¬
tre és Jesucrist.450

V. La Llibertat i l'Autoritat en la Ciutat de Déu 454

VI. La felicitat de la Ciutat de Déu quant diferent

de les utopies mundanes.458

VIL Llei Constitucional de la Ciutat de Déu: la Fe

i l'Amor.463

VIII. Unitat orgànica i viva de la Humanitat univer¬
sal en la Ciutat de Déu.468

IX. Aquest ideal no és utòpic, sinó el més humà.

Com s'encarna en la vida real.473

X. La Llei Social de la Ciutat de Déu és la Caritat

derivada del Cor de Jesucrist.477

XI. L'educació de la Ciutat de Déu és la pietat . 482

XII. Edificació perpètua de la Ciutat de Déu i sos
edificadors. Salutacions a cada classe en par¬
ticular .486

ÍNDEX

767

El símbol de la llum..

495

I.

Salutació: Elogi de l’activitat espiritual . .

496

II.

La llum és aspiració de l’home per ser imatge

de la divinitat.

497

III.

La Trinitat és la Llum que tot ho il·lumina .

501

IV.

Participació d'aquesta Llum que tenim els ho-

mes per la santedat.

504

La darrera Quaresma del segle.

509

I.

La Quaresma, temps de lluita.

510

II.

Armes per a aquesta lluita.

512

III.

Primera arma: la Fe.

514

IV.

Segona arma: l’Oració.

518

V.

L'oració en la família .

521

VI.

Tercera arma: la Penitència .

523

VII.

La penitència com satisfacció individual

526

VIII.

La penitència com expiació social ....

529

IX.

La Quaresma del segle xix.

532

X.

El «Via Crucis» com acte de fe, d'oració i de

penitència pels pecats del segle xix ....

534

L'Espòs de Sang.

540

I.

Motius d’escriure aquesta Carta ....

541

II.

Argument: Matrimoni entre Déu i la Humanitat

542

III.

Soledat que sent la Humanitat.

544

IV.

Déu sol·licita a la Humanitat per a unir-la

amb ell .

546

V.

Aquesta unió es fa en Jesucrist.

548

VI.

Jesucrist, Espòs de Sang .

551

VII.

Amor i fidelitat .

554

768

J. TORRAS I BAGES

El. DARRER MES DE MARIA DEL SEGLE ..

I. Lo que és el mes de Maria.

XI. Lo que ha d'ésser el darrer mes de Maria del
segle.

El Santíssim Misteri

558

559

562

566

I. Els monuments de la tradició en la vida dels

pobles.

II. Obscuritat lluminosa dels misteris ....

III. El Santíssim Misteri, compendi de la fe, símbol

de la vida, imatge de la Glòria.

IV. Exhortació a correspondre a aquest privilegi

amb la fe.

L'eterna afirmació.

I. El nostre segle està esmussat amb el dubte i el
pessimisme.

II. Necessitem l'eterna afirmació de Jesús, Mestre

suprem.

III. Jesús no sols afirma com a Mestre, sinó com

objecte de la Religió.

IV. Institucions fonamentals i lleis vitals afirmades
per Jesús contra la versatilitat moderna .

V. La norma de Jesús ha d'ésser primer indivi¬
dual i familiar per a arribar a ser social . .

VI. Jesús és la Veritat i l'Amor, el «Sí» i l'«Amén»,
de tot.

567

569

572

576

579

580
583
587
590
595
598

La potència de la Creu.

I. La Quaresma, institució perenne de mortifica¬
ció i de recolliment.

II. El verdader problema de la vida . . . .

601

602

604

ÍNDEX

769

III. Jesús resol aquest problema per la Creu; el

món, pel plaer.608

IV. La bancarrota de la ciència i el triomf de la

Creu en la direcció de l’esperit.610

V. El fracàs de les forces mundanes porta a la

degradació.614

VI. La Creu és el sosteniment de la Humanitat i el

centre de la civilització.617

VIL Exhortació a seguir la sabiduria de la Creu . . 620

La Música, educadora del sentiment. 623

I. Relacions entre la Música i les coses divines . . 624

II. La Música, educadora del sentiment en tota si¬
tuació social.629

III. La Música Sagrada, instrument d'educació en

mans de la Iglésia.631

IV. La Música dins de l'harmonia de la vida . . 633

V. La Música i la moralitat.635

VI. Santa Cecília.639

La sabiduria dels humils. 640

I. Descuit actual del Catecisme perquè la supèrbia

el mira com humil.641

II. La Sabiduria dels humils és la base de la civilit¬
zació universal, i l’única ciència capaç d'univer-
salitzar-se.645

III. La Doctrina de Fe és la llum de la vida; la Doc¬

trina d'Obres, la força de l'esperit; la Doctrina
d’Esperança, la consolidació del cor . . . 648

IV. El Catecisme, així com és llei de tota la Huma¬

nitat, ho ha d’ésser de tots els homes: creure i
obrar .. . 653

770

J. TORRAS I BAGES

V. Com obra aquesta sabiduria en els humils. Ac¬
ció del catequista, de la raó i de l’Esperit Sant

VI. El catequista ha d’acomodar la seva ensenyan¬
ça a les persones i situacions diferents

VII. Obligació general de catequitzar. Particulars re¬
comanacions als Sacerdots, als Pares, als Amos,
als grans Industrials, als Mestres ....

L'equilibri en la jerarquia industrial.

I. Caràcter dels conflictes socials dels nostres dies

II. El socialisme és un atemptat contra la natura¬
lesa .

III. Defensa del dret de propietat: argument filosò¬
fic, estètic i dinàmic.

IV. Connexió de la propietat i el matrimoni: el so¬

cialisme els destrueix tots dos: la naturalesa els
mira com bases de la societat.

V. Jesucrist introdueix un nou element rebutjat
també pel socialisme: la caritat ....

VI. Jerarquia natural i organitzada per a les rela¬
cions entre el capital i el treball •

VII. Influència de la potestat civil i dels privilegis

religiosos en aquest conflicte.

657

661

665

674

675

680

683

687

692

695

701

La Ciutat Pontifical.

I. La visita a la Ciutat Pontifical.

II. Organització jeràrquica de la Iglésia .

III. Llei de l’examen que regeix en tots els graus

d’ella .

IV. Roma, símbol de l'harmonia divina i humana

en la vida catòlica.

V. El centre d'aquesta harmonia i vida és el Papa

706

707

708

710

713

715

ÍNDEX 771

VI. Roma és el Papa. 718

VII. Protesta contra la usurpació de Roma i caritat

amb el Vicari de Jesucrist.720

De la nostra filiació.724

I. Afany perpetu de l'home en cercar-se un llinatge 725

II. Obstinació de la Maçoneria en fugir de la filia¬
ció divina.729

III. Tendència natural de l’home a Déu, com a son

Pare.733

IV. La veu dels cataclismes del món i de les crisis

del cor.737

V. Tirania maçònica en extirpar aquest sentiment

natural.740

VI. Petitesa dels fills del món i grandesa dels fills de

Déu.743

VII. Elevació del sentiment filial per Jesucrist fins

a ser fills de Déu per adopció.746

VIII. La filiació adoptiva de Déu ens fa com déus . . 749

IX. La filiació del món ens fa com bèsties. No pre¬
valdrà .752

X. La nostra herència com fills de Déu és la per¬
fecció .758

25. FRANCESC DE B. MOLL, Textos i estudis medievals. 1982.
356 pp.

26. CARLES GERHARD, Comissari de fa Generalitat a Mont¬
serrat (1936-1939). 1982. 890 pp.

27. Contribució a la història de l'Església catalana. Homenat¬
ge a mossèn Joan Bonet i Baltà. 1983. 412 pp.

28. L. MONREAL/J. BARRACHINA, El castell de Llinars del
Vallès. 1983. 336 pp., 52 làmines.

29. MONTSERRAT BADIA I CARDÚS, Estudi lingüístic de )a
metàfora en Màrius Torres. 1983. 594 pp.

30. Actes del Tercer Col·loqui d'Estudis Catalans a Nord»
Amèrica. (Toronto, 1982). 1983. 336 pp.

31. Actes del Sisè Col·loqui internacional de Llengua i Litera¬
tura Catalanes. Roma, 28 setembre-2 octubre 1982. 1983.
528 pp.

32. Miscel·lània Fort i Cogul (Història monàstica catalana i
Història del Camp de Tarragona). 1984. 322 pp.

33. Història i antropologia a la memòria d'Àngel Palerm.

1984. 528 pp., 12 làmines.

34. JOAN BONET I BALTÀ, L'Església catalana de la
Il·lustració a la Renaixença. 1984. 776 pp., 43 làmines,

35. JORDI RUBIÓ I BALAGUER, Història de la literatura
catalana, I. 1984.

36. JOSEP TORRAS I BAGES, Obres completes, vol. I. 1984.
720 pàgines.

37. JORDI RUBIÓ I BALAGUER, Ramon Llull i el lul-lisme.

1985. 464 pp.

38. ALBERT BALCELLS. Rafael Campalans, Socialisme català.
1985. 448 pp.

39. JOSEP TORRAS 1 BAGES. Obres completes, vol. II. 1986.
720 pp.

40. JORDI RUBIÓ I BALAGUER. Història de la literatura
catalana, II. 1985. 268 pp.

41. CONXITA MIR. Lleida (1890-1936); Caciquisme polític i
lluita electoral. 1985. 780 pp„ quadres estadístics, mapes i
37 il·lustracions.

42. JORDI RUBIÓ I BALAGUER. Vida espanola en la època
gòtica. 1985. 296 pp., 52 làmines.

43. Actes del IV Col·loqui d'estudis catalans a Nord-Amèrica.

1985. 360 pp.

44. Estudis de literatura catalana en honor de Josep Romeu i
Figueras, Vol. I. 1986. 464 pp.

45. Estudis de literatura catalana en honor de Josep Romeu i
Figueras, Vol. II. 1986. 420 pp.

46. Centre d'Estudis Comarcal del Baix Llobregat. Guerrilles al
Baix Llobregat. Els «carrasquets» del segle XVIII, i els
carlins i els republicans del segle XIX. 1986.

47. LLORENÇ FERRER I ALÓS. Pagesos, rabassaires i indus¬
trials a la Catalunya central (segles XVIII-XIX). 1986.

48. Actes del Vllè. Col·loqui Internacional de Llengua i Litera¬
tura Catalanes. Tarragona-Salou, 1-5 octubre 1985. 1986.

49. JOSEP M. SOLÉ I SABATÉ - JOAN VILLARROYA I FONT.
Catalunya sota les bombes (1936-1939). 1986.

50. JOSEP TORRAS I BAGES. Obres completes, vol. III. 1987.

51. JORDI RUBIÓ I BALAGUER. Història de la literatura
catalana, III, 1986. 520 pp.

52. PHILIP D. RASICO. Els menorquins de la Florida. 1987.

53. JAUME CODINA. Els pagesos de Provençana (984-1807),

vol. I. 1987.

54. IGNASI TERRADAS I SABORIT, El cavaller de Vidrà. 1987.